Com ens guanyarem la vida els mataronins el 2008?

Més que hora de fer balanç, el final del 2007 i l'inici del 2008 són un bon moment per reflexionar sobre el futur econòmic de la ciutat. Fa uns anys, en relació a això, l'exalcalde Manuel Mas ens va deleitar amb una d'aquelles meravelloses frases seves: "Els mataronins no sé de què viuen, però viuen bé". Mas, en el fons, reflectia una mena d'estat d'ànim propi dels mataronins -allò de "qui dia passa any empeny" a vegades semblava que algú ho hagués inventat per nosaltres-. La gent "feia una mica de tèxtil", tenia una "botigueta", muntava una "fabriqueta"... i s'anava guanyant la vida, fent "la viu viu", trampejant una mica com podia. Ara, però, la situació ha canviat. Les feines de baix valor afegit associades al tèxtil han saltat de continent i ara es fan a l'Àfrica i a la Xina. Els treballadors que es dedicaven a aquests menesters s'han hagut de recol·locar, sobretot les dones, en altres feines, i d'altra banda el sector serveis ha tingut una pujada espectacular, un increment tan notable que els del Gremi d'Hostaleria diuen ara que no troben cambrers ni entre els immigrants per assumir tota la demanda que tenen (els baixos sous segurament hi deuen tenir a veure). Des dela crisi dels anys 93-94 i gràcies al miracle protagonitzat pel sector de la construcció durant més d'una dècada, però, hem anat retardant la resposta a la pregunta clau, que no és altre que: "Com ens guanyarem la vida els mataronins en el futur?".

Quan se li pregunta això al govern municipal les respostes, a dia d'avui, són dues. La gran aposta de futur és el parc tecnològic Tecnocampus, amb una inversió de seixanta milions d'euros, un espai físic on s'han d'agrupar empreses i universitats al voltant del concepte de noves tecnologies. L'altra aposta -amb un dring comarcal, en aquest cas- és la Televisió Digital Terrestre, l'anomenat canal públic de TDT que impulsen tretze ajuntaments del Sud i Centre de la comarca liderats per Mataró. A això, eventualment, hi podríem sumar projectes com el Museu Bassat, sense ubicació especificada encara, junt amb el nou Museu de la Ciutat, que ha d'anar a Can Marfà.

Una primera qüestió és si aquests iniciatives municipals estan o no ben encarades. En el cas del Tecnocampus, els partits de l'oposició i les associacions del sector han denunciat repetidament la lentitud del projecte, que porta incubant-se ara farà nou anys. I sobretot que l'Ajuntament ha rebaixat el llistó respecte les empreses que s'han d'instal·lar en el futur espai del Rengle (ara sembla que hi podran ser empreses que "usin" les noves tecnologies, no que "siguin" de noves tecnologies). La posada en marxa del Tecnocampus 1.0 a Vallverich és una bona notícia pel que suposa de cristalització del projecte, però respecte el parc tecnològic hi ha encara instal·lada una sensació de que "el més calent és a l'aigüera". El finançament, per exemple, no està clar com es farà a l'espera que la Generalitat trenqui el seu mutisme respecte la qüestió i anunciï definitivament la seva implicació.

En el cas de la TDT, l'alcalde Baron darrerament ven el projecte com una iniciativa de comarca i com una plataforma tecnològica. Pel que fa al primer, veurem si realment una televisió que per començar no es veurà a tot arreu on caldria podrà cohesionar una comarca tan desmembrada com el Maresme. Pel que fa a l'altra qüestió costa entendre perquè l'Ajuntament de Mataró, que és qui talla el bacallà en aquest assumpte, ha contractat els serveis de l'empresa barcelonina Lavínia -coneguda per produir gairebé tots els productes comunicatius dels ajuntaments socialistes de l'àrea metropolitana- per a tirar endavant els continguts del canal. Si la TDT ha de generar al seu voltant un pool àudiovisual a la ciutat el més normal no hauria estat contractar els serveis d'una productora local com ara Televisió de Mataró? Una televisió a qui d'altra banda Baron s'ha compromès per activa i per passiva a mantenir malgrat ell posi en marxa un altre canal? I més qüestions: per què l'Ajuntament permet que sota el seu paraigües -malgrat no sigui decisió seva- es precaritzi la feina dels professionals de la comunicació d'aquest nou canal públic de TDT, que seran autèntics mileuristes? No havíem de generar ocupació de qualitat, en el futur econòmic de la ciutat?

A banda de saber si aquestes dues iniciatives estan ben encarades, l'altra gran pregunta és si amb tot això n'hi ha prou. El cap del grup municipal del Partit Popular, Paulí Mojedano, ha criticat diverses vegades Joan Antoni Baron perquè aposti pràcticament en solitari pel Tecnocampus com a gran projecte de futur de la ciutat. "No podem posar tots els ous a la mateixa cistella", diu Mojedano sovint. La seva formació proposa crear una indústria al voltant del sector del mar, entre altres idees (de moment el govern ha anunciat la construcció d'un nou hotel, però res més). Xavier Safont-Tria de la CUP fa esment en una entrevista que es difondrà demà a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio de les energies renovables com un sector en què Mataró es podria posicionar aprofitant els espais que té lliures de construcció. Joan Mora, des de CiU, ha apuntat darrerament la possibilitat de portar una universitat privada al Tecnocampus perquè el projecte guanyi gruix en estudiants. Tres propostes concretes que Baron, com a mínim, hauria d'estudiar amb deteniment. Perquè aviat, senyor Alcalde, haurem de saber com ens guanyarem les garrofes el 2008... i en endavant.

Can Fàbregas: cas tancat

Tal com havia promès, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas s'haurà menjat els torrons amb la satisfacció d'haver acomplert allò que ell mateix s'havia autoimposat: enllestir abans de Nadal el dossier Can Fàbregas, després d'uns llargs onze mesos en què la qüestió ha estat el leiv motiv dels mitjans de comunicació locals setmana rere setmana. La proposta definitiva és ja sabuda: fer desaparèixer la fàbrica del seu actual emplaçament per deixar pas al Corte Inglés i traslladar-la pedra a pedra a l'altre cantó del carrer, a tocar del carrer Tetuán. A banda d'haver de moure realment la fàbrica (la Generalitat ho exigeix), el govern municipal accepta també traslladar la xemeneia de l’antiga farinera, cosa que no es contemplava quan es va presentar l'estudi del trasllat el mes d'octubre. Una picada més a l'ullet per acontentar els sectors més patrimonialistes, que es remata recordant que el govern municipal catalogarà una nova nau que fins ara no ho estava, la de Can Minguell. Tot plegat, asseguren des del govern, sense que costi un euro més als ciutadans, perquè la pròpia empresa/es que exploti/n la nova Can Fàbregas en pagarà la construcció. Com dèiem fa uns mesos, “La imaginació al poder”.

El procés haurà conclòs sense que hi hagi hagut cap terrabastall en el si del govern -a diferència de la part inicial de la crisi comandada per l'exregidor Arcadi Vilert, amb amenaces d’expulsió tan per a ERC com per a ICV- i després d'una ronda de converses amb diferents agents implicats, un cicle que segons Ramon Bassas ha constat de 25 trobades. El govern ha volgut esborrar la imatge de que no escolta els ciutadans, pròpia de l'època de Vilert, una idea que vol reforçar ara amb la creació d'un Consell Assessor d'Urbanisme pel 2008. Una altra cosa és que realment escolti i que actui en conseqüència, evidentment.

Apuntem dues conclusions que es poden extreure de tot el procés amb la voluntat d’extreure algunes lliçons d’aquesta crisi:
-El soci majoritari del govern municipal, el PSC, canvia els seus plantejaments polítics en funció de les pressions dels socis i de plataformes puntuals. Durant aquests onze mesos, l'alcalde Joan Antoni Baron i el nucli dur del PSC al govern ha variat com a mínim tres vegades de criteri: primer volia tirar a terra la fàbrica perquè s’entenia que l’arribada del Corte Inglés era més important que la preservació d’aquest patrimoni, després va acceptar construir una rèplica de l’antiga farinera perquè la fàbrica mereixia ara si ser conservada i finalment ha admès traslladar-la peça a peça perquè així ho exigeix la Generalitat. Aquests canvis de criteri s’han anat succeint no per les reaccions de l’oposició sinó de la plataforma Salvem Can Fàbregas i dels socis del govern, sobretot d’Iniciativa per Catalunya Verds, que en alguns moments ha amenaçat amb plantar-se. Els criteris polítics –i això tan pot ser positiu com negatiu, cadascú que ho jutgi-, doncs, han anat variant en funció de les circumstàncies.

-El patrimoni de la ciutat no és intocable. El catàleg del Patrimoni Arquitectònic, i així es contempla en el document, no és estàtic sinó que les peces que en formen part es poden catalogar i descatalogar si el ple ho aprova i la Generalitat hi dóna el vist-i-plau. Arran de l'afer de Can Fàbregas s'ha perdut una mena de virginitat respecte aquesta qüestió: a partir d'ara queda clar que tot és possible de plantejar dins els propis límits del Catàleg. Una altra cosa és que després es tiri endavant o la Generalitat ho permeti.

A banda d’aquestes dues conclusions, l’afer ha portat també conseqüències polítiques. Per començar, la Candidatura d’Unitat Popular segurament no hauria entrat a l’Ajuntament sense el que ha passat al voltant de l’antiga farinera. La CUP, que ha participat activament en la plataforma Salvem Can Fàbregas, va saber canalitzar amb gran habilitat el descontentament respecte la política de patrimoni del govern municipal que molts tenien i que històricament havia recollit Iniciativa per Catalunya Verds. Aquesta formació, precisament, tot i que pot fer gala de la influència que ha jugat en la resolució del conflicte –si no fos per ICV la fàbrica hauria anat a terra- ha viscut un nou trencament intern que va quedar ben visible en la manifestació de fa deu dies quan l’expresident local i excap del grup municipal Toni Guirao va participar de la convocatòria. Un cop més, ICV ha viscut el seu etern debat entre pragmàtics i conservadors, un debat inherent segurament a la pròpia dinàmica dels ecosocialistes.

I encara una altra conseqüència. Més enllà de partits polítics, el lideratge de Jesús Nieto com a màxim responsable de la Federació d’Associacions de Veïns té des de fa deu dies una amenaça relativament seriosa també arran de l’afer Can Fàbregas. Els presidents de sis associacions de veïns de la ciutat, alguns dels quals anaven en les llistes del PSC, van aparèixer en roda de premsa curiosament el mateix dia de la darrera manifestació de la Plataforma criticant durament el posicionament proPlataforma exhibit durant tota la crisi per la direcció de la Federació. Ho van fer a títol individual i segons sembla sense el suport de les seves respectives juntes, però aquesta era la seva manera de declarar la guerra a Nieto i d’intentar erosionar la seva presidència. Veurem com evoluciona aquesta qüestió també relacionada amb Can Fàbregas.

El 2007 s’acaba doncs i amb ell, si no hi ha sorpreses d’última hora, un afer que s’ha dilatat excessivament en el temps i que de ben segur marcarà la governació de la ciutat en els propers anys. Pel que s’ha decidit i per com s’han anat prenent aquestes decisions. El temps dirà.

ICV davant Can Fàbregas

L'expresident local d'ICV, Toni Guirao, l'exregidora de CiU Maria José Recoder i el cap del grup municipal de CiU Joan Mora durant la manifestació de Can Fàbregas d'ahir dissabte.

El dia que, a principis de curs, el grup municipal d'ICV va organitzar una roda de premsa sense concretar-ne el motiu, al sisè pis de la plaça de les Tereses -seu del PSC local- van saltar les alarmes. Temien que Toni Guirao aparegués públicament anunciant el desmarcament d'ICV de la postura del govern respecte Can Fàbregas. Finalment la cita amb els mitjans era justament per anunciar la sortida de l'Ajuntament de Toni Guirao, que en en aquell moment va justificar la seva marxa per motius professionals. Era obvi, però, que aquesta no era tota la veritat. Guirao se sentia molt incòmode havent de defensar en públic -ell que ha fet sempre de la coherència un puntal- una cosa que no es creia en privat. Ara, amb la foto que avui el cap del grup municipal de CiU Joan Mora penja al seu bloc, no queda cap dubte d'això: l'excap de grup municipal ecosocialista i successor de Jaume Graupera es va manifestar ahir dins la manifestació convocada per la plataforma Salvem Can Fàbregas demanant que la fàbrica es quedi al seu lloc. Fins ara la seva posició era intuïda, però no pública.

Aquesta setmana justament, els informatius de Mataró Ràdio avançàvem durant el dimecres -després de la reunió que havien tingut els ecosocialistes la nit abans- que ICV s'inclinava cap a donar suport a la proposta de trasllat del PSC. Una posició que han treballat a consciència el tàndem format per Sergi Morales, el nou president local de la formació també en substitució de Guirao, i l'actual cap del grup municipal Quitèria Guirao. Una feina que els ha costat mesos de debat per intentar imposar l'ànima pragmàtica d'ICV -aquella que entén que val més la pena ser al govern encara que només es pugui influir una mica- a l'ànima antiinstitucional de la formació, que a vegades preferiria estar a l'oposició.

Amb el si d'ICV a la proposta de trasllat, ara si, l'afer comença a donar els seus últims titulars. Dijous, cap a les tres de la matinada, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas anunciava tres coses: que ja s'havia demanat a l'arquitecte Puig i Boltà un projecte de trasllat, que per "moure" Can Fàbregas de lloc no cal descatalogar l'antiga farinera i que el dia 18, demà passat, portaria a la comissió de Serveis Territorials la proposta definitiva davant la resta de grups. Can Fàbregas, després de gairebé un any, començarà abans de Nadal a quedar definitivament enrera.

Manuel Mas i la Corpo
Les afirmacions (insinuacions) que va fer l’exalcalde Manuel Mas en un dels seus darrers posts sobre una possible privatització de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (que ara es diu CCMA) han fet créixer una autèntica polèmica. Els que coneixem en Manuel Mas de fa anys vam entendre que l’interrogant que plantejava ell al final de la seva entrada al bloc no era exactament una proposta, sinó una manera d’entrar a sac en el debat suscitat pel seu company de files Joan Ferran sobre la identitat dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat. Uns mitjans que pels socialistes, que amb això professen un cert sectarisme, tenen un pecat original: ser una criatura pujoliana, que vol dir que van ser creats en els governs de Jordi Pujol com una de les aportacions estrella a la “reconstrucció nacional del país”. Però contra el que diuen ara els socialistes, la veritat és que els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio en general sempre s’han situat en l’espectre polític en l’esquerra més o menys socialdemòcrata i en l’eix nacional clarament entenent Catalunya com la seva nació. Quan manava CiU i quan ha manat el tripartit (o no ens en recordem de la visió ultrapalestina del conflicte al Pròxim Orient?). Una altra cosa és que els comandaments que s’han anat col·locant a l’empresa hagin anat accentuant una tendència nacional això en un sentit o altre... però el cert és que les afirmacions de Joan Ferran quan el màxim director general de l’ens comunicatiu és un socialista de pedra picada com el mataroní Joan Majó i quan hi ha una campanya des dels sectors sobiranistes que critiquen TV3 per ser excessivament espanyolista... semblen pròpies d’una altra època, d’una època superada, de quan a Poble Nou (1994) i a les telenovel·les de TV3 ningú parlava en castellà. O potser és que Joan Ferran ha intentat donar instruccions a algun periodista i resulta que li ha sortit rave? No serà una rabieta d’un dels membres de la prolífica banda dels capitans que governen ara el PSC?

S'ha trencat el consens contra la violència?

El cap del grup municipal popular, Paulí Mojedano, i el militant de la CUP Joan Jubany conversen distesament al vestíbul de l'Ajuntament en el transcurs d'un ple. Foto: J. S.

Aquesta setmana, en l'àmbit de la política municipal mataronina, serà recordada durant temps: per primera vegada un dels grups presents al consistori -la CUP- no es sumava dilluns passat a una concentració de rebuig contra el darrer atemptat d'ETA, el dissabte anterior al sud de França, que va tenir lloc davant l'Ajuntament. El regidor de la Candidatura d'Unitat Popular -formació que en aquest tema està en la línia dels postulats de Batasuna basca-, Xavier Safont-Tria, es va estimar més no ser present a aquesta trobada que tradicionalment havia comptat amb el consens de totes les forces municipals. I ho va fer perquè, legítimament, creu que aquest no és el camí per acabar amb la situació de violència que es viu al País Basc; de fet des de la CUP s'entén que aquest és un conflicte polític que té una expressió armada i no que simplement un grup terrorista-mafiós es dedica a matar per obtenir uns determinats fins polítics.

La mateixa tarda, davant les preguntes dels mitjans de comunicació, la CUP va convocar una roda de premsa on va anunciar que en el següent ple presentaria una moció alternativa a la què a aquelles hores cuinaven la resta de grups municipals i que condemna explícitament la violència d'ETA. La de la CUP, en canvi, ho evita i diu rebutjar i condemnar "totes les violències" que hi hagi al País Basc, una fórmula que serveix també per criticar la violència que -legalment o il·legalment- pugui practicar l'Estat espanyol a Euskadi. I demana avançar amb decisió cap a la resolució del conflicte basc, en la línia del que acostuma a dir també la formació abertzale nord enllà. La no assistència doncs de Xavier Safont-Tria a la convocatòria i la presentació d'aquesta moció alternativa trenquen la unanimitat que havia regnat fins ara a La Riera 48 respecte aquesta qüestió. Una unanimitat que no era absolut en el conjunt de la ciutadania i que la CUP expressa ara d'una forma clara.

Cal tenir en compte tres elements abans que l’assumpte exploti literalment en el ple de dijous que ve, on segurament no es veuran fotos com la que il·lustra aquest article. En primer lloc cal dir que el tema de la violència no és d'aquells que els actuals dirigents de la CUP agradi de parlar, perquè posicionar-se respecte aquest fet els situa en el cantó dels “violents” quan segurament no s'ho mereixen i això els fa restar enters en el viatge cap a la centralitat i la moderació política que efectuen quan reclamen per exemple un canvi en el finançament de les administracions locals (una qüestió que els propis socialistes porten anys i panys reclamant als seus superiors). En segon lloc cal recordar que la CUP ha fet un hàbil salt en el seu discurs i, a diferència del que fa Batasuna al País Basc, ha condemnat "qualsevol violència, vingui d’on vingui", una manera de plantejar la qüestió amb què segur que la majoria de mataronins estaran d’acord (per més que posar al mateix nivell la força legítima que pugui exercir l’estat –la que és il·legal és una altra cosa- amb la violència d’ETA sigui entrar en un terreny almenys pantanós). En tercer lloc, la posició respecte la violència d’ETA s’ha d’entendre també com un joc d’equilibris interns: la CUP no és un moviment homogeni ni molt menys, en realitat té dins seu com a mínims dos sectors –un procedent de les files de Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra i un altre escindit d’Esquerra Republicana de Mataró-, una barreja a la qual cal sumar individus del moviment agrícola, ecologista, de barris o de l’ensenyament públic, com es va veure a la llista de 2007. La seva praxi política bascula entre una ànima més extremista i una de més institucional. Això explicaria que efectuïn la condemna genèrica de la violència alhora que la necessitat de mantenir-se fidels als orígens provoca que no vulguin participar en la condemna explícita d’ETA, posició de la qual han fet bandera històricament.

Fa sis anys, l’ombra d’ETA va passar un dia del mes d’agost per sobre de Mataró: la banda terrorista –terrorista perquè usa el terror per aconseguir els seus objectius, es tracta d’un adjectiu descriptiu- volia atemptar contra l’hipermercat Alcampo, al Mataró Parc. El nom dels quatre regidors mataronins del Partit Popular de llavors va aparèixer després en els papers incautats a una de les persones detingudes com a possibles objectius. Sortosament, Mataró no ha hagut de lamentar mai la mort de ningú per part d’ETA (si fos així segurament el debat tindria un to molt més greu, encara). I a Mataró la gent del PP es parla sense problemes amb la de la CUP, una circumstància que indica l'ambient de respecte que es respira a l'Ajuntament en l'actualitat entre tots els seus membres, com ha de ser. Seria desitjable que, malgrat el xoc de trens que hi haurà dijous entre aquestes dues formacions, es mantingui a la nostra Casa Gran un mínim consens tàcit entre els diferents grups al voltant d'aquesta qüestió. Que almenys consisteixi en evitar convertir aquesta qüestió en una pugna política per veure qui la diu més grossa. Segurament, però, és demanar massa. Dijous ho veurem.

Pendents de la Generalitat i d’ICV

En l’assumpte de Can Fàbregas, que imaginem que en dos o tres mesos haurà desaparegut de l’esfera pública local, el govern té encara dos problemes per resoldre. El primer, fet públic aquesta setmana, és que el criteri de l’organisme de la Generalitat encarregat de donar el vist-i-plau a la proposta de trasllat –l’enderrocament i posterior construcció de la rèplica- de Can Fàbregas és més dur del que s’imaginaven en un principi els inquilins de La Riera 48. La Generalitat diu que en tot cas el trasllat hauria de ser real, no només legal, simbòlic, i afirma que no es pot descatalogar una cosa que no ha perdut el valor patrimonial que tenia en ser catalogat. A l’edifici de Vidre treballen contra rellotge per trobar una escapatòria a aquesta situació, conscients que el govern municipal podria arribar a obviar la plataforma Salvem Can Fàbregas i el Consell del Patrimoni local, però no la Generalitat de Catalunya, que governen els propis socialistes.

L’altra problema pendent pel sector socialista del govern és aconseguir el vot favorable d’Iniciativa per Catalunya Verds a la seva proposta de resolució del conflicte. Els socialistes han fet servir la seva capacitat dialèctica amb Quitèria Guirao –la persona que considen més creïble dins ICV- perquè convenci “l’interior” del partit sobre la conveniència de donar llum verda a la proposta del PSC, un cop Esquerra ja va anunciar que no faria casus belli de la qüestió. Abans de l’estiu, els ecosocialistes van estar a punt de fer públic un comunicat manifestant una postura contrària al govern en la proposta del trasllat, un document que no va arribar a veure la llum després d’amenaces implítices d’expulsió que els van fer els seus companys de govern socialistes (com en el cas d’Esquerra, just abans de la campanya electoral). I de fet, el dia que va dimitir Toni Guirao com a cap del grup municipal d’ICV, tot just tornats de vacances, els socialistes pensaven que ICV faria pública la seva oposició a la manera en què la regidoria d’Urbanisme ha gestionat l’afer. Va ser un segon ensurt. Ara el sanedrí del govern pot tenir el tercer ensurt o encarrilar definitivament la qüestió.

Visions d'una nit

Un moment de l'entrega de premis que va tenir lloc durant la nit de l'empresari. Baron i Romero apareixen segon i tercera per l'esquerra. Foto: Marga Cruz.

L'esdeveniment político-social d'aquesta setmana ha estat, sense cap mena de dubte, la segona edició de la nit de l'empresari promoguda des de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica, celebrada dijous a l'Hotel Ciutat de Mataró i amb presència de més de dos-cents comensals. Una cita molt ben preparada i realitzada pels professionals encapçalats per Oriol Burgada, amb vocació de marcar un futur una mica més glamorós pel futur de la ciutat per part de l'IMPEM i on va destacar amb llum pròpia la intervenció de Lluís Bassat, que aviat podrem considerar mataroní d'adopció si fructifiquen les negociacions per portar el seu museu d'art a la capital del Maresme.

La trobada va servir per a moltes coses, de les quals val la pena comentar-ne alguna. La més sucosa: perquè el regidor de Cultura, el republicà Sergi Penedès, conegués l'home que està cridat a revolucionar la cultura de la ciutat, el propi Lluís Bassat. Com és que a aquestes alçades el republica Sergi Penedès no coneix Bassat personalment? Doncs sembla ser perquè en el famós dinar mantingut entre l'alcalde Baron i Bassat al domicili barceloní del segon hi eren també la presidenta de l'IMPEM, la regidora Alícia Romero, i l'home fort del PSC, Ramon Bassas, però no pas Sergi Penedès. Perquè? No se sap, no es contesta. Sembla que, en aquest afer, Joan Antoni Baron vol seguir fent de regidor de Cultura, igual que estava acostumat a l'època de Jaume Graupera (ICV). Mentrestant, alguns líders de l'oposició han estat més en contacte amb Bassat que no pas el regidor de Cultura. Sorprenent.

Més coses. La regidora Alícia Romero, inusualment, va obrir i tancar l'acte, mentre que l'alcalde Baron va fer una intervenció llarga però enmig de l'acte. La responsable de Promoció Econòmica, no feia més que donar cova -encara que no ho vulgui- a les especulacions sobre el seu futur com a possible successora de Baron. Romero va expressar-se d'una forma molt curiosa a la segona intervenció: "Aquesta és la meva visió de la ciutat", va dir cloent el seu parlament i el conjunt de la Nit després d'haver desgranat un seguit d'idees sobre la necessitat per exemple de que les empreses compaginin la innovació des d'un punt de vista tecnològic amb la innovació des d'un punt de vista social. Romero va parlar de la seva visió, no pas de la del govern, posicionant-se doncs clarament com una possible successora de l'actual batlle.

Un tercer element. Lluny dels discursos austers i sobris de Manuel Mas, l'actual alcalde Joan Antoni Baron va marcar distàncies amb el seu anteessor parlant d'ambició, de "tenir visió i de tenir ambició". I ho va traçant una línia imaginària que unia la creació de l'Escola Universitària Politècnica per part de l'alcalde Majó després de la represa democràtica i els dos projectes ambiciosos que ell ha situat a l'horitzó de la ciutat: el Tecnocampus i el canal públic de la TDT del Baix Maresme i el Maresme Central. Una línia imaginària en la qual no apareixia l'actual diputat Mas per enlloc. Definitivament, amb el canvi de Mas per Baron, Mataró va canviar d'alcalde i també de programa polític malgrat que els dos protagonistes estiguin afiliats a la mateixa formació política.

El museu Bassat pot marcar la diferència

La possibilitat que el Museu d'Art Contemporani de Lluís Bassat s'instal·li a Mataró plana per la ciutat des de fa setmanes després que Llavaneres rebutgés la instal·lació de l'equipament en el seu terme municipal, argüint que li quedava gros. A la capital del Maresme se'n parla i molt, de l'assumpte, també a nivell ciutadà, extrem que passa poc sovint respecte els temes polítics -i aquest ho és, sens dubte-. De moment sembla que hi ha una bona sintonia travada entre l'alcalde Joan Antoni Baron i el publicista Lluís Bassat i el compromís mutu d'estudiar seriosament la possibilitat que el Museu es faci a Mataró, en un lloc per determinar, encara que les ubicacions possibles no són infinites per la grandària del "pastís".

L'alcalde Joan Antoni Baron està davant una oportunitat d'or. Baron va assumir el càrrec el maig de 2004 i per tant ara fa tres anys i escaig que ostenta la vara de batlle, però també és veritat que si l'operació fructifica no se'n començaran a veure els fruits fins cap allà el 2010, el mateix moment on s'haurà de contemplar la materialització de Can Marfà, el nou museu de la ciutat. Doncs si Baron aconsegueix portar a bon port la proposta de Bassat, escriurà unes lletres d'or en les pàgines d'història de la ciutat. Situem-nos. Mataró és una ciutat que, sota el mandat de l'anterior alcalde Manuel Mas, va dedicar-se a fer-se un autèntic canvi de cara a tots els nivells. Quan Baron va agafar el relleu a Mas sabia que l'actual diputat li deixava una ciutat ben teixida, cosida, molt més equilibrada que com se la va trobar i també molt més pròspera i moderna. La tasca de Baron, en canvi, consistia en donar nova vida a aquests indrets i en recuperar-la en els espais antics on s'anava esllanguint. Un nou paradigma de govern, gairebé, on les persones havien de tenir una importància extraordinària. Unes persones que necessiten símbols, referents, marques, elements singularitzadors... i el Museu Bassat pot ser un d'ells, sens dubte. Si Baron triomfa, la ciutat hi guanyarà sencera i ell haurà donat sentit al seu període al capdavant de la governació de la capital del Maresme.

* Després de molts dies d'absència per vacances, entrem de nou a La Riera48. Aquestes absències només seran en casos especials i la meva voluntat és actualitzar el bloc un cop per setmana. Gràcies per llegir-lo.

Bassas aconsegueix encarrillar l'afer Can Fàbregas

La setmana va començar distreta aquest dilluns amb les acusacions de la plataforma Salvem Can Fàbregas al regidor d'Urbanisme Ramon Bassas d'haver ocultat informació sobre l'informe de Can Fàbregas, que els membres de la plataforma havien pogut consultar a la web d'ICV. El cert és que, a la roda de premsa de dimarts passat, Bassas no va mencionar el cost que costaria mantenir la nau on és ara -entre 600.000 i 900.000 euros s'entén a l'informe, tot i que el govern diu que la xifra s'enfilaria fins 1,7 milions- i va passar directament a comentar el que costaria fer el trasllat. Bassas es va escudar en què de fet l'encàrrec del govern -i això és cert- a PUMSA era fer un estudi de quant costaria el trasllat de la nau, no de quant costaria mantenir la nau on és. L'afer semblava que es tornava a inflar sobretot perquè l'endemà la CUP -emparentada amb la plataforma- disparava a la mateixa diana. El mateix dimarts, però, Bassas -que és dels polítics més astuts de la ciutat- es va reunir amb els membres de la plataforma, va contenir-se i va mostrar la transparència que li reclamaven des de la plataforma.

Excepte aquest petit "conat" d'escalada, el cert és que l'afer de Can Fàbregas -a l'espera del debat intern dins ICV- camina amb tranquil·litat cap a desactivar-se. Convergència i Unió -que va estar a punt de muntar una roda de premsa conjunta amb el govern dimarts passat- i el Partit Popular -que no tenia perquè donar el seu si a la proposta- han estès la mà amb decisió cap al govern municipal per acabar amb l'espectacle encetat des d'abans de les eleccions. A més la setmana passada Esquerra, tot i que de mala gana, va acabar donant el seu suport a la proposta de construcció de la rèplica. Que la cosa va de baixa ho demostra que a l'audiència pública d'ahir dimecres cap dels assistents va mencionar la qüestió.

La imaginació al poder

Feien broma els responsables municipals sortint de la roda de premsa on es presentaven els resultats de l'informe de Can Fàbregas respecte aquest lema del Maig del 68: la imaginació al poder. La veritat és que sortint de la compareixença el primer que vaig pensar és la gran capacitat d'imaginació i fabulació que han demostrat els tècnics municipals sota la batuta del regidor d'Urbanisme Ramon Bassas, que els ha deixat fer amb la premissa -això si- de "hem de fer a tothom content". I és que l'informe planteja una fenomenal quadratura del cercle: Corte Inglés si, Can Fàbregas també -construint-ne una rèplica i recuperant-ne els elements nobles-, un saló urbà al llarg del carrer Biada, una nova escola als entorns, nous habitatges de protecció oficial... una meravella. El PSC tenia -té, encara- un gran problema respecte aquest afer i proposa una decisió salomònica en la qual tothom guanya, en aquella lògica del "win to win" que descrivia Francesc Teixidó (ERC) durant la campanya, obté alguna cosa. I, com que les assembles d'ICV i ERC necessiten un temps per empassar-me l'esparpèntica proposta de fer una rèplica de la famosa fàbrica, el PSC ha donat als socis de govern dos mesos perquè ecosocialistes i republicans ho digereixin. Mentrestant s'oferirà diàleg a les entitats i als comerciants, consens a la resta de partits... i al final es forçarà una votació que respectarà en un 90 per cent la proposta de l'informe. Realment es demostra que el PSC local és una màquina de poder amb gran capacitat per escapolir-se de situacions complicades com la creada al voltant de Can Fàbregas. Només queda el dubte més profund, que no es resoldrà pas ara: en funció de què pren decisions l'alcalde Joan Antoni Baron? Fins a quin punt les cinc-centes persones que van sortir a la manifestació promanteniment de la fàbrica del passat febrer han fet tombar la balança del costat no previst? El govern és presoner d'onades populars i del políticament correcte a la ciutat? El govern -i bàsicament el PSC- faria bé de pensar-hi.

Pendents de Can Fàbregas

El món polític local es prepara aquesta setmana per viure un nou episodi -potser no l'últim- de l'afer Can Fàbregas. Dimarts al matí, el president de l'àrea de Serveis Territorials Francesc Teixidó (ERC) i el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas (PSC) han de comparèixer a la comissió informativa de l'àrea que presideix Teixidó amb l'informe que indica quant costa traslladar la nau. I s'espera que en base al document formulin una proposta que permeti començar a tancar aquest expedient d'una vegada.

Que l'afer és un mal de panxa pels membres del govern ho demostra un gest de Teixidó a la roda de premsa de valoració dels primers cent dies de mandat. La nova cap del grup municipal d'ICV-EUiA, Quitèria Guirao, va sortir a parlar -sense que ningú li ho demanés- sobre Can Fàbregas: "És l'única cosa que l'oposició ens reclama respecte aquests primers cent dies", va dir, reconeixent que aquest pot ser el primer escull del mandat pel nou govern municipal. Quan va pronunciar el mot "Can Fàbregas", Francesc Teixidó va aixecar les celles externalitzant el nerviosisme existent en el si del govern respecte aquesta qüestió.

Fonts de l'oposició apunten que el govern assajarà alguna fórmula salomònica per acontentar tothom. Ni si ni no sinó tot el contrari. El govern, diuen, no es pot permetre el luxe d'obrir de nou la caixa dels trons sinó que necessita tancar, com dèiem, l'experiment amb la màxima celeritat. De fer passar la qüestió sense massa soroll hi diu molt el fet que dilluns, el dia abans de la presentació de l'informe, el govern presentarà els pressupostos i el Programa d'Actuació Municipal (PAM) de 2008. Una coincidència? Segurament una estrategema més del maquiavèlic govern de la ciutat.

Baron compensa Pilar González amb un càrrec al Tecnocampus

Pilar González en una imatge d'arxiu. Foto: R. Gallofré (capgros.com).

El món polític mataroní viu aquests dies una petita tempesta després de conèixer-se la contractació fixa per part del Tecnocampus de la persona de Pilar González, exprimera tinent d’alcalde i fins el mes de maig màxima responsable d’aquest projecte, i la contractació d’alguns encàrrecs de l’empresa Mataró Energia Sostenible a la figura d’Arcadi Vilert, exregidor d’Urbanisme del govern municipal. En el segon cas, a més, els rumors indiquen que Vilert podria acabar presidint Aigües de Mataró –companyia que participa a Mataró Energia Sostenible- ja que el fins ara màxim responsable de la competent empresa municipal, Rafael Montserrat, ha de deixar el seu càrrec en breu.

En el cas de Pilar Gonzàlez es tracta d’una decisió presa des del sisè pis de la Casa del Poble de la plaça de les Tereses, el vetust edifici que és la seu del PSC a la ciutat. L’alcalde Joan Antoni Baron volia compensar la petició de sacrifici que li va fer a l’hora de fer les llistes a la seva antiga oponent per succeir Manuel Mas i que ella tan gentilment va acceptar, segura d’haver fet el que li tocava durant setze anys a l’Ajuntament. I tot i que semblava que Pilar Gonzàlez recuperaria la seva feina de mestra d’escola pública –ho va fer abans d’estiu, per molt poc temps- o que se n’aniria a alguna de les empreses privades que sol·licitaven els seus serveis, finalment Joan Antoni Baron –sense comptar massa amb la presidenta de l’IMPEM, Alícia Romero- ha decidit que Pilar Gonzàlez reforci l’staff directiu del Tecnocampus, un projecte que coneix força bé i en el qual ha demostrat capacitat d’interlocució amb empreses i administracions.

El fet és que el màxim responsable tècnic del Tecnocampus és Ricard Bonastre, que des de fa poques setmanes compagina aquest càrrec amb el de cap de l’àrea d’innovació i promoció econòmica -que engloba l’IMPEM, precisament el Tecnocampus i l’Escola Universitària, a grans trets-. Com que Bonastre ha guanyat responsabilitats en el si de l’estructura funcionarial de l’Ajuntament, Baron –entendrit per la lleialtat que li va demostrar Gonzàlez envers ell després d’haver perdut la batalla interna precisament contra el nou alcalde- ha considerat que reincorporar Pilar Gonzàlez serviria per matar dos pardals d’un tret: resoldre el deute moral que havia contret amb ella buscant-li una sortida professional digna i alhora posar més reprise a un projecte que necessita com aigua de maig caps, mans i contactes perquè comenci a esdevenir ara si realitat, perquè el que es pot dir a dia d’avui respecte aquest és que el més calent és a l’aigüera. Els fets diran si “col·locar” ara com a tècnica la que ha estat màxima responsable política del Tecnocampus serà contraproduent pel projecte o si, per contra, servirà perquè prengui cos d’una vegada. Veurem.

Mojedano: "No és fàcil que Rajoy guanyi les eleccions"

El cap del grup municipal del PP, Paulí Mojedano, és un home heterodox i que no té pèls a la llengua. Si veu difícil que Mariano Rajoy guanyi les eleccions, que José Maria Aznar no va estar encertat del tot en la gestió dels atemptats de l’11-M o que Josep Piqué no cuidava prou el partit i que prefereix Daniel Sirera com a nou líder... surt i ho diu, sense embuts. Fins i tot reconeix un cert estupor a la secció local del PP perquè s’han comès diversos errors en els últims temps. Doncs Mojedano, contradient el tòpic del monolitisme dels integrants d’aquesta formació, va fer gala ahir d’aquesta heterodoxia seva en una entrevista a l’Informatiu Vespre de Mataró Ràdio. Per si fos poc, en la mateixa entrevista Mojedano va dir que els populars no han fet els deures entre el 2004 i ara i prova d’això és que els ciutadans no veuen en la formació de Rajoy una alternativa clara sinó una oposició només crítica amb el govern del PSOE. A nivell català, Mojedano va arribar a dir que al PP li cal una refundació ideològica. I en àmbit local, això si, es va despatxar a gust acusant el cap del grup municipal de CiU, Joan Mora, de radicalitzar el partit i també va repartir llenya contra Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació la qual va acusar d’estar desapareguda de la ciutat –cosa que és absolutament certa-. Déu n’hi do, tot plegat. Mojedano ha de vigilar que els propis seus no se li revoltin i que la seva heterodoxia no arribi gaire a les orelles dels grans líders del PP estatal, que en més d’una ocasió no s’han distingit –cas Piqué- per acceptar la dissidència interna. Veurem com acaba la pel·lícula. De moment el cap del grup municipal posa tota la carn a la graella.

El futur de l'esquerra alternativa a Mataró

Foto: Acte de campanya d'Esquerra Unitària durant les passades municipals. A.R.Dot (capgros.com).

El mateix dia que es coneixia la dimissió de Toni Guirao com a regidor i com a cap del grup municipal de ICV a l'Ajuntament de Mataró (feta efectiva en el darrer ple), el coordinador nacional d'Esquerra Unida i Alternativa, Jordi Miralles, venia a la capital del Maresme a anunciar una decisió que, per coneguda, no deixa de ser important: l'expulsió de tots els membres mataronins d'EUiA que a les passades eleccions es presentaven a la ciutat amb el nom d'Esquerra Unitària. La notícia va passar una mica desaparcebuda per la coincidència de la darrera crisi a ICV -que alguns asseguren absolutament, latent, d'altra banda- però la jugada pot tenir la seva transcendència. Lluny, per tant, de buscar la reincorporació dels homes de Joan Fàbregas a la casa mare d'ICV -encara que sigui sota el paraigües d'EUiA, partits en teoria coaligats- l'esquerra transformadora de la ciutat, que és un sector en plena ebullició, consagra la seva separació. Així, grosso modo, almenys tenim cinc formacions que es reclamen integrants d'aquest espai: Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unitària, Esquerra Unida i Alternativa, la Candidatura d'Unitat Popular i Alternativa Vecinal de Mataró. Són formacions que podrien arribar a sumar uns cinc mil vots sense dificultats a les eleccions municipals i per tant constituir-se en una autèntica oposició del tripartit d'esquerres que governa -i governarà, si no hi ha cap daltabaix- la ciutat. Tots aquests grups tenen fins el 2011 per mirar de sumar esforços, com alguns ja van intentar abans de les darrers eleccions, i constituir un bloc o marca electoral amb un cap de llista ben vist per tots ells -segurament la CUP és qui més té a dir-hi en aquests moments- per tal de consolidar-se com l'alternativa al govern municipal pel seu flanc esquerre. De moment, però, notícies com que el nou coordinador local d'EUiA Marc Navarro va rebutjar participar en un debat convocat pels informatius de Mataró Ràdio amb els seus excompanys d'Esquerra Unitària albiren precisament el contrari. Cadascú, sigui dit de passada, és lliure de fer el que més li convingui.

P.D.: Des d'aquest bloc de política local, avui no podem deixar de sumar-nos al condol per la mort de Santi Ortego, un home de "política local". Descansi en pau.

Cursa nacionalista

Regidors de l'Ajuntament passant per un desert carrer Sant Josep ahir a les dues de la matinada.


Al llarguíssim ple municipal d'ahir al vespre -6 hores i 55 minuts- es va posar de manifest una circumstància respecte la qual de moment no massa ningú ha prestat atenció. Es tracta de la cursa nacionalista -la subhasta nacionalista, en diu algú- que es produirà durant aquest mandat amb tota seguretat entre els tres grups nacionalment més abrandats de la sala: CiU, Esquerra i la CUP. Són tres forces que es troben en situacions molt diferents: els homes de Joan Mora amb la necessitat de presentar-se com el principal grup -per tant ben assenyat- de l'oposició, els republicans Francesc Teixidó i Sergi Penedès dins el govern amb la necessitat de marcar perfil propi i el regidor de la CUP Xavier Safont-Tria amb la necessitat de no desenganyar els més de dos mil vots "antisistema" que li permeten seure en una cadira "del sistema". Tres formacions, però, que competeixen -i aquí està el quid de la qüestió- en l'espai nacionalista a Mataró. De fet a tot arreu, però especialment a la capital del Maresme sobretot després que el cap del grup de CiU, Joan Mora, es proclami obertament sobiranista o independentista (deixant espai al PP, per tant, en el centredreta local).

En el ple d'ahir, quatre punts de l'ordre del dia -dels 64 que hi havia- van portar a una batalla pels temes identitaris de gran virulència i que va ocupar el tram central de la sessió. Eren la proposta de recordar la batalla d'Almansa i de dedicar un carrer a Lluís Maria Xirinacs (CUP), la de demanar la reclamació d'uns actes notarials que es troben a l'arxiu de la Corona d'Aragó (PP) i la de donar suport al Correllengua 2007 (CiU i CUP). Aquests quatre punts, que es podrien haver ventilat amb una certa rapidesa, van entrebancar el debat i van fer pujar la tensió al Saló de Sessions de l'Ajuntament. Els dos protagonistes dels xocs més importants van ser PP i la CUP. Els primers van ser molt durs amb els segons i en una primera intervenció Paulí Mojedano va acusar de totalitari a Xavier Safont-Tria. Mentrestant CiU i ERC van mirar en les quatre propostes de donar sortida a les demandes de la CUP -rebaixant-les una mica- per no perdre el "tren nacionalista". I el PSC i ICV es miraven l'espectacle de lluny, posant més llenya al foc sobretot per part del socialista Ramon Bassas.

Els tres partits més clarament nacionalistes han de reflexionar sobre on ens conduirà a tots plegats aquesta cursa nacionalista. CiU ha de pensar si la imatge sobiranista no l'allunya dels seus votants de tota la vida més que apropar-la a la CUP, Esquerra si val la pena des del govern fer el joc a l'oposició en diverses ocasions i la CUP si val la pena seguir amb propostes curioses com la de girar el retrat del rei de cap per avall -Safont-Tria va acabar reconeixent que era una boutade- o reforcen el seu flanc seriós en la línia de la pregunta sobre l'aparcament il·legal de les 5 sènies. De les respostes a aquestes preguntes en sortirà una bona part dels continguts dels plens municipals del mandat que acabem de començar.

Cap on va el PP de Mataró?

A l'esquerra, el president local del PP José Manuel López, el president català del PP, Daniel Sirera i el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano aquest migdia davant Santa Maria. A la dreta, el regidor Juan Carlos Ferrando, Mojedano i Sirera a Cerdanyola, el passat 24 de juliol. Foto: Judith Vives (capgros.com) i J. S.

El nou cap del Partit Popular de Catalunya, Daniel Sirera, ha tornat a ser avui a Mataró per acompanyar els militants de la secció local del partit a la costellada que tradicionalment celebren per aquestes dates. Dic tornat perquè en els tres mesos que fa que va substituir Josep Piqué al capdavant dels populars a Catalunya a la capital del Maresme hi ha vingut dues vegades -la primera a Cerdanyola, en el que era la primera sortida al territori des que era president-, visites a les quals cal afegir la que va fer a Argentona durant la Fira del Càntir. Tres mesos i tres visites al Maresme Central, doncs. Déu n'hi do. Josep Piqué no tenia aquest ritme de visites ni en broma, un canvi que alegra Paulí Mojedano, José Manuel López i els principals responsables locals del partit, que fins ara veien amb tristesa la poca atenció que prestava l'exministre al territori.

De fet, una de les idees força que darrerament ha llençat Sirera i que avui ha repetit a Mataró és la voluntat de convertir el PP de Catalunya en la casa gran dels no nacionalistes a Catalunya. Aquest plantejament té especial sentit a Mataró, on la presentació de Ciutadans a les eleccions del mes de maig va fer perdre -tot i que sigui arriscat dir-ho- un dels cinc regidors que els populars tenien en el darrer consistori. El PP es va quedar a pocs vots de revalidar aquest cinquè regidor i és obvi que si Ciutadans no s'hagués presentat -va treure 1.300 vots- l'haurien mantingut. Perquè tot i que alguns insisteixen en la idea que els vots de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía venien més aviat del PSC, està comprovadíssim que en va esgarrapar un bon sac al PP, i sinó que ho preguntin a algun dirigent local, que també els va votar. Uns Ciutadans, sigui dit de pas, que estan absolutament desapareguts de la vida política local des de just després de les eleccions, confirmant que la seva candidatura no estava ni rumiada ni tenia massa gruix programàtic.

La sortida lògica de Paulí Mojedano -que és el cap del grup municipal però no el cap del partit, recordem-ho, lloc que ocupa José Manuel López- seria que intentés justament anar a buscar els vots "propis", les "ovelles esgarriades", abans que no empaitar vots de més cap al centre, un centre modern i tímidament catalanista -almenys no estrictament espanyolista-, que és l'estratègia que Mojedano té traçada. El temps dirà qui té la raó: si Mojedano -que sovint sembla estar un pas endavant pel que fa a capacitat estratègica que la resta del seu partit- o els militants de base, que li reclamen que es mantingui fidel a les essències del projecte.

Primer ensurt del govern

Toni Guirao, Sergi Morales i Quitèria Guirao aquest matí a la roda de premsa a la seu d'ICV. Foto: J. S.

"Ocuparà portades uns quants dies, segur". M'ho deia ahir al vespre un notable dirigent d'ICV de Mataró en referència a la roda de premsa que havia de tenir lloc aquest matí a la seu del carrer Sant Joaquim, a quarts d'onze. Una compareixença davant la premsa que havia arribat als correus electrònics de les redaccions sense especificar motiu de la trobada ni qui la protagonitzaria, molt misteriosament, doncs. A aquella hora, fins ben entrat el vespre, un número nombrós de militants d'ICV eren al mateix local del cèntric carrer acaben de preparar l'estratègia a seguir després que el contingut de la roda de premsa sortís a la llum.

Aquest matí, a dos quarts d'onze, els periodistes que ens hem trobat davant la seu del partit ens preguntàvem els uns als altres el motiu de la trobada. Toni Guirao, fins ara cap del grup municipal ha sortit a buscar-nos, i de darrera la part de despatx del local han sortit Sergi Morales, nou president local d'ICV en substitució de Guirao, i Quitèria Guirao, fins el mes de juny regidora de Ciutat Sostenible -Toni Guirao l'havia rellevat en el càrrec-. De seguida s'ha esvaït el dubte i Sergi Morales ha confirmat la notícia: Toni Guirao plega. Plega perquè li ha sorgit una oportunitat professional al seu entendre molt bona que no pot rebutjar. El titular era clar de seguida: ICV relleva el cap del grup municipal per segona vegada en tres mesos. Després de Jaume Graupera, que va plegar assumint els mals resultats electorals, ara era Toni Guirao el qui deia adéu precoçment després d'un fugaç pas per l'Ajuntament.

A partir d'aquell moment s'ha anat succeïnt les reaccions: Joan Antoni Baron, els socialistes i ERC dient que "aquí no passa res" i que "el pacte està per sobre de les persones", CiU i el PP oferint a Baron que incorpori les seves propostes al programa de govern i els consideri socis com a ICV i ERC -una possibilitat una mica estrambòtica, com si calgués un govern de salvació nacional- i finalment la CUP furgant en les ferides d'ICV i apuntant directament a la crisi viscuda per aquesta formació -a la qual va "robar" centenars de vots- com el motiu de la dimissió de Guirao.

Toni Guirao, certament, sembla que plega perquè té una oportunitat laboral inesperada. Té tot el dret de fer-ho, només faltaria. Humanament ningú li pot negar. Però alhora que decideix plegar -per bé que la seva substituta, Quitèria Guirao, ja coneix el terreny que ocuparà- Toni Guirao indirectament està generant la primera crisi -el primer problema, en versió governamental- del mandat i del curs polític, regalant un preciós dard a l'oposició -que es fregava avui les mans- pel ple de dijous dia 13. I Guirao, amb la seva dimissió -per comprensible que sigui-, està debilitant una mica més el paper d'ICV en aquest govern tripartit on sembla que tallarà el bacallà el PSC en aquest cas amb l'ajuda d'Esquerra Republicana. No és una bona notícia per la política local: en aquest cas ha pogut més la voluntat professional de créixer que el compromís polític. Caldrà veure si ha estat senzillament un "ensurt" o els canvis constants de cartipàs seran constants en aquest mandat com ho van ser a l'anterior.

Un curs decisiu a nivell local

Si a Barcelona els polítics fan la seva aparició d'estiu -sense americana ni corbata- a Gràcia, a Mataró es fa a la Serenata del carrer Sant Ramon, que té lloc als voltants del 31 d'agost, la festivitat del sant, tot i enguany s'ha fet el cap de setmana anterior per decisió de l'organització. Així, si divendres al vespre la secretària d'organització del PSC i regidora de Serveis Centrals Montse López va ser l'encarregada de pronunciar el pregó -ho han fet altres anys l'alcalde Joan Antoni Baron, l'excap de l'oposició Joaquim Esperalba, o el cap del PP Paulí Mojedano- ahir al vespre una representació -exígua- de la classe política local va assistir al tradicional sopar de la Serenata. S'hi van deixar caure la mateixa Montse López, el primer tinent d'alcalde i primer secretari del PSC Ramon Bassas, el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano i el seu segon Juan Carlos Ferrando i per part de CiU el portaveu Joaquim Fernàndez i el regidor Francesc Masriera.

Va ser el moment per comentar com han anat les vacances i començar a reflexionar com serà el curs polític 2007/2008, el primer en clau local després de les eleccions de maig d'enguany que han donat Joan Antoni Baron com a alcalde de la ciutat a cavall d'un nou pacte tripartit amb ICV i ERC on els ecosocialistes han perdut pes i en canvi els independentistes han guanyat pes polític i competències. Serà el darrer curs amb una eleccions a mig camí, les generals, que previsiblement s'han de celebrar el mes de març. Després hi haurà uns anys -almenys dos, exceptuant avançaments electorals- sense comicis fins el 2009 (europees), 2010 (catalanes), 2011 (municipals i generals).

Tornant a Mataró, a partir d'aquesta mateixa setmana el govern tripartit té nombroses carpetes per resoldre sobre la taula. El primer afer: tancar amb una certa coherència narrativa el 'culebrot' de Can Fàbregas i de Caralt i el possible trasllat de la fàbrica. Un segon: posar en marxa el nou canal de TDT públic -primera emissió 11 de setembre- sense deixar a l'estacada l'actual televisió local privada, TVM, a qui el govern ha promès reiteradament el seu suport. Altres qüestions més genèriques: posar les bases per portar al terreny de la llum les dues grans ombres de l'anterior govern -Urbanisme i Cultura-, posar-se les piles en problemes tan bàsics com l'habitatge (anirà "en sèrio" la proposta dels contenidors d'ERC?), reformular el model participatiu que està clar que no funciona i pactar -ara que som a l'inici del mandat- la reforma dels organismes autònoms de l'Ajuntament.

L'altra gran interrogant del curs que comença serà veure fins a quin punt Convergència i Unió i el Partit Popular són capaços de contrastar l'acció del govern municipal. En aquest sentit, segurament, el més esperat és veure quin paper sabrà jugar Joan Mora, el més nou dels caps de l'oposició, i fins a quin punt les dues forces són capaces de visualitzar una alternativa clara a la ciutat. Si no ho aconsegueixen ja en aquest primer any, el govern tripartit local es podria mantenir sense massa problemes fins a final del mandat amb total comoditat. També caldrà veure si Paulí Mojedano compleix la seva paraula de seguir al capdavant del grup popular, després d'haver quedat tocat amb els resultats del mes de maig.

Error garrafal. En aquest mateix bloc he comentat el suposat homenatge no fet per l'Ajuntament a Enric Torra. Dissabte al vespre, Pere Tió em va confirmar enmig de La Riera que l'homenatge s'havia fet i havia estat de gran nivell. Vaig publicar aquesta informació només contrastant-ho amb una font -va ser impossible trobar la resta de fonts, tothom era de vacances- però l'error és més i només meu. Per cert, que en relació a la desmemòria del govern, l'alcalde Joan Antoni Baron ha anunciat la seva voluntat de donar nom el nom d’Antoni Comas a la nova biblioteca que s’ha de construir a l’antic edifici de l’Escorxador, que serà el segon equipament d’aquest tipus a la ciutat. Antoni Comas, mataroní, va ser el primer catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de Barcelona després de la Guerra Civil. Dit queda, doncs.

Govern desmemoriat

Al sopar de Nadal de 2005, si no m'equivoco, l'alcalde Joan Antoni Baron ens va regalar als periodistes un "pen", un dispositiu d'emmatzagament d'informació conegut també com a USB també conegut com "memòria flash", amb una petita dedicatòria de cara el 2006 desitjant-nos -a nosaltres i a tota la ciutat- que l'any següent fos un any "digne de memòria". Era una dedicatòria divertida, aprofitant el joc de paraules "memòria-flash" amb la idea de què fos un any memorable per la capital del Maresme. Doncs potser un dia d'aquests els periodistes haurem de regalar cues de pansa a Joan Antoni Baron i al seu govern municipal arran dels oblits que de forma periòdica es cometen a casa nostra, una dubtosa habilitat que Baron va reconèixer en el seu dia respecte Damià Campeny, per exemple.

Ens passa cada any en diverses ocasions. El darrer oblit: Enric Torra. Va morir fa quatre anys i tot i que es va arribar a organitzar un homentage el maig de 2004 el cert és que aquest no es va arribar a fer, segons va confirmar el pianista i amic de Torra Marcel Olm la setmana passada als informatius de Mataró Ràdio. Torra és un dels grans músics de la ciutat, autor de la música de Els Pastorets de la Sala Cabañes (la part pròpia de Mataró) i de La Passió també de la Sala Cabañes, a més de centenars d'altres obres. A més a més, segons explica Marcel Olm, Torra va donar a la ciutat el seu piano de cua perquè la ciutat no hagués de gratar-se la butxaca cada vegada que organitza un concert de piano d'alt nivell... el problema és que el piano sembla que es guarda en un magatzem municipal... on es deu estar omplint de pols. Més deures doncs per a Joan Antoni Baron tornat de vacances i pel nou president del Patronat de Cultura, Sergi Penedès.

A aquest oblit cal afegir el de Pere Rigau, comunicador i promotor local que va morir el dia de Sant Jordi de 1992, ara fa quinze anys. Tampoc se li ha fet cap homenatge. I enguany encara ens podem deixar una altra efemèride: la del 250 aniversari de la fundació de la població andalusa de Isla Cristina per part del mataroní Josep Faneca, com ha explicat repetidament el periodista i historiador local Manuel Cusachs. Hi posarà remei el govern?

L'arxiu Català Roca i les herències de Jaume Graupera

Aquest passat divendres els informatius de Mataró Ràdio, treien a la llum un altre afer relacionat amb el Patronat de Cultura que es troba en punt mort. Un altre, podríem dir. Un enèssim projecte que Jaume Graupera, l'anterior responsable polític de l'ens, va comprometre amb la ciutat i que després de quatre anys no s'ha dut a terme. Es tracta de la instal·lació de l'Arxiu Català Roca de fotografia a la ciutat, en un principi a la Nau Gaudí. Els descendents de Francesc Català Roca -el seu nét Andreu Català- es mostrava en declaracions a l'emissora decepcionat amb la sensació que Mataró no vol acollir aquest fons i trist que si al final es tira endavant la iniciativa serà més per la insistència de la seva família que no pas per l'Ajuntament.

El nou regidor de Cultura, Sergi Penedès, malgrat que hi posi moltes ganes i arribi amb noves idees, s'anirà trobant al llarg de quatre anys les pedres -parlem metafòricament- que li ha posat Jaume Graupera entre el 2003 i el 2007. Perquè tot i que l'ecosocialista fes bandera de la necessitat de dir també "no" en política -sàvia intenció, el govern municipal de Mataró ha pecat força d'això- en realitat la praxis de Graupera no coincidia amb la seva teoria. Igual que amb l'Arxiu Català Roca també es va comprometre amb Encarnació Soler i la restauració d'un film d'Enric Fité, amb la creació de consorcis entre Patronat de Cultura i Foment, Sala Cabañes i Casal Nova Aliança, amb la restauració de l'orgue de Santa Maria, amb els promotors del Carnestoltes local... i en tots aquests casos o bé no es va fer res de res o bé el més calent és a l'aigüera. A fi de que no Penedès no acabi sent el "just" que pagui pel "pecador", el nou regidor de Cultura farà bé de recordar de tant en tant qui va assumir quins compromisos en quin moment (a risc de molestar els socis de govern ecosocialistes). Sinó, Penedès podria ser un simple gestor de la complexa herència de Jaume Graupera.

Diaris de Santes (III): banderes espanyoles

Entre els regidors, en aquest cas un del Partit Popular, no va fer cap gràcia que algú volgués despenjar la bandera espanyola de l'Ajuntament. I va preparar la seva particular protesta: lluir un braçalet amb la bandera espanyola durant l'Anada a l'Ofici. La pensada va ser de Juan Carlos Ferrando, que va arribar lluïnt l'ensenya el dia 27 a l'Ajuntament. El seu cap de files, Paulí Mojedano, se'n va adonar de seguida i després de parlar-hi uns moments, va aconseguir que se'l tragués... Déu n'hi do. De tot hi ha a la vinya del senyor, i en els actes de Santes.

Diari de Santes (II): Qüestió de noms

Un Joan Antoni, un Ramon, una Alícia, una Montse, una Carme, una Ana María, un Carlos, un Joan, un Pau, un Juan Carlos, un José Manuel, un Toni, una Conxita, un Francesc, un Sergi i un Xavier. Cap Juliana, cap Semproniana ni tampoc cap nom repetit (l’únic possible era Francesc), potser per no robar protagonisme a les autèntiques estrelles de la recepció oficial: les mataronines que demà celebren la seva onomàstica. Amb les Julianes ho tenien difícil (n’hi havia trenta), però només que Francesc Melero i Francesc Masriera haguessin acompanyat els seus col·legues els quicos ja haguessin igualat les Sempronianes. RAMON RADÓ

Cuscó i Ferrando van anar a les llistes de Falange a finals dels setanta

L’exregidora d’Esquerra Republicana Maria Rosa Cuscó es va presentar de número 4 a les eleccions generals de 1979 i de setze a les de 1977 a les llistes de Falange Autèntica, segons publica la revista El Triangle aquesta setmana i ha pogut confirmar Mataró Ràdio per diverses fonts. Cuscó, que es troba de vacances, no ha volgut confirmar ni desmentir la notícia a Mataró Ràdio. En la mateixa llista hi figura l’actual regidor del Partit Popular, Juan Carlos Ferrando, en el número 20.

Segons ha pogut saber Mataró Ràdio, els dirigents d’Esquerra Republicana de Mataró no coneixien aquesta informació que van designar Maria Rosa Cuscó com a substituta de Toni Civit el maig de 2005 arran de la dimissió d’aquest darrer pel ‘Cas Llansó’. Els independentistes van conèixer la notícia just abans de la campanya electoral i això explica perquè Maria Rosa Cuscó va saltar del lloc dos al número cinc de la llista d’Esquerra a l’Ajuntament. L’exedil ha estat la titular de Participació, Cooperació i Dona entre 2005 i 2007. Cuscó no ha volgut referir-se a la qüestió i tampoc ho ha volgut fer el cap del grup municipal d’Esquerra Republicana, Francesc Teixidó. El cap del grup municipal del PP, Paulí Mojedano, tampoc ha volgut valorar la presència de Ferrando en la llista de Falange Auténtica el 1979.

Cal recordar que Maria Rosa Cuscó va mantenir durant les negociacions per formar un nou govern tripartit a la ciutat una postura diferent a la del seu partit ja que plantejava fer un govern d’unitat entre totes les formacions presents al consistori. Les darrers setmanes també es va saber que Cuscó havia participat a l’acte inaugural de Reagrupament.cat, el sector crític d’Esquerra que lidera l’exconseller Joan Carretero.

Amb tot, cal dir que Falange Auténtica (FA) –tot i ser un partit d’origen i simbologia falangista- està enfrontat teòricament a la Falange Espanyola i de las JONS, el partit únic instaurat pel general Franco després de la Guerra Civil. Així, Falange Auténtica es presenta actualment amb idees esquerrenoses en la vessant social, com la defensa a eliminar la pena de mort, la postura antiglobalització o l’ecologisme. D’acord amb les seves manifestacions públiques lluita pel patriotisme social, democràtic i es defineix com a espanyolista.

Diari de Santes (I): El govern fa pinya

Com un sol home (o dona), quan passava la mitjanit i ja havien acabat les havaneres, un grup de regidors del govern municipal van arribar a les taules on se servia el tradicional cremat. Un cremat que van poder tastar (gratuïtament?) els Bassas, Romero, Guirao, Teixidó, Penedès, Pera i Barrera que corrien per allà. “Els regidors van forts”, deia un il·lustre momeroter que contemplava l’escena.

No eren els primers. Un santero de pro, l’alcalde Joan Antoni Baron, ja feia estona que s’havia atançat a la zona del cremat (una zona on, com tothom ja sap, s’hi fa de tot excepte escoltar les havaneres). Pel que fa a les files de l’oposició, Joan Mora i Joaquim Fernàndez també van baixar a baix a mar per participar en aquest pròleg de la festa major. RAMON RADÓ

Els sorolls del Cruïlla

En el primer ple ordinari del mandat, dijous passat, un dels afers que va centrar l'atenció tant de polítics com de periodistes va ser el de les queixes que alguns veïns del Parc Central, com l'exregidora Maria Rosa Cuscó, han fet arribar a l'Ajuntament arran del concert que el passat 5 de juliol va tenir lloc en aquest indret protagonitzat per dues formacions punteres: Chambao i Muchachito Bombo Infierno. Els veïns, amb raó, argumenten que els concerts que se celebren fins a altes hores de la matinada els impedeixen dormir. És cert. El que passa és que en aquest afer, com en tants d'altres, paguen justos per pecadors i se li atribueixen uns mals al Cruïlla de Cultures que el festival no es mereix. És comprensible que el got de la paciència dels veïns s'hagi esgotat amb aquest darrer concert, però cal recordar que les queixes dels veïns no és la primera vegada que es produeixen -fa anys que el tema és polèmic- i tot just ara els mandataris de La Riera 48 es comencen a plantejar si val la pena construir un espai polivalent per acollir part dels concerts d'aquest tipus i així solucionar la qüestió. De fet no s'entén com els executius d'esquerres que han governat la ciutat en els darrers 28 anys -tan austers que són- no han optat per adequar el pavelló poliesportiu de Cirera per acollir activitats com aquestes -les sortides d'emergència són massa petites- ni tampoc ho hagin fet amb el nou pavelló de Cirera ni -sembla- amb el que es farà al carrer Euskadi.

Hi ha, però, altres coses que no s'entenen en aquest tema: perquè un sol concert al Parc provoca 50 trucades a policia i Ajuntament i en canvi els dos concerts celebrats el cap de setmana passat al camp de futbol del Camí del Mig, a Cerdanyola, en van provocar zero? És que el centre de la ciutat es veu a si mateix com un fortí intocable?

En aquest afer seria bo sentir un compromís explícit de l'alcalde i el president del Patronat de Cultura en el sentit que malgrat les queixes dels veïns, el soroll en positiu que genera el Cruïlla és immensament més important que això i que per tant tinguin la valentia d'apostar fort i de forma definitifa pel festival. Els organitzadors, molt cremats per l'afer, esperen un posicionament ben clar dels inquilins de La Riera 48. Alerta també als grups de l'oposició -CiU, PP i CUP- els quals van preguntar un per un al govern sobre aquesta qüestió. El Cruïlla de Cultures, a Mataró, hauria de ser un tema d'estat i que la classe política tractés amb respecte exquisit. La imatge que el festival ofereix de Mataró cap enfora s'ho val.

Iniciativa mou fitxa

Imatge de l'assemblea d'ICV ahir al vespre, a la seu del carrer Sant Joaquim. Foto: ICV.

Iniciativa per Catalunya Verds ha fet un pas de gegant per superar la crisi en què la formació ecosocialista es troba immersa arran dels nefastos resultats electorals del passat 27 de maig, quan va perdre el 56 per cent dels vots, que ja es diu ràpid. I ho ha fet apostant fort, pel relleu generacional, en aquest cas representat per Sergi Morales, un dels joves polítics més solvents de la ciutat amb bona imatge tan dins com a fora del partit, cosa que no és gens fàcil d'aconseguir. Morales s'ha posat com a objectius interns recuperar la unitat darrerament perduda -casos de Jordi Merino i Joan Lleonart- així com recomposar l'espai de l'esquerra transformadora a la ciutat; això és reunificar-se per enèssima vegada amb els companys d'Esquerra Unida i Alternativa. Com sempre les relacions personals jugaran un factor clau en qualsevol procés polític i en aquest sentit Morales és un personatge ben vist pel sector històric del partit -Pep Comas, Pep Illa, Pep Canal- així com pels joves citats així com Raquel de Haro o Miguel Guillén. En aquest sentit, per cert, només cal veure l'elogiós post que li dedica Jordi Merino. Caldrà veure si Morales és capaç de gestionar tota la complexitat d'un partit com ICV a Mataró i alhora aconseguir relligar molt millor que en l'anterior mandat la feina del grup municipal amb la del partit.

Repàs als nous regidors

Dies de conèixer els nous regidors del govern municipal a través d'un cicle d'entrevistes que duen a terme els serveis informatius de Mataró Ràdio. De moment han comparegut als nostres estudis Carmen Esteban, Carlos Fernàndez, Sergi Penedès, Conxita Calvo, Toni Guirao, Ana María Barrera, Ramon Bassas i avui Alícia Romero. Tots ells amb un punt de nerviosisme -excepte Ramon Bassas, que és gat vell- recordant que aquestes són les seves primeres intervencions en públic i que cal controlar molt bé el que es diu i quines expecatives es generen.

Carmen Esteban -que ara demana que l'anomenin Carme, en versió catalana, no sé ben bé perquè- té en la seva feina de funcionària una bona base per moure's en l'entorn administratiu que és el que acostuma a ofegar els regidors novells però caldrà veure si sabrà torejar els problemes que li puguin venir a sobre (Oriol Batista -a qui enviem un record des d'aquí- va tenir al cap molt poc de ser regidor d'aquesta àrea dossiers espinosos com la crisi de la gossera i el cas de legionel·losi).

Carlos Fernàndez té davant seu un repte difícil, el d'aconseguir consolidar un model definitiu de procés participatiu dels ciutadans en l'elaboració dels pressupostos i en general en tot l'apartat de participació ciutadana. Els seus dots al capdavant de l'associació de veïns de Vista Alegre hauran de servir per convèncer els escèptics davant la qüestió, que cada cop són més després de la discreta tasca que va dur a terme en aquest sentit la seva antecessora Maria Rosa Cuscó.

Sergi Penedès viu unes setmanes agitades perquè ha pujat en un carro que va a tota pastilla per inèrcia i justament el que necessitaria és haver agafat les regnes d'aquest coet en un mes d'hivern: Cruïlla de Cultures, Les Santes, activitat cultural pels descosits... enmig de tot això Penedès ha d'abordar el canvi en l'eina de gestió de la cultura local, rellevar l'actual director Rafa Milán, posar ordre entre els tècnics de la casa... massa coses per a un home en què s'han dipositat massa expectatives després de la convulsa gestió de Jaume Graupera.

Conxita Calvo podria ser una de les revelacions a l'executiu perquè lluny d'acoquinar-se arran del seu aterratge en el si del govern -després de la renúncia de l'home que havia de ser el cap del seu grup, Jaume Graupera- s'ha posat mans a la feina i comença a posar els punts sobre les is en un terreny que el seu company de files Pep Comas sembla que li ha deixat en perfectes condicions. Calvo en tindrà prou de seguir el full de ruta marcat per Comas.

Per la seva banda, Toni Guirao, el nou cap del grup municipal d'ICV, s'ha vist superat per les circumstàncies d'ocupar la segona tinència d'alcaldia, la presidència del seu grup municipal, la cartera de Ciutat Sostenible i la figura destacada d'ICV en l'àrea de Serveis Territorials que els tres socis s'han conjurat a cogovernar com mai fins ara. A Guirao li passa doncs com a Graupera el 2003: massa càrrecs per poder-los dur a terme correctament sinó és que es desferma com un autèntic Superman.

Ana María Barrera és, de moment, el més fluixet del govern, una constatació evident per la seva joventut i inexperiència. De totes maneres, com que tot és qüestió d'expectatives i a ella el cert és que els hi han posat molt baixes, Barrera exhibeix una capacitat de resposta prou concreta que molts regidors voldrien haver exhibit al cap de quinze dies d'ostentar el seu càrrec.

Pel que fa a Ramon Bassas, l'entrevista d'ahir va tenir lloc en uns dies en què exerceix d'alcalde accidental per viatge de l'alcalde Baron i de forma provisional de regidor de Via Pública per malaltia del titular Oriol Batista a més de ser el regidor d'Urbanisme. Amb tot Bassas demostra que és un autèntic tot terreny de la política municipal, respon amb agudesa a tot el que se li pregunta i s'encara amb el que faci falta. De fet, la capacitat resolutòria de Bassas i sobretot de prendre decisions incòmodes el comencen a situar més fora de Mataró que no pas a La Riera 48. A veure si s'anima amb l'anada de Baron a la Diputació de Barcelona...

Avui, finalment, ha estat el torn d'Alícia Romero, que ha vist reforçat el seu perfil polític amb l'acord de govern, un pacte en què ella ha participat de valent. Romero és la presidenta d'una nova àrea que es crea, la de promoció i innovació de la ciutat, recull dos càrrecs que fins ara tenia Pilar González -presidència del Tecnocampus i de l'Escola Politècnica- i suma Llicències d'Activitats al ja seu IMPEM. Una autèntica plataforma perquè els ciutadans la vagin coneixent de valent i no s'estranyin el dia -qui sap!- que el cap de cartell del PSC sigui una dona.

Dissidència a Esquerra

Les conjuntures polítiques dels partits a nivell nacional també tenen la seva repercussió a nivell local. És el cas d’Esquerra Republicana, partit que en les darreres setmanes ha vist néixer dos corrents crítics en el seu sí: Reagrupament.cat i Esquerra Independentista. A nivell local, a la primera branca s’hi han sumat dos importants figures d’ERC a Mataró, el cap de llista de 1999 Jordi Surinyach i la fins fa pocs dies cap del grup municipal d’ERC Maria Rosa Cuscó. El primer, que a més és el president de la comissió de garanties d'ERC a nivell nacional, ha explicat avui als micròfons de Mataró Ràdio que forma part de la corrent impulsada per l’exconseller de Governació Joan Carretero perquè està d'acord amb el 99 per cent dels seus plantejaments. Cuscó, per la seva part, ja ha fet públic el seu allunyament respecte la direcció local d'ERC amb la seva proposta de constituir a Mataró un govern d'integració amb tots els partits amb representació al consistori.

Però tornem a Jordi Surinyach. Que a l'advocat mataroní li agrada cultivar el paper d'outsider i d'enfant terrible allà on va ho sap tothom; passava quan militava a les llistes de CiU i passa ara que està a Esquerra, almenys oficialment, perquè el cert és que només cal sentir les seves intervencions al programa Pantalla Oberta de Televisió de Mataró per adonar-se de fins a quin punt Surinyach està allunyat dels actuals màxims responsables d'ERC a Mataró. En aquest mateix programa és cert que tan Josep Mañach, excap de llista de CiU, com Toni Segarra, excap de llista d'ICV a l'època del PSUC, mostren les seves postures heterodoxes, per dir-ho suaument, envers les seves respectives formacions. Cap, però, apreta com Surinyach, que en l'últim debat va acusar directament la direcció local del partit d'haver incomplert el reglament de la formació en no convocar una assemblea -finalment es va fer ahir dimarts- per ratificar el nou govern d'esquerres a la ciutat. Un executiu que Surinyach creu que s'ha fet amb "lleugeresa" i sense que s’evidenciï la posició dels dos socis minoritaris, ICV i ERC, amdós ara necessaris, en afers com l’urbanisme. L’excap de llista independentista ha fet referència també a l’absència de la promoció de la cultura catalana en l’acord de govern.

Apuntar-se a Reagrupament.cat ara per part de Surinaych sembla una forma més d'evidenciar la distància amb la direcció local del partit, per molt que es cregui el discurs de Joan Carretero. Vist tot plegat, finalment la pregunta que es planteja és: a què juga Jordi Surinyach, que no té pràcticament cap suport en el si d'Esquerra Republicana a Mataró? Segurament ni ell sap exactament quin és el futur polític que li espera. Òbviament no pot marxar a una altra formació perquè ell mateix ha fet broma de la seva condició de "trànsfuga professional", primer va militar al PSUC, després a CiU i ara a Esquerra. Però dins el "seu" partit tampoc té marge de maniobra. Quina és la solució, doncs, de moment? Actuar de "mosca collonera" -encara que ho faci honestament- de l'actual direcció d'ERC a Mataró i sobretot del seu home fort, Sergi Penedès, el nou titular de Cultura de l'Ajuntament, a qui fa responsable de l'estratègia dels republicans d'ençà del Cas Llansó que va acabar amb la decapitació política de Toni Civit. Veurem quines novetats ens depara el futur...

Hi ha un forat (petit?) a Cultura

Deu ser perquè el Patronat Municipal de Cultura promou moltes coses o potser perquè la despesa corrent de l'ens autònom de l'Ajuntament és excessiva, però el cert és que el PMC té a hores d'ara un dèficit de més de tres-cents mil euros respecte el pressupost de 2007. Per al ciutadà normal i corrent aquesta xifra es podria titllat d'escandalosa, tot i que per l'Ajuntament aquest forat és peccata minuta tot i que segurament deu ser el més gran que té les arques municipals a hores d'ara. Cal mirar, doncs, quin percentatge representa aquest forat en el sí del PMC: si calculem 350.000 euros ens surt un 5,6 per cent del seu pressupost anual. Políticament per tant no estem davant d'un afer de gran magnitud però si d'una demostració de la mala gestió que Jaume Graupera, o el seu equip, han fet al capdavant de l'àrea de Cultura -sembla ser que aquest no és el primer any que hi ha dèficit a l'antiga beneficència, ni molt menys- en els darrers tres anys. I una nova prova de foc pel nou regidor de l'àrea, Sergi Penedès, que de moment avui a l'Informatiu Migdia de Mataró Ràdio ha refusat confirmar -tampoc l'ha desmentit- la informació. Penedès sap que s'ha de desmarcar com sigui de l'anterior línia política -i també gerencial, el relleu de Rafa Milán ja s'està preparant- però alhora no vol punxar amb força cap un dels socis del govern, amb qui s'ha conjurat per viure un mandat que vagi com una seda. Caldrà veure què en diu ara l'oposició que espera amb candeletes els primers ensurts i les primeres ensopegades del govern municipal.

Valdé torna a l'Ajuntament... pel PP

Foto: Portada del 'Mataróescrit' d'abril de 1993.

"Sóc un cap de turc". Això és el que va dir Agustí Valdé en l'entrevista que apareixia a l'interior d'aquest número del mític Mataróescrit del qual reprodueixo la portada. Valdé, que era regidor d'urbanisme, va sortir aquell inici de 1993 per la porta del darrera del govern municipal capitanejat per l'exalcalde Manuel Mas arran de l'afer Continente, el gran hipermercat que havia d'aterrar a la ciutat i que posteriorment va ser substituït per l'Alcampo. Valdé va intentar mediar perquè aquesta cadena invertís uns diners a la Unió Esportiva Mataró arran de la seva instal·lació a la ciutat i va assumir uns compromisos que, amb excés de bona fe, després no va poder complir amb l'entitat esportiva. Va ser substituït en el càrrec per Salvador Milà, que d'aquesta manera arribaria a l'apogeu de la seva carrera política en l'àmbit municipal.

Des de llavors Valdé es va retirar de la vida política -és una de les poques víctimes polítiques dels governs de Manuel Mas- i no hi ha tornat mai més... fins ara. L'exregidor socialista serà el representant del Partit Popular al consell d'administració de l'empresa municipal d'urbanisme PUMSA, que presidirà el socialista Ramon Bassas. Bassas, que ja era regidor quan Valdé va dimitir -era el responsable de Joventut-, compartirà taula ara amb el seu antic company de consistori igual que abans excepte que ara militen en equips diferents. Déu n'hi do les voltes que dóna el món...

Baron no estarà tot el dia a Mataró

La qüestió es rumorejava en els cercles socialistes des de fa alguns dies però es va fer efectiva ahir al vespre en una comissió executiva del PSC del Maresme: Joan Antoni Baron ocuparà un seient de la Diputació de Barcelona en aquest nou mandat substituïnt el seu lloctinent a l'Ajuntament de Mataró, Esteve Terradas, fins ara responsable de Turisme d'aquesta institució supramunicipal. No està clar -sembla que no ho sap ni ell- quan temps significarà això de dedicació a la setmana i per tant quant temps menys destinarà a Mataró, però el cert és que Joan Antoni Baron ha près -o li han fet prendre, que serien figues d'un altre paner- una decisió almenys lleugerament contradictòria amb una de les frases -un dels seus "compromisos"- de la campanya: Baron es va passar els quinze dies previs a la cita amb les urnes repetint que ell es dedicaria 365 dies a l'any, set dies a la setmana i 24 hores al dia a la ciutat oposant el seu compromís al del candidat de CiU Joan Mora, que va anunciar -potser amb un excés d'innocència- que intentaria combinar la seva feina en el sector privat amb la presumible feina d'alcalde. Ara Baron rectifica, ni que sigui una mica, i obre les portes a un ens que no és estrany al socialisme mataroní però que li pot obrir algunes portes fora de la capital del Maresme. Tindrà alguna ambició secreta el nostre alcalde?

L'hora dels cafès del Lattino

Coneguda és l'afició dels regidors de l'Ajuntament, sobretot aquells que treballen a la Casa Gran (La Riera, 48), a anar a esmorzar o a fer el cafè a l'antic Cafè Lattino, que ara ha canviat de nom i de color. L'afició era tan comentada que els regidors i l'alcalde van decidir canviar d'establiment i refugiar-se en un altre espai del carrer de Sant Josep. Més enllà de l'anècdota, aquests són dies en què els regidors -sobretot els nous i els vells, però també els que ja ho eren- destinen hores i hores a conèixer-se els uns als altres. És una acció absolutament lògica i necessària; perquè un govern funcioni fa falta conèixer els teus companys i sobretot la seva psicologia. És una manera de preparar el terreny i saber, per exemple, com respondre davant les crisis o situacions inesperades i en general de quin peu calça cadascú. També és una manera de rentar la roba dels possibles malentesos que hi pugui haver hagut en el passat. En el darrer tram del mandat, per exemple, hi va haver l'amenaça d'expulsió del PSC a ERC si els republicans no rectificaven unes declaracions sobre Can Fàbregas. Avui seien a la taula del Lattino dos dels protagonistes d'aquest episodi amb ànim de diàleg constructiu i de curar les ferides que poguessin haver sorgit en aquell moment. Caldrà veure si els cafès -a més de cafeïna- també porten un ingredient molt més preuat, el de la confiança que els socis necessitaran en aquest nou govern que tot just dóna les seves primeres passes.

El nou regidor

Són dies llargs i complexos pel nou regidor; de sensacions contradictòries. Tot allò imaginat durant la campanya i la nit electoral s'ha quedat en això, imaginacions, i ara la (dura) realitat s'imposa. Per començar: una cosa és el pacte de govern i l'altra la praxis política, de la qual els socialistes són els especialistes indiscutibles i indiscutits, ho sap tothom. No és només que els membres majoritaris del govern controlin amb mà de ferro tot el que toquen sinó que el nou regidor -que òbviament no és del PSC i que encara no ha tingut temps de familiaritzar-se ni amb la cadira del nou despatx- se n'adona que els socialistes volen tenir-ho absolutament controlat i que fiscalitzaran qualsevol decisió que vulgui prendre: escollir un nou gerent de la seva àrea, insinuar una nova forma de treball, imposar una nova relació amb l'alcalde... Tan és així que al cap de quatre dies, el nou regidor es planteja de veres tirar enrera la màquina del temps ni que sigui res, 72 hores, i intentar blindar d'una forma més certera la seva posició en el govern. Ara però se n'adona que és massa tard per pensar en segons quines coses i que el joc (el mandat) acaba tot just de començar. La batalla serà dura i el principal repte serà... resistir dins el govern. Finalment ho positivitza tot plegat: "Pitjor seria estar a l'oposició...". Qui no s'acontenta, ja ho saben, és perquè no vol.

S'acaba el cicle electoral: Baron alcalde

Baron engalanat amb la vara i la banda d'alcalde. Darrera Vicent Garcia (CiU) i Ana María Barrera (PSC), membres de la mesa d'edat. Foto: Mataró.cat.

Ja ho tenim aquí. Després de mesos de precampanya, de la campanya electoral en si, les eleccions, la digestió dels resultats electorals i les negociacions per formar un nou govern municipal ahir al migdia Mataró va recuperar la normalitat política i compta amb un nou equip que ha de tirar endavant la ciutat els propers quatre anys. Un equip que encapçala Joan Antoni Baron i Espinar, nascut a Melilla el 1955, llicenciat en biologia i mestre de professió, que ahir va ser escollit per segona vegada com a alcalde amb els vots favorables del seu grup, el PSC i d’ICV i ERC. Segon cop però primera ocasió en què Baron pren la vara i la banda d’alcalde havent-se presentat a les eleccions com el cap de llista del partit majoritari, cosa que no és ben bé el mateix que agafar el relleu d’un emblemàtic alcalde com Manuel Mas un any després de les eleccions.

Baron estava ahir molt menys emocionat que aquell dilluns 10 de maig de 2004 en què la seva companya Pilar González –precisament amb qui havia lluitat per ocupar el mateix càrrec- el va investir com a alcalde de Mataró. Només va estar a punt de saltar-li les llàgrimes en el moment de cantar l’himne nacional de Catalunya, “Els segadors”. Ahir Baron, després de jurar –com el 2004- el càrrec, es va dirigir a un saló de sessions ple de gom a gom per anunciar els compromisos del pacte de govern subscrit entre les tres forces d’esquerres i catalanistes de consistori. Baron va parlar de set grans prioritats: l’habitatge, l’urbanisme sostenible, l’espai públic i la seguretat, la promoció de la ciutat, la integració de la ciutadania, el benestar social i l’educació i la cultura. Per a portar a terme alguns d’aquests objectius Baron va anunciar la creació de dos nous consells territorials –dels barris del nord i de Peramàs-Esmandies- i d’un consell municipal d’urbanisme. En el seu discurs Baron va replicar els líders de l’oposició Joan Mora i Paulí Mojedano i va assegurar que Mataró apostarà fort per ser present en el mapa de Catalunya i que la ciutat no perdrà oportunitats. De fet, Baron va assegurar que la praxi dels mataronins ja porta inserida l’ambició per fer créixer la ciutat.

El ritual institucional de la democràcia s’havia desenvolupament des de les dotze del migdia a l’Ajuntament i per tant Baron no era l’únic que es presentava per a ser escollit alcalde. També van expressar el seu desig de ser els màxims responsables de la ciutat Joan Mora, que es van endur els set vots del seu grup, Paulí Mojedano –amb quatre paperetes, les mateixes que el grup popular- i Xavier Safont-Tria, el nou regidor de la CUP, que va votar-se a si mateix.

Una de les incògnites del matí era precisament quin seria el to i el contingut dels discursos de les tres forces de l’oposició: CiU, PP i CUP. El portaveu del grup majoritari, Joan Mora, va llegir un discurs poc ideològic –ell mateix va dir en veu alta que enfocava la intervenció en aquest sentit- en què va reclamar al govern municipal que fos exemple d’autoritat moral per la resta de ciutadans. En el pla directament polític Mora va assegurar que els nacionalistes tenen al cap una idea de Mataró totalment diferent de la dels socialistes i on hi hagi molt menys intervencionisme. Mora es va referir també a la debilitat amb què segons ell neix aquest tripartit i va explicar als presents que l’afer de la fàbrica de Can Fàbregas –del qual ell i el seu grup han fet bandera- no apareixia per enlloc en l’acord de govern. Finalment, el cap de CiU a l’Ajuntament també va reclamar equiparar els mitjans de l’oposició i el govern municipal.

Per la seva part, Paulí Mojedano tampoc va obviar parlar de la necessitat de recuperar valors com el treball, l’esforç o la iniciativa, però va fer un discurs molt més dur políticament. Mojedano va insistir en la tesi que aquest és un moment clau per la ciutat i que és hora de prendre grans decisions. Per això va acabar suggerint al llavors encara pressumible nou alcalde que després de l’acord entre PSC, ICV i ERC ara caldria arribar a un acord amb la resta de grups presents al consistori. El cap del PP a l’Ajuntament va reclamar a Baron que posi la ciutat al mapa i deixi de banda un Mataró gris, perifèric, sense personalitat, en línia amb el què havia dit també Joan Mora. També va coinicidr amb CiU en què el sector públic a la ciutat és massa gran. Mojedano va lamentar en un altre moment del seu discurs el fet que finalment, com volien ERC i PSC però no ICV, l’àrea de cultura no es plantegi com un element de promoció econòmica de la ciutat.

Per la seva banda, el cap de la Candidatura d’Unitat Popular, Xavier Safont-Tria, que ahir s’estrenava a la Casa Gran va fer un discurs clarament independentista amb referències a les “forces d’ocupació espanyoles” i a les renúncies de la classe política arran de la Transició espanyola però es va cuidar de mostrar un perfil constructiu. Safont-Tria va assegurar que la CUP representarà els interessos del poble, de forma genèrica, i que treballarà en contra de l’especulació urbanística, la destrucció del patrimoni i el favoritisme cap a empreses com El Corte Inglés arran de la seva futura instal•lació a la ciutat.

Els regidors, dilluns a les vuit al despatx
L’afany calvinista de Baron –“treballar, treballar i treballar”, sempre acaba així els seus mítings- es va plasmar amb la signatura just després del ple d’investiduar dels decrets pels quals traspassa les àrees de govern consignades a cada regidor segons el pacte entre PSC, ICV i ERC. Baron vol que dilluns els seus catorze companys prenguin el timó de les seves respectives naus i es posin a treballar. En relació al cartipàs, no hi ha hagut grans sorpreses, tal com va avançar Tenda de Campanya. Els dos canvis més rellevants són que Esquerra assumeix Cultura mitjançant Sergi Penedès –tot molt ben controlat pels socialistes- i que Ramon Bassas es queda amb la patata calenta del govern, Urbanisme. Els dos hauran de lidiar amb els principals forats negres del govern en el seu anterior mandat, les àrees on més problemes hi ha hagut i a través dels quals s’ha fet més evident la poca consistència de l’acord signat el 2003 entre els tres grups del govern.

El negociador

Són tocades les nou de la nit i el negociador està exhaust. No és que sigui extremadament tard, però s'entén que es trobi així quan el dia ha començat molt aviat i les reunions han proseguit sense temps ni de dinar amb qui l'esperava. La darrera reunió per cuinar el pacte, just abans del ple de comiat de l'actual consistori, ha començat a les quatre i s'ha acabat just per seguir aquest darrera sessió del mandat, ja al Saló de Sessions. Han estat doncs pràcticament quatre hores de reunió, encallant-se en un punt que sembla que no hauria de ser per encallar-s'hi però que a un dels tres socis els sembla una qüestió realment important i que mereix encallar-s'hi malgrat que queden poc menys de 48 hores per investir el nou alcalde de la ciutat. Aquests dies les coses funcionen així. Tan bon punt hi ha un acord ràpid respecte una qüestió que semblava fonamental com una petitesa es converteix en una gran qüestió. El negociador entrarà ara a l'Ajuntament però comença a estar fastiguejat, abans de començar el mandat, del clima que es crea en les reunions. Contradiccions internes de les altres formacions, les paraules d'aquells amb qui s'enfronta enmig de les trobades i les paraules que es diuen a fora d'ella, la por escènica davant els quatre llargs anys que s'apropen... el negociador, tot i estar força bregat per l'ofici, avui gira cua i se'n va cap a casa per descongestionar el cap davant el televisor entretenint-se amb qualsevol programa, que parli del que sigui... excepte de política. Demà serà un altre dia, un altre dia de negociacions.