'Fumata blanca' a Can Fàbregas, però desvestint un sant

Manllevo el títol d’aquest post de la magnífica portada de El Tot Mataró d’aquesta setmana, que també apareix a la crònica de Judith Vives a l’interior de la revista Capgròs. És una perspicaç interpretació afirmar que la darrera aprovació –pràcticament per unanimitat- del paquet de mesures sobre Can Fàbregas i El Corte Inglés, en l'agitadíssim darrer ple municipal, representa per a la ciutat una autèntica fumata blanca.

Realment seria una molt bona notícia que haguéssim arribat, ara si, al capítol final respecte la resolució d’aquesta història, que ha obligat els polítics i periodistes locals –i a part de la ciutadania- a aprendre de processos urbanismes almenys el mateix que, a nivell general, els periodistes i els polítics han hagut d’aprendre d’economia en els darrers temps a causa de la crisi.

Cal recordar que, en aquests moments, l'arribada de la locomotora comercial a la ciutat penjava d'un fil després que el novembre es conegués una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que invalidava diverses parts del procés urbanístic dut a terme fins al moment. L'alcalde Mora va prometre celeritat i ha complert.

Per tant, cal aplaudir la destresa del govern municipal per haver sabut desplegar un paquet de mesures que van més enllà d’una estricta modificació urbanística i que buscava, en darrer terme, recuperar la pau social a la ciutat a l’entorn d’aquest assumpte, que s'ha viscut amb un alt grau de crispació. Un acord que satisfés pràcticament a tothom i que servís per obrir la porta definitivament a l’aparador comercial. Fins i tot fent servir una forma un tant rocambolesca com signar un acord entre Ajuntament i una plataforma i un partit polític –en aquest cas Salvem Can Fàbregas i la CUP, que s'atribueix part del mèrit de l'operació- per tal que aquests dues sigles retiressin les demandes que han anat embarrancant el procés. Benvinguda sigui la imaginació del govern municipal.

De totes maneres hi ha un però important en l’afer, que és la inclusió en aquest paquet de mesures del destí final de la nau reconstruïda de Can Fàbregas, que se situarà –ja era la previsió final- a la cantonada del carrer Tetuan amb el carrer Biada. El govern municipal, recollint una idea anteriorment apuntada per ERC, pel Pla de Mandat del propi executiu de Joan Mora i subratllada també fa un parell de mesos per part de la CUP, apunta que la nova Can Fàbregas es converteixi en la Casa de la Cultura Popular de la ciutat –a la pràctica, la Casa de Les Santes-.

A primera vista això no sembla pas cap mala idea, perquè ajuda a tancar el conflicte i a satisfer el darrer però que podrien tenir els crítics, que seria veure Can Fàbregas reconstruïda però ocupada per una empresa del món de la restauració, com la Llotja de la ciutat de Perpinyà, per citar algun exemple.

Ara bé: és obvi que si en comptes de tenir un ús terciari ha de tenir un ús públic, l’espai haurà de ser mantingut amb fons públics, com ha reconegut l'alcalde Mora, a no ser que es localitzi un mecenes que vulgui finançar-ne els costos corrents -cosa difícil en aquests moments-. I que, primerament, s’haurà de reconstruir, cosa que es faria utilitzant l’aportació en concepte d’ajuda al municipi a la qual ja es va comprometre El Corte Inglés en el moment del seu aterratge.

Amb aquesta aposta, estarem vestint un sant per desvestir-ne un altre. Per un costat, el que havia de ser el nou Museu de la Ciutat a Can Marfà, ja incloïa una part –la que ara ocupen les figures de la ciutat, la planta baixa de l’edifici principal- dedicada a la cultura popular. Una part que ja s’usa com a tal i que era un dels arguments que donaven sentit a l’aposta del museu en aquell àmbit. De fet, aquest esquema, llargament apuntat des de La Riera 48, és el que va fer decidir també a rehabilitar la nau petita de Can Marfà per a situar-hi una altra part del nou museu de la ciutat que es dedicaria a la industrialització i concretament a la història del gènere de punt a la ciutat.

I, en segon lloc, parlo de desvestir un sant per vestir-se un altre perquè la previsió inicial era que aquests diners que El Corte Inglés aportava "per a la ciutat" en el marc de l’operació d'arribada havien de servir precisament per rehabilitar Can Marfà i així possibilitar que hi anés a parar el material cautelosament guardar i mantingut durant molts anys per la Fundació Jaume Vilaseca. Ara, en canvi, la idea, segons el que s’ha aprovat en el ple municipal i va confirmar Joan Mora en la roda de premsa post ple, és -com dèiem- que aquests diners serveixin per sufragar la reconstrucció de la nau a la cantonada del carrer Iluro i Biada. Segons el projecte anterior, la reconstrucció havia d'anar a càrrec de PUMSA però un concurs posterior d'explotació de la nau reconstruïda havia de servir per rescabalar aquests diners –el càlcul era que la reconstrucció costaria 2,5 milions d’euros, fa uns anys-. Algú dirà que, en aquests moments, mantenir aquesta fórmula seria condemnar la nau a què no es reconstrueixi mai més i segurament té raó. Però la solució no pot ser deixar a l’estacada Can Marfà i el Museu del Gènere de Punt.

Però és que, a més a més, hi ha un element que sembla que ningú ha tingut en compte: resulta que la Fundació Vilaseca es troba en serioses dificultats per a mantenir obert al públic el seu espai provisional en un local del barri de Cerdanyola, com ha fet des de fa més d'una dècada. És més: probablement l’haurà de tancar per manca de finançament. I mentrestant, la nau petita de Can Marfà està ja perfectament rehabilitada per a poder-hi traslladar almenys una part d’aquest material i començar-lo a exposar al públic Amb el gir del govern respecte aquesta qüestió i les dificultats de la Fundació Vilaseca, tot aquest material quedarà tancat i barrat on és ara, i no es podrà veure enlloc. No valdria la pena derivar almenys una part dels diners que aporta El Corte Inglés a dur a terme aquesta operació? I començar a donar vida així a aquest espai que, un cop rehabilitat, segueix tancat i barrat? (En el seu moment, el cost de l’operació de moure almenys una part de la maquinària d'on és ara fins a Can Marfà es va calcular al voltant de 100.000 euros).

Es podria argumentar que si, que valdria més no desvestir un sant per vestir-ne un altre, però que el consens que suscita convertir la nova Can Fàbregas en la Casa de la Cultura Popular és clau per a poder emetre la fumata blanca que dèiem al principi. Però és que resulta que això tampoc és cert: malgrat que la creació d'aquest espai -sense especificar on- va ser una proposta defensada per la CUP fa unes setmanes, els de Xavier Safont-Tria han dit públicament que no consideren que vincular la proposta amb la nova Can Fàbregas sigui prioritari. Que s'hi podria fer l'Escola de Música Municipal, per exemple. El mateix diu la Plataforma Salvem Can Fàbregas. Per tant, en realitat la idea no satisfà a ningú. Si les coses són així... perquè hem hagut de concretar ja l'ús de la nau un cop refeta? No es podria haver obert un procés participatiu –igual que s’està fent amb el Cafè de Mar, per exemple- per a efectuar una pluja d’idees d’acord amb entitats i col·lectius ciutadans que portés a una decisió definitiva sobre el tema?

Calia trobar un desllorigador i arribar a una conclusió de tota la problemàtica de Can Fàbregas, d'acord, però molt em temo que amb la decisió definitiva, ens acabem d'endinsar com a ciutat en un bon esbarzer. Ens hem posat la soga al coll anunciant que la nau ha d'estar reconstruïda el 2015 i que tindrà una finalitat que ningú acaba de compartir -i uns costos obvis per l'erari públic-. I, sobretot, que desatendrem la qüestió de Can Marfà, que seguirà sense cap ús en els propers anys: Mataró seguirà sense tenir un Museu de la Ciutat ni tampoc un espai que recordi una part prioritària de la seva història, la d'aquella activitat que li ha donat anomenada mundial, durant molt més temps.

Fumata blanca si, però podem haver entrar ara en terrenys pantanosos. Espero equivocar-me i que tot plegat quedi en paper mullat. I aquí s'acaben les metàfores per avui. 

Les preferents de Laietana: una bona operació política de l’alcalde Mora

La intervenció de Joan Mora dilluns dia 11, dos dies abans d'anar a Madrid amb la resta de grups del consistori. A sota, manifestació de dissabte dia 15 a La Riera de Mataró, com és habitual des de fa mesos.

Aquesta ha estat una setmana clau per al govern de Mataró. Dilluns, en prime time televisiu de matí, l’alcalde de Mataró, Joan Mora, apareixia al programa Els Matins de TV3 en companyia de Diego Herrera, fill d'afectats per les preferents i portaveu d'Estafabanca, per parlar de la situació creada a Mataró amb el drama de les participacions preferents venudes a milers de persones sobretot a la caixa de tota la vida, la Caixa Laietana, que -ironies de la història- arribava el passat 8 de febrer a la gloriosa xifra dels 150 anys d’existència però ho feia ensorrada en el pou de la història (fins i tot aquesta setmana s’ha retirat el rètol amb el nom de l’entitat a l’històric edifici de la Plaça de l’Ajuntament que ara acull la biblioteca de l’entitat d’estalvis, per bé que l’entitat d’estalvis en sí ja no existeix i només en queda aquest espai i diversos altres equipaments a la ciutat i a poblacions limítrofes).

Joan Mora apareixia així per primera vegada al mapa dels televidents catalans com un polític capaç d’interpretar la situació que viu la ciutat on governa i de donar-hi resposta –anteriorment, Mora havia aparegut tan sols amb aquelles declaracions una mica fora de lloc quan un tren, per descuit del conductor, es va estampar contra el topall de la via 4 a l’estació de Mataró i ell va aprofitar per carregar contra la xarxa d’infraestructures de Renfe-.

Però només era la primera part de l’operació imaginem que curosament dissenyada des del gabinet d’alcaldia, a els golfes de la Casa Gran: en una hàbil maniobra per a subratllar la seva vocació d’alcalde per sobre dels partits, Mora es va endur dimecres els representants de tots els grups de l’oposició al Congrés dels Diputats per a mantenir una sèrie de reunions amb els grups de la cambra –també el popular- per tal que s’arbitri alguna solució que permeti pal·liar el drama de les preferents. La idea és que els afectats per les participacions de les preferents -es parla d'entre 6.000 i 15.000 persones-, que primerament van acceptar canviar-les per accions de Bankia ara es pugui acollir a l'arbitratge que han pactat PP i PSOE per rescatar l'import.

És una operació que no obtindrà grans resultats de cara a resoldre el problema –reconeixia el mateix Mora a la premsa posteriorment- però sí la virtut de donar resposta a una inquietud ciutadana (ahir dissabte, diversos caixes de la ciutat van aparèixer empaperats, així com les seus d’alguns partits i a la tarda hi va haver nova manifestació per La Riera, com ja s’ha convertit en tradició).

Joan Mora ha situat Mataró al mapa –i a ell com a governant- amb un assumpte que ell mai hauria imaginat, probablement. Més aviat, quan va prendre possessió del càrrec s’intuïa una relació de confiança amb el llavors nou director general de Caixa Laietana, Josep Ibern. Una relació que es va anar refredant a mesura que Ibern semblava ser absorbit per la voràgine dels esdeveniments i que es va tallar en sec quan el cas Bankia va esclatar i amb ell Laietana va passar a ser un element més de record dels mataronins que no pas de present i evidentment tampoc de futur –un desastre per a la ciutat, en termes de múscul financer i de visibilitat en el país, però que sembla que ningú a Mataró és capaç de detectar i denunciar-. Va ser en l’entrega dels premis Creatic, el novembre de l’any passat, quan Mora va criticar per primer cop i de forma molt contundent els fins ara màxims responsables de Laietana.

 Però tornem al que dèiem. Amb l’operació d’aquesta setmana, Joan Mora ha sabut sintonitzar amb una gran massa de mataronins que estan literalment indignats i liderar el moviment de protesta sense fagocitar-lo; ha fet política en el sentit de representar les inquietuds dels electors. Això és important. Perquè això no és fer gestió, sinó política pura, la manca de la qual durant els gairebé primers dos anys de mandat del nou alcalde ha estat rellevant i que hem criticat en aquest espai diverses vegades. És feina que no costa ni un euro a les arques públiques però en canvi serveix perquè els ciutadans se sentin representats i per tant protegits.

Fins i tot en termes electorals, aquesta és una jugada intel·ligent perquè les sis mil persones que a Mataró han quedat enganxades per les preferents són carn de canó per candidatures populistes com Plataforma per Catalunya o qualsevol altra que pugui sortir en una nova convocatòria.

L’operació política de Mora en relació a Caixa Laietana va tenir ja un primer indici quan durant la inauguració de la nova biblioteca Antoni Comas, al barri de Palau-Escorxador, ara fa dues setmanes, ja va anunciar la voluntat que la biblioteca de Caixa Laietana ubicada entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer d’en Pujol passi a ser pública en el moment en què la Fundació Caixa Laietana deixi de poder sufragar-la. Seria una manera molt intel·ligent d’aguantar el cop de la desaparició dels actius de l’antiga caixa a la ciutat i alhora de completar el mapa de biblioteques de la ciutat, al qual li resta una tercera instal•lació d’aquest tipus.

 La Política, sortosament, s’obre pas a La Riera 48.

2013: l'any del pacte d'emergència entre CiU i el PSC

Una imatge de Jonàs i Mataties a "l'escena de la saca", durant una representació de Els Pastorets. Foto: Josep Sabater.












Als Pastorets de Mataró, els de la Sala Cabanyes, els pastors senzills de caràcter còmic que vertebren una part de l’obra es diuen Jonàs i Mataties. Potser els de fora de Mataró –excepte els que coneixen la versió de l’obra de Ramon Pàmies L’Estel de Natzaret- aquestes denominacions els poden semblar estranyes, però pels que som d’aquí de tota la vida i hem vist l’obra no una sinó cinquanta vegades, els noms formen part del nostre imaginari gairebé íntim.

En el transcurs de l’obra els dos personatges es malfien l’un de l’altre, es diuen cul d’olla en públic, s’acusen de falta de lleialtat reiteradament i estan a punt d’arribar a les mans; fins i tot competeixen per ser investits com esposos de la virginal Maria. Joan Mora es va convertir en el cap de l’oposició a Mataró, el maig de 2007, i Joan Antoni Baron el seu oponent com a alcalde, i sobretot des que els papers es van invertir i vivim en una situació de govern en minoria liderada per Mora, algun cop he pensat que la relació política que han tingut podria ser comparada amb la d’en Jonàs i en Mataties.    

Però a la darrera representació de l’obra on he assistit, he apuntat una altra lectura de la relació que mantenen: malgrat tot l’enrenou que munten dalt l’escenari, tot i estar com gat i gos durant la major part de l’obra i buscar-se les pegues l’un a l’altre, finalment Jonàs i Mataties s’acaben fonent en una abraçada. Són dos pastors senzills a qui el destí ha col·locat com a servents de l’amo Jehú i per tant, poc o molt, els toca compartir camí. I ho fan com poden, una mica com tots, a la vida.

No sé si Joan Antoni Baron i Joan Mora se senten com Jonàs i Mataties ni si tenen un problema de relació personal –més aviat em sembla que no, encara que aquesta caricatura els ha anat bé precisament per no haver d’assumir que el pacte entre ells dos era i és el millor per la ciutat-. Però sí que sembla clar que ha arribat l’hora de què, precisament, deixin d’usar les màscares personals que la vox pòpuli els ha regalat i es posin d’acord definitivament, de manera que la ciutat disposi d’un govern fort, ben engreixat i musculat, amb el suport majoritari del ple municipal per fer front al moment d’emergència que viu la ciutat. Una situació que només millorarà en la mesura que la resta del país millori, és clar, però que requereix també del màxim impuls polític a nivell local, per fer xarxa amb les empreses, la minoritzada societat civil i els líders d’opinió ciutadans.  

Tot ve, probablement, d’una lectura errònia dels resultats electorals. Des del maig de 2011, PSC i CiU han viscut com una fatalitat que els mataronins no donessin un mandat clar a cap dels dos partits. Un resultats que es van interpretar a la defensiva: “Si els ciutadans han tret la majoria a Baron és perquè estan cansats dels socialistes”, deien a can CiU. “Si els ciutadans no han donat un suport clar a Mora és que no és l’alternativa que potser nosaltres no hem sabut oferir”, apuntaven a can PSC.

Potser la solució a l’entrellat és entendre que aquesta divisió del vot a parts iguals entre els dos partits majoritaris és una senyal en si mateixa: no serà que els 8 regidors a CiU i els 8 al PSC eren un missatge a Joan Antoni Baron de què s’havia esgotat el cicle socialista però també una senyal a Joan Mora de què el cicle socialista no es transmutaria automàticament en un cicle de CiU? I que per tant el futur estava destinat a integrar en el govern aquesta realitat fragmentada? Els ciutadans de Mataró van dir alguna cosa com: “Estem cansats dels socialistes i dels governs tripartits, però no estem convençuts que CiU sigui l’alternativa que busquem. Mentre ens ho rumiem, gestionin junts la situació. Entenguin-se. Gràcies”.   

Des del principi del mandat, aquesta possibilitat de pacte estava bloquejada perquè l’alcalde Joan Mora havia supeditat l’acord amb el PSC a un impossible Pacte de Ciutat on també hi prenia part el PP, una possibilitat que esgarrifava els socialistes. A CiU, necessitada de marcar el seu lideratge precisament per no tenir cap regidor més que el PSC, d’alguna manera el no del PSC ja li anava bé perquè era la manera de mantenir-se com el primus inter pares entre aquests i els populars.  

La situació, però, ha evolucionat en aquest any i mig en molts sentits. El rumb que ha pres la situació política a Catalunya, especialment, ha tingut gran importància, tenint en compte que Joan Mora s’ha declarat des de sempre partidari de la independència de Catalunya. Així, tal com estan les coses amb Madrid i avortat qualsevol intent de pacte amb el PP, l’alcalde ha decidit que ja és hora d’aproximar-se amb realisme a la situació i ha proposat a Joan Antoni Baron entendre’s. Ho va oficialitzar el propi alcalde en el debat amb periodistes que va oferir m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, per fer balanç de l’any anunciant que proposava al PSC ser almenys el seu “soci prioritari”. "Si ha d'arribar un pacte més ferm, ja arribarà", va afirmar Mora. Ara, doncs, la pilota és a la teulada de Joan Antoni Baron. La responsabilitat és seva -i/o del seu partit-. No s’ha subratllat gaire, doncs, però la situació ha donat un tomb molt important.

Joan Mora podria aguantar tota la legislatura així, perquè de força de voluntat n’hi sobra. Però mica en mica està veient que per un costat no té sentit fer-ho –electoralment no està consolidant el seu vot- i per l’altre que la seva nau és excessivament fràgil per a travessar els mars on estem navegant. Aquesta setmana la dimissió de la regidoria d’Hisenda, Carolina Soler, ha donat una bona mostra d’això darrer. Sigui certa la versió oficial de què tenia una oportunitat laboral o les extraoficials que parlen de mala maror entre la regidora i el duo format per l’alcalde Mora i el regidor plenipotenciari Joaquim Fernàndez, el cert és que el govern perd un nou efectiu a 20 mesos de la seva arrencada. Una pèrdua que se suma a la baixa en els primers compassos, per problemes de salut, del regidor d’Unió Marcel Martínez. I que s’emmarca en un estranya successió de dimissions en la cadena de càrrecs de confiança del govern  –el coordinador de l’Àrea d’Administració i Atenció Ciutadana, Joaquim Bach; Pilar Navarro a l’IME, Carme Martí a l’IMPEM, Quim Barnola a Presidència-, que tot i que no estiguin connectats entre sí denoten falta de solidesa en l’equip governamental (aquestes dimissions han fet que, paradoxalment, l’estructura de càrrecs prominents a l’Ajuntament estigui en base a personatges de les etapes anteriors, amb Emili Muñoz a Educació, Esther Merino a Cultura,  Mireia Ràfols a Promoció Econòmica i Pere Robert a Esports, per exemple. Només Jaume Teodoro, que ja aconsegueix semàfors verds a La Vanguardia, significa un canvi corpernicà respecte l’anterior mandat).

I en comptes d’incorporar un nou regidor amb perfil polític o professional fort –a l’estil de Miquel Rey, que és un dels puntals més ferms del seu equip- el substitut de Carolina Soler serà Ramon Reixach, excel·lent mestre d’Economia –en dono fe- i excel·lent historiador local, però del tot inexpert en la gestió pública per un costat i en la lògica política que el govern necessita per un altre –a banda de foribund antisocialista-.

En l’escena més divertida que protagonitza el duo còmic dels Pastorets, Jonàs i Mataties es discuteixen per com arribar més ràpidament a casa de l’amo després de la mort de l’ase. Un li ofereix a l’altre portar a l’esquena la saca que han de tornar a casa de l’amor, però a canvi l’haurà de portar a ell a coll-i-be. Primer s’hi nega, però al cap d’una estona, després de diverses trifulques, pacten aquesta solució de compromís sempre i quan s’efectuï un torn rotatori a mig camí. L’escena acaba amb els dos pastorets un sobre l’altre i la saca a sobre de l’edifici humà -i tots dos a punt de caure al terra-. És l’hora que Mora i Baron treguin lliçons de l’escena i entenguin que la saca –la pesada crisi que tots duem a l’esquena- l’han de portar tots dos, a intervals, almenys fins al final de la present funció, que acaba el maig de 2015. Encara que hagin de posar els llums d'emergència.

Victòria amarga de CiU també a Mataró

Els resultats electorals dels comicis catalans han tingut a Mataró una translació bastant semblant a la de la resta de Catalunya -la ciutat es comporta d'una forma molt similiar al conjunt del país-, però com sempre hi ha algunes puntualitzacions que convé senyalar.

A grans titulars, basant-nos en les dades, tindríem que CiU (28,26%) i PSC (15,97%) aconsegueixen respectivament el pitjor registre en unes autonòmiques a la ciutat (fins ara el llistó per baix era el 2003 per CiU amb un 30,03 i el PSC un 17,98 el 2010); el PP aguanta com a tercera força amb un 14,54 i treu el millor resultat de la seva història en unes autonòmiques a la ciutat; ERC passa a quarta força amb un 10,88 i gairebé iguala els seus propis resultats de 2003 i 2006; ICV-EUiA amb un 9,24% passa del quart al cinquè lloc però es manté en la línia que ha obtingut des de les autonòmiques de 1995; Ciutadans puja gairebé 5 punts i queda en sisena posició amb el 8,36% i la CUP treu, per primer cop en unes autonòmiques a la ciutat, un 2,88 %, tot i que queda per sota de Plataforma per Catalunya, que obté un 4,45% després d'aconseguir el 3,46% dels sufragis el 2010. Per la seva banda, SI es queda amb l'1,19% dels vots venint d'un 3,04%.

Amb tot, segurament, la gran novetat dels comicis és l'augment de la participació, mitigant els efectes de l'abstenció diferencial -sectors de població que votaven a totes les eleccions excepte les autonòmiques per considerar que aquests comicis no els pertanyien-. A Mataró, en concret, s'ha passat del 59,75% a un 69,81% de participació, deu punts més. L'última vegada, havien votat a Mataró 50.511 persones a les autonòmiques, mentre que diumenge passat ho va fer 59.319. Qui més s'ha beneficiat de la irrupció d'aquests nou mil vots més, sembla que assignats molt majoritàriament al bloc espanyolista, és Ciutadans amb 3.000 vots i el Partit Popular, amb 1.500, sense oblidar els 1.700 de la CUP que fins ara no tenien oferta electoral en aquests comicis.

De totes maneres, anant una mica més enllà i comparant l'evolució del vot a Catalunya amb el de Mataró, ens trobem abans que res amb una constatació: la victòria de CiU és especialment amarga perquè, en línia amb el que passa amb moltes ciutats de la primera corona metropolitana -no de la segona-, la formació nacionalista perd més percentatge de vots que a Catalunya -un 10,19% versus un 7,75%-. Així, la formació nacionalista passa de 38,45 a 28,26 per cent. En número total de vots, la formació perd 2.718 vots respecte a les eleccions del 2010.

A més, cal dir que respecte les ciutats fins el 2011 governades pel PSC o el tripartit i que a partir de les passades municipals van passar a ser controlades per la federació nacionalista -Barcelona, Mataró, Manresa, Igualada i Vilanova i la Geltrú-, és a Mataró on es perd més percentatge de vots (fins i tot a Vilanova guanya mil vots, a Girona ciutat dos mil i a Igualada 200). No són, doncs, uns resultats que l'equip de CiU a Mataró pugui mirar amb fredor; impliquen que la capital del Maresme és on els nacionalistes tenen menys consolidat el seu vot de totes aquestes ciutats. Els caldrà treballar de valent -des de l'Ajuntament- per consolidar-lo de cara als propers comicis.

Per la seva banda, malgrat els pèssims resultats electorals, i en línia amb el que ha passat en localitats de la primera corona metropolitana com Badalona o Santa Coloma, el PSC demostra tocar el seu terra electoral i fins i tot recupera algun vot respecte el 2010, concretament 354, recuperant també algun vot de l'abstenció diferencial -els socialistes maresmencs han més que doblat el número d'actes electorals respecte el 2010-. Fent la comparativa amb la resta de Catalunya, on els socialistes han passat del 18,38 al 14,43 %, resulta que a Mataró aquesta baixada ha quedat en dos punts clavats, del 17,97 al 15,97. Just al revés que a les autonòmiques de 2010, com vaig explicar fa dos anys, on la trompada del PSC a Mataró va ser més forta que altres ciutats similars i va caure 10 punts. Llavors la trompada monumental va ser per al PSC i ara ha estat per CiU, tot i guanyar clarament les eleccions.

Enfront d'això, els qui poden estar contents són els membres locals del PP. Amb un 14,54% dels vots, superen per més d'un punt i mig els resultats a Catalunya -12,99-, tot i que no han sabut capaços de captar els votants que se n'han anat cap a Ciutadans. Els populars han obtingut molts bons resultats en els darrers comicis. Així, a les municipals de 2011 va treure 6.899 i el 15,43%, a les generals, a les generals de pocs mesos després 13.231 vots i el 22,96% i ara 8.549 vots i el 14,54%. Són uns bons resultats que impliquen que els de José Manuel López han activat al màxim els votants de tota la vida -no tots els possibles- després de l'aposta sobiranista de Mas, guanyant 1.500 vots respecte les anteriors autonòmiques, encara que també és veritat que no tan com a ciutats com L'Hospitalet.

Per la seva banda, ERC demostra tenir un vot tan volàtil com a la resta de Catalunya. Si bé a les anteriors municipals el seu electorat la va arraconar fora dels ajuntaments en casos com Mataró, ara li dóna el 10,88 per cent dels vots (venia d'un 5,30% a les darrera autonòmiques), tot i que lluny del 13,68 que té Oriol Junqueras obté a nivell català (venia d'un 7%). És a dir que a Mataró, en unes autonòmiques, ERC partia d'uns resultats inferiors als de Catalunya i també puja una mica menys -un 5,58%, versus un 6,68%-. De fet, els republicans a Mataró mai han arribat a tenir els mateixos percentatges que ERC a nivell nacional, ni tan sols el 2003.

A ICV-EUiA li passa una mica el mateix que a ERC, tot i que es demostra que té un electorat més fidel, que manté el vot tant a les municipals, com les autonòmiques o les generals. Si bé a nivell nacional obté un 9,89%, a Mataró es queda amb una mica menys, un 9,24%, provinent d'un 7,04% en les anteriors convocatòries -també és veritat que a nivell català partia d'un 7,37%-. Els resultats dels ecosocialistes, doncs, són pràcticament calcats als que ha obtingut en el conjunt del país.

Ciutadans, amb el sisè lloc, és -com apuntàvem abans- el gran beneficat de la nit electoral a Mataró per part d'aquells electors que s'abstenien tradicionalment a les eleccions autonòmiques però que d'haver votat, ho haurien fet per opcions clarament espanyolistes. Així, si a nivell català obtenen el 7,58%, a Mataró treuen el 8,36% (4.921 vots), com a les ciutats de la primera corona metropolitana, emportant-se aquests nous votants que d'altra manera podrien haver anat a parar a mans del PP. El 2010 a Catalunya havien obtingut el 3,39% i a Mataró el 3,63%, de manera que el camp ja semblava més ben adobat a la capital del Maresme que en el conjunt del país. La pròpia nit electoral, segurament amb un excés d'entusiasme provocat pels resultats, l'expopular Juan Carlos Ferrando es va proposar com el recanvi que la ciutat, a parer seu, necessita, durant l'especial que va dur a terme Mataró Ràdio.

Per la seva banda, les dades podrien induir també a interpretar una certa conjunturalitat en el fenomen Plataforma per Catalunya; quan la immigració per A o per B apareix dins la campanya, la seva proposta funciona. Si en el canvi el clivatge és nacional, perden gairebé 2.000 vots respecte les municipals, on en van treure 4.704. Amb tot, amb 2.622, podrien mantenir representació fàcilment a l'Ajuntament. Però el que demostra que aquest anàlisi és simplista i que Mònica Lora està fent forat a la ciutat és que, a Catalunya, PxC ha baixat del 2,4% dels sufragis -75.134 vots- a l'1,65% -60.142 vots-, mentre que a Mataró ha pujat gairebé mil vots -de 1740 a 2.622- i en percentatge ha passat del 3,46% al 4,45%. Alerta, doncs, amb infravalorar Mònica Lora. Tot fa pensar que, en unes noves municipals, obtindria un recolzament molt semblant, sobretot tenint en compte que a les generals Lora ja va aguantar 2.534 dels gairebé 5.000 de les municipals.

Finalment, respecte la CUP, s'ha de dir que sorprenentment a Mataró tenen uns resultats fluixos comparats amb el conjunt del país, un 2,88 versus el 3,48% que obté David Fernàndez. En una militància tan conseqüent com la de la CUP, sembla estrany que en ple auge a nivell nacional, a Mataró no siguin capaços ni de sumar els mateixos 2.482 vots que van obtenir a les darreres municipals i es queden en 1.696 vots. En no haver-se presentat el 2010, no hi ha forma de comparar el comportament de l'electorat de la CUP en unes altres autonòmiques a Mataró. De totes maneres, les dades porten a pensar en un estancament o en una baixada de la formació independentista a la ciutat, on tenen presència municipal des de 2007.

Molt sintèticament, i ara ja en clau interpretativa respecte Catalunya: a Mataró el que ha passat és que, tot i guanyar, CiU baixa més del que era esperable, el PSC aguanta un punt més que en el conjunt del país, Ciutadans capitalitza els vots de l'abstenció diferencial malgrat els bons resultats del PP, ERC i ICV tenen pujades similars respecte els resultats generals, PxC demostra que ha fet forat a la societat mataronina i la CUP no aixeca el vol com era d'esperar.


TAULA DE RESULTATS                              2012                            2010                              2006                 

CiU	16.620	28,26		19.338	38,45		14.426	31,28
PSC	9.390	15,97		9.036	17,97		12.962	28,11
PP	8.549	14,54		7.079	14,07		5.602	12,15
ERC	6.399	10,88		2.664	5,30		5.522	11,97
ICV-EUiA	5.434	9,24		3.541	7,04		4.261	9,24
Cs	4.921	8,36		1.828	3,63		1.240	2,69
PxC	2.622	4,45		1.740	3,46		-	-
CUP	1.696	2,88		-	-		-	-
SI	704	1,19		1.531	3,04		-	-

L’operació Festa Major petita a Sant Simó

Façana de l'ermita de Sant Simó, l'anomenada ermita marinera de Mataró. Foto: http://isernllobet.blogspot.com.es 

En el programa electoral de CiU, el 2011, a la pàgina 69, hi figurava la intenció de singularitzar i donar més força a la festa de l’ermita de Sant Simó, una de les més tradicionals de la ciutat, i convertir-la en la Festa Major petita de la ciutat. Així, sense comentar-ho amb la resta de grups municipals, durant el mes de setembre, l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament va elaborar per ordre de Cultura el disseny del programa de festes d’enguany, on hi figurava, com a activitat estrella, una Anada a Ofici fins la porta de l’ermita de Sant Simó on havien de prendre part totes les comparses i els membres del consistori emulant l’acte que té lloc el 27 de juliol al matí durant la Festa Major de Les Santes.

Quan els grups de l’oposició, especialment el socialista Joan Antoni Baron, van rebre el programa d’actes, aquests es va posar les mans al cap i va començar una campanya per aturar l’operació. A Baron, que sorprenentment ha gastat moltes energies en aquesta polèmica les darreres setmanes, el preocupava sobretot desfigurar l’excepcionalitat que regna sobre la presència de la corporació municipal a la Missa de les Santes, un cop a l’any. Un equilibri, en paraules dels seus autors dels anys setanta –el PSUC, curiosament, no pas el PSC ni CiU-, que consisteix en assistir de forma totalment excepcional a la missa exclusivament en virtut del patrimoni cultural i popular que representa per la ciutat i tenint en compte que, des d’un punt de vista festiu, l’audició de la Missa de Glòria de mossèn Blanch és l’element que singularitza la Festa Major de Les Santes. És el consens assolit en el seu moment pel Partit del Mataró Centre (PMC), guardià de les essències de tot el que té veure amb les festes i tradicions de la ciutat, i indiscutit durant més de tres dècades.

Finalment, davant del boicot de la resta dels grups municipals, el govern va decidir fer marxa enrere fa ben pocs dies. L’àrea de Cultura, segons ha admès el propi regidor Joaquim Fernàndez, ha actuat amb precipitació durant tot el procés i, de cara a l’any que ve, ha assegurat que farà les coses d’una altra manera. Però el cert és que, amb l’afer de la Festa Major petita de Sant Simó, el govern de CiU ha demostrat exactament el contrari del que va fer en relació a la primera Festa Major de Les Santes que programava, el juliol passat: identificar clarament els problemes i/o dificultats que hi puguin haver en el conjunt d’una festa importantíssima per a la ciutat i posar-hi remei per a un millor lluïment d’aquestes. Perquè quan l’executiu de CiU decideix intentar trasplantar un punt del programa electoral a una acció de govern oblida que els elements simbòlics –que una força com CiU hauria de controlar perfectament- són delicats i convé no tractar-los com una matèria més.

I, sobretot, la decisió d’implantar la idea d’una Festa Major petita demostra una certa desconnexió amb la ciutat, perquè en les darreres dècades, ningú a Mataró ha demanat a Mataró que s’organitzi una Festa Major petita -excepte algunes veus en relació al Carnestoltes, molt puntualment-. I així ha estat perquè la Festa Major de Mataró, Les Santes, és tant potent a la ciutat, a la comarca i al país, que no necessita res que la complementi. La lògica, més d’un poble, d’una Festa Major d’estiu i una Festa Major d’hivern, a Mataró, ha quedat superada àmpliament per les circumstàncies. És absurd, doncs, reobrir aquest esquema. 

La voluntat del govern de CiU menysté encara una altra cosa: la feina feta durant molts anys per desactivar les autodenominades “festes majors de barri” a la ciutat. Recordo les explicacions en aquest sentit de la mà dreta de Manuel Mas, Remigio Herrero, anys enrere, quan s’havia dedicat a arrencar la paraula “major” dels cartells i programes de les festes populars de barri que la incloïen. “De Festa Major, a Mataró, només n’hi ha una, i és la de Les Santes. La resta són festes populars”. Entrar, per tant, ara, a donar el qualificatiu de “Festa Major petita” a una festa popular de barri, per molt estima que li puguem tenir a les festes de Sant Simó, és una estúpida manera de dinamitar consensos que prou han costat de teixir a la ciutat.

Tot fa pensar que, improvisacions al marge, la voluntat de CiU a l’hora d’impulsar una Festa Major petita a la ciutat respon a la necessitat de donar gruix al relat propi del nou govern, que en aquest àmbit pretendria subratllar els elements més purament tradicionals. Dit d’una altra manera: l’executiu de Joan Mora, mancat encara d’elements clarament diferenciadors en matèria socioeconòmica amb l’anterior govern d’esquerres, aposta per subratllar diferències en l’àmbit cultural i festiu. Fins ara, en general, la línia seguida pels nacionalistes ha estat revisar allò que no funcionava de la línia seguida pels governs d’esquerres i escapçar algunes bèsties negres com el Shakespeare a principis de mandat i Can Xalant aquesta mateixa setmana –a l’espera d’un replantejament que estic segur que existirà-. L’operació “Festa Major petita” vindria a significar la voluntat d’aportar alguna novetat pròpia significativa en aquest àmbit. Cosa que és absolutament necessària, d’altra banda. Consta que hi ha, a l’interior de l’Antiga Beneficència, altres molt millors idees com la de potenciar la Setmana de Música Antiga, per exemple, que podrien complir el mateix propòsit i solidificar autènticament joies amb què la ciutat ja compte però sense entusiasme.

Existeix la política local? Perspectives del nou curs

L'alcalde Joan Mora conversa amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el president de la Generalitat Artur Mas i Mariano Ganduxer, responsable de la construcció de l'Hotel Atenea al Port de Mataró, durant la inauguració de l'edifici, el passat 1 d'agost. Foto: Ajuntament de Mataró.   

"Però tu creus que existeix, realment, la política local, Joan?", em va inquirir el meu interlocutor, un alt càrrec de l’administració municipal de Mataró, després de dir-me que llegia aquestes apunts etiquetats com a LaRiera48 en el meu bloc. "Jo només hi veig egos, batalles personals, rancúnies... No hi ha autèntiques diferències entre els partits, no creus?". Aquestes paraules constitueixen una reflexió interessant. En part, tenen raó. Hi ha cada cop menys política estrictament local –relligada a circumstàncies històriques pròpies de la ciutat, com l’afer dels Cooperadors, a casa nostra, per exemple- i també n’hi ha poca entesa com a plasmació concreta d’unes ideologies diferenciades que cada partit se suposa que representa. Diguem-ne que durant aquests trenta anys des de la represa democràtica s’han fet moltes coses però qui les feia no ha explicat prou bé perquè les feia; en nom de què les feia, per entendre’ns.

Alguna cosa hi tenen a veure en tot això els anys de bonança econòmica, des de principis dels noranta fins el 2010: la gran profusió de diners a invertir va fer  que tots els governs municipals, fossin de CiU, PSC, ICV o ERC, s’acostumessin a tirar endavant models de ciutat semblants, amb forta presència pública en tots els àmbits –el PP no ha tocat poder fins ara i ja ho ha fet de forma molt diferent-. Així, CiU va arribar a tenir en un mandat el rècord de pisos de protecció oficial construïts a Sant Cugat mentre que el tripartit a Mataró havia apostat històricament per la creació d’un gran oferta de places d’escola bressol pública, per posar dos exemples. Tots els governs es van entossudir a repetir un mateix model socialdemòcrata clàssic, de ciutat compacta i serveis de proximitat, que pretenia instal·lar a cada barri una escola bressol, una de Primària, un Casal d’Avis, un Centre Cívic... i en alguns casos un institut o un equipament cultural. Tot això mentre s’arranjaven primer els barris perifèrics i posteriorment els centres històrics de les ciutats. Mentre la festa econòmica ha durat, aquesta ha estat la premissa d’actuació general. El polític es va arribar a convertir en un tècnic que actuava com a gestor de les plusvàlues immobiliàries que arribaven a les arques municipals fruit de la bombolla dels habitatges.

 Ara, que fallen els diners, tot és diferent. “És que s’ha de tenir en compte que la política local, el que significa fer política local en un lloc com Mataró, ha canviat totalment en pocs mesos. Ara ja no es tracta de decidir què es gasta, perquè no hi ha un duro per invertir a causa de la crisi, sinó que es tracta de teixir aliances amb la societat civil per veure què pots fer sense tenir ni un duro. És el que hi ha...”, em deia posteriorment un altre càrrec municipal de gran rellevància. La crisi obliga i obligarà a prioritzar. I això permetrà –sortosament- poder diferenciar entre polítiques liberals, conservadores o socialdemòcrates en cadascun dels àmbits a l’hora de tirar endavant la governació de la ciutat. Ara, que els recursos són molt més migrats, cal definir i decidir molt més. I excloure també, a risc de què el número d’enfadats s’incrementi. Caldrà concertar, imaginar, pactar... i finalment explicar perquè es fan les coses; perquè se’n fan unes i no unes altres. Fer política no serà tan fàcil. Però el joc democràtic serà més potent.

La Festa Major de Les Santes d’enguany han constituït una bona metàfora de tot això. Amb el mateix pressupost que l’any passat, el nou govern ha aconseguit dur a terme més activitats que mai gràcies a la irrupció de les empreses privades a la festa –el concert de Dúo Dinamico al Parc, els monòlegs del Diablo Tun Tum també al Parc o la Festa FlaixBac a baix a mar-. I d’altra banda, la problemàtica que es vivia els darrers anys al Desvetllament Bellugós, el dia 25, es va aconseguir mitigar molt i molt gràcies a un combinat de mesures portades a la pràctica pel govern municipal.

Les Santes han demostrat també que el govern municipal de CiU –els responsables polítics i tècnics de l’IMAC, més en concret- és capaç de fer política en aquest nou sentit que apuntàvem més amunt, molt més enllà de fer inversions econòmiques. I, en aquest cas, l’exemple em serveix per defensar que sí que existeix la política local, perquè segurament a cap altra ciutat de les grans del país es dóna tanta importància a una activitat com aquesta. A Mataró Les Santes tenen gran significació política.

Amb l'aval d'una bona Festa Major, l'equip de Joan Mora encara doncs la seva segona temporada a l'edifici de La Riera 48. Un any que pinta que serà repetitiu respecte l'anterior en algunes coses –greus dificultats econòmiques i de tresoreria, gran desigualtat de nivells entre regidors, dificultats per pactar les propostes als plens...- però amb un gran canvi –i no penso en el canvi del ROM per fer el ple més curt, una decisió lògica-: l’alcalde i el govern han fet un curs intensiu de 365 dies de com tirar endavant la ciutat. Ara coneixen bé la Casa Gran per dintre, que era el seu principal hàndicap. Saben com estan els comptes de la A a la Z –d’això no hi ha cap dubte- i han construït un equilibri amb els funcionaris de la casa, acostumats a treballar amb uns altres responsables polítics i amb unes dinàmiques un pèl més autònomes. Per tant, ara és és el moment de començar a trepitjar la ciutat, deixant de banda la imatge grisa i d’un cert tancament intern que han emès durant aquest primer any. Si aquesta tendència no canvia –a l’alcalde ja li ho diuen els seus col·laboradors- serà difícil guanyar les eleccions o millorar resultats respecte 2011. difícil guanyar les eleccions o millorar resultats respecte 2011.

De totes maneres, en general el temps corre a favor de CiU i el govern, perquè quan més enllà vagi el mandat, més conegut serà l’alcalde i amb més consistència podran prendre les decisions que calgui. El hàndicap és que, davant la impossibilitat de dissenyar nous projectes de gran relleu, Joan Mora s’haurà de conformar amb inaugurar actuacions previstes el mandat passat per l’anterior equip de govern. I seran poques. Així, poques fotos com les de la inauguració de l’HotelAtenea al Port de Mataró, el passat 1 d’agost, es podran disparar més: la inauguració de la biblioteca Antoni Comas a l’antic Escorxador i sobretot l’arribada de El Corte Inglés, prevista pel 2014, un any abans de les eleccions. Seran dels seus pocs baluards tangibles per fer balanç del mandat des d’un punt de vista plàstic.

De moment, l’any ha començat amb algunes novetats que és necessari subratllar. En l’àmbit educatiu n’hi ha diverses: l’entrada en funcionament del Marta Mata a Cirera, la construcció del qual ha costat Déu i ajuda, i la modificació del sistema de dues zones vigent fins l’any passat en les preinscripcions escolars, que fins ara impedia la llibertat total dels pares a l’hora d’escollir centre. Aquesta mesura, criticada per l’esquerra perquè entén que no ajuda a barrejar nens i nenes de diferents extraccions socials a les escoles, era un d’aquells cavalls de batalla que CiU havia fet figurar en el seu programa durant molts anys. Un petit trofeu per la parròquia més exigent, de la mateixa forma que ho va ser el Shakespeare en el seu moment.

El curs s’enceta també amb la substitució al capdavant de l’IME de la dimitida Pilar Navarro, que havia anat a la llista de CiU, per Emili Muñoz, un expert funcionari de la casa vinculat a ICV i exalcalde de Tiana per una coalició d’esquerres en l’anterior mandat. Una decisió que depèn com es miri pot mostrar feblesa per part del govern –incapaç de trobar ningú de l’òrbita disposat a ordenar la desordenada regidoria del democristià Pere Galbany - i segons com un petit joc de mans que incomodorà ICV-EUiA, recelosa de criticar qui ja va ser director de l’IME en el mandat 2003-2007 amb Pep Comas de regidor. 

Mentre la plaça de director de l’IME ha estat estava vacant, ha estat el gerent municipal Francesc Esteve qui va haver de bregar amb el conflicte de l’Escola de Música Municipal, que es va resoldre atorgant més punts a aquelles empreses que prioritzessin mantenir els docents actuals en el nou concurs que es va resoldre de forma urgent a finals d’agost. El govern va acabar cedint i els professors van aconseguir imposar les seves tesis. Una solució perillosa, perquè així les coses, altres empreses que presten serveis, sota concurs i de forma continuada, a l’Ajuntament, també podrien reclamar una clàusula semblant de “subrogació encoberta” pels seus treballadors.

També hi ha canvis a l’arrencada del curs al Tecnocampus Mataró-Maresme, avalat per un increment constant de les inscripcions d'alumnes. L'arribada a la direcciógeneral d'un home amb continguts com Jaume Teodoro, procedent de Lavínia i allunyat de la deriva gerencial-administrativa del seu predecessor Antoni Uix, és una molt bona notícia. El Tecnocampus necessitava un nou impuls després dels titubejos respecte la continuïtat de Marcos Faúndez al capdavant de l’EUPMT, i per tal que serveixi, sobretot, per allò pel qual es va crear: ajudar a modernitzar les bases productives de la ciutat i a crear-ne de noves sota l’influx de les noves tecnologies.

L’arribada de Teodoro és una aposta personal de l’alcalde Mora i del regidor Miquel Rey, que també comença el curs exitosament amb el Mataró OpportunityWeekend (MOW), una activitat que va exactament en la línia del que ha de fer un govern ara: no s’hi inverteix pràcticament ni un duro, però sí que s’actua de motor, de dinamitzador, de node que ajuda a promoure la iniciativa. Consolidar l’aposta de la ciutat pel turisme cultural, fent brillar amb força els actius propis com Santa Maria, la Casa Coll i Regàs, Torre Llauder o el Museu Bassat, és probablement la gran tasca que Rey hauria de promoure en el que queda de mandat. De moment, s’avançaria molt amb petits detalls com la correcta senyalització del Museu Bassat i la Nau Gaudí que el conté. Com és que, a hores d’ara, dos anys després de la seva reinauguració, encara no hi ha una lona que, a la plaça, que ho indiqui? O que no hi hagi tampoc una correcta senyalització per arribar a l’indret en transport privat?

De moment, pel que fa a la presa de decisions, del primer ple corresponent al mes de setembre en destaca la decisió de suprimir tots els Instituts Municipals –el d’Educació, el de Promoció Econòmica, el d’esports i el d’Acció Cultural- i fer que tornin sota l’empara de l’Ajuntament. Allò que en els 80 semblava una bona manera de singularitzar la Cultura o els Esports, s’ha acabat demostrat ineficient des d’un punt de vista funcional. 

El curs, això sí, s’inicia un any més amb la incògnita de la governabilitat. Els acords a Barcelona i a Premià de Mar, fan que la hipòtesi de la sociovergència local –encara que sigui en la seva versió més subtil- es reprodueixi un any més i per tants els comptes municipals de 2013 s’aprovin amb el suport del PSC de Joan Antoni Baron. El preu, això sí, serà amb tota seguretat més car que en l’anterior ocasió, perquè els socialistes van sortir molt escaldats de la primera experiència, assegurant que no s’havien complert els compromisos del govern. De totes maneres, en la situació de paràlisi total que viu el país, sembla impossible que no s’acabi arribant a un acord.

L’altra incògnita, encara més rellevant, amb què s’obre el curs, és saber d’una vegada per totes com pretén encarar el govern municipal el malestar que el fenomen de la immigració està causant als barris de Rocafonda i Cerdanyola de la ciutat. Durant el primer any de mandat, la inacció en aquest terreny –almenys de forma pública- ha estat clamorosa. Passejar-se un dia qualsevol pels carrers de Rocafonda o Cerdanyola quan se’n va el sol revela que els ciutadans que hi viuen segueixen esperant una acció d’autoritat per part del govern municipal. I que la seva paciència es va esgotant. De moment, diumenge que ve s’ha organitzat al Parc de Rocafonda una concentració silenciosa per protestar per “la manca de seguretat i civisme del barri” –l’acte compta amb el suport de cap del PP Jose Manuel López, veí del barri, a títol personal i del PxC a nivell oficial-. El govern ha d’actuar i no ho està fent. Per què no fa un cop de puny sobre la taula i imposa, per exemple, el tancament de tots els establiments comercials a les 10 de la nit com fa l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet al barri del Fondo, per evitar l’escalada de tensió?

El segon any del govern de CiU al número 48 de La Riera ha de portar també a una disminució del parapetament dels seus membres a l'interior de la Casa Gran, on s'ha actuat a vegades amb excessius recels, i a no cometre errades de l’estil de no assistir a la inauguració de la Festa Popular deCirera, una de les que té més personalitat de la ciutat, i a sobre atribuir-ho a manca de coordinació en el sí del govern. Això, que podia arribar a valer en els primers compassos, ara ja és del tot inacceptable. En resum: després d’un any de traspàs, ara toca ja un any amb guió firmat i dirigit totalment pels actuals  inquilins de La Riera 48. Amb molta més contundència del que han fet fins ara, per bé i per mal.

Si voleu més LaRiera48, MataróNotícies.cat

Des de finals de gener, les actualitzacions d'aquest bloc es fan directament a l'adreça http://www.mataronoticies.cat/, la web dels serveis informatius de Mataró Ràdio promoguda per Compagina i Clack en col·laboració de Cetrex.