divendres, 13 de febrer de 2015

La Riera 48 s'amplia a cent dies de les municipals a www.lariera48.cat

El bloc d'anàlisi polític local La Riera 48, que des de 2007 he actualitzat amb més o menys freqüencia, fa un salt a cent dies de les eleccions municipals de 24 de maig 2015 i s'amplia amb les aportacions del politòleg Toni Rodon i del periodista Ramon Radó, que generaran durant els cent dies previs als comicis un seguit de continguts complementaris als d'interpretació de la realitat política que fins ara realitzava Salicrú.

El bloc, a més a més, esdevé una web amb domini propi i obre també un canal a la xarxa social Twitter, on anirà llançant els continguts que publiqui així com repiulant aquelles informacions que puguin ser d'interès dels seguidors del nou perfil @lariera48.

La Riera 48 s'actualitzarà durant la recta final que ha de conduir a les eleccions municipals cada tres dies, amb articles d'anàlisi electoral i de la realitat social així com interpretacions dels fets que es vagin esdevenint a l'arena política local, per bé que la web no pretén informar de l'última hora dels esdeveniments polítics sinó donar pistes per interpretar i contextualitar aquestes informacions.

Per a qualsevol suggeriment o comentari, podeu dirigir-vos al correu electònic lariera48@gmail.com, respondre una piulada de Twitter o efectuar un comentari a les entrades del bloc.

dimecres, 11 de febrer de 2015

Plataforma per Catalunya: la pèrdua del monopoli del discurs de "la casta”

La tensió que a principis de mandat –especialment el dia de constitució de l’Ajuntament- es va viure a l’entorn de l’entrada de Plataforma per Catalunya al consistori mataroní ha tingut un oportú corol•lari -quan aquest està a punt de finalitzar- amb el judici, ara fa uns dies, a quatre persones de l’esquerra de la ciutat –els ecosocialistes Esteve Martínez i Carles Spa i els cupaires Joan Jubany i Juliana Bacardit- per la denúncia interposada per part de la formació “identitària” perquè aquests els havien anomenat “xenòfobs” en un acte uns mesos enrere. Després de la sentència d’absolució dels quatre membres d’Unitat Maresme contra el Feixisme, Mònica Lora titllava “d’indignant” en una entrevista a Mataró Ràdio l’actuació del poder judicial en relació a aquesta qüestió.

La partida ha acabat en taules. Quatre anys després del sobresalt que les forces tradicionals de la ciutat van patir per la irrupció a La Riera 48 d’una formació nova, provinent de l’exterior del sistema i amb un discurs que demanava prioritzar les persones autòctones envers els immigrants, la situació està enquistada.

Les forces d’esquerres, que van ser qui més va posar el crit al cel i es van esquinçar les vestidures aquell 25 de maig –als socialistes semblava que els dolia més la pèrdua de tres regidors a mans de Plataforma que no pas perdre l’alcaldia-, no han aconseguit durant aquest temps revertir el discurs de fons de la formació de Mònica Lora, que s’ha anat consolidant i ha aconseguit establir un nou marc mental al qual han caigut altres actors polítics de la ciutat, com el Partit Popular de José Manuel López: cada cop més persones assumeixen que la immigració genera –no només però també- problemes de convivència que no es resolen –només- amb més inversió econòmica als carrers ni amb més mediadors socials. Aquesta, amb tota probabilitat, és la principal victòria de Plataforma quatre anys després del 25-M. L’apel•lació a l’ordre, a la seguretat, a l’autoritat suprema, a un estat benefactor que protegeix els seus súbdits, funciona molt bé entre unes determinades capes de la població, molt trinxades arran de la crisi econòmica.

En aquests quatre anys, per la seva part, el govern de la ciutat no ha agafat el toro per les banyes en relació a la temàtica de la immigració. No hi ha hagut una acció decidida en aquest terreny, malgrat alguna redada puntual en comerços regentats majoritàriament per immigrants -per tal de demostrar fermesa davant els autòctons- i d’alguna apel•lació de l’alcalde Mora en aquest sentit, tal com reconeixen fonts de CiU. No hi ha hagut canvi de discurs i a penes mesures que diferissin de l’etapa anterior, malgrat haver quedat clar que alguna cosa no s’havia fet bé fins ara.

Però el balanç tampoc és gaire satisfactori per Plataforma, alerta. Malgrat haver seguit cultivant amb èxit la proximitat amb els sectors autòctons més desfavorits, el balanç és més aviat magre per diversos factors. Per començar perquè un moviment que recela de la política de partits com PxC, quan passa a formar part del sistema que diu criticar, perd part del seu atractiu –i comet les primeres errades en no conèixer el funcionament de la dinàmica política ni dominar les rutines polítiques-. De fet, en aquests moments, Mònica Lora, intentant no caure en una pròpia caricatura, ha moderat el seu llenguatge i en alguns moments cau ja en el parany del “políticament correcte”.

En segon lloc, per les greus divergències internes en el sí del grup municipal –un dels tres regidors, Gabriel Ponce, va marxar-ne ara fa sis mesos amb acusacions de persecució per part dels dos altres regidors- i pel desprestigi acumulat en aquest temps per la marca Plataforma arran de la marxa del seu principal actiu a nivell català, Josep Anglada.

Per si fos poc, el nou marc mental que s’ha imposat a Catalunya d’ençà les eleccions municipals de 2011 –el “procés sobiranista”, a partir de les autonòmiques del 2012-, ha agafat en fals la formació, que ha hagut d’optar per una de les seves identitats –en aquest cas l’espanyola-, cosa que li ha valgut la repulsa encara més forta de les formacions sobiranistes.

I, segurament el més important, per acabar-ho d’adobar, altres formacions polítiques han pres ja a Mònica Lora a hores d’ara la torxa de la ruptura amb l’establishment i de la novetat: forces com Ciutadans i sobretot Podem seran molt més llamineres per a l’electorat que busca nous gustos a la política local i prémer amb força el botó d’alarma d’un sistema que ja no senten com a propi. Lora va ser qui va popularitzar ara fa quatre anys enrere la noció de “casta” a la ciutat, però avui aquesta expressió està plenament incorporada al vocabulari polític general de mans de Pablo Iglesias i Podem, que s'han convertit ja en rivals imbatibles. Plataforma ja no podrà ostentar doncs el monopoli en el discurs de "la casta".

De fet, quatre anys enrere, l’impacte de veure com un gruix important de votants sobretot del PSC es decantaven per PxC, va generar un sotrac molt fort i, probablement, es va descodificar de forma errònia. Vist en perspectiva, i tenint en compte que al cap d’un any, a les eleccions autonòmiques, gairebé cinc mil mataronins van dirigir el seu vot a una formació també anti establishment com Ciutadans, és possible establir que aquells 4.700 votants de Plataforma no anaven tan a favor de la ideologia “identitària” de la formació com a la recerca d’un estri de fora del sistema per donar un greu avís a la classe política local. A les municipals de 2011, però, la formació d’Albert Rivera no es va presentar a la ciutat, i això hauria concentrat llavors el vot en Plataforma. Ara, amb candidatura de Ciutadans i també de Podem competint per aquest mateix espai, el pastís s'haurà de repartir.

Com sempre, però, tot són hipòtesis de treball. Quan faltaven cent dies per les municipals de 2011, qualsevol que hagués pronosticat que fins a tres regidors de PxC aconseguirien un seient al saló de sessions de La Riera 48 hauria estat titllat directament de “sonat”. Aquell vespre d’eleccions d’ara fa quatre anys, a mesura que es confirmava l’alt nombre de sufragis per a Mònica Lora, als periodistes locals el rostre se’ns va enrojolir davant la falta de reflexos demostrada. Caldrà esperar al 25 de maig per veure si es produeix algun efecte semblant o si aquest cop hem sabut fer millor la nostra feina.

divendres, 6 de febrer de 2015

Ciutadans: un exmilitant socialista de cap de llista per fer forat en el flanc d'esquerres

Ciutadans no és una formació nova a Catalunya -va néixer ara fa nou anys, just per les eleccions de 2006, quan ja va obtenir 1.240 vots a Mataró-. Però si que ho és a nivell espanyol, on aquestes properes municipals es presentarà a més de 500 municipis. Aquest element novedós, que es percep visionant els mitjans de comunicació d'àmbit espanyol i especialment les enquestes que la situen com a quarta força just darrera el Podemos i el PSOE, paradoxalment pot produir que a les eleccions del 24 de maig aquesta formació obtingui una prima de vots. A més, a aquesta prima extra de vots, es podria sumar l'efecte d'aquells que en anteriors convocatòries han votat UPyD -605 a les europees- i que ara poden veure més clarament a Ciutadans com el vot útil antinacionalista.

De fet, que Ciutadans a Mataró té camp per córrer ho demostra que a les autonòmiques de 2012 va arribar a treure a la ciutat 4.921 vots -molt semblants als 4.704 de Plataforma a les municipals d'un any abans- que li reportarien tres regidors i que a les europees d'enguany -en ple auge de Podemos, que els va quasi igualar- en va obtenir 2.646 vots -amb els quals però ja obtindria un regidor pràcticament segur-.

Amb aquesta tessitura prepara Ciutadans les eleccions municipals del 24 de maig a la capital del Maresme. El cap de cartell, que es presentarà en públic d'aquí a un parell de setmanes, no serà l'exregidor del PP Juan Carlos Ferrando, portaveu i coordinador local de la formació, sinó una persona -militant del partit- més jove, exmilitant socialista, que buscarà captar vots en el flanc d'esquerres i regeneracionista més que no pas en el vector anti-nacionalista, que ja cobreixen d'alguna manera el PP i Plataforma per Catalunya.

Ferrando sap que la seva imatge pública i el seu passat -malgrat que en petit comitè es constata que els seus plantejaments estarien a la banda esquerra del Partit Popular- no són els més idonis per encapçalar la llista, de manera que ha decidit deixar pas i situar-se com a probable número dos. Una estratègia amb la que Ciutadans podrà fer encara més forat allà on hi ha més possibilitats de creixement, que és en aquest sector de població aversa al sentiment nacional català i d'ideologia més aviat progressista en els aspectes socials, que habita els barris nous de la ciutat com Camí de la Serra.

Negant aquella idea segons la qual algunes formacions són simples marques que es presenten a cada indret sense un coneixement profund de la ciutat, Juan Carlos Ferrando assegura que Ciutadans a Mataró -amb una trentena de militants cotitzant- té una proposta política clara. Creu, per exemple, que és necessari reenvigorir el teixit econòmic local venent a empreses multinacionals la proximitat amb Barcelona com un actiu interessant perquè s'instal·lin a casa nostra -en relació per exemple a la zona de l'Iveco Pegasso no creuen que la solució per a fer-la rendible sigui destinar-la a habitatges-. En aquest sentit, creuen que caldria comissariar alguna persona amb prou capital personal com per anar a "vendre ciutat", més enllà del propi regidor de Promoció Econòmica.

En l'àmbit de la immigració, aposten per assumir d'una vegada per totes la multiculturalitat que té la ciutat ara mateix i alhora ser el màxim d'escrupolosos amb el compliment de la llei. "A l'hora de complir la llei hem de ser molt escrupulosos amb tothom però no hem de mirar quin color té aquell ciutadà sinó saber si fa el que toca o no", afirma, en una estratègia de bastó i pastanaga. Un discurs, doncs, allunyat del del Partit Popular a la ciutat -Ferrando creu que la línia de José Manuel López és excessivament propera al badaloní Garcia Albiol- i segons com també d'algunes formacions d'esquerres: Ciutadans proposa per exemple ser molt més actiu en l'àmbit de la mediació social i exigir el compliment de les lleis, abandonant aquella idea segons la qual "més val no remenar els problemes".

L'exregidor del Partit Popular, graduat social de formació, critica durament els "quatre anys en blanc, sense projectes" del govern de Joan Mora així com per haver estat el que més ha apujat la pressió fiscal, segons ell, en trenta anys de democràcia: "Arriba la dreta liberal al govern de la ciutat després de trenta anys i és qui apreta més als ciutadans fiscalment. Puja l'IBI, si no hi ha més remei, però rebaixa la taxa de la brossa, llavors!". També critica l'executiu local de CiU per haver augmentat la plantilla de funcionaris. Uns raonaments que li serveix a Ferrando per esgrimir la vessant econòmica liberal del seu partit i la vessant socialdemocràta en l'àmbit social: "Som una formació de centre. A l'esquerra li demanem més austeritat i a la dreta més polítiques socials".

Cituadans té clar que els dos possibles regidors que poden treure sense massa problemes poden servir per sumar amb qualsevol força excepte aquelles vinculades al sobiranisme, és a dir CiU, ERC i la CUP. Amb les altres, tot està obert. Veurem si, com presagia Ferrando, la seva formació dóna la sorpresa el proper 24 de maig a la ciutat -la inesperada, perquè uns boníssims resultats de Podemos es donen per descomptats-. Un altre element per conjugar a la suma diabòlica que seran les municipals de 2015 a Mataró.

dissabte, 24 de gener de 2015

Juli Cuéllar: una veu ferma per a consolidar la proposta rupturista clàssica a l'Ajuntament

El candidat de la CUP a les properes eleccions municipals a Mataró, Juli Cuéllar [bloc] parla de forma pausada però amb fermesa, contundència, a vegades fins i tot amb vehemèrncia en els debats on intervé a m1tv . Model CUP, segons el qual sovint les oracions comencen amb un "entenem que", com si tot estigués perfectament racionalitzat i computat en el cap dels seus militants a l'hora de pronunciar-se sobre qualsevol tema.

Militant de Maulets des de la seva adolescència, tímid i treballador, darrera els seus ulls aixinats s'hi amaga una volumtat de ferro que considera inextricable el canvi social amb el canvi nacional; independentista de socarrel relligat combinat amb els postulats de l'esquerra antisistema clàssics. Després de molts anys a la segona fila de la política local, a partir d'ara li toca el difícil de repte de substituir Xavier Safont-Tria com a cap de cartell de la Candidatura d'Unitat Popular, després que aquest ho hagi estat en dues ocasions. El temps màxim que es fixa també ell per estar en la política institucional, tot i que primer ha de provar "si li agrada".

Contràriament al que passa a altres localitats catalanes on la CUP va aparèixer amb força el 2011, a nivell mataroní els cuperos ja eren a l'Ajuntament el 2007, de manera que no representen una estricta novetat en el panorama. Precisament, l'existència d'un nou actor polític a la ciutat com Podemos, amb una imatge de marca excel·lent en el seu mateix flanc de l'esquerra rupturista i en clau de regeneració democràtica, els pot dificultar mantenir la seva presència a l'Ajuntament. Cuéllar, però, confia precisament que aquests vuit anys de feina a l'Ajuntament més els de tot el mandat 2003-2007 on van anar perfilant la seva proposta per la ciutat serveixin no només per mantenir representació sinó per assolir el segon regidor i, si pot ser, el tercer.

De totes maneres, en el cas que algunes persones sobretot dels barris de la ciutat que poguessin haver estat temptades de votar la CUP finalment dipositin la seva papereta a la candiuatura de Podemos, Juli Cuéllar afirma fins i tot que no és una hipòtesi que li sàpiga greu, en la mesura que Podemos sembla haver aconseguit engrescar un sector social que no jugava políticament a la ciutat: "A Podemos hi hem vist molta gent honesta amb ganes de treballar per la ciutat i això ens satisfà". I per acabar de reblar el seu argument, rebutja la idea de patrimonialitzar els vots d'aquells que fins ara han fet confiança a la CUP: "No m'agrada pensar que hi ha uns vots que són meus. L'únic que sé és que hem treballat, tenim una xarxa de col·laboradors consolidada bastant repartida arreu de la ciutat i que això ens hauria de portar a tenir uns bons resultats als propers comicis".

Precisament, en relació a altres formacions d'esquerres, molta polseguera i moltes converses ha aixecat la possibilitat -ja descartada- que la CUP junt amb Podemos, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa i algunes persones que brandaven l'etiqueta Guanyem Mataró, es presentés com un bloc electoral a les properes municipañs. La proposta, àmpliament debatuda a l'assemblea local de la CUP, s'ha acabat rebutjant perquè no s'ha vist clar acudir a les eleccions amb una formació -ICV- molt identificada per ells en el model especulatiu que, a parer seu, va presidir la ciutat des de la represa democràtica fins el 2011 per obra i gràcia del PSC, el PSC i ICV o el tripartit d'esquerres que incloïa també ERC. "Pactar amb ICV una candidatura conjunta ens sembla bastant antinatura", expressa amb claredat. No tanca la porta, però, a pactar alguns punts programàtics amb aquestes forces d'esquerres de cara a les eleccions, cosa que de per si ja constituiria una novetat prou interessant. El treball conjunt que es pogués fer a partir d'aquí seria el gèrmen, ara si, d'una possible candidatura conjunta més endavant.

El cert és que la CUP, justament arran dels dos mandats amb presència a l'edifici consistorial, acumula a hores d'ara un pòsit d'experiència i coneixements innegable que li donen una sensació de fortalesa com prou gran com per acudir en solitari a les urnes: coneix bé la ciutat, té propostes concretes treballades de fa temps i manté el nervi de la militància.

Quines són? En l'àmbit econòmic la seva proposta és clara, fomentar l'Economia Social i Solidària -en aquest sentit posar en marxa de forma efectiva la incubadora d'empreses cooperatives del Cafè de Mar- i reenvigorir el comerç local i de proximitat i convertir-lo en un referent com és a Granollers, la capital del Vallès Oriental. En clau estructural, apunten també la necessitat de donar un reforç important a les polítiques de Formació Professional per tal de rebaixar les altes quotes de fracàs escolar que es donen a la ciutat -en aquest sentit, Cuéllar diu no entendre la proposta de darrera hora del govern d'ubicar un nou institut d'FP al sector Iveco-Pegasso quan la idea inicial era fer-ho a plaça Pintor Estrany, a l'extrem nord de Rocafonda-.   

Menció a part tindrà en el programa electoral una qüestió de la qual la CUP ha fet bandera de forma insistent en tota la seva història: el transport públic. Així, la formació inclourà la transformació del Mataró Bus en un servei eficaç i ràpid que estimuli l'ús del transport públic a preu assequible -un euro per bitllet senzill- i la creació d'una estació d'autobusos intermodal -una vella reivindicació de la formació- a tocar de la RENFE. Cuéllar recordar que són menys d'una desena les capitals de comarca del país que no tenen una estació d'autobusos central i li sembla que és una qüestió que clama al cel per òbvia.

Més enllà del programa electoral, la CUP haurà de recuperar en els propers mesos amb tota seguretat una qüestió espinosa que semblava resolta, Can Fàbregas, en la mesura que que l'acord per desllorigar la polèmica -signat ja en mandat de govern de CiU- incloïa la data d'inauguració -Santes 2015- de la nova Casa de la Cultura Popular en una reconstituïda Can Fàbregas, perspectiva que no es complirà. En aquest sentit Cuéllar, d'una línia ideològica molt semblant a Xavier Safont-Tria i a Joan Jubany -l'autèntic cervell de la formació a nivell mataroní-, admet que la CUP s'està plantejant la possibilitat de reobrir el litigi, en línia amb els plantejaments de la formació de fa ja una dècada. Una qüestió que en el seu moment, 2007, els va ajudar a agafar embranzida per aterrat a La Riera 48. Veurem en els propers mesos si la reaparició d'aquesta fantasma local és més potent que l'agenda nacional, estatal i europea, molt carregada d'altres esdeveniments i convocatòries electorals.

dimecres, 21 de gener de 2015

Sota l'abric d'una olivera. Un Consell municipal de les Religions?

Diumenge, 12 del migdia. Dues-centes persones es congreguen al Racó de la Pau, al Nou Parc Central, en una trobada interreligiosa organitzada per la delegació maresmenca de Justícia i Pau i l'associació musulmana local Al Ouahda, radicada al barri de Rocafonda.

Algun vianant que passés per allà en aquell moment podia pensar que l'encontre era una simple resposta puntual i local -d'una certa consistència argumental, si es vol- als atemptats de París. Però la veritat és que aquestes trobades es duen a terme cada mes de gener des de 2002, just després -i en bona mesura arran- d'uns altres fets tràgics com va ser els atemptats d'Al Qaeda a les Torres Bessones de Nova York.

De fet, el Racó de la Pau es va inaugurar el 2012 per, sota l'ombra d'una bonica olivera, simbolitzar aquest treball conjunt que un grup de creients de la ciutat -uns cristians i els altres musulmans- havien anat fent durant gairebé una dècada. Un símbol d'una activitat simbòlica, valgui la redundància, de la qual no coneixem l'abast real. Perquè... de què serveix, es podria preguntar algú, un acte d'aquestes característiques? Quins resultats reals es poden percebre arran d'aquestes trobades interreligioses anuals, que a més a més tenen altres expressions durant l'any? Es pot dir que a la capital del Maresme l'inevitable xoc entre la cultura autòctona i aquesta nova cultura que ens arriba de l'altre costat del Mediterrani ha estat menys conflictiu gràcies a aquesta mena d'iniciatives?

No ho sabem. Ni idea. Però podem constatar que aquestes trobades han anat generant uns lligams concrets, tangibles, particulars, que caldria amplificar i fer més forts en els temps que venen. Uns lligams que caldria concretar en acords, en compromisos, sobretot per la part musulmana -el rebuig frontal als atemptats, sense circumloquis, expressat diumenge passat pels seguidors locals de Mahoma és una bona mostra de per on haurien d'anar les coses-. La qüestió és com fer-ho.

És innegable, en tot cas, que l'autèntic espai de trobada entre aquestes dues realitats -i de fet totes les realitats existents a la ciutat- és l'Ajuntament de la ciutat. És la idea del Comú, l'espai on tota la ciutat es converteix en u, i alhora per tant l'espai on han de tenir cabuda totes les sensibilitats de la ciutat, degudament articulades, representades. Les sensibilitats polítiques, en primer lloc, però també les econòmiques -Consell Econòmic i Social-, per exemple. Un esquema on ningú mai pensa en les sensibilitats religioses.

Una certa idea que el temps de les religions ja ha passat -un error garrafal, com queda clar amb l'augment de les espiritualitats laiques- i la consideració del fet religiós com una qüestió privada -un altre error garrafal, només cal veure l'èxit de les processons en l'espai públic- han fet que la possibilitat de crear una mena de Consell municipal de les Religions no s'hagi arribat a plantejar seriosament. Existeix, cal reconèixer-ho, des de fa tres anys una Taula pel Diàleg Interreligiós presidida pel regidor Joaquim Fernàndez, però aquesta plataforma té nul·la difusió pública.

Un fòrum d'encontre i diàleg permament, públic, auspiciat pels poders públics, entre aquestes comunitats, per poder intercanviar opinions, per poder expressar posicionaments, per exigir posicionaments clars i ferms sobre aquelles qüestions més polèmiques vinculades a les religions. Un fòrum amb presència de les autoritats municipals, les esglésies catòliques i les protestants i els col·lectius musulmans de la ciutat. No seria una bona fórmula d'articular aquestes sensibilitats que, sense cap mena de dubte, existeixen a la ciutat? A Terrassa funciona un Consell Interreligiós local, a Lleida l'Assemblea Municipal de les Religions, a Sabadell la Taula de Creences... caldria valorar quina és la fórmula de treball més interessant.

L'actitud política envers la religió al nostre país ha de canviar i hauria de començar a fer-ho en l'univers local, que és on passen les coses. L'exemple de Justícia i Pau del Maresme i Al Ouahda assenyala un camí que cap polític local ha tingut la gosadia de plantejar seriosament. I quan parlem de noves maneres de governar el fenomen migratori -vista que la suma d'inversió econòmica en urbanisme i inversió social en mediadors ha estat clarament insuficient- també pot ser que ens estiguem referint a possibilitats com aquestes. Cal arriscar i assajar noves fórmules. Ens hi va la pau i la convivència a la nostra ciutat.