dimarts, 26 de febrer del 2008

Recuperar la confiança

Aquests dies, a La Riera 48, tothom -govern i oposició- està en campanya. El govern governa -només faltaria- tot i que el ritme de convocatòries de premsa i d'actes públics ha baixat notablement. Segurament perquè els polítics necessiten temps per a la campanya però també perquè saben que tots aquells anuncis que es facin en clau local durant el període electoral quedaran fortament insonoritzats. Al govern l'arrencada electoral li ha anat com aigua de maig, després que la setmana passada li esclatés el darrer escàndol, el Cas Giménez Cernuda, agreujat per l'error de designar com a redactor de l'expedient del cas a la persona que havia defensat el cap de la policia local després d'haver estat enxampat conduïnt amb tres vegades més d'alcohol permès a la sang.

Sort n'ha tingut, doncs, de la campanya, perquè el govern està nerviós. L'inici de mandat -un moment clau per engegar projectes que requereixen almenys la resta de la legislatura per a desenvolupar-se- està sent negatiu, rocambolesc, amb dificultats greus per mantenir la relativa frescor que Baron va exhibir durant la campanya de les municipals. L'alcalde necessita cohesionar el seu equip i exigir-li resultats per prendre la iniciativa i treure's de sobre l'oposició, que l'hi té posat l'alè al coll. L'anunci que Mataró comptarà amb un espai tancat per acollir grans concerts i fires d'envergadura dut a terme de forma gairebé secreta per la presidenta de l'IMPEM Alícia Romero -ho va escriure a la revista del Saló Boda- podia haver estat un bon revulsiu en aquest sentit.

Baron necessita marcar de nou l'agenda i recuperar la confiança perduda amb la ciutadania. I fer-ho ja, perquè des de fa massa mesos la pauta li han marcat els altres. Aquest no és un bon auguri per a la legislatura.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Tornada complicada per a Oriol Batista

Com si el govern municipal no hagués tingut les darreres setmanes prous problemes en afers de caràcter "ètic i estètic", ahir el diari digital capgros.com posava en coneixement de la ciutadania una altra notícia que pot esquitxar la pretesa transparència de l'executiu liderat per Joan Antoni Baron. Resulta que fa més d'un mes, el passat 15 de gener, la Guàrdia Urbana de Barcelona va enxampar el cap de la policia local de Mataró, Joan Francesc Giménez Cernuda, conduint per l'Avinguda Diagonal amb un índex tres vegades més gran que el permès d'alcohol a la sang. Giménez Cernuda ho va comunicar posteriorment al regidor Oriol Batista, reincorporat oficialment la setmana passada com a edil de Via Pública, i també a l'alcalde Joan Antoni Baron, que es devia posar les mans al cap en conèixer la notícia. Una vegada més la gravetat de l'afer no està exactament en el que ha passat sinó en la mala imatge que tindrà a partir d'ara la policia local a l'hora de recomanar als conductors locals que no superin el límit d'alcoholèmia permès. Com podrà Oriol Batista reclamar als mataronins que siguin prudents en aquest sentit si el màxim càrrec policial ha demostrat que no ho és? Tal com s’ha recordat en el Cas Bassas, a més de ser honrada la dona del Cèsar ho ha de semblar-ho. I gairebé que ens atreviríem a dir que en el cas del cap de la policia local, encara més.

Més enllà de la qüestió personal de Joan Francesc Giménez Cernuda és evident que el govern municipal rep un nou gerro d'aigua freda per culpa de la conducta d'un dels seus funcionaris de més rang. És, a més, el segon gerro d’aigua freda, que rep el govern municipal en menys d’un any en l’àmbit policial. En l'anterior ocasió va ser per culpa de l'aparició del cadàver d'un jove mataroní dins el dipòsit municipal de vehicles, la presència del qual ningú havia advertit. L’afer, com ahir el del cap de la policia local, va aparèixer en tots els mitjans nacionals i estatals. Llavors el responsable polític de l'àrea era Ramon Bassas, el que ha estat "a la picota" políticament parlant els darrers mesos pel cas de Can Fàbregas. Per malaltia d'Oriol Batista, Bassas havia recuperat provisionalment les competències de Via Pública des del mes de juny fins a principis d'aquesta setmana, just quan s'ha sabut la notícia relacionada amb Giménez Cernuda.

Sort n'ha tingut Bassas de no haver d'assumir aquest nou escàndol, que hauria acabat definitivament amb la seva credibilitat política. I desgràcia ha tingut Oriol Batista de reincorporar-se just en aquest moment, en què el seu màxim responsable tècnic -el cap de la policia local- podria haver de deixar el càrrec. Batista, per si fos poc, també té revolta a la companyia d'autobusos; ahir ja va reconèixer a Televisió de Mataró que hi ha una vaga encoberta dels treballadors per un conflicte intern amb l'empresa concessionària. El recuperat regidor de Via Pública, però, és conegut per la seva capacitat d'assumir situacions crítiques de forma sòbria: ho va demostrar en el seu primer mandat, el 99-03, quan era regidor de Sanitat i Serveis Socials amb el cas de la legionel·losi a Cerdanyola i els problemes amb la gossera municipal.

diumenge, 10 de febrer del 2008

La revenja (Política a Sang Freda II)






Baron aixeca el dit en el transcurs del ple de dijous. Foto: Romuald Gallofré (capgros.com)

Des del ple municipal del mes de gener, que va tenir lloc el dijous dia 10, l’alcalde Joan Antoni Baron no havia volgut fer cap referència ni al Cas Bassas ni en general al tema de Can Fàbregas tot i la polèmica desfermada després que es fes pública la relació de parentiu entre el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas i dos dels expropietaris de la nau, oncles materns seus. S’esperava, per tant, que aquest passat dijous, al ple, Baron prengués la paraula i es posiciones respecte tot plegat. I així va ser, tot i que les coses no van anar exactament com la majoria esperava.

Sense sorprendre a ningú, Baron va tancar files des de l’inici del ple amb el seu primer tinent d’alcalde, regidor d’Urbanisme i primer secretari del PSC. No hi va haver ni una ombra de dubte respecte això. La sorpresa va venir a la segona part del debat sobre el Cas Bassas, ja quan ens trobàvem a l’equador de la sessió plenària: Baron –ho ha reconegut ell diverses vegades- és un home geniüt, impulsiu. Sap mantenir la calma, quan convé, evidentment, però si el punxen -si el punxen fort- el més probable és que esclati. Doncs dijous Baron va esclatar: Joan Mora va insistir en preguntar-li qui més sabia la relació de parentiu entre Bassas i els expropietaris de la nau una i altra vegada i en una seqüència en què alguns veuen una rèplica a escala local del famós “tres per cent” de Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya, l’alcalde va assegurar que entre els presents a la sala hi havia altres persones que coneixien la vinculació de Bassas amb els expropietaris de la nau de Can Fàbregas. I que per tant, qui estigués lliure de culpa, que tirés la primera pedra, com resa la cita bíblica.

Baron, de fet, va fer això, tirar la pedra, el que passa és que al cap de mig segon va decidir amagar la mà, fent cas de la dita popular. Va insinuar claríssimament una idea per retractar-se’n al cap d’uns segons i va obrir la caixa dels trons venint a dir que moltes altres regidors –de l’oposició- tenien parentiu amb els oncles materns de Bassas. Quan Joan Mora, cap del grup de CiU, li va demanar que concretés les seves paraules Baron encara va relliscar una mica més: “Podria assenyalar ara mateix amb el dit a qui m’estic referint, però no ho faré”. L’alcalde, que poca estona abans demanava recuperar la credibilitat democràtica perduda en el cas de Can Fàbregas, va actuar en aquell moment més com el líder del seu partit que no pas com a responsable institucional. Els presents al ple es van quedar amb cara de pòquer, sobretot perquè en aquells moments el regidor de CiU Marcel Martínez s’havia absentat de la sala, cosa que Baron va recordar per dues vegades. Per què? Doncs resulta que Martínez –fill de l’històric dirigent democristià local Santi Martínez- havia actuat com a advocat amb els oncles de Bassas (de manera que coneixia tot l’afer, encara que per secret professional no el podia explicar). De qui parlava Baron, per tant? De Marcel Martínez? D’un altre regidor de CiU? De regidors d’altres grups de l’oposició?

La incògnita no es va aclarir fins força estona després de l’acabament del ple. En els passadissos de l’Ajuntament pocs minuts després de la sorprenent reacció de Baron ja es rumorejava que l’alcalde es referia a Francesc Masriera, que havia comès “el pecat” d’estar casat 25 anys enrera amb una de les filles d’un dels oncles materns de Bassas. El propi Bassas va aixecar la llebre quan en acabar el ple es va dirigir a Masriera i, segons va relatar l’endemà a Mataró Ràdio el cap del grup de CiU Joan Mora, li va reclamar gairebé que li donés les gràcies per no haver explicat l’antiga relació de parentiu. El divendres al matí, però, l’alcalde encara es va fer l’orni respecte la qüestió en la roda de premsa posterior al ple. Amb cara sorneguera va dir als periodistes que repassessin les seves notes i els va animar a investigar els intríngulis de les famílies mataronines de “tota la vida”. Els companys de capgros.com van ser els primers a revelar la incògnita, de forma magistral.

Divendres a la tarda, els reporters locals, convertits en Sherlock Holmes per un dia, tenien ja resolta una de les qüestions que havien quedat a l’aire després de les paraules de Baron al ple. Però n’hi havia una altra que al vespre els companys de Televisió de Mataró van esbrinar. L’alcalde va dir en el ple: “Hi ha hagut i hi ha relacions de parentius” entre altres membres del ple i propietaris de l’illa de Can Fàbregas. La primera insinuació anava per Francesc Masriera, però per qui anava la segona? Doncs ni més ni menys que per Xavier Safont-Tria, el regidor de la CUP, la sogra o la tieta del qual sembla que també tenen alguna propietat a la zona. El portaveu i home fort de la CUP, Joan Jubany, no va ni confirmar ni desmentir aquesta darrera insinuació en declaracions al 24 hores de l’emissora de televisió privada.

Volent-ho o sense, l’alcalde Baron s’ha situat en un terreny que no li pertoca, el de les insinuacions més o menys malicioses respecte les quals justament es mostra escandalitzat quan es refereixen a Bassas. Joan Antoni Baron s’ha deixat portar per la seva vena més “guerrera” i s’ha posat en camisa d’onze vares, en un atzucac del qual ja veurem com se’n surt a partir d’ara. Amb aquest moviment, Baron ha optat per la venjança –política, però venjança al cap i a la fi-: si tu m’acuses, jo t’acuso a tu; una revenja planificada com a pla B en el cas que la pluja d’insults i insídies sobre Ramon Bassas no cessessin en pocs dies després que es conegués el parentiu del regidor d’Urbanisme amb els expropietaris de la nau. Com que no va ser així i la tempesta no va amainar –com era d’esperar, d’altra banda-, Baron va decidir desenfundar l’espasa i treure l’as que tenia amagat a la màniga, implicant la resta de la classe política en el “fangar” del Cas Fàbregas. Una manera d’actuar errònia, exempta de visió estratègica, que no presagia res de bo respecte el futur d’aquest “culebrot” en què s’ha convertit l’arribada de Corte Inglés a la ciutat i el trasllat de l’antiga fàbrica a davant d’on és actualment per fer-ho possible.

dilluns, 4 de febrer del 2008

El més calent és a Cultura

L'exregidor de Cultura Jaume Graupera i l'actual responsable de l'àrea Sergi Penedès en un debat a la nova escola Anxaneta durant la passada campanya electoral.


El regidor de Cultura Sergi Penedès va acudir ahir diumenge a la darrera sessió de la temporada dels Pastorets de Mataró, en la visita de cortesia que tradicionalment el regidor de l’àrea ofereix a aquest temple del “matarócentrisme”, un dels llocs clau que l’edil de cultura s’ha de guanyar si vol portar a bon port la seva gestió. Quan la presidenta de la Sala, Imma Llorens, va saludar la seva presència hi va haver un silenci asèptic, com si els presents encara no el coneguessin massa. De fet, tot i que el nou regidor de Cultura s’ha passejat força per la ciutat –amb alguna inexcusable absència, com a la sessió inaugural de la darrera Mostra de Cinema- el fet és que les persones del ram encara no coneixen massa al regidor d’Esquerra Republicana, i encara menys al nou director del Patronat, el discret Josep Pena.

Aquesta és, segurament, una qüestió que amb el temps es resoldrà. Però alerta perquè el temps no ho cura tot, en general les busques corren en contra de Penedès. Han passat ja gairebé vuit mesos des de les eleccions i algunes qüestions estan sobre la taula com si fos el primer dia. El cas més flagrant: el propi Patronat de Cultura. Sergi Penedès, de fet, és president del Patronat Municipal de Cultura però sense que aquest organisme s’hagi constituït. El món cultural està pendent de si el Patronat es converteix en un Institut de Cultura o en una altra fórmula jurídica. En aquest cas el nom si que fa la cosa i per tant cal mirar-s’hi bé abans de fer un canvi com aquest, però de totes maneres el que salta a la vista és que portem més de mig any en què els mecanismes de participació en aquest àmbit no existeixen. I això no pot ser.

Penedès, doncs, ha de definir amb urgència l’eina de gestió de la cultura a nivell municipal (i com lliga això amb l’àrea de promoció de la ciutat, també). Però més important que això és saber què vol fer amb la cultura de la ciutat. A punt de complir el vuitè mes al capdavant de Cultura, encara és una incògnita quin és el discurs de fons del nou regidor. No queda clar si Penedès és més liberal –més partidari de la presència d’actors privats- que Jaume Graupera, si hi ha una aposta més inclusiva de l’art –sembla més aviat que no- ni si el component nacional propi d’ERC primarà en alguna activitat organitzada des d’aquesta àrea més del que ho feia abans –tampoc sembla que hi hagi d’haver novetats en això-. Cal saber què vol Penedès i si l’exregidor de Cultura Jaume Graupera va dir que preferia la “pluja fina” a les grans tempestes, ara necessitem saber quin és el leiv motiv del nou edil.

A nivell més prosaic, de moment Penedès no ha aconseguit revertir precisament la mala imatge que Jaume Graupera va crear-se entre els grups culturals de la ciutat. Precisament en relació a això els darrers dies Penedès ha hagut de traginar la primera gran pedra del mandat: les crítiques del Comitè de Crisi de Carnestoltes per l’aparició o no d’en Pellofa a la Rua i els actes de Carnaval. L’aposta de Penedès –no organitzar des del poder públic una crítica contra el poder públic, una idea bastant absurda en què havia caigut l'Ajuntament en temps pretèrits- és correcta, però li ha faltat claredat i valentia per defensar-la. Si Penedès creu que el Carnestoltes ha de superar personatges com en Pellofa, també hauria de ser clar des d’ara mateix.

Un sector tradicionalment enemistat amb el president del Patronat de Cultura és el dels artistes. Aquest és un col·lectiu difícil ja que els seus integrants han estat sempre dividits en dues grans tendències: la socialista i la “psuquera”. De vessant republicana sortosament no n’hi ha i Penedès hauria d’aprofitar-ho: és el primer regidor de Cultura des de la represa democràtica que pot actuar amb les mans lliures en aquest terreny. No té cap obligació amb ningú i aquest és una oportunitat d’or. Cada dia que passa, però, Penedès perd una possibilitat de guanyar-se’ls. També cal actuar ja en aquest sentit i donar una resposta urgent a la qüestió del Fons d’Art Local, així com resoldre el malestar que hi ha per part d’alguns d’ells amb el centre contemporani de Can Xalant.

Cultura no és Serveis Centrals i al capdavant li cal un responsable llest i àgil. A Penedès se li acaba d’escapar el Fons Català Roca però sembla que pot tancar en breu un acord amb l’Arxiu Miralles i hi ha pendent la qüestió del Museu Bassat. Ca l’Arenas té moltes dificultats per connectar amb la població local però acaben d’aparèixer uns Amics del centre que li poden resoldre la papereta. Ha incorporat ja algunes novetats en actes senyera com la Cavalcada de Reis o la Crida a la Festa Major, però té el repte de mantenir Les Santes com una celebració de qualitat i no de quantitat. Acaba de renovar el conveni de la Casa de la Música Popular però té el Cruïlla de Cultures que se li ha estat a punt d’escapar a alguna altra ciutat del litoral català. Per a fer front a tot això, a més, Penedès té també dificultats en el govern: el republicà ha de batallar perquè l’alcalde Baron deixi de portar la direcció cultural del govern –acostumat com ho està per culpa de la gestió de Graupera en l’anterior mandat-.

Sergi Penedès té doncs molta feina al davant. Segurament massa. I a hores d’ara l’únic que es pot dir és que el més calent… és a Cultura.