dilluns, 3 de desembre de 2012

Victòria amarga de CiU també a Mataró

Els resultats electorals dels comicis catalans han tingut a Mataró una translació bastant semblant a la de la resta de Catalunya -la ciutat es comporta d'una forma molt similiar al conjunt del país-, però com sempre hi ha algunes puntualitzacions que convé senyalar.

A grans titulars, basant-nos en les dades, tindríem que CiU (28,26%) i PSC (15,97%) aconsegueixen respectivament el pitjor registre en unes autonòmiques a la ciutat (fins ara el llistó per baix era el 2003 per CiU amb un 30,03 i el PSC un 17,98 el 2010); el PP aguanta com a tercera força amb un 14,54 i treu el millor resultat de la seva història en unes autonòmiques a la ciutat; ERC passa a quarta força amb un 10,88 i gairebé iguala els seus propis resultats de 2003 i 2006; ICV-EUiA amb un 9,24% passa del quart al cinquè lloc però es manté en la línia que ha obtingut des de les autonòmiques de 1995; Ciutadans puja gairebé 5 punts i queda en sisena posició amb el 8,36% i la CUP treu, per primer cop en unes autonòmiques a la ciutat, un 2,88 %, tot i que queda per sota de Plataforma per Catalunya, que obté un 4,45% després d'aconseguir el 3,46% dels sufragis el 2010. Per la seva banda, SI es queda amb l'1,19% dels vots venint d'un 3,04%.

Amb tot, segurament, la gran novetat dels comicis és l'augment de la participació, mitigant els efectes de l'abstenció diferencial -sectors de població que votaven a totes les eleccions excepte les autonòmiques per considerar que aquests comicis no els pertanyien-. A Mataró, en concret, s'ha passat del 59,75% a un 69,81% de participació, deu punts més. L'última vegada, havien votat a Mataró 50.511 persones a les autonòmiques, mentre que diumenge passat ho va fer 59.319. Qui més s'ha beneficiat de la irrupció d'aquests nou mil vots més, sembla que assignats molt majoritàriament al bloc espanyolista, és Ciutadans amb 3.000 vots i el Partit Popular, amb 1.500, sense oblidar els 1.700 de la CUP que fins ara no tenien oferta electoral en aquests comicis.

De totes maneres, anant una mica més enllà i comparant l'evolució del vot a Catalunya amb el de Mataró, ens trobem abans que res amb una constatació: la victòria de CiU és especialment amarga perquè, en línia amb el que passa amb moltes ciutats de la primera corona metropolitana -no de la segona-, la formació nacionalista perd més percentatge de vots que a Catalunya -un 10,19% versus un 7,75%-. Així, la formació nacionalista passa de 38,45 a 28,26 per cent. En número total de vots, la formació perd 2.718 vots respecte a les eleccions del 2010.

A més, cal dir que respecte les ciutats fins el 2011 governades pel PSC o el tripartit i que a partir de les passades municipals van passar a ser controlades per la federació nacionalista -Barcelona, Mataró, Manresa, Igualada i Vilanova i la Geltrú-, és a Mataró on es perd més percentatge de vots (fins i tot a Vilanova guanya mil vots, a Girona ciutat dos mil i a Igualada 200). No són, doncs, uns resultats que l'equip de CiU a Mataró pugui mirar amb fredor; impliquen que la capital del Maresme és on els nacionalistes tenen menys consolidat el seu vot de totes aquestes ciutats. Els caldrà treballar de valent -des de l'Ajuntament- per consolidar-lo de cara als propers comicis.

Per la seva banda, malgrat els pèssims resultats electorals, i en línia amb el que ha passat en localitats de la primera corona metropolitana com Badalona o Santa Coloma, el PSC demostra tocar el seu terra electoral i fins i tot recupera algun vot respecte el 2010, concretament 354, recuperant també algun vot de l'abstenció diferencial -els socialistes maresmencs han més que doblat el número d'actes electorals respecte el 2010-. Fent la comparativa amb la resta de Catalunya, on els socialistes han passat del 18,38 al 14,43 %, resulta que a Mataró aquesta baixada ha quedat en dos punts clavats, del 17,97 al 15,97. Just al revés que a les autonòmiques de 2010, com vaig explicar fa dos anys, on la trompada del PSC a Mataró va ser més forta que altres ciutats similars i va caure 10 punts. Llavors la trompada monumental va ser per al PSC i ara ha estat per CiU, tot i guanyar clarament les eleccions.

Enfront d'això, els qui poden estar contents són els membres locals del PP. Amb un 14,54% dels vots, superen per més d'un punt i mig els resultats a Catalunya -12,99-, tot i que no han sabut capaços de captar els votants que se n'han anat cap a Ciutadans. Els populars han obtingut molts bons resultats en els darrers comicis. Així, a les municipals de 2011 va treure 6.899 i el 15,43%, a les generals, a les generals de pocs mesos després 13.231 vots i el 22,96% i ara 8.549 vots i el 14,54%. Són uns bons resultats que impliquen que els de José Manuel López han activat al màxim els votants de tota la vida -no tots els possibles- després de l'aposta sobiranista de Mas, guanyant 1.500 vots respecte les anteriors autonòmiques, encara que també és veritat que no tan com a ciutats com L'Hospitalet.

Per la seva banda, ERC demostra tenir un vot tan volàtil com a la resta de Catalunya. Si bé a les anteriors municipals el seu electorat la va arraconar fora dels ajuntaments en casos com Mataró, ara li dóna el 10,88 per cent dels vots (venia d'un 5,30% a les darrera autonòmiques), tot i que lluny del 13,68 que té Oriol Junqueras obté a nivell català (venia d'un 7%). És a dir que a Mataró, en unes autonòmiques, ERC partia d'uns resultats inferiors als de Catalunya i també puja una mica menys -un 5,58%, versus un 6,68%-. De fet, els republicans a Mataró mai han arribat a tenir els mateixos percentatges que ERC a nivell nacional, ni tan sols el 2003.

A ICV-EUiA li passa una mica el mateix que a ERC, tot i que es demostra que té un electorat més fidel, que manté el vot tant a les municipals, com les autonòmiques o les generals. Si bé a nivell nacional obté un 9,89%, a Mataró es queda amb una mica menys, un 9,24%, provinent d'un 7,04% en les anteriors convocatòries -també és veritat que a nivell català partia d'un 7,37%-. Els resultats dels ecosocialistes, doncs, són pràcticament calcats als que ha obtingut en el conjunt del país.

Ciutadans, amb el sisè lloc, és -com apuntàvem abans- el gran beneficat de la nit electoral a Mataró per part d'aquells electors que s'abstenien tradicionalment a les eleccions autonòmiques però que d'haver votat, ho haurien fet per opcions clarament espanyolistes. Així, si a nivell català obtenen el 7,58%, a Mataró treuen el 8,36% (4.921 vots), com a les ciutats de la primera corona metropolitana, emportant-se aquests nous votants que d'altra manera podrien haver anat a parar a mans del PP. El 2010 a Catalunya havien obtingut el 3,39% i a Mataró el 3,63%, de manera que el camp ja semblava més ben adobat a la capital del Maresme que en el conjunt del país. La pròpia nit electoral, segurament amb un excés d'entusiasme provocat pels resultats, l'expopular Juan Carlos Ferrando es va proposar com el recanvi que la ciutat, a parer seu, necessita, durant l'especial que va dur a terme Mataró Ràdio.

Per la seva banda, les dades podrien induir també a interpretar una certa conjunturalitat en el fenomen Plataforma per Catalunya; quan la immigració per A o per B apareix dins la campanya, la seva proposta funciona. Si en el canvi el clivatge és nacional, perden gairebé 2.000 vots respecte les municipals, on en van treure 4.704. Amb tot, amb 2.622, podrien mantenir representació fàcilment a l'Ajuntament. Però el que demostra que aquest anàlisi és simplista i que Mònica Lora està fent forat a la ciutat és que, a Catalunya, PxC ha baixat del 2,4% dels sufragis -75.134 vots- a l'1,65% -60.142 vots-, mentre que a Mataró ha pujat gairebé mil vots -de 1740 a 2.622- i en percentatge ha passat del 3,46% al 4,45%. Alerta, doncs, amb infravalorar Mònica Lora. Tot fa pensar que, en unes noves municipals, obtindria un recolzament molt semblant, sobretot tenint en compte que a les generals Lora ja va aguantar 2.534 dels gairebé 5.000 de les municipals.

Finalment, respecte la CUP, s'ha de dir que sorprenentment a Mataró tenen uns resultats fluixos comparats amb el conjunt del país, un 2,88 versus el 3,48% que obté David Fernàndez. En una militància tan conseqüent com la de la CUP, sembla estrany que en ple auge a nivell nacional, a Mataró no siguin capaços ni de sumar els mateixos 2.482 vots que van obtenir a les darreres municipals i es queden en 1.696 vots. En no haver-se presentat el 2010, no hi ha forma de comparar el comportament de l'electorat de la CUP en unes altres autonòmiques a Mataró. De totes maneres, les dades porten a pensar en un estancament o en una baixada de la formació independentista a la ciutat, on tenen presència municipal des de 2007.

Molt sintèticament, i ara ja en clau interpretativa respecte Catalunya: a Mataró el que ha passat és que, tot i guanyar, CiU baixa més del que era esperable, el PSC aguanta un punt més que en el conjunt del país, Ciutadans capitalitza els vots de l'abstenció diferencial malgrat els bons resultats del PP, ERC i ICV tenen pujades similars respecte els resultats generals, PxC demostra que ha fet forat a la societat mataronina i la CUP no aixeca el vol com era d'esperar.


TAULA DE RESULTATS                              2012                            2010                              2006                 
CiU16.62028,2619.33838,4514.42631,28
PSC9.39015,979.03617,9712.96228,11
PP8.54914,547.07914,075.60212,15
ERC6.39910,882.6645,305.52211,97
ICV-EUiA5.4349,243.5417,044.2619,24
Cs4.9218,361.8283,631.2402,69
PxC2.6224,451.7403,46--
CUP1.6962,88----
SI7041,191.5313,04--

dilluns, 22 d’octubre de 2012

L’operació Festa Major petita a Sant Simó















Façana de l'ermita de Sant Simó, l'anomenada ermita marinera de Mataró. Foto: http://isernllobet.blogspot.com.es 

En el programa electoral de CiU, el 2011, a la pàgina 69, hi figurava la intenció de singularitzar i donar més força a la festa de l’ermita de Sant Simó, una de les més tradicionals de la ciutat, i convertir-la en la Festa Major petita de la ciutat. Així, sense comentar-ho amb la resta de grups municipals, durant el mes de setembre, l’àrea de Comunicació de l’Ajuntament va elaborar per ordre de Cultura el disseny del programa de festes d’enguany, on hi figurava, com a activitat estrella, una Anada a Ofici fins la porta de l’ermita de Sant Simó on havien de prendre part totes les comparses i els membres del consistori emulant l’acte que té lloc el 27 de juliol al matí durant la Festa Major de Les Santes.

Quan els grups de l’oposició, especialment el socialista Joan Antoni Baron, van rebre el programa d’actes, aquests es va posar les mans al cap i va començar una campanya per aturar l’operació. A Baron, que sorprenentment ha gastat moltes energies en aquesta polèmica les darreres setmanes, el preocupava sobretot desfigurar l’excepcionalitat que regna sobre la presència de la corporació municipal a la Missa de les Santes, un cop a l’any. Un equilibri, en paraules dels seus autors dels anys setanta –el PSUC, curiosament, no pas el PSC ni CiU-, que consisteix en assistir de forma totalment excepcional a la missa exclusivament en virtut del patrimoni cultural i popular que representa per la ciutat i tenint en compte que, des d’un punt de vista festiu, l’audició de la Missa de Glòria de mossèn Blanch és l’element que singularitza la Festa Major de Les Santes. És el consens assolit en el seu moment pel Partit del Mataró Centre (PMC), guardià de les essències de tot el que té veure amb les festes i tradicions de la ciutat, i indiscutit durant més de tres dècades.

Finalment, davant del boicot de la resta dels grups municipals, el govern va decidir fer marxa enrere fa ben pocs dies. L’àrea de Cultura, segons ha admès el propi regidor Joaquim Fernàndez, ha actuat amb precipitació durant tot el procés i, de cara a l’any que ve, ha assegurat que farà les coses d’una altra manera. Però el cert és que, amb l’afer de la Festa Major petita de Sant Simó, el govern de CiU ha demostrat exactament el contrari del que va fer en relació a la primera Festa Major de Les Santes que programava, el juliol passat: identificar clarament els problemes i/o dificultats que hi puguin haver en el conjunt d’una festa importantíssima per a la ciutat i posar-hi remei per a un millor lluïment d’aquestes. Perquè quan l’executiu de CiU decideix intentar trasplantar un punt del programa electoral a una acció de govern oblida que els elements simbòlics –que una força com CiU hauria de controlar perfectament- són delicats i convé no tractar-los com una matèria més.

I, sobretot, la decisió d’implantar la idea d’una Festa Major petita demostra una certa desconnexió amb la ciutat, perquè en les darreres dècades, ningú a Mataró ha demanat a Mataró que s’organitzi una Festa Major petita -excepte algunes veus en relació al Carnestoltes, molt puntualment-. I així ha estat perquè la Festa Major de Mataró, Les Santes, és tant potent a la ciutat, a la comarca i al país, que no necessita res que la complementi. La lògica, més d’un poble, d’una Festa Major d’estiu i una Festa Major d’hivern, a Mataró, ha quedat superada àmpliament per les circumstàncies. És absurd, doncs, reobrir aquest esquema. 

La voluntat del govern de CiU menysté encara una altra cosa: la feina feta durant molts anys per desactivar les autodenominades “festes majors de barri” a la ciutat. Recordo les explicacions en aquest sentit de la mà dreta de Manuel Mas, Remigio Herrero, anys enrere, quan s’havia dedicat a arrencar la paraula “major” dels cartells i programes de les festes populars de barri que la incloïen. “De Festa Major, a Mataró, només n’hi ha una, i és la de Les Santes. La resta són festes populars”. Entrar, per tant, ara, a donar el qualificatiu de “Festa Major petita” a una festa popular de barri, per molt estima que li puguem tenir a les festes de Sant Simó, és una estúpida manera de dinamitar consensos que prou han costat de teixir a la ciutat.

Tot fa pensar que, improvisacions al marge, la voluntat de CiU a l’hora d’impulsar una Festa Major petita a la ciutat respon a la necessitat de donar gruix al relat propi del nou govern, que en aquest àmbit pretendria subratllar els elements més purament tradicionals. Dit d’una altra manera: l’executiu de Joan Mora, mancat encara d’elements clarament diferenciadors en matèria socioeconòmica amb l’anterior govern d’esquerres, aposta per subratllar diferències en l’àmbit cultural i festiu. Fins ara, en general, la línia seguida pels nacionalistes ha estat revisar allò que no funcionava de la línia seguida pels governs d’esquerres i escapçar algunes bèsties negres com el Shakespeare a principis de mandat i Can Xalant aquesta mateixa setmana –a l’espera d’un replantejament que estic segur que existirà-. L’operació “Festa Major petita” vindria a significar la voluntat d’aportar alguna novetat pròpia significativa en aquest àmbit. Cosa que és absolutament necessària, d’altra banda. Consta que hi ha, a l’interior de l’Antiga Beneficència, altres molt millors idees com la de potenciar la Setmana de Música Antiga, per exemple, que podrien complir el mateix propòsit i solidificar autènticament joies amb què la ciutat ja compte però sense entusiasme.

dilluns, 1 d’octubre de 2012

Existeix la política local? Perspectives del nou curs












L'alcalde Joan Mora conversa amb el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el president de la Generalitat Artur Mas i Mariano Ganduxer, responsable de la construcció de l'Hotel Atenea al Port de Mataró, durant la inauguració de l'edifici, el passat 1 d'agost. Foto: Ajuntament de Mataró.   

"Però tu creus que existeix, realment, la política local, Joan?", em va inquirir el meu interlocutor, un alt càrrec de l’administració municipal de Mataró, després de dir-me que llegia aquestes apunts etiquetats com a LaRiera48 en el meu bloc. "Jo només hi veig egos, batalles personals, rancúnies... No hi ha autèntiques diferències entre els partits, no creus?". Aquestes paraules constitueixen una reflexió interessant. En part, tenen raó. Hi ha cada cop menys política estrictament local –relligada a circumstàncies històriques pròpies de la ciutat, com l’afer dels Cooperadors, a casa nostra, per exemple- i també n’hi ha poca entesa com a plasmació concreta d’unes ideologies diferenciades que cada partit se suposa que representa. Diguem-ne que durant aquests trenta anys des de la represa democràtica s’han fet moltes coses però qui les feia no ha explicat prou bé perquè les feia; en nom de què les feia, per entendre’ns.

Alguna cosa hi tenen a veure en tot això els anys de bonança econòmica, des de principis dels noranta fins el 2010: la gran profusió de diners a invertir va fer  que tots els governs municipals, fossin de CiU, PSC, ICV o ERC, s’acostumessin a tirar endavant models de ciutat semblants, amb forta presència pública en tots els àmbits –el PP no ha tocat poder fins ara i ja ho ha fet de forma molt diferent-. Així, CiU va arribar a tenir en un mandat el rècord de pisos de protecció oficial construïts a Sant Cugat mentre que el tripartit a Mataró havia apostat històricament per la creació d’un gran oferta de places d’escola bressol pública, per posar dos exemples. Tots els governs es van entossudir a repetir un mateix model socialdemòcrata clàssic, de ciutat compacta i serveis de proximitat, que pretenia instal·lar a cada barri una escola bressol, una de Primària, un Casal d’Avis, un Centre Cívic... i en alguns casos un institut o un equipament cultural. Tot això mentre s’arranjaven primer els barris perifèrics i posteriorment els centres històrics de les ciutats. Mentre la festa econòmica ha durat, aquesta ha estat la premissa d’actuació general. El polític es va arribar a convertir en un tècnic que actuava com a gestor de les plusvàlues immobiliàries que arribaven a les arques municipals fruit de la bombolla dels habitatges.

 Ara, que fallen els diners, tot és diferent. “És que s’ha de tenir en compte que la política local, el que significa fer política local en un lloc com Mataró, ha canviat totalment en pocs mesos. Ara ja no es tracta de decidir què es gasta, perquè no hi ha un duro per invertir a causa de la crisi, sinó que es tracta de teixir aliances amb la societat civil per veure què pots fer sense tenir ni un duro. És el que hi ha...”, em deia posteriorment un altre càrrec municipal de gran rellevància. La crisi obliga i obligarà a prioritzar. I això permetrà –sortosament- poder diferenciar entre polítiques liberals, conservadores o socialdemòcrates en cadascun dels àmbits a l’hora de tirar endavant la governació de la ciutat. Ara, que els recursos són molt més migrats, cal definir i decidir molt més. I excloure també, a risc de què el número d’enfadats s’incrementi. Caldrà concertar, imaginar, pactar... i finalment explicar perquè es fan les coses; perquè se’n fan unes i no unes altres. Fer política no serà tan fàcil. Però el joc democràtic serà més potent.

La Festa Major de Les Santes d’enguany han constituït una bona metàfora de tot això. Amb el mateix pressupost que l’any passat, el nou govern ha aconseguit dur a terme més activitats que mai gràcies a la irrupció de les empreses privades a la festa –el concert de Dúo Dinamico al Parc, els monòlegs del Diablo Tun Tum també al Parc o la Festa FlaixBac a baix a mar-. I d’altra banda, la problemàtica que es vivia els darrers anys al Desvetllament Bellugós, el dia 25, es va aconseguir mitigar molt i molt gràcies a un combinat de mesures portades a la pràctica pel govern municipal.

Les Santes han demostrat també que el govern municipal de CiU –els responsables polítics i tècnics de l’IMAC, més en concret- és capaç de fer política en aquest nou sentit que apuntàvem més amunt, molt més enllà de fer inversions econòmiques. I, en aquest cas, l’exemple em serveix per defensar que sí que existeix la política local, perquè segurament a cap altra ciutat de les grans del país es dóna tanta importància a una activitat com aquesta. A Mataró Les Santes tenen gran significació política.

Amb l'aval d'una bona Festa Major, l'equip de Joan Mora encara doncs la seva segona temporada a l'edifici de La Riera 48. Un any que pinta que serà repetitiu respecte l'anterior en algunes coses –greus dificultats econòmiques i de tresoreria, gran desigualtat de nivells entre regidors, dificultats per pactar les propostes als plens...- però amb un gran canvi –i no penso en el canvi del ROM per fer el ple més curt, una decisió lògica-: l’alcalde i el govern han fet un curs intensiu de 365 dies de com tirar endavant la ciutat. Ara coneixen bé la Casa Gran per dintre, que era el seu principal hàndicap. Saben com estan els comptes de la A a la Z –d’això no hi ha cap dubte- i han construït un equilibri amb els funcionaris de la casa, acostumats a treballar amb uns altres responsables polítics i amb unes dinàmiques un pèl més autònomes. Per tant, ara és és el moment de començar a trepitjar la ciutat, deixant de banda la imatge grisa i d’un cert tancament intern que han emès durant aquest primer any. Si aquesta tendència no canvia –a l’alcalde ja li ho diuen els seus col·laboradors- serà difícil guanyar les eleccions o millorar resultats respecte 2011. difícil guanyar les eleccions o millorar resultats respecte 2011.

De totes maneres, en general el temps corre a favor de CiU i el govern, perquè quan més enllà vagi el mandat, més conegut serà l’alcalde i amb més consistència podran prendre les decisions que calgui. El hàndicap és que, davant la impossibilitat de dissenyar nous projectes de gran relleu, Joan Mora s’haurà de conformar amb inaugurar actuacions previstes el mandat passat per l’anterior equip de govern. I seran poques. Així, poques fotos com les de la inauguració de l’HotelAtenea al Port de Mataró, el passat 1 d’agost, es podran disparar més: la inauguració de la biblioteca Antoni Comas a l’antic Escorxador i sobretot l’arribada de El Corte Inglés, prevista pel 2014, un any abans de les eleccions. Seran dels seus pocs baluards tangibles per fer balanç del mandat des d’un punt de vista plàstic.

De moment, l’any ha començat amb algunes novetats que és necessari subratllar. En l’àmbit educatiu n’hi ha diverses: l’entrada en funcionament del Marta Mata a Cirera, la construcció del qual ha costat Déu i ajuda, i la modificació del sistema de dues zones vigent fins l’any passat en les preinscripcions escolars, que fins ara impedia la llibertat total dels pares a l’hora d’escollir centre. Aquesta mesura, criticada per l’esquerra perquè entén que no ajuda a barrejar nens i nenes de diferents extraccions socials a les escoles, era un d’aquells cavalls de batalla que CiU havia fet figurar en el seu programa durant molts anys. Un petit trofeu per la parròquia més exigent, de la mateixa forma que ho va ser el Shakespeare en el seu moment.

El curs s’enceta també amb la substitució al capdavant de l’IME de la dimitida Pilar Navarro, que havia anat a la llista de CiU, per Emili Muñoz, un expert funcionari de la casa vinculat a ICV i exalcalde de Tiana per una coalició d’esquerres en l’anterior mandat. Una decisió que depèn com es miri pot mostrar feblesa per part del govern –incapaç de trobar ningú de l’òrbita disposat a ordenar la desordenada regidoria del democristià Pere Galbany - i segons com un petit joc de mans que incomodorà ICV-EUiA, recelosa de criticar qui ja va ser director de l’IME en el mandat 2003-2007 amb Pep Comas de regidor. 

Mentre la plaça de director de l’IME ha estat estava vacant, ha estat el gerent municipal Francesc Esteve qui va haver de bregar amb el conflicte de l’Escola de Música Municipal, que es va resoldre atorgant més punts a aquelles empreses que prioritzessin mantenir els docents actuals en el nou concurs que es va resoldre de forma urgent a finals d’agost. El govern va acabar cedint i els professors van aconseguir imposar les seves tesis. Una solució perillosa, perquè així les coses, altres empreses que presten serveis, sota concurs i de forma continuada, a l’Ajuntament, també podrien reclamar una clàusula semblant de “subrogació encoberta” pels seus treballadors.

També hi ha canvis a l’arrencada del curs al Tecnocampus Mataró-Maresme, avalat per un increment constant de les inscripcions d'alumnes. L'arribada a la direcciógeneral d'un home amb continguts com Jaume Teodoro, procedent de Lavínia i allunyat de la deriva gerencial-administrativa del seu predecessor Antoni Uix, és una molt bona notícia. El Tecnocampus necessitava un nou impuls després dels titubejos respecte la continuïtat de Marcos Faúndez al capdavant de l’EUPMT, i per tal que serveixi, sobretot, per allò pel qual es va crear: ajudar a modernitzar les bases productives de la ciutat i a crear-ne de noves sota l’influx de les noves tecnologies.

L’arribada de Teodoro és una aposta personal de l’alcalde Mora i del regidor Miquel Rey, que també comença el curs exitosament amb el Mataró OpportunityWeekend (MOW), una activitat que
va exactament en la línia del que ha de fer un govern ara: no s’hi inverteix pràcticament ni un duro, però sí que s’actua de motor, de dinamitzador, de node que ajuda a promoure la iniciativa. Consolidar l’aposta de la ciutat pel turisme cultural, fent brillar amb força els actius propis com Santa Maria, la Casa Coll i Regàs, Torre Llauder o el Museu Bassat, és probablement la gran tasca que Rey hauria de promoure en el que queda de mandat. De moment, s’avançaria molt amb petits detalls com la correcta senyalització del Museu Bassat i la Nau Gaudí que el conté. Com és que, a hores d’ara, dos anys després de la seva reinauguració, encara no hi ha una lona que, a la plaça, que ho indiqui? O que no hi hagi tampoc una correcta senyalització per arribar a l’indret en transport privat?

De moment, pel que fa a la presa de decisions, del primer ple corresponent al mes de setembre en destaca la decisió de suprimir tots els Instituts Municipals –el d’Educació, el de Promoció Econòmica, el d’esports i el d’Acció Cultural- i fer que tornin sota l’empara de l’Ajuntament. Allò que en els 80 semblava una bona manera de singularitzar la Cultura o els Esports, s’ha acabat demostrat ineficient des d’un punt de vista funcional. 

El curs, això sí, s’inicia un any més amb la incògnita de la governabilitat. Els acords a Barcelona i a Premià de Mar, fan que la hipòtesi de la sociovergència local –encara que sigui en la seva versió més subtil- es reprodueixi un any més i per tants els comptes municipals de 2013 s’aprovin amb el suport del PSC de Joan Antoni Baron. El preu, això sí, serà amb tota seguretat més car que en l’anterior ocasió, perquè els socialistes van sortir molt escaldats de la primera experiència, assegurant que no s’havien complert els compromisos del govern. De totes maneres, en la situació de paràlisi total que viu el país, sembla impossible que no s’acabi arribant a un acord.

L’altra incògnita, encara més rellevant, amb què s’obre el curs, és saber d’una vegada per totes com pretén encarar el govern municipal el malestar que el fenomen de la immigració està causant als barris de Rocafonda i Cerdanyola de la ciutat. Durant el primer any de mandat, la inacció en aquest terreny –almenys de forma pública- ha estat clamorosa. Passejar-se un dia qualsevol pels carrers de Rocafonda o Cerdanyola quan se’n va el sol revela que els ciutadans que hi viuen segueixen esperant una acció d’autoritat per part del govern municipal. I que la seva paciència es va esgotant. De moment, diumenge que ve s’ha organitzat al Parc de Rocafonda una concentració silenciosa per protestar per “la manca de seguretat i civisme del barri” –l’acte compta amb el suport de cap del PP Jose Manuel López, veí del barri, a títol personal i del PxC a nivell oficial-. El govern ha d’actuar i no ho està fent. Per què no fa un cop de puny sobre la taula i imposa, per exemple, el tancament de tots els establiments comercials a les 10 de la nit com fa l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet al barri del Fondo, per evitar l’escalada de tensió?

El segon any del govern de CiU al número 48 de La Riera ha de portar també a una disminució del parapetament dels seus membres a l'interior de la Casa Gran, on s'ha actuat a vegades amb excessius recels, i a no cometre errades de l’estil de no assistir a la inauguració de la Festa Popular deCirera, una de les que té més personalitat de la ciutat, i a sobre atribuir-ho a manca de coordinació en el sí del govern. Això, que podia arribar a valer en els primers compassos, ara ja és del tot inacceptable. En resum: després d’un any de traspàs
ara toca ja un any amb guió firmat i dirigit totalment pels actuals  inquilins de La Riera 48. Amb molta més contundència del que han fet fins ara, per bé i per mal.