diumenge, 30 de desembre del 2007

Com ens guanyarem la vida els mataronins el 2008?

Més que hora de fer balanç, el final del 2007 i l'inici del 2008 són un bon moment per reflexionar sobre el futur econòmic de la ciutat. Fa uns anys, en relació a això, l'exalcalde Manuel Mas ens va deleitar amb una d'aquelles meravelloses frases seves: "Els mataronins no sé de què viuen, però viuen bé". Mas, en el fons, reflectia una mena d'estat d'ànim propi dels mataronins -allò de "qui dia passa any empeny" a vegades semblava que algú ho hagués inventat per nosaltres-. La gent "feia una mica de tèxtil", tenia una "botigueta", muntava una "fabriqueta"... i s'anava guanyant la vida, fent "la viu viu", trampejant una mica com podia. Ara, però, la situació ha canviat. Les feines de baix valor afegit associades al tèxtil han saltat de continent i ara es fan a l'Àfrica i a la Xina. Els treballadors que es dedicaven a aquests menesters s'han hagut de recol·locar, sobretot les dones, en altres feines, i d'altra banda el sector serveis ha tingut una pujada espectacular, un increment tan notable que els del Gremi d'Hostaleria diuen ara que no troben cambrers ni entre els immigrants per assumir tota la demanda que tenen (els baixos sous segurament hi deuen tenir a veure). Des dela crisi dels anys 93-94 i gràcies al miracle protagonitzat pel sector de la construcció durant més d'una dècada, però, hem anat retardant la resposta a la pregunta clau, que no és altre que: "Com ens guanyarem la vida els mataronins en el futur?".

Quan se li pregunta això al govern municipal les respostes, a dia d'avui, són dues. La gran aposta de futur és el parc tecnològic Tecnocampus, amb una inversió de seixanta milions d'euros, un espai físic on s'han d'agrupar empreses i universitats al voltant del concepte de noves tecnologies. L'altra aposta -amb un dring comarcal, en aquest cas- és la Televisió Digital Terrestre, l'anomenat canal públic de TDT que impulsen tretze ajuntaments del Sud i Centre de la comarca liderats per Mataró. A això, eventualment, hi podríem sumar projectes com el Museu Bassat, sense ubicació especificada encara, junt amb el nou Museu de la Ciutat, que ha d'anar a Can Marfà.

Una primera qüestió és si aquests iniciatives municipals estan o no ben encarades. En el cas del Tecnocampus, els partits de l'oposició i les associacions del sector han denunciat repetidament la lentitud del projecte, que porta incubant-se ara farà nou anys. I sobretot que l'Ajuntament ha rebaixat el llistó respecte les empreses que s'han d'instal·lar en el futur espai del Rengle (ara sembla que hi podran ser empreses que "usin" les noves tecnologies, no que "siguin" de noves tecnologies). La posada en marxa del Tecnocampus 1.0 a Vallverich és una bona notícia pel que suposa de cristalització del projecte, però respecte el parc tecnològic hi ha encara instal·lada una sensació de que "el més calent és a l'aigüera". El finançament, per exemple, no està clar com es farà a l'espera que la Generalitat trenqui el seu mutisme respecte la qüestió i anunciï definitivament la seva implicació.

En el cas de la TDT, l'alcalde Baron darrerament ven el projecte com una iniciativa de comarca i com una plataforma tecnològica. Pel que fa al primer, veurem si realment una televisió que per començar no es veurà a tot arreu on caldria podrà cohesionar una comarca tan desmembrada com el Maresme. Pel que fa a l'altra qüestió costa entendre perquè l'Ajuntament de Mataró, que és qui talla el bacallà en aquest assumpte, ha contractat els serveis de l'empresa barcelonina Lavínia -coneguda per produir gairebé tots els productes comunicatius dels ajuntaments socialistes de l'àrea metropolitana- per a tirar endavant els continguts del canal. Si la TDT ha de generar al seu voltant un pool àudiovisual a la ciutat el més normal no hauria estat contractar els serveis d'una productora local com ara Televisió de Mataró? Una televisió a qui d'altra banda Baron s'ha compromès per activa i per passiva a mantenir malgrat ell posi en marxa un altre canal? I més qüestions: per què l'Ajuntament permet que sota el seu paraigües -malgrat no sigui decisió seva- es precaritzi la feina dels professionals de la comunicació d'aquest nou canal públic de TDT, que seran autèntics mileuristes? No havíem de generar ocupació de qualitat, en el futur econòmic de la ciutat?

A banda de saber si aquestes dues iniciatives estan ben encarades, l'altra gran pregunta és si amb tot això n'hi ha prou. El cap del grup municipal del Partit Popular, Paulí Mojedano, ha criticat diverses vegades Joan Antoni Baron perquè aposti pràcticament en solitari pel Tecnocampus com a gran projecte de futur de la ciutat. "No podem posar tots els ous a la mateixa cistella", diu Mojedano sovint. La seva formació proposa crear una indústria al voltant del sector del mar, entre altres idees (de moment el govern ha anunciat la construcció d'un nou hotel, però res més). Xavier Safont-Tria de la CUP fa esment en una entrevista que es difondrà demà a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio de les energies renovables com un sector en què Mataró es podria posicionar aprofitant els espais que té lliures de construcció. Joan Mora, des de CiU, ha apuntat darrerament la possibilitat de portar una universitat privada al Tecnocampus perquè el projecte guanyi gruix en estudiants. Tres propostes concretes que Baron, com a mínim, hauria d'estudiar amb deteniment. Perquè aviat, senyor Alcalde, haurem de saber com ens guanyarem les garrofes el 2008... i en endavant.

dimarts, 25 de desembre del 2007

Can Fàbregas: cas tancat

Tal com havia promès, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas s'haurà menjat els torrons amb la satisfacció d'haver acomplert allò que ell mateix s'havia autoimposat: enllestir abans de Nadal el dossier Can Fàbregas, després d'uns llargs onze mesos en què la qüestió ha estat el leiv motiv dels mitjans de comunicació locals setmana rere setmana. La proposta definitiva és ja sabuda: fer desaparèixer la fàbrica del seu actual emplaçament per deixar pas al Corte Inglés i traslladar-la pedra a pedra a l'altre cantó del carrer, a tocar del carrer Tetuán. A banda d'haver de moure realment la fàbrica (la Generalitat ho exigeix), el govern municipal accepta també traslladar la xemeneia de l’antiga farinera, cosa que no es contemplava quan es va presentar l'estudi del trasllat el mes d'octubre. Una picada més a l'ullet per acontentar els sectors més patrimonialistes, que es remata recordant que el govern municipal catalogarà una nova nau que fins ara no ho estava, la de Can Minguell. Tot plegat, asseguren des del govern, sense que costi un euro més als ciutadans, perquè la pròpia empresa/es que exploti/n la nova Can Fàbregas en pagarà la construcció. Com dèiem fa uns mesos, “La imaginació al poder”.

El procés haurà conclòs sense que hi hagi hagut cap terrabastall en el si del govern -a diferència de la part inicial de la crisi comandada per l'exregidor Arcadi Vilert, amb amenaces d’expulsió tan per a ERC com per a ICV- i després d'una ronda de converses amb diferents agents implicats, un cicle que segons Ramon Bassas ha constat de 25 trobades. El govern ha volgut esborrar la imatge de que no escolta els ciutadans, pròpia de l'època de Vilert, una idea que vol reforçar ara amb la creació d'un Consell Assessor d'Urbanisme pel 2008. Una altra cosa és que realment escolti i que actui en conseqüència, evidentment.

Apuntem dues conclusions que es poden extreure de tot el procés amb la voluntat d’extreure algunes lliçons d’aquesta crisi:
-El soci majoritari del govern municipal, el PSC, canvia els seus plantejaments polítics en funció de les pressions dels socis i de plataformes puntuals. Durant aquests onze mesos, l'alcalde Joan Antoni Baron i el nucli dur del PSC al govern ha variat com a mínim tres vegades de criteri: primer volia tirar a terra la fàbrica perquè s’entenia que l’arribada del Corte Inglés era més important que la preservació d’aquest patrimoni, després va acceptar construir una rèplica de l’antiga farinera perquè la fàbrica mereixia ara si ser conservada i finalment ha admès traslladar-la peça a peça perquè així ho exigeix la Generalitat. Aquests canvis de criteri s’han anat succeint no per les reaccions de l’oposició sinó de la plataforma Salvem Can Fàbregas i dels socis del govern, sobretot d’Iniciativa per Catalunya Verds, que en alguns moments ha amenaçat amb plantar-se. Els criteris polítics –i això tan pot ser positiu com negatiu, cadascú que ho jutgi-, doncs, han anat variant en funció de les circumstàncies.

-El patrimoni de la ciutat no és intocable. El catàleg del Patrimoni Arquitectònic, i així es contempla en el document, no és estàtic sinó que les peces que en formen part es poden catalogar i descatalogar si el ple ho aprova i la Generalitat hi dóna el vist-i-plau. Arran de l'afer de Can Fàbregas s'ha perdut una mena de virginitat respecte aquesta qüestió: a partir d'ara queda clar que tot és possible de plantejar dins els propis límits del Catàleg. Una altra cosa és que després es tiri endavant o la Generalitat ho permeti.

A banda d’aquestes dues conclusions, l’afer ha portat també conseqüències polítiques. Per començar, la Candidatura d’Unitat Popular segurament no hauria entrat a l’Ajuntament sense el que ha passat al voltant de l’antiga farinera. La CUP, que ha participat activament en la plataforma Salvem Can Fàbregas, va saber canalitzar amb gran habilitat el descontentament respecte la política de patrimoni del govern municipal que molts tenien i que històricament havia recollit Iniciativa per Catalunya Verds. Aquesta formació, precisament, tot i que pot fer gala de la influència que ha jugat en la resolució del conflicte –si no fos per ICV la fàbrica hauria anat a terra- ha viscut un nou trencament intern que va quedar ben visible en la manifestació de fa deu dies quan l’expresident local i excap del grup municipal Toni Guirao va participar de la convocatòria. Un cop més, ICV ha viscut el seu etern debat entre pragmàtics i conservadors, un debat inherent segurament a la pròpia dinàmica dels ecosocialistes.

I encara una altra conseqüència. Més enllà de partits polítics, el lideratge de Jesús Nieto com a màxim responsable de la Federació d’Associacions de Veïns té des de fa deu dies una amenaça relativament seriosa també arran de l’afer Can Fàbregas. Els presidents de sis associacions de veïns de la ciutat, alguns dels quals anaven en les llistes del PSC, van aparèixer en roda de premsa curiosament el mateix dia de la darrera manifestació de la Plataforma criticant durament el posicionament proPlataforma exhibit durant tota la crisi per la direcció de la Federació. Ho van fer a títol individual i segons sembla sense el suport de les seves respectives juntes, però aquesta era la seva manera de declarar la guerra a Nieto i d’intentar erosionar la seva presidència. Veurem com evoluciona aquesta qüestió també relacionada amb Can Fàbregas.

El 2007 s’acaba doncs i amb ell, si no hi ha sorpreses d’última hora, un afer que s’ha dilatat excessivament en el temps i que de ben segur marcarà la governació de la ciutat en els propers anys. Pel que s’ha decidit i per com s’han anat prenent aquestes decisions. El temps dirà.

diumenge, 16 de desembre del 2007

ICV davant Can Fàbregas

L'expresident local d'ICV, Toni Guirao, l'exregidora de CiU Maria José Recoder i el cap del grup municipal de CiU Joan Mora durant la manifestació de Can Fàbregas d'ahir dissabte.

El dia que, a principis de curs, el grup municipal d'ICV va organitzar una roda de premsa sense concretar-ne el motiu, al sisè pis de la plaça de les Tereses -seu del PSC local- van saltar les alarmes. Temien que Toni Guirao aparegués públicament anunciant el desmarcament d'ICV de la postura del govern respecte Can Fàbregas. Finalment la cita amb els mitjans era justament per anunciar la sortida de l'Ajuntament de Toni Guirao, que en en aquell moment va justificar la seva marxa per motius professionals. Era obvi, però, que aquesta no era tota la veritat. Guirao se sentia molt incòmode havent de defensar en públic -ell que ha fet sempre de la coherència un puntal- una cosa que no es creia en privat. Ara, amb la foto que avui el cap del grup municipal de CiU Joan Mora penja al seu bloc, no queda cap dubte d'això: l'excap de grup municipal ecosocialista i successor de Jaume Graupera es va manifestar ahir dins la manifestació convocada per la plataforma Salvem Can Fàbregas demanant que la fàbrica es quedi al seu lloc. Fins ara la seva posició era intuïda, però no pública.

Aquesta setmana justament, els informatius de Mataró Ràdio avançàvem durant el dimecres -després de la reunió que havien tingut els ecosocialistes la nit abans- que ICV s'inclinava cap a donar suport a la proposta de trasllat del PSC. Una posició que han treballat a consciència el tàndem format per Sergi Morales, el nou president local de la formació també en substitució de Guirao, i l'actual cap del grup municipal Quitèria Guirao. Una feina que els ha costat mesos de debat per intentar imposar l'ànima pragmàtica d'ICV -aquella que entén que val més la pena ser al govern encara que només es pugui influir una mica- a l'ànima antiinstitucional de la formació, que a vegades preferiria estar a l'oposició.

Amb el si d'ICV a la proposta de trasllat, ara si, l'afer comença a donar els seus últims titulars. Dijous, cap a les tres de la matinada, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas anunciava tres coses: que ja s'havia demanat a l'arquitecte Puig i Boltà un projecte de trasllat, que per "moure" Can Fàbregas de lloc no cal descatalogar l'antiga farinera i que el dia 18, demà passat, portaria a la comissió de Serveis Territorials la proposta definitiva davant la resta de grups. Can Fàbregas, després de gairebé un any, començarà abans de Nadal a quedar definitivament enrera.

Manuel Mas i la Corpo
Les afirmacions (insinuacions) que va fer l’exalcalde Manuel Mas en un dels seus darrers posts sobre una possible privatització de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (que ara es diu CCMA) han fet créixer una autèntica polèmica. Els que coneixem en Manuel Mas de fa anys vam entendre que l’interrogant que plantejava ell al final de la seva entrada al bloc no era exactament una proposta, sinó una manera d’entrar a sac en el debat suscitat pel seu company de files Joan Ferran sobre la identitat dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat. Uns mitjans que pels socialistes, que amb això professen un cert sectarisme, tenen un pecat original: ser una criatura pujoliana, que vol dir que van ser creats en els governs de Jordi Pujol com una de les aportacions estrella a la “reconstrucció nacional del país”. Però contra el que diuen ara els socialistes, la veritat és que els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio en general sempre s’han situat en l’espectre polític en l’esquerra més o menys socialdemòcrata i en l’eix nacional clarament entenent Catalunya com la seva nació. Quan manava CiU i quan ha manat el tripartit (o no ens en recordem de la visió ultrapalestina del conflicte al Pròxim Orient?). Una altra cosa és que els comandaments que s’han anat col·locant a l’empresa hagin anat accentuant una tendència nacional això en un sentit o altre... però el cert és que les afirmacions de Joan Ferran quan el màxim director general de l’ens comunicatiu és un socialista de pedra picada com el mataroní Joan Majó i quan hi ha una campanya des dels sectors sobiranistes que critiquen TV3 per ser excessivament espanyolista... semblen pròpies d’una altra època, d’una època superada, de quan a Poble Nou (1994) i a les telenovel·les de TV3 ningú parlava en castellà. O potser és que Joan Ferran ha intentat donar instruccions a algun periodista i resulta que li ha sortit rave? No serà una rabieta d’un dels membres de la prolífica banda dels capitans que governen ara el PSC?

diumenge, 9 de desembre del 2007

S'ha trencat el consens contra la violència?

El cap del grup municipal popular, Paulí Mojedano, i el militant de la CUP Joan Jubany conversen distesament al vestíbul de l'Ajuntament en el transcurs d'un ple. Foto: J. S.

Aquesta setmana, en l'àmbit de la política municipal mataronina, serà recordada durant temps: per primera vegada un dels grups presents al consistori -la CUP- no es sumava dilluns passat a una concentració de rebuig contra el darrer atemptat d'ETA, el dissabte anterior al sud de França, que va tenir lloc davant l'Ajuntament. El regidor de la Candidatura d'Unitat Popular -formació que en aquest tema està en la línia dels postulats de Batasuna basca-, Xavier Safont-Tria, es va estimar més no ser present a aquesta trobada que tradicionalment havia comptat amb el consens de totes les forces municipals. I ho va fer perquè, legítimament, creu que aquest no és el camí per acabar amb la situació de violència que es viu al País Basc; de fet des de la CUP s'entén que aquest és un conflicte polític que té una expressió armada i no que simplement un grup terrorista-mafiós es dedica a matar per obtenir uns determinats fins polítics.

La mateixa tarda, davant les preguntes dels mitjans de comunicació, la CUP va convocar una roda de premsa on va anunciar que en el següent ple presentaria una moció alternativa a la què a aquelles hores cuinaven la resta de grups municipals i que condemna explícitament la violència d'ETA. La de la CUP, en canvi, ho evita i diu rebutjar i condemnar "totes les violències" que hi hagi al País Basc, una fórmula que serveix també per criticar la violència que -legalment o il·legalment- pugui practicar l'Estat espanyol a Euskadi. I demana avançar amb decisió cap a la resolució del conflicte basc, en la línia del que acostuma a dir també la formació abertzale nord enllà. La no assistència doncs de Xavier Safont-Tria a la convocatòria i la presentació d'aquesta moció alternativa trenquen la unanimitat que havia regnat fins ara a La Riera 48 respecte aquesta qüestió. Una unanimitat que no era absolut en el conjunt de la ciutadania i que la CUP expressa ara d'una forma clara.

Cal tenir en compte tres elements abans que l’assumpte exploti literalment en el ple de dijous que ve, on segurament no es veuran fotos com la que il·lustra aquest article. En primer lloc cal dir que el tema de la violència no és d'aquells que els actuals dirigents de la CUP agradi de parlar, perquè posicionar-se respecte aquest fet els situa en el cantó dels “violents” quan segurament no s'ho mereixen i això els fa restar enters en el viatge cap a la centralitat i la moderació política que efectuen quan reclamen per exemple un canvi en el finançament de les administracions locals (una qüestió que els propis socialistes porten anys i panys reclamant als seus superiors). En segon lloc cal recordar que la CUP ha fet un hàbil salt en el seu discurs i, a diferència del que fa Batasuna al País Basc, ha condemnat "qualsevol violència, vingui d’on vingui", una manera de plantejar la qüestió amb què segur que la majoria de mataronins estaran d’acord (per més que posar al mateix nivell la força legítima que pugui exercir l’estat –la que és il·legal és una altra cosa- amb la violència d’ETA sigui entrar en un terreny almenys pantanós). En tercer lloc, la posició respecte la violència d’ETA s’ha d’entendre també com un joc d’equilibris interns: la CUP no és un moviment homogeni ni molt menys, en realitat té dins seu com a mínims dos sectors –un procedent de les files de Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra i un altre escindit d’Esquerra Republicana de Mataró-, una barreja a la qual cal sumar individus del moviment agrícola, ecologista, de barris o de l’ensenyament públic, com es va veure a la llista de 2007. La seva praxi política bascula entre una ànima més extremista i una de més institucional. Això explicaria que efectuïn la condemna genèrica de la violència alhora que la necessitat de mantenir-se fidels als orígens provoca que no vulguin participar en la condemna explícita d’ETA, posició de la qual han fet bandera històricament.

Fa sis anys, l’ombra d’ETA va passar un dia del mes d’agost per sobre de Mataró: la banda terrorista –terrorista perquè usa el terror per aconseguir els seus objectius, es tracta d’un adjectiu descriptiu- volia atemptar contra l’hipermercat Alcampo, al Mataró Parc. El nom dels quatre regidors mataronins del Partit Popular de llavors va aparèixer després en els papers incautats a una de les persones detingudes com a possibles objectius. Sortosament, Mataró no ha hagut de lamentar mai la mort de ningú per part d’ETA (si fos així segurament el debat tindria un to molt més greu, encara). I a Mataró la gent del PP es parla sense problemes amb la de la CUP, una circumstància que indica l'ambient de respecte que es respira a l'Ajuntament en l'actualitat entre tots els seus membres, com ha de ser. Seria desitjable que, malgrat el xoc de trens que hi haurà dijous entre aquestes dues formacions, es mantingui a la nostra Casa Gran un mínim consens tàcit entre els diferents grups al voltant d'aquesta qüestió. Que almenys consisteixi en evitar convertir aquesta qüestió en una pugna política per veure qui la diu més grossa. Segurament, però, és demanar massa. Dijous ho veurem.

diumenge, 2 de desembre del 2007

Pendents de la Generalitat i d’ICV

En l’assumpte de Can Fàbregas, que imaginem que en dos o tres mesos haurà desaparegut de l’esfera pública local, el govern té encara dos problemes per resoldre. El primer, fet públic aquesta setmana, és que el criteri de l’organisme de la Generalitat encarregat de donar el vist-i-plau a la proposta de trasllat –l’enderrocament i posterior construcció de la rèplica- de Can Fàbregas és més dur del que s’imaginaven en un principi els inquilins de La Riera 48. La Generalitat diu que en tot cas el trasllat hauria de ser real, no només legal, simbòlic, i afirma que no es pot descatalogar una cosa que no ha perdut el valor patrimonial que tenia en ser catalogat. A l’edifici de Vidre treballen contra rellotge per trobar una escapatòria a aquesta situació, conscients que el govern municipal podria arribar a obviar la plataforma Salvem Can Fàbregas i el Consell del Patrimoni local, però no la Generalitat de Catalunya, que governen els propis socialistes.

L’altra problema pendent pel sector socialista del govern és aconseguir el vot favorable d’Iniciativa per Catalunya Verds a la seva proposta de resolució del conflicte. Els socialistes han fet servir la seva capacitat dialèctica amb Quitèria Guirao –la persona que considen més creïble dins ICV- perquè convenci “l’interior” del partit sobre la conveniència de donar llum verda a la proposta del PSC, un cop Esquerra ja va anunciar que no faria casus belli de la qüestió. Abans de l’estiu, els ecosocialistes van estar a punt de fer públic un comunicat manifestant una postura contrària al govern en la proposta del trasllat, un document que no va arribar a veure la llum després d’amenaces implítices d’expulsió que els van fer els seus companys de govern socialistes (com en el cas d’Esquerra, just abans de la campanya electoral). I de fet, el dia que va dimitir Toni Guirao com a cap del grup municipal d’ICV, tot just tornats de vacances, els socialistes pensaven que ICV faria pública la seva oposició a la manera en què la regidoria d’Urbanisme ha gestionat l’afer. Va ser un segon ensurt. Ara el sanedrí del govern pot tenir el tercer ensurt o encarrilar definitivament la qüestió.