dilluns, 28 d’abril de 2008

NII: la culpa (si no ens posem d'acord) ara serà nostra

La notícia sobre el traspàs de la Nacional II -de la seva titularitat i gestió- a la Generalitat de Catalunya que es va fer pública la setmana passada es va rebre podríem dir que gairebé amb eufòria per part de la classe política catalana, els alcaldes de la comarca i les plataformes contràries al pas de la NII pel litoral. És, de totes maneres, una sensació enganyosa perquè el traspàs d'aquesta carretera no farà més que obrir de forma definitiva la caixa dels trons en relació al trasllat d'aquesta Nacional II.

Fins ara, els tres partits que governen "a" la Generalitat (més que governar el país, o la Generalitat en si) tenien posicions diferents sobre què cal fer amb els cotxes que actualment passen per aquesta històrica via. El PSC es mostrava inflexible amb construir una nova carretera paral·lela a la C32 per absorbir el trànsit que deixarà de passar per la Nacional, mentre que des d'ERC i ICV es reclama abolir el peatge de l'autopista i incrementar el transport públic a la comarca però s'evita la idea de construir una nova via per a automòbils. Els socialistes es neguen a treure el peatge perquè diuen que l'autopista es col·lapsarien però els altres dos socis no ho veuen així. Fins ara l'enfrontament entre els tres partits del Govern d'Entesa (la forma amable del parlar del Tripartit2) era evident però quedava anestesiat perquè en últim terme sempre s'acabava donant la culpa a Madrid per no haver traspassat les competències de la carretera que històricament enllaçava Madrid amb França al seu pas per la comarca. La diferència doncs és que ara, amb el traspàs, això ja no serà possible: si no hi ha acord no podrem tirar les culpes a un altre.

És l'hora de prendre decisions i la batalla que hi haurà entre els tres socis de govern pot ser antològica, si tot segueix exactament igual com fins ara, malgrat que el president del Consell Comarcal del Maresme assegura que l'acord està a prop. Aquest dimecres els grups amb representació al Parlament participaran en un debat a Mataró Ràdio a les 19.20 del vespre per parlar d'aquesta qüestió. Veurem si hi ha més diferències entre els partits del govern i els de l'oposició (com seria lògic) o més aviat les dificultats continuen en el si del tripartit.

diumenge, 20 d’abril de 2008

Bandera controvertida... però unitària

Imatge de la bandera diumenge al matí. Foto: J. S.

Els mataronins que dissabte a la tarda es passejaven per la plaça de Santa Anna assaborint ja l'ambient preSant Jordi es miraven encuriosits i amb certa sorpresa com es duia a terme l'acte d'hissada de la bandera catalana que s'ha col·locat al bell mig d'aquest espai, al rovell de l'ou de la ciutat. Molts d'ells desconeixien que l'hissada de la senyera era la plasmació gràfica d'un acord polític sorgit arran d'una proposta d'un grup de l'oposició, Convergència i Unió, i concretament del seu cap de files Joan Mora -aquesta és gairebé una iniciativa personal seva-. Una proposta que es va tirar endavant perquè va comptar amb el suport de tota la resta de formacions polítiques, sense excepció (tot i que la CUP i ERC hi van votar a favor sense entusiasme) en el transcurs del ple del passat mes de setembre. Alguns a més pensavan, erròniament, que la hissada de la bandera era un acte convocat amb motiu del Sant Jordi però que dijous que ve l'ensenya es retiraria i es mostraven encara més sorpresos quan se'ls informava del contrari: que la nova senyera ha arribat per quedar-se en aquest indret. Altres, finalment, es mostraven contrariats pel cost que té la instal·lació del màstil i la bandera, més de tres mil euros, afegint aquella idea de què "es podien haver emprat per altres necessitats més peremptòries".

La instal·lació d'una bandera catalana en el centre històric de la ciutat és una d'aquelles accions que sobretot serveixen per encendre les guspires de l'etern debat identitari que es viu a Mataró com a la resta de poblacions d'aquest país nostre, condemnat eternament a una certa dicotomia de la qual no és capaç d'esmunyir-se. Precisament, encara que pugui semblar contradictori, la instal·lació d'aquesta bandera -consensuada, amb el suport de tots els grups polítics- potser podrà començar a resoldre aquesta qüestió, sempre i quan els que només senten la bandera espanyola com a pròpia no rebin aquesta nova ensenya amb irritació (que també podria ser).

Tot plegat, també cal dir-ho, prové d'una situació absurda. Al mes de setembre Joan Mora va portar a debat aquesta proposta sabedor que molt difícilment el govern li donaria el vist-i-plau, bàsicament perquè a l'electorat del PSC el preocupen molt poc la presència de senyeres a la plaça de Santa Anna. Però els socialistes -i els seus aliats, a ERC ja li va bé- van sorprendre Mora donant-li suport... perquè no fos dit i no els pogués acusar per tant d'antipatriotes. Així va néixer "el consens de la bandera". Un consens que, malgrat tot plegat, cal subratllat que és saludable: és una bona notícia que tots els grups municipals -per una vegada a la vida- s'hagin posat d'acord amb una qüestió simbòlica. Mai no hi ha un acord respecte les banderes que haurien d'onejar a l'Ajuntament -òbviament la qüestió és si hi ha d'haver l'espanyola o no, sobretot en dates assenyalades- i per això l'acte de dissabte és políticament rellevant, perquè fins i tot la Candidatura d'Unitat Popular hi va votar a favor en el seu dia. Sembla estrany per obvi, però al final la senyera -la senyera i prou- és l'únic que aconsegueix ajuntar una part significativa del país, cosa que d'altra banda en el carrer és natural i sostingut per una immensa majoria.

Veure posts de l'alcalde Joan Antoni Baron, Joan Mora (CiU) i Ramon Bassas (PSC).

dilluns, 14 d’abril de 2008

Presidirà Joan Antoni Baron la Diputació de Barcelona?

Els darrers dies, arran de la necessària dimissió de Celestino Corbacho com a president de la Diputació (no pots ostentar aquest càrrec si no ets regidor), s'ha posat sobre la taula la possibilitat que l'actual alcalde Joan Antoni Baron sigui qui el substitueixi. En principi tothom suposava que seria Bartomeu Muñoz, home fort del PSC al Barcelonès nord i alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el que succeiria Corbacho, ja que actualment és ja el vicepresident primer de l'òrgan supramunicipal. Però el secretari d'organització del PSC, el totpoderós José Zaragoza, va deixar caure dilluns que tan Baron com Josep Mayoral, alcalde de Granollers, serien magnífics relleus de Corbacho.

Sembla poc probable que Joan Antoni Baron consolidi la seva posició i realment passi a portar les regnes d'aquesta potent estructura de poder, però de totes maneres és significatiu que un home amb tant predicament dins el PSC com José Zaragoza citi amb tanta claredat l'alcalde de Mataró com el possible nou president de la Diputació. El socialisme mataroní mai no ha pintat gran cosa en el si del socialisme català: ni Joan Majó es pot dir que fos ministre perquè s'impulsés des de Mataró -la seva trajectòria anava més enllà- ni tampoc es pot dir que l'antecessor de Baron, Manuel Mas, acabés al Congrés dels Diputats per haver destacat en el conjunt d'alcaldes socialistes del país. Que Zaragoza citi ara Baron és un bon auguri respecte el futur de l'actual batlle de la ciutat, el futur del qual podria passar perfectament per altres administracions més enllà de la capital del Maresme.

dilluns, 7 d’abril de 2008

Santa Maria com a símptome

Banderoles commemoratives del mil·lenari de Santa Maria. Farola de la plaça Granollers.

El 25 de març van començar amb una Missa Solemne i de forma oficial els actes de celebració del mil·lenari del primer document que esmenta l'existència de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Això no vol dir que la comunitat cristiana no existís abans però s'ha agafat la data com el naixement oficial de la parròquia.

Aquest era un aniversari conegut per tota la ciutat des de feia temps. I des dels anys noranta i hi havia la idea -entre molta gent de l'àmbit religiós i cultural de la ciutat- per posar-se la data del mil·lenari, el 2008, com a fita perquè el temple més antic de la ciutat estigués restaurat i rehabilitat. A mitjans de la dècada passada des de la parròquia de Santa Maria i sota l'impuls de mossèn Josep Colomer, el rector anterior a Joan Barat, es va crear una comissió que vetllaria per tal que aquest objectiu es fes realitat. Es va encarregar un projecte de reforma a tres arquitectes de la ciutat i es van començar a cercar els fons econòmics necessaris per dur a la realitat aquest faraònic projecte.

Avui, més de deu anys després, el balanç de la feina d'aquesta comissió no és petit però tampoc satisfactori. S'han restaurat la Capella del Sagrament, la Capella de Sant Josep i algunes teulades de l'edifici, però el gruix de la restauració està encara per fer (un vuitanta per cent, segons l'arquitecte Agàpit Borràs). I està per fer no pas perquè no se sàpiga com obrar sinó perquè cap institució -fins fa quatre dies- no s'ha començat a posar les piles respecte aquest projecte. En resum: Santa Maria no està restaurada perquè ningú se n'ha preocupat, amb l'excepció de la rectoria i els feligresos de la parròquia i el Museu Arxiu de Santa Maria. Ni el Bisbat, ni la Generalitat, ni l'Estat ni tampoc l'Ajuntament de Mataró han cregut en el projecte de restauració fins fa quatre dies. El bisbat s'ha excusat sempre assegurant que no té capacitat econòmica per participar en una operació d'aquestes característiques, Jordi Pujol quan era president de la Generalitat va respondre clarament respecte qui havia de restaurar Santa Maria recordant el lema del mil·lenari "Mataró restaura Santa Maria" (s'entén, oi?), l'alcalde Manuel Mas va tenir durant anys una posició refractària a la qüestió i a l'Estat ni socialistes ni populars han mogut mai un dit per l'església mare dels mataronins.

Que Santa Maria no estigui restaurada a dia d'avui és, doncs, un fracàs com a ciutat. En els darrers tres anys les coses s'han començat a moure: la Generalitat va oferir pagar la meitat de la restauració, l'Ajuntament sembla que està disposada també a aportar una quantitat però falta encara que la resta d'institucions (també les privades) es mullin definitivament per Santa Maria. Falta que tot això es posi en solfa sota l'impuls de l'Ajuntament, vèncer velles reticències de forma definitiva i començar a assumir compromisos. No hi haurem estat a temps pel mil·lenari però si la cosa va de dècades i segles... no vindrà de tres o quatre anys més. Que així sigui.