dilluns, 16 de desembre de 2013

El Partit del Tecnocampus

D'esquerra a dreta, Manuel Mas, Joan Mora, Joan Antoni Baron i Joan Majó. Foto: Ajuntament de Mataró

El darrer divendres de novembre va tenir lloc a la sala d’actes del parc tecnològic del Rengle la constitució del Partit del Tecnocampus, amb l'alcalde Joan Mora (CiU) com a president fundador i els exalcaldes socialistes Majó, Mas i Baron en tres vicepresidències que s’han creat especialment per tal de generar un equilibri entre els diferents orígens polítics. La missió del nou estri polític mataroní serà congregar voluntats al voluntat del gran projecte de futur de la ciutat, punt d'encontre entre les dues formacions que històricament han liderat la política local després de molt temps de durs enfrontaments. El pacte serviria per plasmar "l'esperit Tecnocampus" al que sovint apel·la en privat el seu actual director general, Jaume Teodoro, per aïllar el Parc tecnològic mataroní de les picabaralles polítiques habituals. Esperit Tecnocampus o Pax Tecnocampus, com vostès vulguin. 

Aquest podria ser un inici de crònica política hiperinterpretativa de l’acte de celebració dels 30 anys de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, una de les dues universitats que van fusionar-se en el parc junt amb l'Escola Universitària del Maresme. I res indica que, després d’aquella cita, la sensació que es va viure a la sala del Tecnocampus on va tenir lloc la cerimònia hagi esdevingut més que això, una sensació. Però això no treu que l’acte va tenir una alta càrrega política, fins i tot potser excessiva a tenor dels comentaris posteriors, que pràcticament ningú ha subratllat.

Hi ha va haver en tot el que va passar aquell vespre a la sala un to protocol·lari molt poc habitual a casa nostra, on la cultura progre primer i la cultura cool -informal- després han fet que atorgar una medalla o un distintiu sigui considerat una cosa una mica fora de to. Per això va sonar estrany que, un cop visionat el documental de Joan Safont i m1tv, l’alcalde Mora fes pujar a l’escenari els seus tres predecessors i els lliurés el fermall institucional del TecnoCampus –Majó no hi era perquè va haver de marxar, però com si hi hagués estat-. A continuació, de forma divertida tenint en compte que l’alcalde Baron segueix sent el cap del grup municipal del PSC, l’alcalde li va cedir la paraula perquè es dirigís a la concurrència. Igualment ho va fer amb Manuel Mas i amb Joan Majó, que va adreçar un missatge gravat. Un convergent deixant 20 minuts de contingut a tres socialistes. Política de gestos. Intent de generositat en un marc de confusió i dobles lectures. 

Han passat dos anys de l’inici del mandat i sembla que era el moment de deixar enrera la política del retrovisor. L’equip d'alcaldia va preparar un acte per escenificar el final de la guerra freda que ha caracteritzat els dos primers anys de mandat de Joan Mora en relació al Partit dels Socialistes. O almenys el principi del desgel. L’escena estava calculada al detall, evidentment. I buscava generar un nou frame de consens molt necessària pels temps fragmentats que s’apropen. Baron i els dos altres exalcaldes socialistes la van agrair en públic. I van aprofitar per subratllar la seva aportació en el projecte i fins i tot -Baron- per reclamar als nous hostes de La Riera 48 nous projectes que engresquin la capital del Maresme de cara al futur, que poden passar -o no- pel propi TCM. 

També l'alcalde Mora va aprofitar per presentar-se com el principal valedor del projecte en aquests moments, arraconant qualsevol visió contrària en aquest sentit que ell hagués pogut projectar quan era a l'oposició -almenys en un parell d'ocasions va generar missatges contradictoris en aquest sentit-. Sí, el Tecnocampus no va ser concebut ni projectat ni executat pel seu govern i fins i tot va ser un projecte que des de les files de CiU es mirava de lluny -almenys mentre la formació nacionalista va controlar el Consell Comarcal del Maresme i la seva universitat, l'EUM-, però això és el passat i el futur és Tecnocampus, va venir a dir Mora. (De fet el seu entorn sí que ha tingut una forta relació amb el projecte; la seva mà dreta a Kriter i successor en l'actualitat és Pedro Gómez que, tal com s’explicava en el documental, és ni més ni menys que l’inventor del terme Tecnocampus).

Les eleccions de 2015 queden lluny, però no tant. En tot cas, ara és el moment de començar a teixir futures aliances o almenys a recosir les vestidures esquinçades mútuament de cara a fer-les possibles un dia, encara que siguin precàries, com tot a la vida... perquè la sociovergència pot ser l'única alternativa possible després dels propers comicis municipals...

P.d.: alguna cosa potser sí que està passant. Quan enllesteixo aquest article rebo una convocatòria del grup municipal del PSC: "Avui a les 17h a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament de Mataró, el president del Grup municipal de CiU i alcalde, Joan Mora, i el president del Grup municipal socialista, Joan Antoni Baron, signaran un acord relatiu a les Ordenances Fiscals per a l’exercici 2014". To be continued...

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Municipals 2015: un consistori hiperfragmentat

Hem travessat l'equador del mandat en els ajuntaments i com aquell qui diu els preparatius per les properes eleccions estan a la cantonada -els socialistes mataronins han d'escollir candidat via Primàries en els propers mesos, per exemple-.

De totes maneres, en aquesta ocasió, més important fins i tot que qui obtindrà la primera posició en nombre de regidors a La Riera 48 serà la composició mateixa del consistori, amb tota seguretat més fragmentat que mai, molt més que ara. I això que en aquests moments ja hi ha sis grups polítics representats a l’Ajuntament de Mataró i, en canvi, de 1987 a 1991 només hi havia 3 grups municipals: PSC, CiU i IC –el PP no va recuperar representació fins el següent període-.

El cert és que el país es mou molt ràpid i els Ajuntaments, tot i que van ser escollits fa només dos anys, estan desactualitzats, per dir-ho d’alguna manera. Quan es produeixin nous comicis, fins i tot en el cas que anessin a la baixa els resultats d'ERC i Ciutadans respecte les autonòmiques de 2012 –6.399 i 4.921 respectivament-, es dóna per feta la presència d'aquests grups almenys amb tres/quatre regidors per ERC i dos per Ciutadans -malgrat l'absència de cap projecte local d'aquesta formació per a la ciutat-.

D’altra banda, no sembla que hi hagi d’haver cap baixa entre els partits petits que ja són al consistori. Tot i que Plataforma x Catalunya podria haver tocat el seu sostre electoral i més després de la batalla que el PP local està protagonitzant per recollir part dels sufragis, i que la crisi haurà mitigat i el xoc autòctons-immigrants s'haurà rebaixat, seria estrany que Mònica Lora perdés més de la meitat dels 4.700 que va rebre el 2011, desapareixent del consistori.

Més aviat, qui podria patir més per mantenir-se al Saló de Sessions de l’Ajuntament és la CUP, que amb els resultats de les autonòmiques en mà -1.696 vots-, es quedaria gairebé a un miler de vots per mantenir representació -mentre a Catalunya la CUP és una marca nova i en alça, a Mataró la seva tirada inicial ja ha passat-. A més, al revés que les últimes convocatòries, la tensió electoral fa presagiar una pujada del nombre total de sufragis, posant les coses més difícils a aquells partits als quals els costa tradicionalment superar la barrera del 5%.

Tot apunta, doncs, que als sis partits actuals s'hi hauran de sumar tan si com no dues formacions més, pujant el número de formacions amb presència al consistori fins a 8. Això, sumat al rebaix de vots dels dos partits fins fa poc temps principals, fa presagiar un escenari amb una CiU amb 6-7 regidors –l’actuació política al voltant de les preferents pot ajudar força- i un PSC amb 5, en el millor dels casos pels socialistes –a Barcelona, les enquestes els auguren la pèrdua de la meitat d’edils-. Per tant, els partits que presumiblement podran conformar majories –també ERC la podríem incloure en aquest paquet- no tindran ni la meitat dels regidors necessaris per fer-ho, una situació absolutament inèdita a casa nostra. Això, és clar, no havia passat mai; les coalicions s’articulaven a partir d’un partit gran que les sustentava i una o dues formacions que feien de suport. Ara les coses serien figues d’un altre paner i molt més complexes.

Si es confirmés aquest escenari –altament probable- es consolidaria el mapa electoral de molt difícil gestió que ja van donar les eleccions del 2011, obligant a construir una majoria governamental amb almenys 3 partits. Els polítics locals, entre moltes altres coses, hauran de mentalitzar-se que el mandat 1987-1991 queda molt lluny, que l'escenari del 2011 ha vingut per quedar-se i que els electors no acceptaran un altre mandat legislativament ineficaç com el que estem vivint. La consolidació d’un autèntic canvi de ‘frame’ que els requerirà un esforç molt important però que també els farà rendir a l’evidència l’endemà de les eleccions.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Un gest d'autoritat

L’alcalde Joan Mora va fer divendres passat, en la tradicional roda de premsa postple, una important al•locució en relació a la temàtica de la immigració, una qüestió que aquest agost ha viscut un repunt molt preocupant amb diversos episodis conflictius en diferents barris de la ciutat.

Per primera vegada, adreçant-se a aquelles persones que han vingut a parar a casa nostra i que no semblen disposades a comportar-se com ho ha de fer qualsevol altre ciutadà, els va convidar a marxar de la ciutat. Així, taxativament. “Si algú pretén viure al marge de la llei a Mataró, ja pot fer les maletes”, va deixar anar l’alcalde, el qual també va assegurar que el seu govern seguiria fent tota la pressió política que es pugui perquè si algú en situació irregular delinqueix, se l’expulsi del país.

Si vostès volen, la forma en què va pronunciar l’alcalde Mora aquestes paraules és una mica excessiva, un estirabot que no acaba de lligar amb el discurs mantingut en aquest àmbit fins al moment. Amb un punt de sobreactuació –l’alcalde no està habituat a parlar en públic en aquests termes-. Però el gest era rellevant per inèdit: amb el seu posicionament públic, clar i contundent, l’alcalde de Mataró va començar a donar resposta a un malestar expressat molt clarament per les urnes a les municipals de fa dos anys i que fins ara no havia obtingut resposta. Si volen és un detall, però significa un canvi d’estratègia respecte els 4.800 mataronins que van votar llavors Plataforma per Catalunya; persones que van emetre un vot de protesta, un vot que evidenciava malestar, un vot que reclamava autoritat. Que fins ara s’ha desatès.

De fet, el govern municipal format en minoria per CiU ha protagonitzat en els darrers dos anys un sorprenent silenci en aquesta qüestió, com si esperés que l’arribada de la crisi faria rebaixar la crispació en els barris on es concentra més població immigrada. Per CiU aquesta o no és la seva prioritat política o no sap de quina forma abordar-la més enllà de les polítiques de l’anterior govern tripartit –a banda d’uns plans de seguretat específics per aquests barris que no sembla que donin resultats clars-. Reeditar el Pla per a la Nova Ciutadania –exercici que de moment no ha estat possible pel desacord entre els grups- no sembla que hagi de solucionar massa res.

Per això les paraules de Mora el divendres al matí són importants, perquè poden marcar un punt d’inflexió respecte tot plegat. El malestar d’una part dels autòctons vers la presència dels immigrants es resoldrà atenent també als que ja hi eren i no només als que acaben d’arribar. I els que ja hi eren reclamen que se’ls escolti, se’ls tingui en compte i no se’ls estigmatitzi; que se’ls ofereixi un compromís de contundència amb aquells que es comporten de forma incívica, per exemple. O que els serveis socials com la Sanitat i l’Educació estiguin dimensionats a la situació actual i dotats amb els recursos suficients.

Cal anar amb peus de plom amb el fenomen migratori, evidentment, però és hora de començar a actuar i a parlar clar. I parlar clar és la manera de començar a fer política.

* Nova entrega de LaRiera48, el meu bloc d'anàlisi polític, que a partir d'ara es reproduirà també a El Tot Mataró.

dimarts, 28 de maig de 2013

Fer que torni la indústria tèxtil, projecte inaudit?

La crisi ennuvola la vista. Jo diria que sobre això podríem trobar -almenys en això, sí- un cert consens. Com que ens atabala i ens angoixa, ens impedeix pensar, reflexionar, repensar i mirar més enllà, estratègicament. Lògic, perquè prou costa el dia a dia com per pensar amb llums llargues, però és que precisament es tracta d'això, de trencar aquest cercle: cal pensar en gran, més que mai.

Tenia aquest pensament reflexionant sobre una notícia clau que ha aparegut els darrers deu dies a la premsa i sobre la qual tan sols he vist algun tuit i un article d'opinió que s'hi referia. Quina és la notícia? Un estudi que afirma que la meitat de la indústria tèxtil deslocalitzada des de casa nostra podria tornar cap aquí perquè els avantatges de produir a fora ja no són tan grans com abans, de manera que tant per tant, les empreses podrien relocalitzar la producció a casa nostra. Senzillament: com que el sou mitjà a la Xina i als països asiàtics va en augment, enviar a produir les prendes de roba allà està deixant de tenir sentit. Parlem de 100.000 antics llocs de treball que es podrien recuperar.

Davant d'això, em pregunto: des de les institucions locals hi ha alguna estratègia pensada per facilitar la tornada d'aquesta producció a casa nostra? Em temo que la resposta, més enllà d’uns primers contactes entre l’Ajuntament i la FAGEM, és que no. 
Podríem incentivar d'alguna manera que els empresaris que fins ara havien deslocalitzat relocalitzin generant llocs de treball a casa nostra? Podríem dur a terme un procés intensiu d'inversió pública -de forma puntual- en els negocis del tèxtil de casa nostra, abocant-hi diners i sobretot els coneixements de les fornades d'enginyeria del Tecnocampus per tal que aquests negocis floreixin de nou i s'atreveixen a remuntar les seves plantilles locals?

Intueixo que iniciar un procés com aquest, després d'anys insistint una i altra vegada en la mort del tèxtil, és anar contracorrent, però... per què no ho provem? Imagineu-vos que fóssim capaços de tallar la sagnia actual –segons el darrer informe de conjuntura socioeconòmica de l’Ajuntament, actualment hi ha 4.000 treballadors del tèxtil a Mataró, xifra a la baixa- i convertir aquest món, de nou, en un nínxol d'ocupació.

Cal recordar que el sentit original del projecte Tecnocampus era ajudar a fer la transició al nou món, al món digital, de les bases productives clàssiques de la ciutat. En la línia del que ha anat fent CETEMMSA en les dues darreres dècades. Per què no intentem fer ara un nou salt endavant en l'objectiu que va fer néixer el TCM, que no era precisament construir un parc tecnològic ni un complex universitari, per abanderar una nova Revolució Tèxtil a casa nostra? 

Algú pot pensar que desvariejo i que el futur s'ha de buscar en altres sectors econòmics. No dic que no. Però alerta perquè a vegades les solucions més òbvies estan sota les nostres passes, fins i tot les que sembla que havíem deixat enrera.
 
(Article dedicat a Josep Maria Ferrer, entusiasta d'aquest món i promotor entre altres coses del Museu del Gènere de Punt que ens acaba de deixar)

diumenge, 17 de març de 2013

'Fumata blanca' a Can Fàbregas, però desvestint un sant

Manllevo el títol d’aquest post de la magnífica portada de El Tot Mataró d’aquesta setmana, que també apareix a la crònica de Judith Vives a l’interior de la revista Capgròs. És una perspicaç interpretació afirmar que la darrera aprovació –pràcticament per unanimitat- del paquet de mesures sobre Can Fàbregas i El Corte Inglés, en l'agitadíssim darrer ple municipal, representa per a la ciutat una autèntica fumata blanca.

Realment seria una molt bona notícia que haguéssim arribat, ara si, al capítol final respecte la resolució d’aquesta història, que ha obligat els polítics i periodistes locals –i a part de la ciutadania- a aprendre de processos urbanismes almenys el mateix que, a nivell general, els periodistes i els polítics han hagut d’aprendre d’economia en els darrers temps a causa de la crisi.

Cal recordar que, en aquests moments, l'arribada de la locomotora comercial a la ciutat penjava d'un fil després que el novembre es conegués una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que invalidava diverses parts del procés urbanístic dut a terme fins al moment. L'alcalde Mora va prometre celeritat i ha complert.

Per tant, cal aplaudir la destresa del govern municipal per haver sabut desplegar un paquet de mesures que van més enllà d’una estricta modificació urbanística i que buscava, en darrer terme, recuperar la pau social a la ciutat a l’entorn d’aquest assumpte, que s'ha viscut amb un alt grau de crispació. Un acord que satisfés pràcticament a tothom i que servís per obrir la porta definitivament a l’aparador comercial. Fins i tot fent servir una forma un tant rocambolesca com signar un acord entre Ajuntament i una plataforma i un partit polític –en aquest cas Salvem Can Fàbregas i la CUP, que s'atribueix part del mèrit de l'operació- per tal que aquests dues sigles retiressin les demandes que han anat embarrancant el procés. Benvinguda sigui la imaginació del govern municipal.

De totes maneres hi ha un però important en l’afer, que és la inclusió en aquest paquet de mesures del destí final de la nau reconstruïda de Can Fàbregas, que se situarà –ja era la previsió final- a la cantonada del carrer Tetuan amb el carrer Biada. El govern municipal, recollint una idea anteriorment apuntada per ERC, pel Pla de Mandat del propi executiu de Joan Mora i subratllada també fa un parell de mesos per part de la CUP, apunta que la nova Can Fàbregas es converteixi en la Casa de la Cultura Popular de la ciutat –a la pràctica, la Casa de Les Santes-.

A primera vista això no sembla pas cap mala idea, perquè ajuda a tancar el conflicte i a satisfer el darrer però que podrien tenir els crítics, que seria veure Can Fàbregas reconstruïda però ocupada per una empresa del món de la restauració, com la Llotja de la ciutat de Perpinyà, per citar algun exemple.

Ara bé: és obvi que si en comptes de tenir un ús terciari ha de tenir un ús públic, l’espai haurà de ser mantingut amb fons públics, com ha reconegut l'alcalde Mora, a no ser que es localitzi un mecenes que vulgui finançar-ne els costos corrents -cosa difícil en aquests moments-. I que, primerament, s’haurà de reconstruir, cosa que es faria utilitzant l’aportació en concepte d’ajuda al municipi a la qual ja es va comprometre El Corte Inglés en el moment del seu aterratge.

Amb aquesta aposta, estarem vestint un sant per desvestir-ne un altre. Per un costat, el que havia de ser el nou Museu de la Ciutat a Can Marfà, ja incloïa una part –la que ara ocupen les figures de la ciutat, la planta baixa de l’edifici principal- dedicada a la cultura popular. Una part que ja s’usa com a tal i que era un dels arguments que donaven sentit a l’aposta del museu en aquell àmbit. De fet, aquest esquema, llargament apuntat des de La Riera 48, és el que va fer decidir també a rehabilitar la nau petita de Can Marfà per a situar-hi una altra part del nou museu de la ciutat que es dedicaria a la industrialització i concretament a la història del gènere de punt a la ciutat.

I, en segon lloc, parlo de desvestir un sant per vestir-se un altre perquè la previsió inicial era que aquests diners que El Corte Inglés aportava "per a la ciutat" en el marc de l’operació d'arribada havien de servir precisament per rehabilitar Can Marfà i així possibilitar que hi anés a parar el material cautelosament guardar i mantingut durant molts anys per la Fundació Jaume Vilaseca. Ara, en canvi, la idea, segons el que s’ha aprovat en el ple municipal i va confirmar Joan Mora en la roda de premsa post ple, és -com dèiem- que aquests diners serveixin per sufragar la reconstrucció de la nau a la cantonada del carrer Iluro i Biada. Segons el projecte anterior, la reconstrucció havia d'anar a càrrec de PUMSA però un concurs posterior d'explotació de la nau reconstruïda havia de servir per rescabalar aquests diners –el càlcul era que la reconstrucció costaria 2,5 milions d’euros, fa uns anys-. Algú dirà que, en aquests moments, mantenir aquesta fórmula seria condemnar la nau a què no es reconstrueixi mai més i segurament té raó. Però la solució no pot ser deixar a l’estacada Can Marfà i el Museu del Gènere de Punt.

Però és que, a més a més, hi ha un element que sembla que ningú ha tingut en compte: resulta que la Fundació Vilaseca es troba en serioses dificultats per a mantenir obert al públic el seu espai provisional en un local del barri de Cerdanyola, com ha fet des de fa més d'una dècada. És més: probablement l’haurà de tancar per manca de finançament. I mentrestant, la nau petita de Can Marfà està ja perfectament rehabilitada per a poder-hi traslladar almenys una part d’aquest material i començar-lo a exposar al públic Amb el gir del govern respecte aquesta qüestió i les dificultats de la Fundació Vilaseca, tot aquest material quedarà tancat i barrat on és ara, i no es podrà veure enlloc. No valdria la pena derivar almenys una part dels diners que aporta El Corte Inglés a dur a terme aquesta operació? I començar a donar vida així a aquest espai que, un cop rehabilitat, segueix tancat i barrat? (En el seu moment, el cost de l’operació de moure almenys una part de la maquinària d'on és ara fins a Can Marfà es va calcular al voltant de 100.000 euros).

Es podria argumentar que si, que valdria més no desvestir un sant per vestir-ne un altre, però que el consens que suscita convertir la nova Can Fàbregas en la Casa de la Cultura Popular és clau per a poder emetre la fumata blanca que dèiem al principi. Però és que resulta que això tampoc és cert: malgrat que la creació d'aquest espai -sense especificar on- va ser una proposta defensada per la CUP fa unes setmanes, els de Xavier Safont-Tria han dit públicament que no consideren que vincular la proposta amb la nova Can Fàbregas sigui prioritari. Que s'hi podria fer l'Escola de Música Municipal, per exemple. El mateix diu la Plataforma Salvem Can Fàbregas. Per tant, en realitat la idea no satisfà a ningú. Si les coses són així... perquè hem hagut de concretar ja l'ús de la nau un cop refeta? No es podria haver obert un procés participatiu –igual que s’està fent amb el Cafè de Mar, per exemple- per a efectuar una pluja d’idees d’acord amb entitats i col·lectius ciutadans que portés a una decisió definitiva sobre el tema?

Calia trobar un desllorigador i arribar a una conclusió de tota la problemàtica de Can Fàbregas, d'acord, però molt em temo que amb la decisió definitiva, ens acabem d'endinsar com a ciutat en un bon esbarzer. Ens hem posat la soga al coll anunciant que la nau ha d'estar reconstruïda el 2015 i que tindrà una finalitat que ningú acaba de compartir -i uns costos obvis per l'erari públic-. I, sobretot, que desatendrem la qüestió de Can Marfà, que seguirà sense cap ús en els propers anys: Mataró seguirà sense tenir un Museu de la Ciutat ni tampoc un espai que recordi una part prioritària de la seva història, la d'aquella activitat que li ha donat anomenada mundial, durant molt més temps.

Fumata blanca
si, però podem haver entrar ara en terrenys pantanosos. Espero equivocar-me i que tot plegat quedi en paper mullat. I aquí s'acaben les metàfores per avui. 

diumenge, 17 de febrer de 2013

Les preferents de Laietana: una bona operació política de l’alcalde Mora


La intervenció de Joan Mora dilluns dia 11, dos dies abans d'anar a Madrid amb la resta de grups del consistori. A sota, manifestació de dissabte dia 15 a La Riera de Mataró, com és habitual des de fa mesos.

Aquesta ha estat una setmana clau per al govern de Mataró. Dilluns, en prime time televisiu de matí, l’alcalde de Mataró, Joan Mora, apareixia al programa Els Matins de TV3 en companyia de Diego Herrera, fill d'afectats per les preferents i portaveu d'Estafabanca, per parlar de la situació creada a Mataró amb el drama de les participacions preferents venudes a milers de persones sobretot a la caixa de tota la vida, la Caixa Laietana, que -ironies de la història- arribava el passat 8 de febrer a la gloriosa xifra dels 150 anys d’existència però ho feia ensorrada en el pou de la història (fins i tot aquesta setmana s’ha retirat el rètol amb el nom de l’entitat a l’històric edifici de la Plaça de l’Ajuntament que ara acull la biblioteca de l’entitat d’estalvis, per bé que l’entitat d’estalvis en sí ja no existeix i només en queda aquest espai i diversos altres equipaments a la ciutat i a poblacions limítrofes).

Joan Mora apareixia així per primera vegada al mapa dels televidents catalans com un polític capaç d’interpretar la situació que viu la ciutat on governa i de donar-hi resposta –anteriorment, Mora havia aparegut tan sols amb aquelles declaracions una mica fora de lloc quan un tren, per descuit del conductor, es va estampar contra el topall de la via 4 a l’estació de Mataró i ell va aprofitar per carregar contra la xarxa d’infraestructures de Renfe-.

Però només era la primera part de l’operació imaginem que curosament dissenyada des del gabinet d’alcaldia, a els golfes de la Casa Gran: en una hàbil maniobra per a subratllar la seva vocació d’alcalde per sobre dels partits, Mora es va endur dimecres els representants de tots els grups de l’oposició al Congrés dels Diputats per a mantenir una sèrie de reunions amb els grups de la cambra –també el popular- per tal que s’arbitri alguna solució que permeti pal·liar el drama de les preferents. La idea és que els afectats per les participacions de les preferents -es parla d'entre 6.000 i 15.000 persones-, que primerament van acceptar canviar-les per accions de Bankia ara es pugui acollir a l'arbitratge que han pactat PP i PSOE per rescatar l'import.

És una operació que no obtindrà grans resultats de cara a resoldre el problema –reconeixia el mateix Mora a la premsa posteriorment- però sí la virtut de donar resposta a una inquietud ciutadana (ahir dissabte, diversos caixes de la ciutat van aparèixer empaperats, així com les seus d’alguns partits i a la tarda hi va haver nova manifestació per La Riera, com ja s’ha convertit en tradició).

Joan Mora ha situat Mataró al mapa –i a ell com a governant- amb un assumpte que ell mai hauria imaginat, probablement. Més aviat, quan va prendre possessió del càrrec s’intuïa una relació de confiança amb el llavors nou director general de Caixa Laietana, Josep Ibern. Una relació que es va anar refredant a mesura que Ibern semblava ser absorbit per la voràgine dels esdeveniments i que es va tallar en sec quan el cas Bankia va esclatar i amb ell Laietana va passar a ser un element més de record dels mataronins que no pas de present i evidentment tampoc de futur –un desastre per a la ciutat, en termes de múscul financer i de visibilitat en el país, però que sembla que ningú a Mataró és capaç de detectar i denunciar-. Va ser en l’entrega dels premis Creatic, el novembre de l’any passat, quan Mora va criticar per primer cop i de forma molt contundent els fins ara màxims responsables de Laietana.

 Però tornem al que dèiem. Amb l’operació d’aquesta setmana, Joan Mora ha sabut sintonitzar amb una gran massa de mataronins que estan literalment indignats i liderar el moviment de protesta sense fagocitar-lo; ha fet política en el sentit de representar les inquietuds dels electors. Això és important. Perquè això no és fer gestió, sinó política pura, la manca de la qual durant els gairebé primers dos anys de mandat del nou alcalde ha estat rellevant i que hem criticat en aquest espai diverses vegades. És feina que no costa ni un euro a les arques públiques però en canvi serveix perquè els ciutadans se sentin representats i per tant protegits.

Fins i tot en termes electorals, aquesta és una jugada intel·ligent perquè les sis mil persones que a Mataró han quedat enganxades per les preferents són carn de canó per candidatures populistes com Plataforma per Catalunya o qualsevol altra que pugui sortir en una nova convocatòria.

L’operació política de Mora en relació a Caixa Laietana va tenir ja un primer indici quan durant la inauguració de la nova biblioteca Antoni Comas, al barri de Palau-Escorxador, ara fa dues setmanes, ja va anunciar la voluntat que la biblioteca de Caixa Laietana ubicada entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer d’en Pujol passi a ser pública en el moment en què la Fundació Caixa Laietana deixi de poder sufragar-la. Seria una manera molt intel·ligent d’aguantar el cop de la desaparició dels actius de l’antiga caixa a la ciutat i alhora de completar el mapa de biblioteques de la ciutat, al qual li resta una tercera instal•lació d’aquest tipus.

 La Política, sortosament, s’obre pas a La Riera 48.

dijous, 10 de gener de 2013

2013: l'any del pacte d'emergència entre CiU i el PSC


Una imatge de Jonàs i Mataties a "l'escena de la saca", durant una representació de Els Pastorets. Foto: Josep Sabater.












Als Pastorets de Mataró, els de la Sala Cabanyes, els pastors senzills de caràcter còmic que vertebren una part de l’obra es diuen Jonàs i Mataties. Potser els de fora de Mataró –excepte els que coneixen la versió de l’obra de Ramon Pàmies L’Estel de Natzaret- aquestes denominacions els poden semblar estranyes, però pels que som d’aquí de tota la vida i hem vist l’obra no una sinó cinquanta vegades, els noms formen part del nostre imaginari gairebé íntim.

En el transcurs de l’obra els dos personatges es malfien l’un de l’altre, es diuen cul d’olla en públic, s’acusen de falta de lleialtat reiteradament i estan a punt d’arribar a les mans; fins i tot competeixen per ser investits com esposos de la virginal Maria. Joan Mora es va convertir en el cap de l’oposició a Mataró, el maig de 2007, i Joan Antoni Baron el seu oponent com a alcalde, i sobretot des que els papers es van invertir i vivim en una situació de govern en minoria liderada per Mora, algun cop he pensat que la relació política que han tingut podria ser comparada amb la d’en Jonàs i en Mataties.    

Però a la darrera representació de l’obra on he assistit, he apuntat una altra lectura de la relació que mantenen: malgrat tot l’enrenou que munten dalt l’escenari, tot i estar com gat i gos durant la major part de l’obra i buscar-se les pegues l’un a l’altre, finalment Jonàs i Mataties s’acaben fonent en una abraçada. Són dos pastors senzills a qui el destí ha col·locat com a servents de l’amo Jehú i per tant, poc o molt, els toca compartir camí. I ho fan com poden, una mica com tots, a la vida.

No sé si Joan Antoni Baron i Joan Mora se senten com Jonàs i Mataties ni si tenen un problema de relació personal –més aviat em sembla que no, encara que aquesta caricatura els ha anat bé precisament per no haver d’assumir que el pacte entre ells dos era i és el millor per la ciutat-. Però sí que sembla clar que ha arribat l’hora de què, precisament, deixin d’usar les màscares personals que la vox pòpuli els ha regalat i es posin d’acord definitivament, de manera que la ciutat disposi d’un govern fort, ben engreixat i musculat, amb el suport majoritari del ple municipal per fer front al moment d’emergència que viu la ciutat. Una situació que només millorarà en la mesura que la resta del país millori, és clar, però que requereix també del màxim impuls polític a nivell local, per fer xarxa amb les empreses, la minoritzada societat civil i els líders d’opinió ciutadans.  

Tot ve, probablement, d’una lectura errònia dels resultats electorals. Des del maig de 2011, PSC i CiU han viscut com una fatalitat que els mataronins no donessin un mandat clar a cap dels dos partits. Un resultats que es van interpretar a la defensiva: “Si els ciutadans han tret la majoria a Baron és perquè estan cansats dels socialistes”, deien a can CiU. “Si els ciutadans no han donat un suport clar a Mora és que no és l’alternativa que potser nosaltres no hem sabut oferir”, apuntaven a can PSC.

Potser la solució a l’entrellat és entendre que aquesta divisió del vot a parts iguals entre els dos partits majoritaris és una senyal en si mateixa: no serà que els 8 regidors a CiU i els 8 al PSC eren un missatge a Joan Antoni Baron de què s’havia esgotat el cicle socialista però també una senyal a Joan Mora de què el cicle socialista no es transmutaria automàticament en un cicle de CiU? I que per tant el futur estava destinat a integrar en el govern aquesta realitat fragmentada? Els ciutadans de Mataró van dir alguna cosa com: “Estem cansats dels socialistes i dels governs tripartits, però no estem convençuts que CiU sigui l’alternativa que busquem. Mentre ens ho rumiem, gestionin junts la situació. Entenguin-se. Gràcies”.   

Des del principi del mandat, aquesta possibilitat de pacte estava bloquejada perquè l’alcalde Joan Mora havia supeditat l’acord amb el PSC a un impossible Pacte de Ciutat on també hi prenia part el PP, una possibilitat que esgarrifava els socialistes. A CiU, necessitada de marcar el seu lideratge precisament per no tenir cap regidor més que el PSC, d’alguna manera el no del PSC ja li anava bé perquè era la manera de mantenir-se com el primus inter pares entre aquests i els populars.  

La situació, però, ha evolucionat en aquest any i mig en molts sentits. El rumb que ha pres la situació política a Catalunya, especialment, ha tingut gran importància, tenint en compte que Joan Mora s’ha declarat des de sempre partidari de la independència de Catalunya. Així, tal com estan les coses amb Madrid i avortat qualsevol intent de pacte amb el PP, l’alcalde ha decidit que ja és hora d’aproximar-se amb realisme a la situació i ha proposat a Joan Antoni Baron entendre’s. Ho va oficialitzar el propi alcalde en el debat amb periodistes que va oferir m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, per fer balanç de l’any anunciant que proposava al PSC ser almenys el seu “soci prioritari”. "Si ha d'arribar un pacte més ferm, ja arribarà", va afirmar Mora. Ara, doncs, la pilota és a la teulada de Joan Antoni Baron. La responsabilitat és seva -i/o del seu partit-. No s’ha subratllat gaire, doncs, però la situació ha donat un tomb molt important.

Joan Mora podria aguantar tota la legislatura així, perquè de força de voluntat n’hi sobra. Però mica en mica està veient que per un costat no té sentit fer-ho –electoralment no està consolidant el seu vot- i per l’altre que la seva nau és excessivament fràgil per a travessar els mars on estem navegant. Aquesta setmana la dimissió de la regidoria d’Hisenda, Carolina Soler, ha donat una bona mostra d’això darrer. Sigui certa la versió oficial de què tenia una oportunitat laboral o les extraoficials que parlen de mala maror entre la regidora i el duo format per l’alcalde Mora i el regidor plenipotenciari Joaquim Fernàndez, el cert és que el govern perd un nou efectiu a 20 mesos de la seva arrencada. Una pèrdua que se suma a la baixa en els primers compassos, per problemes de salut, del regidor d’Unió Marcel Martínez. I que s’emmarca en un estranya successió de dimissions en la cadena de càrrecs de confiança del govern  –el coordinador de l’Àrea d’Administració i Atenció Ciutadana, Joaquim BachPilar Navarro a l’IME, Carme Martí a l’IMPEM, Quim Barnola a Presidència-, que tot i que no estiguin connectats entre sí denoten falta de solidesa en l’equip governamental (aquestes dimissions han fet que, paradoxalment, l’estructura de càrrecs prominents a l’Ajuntament estigui en base a personatges de les etapes anteriors, amb Emili Muñoz a Educació, Esther Merino a Cultura,  Mireia Ràfols a Promoció Econòmica i Pere Robert a Esports, per exemple. Només Jaume Teodoro, que ja aconsegueix semàfors verds a La Vanguardia, significa un canvi corpernicà respecte l’anterior mandat).

I en comptes d’incorporar un nou regidor amb perfil polític o professional fort –a l’estil de Miquel Rey, que és un dels puntals més ferms del seu equip- el substitut de Carolina Soler serà Ramon Reixach, excel·lent mestre d’Economia –en dono fe- i excel·lent historiador local, però del tot inexpert en la gestió pública per un costat i en la lògica política que el govern necessita per un altre –a banda de foribund antisocialista-.

En l’escena més divertida que protagonitza el duo còmic dels Pastorets, Jonàs i Mataties es discuteixen per com arribar més ràpidament a casa de l’amo després de la mort de l’ase. Un li ofereix a l’altre portar a l’esquena la saca que han de tornar a casa de l’amor, però a canvi l’haurà de portar a ell a coll-i-be. Primer s’hi nega, però al cap d’una estona, després de diverses trifulques, pacten aquesta solució de compromís sempre i quan s’efectuï un torn rotatori a mig camí. L’escena acaba amb els dos pastorets un sobre l’altre i la saca a sobre de l’edifici humà -i tots dos a punt de caure al terra-. És l’hora que Mora i Baron treguin lliçons de l’escena i entenguin que la saca –la pesada crisi que tots duem a l’esquena- l’han de portar tots dos, a intervals, almenys fins al final de la present funció, que acaba el maig de 2015. Encara que hagin de posar els llums d'emergència.