La partida ha acabat en taules. Quatre anys després del sobresalt que les forces tradicionals de la ciutat van patir per la irrupció a La Riera 48 d’una formació nova, provinent de l’exterior del sistema i amb un discurs que demanava prioritzar les persones autòctones envers els immigrants, la situació està enquistada.
Les forces d’esquerres, que van ser qui més va posar el crit al cel i es van esquinçar les vestidures aquell 25 de maig –als socialistes semblava que els dolia més la pèrdua de tres regidors a mans de Plataforma que no pas perdre l’alcaldia-, no han aconseguit durant aquest temps revertir el discurs de fons de la formació de Mònica Lora, que s’ha anat consolidant i ha aconseguit establir un nou marc mental al qual han caigut altres actors polítics de la ciutat, com el Partit Popular de José Manuel López: cada cop més persones assumeixen que la immigració genera –no només però també- problemes de convivència que no es resolen –només- amb més inversió econòmica als carrers ni amb més mediadors socials. Aquesta, amb tota probabilitat, és la principal victòria de Plataforma quatre anys després del 25-M. L’apel•lació a l’ordre, a la seguretat, a l’autoritat suprema, a un estat benefactor que protegeix els seus súbdits, funciona molt bé entre unes determinades capes de la població, molt trinxades arran de la crisi econòmica.
En aquests quatre anys, per la seva part, el govern de la ciutat no ha agafat el toro per les banyes en relació a la temàtica de la immigració. No hi ha hagut una acció decidida en aquest terreny, malgrat alguna redada puntual en comerços regentats majoritàriament per immigrants -per tal de demostrar fermesa davant els autòctons- i d’alguna apel•lació de l’alcalde Mora en aquest sentit, tal com reconeixen fonts de CiU. No hi ha hagut canvi de discurs i a penes mesures que diferissin de l’etapa anterior, malgrat haver quedat clar que alguna cosa no s’havia fet bé fins ara.
Però el balanç tampoc és gaire satisfactori per Plataforma, alerta. Malgrat haver seguit cultivant amb èxit la proximitat amb els sectors autòctons més desfavorits, el balanç és més aviat magre per diversos factors. Per començar perquè un moviment que recela de la política de partits com PxC, quan passa a formar part del sistema que diu criticar, perd part del seu atractiu –i comet les primeres errades en no conèixer el funcionament de la dinàmica política ni dominar les rutines polítiques-. De fet, en aquests moments, Mònica Lora, intentant no caure en una pròpia caricatura, ha moderat el seu llenguatge i en alguns moments cau ja en el parany del “políticament correcte”.
En segon lloc, per les greus divergències internes en el sí del grup municipal –un dels tres regidors, Gabriel Ponce, va marxar-ne ara fa sis mesos amb acusacions de persecució per part dels dos altres regidors- i pel desprestigi acumulat en aquest temps per la marca Plataforma arran de la marxa del seu principal actiu a nivell català, Josep Anglada.
Per si fos poc, el nou marc mental que s’ha imposat a Catalunya d’ençà les eleccions municipals de 2011 –el “procés sobiranista”, a partir de les autonòmiques del 2012-, ha agafat en fals la formació, que ha hagut d’optar per una de les seves identitats –en aquest cas l’espanyola-, cosa que li ha valgut la repulsa encara més forta de les formacions sobiranistes.
I, segurament el més important, per acabar-ho d’adobar, altres formacions polítiques han pres ja a Mònica Lora a hores d’ara la torxa de la ruptura amb l’establishment i de la novetat: forces com Ciutadans i sobretot Podem seran molt més llamineres per a l’electorat que busca nous gustos a la política local i prémer amb força el botó d’alarma d’un sistema que ja no senten com a propi. Lora va ser qui va popularitzar ara fa quatre anys enrere la noció de “casta” a la ciutat, però avui aquesta expressió està plenament incorporada al vocabulari polític general de mans de Pablo Iglesias i Podem, que s'han convertit ja en rivals imbatibles. Plataforma ja no podrà ostentar doncs el monopoli en el discurs de "la casta".
De fet, quatre anys enrere, l’impacte de veure com un gruix important de votants sobretot del PSC es decantaven per PxC, va generar un sotrac molt fort i, probablement, es va descodificar de forma errònia. Vist en perspectiva, i tenint en compte que al cap d’un any, a les eleccions autonòmiques, gairebé cinc mil mataronins van dirigir el seu vot a una formació també anti establishment com Ciutadans, és possible establir que aquells 4.700 votants de Plataforma no anaven tan a favor de la ideologia “identitària” de la formació com a la recerca d’un estri de fora del sistema per donar un greu avís a la classe política local. A les municipals de 2011, però, la formació d’Albert Rivera no es va presentar a la ciutat, i això hauria concentrat llavors el vot en Plataforma. Ara, amb candidatura de Ciutadans i també de Podem competint per aquest mateix espai, el pastís s'haurà de repartir.
Com sempre, però, tot són hipòtesis de treball. Quan faltaven cent dies per les municipals de 2011, qualsevol que hagués pronosticat que fins a tres regidors de PxC aconseguirien un seient al saló de sessions de La Riera 48 hauria estat titllat directament de “sonat”. Aquell vespre d’eleccions d’ara fa quatre anys, a mesura que es confirmava l’alt nombre de sufragis per a Mònica Lora, als periodistes locals el rostre se’ns va enrojolir davant la falta de reflexos demostrada. Caldrà esperar al 25 de maig per veure si es produeix algun efecte semblant o si aquest cop hem sabut fer millor la nostra feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada