L'aparell del PSC exclou de nou Romero de l'executiva socialista

Alícia Romero en una taula de l'onzè congrés nacional del PSC. Foto:LR48

El PSC de Mataró ha reescollit Ramon Bassas com a primer secretari i una executiva feta a la seva mida, sense oposició interna, en el congrés que els socialistes mataronins han celebrat aquest cap de setmana. A la nova executiva entren homes de l'estricta confiança (Marc de San Pedro) o obediència (Javier Naya) de Bassas. Repeteix el nucli dur: Montse López -com a secretària d'organització-, Carlos Fernàndez, Xesco Gomar, Fermí Manchado, Joan Antoni Saban... Una llarga llista en la qual no hi consta un dels pesos pesats del govern local, la número 3 Alícia Romero, que ja no formava part de l'anterior executiva. Una Alícia Romero que si que forma part, des de fa poques setmanes, de l'executiva del PSC Maresme, on ostenta la responsabilitat del'àmbit econòmic i de desenvolupament.

L'exclusió d'Alícia Romero del "sanedrí socialista" local es pot llegir, almenys, de dues maneres: l'aparell del partit creu que situar Romero en l'òrgan màxim del partit -i fer-ho amb un càrrec rellevant- és insinuar excessivament per on poden anar els trets en el futur; en un altre sentit la seva absència es pot emmarcar dins la voluntat de mantenir persones que -per la seva dedicació a la gestió- més val que estiguin només al govern. En aquest sentit cal recordar que l'alcalde Joan Antoni Baron no forma part tampoc de l'executiva local i tampoc en va formar part l'exalcalde Manuel Mas. Per tant també podria ser un senyal en el sentit de que ja li arribarà l'hora, però que tingui paciència. La celebració del congrés socialista local, no ha aclarit doncs per on aniran els trets del PSC local en el futur.

El PSC perd cent militants en quatre anys / Comença la guerra al PP de Mataró

Montse López en una fotografia del darrer congrés del PSC. Foto: PSC Mataró.

El PSC de Mataró ha perdut en els darrers quatre anys més de cent militants –concretament 102- i actualment compta amb 253 afilitats. Entre 2004 i 2008 42 persones s'han inscrit com a militants al partit. Es tracta d'una notícia avançada avui pels informatius de Mataró Ràdio que ha admès avui la secretària d'organització Montse López, que ha relativitzat aquestes dades recordant que el PSC té també 803 persones com a simpatitzants i que per tant el conjunt és de 1056 persones que estan vinculades al PSC de Mataró. A més, López diu que el PSC segueix sent el primer partit de la ciutat i guanyant totes les eleccions excepte les autonòmiques. Montse López admet també que les diferències entre militants i simpatitzants són substancials. La secretària d'organització creu que aquesta baixada de militants és un indicador que les coses s'han de fer d'una altra manera. Segur que demà, en el congrés del PSC de Mataró, serà una qüestió que sobrevolarà un congrés teòricament calmat i sense problemes per l'aparell del partit. Cal recordar que algunes de les baixes que han tingut lloc en aquest període són de personatges significats com Pep Molsosa o Manuel Patricio, dues persones amb un cert pes a l'interior del partit.

Ball de bastons al Partit Popular de Mataró
Foto: José Manuel López, al centre, a la presidència d'un acte de partit. A la dreta de tot Paulí Mojedano se'l mira de reüll. A l'esquerra de López, l'actual president comarcal Víctor Ros i la nova líder dels populars catalans Alícia Sánchez Camacho.

Al Partit Popular ha començat definitivament la batalla interna per controlar la secció local. Com és sabut, dues faccions -a priori clarament organitzades- s'enfronten: l'oficialista de José Manuel López i la renovadora de Paulí Mojedano. Ahir dijous, a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio, Mojedano va plantejar per primera vegada sense embuts el relleu de López al capdavant del PP local. I tot i que ell no es presentarà per ser el nou president local si que va deixar entendre que afavoriria una candidatura de la seva línia de cara a les properes eleccions internes a casa nostra, que han de ser el primer trimestre de 2009. Doncs el president local del PP, José Manuel López, ha respost a Mojedano en termes molt durs: ha dit que si cal que hi hagi renovació el primer que hauria de plegar hauria de ser el mateix Mojedano. José Manuel López ha carregat molt dur contra Mojedano recordant que ell és l'única persona del PP de Mataró que està alliberat per dedicar-se vuit hores a la política cada dia. A més l'ha renyat per rentar la roba bruta fora de casa. Ara falta veure qui se situa al costat d'un i altre candidat per saber qui guanyarà una guerra que acaba de començar.

Jordi Merino possa l'accent a l'esquerra

Foto: Jordi Merino donant suport a Joan Herrera, nou secretari general d'ICV, en un acte a Mataró el març de 2008.

Després de la celebració, durant tot el cap de setmana a Sabadell, de la novena Assemblea Nacional d'ICV, el col·lectiu "Manifest de Maig", un dels promotors principals del qual és el mataroní Jordi Merino, va convocar una roda de premsa per anunciar que es mantindrà com a corrent "estable i fix" malgrat donar-se per satisfet per la certa autocrítica que ha efectuat la direcció del partit i en primer lloc el conseller d'Interior i número 3 del govern Joan Saura. Tan Jordi Merino com el premianenc Àngel Pagès diuen voler continuar amb el "debat intern i extern de l'esquerra transformada". "Ha estat una assemblea de continguts i de continguts ideòlogics, més enllà que la foto finish eren els noms de les persones", ha celebrat Merino als micròfons de Mataró Ràdio.

La història del col·lectiu Manifest de Maig, doncs, lluny d'extingir-se, sembla que segueix i amb ella l'aposta del mataroní d'implicar-se en la política d'Iniciativa a nivell nacional, no se sap si per preparar una eventual candidatura a Mataró o per preparar l'assalt d'una nova generació -que podria capitanejar el mateix Joan Herrera, el nou secretari general- a la primera línia d'aquesta formació política catalana. Sigui com sigui, l'acció d'aquest corrent crític liderat per Merino serveix, extrapolat a Mataró, per reconfirmar algunes coses. Per exemple: en el congrés d'ICV el corrent manifest de maig ha parlat de "polítiques anticapitalistes", usant un llenguatge molt decantat cap a l'esquerra. Tot i que Merino és una persona de formes molt moderades, ningú dubta a hores d'ara que ell seria la figura indicada per cosir les ferides obertes entre les seccions locals d'ICV i Esquerra Unida i Alternativa a Mataró. Cal recordar que, ara fa una mica més d'un any, la falta d'entesa entre els dos partits va provocar que una gran part d'EUiA de Mataró capitanejada per Joan Fàbregas s'acabés presentant a les municipals sota l'etiqueta Esquerra Unitària, obtenint quasi quatre-cents vots. El cert és que Merino té feeling personal amb els escindits -s'hi troba regularment- i sembla que li seria relativament fàcil reintegrar-los en la dinàmica local d'ICV en el cas que ell assumís la batuta de la candidatura de Mataró.

Aquesta setmana, dijous a la tarda, els informatius de Mataró Ràdio avançaven el tancament provisional de Cristalleries de Mataró, la històrica cooperativa fundada entre d'altres per Joan Peiró els anys vint del segle passat. L'empresa -icona de l'esquerra transformadora de la ciutat- no ha pogut aguantar l'actual crisi econòmica, perquè de fet arrossegava ja una situació econòmica ben difícil. En temps de crisi, les empreses tendeixen a tancar però els moviments polítics de l'esquerra ortodoxa experimenten just l'efecten contrari: creixen com l'escuma. Això Jordi Merino també ho sap i per això, oportunament, propugna un gir a l'esquerra dins ICV en el qual coincideix l'exconseller de Medi Ambient i Habitatge Salvador Milà, la mà dreta en urbanisme de l'exalcalde Manuel Mas a Mataró durant els anys noranta. Els camins del Senyor són inescrutables; en els propers mesos veurem si els de Jordi Merino miren més cap al carrer Ciutat de Barcelona o cap al Sant Joaquim de Mataró.

Vídeo aportat pel propi Jordi Merino sobre la seva participació al Congrés.

I mentrestant... què fem amb el Fons Bassat?

L'anunci que el Museu Bassat no estarà construït, com a molt aviat, fins el 2012, ha fet que el publicista barceloní demani, com és lògic i natural, buscar una ubicació alternativa per disposar ja part dels continguts del seu fons. Bassat té una certa pressa per veure fet realitat l'exposició dels quadres que gelosament ha guardat durant molt de temps a la seves propietats particulars. I això, al seu torn, ha reobert una altra qüestió espinosa, que no és altre que l'ús que l'Ajuntament està donant a la Nau Gaudí des que aquesta va obrir, finalment, el mes de setembre; l'edifici projectat per l'arquitecte reusenc serveix de telecentre, un espai que conjumina joves i noves tecnologies i que serveix també com a punt d'orientació sociolaboral.

El Partit Popular (que va tenir-ne la iniciativa) i Convergència i Unió acaben de constituir un fons comú perquè la Nau Gaudí sigui la seu provisional del Museu Bassat. Ni nacionalistes ni populars han vist mai massa clar l'ús que el govern municipal ha donat a aquest espai i ara aprofiten l'avinentesa per intentar corregir l'error que, segons ells, ha comès en aquest sentit l'executiu de Joan Antoni Baron. A falta de veure si la Candidatura d'Unitat Popular se suma a la proposta i també de quin és el capteniment del govern municipal, la iniciativa dels dos grups de l'oposició és sensata i serviria perquè la ciutat pogués començar a tastar -abans del que s'esperava i tot- els fruits d'una instal·lació cridada a esdevenir un dels pols més atractius de la ciutat del futur.

El futur del PSC a Mataró

Els socialistes mataronins han de celebrar a finals de novembre el seu Segon Congrés, després que ho el partit a nivell de la comarca ho fes el penúltim cap de setmana d'octubre. En aquest congrés no es preveuen sorpreses i sembla que l'actual primer secretari, Ramon Bassas, podria repetir quatre anys més (que no ha de voler dir que es mantingui com a regidor més enllà del 2011) amb la discreta Montse López com a eficaç secretària d'organització. Però en aquest congrés també està clar que caldrà apuntar d'alguna manera els camins que ha de seguir el socialisme mataroní en el futur. Que repeteixi el tàndem Bassas-López ja significa que les coses no s'han de moure gaire en els propers anys, però també és veritat que tenint en compte que Bassas està de retirada caldrà veure quines persones s'apunten per quan el blocaire mataroní per excel·lència abandoni els escenaris de la política. En aquest sentit, caldrà visualitzar d'alguna manera el poder que concentra actualment la regidora Alícia Romero en el si del govern, amb alguna responsabilitat clara dins l'executiva local, ara que a nivell del Maresme se li han donat responsabilitats en àmbit de desenvolupament ecoonòmic i treball. De moment, el màxim que ha tingut a veure Romero amb el partit els darrers anys és en la coordinació del programa electoral de les passades eleccions municipals. En altres paraules, l'exclusió de Romero del nucli dur de poder del PSC local de cara als propers anys significaria que el successor de Joan Antoni Baron al capdavant de l'alcaldia podria no ser Romero -ara mateix l'única candidata ferma-, com tothom especula actualment.

En aquest Segon Congrés i en la mateixa línia de coses caldrà veure com es plasma el poder creixent que té un altre jove, Carlos Fernàndez, en el si de l'staff municipal. De cara al futur un tàndem Romero-Fernàndez no seria del tot forassenyat. Romero a l'alcaldia, Fernàndez al partit. Ella amb una governació en sentit estratègic i ell seguint el dia a dia de la ciutat. Ella una nova Manuel Mas i ell un nou Remigi Herrero. Temps al temps. El món dóna moltes voltes però ja hi ha qui no fa fàstics a aquesta possibilitat.

La vigència de Joan Peiró

L'arribada a les llibreries del llibre pòstum de l'historiador i advocat Josep Benet sobre Joan Peiró és una excusa immillorable per redescobrir la figura del líder anarcosindicalista, ara que està tant en voga les qüestions relacionades amb la memòria històrica. Un líder que tot i no ser mataroní de naixement (va néixer al barceloní barri de Sants el 1887), hi va passar el període cabdal de la seva vida, de 1922 fins al 1939, quan va fugir cap a l'exili. Joan Peiró, a Mataró, va ser un dels fundadors del Forn del Vidre el 1925 (ara en perill de mort, per cert) i políticament un dels màxims dirigents de l'anarcosindicalisme català dels anys vint i trenta. De tendència moderada, va saludar l'arribada de la República en contra del parer de molts companys, que ho veien com una imposició burgesa. El 1936 seria nomenat ministre d'Indústria a Madrid i el 1938 comissari d'Electricitat.

La veritat és que la figura de Joan Peiró és encara fascinant perquè, en un escenari absolutament dicotòmic -republicans i franquistes-, el líder de la CNT va ser capaç de mantenir criteri propi (i ressò mediàtic). I de protegir militars i capellans dels excessos d'algunes faccions republicanes, precisament procedents del seu moviment polític, l'anarquisme. Fins i tot de denunciar aquests excessos, amb articles publicats al diari local Llibertat i agrupats a Perill a la reraguarda. Tot plegat sabent-se com un anticlerical, però sense confondre les coses i entenent que abans de qualsevol ideologia hi ha la vida humana. Això només està a l'abast dels "grans", d'aquells que -més enllà dels coneixements teòrics apresos- són persones amb visió estratègica, més fixats en pensar en el futur que en tornar cap enrera.

El cas de Peiró guarda molts paral·lelismes amb el de Lluís Companys, tan pel que fa a l'afusellament després de ser detingut a França, com perquè 66 anys després de la seva mort l'Estat espanyol encara no ha fet marxa enrera en el procés jurídic que va conduir-lo al tràgic final. L'administració de justícia encara no reconeix que Peiró va morir injustament. La capital del Maresme va dedicar, en ocasió dels seixanta de la mort de Peiró, un reguitzell d'actes a la seva memòria. Encara, però, queda molt per reivindicar-lo.