A sis mesos d’eleccions, les dames prenen la paraula...

Imatges al·legòriques a la Justícia i la Prudència, obres de Josep Anicet Santigosa (Tortosa 1823 - Barcelona 1895).
JUSTÍCIA: Ei, que ets aquí, Prudència?

[Passen 30 segons llargs; no hi ha resposta]

JUSTÍCIA: [Amb la veu més forta] Prudència! Que porto quatre anys en silenci! Ets aquí o no, encara?

PRUDÈNCIA: Xxxxxxxxttt... vigila! Que despertaràs als veïns! Que ets boja?

JUSTÍCIA: No, sóc tan prudent com tu, és clar, però tenia ganes de xerrar una estona! A aquesta hora de la nit, ja no ens deurà sentit ningú...

PRUDÈNCIA: Si, si, sóc aquí, és clar, on vols que sigui?

JUSTÍCIA: I jo què sé!, pensa que sempre miro cap endavant, no puc girar pas el cap 90 graus cap a la dreta, a veure si encara si hi ets. Sóc una estàtua!

PRUDÈNCIA: D’acord, d’acord. És que tenia por que ens sentís algú!

JUSTÍCIA: Si, dona... qui vols que ens escolti a aquestes hores?

PRUDÈNCIA: Home, algun d’aquests jovenots que tornen de la zona de discoteques...

JUSTÍCIA: Si, segur, i si passen per aquí segurament estaran pensant en la política local...

PRUDÈNCIA: D’acord. Tens raó. I què, què em volies dir?

JUSTÍCIA: Tu, que està molt emocionant, això, no? Mira que en portem d'anys, aquí a la planta baixa de la façana de l’Ajuntament, i n'hem vist de tots colors... però em temo que el que veurem d'aquí a sis mesos serà "lo nunca visto". Tu com ho veus?

PRUDÈNCIA: Ai, si, tens raó... Jo que encara recordo aquelles èpoques de majoria absoluta... El 1987, només tres partits a l’Ajuntament de Mataró: PSC, CiU i el PSUC...

JUSTÍCIA: Ara n’hi haurà set o vuit, em sembla. Fem recompte: CiU –si no hi ha un daltabaix i es barallen els de CDC i els d’Unió-, que serà el primer o el segon més votat; ERC, que entrarà segur, aquest cop, i amb més de dos regidors com fins ara-; el PSC, que veurem si toca el seu terra electoral amb aquest nano nou, en David Bote; ICV –amb la quals els de Podemos no volen saber res, de manera que com a molt mantindran els actuals dos regidors-, el PP, que està en hores baixes i que amb la competència de Ciutadans segur que no mantindrà els cinc regidors actuals; els de Plataforma per Catalunya, que van clarament a la baixa; i els de la CUP, que mantindran el seu regidor si no hi ha una participació gaire alta, cosa que és poc probable.

PRUDÈNCIA: Em sembla que amb l’únic que estic d’acord amb tu és amb això darrer, que la participació serà molt alta, perquè l’ambient està molt caldejat. Bé, i amb això de què hi haurà molts partits... has dit: CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, PP, Podemos, Ciutadans, Plataforma i la CUP. Això fan nou partits. Nou! T’imagines? És impossible, dona, no pot ser!

JUSTÍCIA: Doncs ves-hi comptant; els plens tornaran a acabar-se a les tantes de la matinada perquè només que intervingui un portaveu de cada grup... no s’acabarà mai, això! A veure, és veritat que jo també trobo que són molts i que uns quants comparteixen vots... Vull dir que hi ha un vot emprenyat, cabrejat, molt consistent, que a Mataró fa temps que hi és... El 2003, l’Alternativa Vecinal de l’Antonio Ruiz; el 2007, la CUP amb en Xavier Safont-Tria; el 2011, Plataforma per Catalunya; i ara, el 2014, els de Podemos.

PRUDÈNCIA: ...que per cert, m’han dit que podria ser que el cap de llista sigui en Jordi Merino, segons m’han dit!

JUSTÍCIA: En Merino? Jo de moment sempre havia llegit que es volia presentar aquesta noia de Cirera, la Montse Morón...

PRUDÈNCIA: No, no, es veu que al final podria ser en Merino, que ve d’ICV però sempre s’ha portat molt bé amb els d’EUiA, amb els de Revolta Global, ara amb els de Podemos... és un personatge transversal, ben vist en el món de les processons i en el de l’esquerra alternativa, un mix molt poc habitual...

JUSTÍCIA: Bé, però el que volies dir és que al final hi ha un grup de gent que acaba votant l’opció de protesta de torn, oi? Suposo que aquí també hi comptes Ciutadans, que a les europees va tenir 2.646 vots i a les autonòmiques del 2012, 4.921 vots, més que els de Plataforma un any abans!

PRUDÈNCIA: Clar, si el moment de gran popularitat de l’Albert Rivera hagués estat no el 2012 sinó un any abans, potser en comptes de la Mònica Lora hi haura dos o tres regidors de Ciutadans...

JUSTÍCIA: Escolta, però amb el què no estic d’acord és que posis al mateix sac la CUP amb aquests altres moviments, no és el mateix...

PRUDÈNCIA: D’acord, la base de la CUP, que fa molts anys que existeix a Mataró, té molt més gruix ideològic i propostes de ciutat que els altres, que pràcticament són marques electorals i prou...

JUSTÍCIA: Si, però allò que va propulsar clarament el 2007 a la CUP va ser la plataforma Salvem Can Fàbregas, amb la famosa foto de l’actual alcalde, Joan Mora, manifestant-se... Se’n deu haver penedit més d’un cop...

PRUDÈNCIA: Sí, l’alcalde Mora, l’alcalde més matiner de tots els que han passat per aquí en 30 anys, eh? En Joan Majó ja no me’n recordo a quina hora venia a treballar però sí que recordo exactament que en Manuel Mas s’hi posava a les nou, en Baron a les vuit i en Mora... alguns dies, sobretot al principi, a les 6 ja era aquí! I això que sortia a les tantes!

JUSTÍCIA: Si, precisament em sembla que massa que s’ha estat aquí dins, posant ordre a la casa, que ja li convenia, sí... Però tu, tornem al que dèiem fa una estona. Mira, com que no puc moure els braços, t’envio per wifi un excel amb els resultats de les europees traslladats a les municipals. Al·lucinaràs.

PRUDÈNCIA: Mmmm.... a veure... rebut! A veure, dius: ERC set regidors, CiU sis, el PSC cinc, el PP tres, ICV-EUiA també tres, Ciutadans dos i Podemos un. Bé, és clar, si Esquerra va guanyar les eleccions... traslladat a les municipals hauria de ser qui tingués més regidors, clar. Ah, però escolta! Aquí la CUP no es presentava... I Plataforma per Catalunya tampoc!

JUSTÍCIA: Si, és clar, no podem agafar aquells resultats com una bíblia.. però si que indiquen coses! Els últims resultats que tenim de la CUP són de les autonòmiques de 2012, amb 1.696 vots –no entrarien-, i de Plataforma també, 2.622 –sí que entrarien-. Però vaja, he fet un altre Excel, ara ja si fent hipòtesis...

PRUDÈNCIA: Mare de Déu, i tant silent i hieràtica que sembles... hehe...

JUSTÍCIA: Sí, mira qui parla. Exactament com tu! Precisament perquè no em puc moure, tinc moltes hores per barrinar! Però no ens distreguem, Prudència! Mira, la qüestió és que afegint a l’Excel la CUP i Plataforma amb uns registres –hipotètics- com els de 2012, Plataforma en trauria almenys un i ERC es quedaria amb sis.

PRUDÈNCIA: I cal comptar que Podemos està en plena pujada, per tant segurament en traurien dos, no només un. I que Esquerra –ja saps que sóc prudent!- difícilment passarà de zero a sis regidors, tot i que en Teixidó, el candidat tranquil, funciona molt bé.

JUSTÍCIA: D’acord, però hi ha unes tendències clares, almenys. CiU i PSC baixaran dos o tres dels vuit que tenen actualment –no crec tampoc que el PSC s’estampi, ja veuràs-, ERC entrarà amb moltíssima forta, el PP baixarà amb tota seguretat, ICV es mantindrà –sense un Guanyem Mataró amb Podemos i la CUP no podrà aixecar el vol-, Ciutadans és molt probable que entri –encara que presentin Ferrando de candidat!- i Podemos segur que hi serà... I la CUP no ho tinc clar, igual que Plataforma, que va ser un vot molt conjuntural, pel que hem vist.

PRUDÈNCIA: I si surten aquests resultats que tu dius, qui governarà? CiU no podrà pactar amb el PP de cap de les maneres, donat l’escenari a nivell català... i encara sumaria menys que l’altre cop... de manera que jo només veig un govern així “nacionalista fort” entre CiU i ERC o un tripartit, de nou, entre PSC, ICV i ERC, que tornarien a sumar.

JUSTÍCIA: Si, hi ha aquestes dues opcions o una suma així en clau “Dret a decidir” entre CiU, ERC i ICV... però vaja, també força improbable. L’únic partit que segur que hi serà és Esquerra Republicana, això sí... mira que és boja, la política local! De zero... a possibilitats de l’alcaldia!

PRUDÈNCIA: Ei, tot això a no ser que triomfi una idea que l’alcalde Mora explica sense embuts, que a ell li agradaria que passés: que almenys CDC i ERC vagin junts també a Mataró...

JUSTÍCIA: No fotis, això proposa? Com el que proposa el president Mas?

PRUDÈNCIA: Si, home, ell sempre s’ha definit partidari d’aquesta unió dels sobiranistes; és una persona poc ideològica, molt pragmàtica, que bàsicament podríem dir que és un nacionalista... ja es veu que no l’has escoltat gaire...

JUSTÍCIA: Potser si... però vaja, molt em sembla que en Teixidó, però, dirà que no...

PRUDÈNCIA: Sí, m’estranyaria molt, també, a mi, que s’hi apuntés.

JUSTÍCIA: Tu, i això que han presentat avui del MÉS, els del PSC catalanista, vols dir que tindrà repercussió política a Mataró o què? Els d’en Baron vols dir que presentaran batalla?

PRUDÈNCIA: No, no ho crec pas. Pensa que tota la generació d’en Baron i companyia... porten molts anys en primera línia... no crec que tinguin ganes de batalla. Però vaja, no se sap mai; m’ha arribat a oïdes reunions clandestines d’aquest sector, també...

JUSTÍCIA: Ep, alerta, que passa un cotxe de la policia. Bona nit! Xxxxxxxxxxxxxxt!

Quim Fernàndez: CiU fa una aposta segura per retenir l'alcaldia de Mataró

Una aposta segura, ferma i que no depararà sorpreses per un temps d’“inquietud” i més que probable trasbals.

Així es podria definir l’anunci, fet aquest dilluns al vespre via xarxes socials durant la mateix assemblea de ratificació interna, de què Joaquim Fernàndez, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Mataró i home fort del govern capitanejat per l’actual alcalde Joan Mora, serà el candidat de CiU a l’alcaldia de Mataró el 2015.

Un relleu que sorprèn els interessats en la política local mataronina perquè semblava que, davant l’inesperat relleu de Mora, l’aposta de CiU a nivell nacional seria –autodescartat Miquel Rey, membre del trio inicial de candidats- per la renovació a fons. Una dona com Núria Calpe, regidora de Via Pública, una cara nova per la ciutadania, hauria anat com anell al dit i l’hauria situat en el mapa d’alcaldesses joves de CiU com la de Sant Cugat –Mercè Conesa- o la de Figueres –Marta Felip-. Hauria també descol·locat el PSC, que hauria vist superada la seva aposta de renovació generacional –David Bote- en clau de gènere. L’alta presència de Calpe en actes durant tot l’estiu a la ciutat –s’havia convertit en l’ombra de l’alcalde i va ser a la reentrée política del carrer Sant Ramon, per exemple, a finals d’agost- indicaven que Calpe, si més no, s’ho estava pensant.

Finalment, però, la regidora de Via Pública ha preferit no donar el pas i, davant d’això, la federació de CiU ha decidit apostar per Quim Fernàndez, l’home que s’havia ofert “pel que calgués”, com Miquel Iceta, al PSC, en clau nacional. Un home de partit, rude faixador polític, bregat amb mil batalles, capaç de portar tres regidories alhora i d’absorbir una quantitat de feina i d’agenda només a l’abast dels tenaços i obstinats.

Declaradament independentista des de molt abans que CiU fes el pas a les rengles de l’estat propi, Fernàndez coneix com ningú del seu grup les interioritats de l’Ajuntament i és una peça de solvència constrastada. És el més polític de tots els actuals regidors de CiU, perquè sap identificar dubtes i reptes i hi posa la banya fins que ho aconsegueix.

Entre els punts negatius, una imatge d’home de partit -és el president local de CDC- que no lliga gens amb l’aire de la nova política que reclamen els ciutadans. I una gestió a Cultura que, més enllà de l’avenç que ha fet la Festa Major de Les Santes en seguretat, civisme i projecció, no ha estat capaç de situar Mataró en el mapa de les ciutats catalanes tal com s’esperava –després de la desaparició del Shakespeare i de Can Xalant, dues bèsties negres provinents de l’època dels tripartit que CiU va decidir tallar tan aviat va arribar al govern-. El fet de ser una aposta segura, ferma i sense sorpreses... és també un hàndicap en temps de canvis i tribulacions. Veurem si la constitució d’un equip fort al seu voltant –sobretot amb el manteniment de Miquel Rey a Promoció Econòmica- mitiga alguns d’aquests hàndicaps.

Quasi vint anys després d’entrar com a regidor –deu ser el més veterà del consistori junt amb l’exalcalde Joan Antoni Baron, que també va entrar el 1995 a La Riera 48- Fernàndez fa l’assalt definitiu a l’alcaldia, un lloc que ell no sembla haver ambicionat mai -i que, si ho ha fet, ha estat molt secretament-. Veurem fins on és capaç d’arribar en la batalla nacionalista amb l’Esquerra de Francesc Teixidó. La creença que serà una batalla difícil deu haver pesat molt a l'hora de proposar un candidat de pes com Fernàndez, que en les seves primeres declaracions ha subratllat la voluntat de mantenir l'alcaldia de la capital del Maresme el proper 24 de maig.

L'inesperat comiat de Joan Mora

La notícia de què l'actual alcalde de Mataró, Joan Mora, de CiU, no espresentarà a les properes eleccions municipals ha deixat tothom bocabadat a la capital del Maresme aquest dijous 5 de juny de 2014. 
Feia mesos -almenys mig any- que Joan Mora ho havia anat deixant anar pels passadissos de La Riera 48 -i en molts altres indrets- perquè si s'arribava a confirmar ningú se sorprengués excessivament: circumstàncies familiars el feien pensar i repensar sobre l'oportunitat de presentar-se a la reelecció com a alcalde de Mataró el 2015.
Davant aquesta cavil·lació que l'alcalde manifestava a periodistes i persones properes, el seu entorn apuntava que probablement no era més que una especulació de l'alcalde; no perquè no es prengués seriosament el que estava suggerint sinó com una forma d'enquesta informal; ningú es creia que efectivament Mora decidís llançar la tovallola després del complicadíssim mandat que ha tingut a l'Ajuntament de Mataró. 

Certament no tenia cap sentit -políticament parlant- que un alcalde que ha arribat al poder local amb moltes dificultats i que no ha pogut impulsar cap gran projecte de ciutat en aquest mandat, no es volgués prendre un segon 'round' per a poder exercir el càrrec amb una certa plenitud -més després de l'anunci de Joan Antoni Baron, el seu gran adversari, de no repetir com a cap de llista del PSC-. De fet, temps enrere, després d'admetre el mal inici de CiU a l'Ajuntament -amb baixes i canvis constants de polítics i tècnics-, l'entorn de Mora assegurava que faria falta tan si com no un segon mandat per poder concretar el que ara pràcticament només s'havia pogut esbossar -lideratge de les preferents de Laietana a banda, que és l'únic gran actiu polític que podrà lluir Mora-.  

Però la cosa anava de veres. Aquest dijous al matí, a primera hora, els mitjans de comunicació de la ciutat van rebre una convocatòria urgent on, sota el logotip de la campanya del 2011 -"Joan Mora. El canvi en positiu"- se'ls convocava a una roda de premsa a les 12 del migdia al local de CDC a l'avinguda del Maresme. No s'explicitava el motiu de la trobada ni qui la protagonitzaria, però tenint en compte el logotip que apareixia sobre la nota, la celeritat de la convocatòria i el lloc on havia de tenir lloc -no l'Ajuntament sinó la seu de CDC- era fàcilment deduïble que alguna cosa gruixuda estava a punt d'ocórrer.

Inexplicablement pel to del que s'anava a saber, qui va destapar la notícia -convenientment filtrada abans d'hora- no va ser el propi Mora sinó l'edició digital del rotatiu La Vanguardia que, a les 12.05 -quan l'alcalde encara no havia començat a parlar i per tant no havia dit absolutament res del tema- ja avançava: "El alcalde de Mataró deja la política por amor. Joan Mora abandonará laprimera línea municipal para cuidar a su esposa, que está enferma", creant un frame de lectura molt determinat des del minut 0. 

No va ser fins vuit minuts després, a les 12.13, que el propi Mora, des de Twitter, confirmava amb una piulada queplegava: "Acabo d'anunciar als mitjans (ahir ho vaig fer a l'assemblea #CiU #Mataró) que no repetiré com a cap de llista per raons estrictament personals". No concretava -tampoc ho va fer a la roda de premsa ni tenia perquè fer-ho- quins n'eren els motius i per tant la privacitat que el propi Mora semblava reclamar era violentada abans i tot que ell la demanés. Una estona després, també al diari 'Ara', a partir d'una nota d'Europa Press que citava "fonts de CDC", faria referència a aquest extrem en referència a la seva dona. Penosa circumstància; val més no pensar massa a què jugaven els mitjans i tots aquells que aquests dies han especulat sobre les "raons estrictament personals" de l'abandonament.

Mora acabava d'anunciar el que és la notícia de l'any en termes polítics a Mataró una mica menys d'un any abans de les municipals de 2015 i més de mil dies després d'assumir el càrrec, que ha exercit enmig d'evidents dificultats. A la roda de premsa va agrair l'oportunitat que com a alcalde havia tingut d'encapçalar la ciutat, va assegurar que "ningú era indispensable" -tampoc ell mateix- i va comprometre's a seguir al peu del canó durant tot l'any que queda de mandat. I va assenyalar que dins del seu equip actual s'hi podria trobar la figura del seu successor.

El primer alcalde de CiU després de la represa democràtica ha dit, doncs, prou. Una decisió que ha causat sorpresa des d'un punt de vista de partit, tenint en compte la dificultat que ha tingut CiU de poder accedir a l'alcaldia, que anteriorment havien ocupat de forma inexpugnable els socialistes Majó, Mas i Baron. Si s'ha vist en cor de plegar, asseguren en el seu entorn, és precisament perquè no tem que la seva sortida d'escena dificulti gaire que CiU segueixi ostentant l'alcaldia de Mataró, sobretot tenint en compte els magres resultats que tothom augura al PSC, que podria ser sobrepassat per Esquerra. Una enquesta telefònica feta fa unes setmanes a cases mataronines va servir precisament per comprovar les bones expectatives que tindria CiU el 2015 a la ciutat (en aquesta enquesta, a més, es preguntava explícitament per l'alcalde i per tres regidors -Joaquim Fernàndez, Miquel Rey i Núria Calpe, que és la probable successora de Mora-).    

El que segur que tampoc ha animat Mora a continuar ha estat el poc suport rebut en els tres anys que porta d'alcalde per part de la direcció de CDC del carrer Còrsega -especialment sagnant és el cas del Joan Coromines i el tancament d'una de les seves línies; tota la insistència posada en la qüestió va ser ignorada olímpicament per la conselleria d'Ensenyament des del primer moment-. En diverses ocasions, Mora ha avantposat la seva responsabilitat local a la de partit, cosa que no ha ajudat a posicionar-lo dins l'entramat convergent. I això que per CiU, aconseguir governar una ciutat com Mataró era una objectiu en sí mateix des de feia molt temps, perquè darrera Mataró podien caure feus que també han semblat inabastables com Terrassa, per citar un exemple.  

Cal subratllar que Mora tampoc ha tingut bones relacions amb les figures prominents de CiU a la comarca, per exemple amb l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch. Un article de l'alcalde mataroní, com a vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, al diari Ara apuntant la necessitat de fusionar les dues entitats municipalistes, no va fer cap gràcia a Buch, president de l'altra entitat municipalista, l'Associació Catalana de Municipis. No ha estat ni el primer ni l'últim xoc entre els dos durant aquest mandat, com tothom coneix en els ambients polítics de la comarca.    

I és que si alguna cosa ha quedat clara durant aquest temps és que Mora no és un polític "políticament correcte". De fet, sempre s'ha reclamat com un "indignat" que es veu lluny dels partits i el sistema, que veu poc pràctic i engrescador. El seu caràcter impetuós, hiperexecutiu, radicalment exigent amb el seu equip i amb ell mateix s'han demostrat difícils d'encaixar en un context en què cal més paciència, diàleg i esperit pactista que en cap altre moment de la història política local a casa nostra -una candidata com Núria Calpe, amb molta més mà esquerra, sembla molt més ben situada en aquest context, a banda de poder descol·locar el PSC de David Bote per la qüestió del gènere-.

Mora acusa el cansament per haver hagut de jugar en un terreny de joc les regles del qual ningú coneix i no ha acabat de trobar el seu lloc a l'alcaldia. La impossibilitat de seguir dedicant unes hores a la setmana a la seva empresa, com ell havia imaginat des de l'oposició estant, ha jugat també en contra seu. Veurem si el seu comiat és una retirada prolongada o un simple punt i a part, ell que sovint fa broma en privat amb la possibilitat de ser ambaixador a Madrid de la República Catalana.

Acabo. Mora no repetirà el 2015. L'exalcalde Joan Antoni Baron tampoc. L'únic candidat amb opcions de govern que repetirà és Francesc Teixidó, encapçalant la llista d'Esquerra, partit que podria tenir la clau de la governabilitat al proper Ajuntament. Falta saber si l'aparició de noves formacions com Ciutadans o Podemos al consistori mataroní jubilarà la presència d'altres forces que suposen un trencament amb l'establishment local com la CUP o Plataforma per Catalunya. O si simplement sumaran ingredients a l'olla gegant de la La Riera 48. S'acosten menys de 365 dies apassionants per la política local mataronina.

Un gest d'autoritat

L’alcalde Joan Mora va fer divendres passat, en la tradicional roda de premsa postple, una important al•locució en relació a la temàtica de la immigració, una qüestió que aquest agost ha viscut un repunt molt preocupant amb diversos episodis conflictius en diferents barris de la ciutat.

Per primera vegada, adreçant-se a aquelles persones que han vingut a parar a casa nostra i que no semblen disposades a comportar-se com ho ha de fer qualsevol altre ciutadà, els va convidar a marxar de la ciutat. Així, taxativament. “Si algú pretén viure al marge de la llei a Mataró, ja pot fer les maletes”, va deixar anar l’alcalde, el qual també va assegurar que el seu govern seguiria fent tota la pressió política que es pugui perquè si algú en situació irregular delinqueix, se l’expulsi del país.

Si vostès volen, la forma en què va pronunciar l’alcalde Mora aquestes paraules és una mica excessiva, un estirabot que no acaba de lligar amb el discurs mantingut en aquest àmbit fins al moment. Amb un punt de sobreactuació –l’alcalde no està habituat a parlar en públic en aquests termes-. Però el gest era rellevant per inèdit: amb el seu posicionament públic, clar i contundent, l’alcalde de Mataró va començar a donar resposta a un malestar expressat molt clarament per les urnes a les municipals de fa dos anys i que fins ara no havia obtingut resposta. Si volen és un detall, però significa un canvi d’estratègia respecte els 4.800 mataronins que van votar llavors Plataforma per Catalunya; persones que van emetre un vot de protesta, un vot que evidenciava malestar, un vot que reclamava autoritat. Que fins ara s’ha desatès.

De fet, el govern municipal format en minoria per CiU ha protagonitzat en els darrers dos anys un sorprenent silenci en aquesta qüestió, com si esperés que l’arribada de la crisi faria rebaixar la crispació en els barris on es concentra més població immigrada. Per CiU aquesta o no és la seva prioritat política o no sap de quina forma abordar-la més enllà de les polítiques de l’anterior govern tripartit –a banda d’uns plans de seguretat específics per aquests barris que no sembla que donin resultats clars-. Reeditar el Pla per a la Nova Ciutadania –exercici que de moment no ha estat possible pel desacord entre els grups- no sembla que hagi de solucionar massa res.

Per això les paraules de Mora el divendres al matí són importants, perquè poden marcar un punt d’inflexió respecte tot plegat. El malestar d’una part dels autòctons vers la presència dels immigrants es resoldrà atenent també als que ja hi eren i no només als que acaben d’arribar. I els que ja hi eren reclamen que se’ls escolti, se’ls tingui en compte i no se’ls estigmatitzi; que se’ls ofereixi un compromís de contundència amb aquells que es comporten de forma incívica, per exemple. O que els serveis socials com la Sanitat i l’Educació estiguin dimensionats a la situació actual i dotats amb els recursos suficients.

Cal anar amb peus de plom amb el fenomen migratori, evidentment, però és hora de començar a actuar i a parlar clar. I parlar clar és la manera de començar a fer política.

* Nova entrega de LaRiera48, el meu bloc d'anàlisi polític, que a partir d'ara es reproduirà també a El Tot Mataró.

'Fumata blanca' a Can Fàbregas, però desvestint un sant

Manllevo el títol d’aquest post de la magnífica portada de El Tot Mataró d’aquesta setmana, que també apareix a la crònica de Judith Vives a l’interior de la revista Capgròs. És una perspicaç interpretació afirmar que la darrera aprovació –pràcticament per unanimitat- del paquet de mesures sobre Can Fàbregas i El Corte Inglés, en l'agitadíssim darrer ple municipal, representa per a la ciutat una autèntica fumata blanca.

Realment seria una molt bona notícia que haguéssim arribat, ara si, al capítol final respecte la resolució d’aquesta història, que ha obligat els polítics i periodistes locals –i a part de la ciutadania- a aprendre de processos urbanismes almenys el mateix que, a nivell general, els periodistes i els polítics han hagut d’aprendre d’economia en els darrers temps a causa de la crisi.

Cal recordar que, en aquests moments, l'arribada de la locomotora comercial a la ciutat penjava d'un fil després que el novembre es conegués una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que invalidava diverses parts del procés urbanístic dut a terme fins al moment. L'alcalde Mora va prometre celeritat i ha complert.

Per tant, cal aplaudir la destresa del govern municipal per haver sabut desplegar un paquet de mesures que van més enllà d’una estricta modificació urbanística i que buscava, en darrer terme, recuperar la pau social a la ciutat a l’entorn d’aquest assumpte, que s'ha viscut amb un alt grau de crispació. Un acord que satisfés pràcticament a tothom i que servís per obrir la porta definitivament a l’aparador comercial. Fins i tot fent servir una forma un tant rocambolesca com signar un acord entre Ajuntament i una plataforma i un partit polític –en aquest cas Salvem Can Fàbregas i la CUP, que s'atribueix part del mèrit de l'operació- per tal que aquests dues sigles retiressin les demandes que han anat embarrancant el procés. Benvinguda sigui la imaginació del govern municipal.

De totes maneres hi ha un però important en l’afer, que és la inclusió en aquest paquet de mesures del destí final de la nau reconstruïda de Can Fàbregas, que se situarà –ja era la previsió final- a la cantonada del carrer Tetuan amb el carrer Biada. El govern municipal, recollint una idea anteriorment apuntada per ERC, pel Pla de Mandat del propi executiu de Joan Mora i subratllada també fa un parell de mesos per part de la CUP, apunta que la nova Can Fàbregas es converteixi en la Casa de la Cultura Popular de la ciutat –a la pràctica, la Casa de Les Santes-.

A primera vista això no sembla pas cap mala idea, perquè ajuda a tancar el conflicte i a satisfer el darrer però que podrien tenir els crítics, que seria veure Can Fàbregas reconstruïda però ocupada per una empresa del món de la restauració, com la Llotja de la ciutat de Perpinyà, per citar algun exemple.

Ara bé: és obvi que si en comptes de tenir un ús terciari ha de tenir un ús públic, l’espai haurà de ser mantingut amb fons públics, com ha reconegut l'alcalde Mora, a no ser que es localitzi un mecenes que vulgui finançar-ne els costos corrents -cosa difícil en aquests moments-. I que, primerament, s’haurà de reconstruir, cosa que es faria utilitzant l’aportació en concepte d’ajuda al municipi a la qual ja es va comprometre El Corte Inglés en el moment del seu aterratge.

Amb aquesta aposta, estarem vestint un sant per desvestir-ne un altre. Per un costat, el que havia de ser el nou Museu de la Ciutat a Can Marfà, ja incloïa una part –la que ara ocupen les figures de la ciutat, la planta baixa de l’edifici principal- dedicada a la cultura popular. Una part que ja s’usa com a tal i que era un dels arguments que donaven sentit a l’aposta del museu en aquell àmbit. De fet, aquest esquema, llargament apuntat des de La Riera 48, és el que va fer decidir també a rehabilitar la nau petita de Can Marfà per a situar-hi una altra part del nou museu de la ciutat que es dedicaria a la industrialització i concretament a la història del gènere de punt a la ciutat.

I, en segon lloc, parlo de desvestir un sant per vestir-se un altre perquè la previsió inicial era que aquests diners que El Corte Inglés aportava "per a la ciutat" en el marc de l’operació d'arribada havien de servir precisament per rehabilitar Can Marfà i així possibilitar que hi anés a parar el material cautelosament guardar i mantingut durant molts anys per la Fundació Jaume Vilaseca. Ara, en canvi, la idea, segons el que s’ha aprovat en el ple municipal i va confirmar Joan Mora en la roda de premsa post ple, és -com dèiem- que aquests diners serveixin per sufragar la reconstrucció de la nau a la cantonada del carrer Iluro i Biada. Segons el projecte anterior, la reconstrucció havia d'anar a càrrec de PUMSA però un concurs posterior d'explotació de la nau reconstruïda havia de servir per rescabalar aquests diners –el càlcul era que la reconstrucció costaria 2,5 milions d’euros, fa uns anys-. Algú dirà que, en aquests moments, mantenir aquesta fórmula seria condemnar la nau a què no es reconstrueixi mai més i segurament té raó. Però la solució no pot ser deixar a l’estacada Can Marfà i el Museu del Gènere de Punt.

Però és que, a més a més, hi ha un element que sembla que ningú ha tingut en compte: resulta que la Fundació Vilaseca es troba en serioses dificultats per a mantenir obert al públic el seu espai provisional en un local del barri de Cerdanyola, com ha fet des de fa més d'una dècada. És més: probablement l’haurà de tancar per manca de finançament. I mentrestant, la nau petita de Can Marfà està ja perfectament rehabilitada per a poder-hi traslladar almenys una part d’aquest material i començar-lo a exposar al públic Amb el gir del govern respecte aquesta qüestió i les dificultats de la Fundació Vilaseca, tot aquest material quedarà tancat i barrat on és ara, i no es podrà veure enlloc. No valdria la pena derivar almenys una part dels diners que aporta El Corte Inglés a dur a terme aquesta operació? I començar a donar vida així a aquest espai que, un cop rehabilitat, segueix tancat i barrat? (En el seu moment, el cost de l’operació de moure almenys una part de la maquinària d'on és ara fins a Can Marfà es va calcular al voltant de 100.000 euros).

Es podria argumentar que si, que valdria més no desvestir un sant per vestir-ne un altre, però que el consens que suscita convertir la nova Can Fàbregas en la Casa de la Cultura Popular és clau per a poder emetre la fumata blanca que dèiem al principi. Però és que resulta que això tampoc és cert: malgrat que la creació d'aquest espai -sense especificar on- va ser una proposta defensada per la CUP fa unes setmanes, els de Xavier Safont-Tria han dit públicament que no consideren que vincular la proposta amb la nova Can Fàbregas sigui prioritari. Que s'hi podria fer l'Escola de Música Municipal, per exemple. El mateix diu la Plataforma Salvem Can Fàbregas. Per tant, en realitat la idea no satisfà a ningú. Si les coses són així... perquè hem hagut de concretar ja l'ús de la nau un cop refeta? No es podria haver obert un procés participatiu –igual que s’està fent amb el Cafè de Mar, per exemple- per a efectuar una pluja d’idees d’acord amb entitats i col·lectius ciutadans que portés a una decisió definitiva sobre el tema?

Calia trobar un desllorigador i arribar a una conclusió de tota la problemàtica de Can Fàbregas, d'acord, però molt em temo que amb la decisió definitiva, ens acabem d'endinsar com a ciutat en un bon esbarzer. Ens hem posat la soga al coll anunciant que la nau ha d'estar reconstruïda el 2015 i que tindrà una finalitat que ningú acaba de compartir -i uns costos obvis per l'erari públic-. I, sobretot, que desatendrem la qüestió de Can Marfà, que seguirà sense cap ús en els propers anys: Mataró seguirà sense tenir un Museu de la Ciutat ni tampoc un espai que recordi una part prioritària de la seva història, la d'aquella activitat que li ha donat anomenada mundial, durant molt més temps.

Fumata blanca si, però podem haver entrar ara en terrenys pantanosos. Espero equivocar-me i que tot plegat quedi en paper mullat. I aquí s'acaben les metàfores per avui. 

Les preferents de Laietana: una bona operació política de l’alcalde Mora

La intervenció de Joan Mora dilluns dia 11, dos dies abans d'anar a Madrid amb la resta de grups del consistori. A sota, manifestació de dissabte dia 15 a La Riera de Mataró, com és habitual des de fa mesos.

Aquesta ha estat una setmana clau per al govern de Mataró. Dilluns, en prime time televisiu de matí, l’alcalde de Mataró, Joan Mora, apareixia al programa Els Matins de TV3 en companyia de Diego Herrera, fill d'afectats per les preferents i portaveu d'Estafabanca, per parlar de la situació creada a Mataró amb el drama de les participacions preferents venudes a milers de persones sobretot a la caixa de tota la vida, la Caixa Laietana, que -ironies de la història- arribava el passat 8 de febrer a la gloriosa xifra dels 150 anys d’existència però ho feia ensorrada en el pou de la història (fins i tot aquesta setmana s’ha retirat el rètol amb el nom de l’entitat a l’històric edifici de la Plaça de l’Ajuntament que ara acull la biblioteca de l’entitat d’estalvis, per bé que l’entitat d’estalvis en sí ja no existeix i només en queda aquest espai i diversos altres equipaments a la ciutat i a poblacions limítrofes).

Joan Mora apareixia així per primera vegada al mapa dels televidents catalans com un polític capaç d’interpretar la situació que viu la ciutat on governa i de donar-hi resposta –anteriorment, Mora havia aparegut tan sols amb aquelles declaracions una mica fora de lloc quan un tren, per descuit del conductor, es va estampar contra el topall de la via 4 a l’estació de Mataró i ell va aprofitar per carregar contra la xarxa d’infraestructures de Renfe-.

Però només era la primera part de l’operació imaginem que curosament dissenyada des del gabinet d’alcaldia, a els golfes de la Casa Gran: en una hàbil maniobra per a subratllar la seva vocació d’alcalde per sobre dels partits, Mora es va endur dimecres els representants de tots els grups de l’oposició al Congrés dels Diputats per a mantenir una sèrie de reunions amb els grups de la cambra –també el popular- per tal que s’arbitri alguna solució que permeti pal·liar el drama de les preferents. La idea és que els afectats per les participacions de les preferents -es parla d'entre 6.000 i 15.000 persones-, que primerament van acceptar canviar-les per accions de Bankia ara es pugui acollir a l'arbitratge que han pactat PP i PSOE per rescatar l'import.

És una operació que no obtindrà grans resultats de cara a resoldre el problema –reconeixia el mateix Mora a la premsa posteriorment- però sí la virtut de donar resposta a una inquietud ciutadana (ahir dissabte, diversos caixes de la ciutat van aparèixer empaperats, així com les seus d’alguns partits i a la tarda hi va haver nova manifestació per La Riera, com ja s’ha convertit en tradició).

Joan Mora ha situat Mataró al mapa –i a ell com a governant- amb un assumpte que ell mai hauria imaginat, probablement. Més aviat, quan va prendre possessió del càrrec s’intuïa una relació de confiança amb el llavors nou director general de Caixa Laietana, Josep Ibern. Una relació que es va anar refredant a mesura que Ibern semblava ser absorbit per la voràgine dels esdeveniments i que es va tallar en sec quan el cas Bankia va esclatar i amb ell Laietana va passar a ser un element més de record dels mataronins que no pas de present i evidentment tampoc de futur –un desastre per a la ciutat, en termes de múscul financer i de visibilitat en el país, però que sembla que ningú a Mataró és capaç de detectar i denunciar-. Va ser en l’entrega dels premis Creatic, el novembre de l’any passat, quan Mora va criticar per primer cop i de forma molt contundent els fins ara màxims responsables de Laietana.

 Però tornem al que dèiem. Amb l’operació d’aquesta setmana, Joan Mora ha sabut sintonitzar amb una gran massa de mataronins que estan literalment indignats i liderar el moviment de protesta sense fagocitar-lo; ha fet política en el sentit de representar les inquietuds dels electors. Això és important. Perquè això no és fer gestió, sinó política pura, la manca de la qual durant els gairebé primers dos anys de mandat del nou alcalde ha estat rellevant i que hem criticat en aquest espai diverses vegades. És feina que no costa ni un euro a les arques públiques però en canvi serveix perquè els ciutadans se sentin representats i per tant protegits.

Fins i tot en termes electorals, aquesta és una jugada intel·ligent perquè les sis mil persones que a Mataró han quedat enganxades per les preferents són carn de canó per candidatures populistes com Plataforma per Catalunya o qualsevol altra que pugui sortir en una nova convocatòria.

L’operació política de Mora en relació a Caixa Laietana va tenir ja un primer indici quan durant la inauguració de la nova biblioteca Antoni Comas, al barri de Palau-Escorxador, ara fa dues setmanes, ja va anunciar la voluntat que la biblioteca de Caixa Laietana ubicada entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer d’en Pujol passi a ser pública en el moment en què la Fundació Caixa Laietana deixi de poder sufragar-la. Seria una manera molt intel·ligent d’aguantar el cop de la desaparició dels actius de l’antiga caixa a la ciutat i alhora de completar el mapa de biblioteques de la ciutat, al qual li resta una tercera instal•lació d’aquest tipus.

 La Política, sortosament, s’obre pas a La Riera 48.

2013: l'any del pacte d'emergència entre CiU i el PSC

Una imatge de Jonàs i Mataties a "l'escena de la saca", durant una representació de Els Pastorets. Foto: Josep Sabater.












Als Pastorets de Mataró, els de la Sala Cabanyes, els pastors senzills de caràcter còmic que vertebren una part de l’obra es diuen Jonàs i Mataties. Potser els de fora de Mataró –excepte els que coneixen la versió de l’obra de Ramon Pàmies L’Estel de Natzaret- aquestes denominacions els poden semblar estranyes, però pels que som d’aquí de tota la vida i hem vist l’obra no una sinó cinquanta vegades, els noms formen part del nostre imaginari gairebé íntim.

En el transcurs de l’obra els dos personatges es malfien l’un de l’altre, es diuen cul d’olla en públic, s’acusen de falta de lleialtat reiteradament i estan a punt d’arribar a les mans; fins i tot competeixen per ser investits com esposos de la virginal Maria. Joan Mora es va convertir en el cap de l’oposició a Mataró, el maig de 2007, i Joan Antoni Baron el seu oponent com a alcalde, i sobretot des que els papers es van invertir i vivim en una situació de govern en minoria liderada per Mora, algun cop he pensat que la relació política que han tingut podria ser comparada amb la d’en Jonàs i en Mataties.    

Però a la darrera representació de l’obra on he assistit, he apuntat una altra lectura de la relació que mantenen: malgrat tot l’enrenou que munten dalt l’escenari, tot i estar com gat i gos durant la major part de l’obra i buscar-se les pegues l’un a l’altre, finalment Jonàs i Mataties s’acaben fonent en una abraçada. Són dos pastors senzills a qui el destí ha col·locat com a servents de l’amo Jehú i per tant, poc o molt, els toca compartir camí. I ho fan com poden, una mica com tots, a la vida.

No sé si Joan Antoni Baron i Joan Mora se senten com Jonàs i Mataties ni si tenen un problema de relació personal –més aviat em sembla que no, encara que aquesta caricatura els ha anat bé precisament per no haver d’assumir que el pacte entre ells dos era i és el millor per la ciutat-. Però sí que sembla clar que ha arribat l’hora de què, precisament, deixin d’usar les màscares personals que la vox pòpuli els ha regalat i es posin d’acord definitivament, de manera que la ciutat disposi d’un govern fort, ben engreixat i musculat, amb el suport majoritari del ple municipal per fer front al moment d’emergència que viu la ciutat. Una situació que només millorarà en la mesura que la resta del país millori, és clar, però que requereix també del màxim impuls polític a nivell local, per fer xarxa amb les empreses, la minoritzada societat civil i els líders d’opinió ciutadans.  

Tot ve, probablement, d’una lectura errònia dels resultats electorals. Des del maig de 2011, PSC i CiU han viscut com una fatalitat que els mataronins no donessin un mandat clar a cap dels dos partits. Un resultats que es van interpretar a la defensiva: “Si els ciutadans han tret la majoria a Baron és perquè estan cansats dels socialistes”, deien a can CiU. “Si els ciutadans no han donat un suport clar a Mora és que no és l’alternativa que potser nosaltres no hem sabut oferir”, apuntaven a can PSC.

Potser la solució a l’entrellat és entendre que aquesta divisió del vot a parts iguals entre els dos partits majoritaris és una senyal en si mateixa: no serà que els 8 regidors a CiU i els 8 al PSC eren un missatge a Joan Antoni Baron de què s’havia esgotat el cicle socialista però també una senyal a Joan Mora de què el cicle socialista no es transmutaria automàticament en un cicle de CiU? I que per tant el futur estava destinat a integrar en el govern aquesta realitat fragmentada? Els ciutadans de Mataró van dir alguna cosa com: “Estem cansats dels socialistes i dels governs tripartits, però no estem convençuts que CiU sigui l’alternativa que busquem. Mentre ens ho rumiem, gestionin junts la situació. Entenguin-se. Gràcies”.   

Des del principi del mandat, aquesta possibilitat de pacte estava bloquejada perquè l’alcalde Joan Mora havia supeditat l’acord amb el PSC a un impossible Pacte de Ciutat on també hi prenia part el PP, una possibilitat que esgarrifava els socialistes. A CiU, necessitada de marcar el seu lideratge precisament per no tenir cap regidor més que el PSC, d’alguna manera el no del PSC ja li anava bé perquè era la manera de mantenir-se com el primus inter pares entre aquests i els populars.  

La situació, però, ha evolucionat en aquest any i mig en molts sentits. El rumb que ha pres la situació política a Catalunya, especialment, ha tingut gran importància, tenint en compte que Joan Mora s’ha declarat des de sempre partidari de la independència de Catalunya. Així, tal com estan les coses amb Madrid i avortat qualsevol intent de pacte amb el PP, l’alcalde ha decidit que ja és hora d’aproximar-se amb realisme a la situació i ha proposat a Joan Antoni Baron entendre’s. Ho va oficialitzar el propi alcalde en el debat amb periodistes que va oferir m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, per fer balanç de l’any anunciant que proposava al PSC ser almenys el seu “soci prioritari”. "Si ha d'arribar un pacte més ferm, ja arribarà", va afirmar Mora. Ara, doncs, la pilota és a la teulada de Joan Antoni Baron. La responsabilitat és seva -i/o del seu partit-. No s’ha subratllat gaire, doncs, però la situació ha donat un tomb molt important.

Joan Mora podria aguantar tota la legislatura així, perquè de força de voluntat n’hi sobra. Però mica en mica està veient que per un costat no té sentit fer-ho –electoralment no està consolidant el seu vot- i per l’altre que la seva nau és excessivament fràgil per a travessar els mars on estem navegant. Aquesta setmana la dimissió de la regidoria d’Hisenda, Carolina Soler, ha donat una bona mostra d’això darrer. Sigui certa la versió oficial de què tenia una oportunitat laboral o les extraoficials que parlen de mala maror entre la regidora i el duo format per l’alcalde Mora i el regidor plenipotenciari Joaquim Fernàndez, el cert és que el govern perd un nou efectiu a 20 mesos de la seva arrencada. Una pèrdua que se suma a la baixa en els primers compassos, per problemes de salut, del regidor d’Unió Marcel Martínez. I que s’emmarca en un estranya successió de dimissions en la cadena de càrrecs de confiança del govern  –el coordinador de l’Àrea d’Administració i Atenció Ciutadana, Joaquim Bach; Pilar Navarro a l’IME, Carme Martí a l’IMPEM, Quim Barnola a Presidència-, que tot i que no estiguin connectats entre sí denoten falta de solidesa en l’equip governamental (aquestes dimissions han fet que, paradoxalment, l’estructura de càrrecs prominents a l’Ajuntament estigui en base a personatges de les etapes anteriors, amb Emili Muñoz a Educació, Esther Merino a Cultura,  Mireia Ràfols a Promoció Econòmica i Pere Robert a Esports, per exemple. Només Jaume Teodoro, que ja aconsegueix semàfors verds a La Vanguardia, significa un canvi corpernicà respecte l’anterior mandat).

I en comptes d’incorporar un nou regidor amb perfil polític o professional fort –a l’estil de Miquel Rey, que és un dels puntals més ferms del seu equip- el substitut de Carolina Soler serà Ramon Reixach, excel·lent mestre d’Economia –en dono fe- i excel·lent historiador local, però del tot inexpert en la gestió pública per un costat i en la lògica política que el govern necessita per un altre –a banda de foribund antisocialista-.

En l’escena més divertida que protagonitza el duo còmic dels Pastorets, Jonàs i Mataties es discuteixen per com arribar més ràpidament a casa de l’amo després de la mort de l’ase. Un li ofereix a l’altre portar a l’esquena la saca que han de tornar a casa de l’amor, però a canvi l’haurà de portar a ell a coll-i-be. Primer s’hi nega, però al cap d’una estona, després de diverses trifulques, pacten aquesta solució de compromís sempre i quan s’efectuï un torn rotatori a mig camí. L’escena acaba amb els dos pastorets un sobre l’altre i la saca a sobre de l’edifici humà -i tots dos a punt de caure al terra-. És l’hora que Mora i Baron treguin lliçons de l’escena i entenguin que la saca –la pesada crisi que tots duem a l’esquena- l’han de portar tots dos, a intervals, almenys fins al final de la present funció, que acaba el maig de 2015. Encara que hagin de posar els llums d'emergència.

Ple de març: tornen les Cinc Sènies

Fotografia feta dijous a 2/4 de dues de la matinada, al Saló de Sessions de l'ajuntament. El llarguíssim ordre del dia, de 48 punts, va fer allargar la sessió plenària fins les dues de la nit. Foto: J. S.

Un ple, el d'aquest passat dijous, de nou maratonià, el corresponent el mes de març. Va durar fins les dues de la matinada, altre cop, consolidant un format que, hi hagi l'ordre del dia que hi hagi, es repeteix mes a mes, des de fa temps: es comença a les set de la tarda i s'acaba a les dues de la nit. Això, inevitablement, fa que la tensió política s'evindenciï en els primers compassos del debat o com a màxim abans de les onze de la nit, que és quan els nostres 27 regidors encara estan pel tema. A partir de la mitjanit, el ple es converteix en una successió suporífera de preguntes i respostes sense cap mena de gràcia -malgrat es parli de temes tan important com la seguretat als comerços- però que cal efectuar perquè sinó algú podria aixecar el dit i preguntar-se perquè s'ha inclòs aquella pregunta -o aquella resposta- a l'ordre del dia. Arriba un moment, però, que tan govern com oposició es donen per vençuts i s'emplacen a respondre's per escrit o senzillament es retira la pregunta i s'ha acabat (possible ús de material defectuós a Tecnocampus o filtració informe Cas Ferrando).

Sigui per això o perquè és un tema larvat de fa temps, el gruix del plenari de dijous es va concentrar, a l'inici, en el futur de les 5 sènies, la reserva agrícola situada a l'est de la ciutat que estava pendent de l'aprovació del Pla Director del Sistema Costaner per part de la Generalitat. En aquest ple hi anava una modificació del Pla General d’Ordenació Urbana que permetrà comença a esbossar quin futur ha de tenir aquest espai, en un debat que ha de tenir lloc a la comissió creada especialment ara fa uns mesos. No és que hi hagués cap novetat en aquest sentit, perquè de fet es van tornar a posar de manifest dos blocs: un que defensa el PP en solitari i que planteja urbanitzar parcialment les 5 sènies o fer-hi un parc d'empreses verdes i un que inclou tota la resta de formacions, de CiU a la CUP, si les citem des d'un punt de vista ideològic. Potser el lamentable de la qüestió va ser que, intentant obrir interrogants legítims sobre el futur de l'espai, el cap del grup municipal popular, Paulí Mojedano, es va acabar posant en contra tan el govern com el principal grup de l'oposició i posant en perill la feina que pugui fer l'acabada de néixer comissió del projecte Mataró Marítim. I Mojedano no va esvair el dubte que sempre plana a l'entorn d'aquesta qüestió: té realment ell una opinió diferent de la que tenia el seu antecessor Joan López respecte les 5 sènies? O simplement la seva proposta de ciutat del futur amaga igualment interessos especulatius, com van insinuar tan Joan Mora com Joan Antoni Baron.

La cosa, però, se'n va anar de mare perquè finalment Paulí Mojedano i el propi Baron es van entortolligar en un debat fora de calendari sobre si el govern té o no model de ciutat, en to ja de campanya electoral. Aquesta de fet va ser l'acusació que fa l'alcalde al cap del grup municipal del PP però dit això va ser ell qui, durant dotze llargs minuts, es va dedicar a esbossar el relat promès sobre la seva acció de govern (escoltar aquí). Òbviament no és que Baron aportés cap novetat significativa, potser l'eix Mataró Granollers, però si que, per primera vegada, va dibuixar amb una certa profunditat el destí final de la seva acció de govern.

Segurament, l'altra gran novetat del ple va ser assabentar-se, per boca del representant veïnal de Rocafonda Miquel Torner, que el govern havia desestimat la seva pròpia idea d'instal·lar, de forma provisional, l'aparcament de camions i vehicles de gran tonatge que ara hi ha a les Cinc Sènies al solar dels antics tallers CYPP, després que l'associació de veïns del barri i els diferents grups municipals posessin el crit al cel. Queda clar, doncs, que la proposta era un globus sonda per veure quina reacció hi havia. Davant les queixes, el govern ha optat per fer marxa enrera en el seu propòsit. En la roda de premsa postple, l'alcalde Baron va arribar a apuntar la possibilitat que no hi hagi substitut provisional per l'aparcament il·legal, però en canvi va assegurar contundement que aquest serà eliminat de totes totes. Doncs a veure si és veritat.

Els veïns de Figuera Major no s'entenen amb Teixidó i tornen a protestar al ple
A sobre de ser poc rellevant a efectes de futur, el ple va tenir un aroma a déja vue amb un nou episodi de polèmica entre els veïns de Figuera Major i el regidor d'Habitatge, el republicà Francesc Teixidó, per qui l'assumpte s'està convertint en una autèntica pedra a la sabata. La situació està encallada: els veïns, legítimament, aprofiten l'avinentesa per reclamar un seguit d'equipaments que no tenen i no transigeixen davant la negociació que el govern els està oferint. Per si fos poc, la decisió de "provar" a la zona el nou sistema constructiu de contenidors industrial reciclats per a fer-hi habitatge -serien trenta dels noranta pisos prevists- no ajuda a posar oli a l'estructura. Com que els quaranta veïns de Figuera Major presents no poden intervenir perquè no hi ha cap associació de veïns o entitat que els cedeixi l'ús de la paraula, qui es va emportar la glòria van ser els tres grups de l'oposició, que van ser aplaudits pels veïns després de cadascuna de les seves intervencions.

Un ple, en definitiva, del qual només sobresurten dos anuncis importants: el paquet de mesures extraordinàries que el govern municipal prepara davant la crisi econòmica segons la regidora de Serveis Centrals Montse López i l'aprovació, només amb els vots del govern, que sigui la cadena Bon Preu la que exploti el supermercat de l'interior de la plaça de Cuba.

"Economia verda" a Mataró?

Joan Antoni Baron assegut a l'hemicicle del Parlament Europeu. Foto: Bloc Joan Antoni Baron.





L'aposta perquè, a principis d’aquest mandat, l’alcalde Joan Antoni Baron passés a ser diputat de Medi Ambient –i no d’una altra cosa- de la Diputació de Barcelona no va ser massa ben vista a Mataró, de bon començament. La concisió amb què el candidat Baron havia jurat i perjurat que es dedicaria en cos i ànima només a l’alcaldia de Mataró versus un Joan Mora que volia compaginar la seva feina privada amb l’activitat política va provocar que, quan l’alcalde va anunciar que tindria una altra responsabilitat supramunicipal, alguns fessin mofa sobre la sinceritat de Baron. Després de gairebé dos anys de compaginar les dues coses, l’alcaldia i la feina a la Diputació, sembla que l’exercici del segon càrrec comença a agafar cos i a prendre sentit. La foto de Baron, fa uns dies, parlant a Brusel·les després de signar el Pacte d’Alcaldes contra el canvi climàtic, permet entendre quina mena de lligam –encara que abstracte- pot tenir la governació de la ciutat i la seva feina a Barcelona. I, de retruc, serveix per projectar una imatge de Baron com a “alcalde verd”, és a dir, un alcalde disposat a introduir la qüestió mediambiental en el cor del debat polític i del futur de la ciutat.

De fet, els darrers mesos, en consonància amb la voluntat ferma del nou president nordamericà d’apostar, de valent, per l’anomenada economia verda –la d’aquelles empreses que facin de l’eficiència energètica o l’ús d’energies renovables el seu element diferenciador-, Baron ha anat conreant la idea de convertir aquest filó empresarial en una oportunitat econòmica real per a la ciutat (davant la crisi econòmica, més necessari que mai és parlar d’alternatives econòmiques). Cal recordar que l’alcalde de Mataró és el president del Consorci de la Brossa, que agrupa 27 municipis de la comarca, i que aquesta planta està en procés de millora i transformació. L’alcalde situa precisament aquesta ampliació de la Planta de la Brossa, tal com se l’anomena popularment, en el marc d’aquesta “economia verda”.

Optar per aquest concepte seria de l’agrat de formacions com Iniciativa per Catalunya Verds, que és qui ostenta la regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Evidentment, un reforçament de l’aposta del govern municipal per aquesta sector donaria arguments als ecosocialistes en el sentit de què el futur de la ciutat “serà verd o no serà”, parafrasejant un cop més Torres i Bages. També la CUP ha parlat d’intensificar l’aposta per aquest àmbit, tot i que els independentistes estan radicalment en contra de la incineradora de Mataró i segurament els seus desitjos anirien en un altre sentit. Finalment també de generar un nou pool econòmic amb l’economia verda parlava el candidat popular Paulí Mojedano durant les eleccions, després d’haver proposat durant el mandat anterior que Mataró acollís el parc de les Aus de Vilassar de Mar anés a parar a la capital del Maresme i que s’habilités una zona de la ciutat per a emplaçar-hi empreses relacionades amb aquest sector. No fa falta dir que el projecte Mataró Marítim lliga amb tota aquesta idea, així com la voluntat d’ensenyar a fora l’Alguer de Mataró, que segons els darrers informes té un dels millors estats de conservació del país.

Encara hi ha un altre element que podria donar sentit a la possible aposta verda de la ciutat: les cinc sènies. Els últims dies –amb oposició comprensible dels veïns de Rocafonda- s’ha anunciat la decisió del govern d’habilitar el solar dels antics tallers CYPP per situar-hi l’aparcament de camions i vehicles de gran tonatge que ha de desaparèixer de les Cinc Sènies (ja era hora, com és possible que durant tant temps es permetés una il·legalitat d’aquestes característiques?). Ara bé, fins aquest moment, pendents de les noves normatives de la Generalitat respecte el litoral, el govern municipal ha evitat obrir el debat sobre com han de ser aquestes cinc sènies en el futur. I per més inri ha amagat que el futur tren orbital afectarà l’actual configuració de la zona encara que sigui un centenar de metres. Males notícies, en aquest sentit.

Si l’alcalde Baron i els tres partits del govern s’ho prenen seriosament, l’economia verda podria esdevenir una seriosa i potent aposta per ajudar a veure sortides a la crisi en clau local (molt més interessants que fer obra civil amb els diners del Pla Zapatero). I un element nou del relat –que no arriba, per cert- de ciutat mediterrània i tecnològicament avançada que pretén Baron.

El Tecnocampus serà maresmenc o no serà

Durant els 21 anys que Manuel Mas va ser alcalde de Mataró una de les seves constants polítiques va ser no exercir un lideratge clar de la comarca del Maresme, una decisió estratègica que històricament ha criticat sobretot Convergència i Unió. De fet aquest era el gran debat existent els anys vuitants i noranta entre el batlle socialista i l'etern aspirant convergent a l'alcaldia Ramon Camp: Mas deia allò de "Mataró anirà bé perquè està aprop de Barcelona" mentre que l'actual membre del Consell General del Poder Judicial, intentava, des de la presidència del Consell Comarcal del Maresme que ell va promoure, exercir de forma subterrània aquest lideratge. Aquest estira-i-arronsa feia, de retruc, que un i altre s'enroquessin encara més obsecadament en les seves posicions. És una de les grans històries de la política contemporània local, no descobrim res de nou.

Amb l'arribada de l'actual alcalde Joan Antoni Baron la situació va canviar. No és que Baron es convertís al "maresmisme", però si que des d'un primer moment va mostrar-se convençut que Mataró havia d'exercir de capital d'un territori no exactament coincident amb la comarca però si almenys de la seva part central, és a dir, Mataró i el seu hinterland, el seu territori d'influència. La posada en marxa de la TDT pública ha estat una de les concrecions d'aquesta nova política així com l'inici de contactes amb els ajuntaments del voltant de Mataró per preservar les Cinc Sènies conjuntament (Llavaneres), l'accés als polígons industrials (Cabrera de Mar) o el manteniment de la zona boscosa que hi ha entre Mataró i Argentona (També aquesta setmana, per cert, es feia públic l'acord de tots els grups del Parlament per convertir la façana marítima de tota la comarca en un passeig continu, una proposta presentada des de CiU per l'arenyenc Benet Maymí).

Doncs bé, la pedra de toc d'aquest gir copernicà en la concepció que els socialistes mataronins tenen sobre l'entorn més immediat serà la nova orientació territorial del projecte Tecnocampus, que pren dimensió comarcal. Des d'aquest dijous el seu ens impulsor es diu Fundació Tecnocampus Mataró-Maresme, el Consell Comarcal s'incorpora en una de les vicepresidències del Patronat i es crea un Consell Territorial del Tecnocampus que presidirà rotatòriament un alcalde dels municipis que hi vulguin prendre part. Això obre les portes a generar "Espais TCM" fora dels límits mataronins i significa un clar impuls en la línia que esmentàvem.

Però el gir, a més, suposa un aval a les tesis polítiques expressades, en aquest sentit, per l'actual cap de grup municipal de CiU, Joan Mora, que proposava aquesta evolució com una de les accions d'una possible Agència de Redesenvolupament Econòmic de la comarca, apuntada també al Pla Estratègic Maresme 2015. Per molt que les relacions entre l'alcalde Baron i el líder nacionalista siguin gairebé inexistents aquesta decisió política s'ha d'interpretar com un gest d'aproximació a Mora, atenent a la necessitat de millorar el diàleg amb l'oposició, una obligació que el màxim responsable municipal es va autoimposar després d'un primer any de mandat nefast en aquest sentit.

Mora esbossa alguna idea liberal
Per cert que Joan Mora, que divendres va convidar la premsa local a dinar al restaurant Camineto, a banda de parlar del Tecnocampus i la possible universitat privada que s'hi podria instal·lar -va revel·lar que és la Europea de Madrid, amb també Lluís Bassat de patró-, va deixar anar algunes idees sobre cap on ha d'anar el seu projecte polític, responent al que ens preguntàvem des d'aquest bloc fa uns dies. De les paraules de Mora es va desprendre que si alguna cosa havia de canviar a Mataró era l'excessiva dependència de les entitats i de les empreses locals cap a l'Ajuntament, que faltava més enteresa i més lideratge del teixit econòmic i sobretot deixar de ser políticament correctes. Un petit primer apunt -propi d'un liberal com Mora- que apunta per on podrien anar els trets de la seva alternativa. Veurem.

L'alternativa que no arriba

Joan Mora entrevistat als estudis de Mataró Ràdio a finals de 2007. Foto: J. S.

D'aquí a sis mesos farà dos anys de les eleccions municipals. Ha passat un any i mig, per tant, des que Joan Mora va recuperar a les municipals un regidor que havia perdut a benefici del PP Joaquim Esperalba el 2003. En aquest any i mig Mora ha conegut la ciutat, amb una certa profunditat i complexitat. Coneix molta gent i coneix "la gent", la que remou les cireres a Mataró. Ja sap de què pequem i en què brillem els mataronins. I ha fet molt bona feina d'oposició, de fiscalització del govern municipal. Feia anys i panys que no es veia un candidat de CiU tan esforçat a la cadira reservada pel cap de grup municipal nacionalista. Fins aquí molt bé. Ara el que falta és que segueixi la història i, igual que ell ha conegut Mataró, els mataronins sàpiguen què pensa, que proposa, que preocupa i que ocupa al candidat de CiU per l'alcaldia. Mora ens ha de dir si el que cal a Mataró és més iniciativa pública o menys, essencialment. I quin caràcter ha de tenir, en tot cas, aquesta iniciativa. Si hem d'apostar fermament pel Tecnocampus o hem d'obrir noves vies econòmiques a la ciutat. Si el Maresme, si l'històrica idea de Convergència i Unió de liderar el Maresme, ha de passar a ser el factor diferencial entre Joan Antoni Baron i ell (la idea de l'Agència pel Desenvolupament del Maresme és bona, en aquest sentit). Si hem d'apostar per la cultura i de quin estil. Perquè queda molt temps per les eleccions però en realitat tampoc queda tan temps. Fins ara ha fet la feina que li tocava, i n'ha fet molta, però si Joan Mora no canvia de xip en els propers sis mesos es trobarà que a l'hora de la veritat el seu discurs alternatiu no haura tingut temps de calar. És hora de proclamar als quatre vents quina és l'alternativa. A la primavera màxim hem de sortir de comptes.

Ple de desembre: escola de música municipal

Foto: Instant del ple d'ahir dijous. LR48.

El popular Paulí Mojedano és políticament un liberal i, per tant, reaci a qualsevol cosa que tingui a veure amb la paraula "regulació". En el camp de la comunicació especialment. No era aquesta la primera vegada que defensava "la llibertat d'expressió" en relació a la COPE i Punto Ràdio arran d'una suposada discriminació en el repartiment de freqüències per part del CAC però l'aparició d'una moció en aquest sentit a l'inici del ple de desembre, ahir dijous, va provocar ja d'entrada el malestar del grup de la CUP, el regidor del qual va acusar el PP de mostrar la seva part més dura. Mojedano va defensar intel·ligentment la moció amb un editorial de El País molt crític amb el CAC, però acusar quasi de manipulador un personatge com Josep Maria Carbonell, el president de l'ens regulador, va semblar justament el contrari. Finalment, només el Partit Popular va donar suport a la moció; les altres dues formacions de l'oposicio i les tres del govern hi han votat en contra.

També es va quedar sol el PP respecte una proposta dels populars, inaudita, d'avançar les rebaixes per incentivar el consum. Una mesura que els principals beneficiats, els botiguers, ja han manifestat que no els plau gens per boca del sempre sensat Josep Filbà, secretari general de la Unió de Botiguers. Ferrando va intentar utilitzar les declaracions fetes per la botiguera Montse Sanchez a Mataró Ràdio en el sentit que aquests celebrarien la mesura, però la proposta va quedar finalment en res.

La coherència del PSC va centrar un llarg tercer punt de l'ordre del dia sobre el finançament local. Les clàssiques acusacions entre CiU i els socialistes van protagonitzar un debat recurrent que tan sols buscava fer enrojolir Ramon Bassas i l'alcalde Joan Antoni Baron. Un enfrontament interpartidista legítim però avorridot, amb algun moment ocorrent com quan Joan Mora va recordar un fragment de la Ona inacabada del president Maragall on deixa de volta i mitja a l'actual president Montilla pel paper del PSC després de l'acord del 30 de setembre de 2005.

Amb tot, el ple de desembre serà recordat -si és que un dia ho és, de recordat- exclusivament pel punt que va venir poc després: l'aprovació inicial del servei d'Escola de Música Municipal, una demanda històrica de la ciutadania tal com va reconèixer la regidora d'Educació Conxita Calvo. Una escola que no tindrà nova seu física -el Miquel Biada farà aquesta funció- ja que serà un sistema descentralitzat i que pretén possibilitar l'aprenentatge de persones a partir de quatre anys, oberta a tot tipus de músiques i interessos, on primi la pràctica i amb el grup com a eix pedagogic. S'espera que el primer curs aculli tres-cents alumnes. El punt flac de tot plegat és el malestar expressat en relació al tema per part de les escoles de música privades. Caldrà veure si Conxita Calvo té prou cintura política per sortir airosa de la possible polèmica.

La resposta de l'oposició va ser més suau del que s'esperava. "No sona malament", va començar dient Paulí Mojedano en la seva intervenció. El si de CiU també va ser condicionat i la CUP va exposar la seva satisfacció però també la sorpresa que no hi hagi un espai físic per acollir l'escola. Això va portar a un ball de noms sobre quin podria ser aquest espai, des de Can Fàbregas a l'alberg de Can Soleret fins la Nau Gaudí. Precisament, minuts més tard quedava sobre la taula una proposta del PP de situar-hi provisionalment el Museu Bassat. El govern té pensada ja una ubicació alternativa, de manera que la idea del PP estava ja desfassada. De totes maneres, la vaguetat de les respostes de l'edil de Cultura Sergi Penedès va embolicar la troca una estona.

La plaça de Cuba, encara

La plaça de Cuba, superat ja el tema de Can Fàbregas, sembla la cançó de l'enfadós que es repetix una i altra vegada en els plens, per disgut de la regidora Alícia Romero que voldria veure el tema encarrilat. Ahir els grups de l'oposició li preguntaven pel fet que el concurs del supermercat que ha d'anar a l'interior del mercat hagi quedat desert. Especialment dur va ser el nacionalista Marcel Martínez, que va burxar fort la regidora. Finalment Romero va admetre que alguna cosa es va fer malament respecte el concurs d'adjudicacio del supermercat a la placa de Cuba. Però finalment els va emplaçar a quan el tema estigui resolt: "Sempre els dic que el dia de la inauguració de la plaça ens trobarem allà, doncs ara els dic que ens veiem el dia que el concurs estigui adjudicat".

Altres propostes interessants com la possible instal.lació d'una universitat privada a Mataró -una possibilitat apadrinada pel nacionalista Joan Mora-, el retard en les obres de construcció del Joan Corominas o la instal·lació de contenidors soterrats al carrer Esteve Albert van ser temes d'una sessió plenària que es va allargar, tan sols, fins la una de la matinada (l'any passat aquest va ser el ple que es va allargar fins les quatre de la matinada). Com va dir l'alcalde Baron al final de tot, deu ser que els polítics locals "progressen adequadament".

A l'inici, per cert, hi va haver de nou divisió al voltant del darrer atemptat de la banda terrorista ETA. Tots els grups excepte la CUP van votar una proposta i els independentistes una altra respecte l'atemptat de dimecres, que condemnava també la violència. Això, però, ha deixat de ser notícia.