2013: l'any del pacte d'emergència entre CiU i el PSC

Una imatge de Jonàs i Mataties a "l'escena de la saca", durant una representació de Els Pastorets. Foto: Josep Sabater.












Als Pastorets de Mataró, els de la Sala Cabanyes, els pastors senzills de caràcter còmic que vertebren una part de l’obra es diuen Jonàs i Mataties. Potser els de fora de Mataró –excepte els que coneixen la versió de l’obra de Ramon Pàmies L’Estel de Natzaret- aquestes denominacions els poden semblar estranyes, però pels que som d’aquí de tota la vida i hem vist l’obra no una sinó cinquanta vegades, els noms formen part del nostre imaginari gairebé íntim.

En el transcurs de l’obra els dos personatges es malfien l’un de l’altre, es diuen cul d’olla en públic, s’acusen de falta de lleialtat reiteradament i estan a punt d’arribar a les mans; fins i tot competeixen per ser investits com esposos de la virginal Maria. Joan Mora es va convertir en el cap de l’oposició a Mataró, el maig de 2007, i Joan Antoni Baron el seu oponent com a alcalde, i sobretot des que els papers es van invertir i vivim en una situació de govern en minoria liderada per Mora, algun cop he pensat que la relació política que han tingut podria ser comparada amb la d’en Jonàs i en Mataties.    

Però a la darrera representació de l’obra on he assistit, he apuntat una altra lectura de la relació que mantenen: malgrat tot l’enrenou que munten dalt l’escenari, tot i estar com gat i gos durant la major part de l’obra i buscar-se les pegues l’un a l’altre, finalment Jonàs i Mataties s’acaben fonent en una abraçada. Són dos pastors senzills a qui el destí ha col·locat com a servents de l’amo Jehú i per tant, poc o molt, els toca compartir camí. I ho fan com poden, una mica com tots, a la vida.

No sé si Joan Antoni Baron i Joan Mora se senten com Jonàs i Mataties ni si tenen un problema de relació personal –més aviat em sembla que no, encara que aquesta caricatura els ha anat bé precisament per no haver d’assumir que el pacte entre ells dos era i és el millor per la ciutat-. Però sí que sembla clar que ha arribat l’hora de què, precisament, deixin d’usar les màscares personals que la vox pòpuli els ha regalat i es posin d’acord definitivament, de manera que la ciutat disposi d’un govern fort, ben engreixat i musculat, amb el suport majoritari del ple municipal per fer front al moment d’emergència que viu la ciutat. Una situació que només millorarà en la mesura que la resta del país millori, és clar, però que requereix també del màxim impuls polític a nivell local, per fer xarxa amb les empreses, la minoritzada societat civil i els líders d’opinió ciutadans.  

Tot ve, probablement, d’una lectura errònia dels resultats electorals. Des del maig de 2011, PSC i CiU han viscut com una fatalitat que els mataronins no donessin un mandat clar a cap dels dos partits. Un resultats que es van interpretar a la defensiva: “Si els ciutadans han tret la majoria a Baron és perquè estan cansats dels socialistes”, deien a can CiU. “Si els ciutadans no han donat un suport clar a Mora és que no és l’alternativa que potser nosaltres no hem sabut oferir”, apuntaven a can PSC.

Potser la solució a l’entrellat és entendre que aquesta divisió del vot a parts iguals entre els dos partits majoritaris és una senyal en si mateixa: no serà que els 8 regidors a CiU i els 8 al PSC eren un missatge a Joan Antoni Baron de què s’havia esgotat el cicle socialista però també una senyal a Joan Mora de què el cicle socialista no es transmutaria automàticament en un cicle de CiU? I que per tant el futur estava destinat a integrar en el govern aquesta realitat fragmentada? Els ciutadans de Mataró van dir alguna cosa com: “Estem cansats dels socialistes i dels governs tripartits, però no estem convençuts que CiU sigui l’alternativa que busquem. Mentre ens ho rumiem, gestionin junts la situació. Entenguin-se. Gràcies”.   

Des del principi del mandat, aquesta possibilitat de pacte estava bloquejada perquè l’alcalde Joan Mora havia supeditat l’acord amb el PSC a un impossible Pacte de Ciutat on també hi prenia part el PP, una possibilitat que esgarrifava els socialistes. A CiU, necessitada de marcar el seu lideratge precisament per no tenir cap regidor més que el PSC, d’alguna manera el no del PSC ja li anava bé perquè era la manera de mantenir-se com el primus inter pares entre aquests i els populars.  

La situació, però, ha evolucionat en aquest any i mig en molts sentits. El rumb que ha pres la situació política a Catalunya, especialment, ha tingut gran importància, tenint en compte que Joan Mora s’ha declarat des de sempre partidari de la independència de Catalunya. Així, tal com estan les coses amb Madrid i avortat qualsevol intent de pacte amb el PP, l’alcalde ha decidit que ja és hora d’aproximar-se amb realisme a la situació i ha proposat a Joan Antoni Baron entendre’s. Ho va oficialitzar el propi alcalde en el debat amb periodistes que va oferir m1tv, la televisió local de Mataró i el Maresme, per fer balanç de l’any anunciant que proposava al PSC ser almenys el seu “soci prioritari”. "Si ha d'arribar un pacte més ferm, ja arribarà", va afirmar Mora. Ara, doncs, la pilota és a la teulada de Joan Antoni Baron. La responsabilitat és seva -i/o del seu partit-. No s’ha subratllat gaire, doncs, però la situació ha donat un tomb molt important.

Joan Mora podria aguantar tota la legislatura així, perquè de força de voluntat n’hi sobra. Però mica en mica està veient que per un costat no té sentit fer-ho –electoralment no està consolidant el seu vot- i per l’altre que la seva nau és excessivament fràgil per a travessar els mars on estem navegant. Aquesta setmana la dimissió de la regidoria d’Hisenda, Carolina Soler, ha donat una bona mostra d’això darrer. Sigui certa la versió oficial de què tenia una oportunitat laboral o les extraoficials que parlen de mala maror entre la regidora i el duo format per l’alcalde Mora i el regidor plenipotenciari Joaquim Fernàndez, el cert és que el govern perd un nou efectiu a 20 mesos de la seva arrencada. Una pèrdua que se suma a la baixa en els primers compassos, per problemes de salut, del regidor d’Unió Marcel Martínez. I que s’emmarca en un estranya successió de dimissions en la cadena de càrrecs de confiança del govern  –el coordinador de l’Àrea d’Administració i Atenció Ciutadana, Joaquim Bach; Pilar Navarro a l’IME, Carme Martí a l’IMPEM, Quim Barnola a Presidència-, que tot i que no estiguin connectats entre sí denoten falta de solidesa en l’equip governamental (aquestes dimissions han fet que, paradoxalment, l’estructura de càrrecs prominents a l’Ajuntament estigui en base a personatges de les etapes anteriors, amb Emili Muñoz a Educació, Esther Merino a Cultura,  Mireia Ràfols a Promoció Econòmica i Pere Robert a Esports, per exemple. Només Jaume Teodoro, que ja aconsegueix semàfors verds a La Vanguardia, significa un canvi corpernicà respecte l’anterior mandat).

I en comptes d’incorporar un nou regidor amb perfil polític o professional fort –a l’estil de Miquel Rey, que és un dels puntals més ferms del seu equip- el substitut de Carolina Soler serà Ramon Reixach, excel·lent mestre d’Economia –en dono fe- i excel·lent historiador local, però del tot inexpert en la gestió pública per un costat i en la lògica política que el govern necessita per un altre –a banda de foribund antisocialista-.

En l’escena més divertida que protagonitza el duo còmic dels Pastorets, Jonàs i Mataties es discuteixen per com arribar més ràpidament a casa de l’amo després de la mort de l’ase. Un li ofereix a l’altre portar a l’esquena la saca que han de tornar a casa de l’amor, però a canvi l’haurà de portar a ell a coll-i-be. Primer s’hi nega, però al cap d’una estona, després de diverses trifulques, pacten aquesta solució de compromís sempre i quan s’efectuï un torn rotatori a mig camí. L’escena acaba amb els dos pastorets un sobre l’altre i la saca a sobre de l’edifici humà -i tots dos a punt de caure al terra-. És l’hora que Mora i Baron treguin lliçons de l’escena i entenguin que la saca –la pesada crisi que tots duem a l’esquena- l’han de portar tots dos, a intervals, almenys fins al final de la present funció, que acaba el maig de 2015. Encara que hagin de posar els llums d'emergència.