En aquest sentit, el 2009 no té pinta de ser gaire diferent al 2008, almenys en els termes que entenem avui aquest terme: processos judicials paral·lels al debat polític, acusacions de mala fe per part d’uns polítics contra els altres i queixes permanents de la ciutadania en els plens municipals. Segurament a això es refereix Baron quan parla de crispació. Potser és, simplement, que la democràcia local ha entrar en la seva edat madura i aquesta maduresa implica també un alt més grau de debat –i lluita- política.
Més enllà d’això, però, el 2009 a Mataró ha de ser un any de clarificació política. De posar negre sobre blanc els projectes i confrontar-los. Aquest és, de fet, l’any clau de la legislatura, perquè serà el darrer en què no hi haurà campanya electoral rellevant –llastimosament les europees de juny segur que aixecaran poques passions-. El 2010 hi haurà autonòmiques i en clau local s’ha d’inaugurar Tecnocampus i Plaça de Cuba, per tant els propers 365 dies seran els últims del mandat en què el govern podrà governar amb visió estratègica i l'oposició haurà d'oposar alternatives a l'acció de govern. Un any, doncs, per superar la dinàmica del qui dia passa any empeny per part dels primers i la crítica fàcil i demagògica per part dels segons.
Repassant els partits un amb un, el PSC ha de demostrar aquest 2008 que l’equip amb què va anar a les darreres municipals és autènticament competent i capaç de tirar endavant la ciutat. Que hi ha projecte per estona, que el lideratge de Joan Antoni Baron s’aferma ara que ja no és una novetat i que el projecte socialista per Mataró va una mica més enllà de la cohesió social (de moment ja hi ha la menció a “la ciutat de les oportunitats”, que podria ser un bon lema pel 2011).
Els dos socis petits del govern tenen la missió d’aconseguir que no es parli més en aquests termes, de petits i grans, en el si del govern. Iniciativa farà santament d’escollir aviat un candidat a l’alcaldia que li permeti escenificar l’existència d’un projecte de ciutat propi, a l’esquerra dels socialistes, mentre que Francesc Teixidó a Esquerra en tindria prou amb què comencin a sorgir promocions i promocions d’habitatges públics per defensar la seriositat de la seva formació política (per l’altre costat, Sergi Penedès a Cultura en tindria prou amb què el Cruïlla no s’escapi de les seves mans el 2009 i en esquivar els conflictes que li aniran esclatan a les mans, el primer d’ells la festa de Carnestoltes que segueix sense acord).
Anant a l'oposició, CiU necessita imperiosament llançar aquest 2009 els tres eixos claus de la seva alternativa política si és que realment vol guanyar els propers comicis o almenys governar el 2011, encara que fos amb un hipotètic acord amb els socialistes. Joan Mora ha d'explicar-nos què vol ser Joan Mora quan sigui gran: si un socialdemòcrata clàssic a la Xavier Trias o un liberal convençut que l’important per fer créixer la ciutat és creure en els emprenedors. En el cas del PP serà necessària una clarificació immediata: Mataró necessita saber quin és el Partit Popular que es presenta a la ciutadania, si la força centrista, liberal i catalanista que propugna Paulí Mojedano o el partit conservador i espanyolista que propugna el gruix de la secció local. I finalment la CUP també té molta feina per davant, ara que ha demostrat que en sap fer i molta. El 2009 ha de ser pels independentistes l'any on començar a esbossar també quina és la seva alternativa política per a la ciutat i superar així l’estigma de que és una oposició només crítica. Si les coses van com alguns pensen i la CUP treu dos regidors el 2011 es podria convertir en la força clau de govern de la ciutat, actuant de bisagra entre un front d’esquerres institucionals i un de dretes: si això passa serà inexcusable que la gent de Xavier Safont no tingui clar el projecte de ciutat que defensen.
Molta feina, per a tothom, aquest 2009.