Juli Cuéllar: una veu ferma per a consolidar la proposta rupturista clàssica a l'Ajuntament

El candidat de la CUP a les properes eleccions municipals a Mataró, Juli Cuéllar [bloc] parla de forma pausada però amb fermesa, contundència, a vegades fins i tot amb vehemèrncia en els debats on intervé a m1tv . Model CUP, segons el qual sovint les oracions comencen amb un "entenem que", com si tot estigués perfectament racionalitzat i computat en el cap dels seus militants a l'hora de pronunciar-se sobre qualsevol tema.

Militant de Maulets des de la seva adolescència, tímid i treballador, darrera els seus ulls aixinats s'hi amaga una volumtat de ferro que considera inextricable el canvi social amb el canvi nacional; independentista de socarrel relligat combinat amb els postulats de l'esquerra antisistema clàssics. Després de molts anys a la segona fila de la política local, a partir d'ara li toca el difícil de repte de substituir Xavier Safont-Tria com a cap de cartell de la Candidatura d'Unitat Popular, després que aquest ho hagi estat en dues ocasions. El temps màxim que es fixa també ell per estar en la política institucional, tot i que primer ha de provar "si li agrada".

Contràriament al que passa a altres localitats catalanes on la CUP va aparèixer amb força el 2011, a nivell mataroní els cuperos ja eren a l'Ajuntament el 2007, de manera que no representen una estricta novetat en el panorama. Precisament, l'existència d'un nou actor polític a la ciutat com Podemos, amb una imatge de marca excel·lent en el seu mateix flanc de l'esquerra rupturista i en clau de regeneració democràtica, els pot dificultar mantenir la seva presència a l'Ajuntament. Cuéllar, però, confia precisament que aquests vuit anys de feina a l'Ajuntament més els de tot el mandat 2003-2007 on van anar perfilant la seva proposta per la ciutat serveixin no només per mantenir representació sinó per assolir el segon regidor i, si pot ser, el tercer.

De totes maneres, en el cas que algunes persones sobretot dels barris de la ciutat que poguessin haver estat temptades de votar la CUP finalment dipositin la seva papereta a la candiuatura de Podemos, Juli Cuéllar afirma fins i tot que no és una hipòtesi que li sàpiga greu, en la mesura que Podemos sembla haver aconseguit engrescar un sector social que no jugava políticament a la ciutat: "A Podemos hi hem vist molta gent honesta amb ganes de treballar per la ciutat i això ens satisfà". I per acabar de reblar el seu argument, rebutja la idea de patrimonialitzar els vots d'aquells que fins ara han fet confiança a la CUP: "No m'agrada pensar que hi ha uns vots que són meus. L'únic que sé és que hem treballat, tenim una xarxa de col·laboradors consolidada bastant repartida arreu de la ciutat i que això ens hauria de portar a tenir uns bons resultats als propers comicis".

Precisament, en relació a altres formacions d'esquerres, molta polseguera i moltes converses ha aixecat la possibilitat -ja descartada- que la CUP junt amb Podemos, Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa i algunes persones que brandaven l'etiqueta Guanyem Mataró, es presentés com un bloc electoral a les properes municipañs. La proposta, àmpliament debatuda a l'assemblea local de la CUP, s'ha acabat rebutjant perquè no s'ha vist clar acudir a les eleccions amb una formació -ICV- molt identificada per ells en el model especulatiu que, a parer seu, va presidir la ciutat des de la represa democràtica fins el 2011 per obra i gràcia del PSC, el PSC i ICV o el tripartit d'esquerres que incloïa també ERC. "Pactar amb ICV una candidatura conjunta ens sembla bastant antinatura", expressa amb claredat. No tanca la porta, però, a pactar alguns punts programàtics amb aquestes forces d'esquerres de cara a les eleccions, cosa que de per si ja constituiria una novetat prou interessant. El treball conjunt que es pogués fer a partir d'aquí seria el gèrmen, ara si, d'una possible candidatura conjunta més endavant.

El cert és que la CUP, justament arran dels dos mandats amb presència a l'edifici consistorial, acumula a hores d'ara un pòsit d'experiència i coneixements innegable que li donen una sensació de fortalesa com prou gran com per acudir en solitari a les urnes: coneix bé la ciutat, té propostes concretes treballades de fa temps i manté el nervi de la militància.

Quines són? En l'àmbit econòmic la seva proposta és clara, fomentar l'Economia Social i Solidària -en aquest sentit posar en marxa de forma efectiva la incubadora d'empreses cooperatives del Cafè de Mar- i reenvigorir el comerç local i de proximitat i convertir-lo en un referent com és a Granollers, la capital del Vallès Oriental. En clau estructural, apunten també la necessitat de donar un reforç important a les polítiques de Formació Professional per tal de rebaixar les altes quotes de fracàs escolar que es donen a la ciutat -en aquest sentit, Cuéllar diu no entendre la proposta de darrera hora del govern d'ubicar un nou institut d'FP al sector Iveco-Pegasso quan la idea inicial era fer-ho a plaça Pintor Estrany, a l'extrem nord de Rocafonda-.   

Menció a part tindrà en el programa electoral una qüestió de la qual la CUP ha fet bandera de forma insistent en tota la seva història: el transport públic. Així, la formació inclourà la transformació del Mataró Bus en un servei eficaç i ràpid que estimuli l'ús del transport públic a preu assequible -un euro per bitllet senzill- i la creació d'una estació d'autobusos intermodal -una vella reivindicació de la formació- a tocar de la RENFE. Cuéllar recordar que són menys d'una desena les capitals de comarca del país que no tenen una estació d'autobusos central i li sembla que és una qüestió que clama al cel per òbvia.

Més enllà del programa electoral, la CUP haurà de recuperar en els propers mesos amb tota seguretat una qüestió espinosa que semblava resolta, Can Fàbregas, en la mesura que que l'acord per desllorigar la polèmica -signat ja en mandat de govern de CiU- incloïa la data d'inauguració -Santes 2015- de la nova Casa de la Cultura Popular en una reconstituïda Can Fàbregas, perspectiva que no es complirà. En aquest sentit Cuéllar, d'una línia ideològica molt semblant a Xavier Safont-Tria i a Joan Jubany -l'autèntic cervell de la formació a nivell mataroní-, admet que la CUP s'està plantejant la possibilitat de reobrir el litigi, en línia amb els plantejaments de la formació de fa ja una dècada. Una qüestió que en el seu moment, 2007, els va ajudar a agafar embranzida per aterrat a La Riera 48. Veurem en els propers mesos si la reaparició d'aquesta fantasma local és més potent que l'agenda nacional, estatal i europea, molt carregada d'altres esdeveniments i convocatòries electorals.

'Fumata blanca' a Can Fàbregas, però desvestint un sant

Manllevo el títol d’aquest post de la magnífica portada de El Tot Mataró d’aquesta setmana, que també apareix a la crònica de Judith Vives a l’interior de la revista Capgròs. És una perspicaç interpretació afirmar que la darrera aprovació –pràcticament per unanimitat- del paquet de mesures sobre Can Fàbregas i El Corte Inglés, en l'agitadíssim darrer ple municipal, representa per a la ciutat una autèntica fumata blanca.

Realment seria una molt bona notícia que haguéssim arribat, ara si, al capítol final respecte la resolució d’aquesta història, que ha obligat els polítics i periodistes locals –i a part de la ciutadania- a aprendre de processos urbanismes almenys el mateix que, a nivell general, els periodistes i els polítics han hagut d’aprendre d’economia en els darrers temps a causa de la crisi.

Cal recordar que, en aquests moments, l'arribada de la locomotora comercial a la ciutat penjava d'un fil després que el novembre es conegués una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que invalidava diverses parts del procés urbanístic dut a terme fins al moment. L'alcalde Mora va prometre celeritat i ha complert.

Per tant, cal aplaudir la destresa del govern municipal per haver sabut desplegar un paquet de mesures que van més enllà d’una estricta modificació urbanística i que buscava, en darrer terme, recuperar la pau social a la ciutat a l’entorn d’aquest assumpte, que s'ha viscut amb un alt grau de crispació. Un acord que satisfés pràcticament a tothom i que servís per obrir la porta definitivament a l’aparador comercial. Fins i tot fent servir una forma un tant rocambolesca com signar un acord entre Ajuntament i una plataforma i un partit polític –en aquest cas Salvem Can Fàbregas i la CUP, que s'atribueix part del mèrit de l'operació- per tal que aquests dues sigles retiressin les demandes que han anat embarrancant el procés. Benvinguda sigui la imaginació del govern municipal.

De totes maneres hi ha un però important en l’afer, que és la inclusió en aquest paquet de mesures del destí final de la nau reconstruïda de Can Fàbregas, que se situarà –ja era la previsió final- a la cantonada del carrer Tetuan amb el carrer Biada. El govern municipal, recollint una idea anteriorment apuntada per ERC, pel Pla de Mandat del propi executiu de Joan Mora i subratllada també fa un parell de mesos per part de la CUP, apunta que la nova Can Fàbregas es converteixi en la Casa de la Cultura Popular de la ciutat –a la pràctica, la Casa de Les Santes-.

A primera vista això no sembla pas cap mala idea, perquè ajuda a tancar el conflicte i a satisfer el darrer però que podrien tenir els crítics, que seria veure Can Fàbregas reconstruïda però ocupada per una empresa del món de la restauració, com la Llotja de la ciutat de Perpinyà, per citar algun exemple.

Ara bé: és obvi que si en comptes de tenir un ús terciari ha de tenir un ús públic, l’espai haurà de ser mantingut amb fons públics, com ha reconegut l'alcalde Mora, a no ser que es localitzi un mecenes que vulgui finançar-ne els costos corrents -cosa difícil en aquests moments-. I que, primerament, s’haurà de reconstruir, cosa que es faria utilitzant l’aportació en concepte d’ajuda al municipi a la qual ja es va comprometre El Corte Inglés en el moment del seu aterratge.

Amb aquesta aposta, estarem vestint un sant per desvestir-ne un altre. Per un costat, el que havia de ser el nou Museu de la Ciutat a Can Marfà, ja incloïa una part –la que ara ocupen les figures de la ciutat, la planta baixa de l’edifici principal- dedicada a la cultura popular. Una part que ja s’usa com a tal i que era un dels arguments que donaven sentit a l’aposta del museu en aquell àmbit. De fet, aquest esquema, llargament apuntat des de La Riera 48, és el que va fer decidir també a rehabilitar la nau petita de Can Marfà per a situar-hi una altra part del nou museu de la ciutat que es dedicaria a la industrialització i concretament a la història del gènere de punt a la ciutat.

I, en segon lloc, parlo de desvestir un sant per vestir-se un altre perquè la previsió inicial era que aquests diners que El Corte Inglés aportava "per a la ciutat" en el marc de l’operació d'arribada havien de servir precisament per rehabilitar Can Marfà i així possibilitar que hi anés a parar el material cautelosament guardar i mantingut durant molts anys per la Fundació Jaume Vilaseca. Ara, en canvi, la idea, segons el que s’ha aprovat en el ple municipal i va confirmar Joan Mora en la roda de premsa post ple, és -com dèiem- que aquests diners serveixin per sufragar la reconstrucció de la nau a la cantonada del carrer Iluro i Biada. Segons el projecte anterior, la reconstrucció havia d'anar a càrrec de PUMSA però un concurs posterior d'explotació de la nau reconstruïda havia de servir per rescabalar aquests diners –el càlcul era que la reconstrucció costaria 2,5 milions d’euros, fa uns anys-. Algú dirà que, en aquests moments, mantenir aquesta fórmula seria condemnar la nau a què no es reconstrueixi mai més i segurament té raó. Però la solució no pot ser deixar a l’estacada Can Marfà i el Museu del Gènere de Punt.

Però és que, a més a més, hi ha un element que sembla que ningú ha tingut en compte: resulta que la Fundació Vilaseca es troba en serioses dificultats per a mantenir obert al públic el seu espai provisional en un local del barri de Cerdanyola, com ha fet des de fa més d'una dècada. És més: probablement l’haurà de tancar per manca de finançament. I mentrestant, la nau petita de Can Marfà està ja perfectament rehabilitada per a poder-hi traslladar almenys una part d’aquest material i començar-lo a exposar al públic Amb el gir del govern respecte aquesta qüestió i les dificultats de la Fundació Vilaseca, tot aquest material quedarà tancat i barrat on és ara, i no es podrà veure enlloc. No valdria la pena derivar almenys una part dels diners que aporta El Corte Inglés a dur a terme aquesta operació? I començar a donar vida així a aquest espai que, un cop rehabilitat, segueix tancat i barrat? (En el seu moment, el cost de l’operació de moure almenys una part de la maquinària d'on és ara fins a Can Marfà es va calcular al voltant de 100.000 euros).

Es podria argumentar que si, que valdria més no desvestir un sant per vestir-ne un altre, però que el consens que suscita convertir la nova Can Fàbregas en la Casa de la Cultura Popular és clau per a poder emetre la fumata blanca que dèiem al principi. Però és que resulta que això tampoc és cert: malgrat que la creació d'aquest espai -sense especificar on- va ser una proposta defensada per la CUP fa unes setmanes, els de Xavier Safont-Tria han dit públicament que no consideren que vincular la proposta amb la nova Can Fàbregas sigui prioritari. Que s'hi podria fer l'Escola de Música Municipal, per exemple. El mateix diu la Plataforma Salvem Can Fàbregas. Per tant, en realitat la idea no satisfà a ningú. Si les coses són així... perquè hem hagut de concretar ja l'ús de la nau un cop refeta? No es podria haver obert un procés participatiu –igual que s’està fent amb el Cafè de Mar, per exemple- per a efectuar una pluja d’idees d’acord amb entitats i col·lectius ciutadans que portés a una decisió definitiva sobre el tema?

Calia trobar un desllorigador i arribar a una conclusió de tota la problemàtica de Can Fàbregas, d'acord, però molt em temo que amb la decisió definitiva, ens acabem d'endinsar com a ciutat en un bon esbarzer. Ens hem posat la soga al coll anunciant que la nau ha d'estar reconstruïda el 2015 i que tindrà una finalitat que ningú acaba de compartir -i uns costos obvis per l'erari públic-. I, sobretot, que desatendrem la qüestió de Can Marfà, que seguirà sense cap ús en els propers anys: Mataró seguirà sense tenir un Museu de la Ciutat ni tampoc un espai que recordi una part prioritària de la seva història, la d'aquella activitat que li ha donat anomenada mundial, durant molt més temps.

Fumata blanca si, però podem haver entrar ara en terrenys pantanosos. Espero equivocar-me i que tot plegat quedi en paper mullat. I aquí s'acaben les metàfores per avui. 

"Economia verda" a Mataró?

Joan Antoni Baron assegut a l'hemicicle del Parlament Europeu. Foto: Bloc Joan Antoni Baron.





L'aposta perquè, a principis d’aquest mandat, l’alcalde Joan Antoni Baron passés a ser diputat de Medi Ambient –i no d’una altra cosa- de la Diputació de Barcelona no va ser massa ben vista a Mataró, de bon començament. La concisió amb què el candidat Baron havia jurat i perjurat que es dedicaria en cos i ànima només a l’alcaldia de Mataró versus un Joan Mora que volia compaginar la seva feina privada amb l’activitat política va provocar que, quan l’alcalde va anunciar que tindria una altra responsabilitat supramunicipal, alguns fessin mofa sobre la sinceritat de Baron. Després de gairebé dos anys de compaginar les dues coses, l’alcaldia i la feina a la Diputació, sembla que l’exercici del segon càrrec comença a agafar cos i a prendre sentit. La foto de Baron, fa uns dies, parlant a Brusel·les després de signar el Pacte d’Alcaldes contra el canvi climàtic, permet entendre quina mena de lligam –encara que abstracte- pot tenir la governació de la ciutat i la seva feina a Barcelona. I, de retruc, serveix per projectar una imatge de Baron com a “alcalde verd”, és a dir, un alcalde disposat a introduir la qüestió mediambiental en el cor del debat polític i del futur de la ciutat.

De fet, els darrers mesos, en consonància amb la voluntat ferma del nou president nordamericà d’apostar, de valent, per l’anomenada economia verda –la d’aquelles empreses que facin de l’eficiència energètica o l’ús d’energies renovables el seu element diferenciador-, Baron ha anat conreant la idea de convertir aquest filó empresarial en una oportunitat econòmica real per a la ciutat (davant la crisi econòmica, més necessari que mai és parlar d’alternatives econòmiques). Cal recordar que l’alcalde de Mataró és el president del Consorci de la Brossa, que agrupa 27 municipis de la comarca, i que aquesta planta està en procés de millora i transformació. L’alcalde situa precisament aquesta ampliació de la Planta de la Brossa, tal com se l’anomena popularment, en el marc d’aquesta “economia verda”.

Optar per aquest concepte seria de l’agrat de formacions com Iniciativa per Catalunya Verds, que és qui ostenta la regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Evidentment, un reforçament de l’aposta del govern municipal per aquesta sector donaria arguments als ecosocialistes en el sentit de què el futur de la ciutat “serà verd o no serà”, parafrasejant un cop més Torres i Bages. També la CUP ha parlat d’intensificar l’aposta per aquest àmbit, tot i que els independentistes estan radicalment en contra de la incineradora de Mataró i segurament els seus desitjos anirien en un altre sentit. Finalment també de generar un nou pool econòmic amb l’economia verda parlava el candidat popular Paulí Mojedano durant les eleccions, després d’haver proposat durant el mandat anterior que Mataró acollís el parc de les Aus de Vilassar de Mar anés a parar a la capital del Maresme i que s’habilités una zona de la ciutat per a emplaçar-hi empreses relacionades amb aquest sector. No fa falta dir que el projecte Mataró Marítim lliga amb tota aquesta idea, així com la voluntat d’ensenyar a fora l’Alguer de Mataró, que segons els darrers informes té un dels millors estats de conservació del país.

Encara hi ha un altre element que podria donar sentit a la possible aposta verda de la ciutat: les cinc sènies. Els últims dies –amb oposició comprensible dels veïns de Rocafonda- s’ha anunciat la decisió del govern d’habilitar el solar dels antics tallers CYPP per situar-hi l’aparcament de camions i vehicles de gran tonatge que ha de desaparèixer de les Cinc Sènies (ja era hora, com és possible que durant tant temps es permetés una il·legalitat d’aquestes característiques?). Ara bé, fins aquest moment, pendents de les noves normatives de la Generalitat respecte el litoral, el govern municipal ha evitat obrir el debat sobre com han de ser aquestes cinc sènies en el futur. I per més inri ha amagat que el futur tren orbital afectarà l’actual configuració de la zona encara que sigui un centenar de metres. Males notícies, en aquest sentit.

Si l’alcalde Baron i els tres partits del govern s’ho prenen seriosament, l’economia verda podria esdevenir una seriosa i potent aposta per ajudar a veure sortides a la crisi en clau local (molt més interessants que fer obra civil amb els diners del Pla Zapatero). I un element nou del relat –que no arriba, per cert- de ciutat mediterrània i tecnològicament avançada que pretén Baron.