Realment seria una molt bona notícia que haguéssim arribat, ara si, al capítol final respecte la resolució d’aquesta història, que ha obligat els polítics i periodistes locals –i a part de la ciutadania- a aprendre de processos urbanismes almenys el mateix que, a nivell general, els periodistes i els polítics han hagut d’aprendre d’economia en els darrers temps a causa de la crisi.
Cal recordar que, en aquests moments, l'arribada de la locomotora comercial a la ciutat penjava d'un fil després que el novembre es conegués una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que invalidava diverses parts del procés urbanístic dut a terme fins al moment. L'alcalde Mora va prometre celeritat i ha complert.
Per tant, cal aplaudir la destresa del govern municipal per haver sabut desplegar un paquet de mesures que van més enllà d’una estricta modificació urbanística i que buscava, en darrer terme, recuperar la pau social a la ciutat a l’entorn d’aquest assumpte, que s'ha viscut amb un alt grau de crispació. Un acord que satisfés pràcticament a tothom i que servís per obrir la porta definitivament a l’aparador comercial. Fins i tot fent servir una forma un tant rocambolesca com signar un acord entre Ajuntament i una plataforma i un partit polític –en aquest cas Salvem Can Fàbregas i la CUP, que s'atribueix part del mèrit de l'operació- per tal que aquests dues sigles retiressin les demandes que han anat embarrancant el procés. Benvinguda sigui la imaginació del govern municipal.
De totes maneres hi ha un però important en l’afer, que és la inclusió en aquest paquet de mesures del destí final de la nau reconstruïda de Can Fàbregas, que se situarà –ja era la previsió final- a la cantonada del carrer Tetuan amb el carrer Biada. El govern municipal, recollint una idea anteriorment apuntada per ERC, pel Pla de Mandat del propi executiu de Joan Mora i subratllada també fa un parell de mesos per part de la CUP, apunta que la nova Can Fàbregas es converteixi en la Casa de la Cultura Popular de la ciutat –a la pràctica, la Casa de Les Santes-.
A primera vista això no sembla pas cap mala idea, perquè ajuda a tancar el conflicte i a satisfer el darrer però que podrien tenir els crítics, que seria veure Can Fàbregas reconstruïda però ocupada per una empresa del món de la restauració, com la Llotja de la ciutat de Perpinyà, per citar algun exemple.
Ara bé: és obvi que si en comptes de tenir un ús terciari ha de tenir un ús públic, l’espai haurà de ser mantingut amb fons públics, com ha reconegut l'alcalde Mora, a no ser que es localitzi un mecenes que vulgui finançar-ne els costos corrents -cosa difícil en aquests moments-. I que, primerament, s’haurà de reconstruir, cosa que es faria utilitzant l’aportació en concepte d’ajuda al municipi a la qual ja es va comprometre El Corte Inglés en el moment del seu aterratge.
Amb aquesta aposta, estarem vestint un sant per desvestir-ne un altre. Per un costat, el que havia de ser el nou Museu de la Ciutat a Can Marfà, ja incloïa una part –la que ara ocupen les figures de la ciutat, la planta baixa de l’edifici principal- dedicada a la cultura popular. Una part que ja s’usa com a tal i que era un dels arguments que donaven sentit a l’aposta del museu en aquell àmbit. De fet, aquest esquema, llargament apuntat des de La Riera 48, és el que va fer decidir també a rehabilitar la nau petita de Can Marfà per a situar-hi una altra part del nou museu de la ciutat que es dedicaria a la industrialització i concretament a la història del gènere de punt a la ciutat.
I, en segon lloc, parlo de desvestir un sant per vestir-se un altre perquè la previsió inicial era que aquests diners que El Corte Inglés aportava "per a la ciutat" en el marc de l’operació d'arribada havien de servir precisament per rehabilitar Can Marfà i així possibilitar que hi anés a parar el material cautelosament guardar i mantingut durant molts anys per la Fundació Jaume Vilaseca. Ara, en canvi, la idea, segons el que s’ha aprovat en el ple municipal i va confirmar Joan Mora en la roda de premsa post ple, és -com dèiem- que aquests diners serveixin per sufragar la reconstrucció de la nau a la cantonada del carrer Iluro i Biada. Segons el projecte anterior, la reconstrucció havia d'anar a càrrec de PUMSA però un concurs posterior d'explotació de la nau reconstruïda havia de servir per rescabalar aquests diners –el càlcul era que la reconstrucció costaria 2,5 milions d’euros, fa uns anys-. Algú dirà que, en aquests moments, mantenir aquesta fórmula seria condemnar la nau a què no es reconstrueixi mai més i segurament té raó. Però la solució no pot ser deixar a l’estacada Can Marfà i el Museu del Gènere de Punt.
Però és que, a més a més, hi ha un element que sembla que ningú ha tingut en compte: resulta que la Fundació Vilaseca es troba en serioses dificultats per a mantenir obert al públic el seu espai provisional en un local del barri de Cerdanyola, com ha fet des de fa més d'una dècada. És més: probablement l’haurà de tancar per manca de finançament. I mentrestant, la nau petita de Can Marfà està ja perfectament rehabilitada per a poder-hi traslladar almenys una part d’aquest material i començar-lo a exposar al públic Amb el gir del govern respecte aquesta qüestió i les dificultats de la Fundació Vilaseca, tot aquest material quedarà tancat i barrat on és ara, i no es podrà veure enlloc. No valdria la pena derivar almenys una part dels diners que aporta El Corte Inglés a dur a terme aquesta operació? I començar a donar vida així a aquest espai que, un cop rehabilitat, segueix tancat i barrat? (En el seu moment, el cost de l’operació de moure almenys una part de la maquinària d'on és ara fins a Can Marfà es va calcular al voltant de 100.000 euros).
Es podria argumentar que si, que valdria més no desvestir un sant per vestir-ne un altre, però que el consens que suscita convertir la nova Can Fàbregas en la Casa de la Cultura Popular és clau per a poder emetre la fumata blanca que dèiem al principi. Però és que resulta que això tampoc és cert: malgrat que la creació d'aquest espai -sense especificar on- va ser una proposta defensada per la CUP fa unes setmanes, els de Xavier Safont-Tria han dit públicament que no consideren que vincular la proposta amb la nova Can Fàbregas sigui prioritari. Que s'hi podria fer l'Escola de Música Municipal, per exemple. El mateix diu la Plataforma Salvem Can Fàbregas. Per tant, en realitat la idea no satisfà a ningú. Si les coses són així... perquè hem hagut de concretar ja l'ús de la nau un cop refeta? No es podria haver obert un procés participatiu –igual que s’està fent amb el Cafè de Mar, per exemple- per a efectuar una pluja d’idees d’acord amb entitats i col·lectius ciutadans que portés a una decisió definitiva sobre el tema?
Calia trobar un desllorigador i arribar a una conclusió de tota la problemàtica de Can Fàbregas, d'acord, però molt em temo que amb la decisió definitiva, ens acabem d'endinsar com a ciutat en un bon esbarzer. Ens hem posat la soga al coll anunciant que la nau ha d'estar reconstruïda el 2015 i que tindrà una finalitat que ningú acaba de compartir -i uns costos obvis per l'erari públic-. I, sobretot, que desatendrem la qüestió de Can Marfà, que seguirà sense cap ús en els propers anys: Mataró seguirà sense tenir un Museu de la Ciutat ni tampoc un espai que recordi una part prioritària de la seva història, la d'aquella activitat que li ha donat anomenada mundial, durant molt més temps.
Fumata blanca si, però podem haver entrar ara en terrenys pantanosos. Espero equivocar-me i que tot plegat quedi en paper mullat. I aquí s'acaben les metàfores per avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada