L'inesperat comiat de Joan Mora

La notícia de què l'actual alcalde de Mataró, Joan Mora, de CiU, no espresentarà a les properes eleccions municipals ha deixat tothom bocabadat a la capital del Maresme aquest dijous 5 de juny de 2014. 
Feia mesos -almenys mig any- que Joan Mora ho havia anat deixant anar pels passadissos de La Riera 48 -i en molts altres indrets- perquè si s'arribava a confirmar ningú se sorprengués excessivament: circumstàncies familiars el feien pensar i repensar sobre l'oportunitat de presentar-se a la reelecció com a alcalde de Mataró el 2015.
Davant aquesta cavil·lació que l'alcalde manifestava a periodistes i persones properes, el seu entorn apuntava que probablement no era més que una especulació de l'alcalde; no perquè no es prengués seriosament el que estava suggerint sinó com una forma d'enquesta informal; ningú es creia que efectivament Mora decidís llançar la tovallola després del complicadíssim mandat que ha tingut a l'Ajuntament de Mataró. 

Certament no tenia cap sentit -políticament parlant- que un alcalde que ha arribat al poder local amb moltes dificultats i que no ha pogut impulsar cap gran projecte de ciutat en aquest mandat, no es volgués prendre un segon 'round' per a poder exercir el càrrec amb una certa plenitud -més després de l'anunci de Joan Antoni Baron, el seu gran adversari, de no repetir com a cap de llista del PSC-. De fet, temps enrere, després d'admetre el mal inici de CiU a l'Ajuntament -amb baixes i canvis constants de polítics i tècnics-, l'entorn de Mora assegurava que faria falta tan si com no un segon mandat per poder concretar el que ara pràcticament només s'havia pogut esbossar -lideratge de les preferents de Laietana a banda, que és l'únic gran actiu polític que podrà lluir Mora-.  

Però la cosa anava de veres. Aquest dijous al matí, a primera hora, els mitjans de comunicació de la ciutat van rebre una convocatòria urgent on, sota el logotip de la campanya del 2011 -"Joan Mora. El canvi en positiu"- se'ls convocava a una roda de premsa a les 12 del migdia al local de CDC a l'avinguda del Maresme. No s'explicitava el motiu de la trobada ni qui la protagonitzaria, però tenint en compte el logotip que apareixia sobre la nota, la celeritat de la convocatòria i el lloc on havia de tenir lloc -no l'Ajuntament sinó la seu de CDC- era fàcilment deduïble que alguna cosa gruixuda estava a punt d'ocórrer.

Inexplicablement pel to del que s'anava a saber, qui va destapar la notícia -convenientment filtrada abans d'hora- no va ser el propi Mora sinó l'edició digital del rotatiu La Vanguardia que, a les 12.05 -quan l'alcalde encara no havia començat a parlar i per tant no havia dit absolutament res del tema- ja avançava: "El alcalde de Mataró deja la política por amor. Joan Mora abandonará laprimera línea municipal para cuidar a su esposa, que está enferma", creant un frame de lectura molt determinat des del minut 0. 

No va ser fins vuit minuts després, a les 12.13, que el propi Mora, des de Twitter, confirmava amb una piulada queplegava: "Acabo d'anunciar als mitjans (ahir ho vaig fer a l'assemblea #CiU #Mataró) que no repetiré com a cap de llista per raons estrictament personals". No concretava -tampoc ho va fer a la roda de premsa ni tenia perquè fer-ho- quins n'eren els motius i per tant la privacitat que el propi Mora semblava reclamar era violentada abans i tot que ell la demanés. Una estona després, també al diari 'Ara', a partir d'una nota d'Europa Press que citava "fonts de CDC", faria referència a aquest extrem en referència a la seva dona. Penosa circumstància; val més no pensar massa a què jugaven els mitjans i tots aquells que aquests dies han especulat sobre les "raons estrictament personals" de l'abandonament.

Mora acabava d'anunciar el que és la notícia de l'any en termes polítics a Mataró una mica menys d'un any abans de les municipals de 2015 i més de mil dies després d'assumir el càrrec, que ha exercit enmig d'evidents dificultats. A la roda de premsa va agrair l'oportunitat que com a alcalde havia tingut d'encapçalar la ciutat, va assegurar que "ningú era indispensable" -tampoc ell mateix- i va comprometre's a seguir al peu del canó durant tot l'any que queda de mandat. I va assenyalar que dins del seu equip actual s'hi podria trobar la figura del seu successor.

El primer alcalde de CiU després de la represa democràtica ha dit, doncs, prou. Una decisió que ha causat sorpresa des d'un punt de vista de partit, tenint en compte la dificultat que ha tingut CiU de poder accedir a l'alcaldia, que anteriorment havien ocupat de forma inexpugnable els socialistes Majó, Mas i Baron. Si s'ha vist en cor de plegar, asseguren en el seu entorn, és precisament perquè no tem que la seva sortida d'escena dificulti gaire que CiU segueixi ostentant l'alcaldia de Mataró, sobretot tenint en compte els magres resultats que tothom augura al PSC, que podria ser sobrepassat per Esquerra. Una enquesta telefònica feta fa unes setmanes a cases mataronines va servir precisament per comprovar les bones expectatives que tindria CiU el 2015 a la ciutat (en aquesta enquesta, a més, es preguntava explícitament per l'alcalde i per tres regidors -Joaquim Fernàndez, Miquel Rey i Núria Calpe, que és la probable successora de Mora-).    

El que segur que tampoc ha animat Mora a continuar ha estat el poc suport rebut en els tres anys que porta d'alcalde per part de la direcció de CDC del carrer Còrsega -especialment sagnant és el cas del Joan Coromines i el tancament d'una de les seves línies; tota la insistència posada en la qüestió va ser ignorada olímpicament per la conselleria d'Ensenyament des del primer moment-. En diverses ocasions, Mora ha avantposat la seva responsabilitat local a la de partit, cosa que no ha ajudat a posicionar-lo dins l'entramat convergent. I això que per CiU, aconseguir governar una ciutat com Mataró era una objectiu en sí mateix des de feia molt temps, perquè darrera Mataró podien caure feus que també han semblat inabastables com Terrassa, per citar un exemple.  

Cal subratllar que Mora tampoc ha tingut bones relacions amb les figures prominents de CiU a la comarca, per exemple amb l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch. Un article de l'alcalde mataroní, com a vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, al diari Ara apuntant la necessitat de fusionar les dues entitats municipalistes, no va fer cap gràcia a Buch, president de l'altra entitat municipalista, l'Associació Catalana de Municipis. No ha estat ni el primer ni l'últim xoc entre els dos durant aquest mandat, com tothom coneix en els ambients polítics de la comarca.    

I és que si alguna cosa ha quedat clara durant aquest temps és que Mora no és un polític "políticament correcte". De fet, sempre s'ha reclamat com un "indignat" que es veu lluny dels partits i el sistema, que veu poc pràctic i engrescador. El seu caràcter impetuós, hiperexecutiu, radicalment exigent amb el seu equip i amb ell mateix s'han demostrat difícils d'encaixar en un context en què cal més paciència, diàleg i esperit pactista que en cap altre moment de la història política local a casa nostra -una candidata com Núria Calpe, amb molta més mà esquerra, sembla molt més ben situada en aquest context, a banda de poder descol·locar el PSC de David Bote per la qüestió del gènere-.

Mora acusa el cansament per haver hagut de jugar en un terreny de joc les regles del qual ningú coneix i no ha acabat de trobar el seu lloc a l'alcaldia. La impossibilitat de seguir dedicant unes hores a la setmana a la seva empresa, com ell havia imaginat des de l'oposició estant, ha jugat també en contra seu. Veurem si el seu comiat és una retirada prolongada o un simple punt i a part, ell que sovint fa broma en privat amb la possibilitat de ser ambaixador a Madrid de la República Catalana.

Acabo. Mora no repetirà el 2015. L'exalcalde Joan Antoni Baron tampoc. L'únic candidat amb opcions de govern que repetirà és Francesc Teixidó, encapçalant la llista d'Esquerra, partit que podria tenir la clau de la governabilitat al proper Ajuntament. Falta saber si l'aparició de noves formacions com Ciutadans o Podemos al consistori mataroní jubilarà la presència d'altres forces que suposen un trencament amb l'establishment local com la CUP o Plataforma per Catalunya. O si simplement sumaran ingredients a l'olla gegant de la La Riera 48. S'acosten menys de 365 dies apassionants per la política local mataronina.

El Partit del Tecnocampus

D'esquerra a dreta, Manuel Mas, Joan Mora, Joan Antoni Baron i Joan Majó. Foto: Ajuntament de Mataró

El darrer divendres de novembre va tenir lloc a la sala d’actes del parc tecnològic del Rengle la constitució del Partit del Tecnocampus, amb l'alcalde Joan Mora (CiU) com a president fundador i els exalcaldes socialistes Majó, Mas i Baron en tres vicepresidències que s’han creat especialment per tal de generar un equilibri entre els diferents orígens polítics. La missió del nou estri polític mataroní serà congregar voluntats al voluntat del gran projecte de futur de la ciutat, punt d'encontre entre les dues formacions que històricament han liderat la política local després de molt temps de durs enfrontaments. El pacte serviria per plasmar "l'esperit Tecnocampus" al que sovint apel·la en privat el seu actual director general, Jaume Teodoro, per aïllar el Parc tecnològic mataroní de les picabaralles polítiques habituals. Esperit Tecnocampus o Pax Tecnocampus, com vostès vulguin. 

Aquest podria ser un inici de crònica política hiperinterpretativa de l’acte de celebració dels 30 anys de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, una de les dues universitats que van fusionar-se en el parc junt amb l'Escola Universitària del Maresme. I res indica que, després d’aquella cita, la sensació que es va viure a la sala del Tecnocampus on va tenir lloc la cerimònia hagi esdevingut més que això, una sensació. Però això no treu que l’acte va tenir una alta càrrega política, fins i tot potser excessiva a tenor dels comentaris posteriors, que pràcticament ningú ha subratllat.

Hi ha va haver en tot el que va passar aquell vespre a la sala un to protocol·lari molt poc habitual a casa nostra, on la cultura progre primer i la cultura cool -informal- després han fet que atorgar una medalla o un distintiu sigui considerat una cosa una mica fora de to. Per això va sonar estrany que, un cop visionat el documental de Joan Safont i m1tv, l’alcalde Mora fes pujar a l’escenari els seus tres predecessors i els lliurés el fermall institucional del TecnoCampus –Majó no hi era perquè va haver de marxar, però com si hi hagués estat-. A continuació, de forma divertida tenint en compte que l’alcalde Baron segueix sent el cap del grup municipal del PSC, l’alcalde li va cedir la paraula perquè es dirigís a la concurrència. Igualment ho va fer amb Manuel Mas i amb Joan Majó, que va adreçar un missatge gravat. Un convergent deixant 20 minuts de contingut a tres socialistes. Política de gestos. Intent de generositat en un marc de confusió i dobles lectures. 

Han passat dos anys de l’inici del mandat i sembla que era el moment de deixar enrera la política del retrovisor. L’equip d'alcaldia va preparar un acte per escenificar el final de la guerra freda que ha caracteritzat els dos primers anys de mandat de Joan Mora en relació al Partit dels Socialistes. O almenys el principi del desgel. L’escena estava calculada al detall, evidentment. I buscava generar un nou frame de consens molt necessària pels temps fragmentats que s’apropen. Baron i els dos altres exalcaldes socialistes la van agrair en públic. I van aprofitar per subratllar la seva aportació en el projecte i fins i tot -Baron- per reclamar als nous hostes de La Riera 48 nous projectes que engresquin la capital del Maresme de cara al futur, que poden passar -o no- pel propi TCM. 

També l'alcalde Mora va aprofitar per presentar-se com el principal valedor del projecte en aquests moments, arraconant qualsevol visió contrària en aquest sentit que ell hagués pogut projectar quan era a l'oposició -almenys en un parell d'ocasions va generar missatges contradictoris en aquest sentit-. Sí, el Tecnocampus no va ser concebut ni projectat ni executat pel seu govern i fins i tot va ser un projecte que des de les files de CiU es mirava de lluny -almenys mentre la formació nacionalista va controlar el Consell Comarcal del Maresme i la seva universitat, l'EUM-, però això és el passat i el futur és Tecnocampus, va venir a dir Mora. (De fet el seu entorn sí que ha tingut una forta relació amb el projecte; la seva mà dreta a Kriter i successor en l'actualitat és Pedro Gómez que, tal com s’explicava en el documental, és ni més ni menys que l’inventor del terme Tecnocampus).

Les eleccions de 2015 queden lluny, però no tant. En tot cas, ara és el moment de començar a teixir futures aliances o almenys a recosir les vestidures esquinçades mútuament de cara a fer-les possibles un dia, encara que siguin precàries, com tot a la vida... perquè la sociovergència pot ser l'única alternativa possible després dels propers comicis municipals...

P.d.: alguna cosa potser sí que està passant. Quan enllesteixo aquest article rebo una convocatòria del grup municipal del PSC: "Avui a les 17h a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament de Mataró, el president del Grup municipal de CiU i alcalde, Joan Mora, i el president del Grup municipal socialista, Joan Antoni Baron, signaran un acord relatiu a les Ordenances Fiscals per a l’exercici 2014". To be continued...

Municipals 2015: un consistori hiperfragmentat

Hem travessat l'equador del mandat en els ajuntaments i com aquell qui diu els preparatius per les properes eleccions estan a la cantonada -els socialistes mataronins han d'escollir candidat via Primàries en els propers mesos, per exemple-.

De totes maneres, en aquesta ocasió, més important fins i tot que qui obtindrà la primera posició en nombre de regidors a La Riera 48 serà la composició mateixa del consistori, amb tota seguretat més fragmentat que mai, molt més que ara. I això que en aquests moments ja hi ha sis grups polítics representats a l’Ajuntament de Mataró i, en canvi, de 1987 a 1991 només hi havia 3 grups municipals: PSC, CiU i IC –el PP no va recuperar representació fins el següent període-.

El cert és que el país es mou molt ràpid i els Ajuntaments, tot i que van ser escollits fa només dos anys, estan desactualitzats, per dir-ho d’alguna manera. Quan es produeixin nous comicis, fins i tot en el cas que anessin a la baixa els resultats d'ERC i Ciutadans respecte les autonòmiques de 2012 –6.399 i 4.921 respectivament-, es dóna per feta la presència d'aquests grups almenys amb tres/quatre regidors per ERC i dos per Ciutadans -malgrat l'absència de cap projecte local d'aquesta formació per a la ciutat-.

D’altra banda, no sembla que hi hagi d’haver cap baixa entre els partits petits que ja són al consistori. Tot i que Plataforma x Catalunya podria haver tocat el seu sostre electoral i més després de la batalla que el PP local està protagonitzant per recollir part dels sufragis, i que la crisi haurà mitigat i el xoc autòctons-immigrants s'haurà rebaixat, seria estrany que Mònica Lora perdés més de la meitat dels 4.700 que va rebre el 2011, desapareixent del consistori.

Més aviat, qui podria patir més per mantenir-se al Saló de Sessions de l’Ajuntament és la CUP, que amb els resultats de les autonòmiques en mà -1.696 vots-, es quedaria gairebé a un miler de vots per mantenir representació -mentre a Catalunya la CUP és una marca nova i en alça, a Mataró la seva tirada inicial ja ha passat-. A més, al revés que les últimes convocatòries, la tensió electoral fa presagiar una pujada del nombre total de sufragis, posant les coses més difícils a aquells partits als quals els costa tradicionalment superar la barrera del 5%.

Tot apunta, doncs, que als sis partits actuals s'hi hauran de sumar tan si com no dues formacions més, pujant el número de formacions amb presència al consistori fins a 8. Això, sumat al rebaix de vots dels dos partits fins fa poc temps principals, fa presagiar un escenari amb una CiU amb 6-7 regidors –l’actuació política al voltant de les preferents pot ajudar força- i un PSC amb 5, en el millor dels casos pels socialistes –a Barcelona, les enquestes els auguren la pèrdua de la meitat d’edils-. Per tant, els partits que presumiblement podran conformar majories –també ERC la podríem incloure en aquest paquet- no tindran ni la meitat dels regidors necessaris per fer-ho, una situació absolutament inèdita a casa nostra. Això, és clar, no havia passat mai; les coalicions s’articulaven a partir d’un partit gran que les sustentava i una o dues formacions que feien de suport. Ara les coses serien figues d’un altre paner i molt més complexes.

Si es confirmés aquest escenari –altament probable- es consolidaria el mapa electoral de molt difícil gestió que ja van donar les eleccions del 2011, obligant a construir una majoria governamental amb almenys 3 partits. Els polítics locals, entre moltes altres coses, hauran de mentalitzar-se que el mandat 1987-1991 queda molt lluny, que l'escenari del 2011 ha vingut per quedar-se i que els electors no acceptaran un altre mandat legislativament ineficaç com el que estem vivint. La consolidació d’un autèntic canvi de ‘frame’ que els requerirà un esforç molt important però que també els farà rendir a l’evidència l’endemà de les eleccions.

Un gest d'autoritat

L’alcalde Joan Mora va fer divendres passat, en la tradicional roda de premsa postple, una important al•locució en relació a la temàtica de la immigració, una qüestió que aquest agost ha viscut un repunt molt preocupant amb diversos episodis conflictius en diferents barris de la ciutat.

Per primera vegada, adreçant-se a aquelles persones que han vingut a parar a casa nostra i que no semblen disposades a comportar-se com ho ha de fer qualsevol altre ciutadà, els va convidar a marxar de la ciutat. Així, taxativament. “Si algú pretén viure al marge de la llei a Mataró, ja pot fer les maletes”, va deixar anar l’alcalde, el qual també va assegurar que el seu govern seguiria fent tota la pressió política que es pugui perquè si algú en situació irregular delinqueix, se l’expulsi del país.

Si vostès volen, la forma en què va pronunciar l’alcalde Mora aquestes paraules és una mica excessiva, un estirabot que no acaba de lligar amb el discurs mantingut en aquest àmbit fins al moment. Amb un punt de sobreactuació –l’alcalde no està habituat a parlar en públic en aquests termes-. Però el gest era rellevant per inèdit: amb el seu posicionament públic, clar i contundent, l’alcalde de Mataró va començar a donar resposta a un malestar expressat molt clarament per les urnes a les municipals de fa dos anys i que fins ara no havia obtingut resposta. Si volen és un detall, però significa un canvi d’estratègia respecte els 4.800 mataronins que van votar llavors Plataforma per Catalunya; persones que van emetre un vot de protesta, un vot que evidenciava malestar, un vot que reclamava autoritat. Que fins ara s’ha desatès.

De fet, el govern municipal format en minoria per CiU ha protagonitzat en els darrers dos anys un sorprenent silenci en aquesta qüestió, com si esperés que l’arribada de la crisi faria rebaixar la crispació en els barris on es concentra més població immigrada. Per CiU aquesta o no és la seva prioritat política o no sap de quina forma abordar-la més enllà de les polítiques de l’anterior govern tripartit –a banda d’uns plans de seguretat específics per aquests barris que no sembla que donin resultats clars-. Reeditar el Pla per a la Nova Ciutadania –exercici que de moment no ha estat possible pel desacord entre els grups- no sembla que hagi de solucionar massa res.

Per això les paraules de Mora el divendres al matí són importants, perquè poden marcar un punt d’inflexió respecte tot plegat. El malestar d’una part dels autòctons vers la presència dels immigrants es resoldrà atenent també als que ja hi eren i no només als que acaben d’arribar. I els que ja hi eren reclamen que se’ls escolti, se’ls tingui en compte i no se’ls estigmatitzi; que se’ls ofereixi un compromís de contundència amb aquells que es comporten de forma incívica, per exemple. O que els serveis socials com la Sanitat i l’Educació estiguin dimensionats a la situació actual i dotats amb els recursos suficients.

Cal anar amb peus de plom amb el fenomen migratori, evidentment, però és hora de començar a actuar i a parlar clar. I parlar clar és la manera de començar a fer política.

* Nova entrega de LaRiera48, el meu bloc d'anàlisi polític, que a partir d'ara es reproduirà també a El Tot Mataró.

Fer que torni la indústria tèxtil, projecte inaudit?

La crisi ennuvola la vista. Jo diria que sobre això podríem trobar -almenys en això, sí- un cert consens. Com que ens atabala i ens angoixa, ens impedeix pensar, reflexionar, repensar i mirar més enllà, estratègicament. Lògic, perquè prou costa el dia a dia com per pensar amb llums llargues, però és que precisament es tracta d'això, de trencar aquest cercle: cal pensar en gran, més que mai.

Tenia aquest pensament reflexionant sobre una notícia clau que ha aparegut els darrers deu dies a la premsa i sobre la qual tan sols he vist algun tuit i un article d'opinió que s'hi referia. Quina és la notícia? Un estudi que afirma que la meitat de la indústria tèxtil deslocalitzada des de casa nostra podria tornar cap aquí perquè els avantatges de produir a fora ja no són tan grans com abans, de manera que tant per tant, les empreses podrien relocalitzar la producció a casa nostra. Senzillament: com que el sou mitjà a la Xina i als països asiàtics va en augment, enviar a produir les prendes de roba allà està deixant de tenir sentit. Parlem de 100.000 antics llocs de treball que es podrien recuperar.

Davant d'això, em pregunto: des de les institucions locals hi ha alguna estratègia pensada per facilitar la tornada d'aquesta producció a casa nostra? Em temo que la resposta, més enllà d’uns primers contactes entre l’Ajuntament i la FAGEM, és que no. Podríem incentivar d'alguna manera que els empresaris que fins ara havien deslocalitzat relocalitzin generant llocs de treball a casa nostra? Podríem dur a terme un procés intensiu d'inversió pública -de forma puntual- en els negocis del tèxtil de casa nostra, abocant-hi diners i sobretot els coneixements de les fornades d'enginyeria del Tecnocampus per tal que aquests negocis floreixin de nou i s'atreveixen a remuntar les seves plantilles locals?

Intueixo que iniciar un procés com aquest, després d'anys insistint una i altra vegada en la mort del tèxtil, és anar contracorrent, però... per què no ho provem? Imagineu-vos que fóssim capaços de tallar la sagnia actual –segons el darrer informe de conjuntura socioeconòmica de l’Ajuntament, actualment hi ha 4.000 treballadors del tèxtil a Mataró, xifra a la baixa- i convertir aquest món, de nou, en un nínxol d'ocupació.

Cal recordar que el sentit original del projecte Tecnocampus era ajudar a fer la transició al nou món, al món digital, de les bases productives clàssiques de la ciutat. En la línia del que ha anat fent CETEMMSA en les dues darreres dècades. Per què no intentem fer ara un nou salt endavant en l'objectiu que va fer néixer el TCM, que no era precisament construir un parc tecnològic ni un complex universitari, per abanderar una nova Revolució Tèxtil a casa nostra? 

Algú pot pensar que desvariejo i que el futur s'ha de buscar en altres sectors econòmics. No dic que no. Però alerta perquè a vegades les solucions més òbvies estan sota les nostres passes, fins i tot les que sembla que havíem deixat enrera.
 

(Article dedicat a Josep Maria Ferrer, entusiasta d'aquest món i promotor entre altres coses del Museu del Gènere de Punt que ens acaba de deixar)

'Fumata blanca' a Can Fàbregas, però desvestint un sant

Manllevo el títol d’aquest post de la magnífica portada de El Tot Mataró d’aquesta setmana, que també apareix a la crònica de Judith Vives a l’interior de la revista Capgròs. És una perspicaç interpretació afirmar que la darrera aprovació –pràcticament per unanimitat- del paquet de mesures sobre Can Fàbregas i El Corte Inglés, en l'agitadíssim darrer ple municipal, representa per a la ciutat una autèntica fumata blanca.

Realment seria una molt bona notícia que haguéssim arribat, ara si, al capítol final respecte la resolució d’aquesta història, que ha obligat els polítics i periodistes locals –i a part de la ciutadania- a aprendre de processos urbanismes almenys el mateix que, a nivell general, els periodistes i els polítics han hagut d’aprendre d’economia en els darrers temps a causa de la crisi.

Cal recordar que, en aquests moments, l'arribada de la locomotora comercial a la ciutat penjava d'un fil després que el novembre es conegués una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que invalidava diverses parts del procés urbanístic dut a terme fins al moment. L'alcalde Mora va prometre celeritat i ha complert.

Per tant, cal aplaudir la destresa del govern municipal per haver sabut desplegar un paquet de mesures que van més enllà d’una estricta modificació urbanística i que buscava, en darrer terme, recuperar la pau social a la ciutat a l’entorn d’aquest assumpte, que s'ha viscut amb un alt grau de crispació. Un acord que satisfés pràcticament a tothom i que servís per obrir la porta definitivament a l’aparador comercial. Fins i tot fent servir una forma un tant rocambolesca com signar un acord entre Ajuntament i una plataforma i un partit polític –en aquest cas Salvem Can Fàbregas i la CUP, que s'atribueix part del mèrit de l'operació- per tal que aquests dues sigles retiressin les demandes que han anat embarrancant el procés. Benvinguda sigui la imaginació del govern municipal.

De totes maneres hi ha un però important en l’afer, que és la inclusió en aquest paquet de mesures del destí final de la nau reconstruïda de Can Fàbregas, que se situarà –ja era la previsió final- a la cantonada del carrer Tetuan amb el carrer Biada. El govern municipal, recollint una idea anteriorment apuntada per ERC, pel Pla de Mandat del propi executiu de Joan Mora i subratllada també fa un parell de mesos per part de la CUP, apunta que la nova Can Fàbregas es converteixi en la Casa de la Cultura Popular de la ciutat –a la pràctica, la Casa de Les Santes-.

A primera vista això no sembla pas cap mala idea, perquè ajuda a tancar el conflicte i a satisfer el darrer però que podrien tenir els crítics, que seria veure Can Fàbregas reconstruïda però ocupada per una empresa del món de la restauració, com la Llotja de la ciutat de Perpinyà, per citar algun exemple.

Ara bé: és obvi que si en comptes de tenir un ús terciari ha de tenir un ús públic, l’espai haurà de ser mantingut amb fons públics, com ha reconegut l'alcalde Mora, a no ser que es localitzi un mecenes que vulgui finançar-ne els costos corrents -cosa difícil en aquests moments-. I que, primerament, s’haurà de reconstruir, cosa que es faria utilitzant l’aportació en concepte d’ajuda al municipi a la qual ja es va comprometre El Corte Inglés en el moment del seu aterratge.

Amb aquesta aposta, estarem vestint un sant per desvestir-ne un altre. Per un costat, el que havia de ser el nou Museu de la Ciutat a Can Marfà, ja incloïa una part –la que ara ocupen les figures de la ciutat, la planta baixa de l’edifici principal- dedicada a la cultura popular. Una part que ja s’usa com a tal i que era un dels arguments que donaven sentit a l’aposta del museu en aquell àmbit. De fet, aquest esquema, llargament apuntat des de La Riera 48, és el que va fer decidir també a rehabilitar la nau petita de Can Marfà per a situar-hi una altra part del nou museu de la ciutat que es dedicaria a la industrialització i concretament a la història del gènere de punt a la ciutat.

I, en segon lloc, parlo de desvestir un sant per vestir-se un altre perquè la previsió inicial era que aquests diners que El Corte Inglés aportava "per a la ciutat" en el marc de l’operació d'arribada havien de servir precisament per rehabilitar Can Marfà i així possibilitar que hi anés a parar el material cautelosament guardar i mantingut durant molts anys per la Fundació Jaume Vilaseca. Ara, en canvi, la idea, segons el que s’ha aprovat en el ple municipal i va confirmar Joan Mora en la roda de premsa post ple, és -com dèiem- que aquests diners serveixin per sufragar la reconstrucció de la nau a la cantonada del carrer Iluro i Biada. Segons el projecte anterior, la reconstrucció havia d'anar a càrrec de PUMSA però un concurs posterior d'explotació de la nau reconstruïda havia de servir per rescabalar aquests diners –el càlcul era que la reconstrucció costaria 2,5 milions d’euros, fa uns anys-. Algú dirà que, en aquests moments, mantenir aquesta fórmula seria condemnar la nau a què no es reconstrueixi mai més i segurament té raó. Però la solució no pot ser deixar a l’estacada Can Marfà i el Museu del Gènere de Punt.

Però és que, a més a més, hi ha un element que sembla que ningú ha tingut en compte: resulta que la Fundació Vilaseca es troba en serioses dificultats per a mantenir obert al públic el seu espai provisional en un local del barri de Cerdanyola, com ha fet des de fa més d'una dècada. És més: probablement l’haurà de tancar per manca de finançament. I mentrestant, la nau petita de Can Marfà està ja perfectament rehabilitada per a poder-hi traslladar almenys una part d’aquest material i començar-lo a exposar al públic Amb el gir del govern respecte aquesta qüestió i les dificultats de la Fundació Vilaseca, tot aquest material quedarà tancat i barrat on és ara, i no es podrà veure enlloc. No valdria la pena derivar almenys una part dels diners que aporta El Corte Inglés a dur a terme aquesta operació? I començar a donar vida així a aquest espai que, un cop rehabilitat, segueix tancat i barrat? (En el seu moment, el cost de l’operació de moure almenys una part de la maquinària d'on és ara fins a Can Marfà es va calcular al voltant de 100.000 euros).

Es podria argumentar que si, que valdria més no desvestir un sant per vestir-ne un altre, però que el consens que suscita convertir la nova Can Fàbregas en la Casa de la Cultura Popular és clau per a poder emetre la fumata blanca que dèiem al principi. Però és que resulta que això tampoc és cert: malgrat que la creació d'aquest espai -sense especificar on- va ser una proposta defensada per la CUP fa unes setmanes, els de Xavier Safont-Tria han dit públicament que no consideren que vincular la proposta amb la nova Can Fàbregas sigui prioritari. Que s'hi podria fer l'Escola de Música Municipal, per exemple. El mateix diu la Plataforma Salvem Can Fàbregas. Per tant, en realitat la idea no satisfà a ningú. Si les coses són així... perquè hem hagut de concretar ja l'ús de la nau un cop refeta? No es podria haver obert un procés participatiu –igual que s’està fent amb el Cafè de Mar, per exemple- per a efectuar una pluja d’idees d’acord amb entitats i col·lectius ciutadans que portés a una decisió definitiva sobre el tema?

Calia trobar un desllorigador i arribar a una conclusió de tota la problemàtica de Can Fàbregas, d'acord, però molt em temo que amb la decisió definitiva, ens acabem d'endinsar com a ciutat en un bon esbarzer. Ens hem posat la soga al coll anunciant que la nau ha d'estar reconstruïda el 2015 i que tindrà una finalitat que ningú acaba de compartir -i uns costos obvis per l'erari públic-. I, sobretot, que desatendrem la qüestió de Can Marfà, que seguirà sense cap ús en els propers anys: Mataró seguirà sense tenir un Museu de la Ciutat ni tampoc un espai que recordi una part prioritària de la seva història, la d'aquella activitat que li ha donat anomenada mundial, durant molt més temps.

Fumata blanca si, però podem haver entrar ara en terrenys pantanosos. Espero equivocar-me i que tot plegat quedi en paper mullat. I aquí s'acaben les metàfores per avui. 

Les preferents de Laietana: una bona operació política de l’alcalde Mora

La intervenció de Joan Mora dilluns dia 11, dos dies abans d'anar a Madrid amb la resta de grups del consistori. A sota, manifestació de dissabte dia 15 a La Riera de Mataró, com és habitual des de fa mesos.

Aquesta ha estat una setmana clau per al govern de Mataró. Dilluns, en prime time televisiu de matí, l’alcalde de Mataró, Joan Mora, apareixia al programa Els Matins de TV3 en companyia de Diego Herrera, fill d'afectats per les preferents i portaveu d'Estafabanca, per parlar de la situació creada a Mataró amb el drama de les participacions preferents venudes a milers de persones sobretot a la caixa de tota la vida, la Caixa Laietana, que -ironies de la història- arribava el passat 8 de febrer a la gloriosa xifra dels 150 anys d’existència però ho feia ensorrada en el pou de la història (fins i tot aquesta setmana s’ha retirat el rètol amb el nom de l’entitat a l’històric edifici de la Plaça de l’Ajuntament que ara acull la biblioteca de l’entitat d’estalvis, per bé que l’entitat d’estalvis en sí ja no existeix i només en queda aquest espai i diversos altres equipaments a la ciutat i a poblacions limítrofes).

Joan Mora apareixia així per primera vegada al mapa dels televidents catalans com un polític capaç d’interpretar la situació que viu la ciutat on governa i de donar-hi resposta –anteriorment, Mora havia aparegut tan sols amb aquelles declaracions una mica fora de lloc quan un tren, per descuit del conductor, es va estampar contra el topall de la via 4 a l’estació de Mataró i ell va aprofitar per carregar contra la xarxa d’infraestructures de Renfe-.

Però només era la primera part de l’operació imaginem que curosament dissenyada des del gabinet d’alcaldia, a els golfes de la Casa Gran: en una hàbil maniobra per a subratllar la seva vocació d’alcalde per sobre dels partits, Mora es va endur dimecres els representants de tots els grups de l’oposició al Congrés dels Diputats per a mantenir una sèrie de reunions amb els grups de la cambra –també el popular- per tal que s’arbitri alguna solució que permeti pal·liar el drama de les preferents. La idea és que els afectats per les participacions de les preferents -es parla d'entre 6.000 i 15.000 persones-, que primerament van acceptar canviar-les per accions de Bankia ara es pugui acollir a l'arbitratge que han pactat PP i PSOE per rescatar l'import.

És una operació que no obtindrà grans resultats de cara a resoldre el problema –reconeixia el mateix Mora a la premsa posteriorment- però sí la virtut de donar resposta a una inquietud ciutadana (ahir dissabte, diversos caixes de la ciutat van aparèixer empaperats, així com les seus d’alguns partits i a la tarda hi va haver nova manifestació per La Riera, com ja s’ha convertit en tradició).

Joan Mora ha situat Mataró al mapa –i a ell com a governant- amb un assumpte que ell mai hauria imaginat, probablement. Més aviat, quan va prendre possessió del càrrec s’intuïa una relació de confiança amb el llavors nou director general de Caixa Laietana, Josep Ibern. Una relació que es va anar refredant a mesura que Ibern semblava ser absorbit per la voràgine dels esdeveniments i que es va tallar en sec quan el cas Bankia va esclatar i amb ell Laietana va passar a ser un element més de record dels mataronins que no pas de present i evidentment tampoc de futur –un desastre per a la ciutat, en termes de múscul financer i de visibilitat en el país, però que sembla que ningú a Mataró és capaç de detectar i denunciar-. Va ser en l’entrega dels premis Creatic, el novembre de l’any passat, quan Mora va criticar per primer cop i de forma molt contundent els fins ara màxims responsables de Laietana.

 Però tornem al que dèiem. Amb l’operació d’aquesta setmana, Joan Mora ha sabut sintonitzar amb una gran massa de mataronins que estan literalment indignats i liderar el moviment de protesta sense fagocitar-lo; ha fet política en el sentit de representar les inquietuds dels electors. Això és important. Perquè això no és fer gestió, sinó política pura, la manca de la qual durant els gairebé primers dos anys de mandat del nou alcalde ha estat rellevant i que hem criticat en aquest espai diverses vegades. És feina que no costa ni un euro a les arques públiques però en canvi serveix perquè els ciutadans se sentin representats i per tant protegits.

Fins i tot en termes electorals, aquesta és una jugada intel·ligent perquè les sis mil persones que a Mataró han quedat enganxades per les preferents són carn de canó per candidatures populistes com Plataforma per Catalunya o qualsevol altra que pugui sortir en una nova convocatòria.

L’operació política de Mora en relació a Caixa Laietana va tenir ja un primer indici quan durant la inauguració de la nova biblioteca Antoni Comas, al barri de Palau-Escorxador, ara fa dues setmanes, ja va anunciar la voluntat que la biblioteca de Caixa Laietana ubicada entre la plaça de l’Ajuntament i el carrer d’en Pujol passi a ser pública en el moment en què la Fundació Caixa Laietana deixi de poder sufragar-la. Seria una manera molt intel·ligent d’aguantar el cop de la desaparició dels actius de l’antiga caixa a la ciutat i alhora de completar el mapa de biblioteques de la ciutat, al qual li resta una tercera instal•lació d’aquest tipus.

 La Política, sortosament, s’obre pas a La Riera 48.