Municipals 2015: un consistori hiperfragmentat

Hem travessat l'equador del mandat en els ajuntaments i com aquell qui diu els preparatius per les properes eleccions estan a la cantonada -els socialistes mataronins han d'escollir candidat via Primàries en els propers mesos, per exemple-.

De totes maneres, en aquesta ocasió, més important fins i tot que qui obtindrà la primera posició en nombre de regidors a La Riera 48 serà la composició mateixa del consistori, amb tota seguretat més fragmentat que mai, molt més que ara. I això que en aquests moments ja hi ha sis grups polítics representats a l’Ajuntament de Mataró i, en canvi, de 1987 a 1991 només hi havia 3 grups municipals: PSC, CiU i IC –el PP no va recuperar representació fins el següent període-.

El cert és que el país es mou molt ràpid i els Ajuntaments, tot i que van ser escollits fa només dos anys, estan desactualitzats, per dir-ho d’alguna manera. Quan es produeixin nous comicis, fins i tot en el cas que anessin a la baixa els resultats d'ERC i Ciutadans respecte les autonòmiques de 2012 –6.399 i 4.921 respectivament-, es dóna per feta la presència d'aquests grups almenys amb tres/quatre regidors per ERC i dos per Ciutadans -malgrat l'absència de cap projecte local d'aquesta formació per a la ciutat-.

D’altra banda, no sembla que hi hagi d’haver cap baixa entre els partits petits que ja són al consistori. Tot i que Plataforma x Catalunya podria haver tocat el seu sostre electoral i més després de la batalla que el PP local està protagonitzant per recollir part dels sufragis, i que la crisi haurà mitigat i el xoc autòctons-immigrants s'haurà rebaixat, seria estrany que Mònica Lora perdés més de la meitat dels 4.700 que va rebre el 2011, desapareixent del consistori.

Més aviat, qui podria patir més per mantenir-se al Saló de Sessions de l’Ajuntament és la CUP, que amb els resultats de les autonòmiques en mà -1.696 vots-, es quedaria gairebé a un miler de vots per mantenir representació -mentre a Catalunya la CUP és una marca nova i en alça, a Mataró la seva tirada inicial ja ha passat-. A més, al revés que les últimes convocatòries, la tensió electoral fa presagiar una pujada del nombre total de sufragis, posant les coses més difícils a aquells partits als quals els costa tradicionalment superar la barrera del 5%.

Tot apunta, doncs, que als sis partits actuals s'hi hauran de sumar tan si com no dues formacions més, pujant el número de formacions amb presència al consistori fins a 8. Això, sumat al rebaix de vots dels dos partits fins fa poc temps principals, fa presagiar un escenari amb una CiU amb 6-7 regidors –l’actuació política al voltant de les preferents pot ajudar força- i un PSC amb 5, en el millor dels casos pels socialistes –a Barcelona, les enquestes els auguren la pèrdua de la meitat d’edils-. Per tant, els partits que presumiblement podran conformar majories –també ERC la podríem incloure en aquest paquet- no tindran ni la meitat dels regidors necessaris per fer-ho, una situació absolutament inèdita a casa nostra. Això, és clar, no havia passat mai; les coalicions s’articulaven a partir d’un partit gran que les sustentava i una o dues formacions que feien de suport. Ara les coses serien figues d’un altre paner i molt més complexes.

Si es confirmés aquest escenari –altament probable- es consolidaria el mapa electoral de molt difícil gestió que ja van donar les eleccions del 2011, obligant a construir una majoria governamental amb almenys 3 partits. Els polítics locals, entre moltes altres coses, hauran de mentalitzar-se que el mandat 1987-1991 queda molt lluny, que l'escenari del 2011 ha vingut per quedar-se i que els electors no acceptaran un altre mandat legislativament ineficaç com el que estem vivint. La consolidació d’un autèntic canvi de ‘frame’ que els requerirà un esforç molt important però que també els farà rendir a l’evidència l’endemà de les eleccions.