Quim Fernàndez: CiU fa una aposta segura per retenir l'alcaldia de Mataró

Una aposta segura, ferma i que no depararà sorpreses per un temps d’“inquietud” i més que probable trasbals.

Així es podria definir l’anunci, fet aquest dilluns al vespre via xarxes socials durant la mateix assemblea de ratificació interna, de què Joaquim Fernàndez, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Mataró i home fort del govern capitanejat per l’actual alcalde Joan Mora, serà el candidat de CiU a l’alcaldia de Mataró el 2015.

Un relleu que sorprèn els interessats en la política local mataronina perquè semblava que, davant l’inesperat relleu de Mora, l’aposta de CiU a nivell nacional seria –autodescartat Miquel Rey, membre del trio inicial de candidats- per la renovació a fons. Una dona com Núria Calpe, regidora de Via Pública, una cara nova per la ciutadania, hauria anat com anell al dit i l’hauria situat en el mapa d’alcaldesses joves de CiU com la de Sant Cugat –Mercè Conesa- o la de Figueres –Marta Felip-. Hauria també descol·locat el PSC, que hauria vist superada la seva aposta de renovació generacional –David Bote- en clau de gènere. L’alta presència de Calpe en actes durant tot l’estiu a la ciutat –s’havia convertit en l’ombra de l’alcalde i va ser a la reentrée política del carrer Sant Ramon, per exemple, a finals d’agost- indicaven que Calpe, si més no, s’ho estava pensant.

Finalment, però, la regidora de Via Pública ha preferit no donar el pas i, davant d’això, la federació de CiU ha decidit apostar per Quim Fernàndez, l’home que s’havia ofert “pel que calgués”, com Miquel Iceta, al PSC, en clau nacional. Un home de partit, rude faixador polític, bregat amb mil batalles, capaç de portar tres regidories alhora i d’absorbir una quantitat de feina i d’agenda només a l’abast dels tenaços i obstinats.

Declaradament independentista des de molt abans que CiU fes el pas a les rengles de l’estat propi, Fernàndez coneix com ningú del seu grup les interioritats de l’Ajuntament i és una peça de solvència constrastada. És el més polític de tots els actuals regidors de CiU, perquè sap identificar dubtes i reptes i hi posa la banya fins que ho aconsegueix.

Entre els punts negatius, una imatge d’home de partit -és el president local de CDC- que no lliga gens amb l’aire de la nova política que reclamen els ciutadans. I una gestió a Cultura que, més enllà de l’avenç que ha fet la Festa Major de Les Santes en seguretat, civisme i projecció, no ha estat capaç de situar Mataró en el mapa de les ciutats catalanes tal com s’esperava –després de la desaparició del Shakespeare i de Can Xalant, dues bèsties negres provinents de l’època dels tripartit que CiU va decidir tallar tan aviat va arribar al govern-. El fet de ser una aposta segura, ferma i sense sorpreses... és també un hàndicap en temps de canvis i tribulacions. Veurem si la constitució d’un equip fort al seu voltant –sobretot amb el manteniment de Miquel Rey a Promoció Econòmica- mitiga alguns d’aquests hàndicaps.

Quasi vint anys després d’entrar com a regidor –deu ser el més veterà del consistori junt amb l’exalcalde Joan Antoni Baron, que també va entrar el 1995 a La Riera 48- Fernàndez fa l’assalt definitiu a l’alcaldia, un lloc que ell no sembla haver ambicionat mai -i que, si ho ha fet, ha estat molt secretament-. Veurem fins on és capaç d’arribar en la batalla nacionalista amb l’Esquerra de Francesc Teixidó. La creença que serà una batalla difícil deu haver pesat molt a l'hora de proposar un candidat de pes com Fernàndez, que en les seves primeres declaracions ha subratllat la voluntat de mantenir l'alcaldia de la capital del Maresme el proper 24 de maig.

Podem Mataró a l'Ajuntament? Més dinamisme -encara- a l'esquerra del PSC

Marc Giménez i Montse Morón fotografiats a la plaça Granollers de Mataró. Foto: J. S.

Van treure gairebé 2.200 vots a les eleccions europees a Mataró, amb molts bons resultats especialment al barri de Cerdanyola i Pla d'en Boet, en una campanya que aquí els va costar menys de 60 euros, segons recorden orgullosos. Són el cercle local -així en diuen ells, en comptes d'agrupacions- de Podemos, nascut el passat mes de febrer tot i que no es van presentar el 12 de juliol amb un acte amb Carlos Jiménez Villarejo. De fet, parlen amb la retòrica del moviment de Pablo Iglesias, usant expressions com "empoderar" els ciutadans, "polítics del poble", "assemblea ciutadana" i idees com "portar la política dels despatxos al carrer". Aprofiten a fons internet i les xarxes socials, on pengen les actes de les seves assembles, un altre senyal d'identitat del moviment, per allò de demostrar el màxim de transparència que n'és una de les senyes.

Porten tot l'agost treballant, a reunió pràcticament diària. Somriuen en explicar-ho, com si estiguessin aconseguint fer fàcil allò que és molt difícil: mobilitzar la gent. Una mostra: aquest dijous dia 4 eren gairebé 200 a Les Esmandies escoltant Arcadi Oliveras, promotor del Procés Constituent junt amb Teresa Forcades que sembla que acabarà confluint precisament amb Podemos a nivell català, donada la coincidència d'objectius. També somriuen quan expliquen que hi ha militants de formacions polítiques clàssiques que acudeixen a les seves assemblees, que s'han anat fent a diversos indrets de la ciutat.

I ja han decidit presentar-se a les properes eleccions municipals. I en solitari. No hi haurà, doncs, un Guanyem Mataró ni res que s'hi assembli. "Serem molt respectuosos amb aquells partits amb els que ens assemblem, però no contemplem cap coalició electoral, concórrer a les eleccions amb un altre partit", explica Montse Morón, auxiliar d'infermeria del barri de Cirera, provinent de diversos moviments socials però que diu haver-se activitat políticament amb el moviment 15-M -la PAH local o el moviment de les preferents de Laietana són altres elements que han ajudat a coadjuvar Podem a Mataró-. Junt amb ella Marc Giménez, antropòleg actualment a l'atur i portaveu oficial de la formació, i David Jordán són tres de les persones del nucli inicial de la formació.

El maig que ve es veuen amb almenys un regidor a l'Ajuntament -amb la participació de les anteriors municipals, del 53,21 per cent, només repetint els resultats de les europees ho tindrien pràcticament assegurat-, un edil que ha de lluitar per la defensa dels drets socials, tot allò que és públic: el transport públic, que creuen que és un "desastre" -volen recuperar la idea d'una estació central d'autobusos, aprovada al ple de l'Ajuntament a proposta de la CUP però mai executada-, la sanitat -"no deixarem que es faci cap més retallada ni als CAPs ni a l'Hospital de Mataró", indiquen- o el servei públic de l'aigua, que denuncien que l'Ajuntament vol privatitzar. En relació a Aigues de Mataró, de fet, Podemos assegura també que l'Ajuntament vol pagar amb diners d'aquesta empresa íntegrament municipal els costos que tindrà per la ciutat la Festa del Cel, uns 250.000 euros.

Entre els que poden témer més la seva presència -en privat ja en són conscients- hi ha precisament la CUP, que avant la lettre va saber llegir el creixent malestar polític molts anys enrera relligant-los amb l'ideari independentista. Abans, fins i tot, l'Alternativa Vecinal de Mataró, nucleada sobretot a Cerdanyola, ja va fer força forat al barri arran de la crisi de les zones blaves el 2003 i va tornar-se a presentar el 2007. Podrien sumar el miler de vots que històricament EUiA (per exemple el 1999) era capaç de treure a Cerdanyola. I fins i tot també alguns dels que, en aquest barri i també a Rocafonda, el 2011 es van deixar seduir pels cants de sirena xenòfobs de Mònica Lora.

Una nova formació, per tant, que donarà encara més dinamisme al futur consistori, tenint en compte que -a diferència d'aquestes candidatures anteriors de l'esquerra alternativa a la ciutat, a l'esquerra del PSC- en aquest parlem d'un moviment amb una gran implantació ja a Catalunya i a Espanya i una presència extraordinària als mitjans de comunicació, especialment aquells que els són afins com La Sexta. Entre els seus possibles hàndicaps, la definició light en relació al debat sobiranista: es mostren a favor del Dret a Decidir però no es posicionen sobre la independència, una mica en la línia del missatge d'ICV a Catalunya.

L'inesperat comiat de Joan Mora

La notícia de què l'actual alcalde de Mataró, Joan Mora, de CiU, no espresentarà a les properes eleccions municipals ha deixat tothom bocabadat a la capital del Maresme aquest dijous 5 de juny de 2014. 
Feia mesos -almenys mig any- que Joan Mora ho havia anat deixant anar pels passadissos de La Riera 48 -i en molts altres indrets- perquè si s'arribava a confirmar ningú se sorprengués excessivament: circumstàncies familiars el feien pensar i repensar sobre l'oportunitat de presentar-se a la reelecció com a alcalde de Mataró el 2015.
Davant aquesta cavil·lació que l'alcalde manifestava a periodistes i persones properes, el seu entorn apuntava que probablement no era més que una especulació de l'alcalde; no perquè no es prengués seriosament el que estava suggerint sinó com una forma d'enquesta informal; ningú es creia que efectivament Mora decidís llançar la tovallola després del complicadíssim mandat que ha tingut a l'Ajuntament de Mataró. 

Certament no tenia cap sentit -políticament parlant- que un alcalde que ha arribat al poder local amb moltes dificultats i que no ha pogut impulsar cap gran projecte de ciutat en aquest mandat, no es volgués prendre un segon 'round' per a poder exercir el càrrec amb una certa plenitud -més després de l'anunci de Joan Antoni Baron, el seu gran adversari, de no repetir com a cap de llista del PSC-. De fet, temps enrere, després d'admetre el mal inici de CiU a l'Ajuntament -amb baixes i canvis constants de polítics i tècnics-, l'entorn de Mora assegurava que faria falta tan si com no un segon mandat per poder concretar el que ara pràcticament només s'havia pogut esbossar -lideratge de les preferents de Laietana a banda, que és l'únic gran actiu polític que podrà lluir Mora-.  

Però la cosa anava de veres. Aquest dijous al matí, a primera hora, els mitjans de comunicació de la ciutat van rebre una convocatòria urgent on, sota el logotip de la campanya del 2011 -"Joan Mora. El canvi en positiu"- se'ls convocava a una roda de premsa a les 12 del migdia al local de CDC a l'avinguda del Maresme. No s'explicitava el motiu de la trobada ni qui la protagonitzaria, però tenint en compte el logotip que apareixia sobre la nota, la celeritat de la convocatòria i el lloc on havia de tenir lloc -no l'Ajuntament sinó la seu de CDC- era fàcilment deduïble que alguna cosa gruixuda estava a punt d'ocórrer.

Inexplicablement pel to del que s'anava a saber, qui va destapar la notícia -convenientment filtrada abans d'hora- no va ser el propi Mora sinó l'edició digital del rotatiu La Vanguardia que, a les 12.05 -quan l'alcalde encara no havia començat a parlar i per tant no havia dit absolutament res del tema- ja avançava: "El alcalde de Mataró deja la política por amor. Joan Mora abandonará laprimera línea municipal para cuidar a su esposa, que está enferma", creant un frame de lectura molt determinat des del minut 0. 

No va ser fins vuit minuts després, a les 12.13, que el propi Mora, des de Twitter, confirmava amb una piulada queplegava: "Acabo d'anunciar als mitjans (ahir ho vaig fer a l'assemblea #CiU #Mataró) que no repetiré com a cap de llista per raons estrictament personals". No concretava -tampoc ho va fer a la roda de premsa ni tenia perquè fer-ho- quins n'eren els motius i per tant la privacitat que el propi Mora semblava reclamar era violentada abans i tot que ell la demanés. Una estona després, també al diari 'Ara', a partir d'una nota d'Europa Press que citava "fonts de CDC", faria referència a aquest extrem en referència a la seva dona. Penosa circumstància; val més no pensar massa a què jugaven els mitjans i tots aquells que aquests dies han especulat sobre les "raons estrictament personals" de l'abandonament.

Mora acabava d'anunciar el que és la notícia de l'any en termes polítics a Mataró una mica menys d'un any abans de les municipals de 2015 i més de mil dies després d'assumir el càrrec, que ha exercit enmig d'evidents dificultats. A la roda de premsa va agrair l'oportunitat que com a alcalde havia tingut d'encapçalar la ciutat, va assegurar que "ningú era indispensable" -tampoc ell mateix- i va comprometre's a seguir al peu del canó durant tot l'any que queda de mandat. I va assenyalar que dins del seu equip actual s'hi podria trobar la figura del seu successor.

El primer alcalde de CiU després de la represa democràtica ha dit, doncs, prou. Una decisió que ha causat sorpresa des d'un punt de vista de partit, tenint en compte la dificultat que ha tingut CiU de poder accedir a l'alcaldia, que anteriorment havien ocupat de forma inexpugnable els socialistes Majó, Mas i Baron. Si s'ha vist en cor de plegar, asseguren en el seu entorn, és precisament perquè no tem que la seva sortida d'escena dificulti gaire que CiU segueixi ostentant l'alcaldia de Mataró, sobretot tenint en compte els magres resultats que tothom augura al PSC, que podria ser sobrepassat per Esquerra. Una enquesta telefònica feta fa unes setmanes a cases mataronines va servir precisament per comprovar les bones expectatives que tindria CiU el 2015 a la ciutat (en aquesta enquesta, a més, es preguntava explícitament per l'alcalde i per tres regidors -Joaquim Fernàndez, Miquel Rey i Núria Calpe, que és la probable successora de Mora-).    

El que segur que tampoc ha animat Mora a continuar ha estat el poc suport rebut en els tres anys que porta d'alcalde per part de la direcció de CDC del carrer Còrsega -especialment sagnant és el cas del Joan Coromines i el tancament d'una de les seves línies; tota la insistència posada en la qüestió va ser ignorada olímpicament per la conselleria d'Ensenyament des del primer moment-. En diverses ocasions, Mora ha avantposat la seva responsabilitat local a la de partit, cosa que no ha ajudat a posicionar-lo dins l'entramat convergent. I això que per CiU, aconseguir governar una ciutat com Mataró era una objectiu en sí mateix des de feia molt temps, perquè darrera Mataró podien caure feus que també han semblat inabastables com Terrassa, per citar un exemple.  

Cal subratllar que Mora tampoc ha tingut bones relacions amb les figures prominents de CiU a la comarca, per exemple amb l'alcalde de Premià de Mar, Miquel Buch. Un article de l'alcalde mataroní, com a vicepresident de la Federació de Municipis de Catalunya, al diari Ara apuntant la necessitat de fusionar les dues entitats municipalistes, no va fer cap gràcia a Buch, president de l'altra entitat municipalista, l'Associació Catalana de Municipis. No ha estat ni el primer ni l'últim xoc entre els dos durant aquest mandat, com tothom coneix en els ambients polítics de la comarca.    

I és que si alguna cosa ha quedat clara durant aquest temps és que Mora no és un polític "políticament correcte". De fet, sempre s'ha reclamat com un "indignat" que es veu lluny dels partits i el sistema, que veu poc pràctic i engrescador. El seu caràcter impetuós, hiperexecutiu, radicalment exigent amb el seu equip i amb ell mateix s'han demostrat difícils d'encaixar en un context en què cal més paciència, diàleg i esperit pactista que en cap altre moment de la història política local a casa nostra -una candidata com Núria Calpe, amb molta més mà esquerra, sembla molt més ben situada en aquest context, a banda de poder descol·locar el PSC de David Bote per la qüestió del gènere-.

Mora acusa el cansament per haver hagut de jugar en un terreny de joc les regles del qual ningú coneix i no ha acabat de trobar el seu lloc a l'alcaldia. La impossibilitat de seguir dedicant unes hores a la setmana a la seva empresa, com ell havia imaginat des de l'oposició estant, ha jugat també en contra seu. Veurem si el seu comiat és una retirada prolongada o un simple punt i a part, ell que sovint fa broma en privat amb la possibilitat de ser ambaixador a Madrid de la República Catalana.

Acabo. Mora no repetirà el 2015. L'exalcalde Joan Antoni Baron tampoc. L'únic candidat amb opcions de govern que repetirà és Francesc Teixidó, encapçalant la llista d'Esquerra, partit que podria tenir la clau de la governabilitat al proper Ajuntament. Falta saber si l'aparició de noves formacions com Ciutadans o Podemos al consistori mataroní jubilarà la presència d'altres forces que suposen un trencament amb l'establishment local com la CUP o Plataforma per Catalunya. O si simplement sumaran ingredients a l'olla gegant de la La Riera 48. S'acosten menys de 365 dies apassionants per la política local mataronina.

El Partit del Tecnocampus

D'esquerra a dreta, Manuel Mas, Joan Mora, Joan Antoni Baron i Joan Majó. Foto: Ajuntament de Mataró

El darrer divendres de novembre va tenir lloc a la sala d’actes del parc tecnològic del Rengle la constitució del Partit del Tecnocampus, amb l'alcalde Joan Mora (CiU) com a president fundador i els exalcaldes socialistes Majó, Mas i Baron en tres vicepresidències que s’han creat especialment per tal de generar un equilibri entre els diferents orígens polítics. La missió del nou estri polític mataroní serà congregar voluntats al voluntat del gran projecte de futur de la ciutat, punt d'encontre entre les dues formacions que històricament han liderat la política local després de molt temps de durs enfrontaments. El pacte serviria per plasmar "l'esperit Tecnocampus" al que sovint apel·la en privat el seu actual director general, Jaume Teodoro, per aïllar el Parc tecnològic mataroní de les picabaralles polítiques habituals. Esperit Tecnocampus o Pax Tecnocampus, com vostès vulguin. 

Aquest podria ser un inici de crònica política hiperinterpretativa de l’acte de celebració dels 30 anys de l’Escola Universitària Politècnica de Mataró, una de les dues universitats que van fusionar-se en el parc junt amb l'Escola Universitària del Maresme. I res indica que, després d’aquella cita, la sensació que es va viure a la sala del Tecnocampus on va tenir lloc la cerimònia hagi esdevingut més que això, una sensació. Però això no treu que l’acte va tenir una alta càrrega política, fins i tot potser excessiva a tenor dels comentaris posteriors, que pràcticament ningú ha subratllat.

Hi ha va haver en tot el que va passar aquell vespre a la sala un to protocol·lari molt poc habitual a casa nostra, on la cultura progre primer i la cultura cool -informal- després han fet que atorgar una medalla o un distintiu sigui considerat una cosa una mica fora de to. Per això va sonar estrany que, un cop visionat el documental de Joan Safont i m1tv, l’alcalde Mora fes pujar a l’escenari els seus tres predecessors i els lliurés el fermall institucional del TecnoCampus –Majó no hi era perquè va haver de marxar, però com si hi hagués estat-. A continuació, de forma divertida tenint en compte que l’alcalde Baron segueix sent el cap del grup municipal del PSC, l’alcalde li va cedir la paraula perquè es dirigís a la concurrència. Igualment ho va fer amb Manuel Mas i amb Joan Majó, que va adreçar un missatge gravat. Un convergent deixant 20 minuts de contingut a tres socialistes. Política de gestos. Intent de generositat en un marc de confusió i dobles lectures. 

Han passat dos anys de l’inici del mandat i sembla que era el moment de deixar enrera la política del retrovisor. L’equip d'alcaldia va preparar un acte per escenificar el final de la guerra freda que ha caracteritzat els dos primers anys de mandat de Joan Mora en relació al Partit dels Socialistes. O almenys el principi del desgel. L’escena estava calculada al detall, evidentment. I buscava generar un nou frame de consens molt necessària pels temps fragmentats que s’apropen. Baron i els dos altres exalcaldes socialistes la van agrair en públic. I van aprofitar per subratllar la seva aportació en el projecte i fins i tot -Baron- per reclamar als nous hostes de La Riera 48 nous projectes que engresquin la capital del Maresme de cara al futur, que poden passar -o no- pel propi TCM. 

També l'alcalde Mora va aprofitar per presentar-se com el principal valedor del projecte en aquests moments, arraconant qualsevol visió contrària en aquest sentit que ell hagués pogut projectar quan era a l'oposició -almenys en un parell d'ocasions va generar missatges contradictoris en aquest sentit-. Sí, el Tecnocampus no va ser concebut ni projectat ni executat pel seu govern i fins i tot va ser un projecte que des de les files de CiU es mirava de lluny -almenys mentre la formació nacionalista va controlar el Consell Comarcal del Maresme i la seva universitat, l'EUM-, però això és el passat i el futur és Tecnocampus, va venir a dir Mora. (De fet el seu entorn sí que ha tingut una forta relació amb el projecte; la seva mà dreta a Kriter i successor en l'actualitat és Pedro Gómez que, tal com s’explicava en el documental, és ni més ni menys que l’inventor del terme Tecnocampus).

Les eleccions de 2015 queden lluny, però no tant. En tot cas, ara és el moment de començar a teixir futures aliances o almenys a recosir les vestidures esquinçades mútuament de cara a fer-les possibles un dia, encara que siguin precàries, com tot a la vida... perquè la sociovergència pot ser l'única alternativa possible després dels propers comicis municipals...

P.d.: alguna cosa potser sí que està passant. Quan enllesteixo aquest article rebo una convocatòria del grup municipal del PSC: "Avui a les 17h a la Sala dels Lleons de l’Ajuntament de Mataró, el president del Grup municipal de CiU i alcalde, Joan Mora, i el president del Grup municipal socialista, Joan Antoni Baron, signaran un acord relatiu a les Ordenances Fiscals per a l’exercici 2014". To be continued...

Municipals 2015: un consistori hiperfragmentat

Hem travessat l'equador del mandat en els ajuntaments i com aquell qui diu els preparatius per les properes eleccions estan a la cantonada -els socialistes mataronins han d'escollir candidat via Primàries en els propers mesos, per exemple-.

De totes maneres, en aquesta ocasió, més important fins i tot que qui obtindrà la primera posició en nombre de regidors a La Riera 48 serà la composició mateixa del consistori, amb tota seguretat més fragmentat que mai, molt més que ara. I això que en aquests moments ja hi ha sis grups polítics representats a l’Ajuntament de Mataró i, en canvi, de 1987 a 1991 només hi havia 3 grups municipals: PSC, CiU i IC –el PP no va recuperar representació fins el següent període-.

El cert és que el país es mou molt ràpid i els Ajuntaments, tot i que van ser escollits fa només dos anys, estan desactualitzats, per dir-ho d’alguna manera. Quan es produeixin nous comicis, fins i tot en el cas que anessin a la baixa els resultats d'ERC i Ciutadans respecte les autonòmiques de 2012 –6.399 i 4.921 respectivament-, es dóna per feta la presència d'aquests grups almenys amb tres/quatre regidors per ERC i dos per Ciutadans -malgrat l'absència de cap projecte local d'aquesta formació per a la ciutat-.

D’altra banda, no sembla que hi hagi d’haver cap baixa entre els partits petits que ja són al consistori. Tot i que Plataforma x Catalunya podria haver tocat el seu sostre electoral i més després de la batalla que el PP local està protagonitzant per recollir part dels sufragis, i que la crisi haurà mitigat i el xoc autòctons-immigrants s'haurà rebaixat, seria estrany que Mònica Lora perdés més de la meitat dels 4.700 que va rebre el 2011, desapareixent del consistori.

Més aviat, qui podria patir més per mantenir-se al Saló de Sessions de l’Ajuntament és la CUP, que amb els resultats de les autonòmiques en mà -1.696 vots-, es quedaria gairebé a un miler de vots per mantenir representació -mentre a Catalunya la CUP és una marca nova i en alça, a Mataró la seva tirada inicial ja ha passat-. A més, al revés que les últimes convocatòries, la tensió electoral fa presagiar una pujada del nombre total de sufragis, posant les coses més difícils a aquells partits als quals els costa tradicionalment superar la barrera del 5%.

Tot apunta, doncs, que als sis partits actuals s'hi hauran de sumar tan si com no dues formacions més, pujant el número de formacions amb presència al consistori fins a 8. Això, sumat al rebaix de vots dels dos partits fins fa poc temps principals, fa presagiar un escenari amb una CiU amb 6-7 regidors –l’actuació política al voltant de les preferents pot ajudar força- i un PSC amb 5, en el millor dels casos pels socialistes –a Barcelona, les enquestes els auguren la pèrdua de la meitat d’edils-. Per tant, els partits que presumiblement podran conformar majories –també ERC la podríem incloure en aquest paquet- no tindran ni la meitat dels regidors necessaris per fer-ho, una situació absolutament inèdita a casa nostra. Això, és clar, no havia passat mai; les coalicions s’articulaven a partir d’un partit gran que les sustentava i una o dues formacions que feien de suport. Ara les coses serien figues d’un altre paner i molt més complexes.

Si es confirmés aquest escenari –altament probable- es consolidaria el mapa electoral de molt difícil gestió que ja van donar les eleccions del 2011, obligant a construir una majoria governamental amb almenys 3 partits. Els polítics locals, entre moltes altres coses, hauran de mentalitzar-se que el mandat 1987-1991 queda molt lluny, que l'escenari del 2011 ha vingut per quedar-se i que els electors no acceptaran un altre mandat legislativament ineficaç com el que estem vivint. La consolidació d’un autèntic canvi de ‘frame’ que els requerirà un esforç molt important però que també els farà rendir a l’evidència l’endemà de les eleccions.

Un gest d'autoritat

L’alcalde Joan Mora va fer divendres passat, en la tradicional roda de premsa postple, una important al•locució en relació a la temàtica de la immigració, una qüestió que aquest agost ha viscut un repunt molt preocupant amb diversos episodis conflictius en diferents barris de la ciutat.

Per primera vegada, adreçant-se a aquelles persones que han vingut a parar a casa nostra i que no semblen disposades a comportar-se com ho ha de fer qualsevol altre ciutadà, els va convidar a marxar de la ciutat. Així, taxativament. “Si algú pretén viure al marge de la llei a Mataró, ja pot fer les maletes”, va deixar anar l’alcalde, el qual també va assegurar que el seu govern seguiria fent tota la pressió política que es pugui perquè si algú en situació irregular delinqueix, se l’expulsi del país.

Si vostès volen, la forma en què va pronunciar l’alcalde Mora aquestes paraules és una mica excessiva, un estirabot que no acaba de lligar amb el discurs mantingut en aquest àmbit fins al moment. Amb un punt de sobreactuació –l’alcalde no està habituat a parlar en públic en aquests termes-. Però el gest era rellevant per inèdit: amb el seu posicionament públic, clar i contundent, l’alcalde de Mataró va començar a donar resposta a un malestar expressat molt clarament per les urnes a les municipals de fa dos anys i que fins ara no havia obtingut resposta. Si volen és un detall, però significa un canvi d’estratègia respecte els 4.800 mataronins que van votar llavors Plataforma per Catalunya; persones que van emetre un vot de protesta, un vot que evidenciava malestar, un vot que reclamava autoritat. Que fins ara s’ha desatès.

De fet, el govern municipal format en minoria per CiU ha protagonitzat en els darrers dos anys un sorprenent silenci en aquesta qüestió, com si esperés que l’arribada de la crisi faria rebaixar la crispació en els barris on es concentra més població immigrada. Per CiU aquesta o no és la seva prioritat política o no sap de quina forma abordar-la més enllà de les polítiques de l’anterior govern tripartit –a banda d’uns plans de seguretat específics per aquests barris que no sembla que donin resultats clars-. Reeditar el Pla per a la Nova Ciutadania –exercici que de moment no ha estat possible pel desacord entre els grups- no sembla que hagi de solucionar massa res.

Per això les paraules de Mora el divendres al matí són importants, perquè poden marcar un punt d’inflexió respecte tot plegat. El malestar d’una part dels autòctons vers la presència dels immigrants es resoldrà atenent també als que ja hi eren i no només als que acaben d’arribar. I els que ja hi eren reclamen que se’ls escolti, se’ls tingui en compte i no se’ls estigmatitzi; que se’ls ofereixi un compromís de contundència amb aquells que es comporten de forma incívica, per exemple. O que els serveis socials com la Sanitat i l’Educació estiguin dimensionats a la situació actual i dotats amb els recursos suficients.

Cal anar amb peus de plom amb el fenomen migratori, evidentment, però és hora de començar a actuar i a parlar clar. I parlar clar és la manera de començar a fer política.

* Nova entrega de LaRiera48, el meu bloc d'anàlisi polític, que a partir d'ara es reproduirà també a El Tot Mataró.

Fer que torni la indústria tèxtil, projecte inaudit?

La crisi ennuvola la vista. Jo diria que sobre això podríem trobar -almenys en això, sí- un cert consens. Com que ens atabala i ens angoixa, ens impedeix pensar, reflexionar, repensar i mirar més enllà, estratègicament. Lògic, perquè prou costa el dia a dia com per pensar amb llums llargues, però és que precisament es tracta d'això, de trencar aquest cercle: cal pensar en gran, més que mai.

Tenia aquest pensament reflexionant sobre una notícia clau que ha aparegut els darrers deu dies a la premsa i sobre la qual tan sols he vist algun tuit i un article d'opinió que s'hi referia. Quina és la notícia? Un estudi que afirma que la meitat de la indústria tèxtil deslocalitzada des de casa nostra podria tornar cap aquí perquè els avantatges de produir a fora ja no són tan grans com abans, de manera que tant per tant, les empreses podrien relocalitzar la producció a casa nostra. Senzillament: com que el sou mitjà a la Xina i als països asiàtics va en augment, enviar a produir les prendes de roba allà està deixant de tenir sentit. Parlem de 100.000 antics llocs de treball que es podrien recuperar.

Davant d'això, em pregunto: des de les institucions locals hi ha alguna estratègia pensada per facilitar la tornada d'aquesta producció a casa nostra? Em temo que la resposta, més enllà d’uns primers contactes entre l’Ajuntament i la FAGEM, és que no. Podríem incentivar d'alguna manera que els empresaris que fins ara havien deslocalitzat relocalitzin generant llocs de treball a casa nostra? Podríem dur a terme un procés intensiu d'inversió pública -de forma puntual- en els negocis del tèxtil de casa nostra, abocant-hi diners i sobretot els coneixements de les fornades d'enginyeria del Tecnocampus per tal que aquests negocis floreixin de nou i s'atreveixen a remuntar les seves plantilles locals?

Intueixo que iniciar un procés com aquest, després d'anys insistint una i altra vegada en la mort del tèxtil, és anar contracorrent, però... per què no ho provem? Imagineu-vos que fóssim capaços de tallar la sagnia actual –segons el darrer informe de conjuntura socioeconòmica de l’Ajuntament, actualment hi ha 4.000 treballadors del tèxtil a Mataró, xifra a la baixa- i convertir aquest món, de nou, en un nínxol d'ocupació.

Cal recordar que el sentit original del projecte Tecnocampus era ajudar a fer la transició al nou món, al món digital, de les bases productives clàssiques de la ciutat. En la línia del que ha anat fent CETEMMSA en les dues darreres dècades. Per què no intentem fer ara un nou salt endavant en l'objectiu que va fer néixer el TCM, que no era precisament construir un parc tecnològic ni un complex universitari, per abanderar una nova Revolució Tèxtil a casa nostra? 

Algú pot pensar que desvariejo i que el futur s'ha de buscar en altres sectors econòmics. No dic que no. Però alerta perquè a vegades les solucions més òbvies estan sota les nostres passes, fins i tot les que sembla que havíem deixat enrera.
 

(Article dedicat a Josep Maria Ferrer, entusiasta d'aquest món i promotor entre altres coses del Museu del Gènere de Punt que ens acaba de deixar)