Sota l'abric d'una olivera. Un Consell municipal de les Religions?

Diumenge, 12 del migdia. Dues-centes persones es congreguen al Racó de la Pau, al Nou Parc Central, en una trobada interreligiosa organitzada per la delegació maresmenca de Justícia i Pau i l'associació musulmana local Al Ouahda, radicada al barri de Rocafonda.

Algun vianant que passés per allà en aquell moment podia pensar que l'encontre era una simple resposta puntual i local -d'una certa consistència argumental, si es vol- als atemptats de París. Però la veritat és que aquestes trobades es duen a terme cada mes de gener des de 2002, just després -i en bona mesura arran- d'uns altres fets tràgics com va ser els atemptats d'Al Qaeda a les Torres Bessones de Nova York.

De fet, el Racó de la Pau es va inaugurar el 2012 per, sota l'ombra d'una bonica olivera, simbolitzar aquest treball conjunt que un grup de creients de la ciutat -uns cristians i els altres musulmans- havien anat fent durant gairebé una dècada. Un símbol d'una activitat simbòlica, valgui la redundància, de la qual no coneixem l'abast real. Perquè... de què serveix, es podria preguntar algú, un acte d'aquestes característiques? Quins resultats reals es poden percebre arran d'aquestes trobades interreligioses anuals, que a més a més tenen altres expressions durant l'any? Es pot dir que a la capital del Maresme l'inevitable xoc entre la cultura autòctona i aquesta nova cultura que ens arriba de l'altre costat del Mediterrani ha estat menys conflictiu gràcies a aquesta mena d'iniciatives?

No ho sabem. Ni idea. Però podem constatar que aquestes trobades han anat generant uns lligams concrets, tangibles, particulars, que caldria amplificar i fer més forts en els temps que venen. Uns lligams que caldria concretar en acords, en compromisos, sobretot per la part musulmana -el rebuig frontal als atemptats, sense circumloquis, expressat diumenge passat pels seguidors locals de Mahoma és una bona mostra de per on haurien d'anar les coses-. La qüestió és com fer-ho.

És innegable, en tot cas, que l'autèntic espai de trobada entre aquestes dues realitats -i de fet totes les realitats existents a la ciutat- és l'Ajuntament de la ciutat. És la idea del Comú, l'espai on tota la ciutat es converteix en u, i alhora per tant l'espai on han de tenir cabuda totes les sensibilitats de la ciutat, degudament articulades, representades. Les sensibilitats polítiques, en primer lloc, però també les econòmiques -Consell Econòmic i Social-, per exemple. Un esquema on ningú mai pensa en les sensibilitats religioses.

Una certa idea que el temps de les religions ja ha passat -un error garrafal, com queda clar amb l'augment de les espiritualitats laiques- i la consideració del fet religiós com una qüestió privada -un altre error garrafal, només cal veure l'èxit de les processons en l'espai públic- han fet que la possibilitat de crear una mena de Consell municipal de les Religions no s'hagi arribat a plantejar seriosament. Existeix, cal reconèixer-ho, des de fa tres anys una Taula pel Diàleg Interreligiós presidida pel regidor Joaquim Fernàndez, però aquesta plataforma té nul·la difusió pública.

Un fòrum d'encontre i diàleg permament, públic, auspiciat pels poders públics, entre aquestes comunitats, per poder intercanviar opinions, per poder expressar posicionaments, per exigir posicionaments clars i ferms sobre aquelles qüestions més polèmiques vinculades a les religions. Un fòrum amb presència de les autoritats municipals, les esglésies catòliques i les protestants i els col·lectius musulmans de la ciutat. No seria una bona fórmula d'articular aquestes sensibilitats que, sense cap mena de dubte, existeixen a la ciutat? A Terrassa funciona un Consell Interreligiós local, a Lleida l'Assemblea Municipal de les Religions, a Sabadell la Taula de Creences... caldria valorar quina és la fórmula de treball més interessant.

L'actitud política envers la religió al nostre país ha de canviar i hauria de començar a fer-ho en l'univers local, que és on passen les coses. L'exemple de Justícia i Pau del Maresme i Al Ouahda assenyala un camí que cap polític local ha tingut la gosadia de plantejar seriosament. I quan parlem de noves maneres de governar el fenomen migratori -vista que la suma d'inversió econòmica en urbanisme i inversió social en mediadors ha estat clarament insuficient- també pot ser que ens estiguem referint a possibilitats com aquestes. Cal arriscar i assajar noves fórmules. Ens hi va la pau i la convivència a la nostra ciutat.

A sis mesos d’eleccions, les dames prenen la paraula...

Imatges al·legòriques a la Justícia i la Prudència, obres de Josep Anicet Santigosa (Tortosa 1823 - Barcelona 1895).
JUSTÍCIA: Ei, que ets aquí, Prudència?

[Passen 30 segons llargs; no hi ha resposta]

JUSTÍCIA: [Amb la veu més forta] Prudència! Que porto quatre anys en silenci! Ets aquí o no, encara?

PRUDÈNCIA: Xxxxxxxxttt... vigila! Que despertaràs als veïns! Que ets boja?

JUSTÍCIA: No, sóc tan prudent com tu, és clar, però tenia ganes de xerrar una estona! A aquesta hora de la nit, ja no ens deurà sentit ningú...

PRUDÈNCIA: Si, si, sóc aquí, és clar, on vols que sigui?

JUSTÍCIA: I jo què sé!, pensa que sempre miro cap endavant, no puc girar pas el cap 90 graus cap a la dreta, a veure si encara si hi ets. Sóc una estàtua!

PRUDÈNCIA: D’acord, d’acord. És que tenia por que ens sentís algú!

JUSTÍCIA: Si, dona... qui vols que ens escolti a aquestes hores?

PRUDÈNCIA: Home, algun d’aquests jovenots que tornen de la zona de discoteques...

JUSTÍCIA: Si, segur, i si passen per aquí segurament estaran pensant en la política local...

PRUDÈNCIA: D’acord. Tens raó. I què, què em volies dir?

JUSTÍCIA: Tu, que està molt emocionant, això, no? Mira que en portem d'anys, aquí a la planta baixa de la façana de l’Ajuntament, i n'hem vist de tots colors... però em temo que el que veurem d'aquí a sis mesos serà "lo nunca visto". Tu com ho veus?

PRUDÈNCIA: Ai, si, tens raó... Jo que encara recordo aquelles èpoques de majoria absoluta... El 1987, només tres partits a l’Ajuntament de Mataró: PSC, CiU i el PSUC...

JUSTÍCIA: Ara n’hi haurà set o vuit, em sembla. Fem recompte: CiU –si no hi ha un daltabaix i es barallen els de CDC i els d’Unió-, que serà el primer o el segon més votat; ERC, que entrarà segur, aquest cop, i amb més de dos regidors com fins ara-; el PSC, que veurem si toca el seu terra electoral amb aquest nano nou, en David Bote; ICV –amb la quals els de Podemos no volen saber res, de manera que com a molt mantindran els actuals dos regidors-, el PP, que està en hores baixes i que amb la competència de Ciutadans segur que no mantindrà els cinc regidors actuals; els de Plataforma per Catalunya, que van clarament a la baixa; i els de la CUP, que mantindran el seu regidor si no hi ha una participació gaire alta, cosa que és poc probable.

PRUDÈNCIA: Em sembla que amb l’únic que estic d’acord amb tu és amb això darrer, que la participació serà molt alta, perquè l’ambient està molt caldejat. Bé, i amb això de què hi haurà molts partits... has dit: CiU, PSC, ERC, ICV-EUiA, PP, Podemos, Ciutadans, Plataforma i la CUP. Això fan nou partits. Nou! T’imagines? És impossible, dona, no pot ser!

JUSTÍCIA: Doncs ves-hi comptant; els plens tornaran a acabar-se a les tantes de la matinada perquè només que intervingui un portaveu de cada grup... no s’acabarà mai, això! A veure, és veritat que jo també trobo que són molts i que uns quants comparteixen vots... Vull dir que hi ha un vot emprenyat, cabrejat, molt consistent, que a Mataró fa temps que hi és... El 2003, l’Alternativa Vecinal de l’Antonio Ruiz; el 2007, la CUP amb en Xavier Safont-Tria; el 2011, Plataforma per Catalunya; i ara, el 2014, els de Podemos.

PRUDÈNCIA: ...que per cert, m’han dit que podria ser que el cap de llista sigui en Jordi Merino, segons m’han dit!

JUSTÍCIA: En Merino? Jo de moment sempre havia llegit que es volia presentar aquesta noia de Cirera, la Montse Morón...

PRUDÈNCIA: No, no, es veu que al final podria ser en Merino, que ve d’ICV però sempre s’ha portat molt bé amb els d’EUiA, amb els de Revolta Global, ara amb els de Podemos... és un personatge transversal, ben vist en el món de les processons i en el de l’esquerra alternativa, un mix molt poc habitual...

JUSTÍCIA: Bé, però el que volies dir és que al final hi ha un grup de gent que acaba votant l’opció de protesta de torn, oi? Suposo que aquí també hi comptes Ciutadans, que a les europees va tenir 2.646 vots i a les autonòmiques del 2012, 4.921 vots, més que els de Plataforma un any abans!

PRUDÈNCIA: Clar, si el moment de gran popularitat de l’Albert Rivera hagués estat no el 2012 sinó un any abans, potser en comptes de la Mònica Lora hi haura dos o tres regidors de Ciutadans...

JUSTÍCIA: Escolta, però amb el què no estic d’acord és que posis al mateix sac la CUP amb aquests altres moviments, no és el mateix...

PRUDÈNCIA: D’acord, la base de la CUP, que fa molts anys que existeix a Mataró, té molt més gruix ideològic i propostes de ciutat que els altres, que pràcticament són marques electorals i prou...

JUSTÍCIA: Si, però allò que va propulsar clarament el 2007 a la CUP va ser la plataforma Salvem Can Fàbregas, amb la famosa foto de l’actual alcalde, Joan Mora, manifestant-se... Se’n deu haver penedit més d’un cop...

PRUDÈNCIA: Sí, l’alcalde Mora, l’alcalde més matiner de tots els que han passat per aquí en 30 anys, eh? En Joan Majó ja no me’n recordo a quina hora venia a treballar però sí que recordo exactament que en Manuel Mas s’hi posava a les nou, en Baron a les vuit i en Mora... alguns dies, sobretot al principi, a les 6 ja era aquí! I això que sortia a les tantes!

JUSTÍCIA: Si, precisament em sembla que massa que s’ha estat aquí dins, posant ordre a la casa, que ja li convenia, sí... Però tu, tornem al que dèiem fa una estona. Mira, com que no puc moure els braços, t’envio per wifi un excel amb els resultats de les europees traslladats a les municipals. Al·lucinaràs.

PRUDÈNCIA: Mmmm.... a veure... rebut! A veure, dius: ERC set regidors, CiU sis, el PSC cinc, el PP tres, ICV-EUiA també tres, Ciutadans dos i Podemos un. Bé, és clar, si Esquerra va guanyar les eleccions... traslladat a les municipals hauria de ser qui tingués més regidors, clar. Ah, però escolta! Aquí la CUP no es presentava... I Plataforma per Catalunya tampoc!

JUSTÍCIA: Si, és clar, no podem agafar aquells resultats com una bíblia.. però si que indiquen coses! Els últims resultats que tenim de la CUP són de les autonòmiques de 2012, amb 1.696 vots –no entrarien-, i de Plataforma també, 2.622 –sí que entrarien-. Però vaja, he fet un altre Excel, ara ja si fent hipòtesis...

PRUDÈNCIA: Mare de Déu, i tant silent i hieràtica que sembles... hehe...

JUSTÍCIA: Sí, mira qui parla. Exactament com tu! Precisament perquè no em puc moure, tinc moltes hores per barrinar! Però no ens distreguem, Prudència! Mira, la qüestió és que afegint a l’Excel la CUP i Plataforma amb uns registres –hipotètics- com els de 2012, Plataforma en trauria almenys un i ERC es quedaria amb sis.

PRUDÈNCIA: I cal comptar que Podemos està en plena pujada, per tant segurament en traurien dos, no només un. I que Esquerra –ja saps que sóc prudent!- difícilment passarà de zero a sis regidors, tot i que en Teixidó, el candidat tranquil, funciona molt bé.

JUSTÍCIA: D’acord, però hi ha unes tendències clares, almenys. CiU i PSC baixaran dos o tres dels vuit que tenen actualment –no crec tampoc que el PSC s’estampi, ja veuràs-, ERC entrarà amb moltíssima forta, el PP baixarà amb tota seguretat, ICV es mantindrà –sense un Guanyem Mataró amb Podemos i la CUP no podrà aixecar el vol-, Ciutadans és molt probable que entri –encara que presentin Ferrando de candidat!- i Podemos segur que hi serà... I la CUP no ho tinc clar, igual que Plataforma, que va ser un vot molt conjuntural, pel que hem vist.

PRUDÈNCIA: I si surten aquests resultats que tu dius, qui governarà? CiU no podrà pactar amb el PP de cap de les maneres, donat l’escenari a nivell català... i encara sumaria menys que l’altre cop... de manera que jo només veig un govern així “nacionalista fort” entre CiU i ERC o un tripartit, de nou, entre PSC, ICV i ERC, que tornarien a sumar.

JUSTÍCIA: Si, hi ha aquestes dues opcions o una suma així en clau “Dret a decidir” entre CiU, ERC i ICV... però vaja, també força improbable. L’únic partit que segur que hi serà és Esquerra Republicana, això sí... mira que és boja, la política local! De zero... a possibilitats de l’alcaldia!

PRUDÈNCIA: Ei, tot això a no ser que triomfi una idea que l’alcalde Mora explica sense embuts, que a ell li agradaria que passés: que almenys CDC i ERC vagin junts també a Mataró...

JUSTÍCIA: No fotis, això proposa? Com el que proposa el president Mas?

PRUDÈNCIA: Si, home, ell sempre s’ha definit partidari d’aquesta unió dels sobiranistes; és una persona poc ideològica, molt pragmàtica, que bàsicament podríem dir que és un nacionalista... ja es veu que no l’has escoltat gaire...

JUSTÍCIA: Potser si... però vaja, molt em sembla que en Teixidó, però, dirà que no...

PRUDÈNCIA: Sí, m’estranyaria molt, també, a mi, que s’hi apuntés.

JUSTÍCIA: Tu, i això que han presentat avui del MÉS, els del PSC catalanista, vols dir que tindrà repercussió política a Mataró o què? Els d’en Baron vols dir que presentaran batalla?

PRUDÈNCIA: No, no ho crec pas. Pensa que tota la generació d’en Baron i companyia... porten molts anys en primera línia... no crec que tinguin ganes de batalla. Però vaja, no se sap mai; m’ha arribat a oïdes reunions clandestines d’aquest sector, també...

JUSTÍCIA: Ep, alerta, que passa un cotxe de la policia. Bona nit! Xxxxxxxxxxxxxxt!

José Manuel López: el PP de sempre per a temps convulsos

José Manuel López, assegut al ple de l'Ajuntament, en una imatge d'arxiu. Foto: Xavier Rius-Sant.

Aquest haurà estat el primer mandat sencer de José Manuel López com a cap del grup municipal del Partit Popular a Mataró. L’anterior va acabar, en el si del seu grup, amb la dimissió dels altres tres regidors que l’integraven –tots excepte ell- per greus desavinences internes: sis mesos abans de les eleccions, Paulí Mojedano va fer efectiva la seva marxa i els populars es van trobar sense possibilitat d’obrir un procés de renovació. L’elecció d’urgència no podia ser altre que la de José Manuel López, regidor des de 2003, representant del sector més conservador i espanyolista del PP local, allunyat dels seus predecessors, però amb unes excel•lents relacions personals amb seus oponents polítics –excepte la CUP- que cultiva a base de cafès a la plaça de l'Ajuntament. Ara, després de quatre anys d’assossegada vida interna en el si del partit, José Manuel López González (Mataró, 1965) es disposa a encapçalar de nou la llista en un moment especialment convuls per al PP a nivell català i estatal. Una aposta per la continuïtat.

El desig de canvi expressat pels mataronins en la primera posició de CiU en el rànquing electoral de maig de 2011 en detriment del PSC va fer pensar als populars que serien claus en el primer govern municipal no d’esquerres en 32 anys de democràcia, malgrat que la suma de CiU i PP no arribava a la majoria absoluta. I l’alcalde Mora, dins la lògica del Pacte de Ciutat entre CiU, PP i PSC que va preconitzar els primers mesos del mandat, va arribar a signar –de forma secreta- un pacte amb els populars, que no es va portar a la pràctica. El trencament d’aquest no-nat govern i el perfil nítidament independentista del govern municipal van anar allunyant el PP d’aquest paper inicial. I tot i que no ha protagonitzat una oposició visceral, la distància política entre els dos partits s’ha anat fent gran a mesura que el mandat avançava.

“El govern municipal ha viscut gairebé tres anys embolicat amb la bandera, sense prendre decisions claus per la ciutat i seguint l’estela dels anteriors tripartits, respecte els quals no hem fet net”, llança de bones a primeres. Especialment crític és en el camp econòmic i en la gestió de l’afer El Corte Inglés: “Durant tres anys no ens han explicat la veritat. Fa un mes vam saber que el centre comercial no venia també per culpa del nou impost sobre equipaments comercials del govern de la Generalitat”. I lamenta, també, que la no arribada de la locomotora comercial hagi estat l’excusa usada pel govern Mora per no tirar endavant la renovació dels carrers comercials del centre. “No s’hi val a dir que no hi ha diners, que els busquin; hi ha línies de finançament que proposa l’estat i a les quals ens podríem haver acollit”.

José Manuel López creu que la ciutat s’ha de reinventar i que la gastronomia, les fires, el passat tèxtil o el fet de ser la ciutat d’arribada del primer tren de la península són potencialitats que la ciutat hauria d’explorar: “Pensar que el turisme o que la tornada del tèxtil ens salvarà és fer volar coloms. Hem d’admetre que, per nosaltres sols, no ens en sortirem; cal buscar una empenta per a la ciutat que ens permeti ser inclosos en el marc de Barcelona”. Curiosament, no cita la proposta del Mataró Marítim, la idea de concentrar en el mar el relat futur de la ciutat, promocionat fins la sacietat per l’anterior cap de grup municipal del PP, Paulí Mojedano.

La immigració: tractar la comunitat magrebina com un col·lectiu més
Durant aquest mandat, el cap del grup municipal del PP –i la resta del grup- s’ha caracteritzat per no tenir pèls a la llengua –sobretot en les xarxes socials, on és molt actiu- en el debat sobre la immigració, després de la irrupció de Plataforma per Catalunya a la Casa Gran amb tres regidors. “No és tan complicat, el que s’ha de fer; cal més fermesa –aquí cita Albiol a Badalona-, més transparència i posar els autòctons dels barris on hi ha immigrants en el focus, perquè s’han sentit desatesos”.

Així, acusa el govern d’inacció en aquest camp un cop es va trencar el consens per reeditar el Pacte per la Nova Ciutadania. I recorda que una de les poques mesures aprovades pel govern municipal va ser a instàncies seves: la obligació de dur almenys dos anys d’empadronament per ser beneficiari de les ajudes urgents.

De fet López, amb domicili al carrer Frank Marshall de Rocafonda, adverteix que el malestar als barris de Rocafonda i Cerdanyola pel fenomen de la immigració segueix "latent", tot i que no és el tema de conversa als bars: "Ara la gent ja no em parla d'això, perquè hi ha el debat català que ho ha emmascarat tot, però aquest tema tornarà". En aquest sentit, retreu al govern municipal un excés de zel envers la comunitat magrebina: “El govern té por a enfrontar-se a aquesta comunitat. I això no pot ser, se l’ha de tractar com a qualsevol altre col•lectiu”. López, per exemple, creu que la regidora de Via Pública ha estat excessivament laxe davant els sorolls vinculats a les festes del Ramadà, que han coincidit amb les nits d’estiu.

Aquest “desvergonyiment” en clau immigratòria és una de les claus que permet pensar a José Manuel López de recuperar terreny electoral en els propers comicis, sobretot trencant l’idli·li amb Plataforma dels 4.800 mataronins que van votar aquesta opció política el 2011. Amb tot, el PP local tindrà serioses dificultats per anar més enllà dels 4.185 vots que va obtenir a les europees –uns comicis que van tenir lloc fa poc però abans de l’octubre horribilis que han viscut els populars-, que la deixarien amb 3 o 4 regidors: la creixent força de Ciutadans a la capital del Maresme -1.192 vots a les municipals de 2011, 4.921 a les autonòmiques de 2012, 2.646 a les darreres europees- fan que la formació d’Albert Rivera tingui gairebé assegurat un seient noble al primer pis de La Riera 48. Això farà difícil que el PP local pugui mantenir els 6.899 vots que treure a les municipals de fa tres anys i que sigui pràcticament un somni congregar els 13.262 mataronins que van fer confiança a Mariano Rajoy el novembre de 2011 –ni tan sols els 8.549 de les autonòmiques de 2012-. “Durant quatre anys hem fet la feina -assegura López-. Ara el repte és aconseguir que tots aquells que ens voten a les estatals ho facin a les municipals i també alguns que van decidir votar CiU per fer fora el tripartit el maig de 2011 tornin a confiar en nosaltres”.

La gran incògnita, però, és quin paper poden tenir 3 o 4 regidors del PP en el fragmentadíssim ajuntament que s’albira per l’endemà del 25 de maig de 2015. Òbviament, els regidors populars no beneficiaran en cap cas un govern amb presència de partits independentistes (CiU o ERC), però López obre la porta –mitjançant l’abstenció- a evitar-ho. Un bipartit PSC-ICV (moderat en clau nacional) tolerat pel Partit Popular local? Els camins de la política local són inescrutables. A Mataró, en temps de majories àmplies, no vam saber mai. D’aquí a set mesos, però, podríem començar a notar-ho.

Setmana 'horribilis' al PSC del Maresme i Mataró arran de la dimissió de Carlos Fernández

L'embolic és, des de fa uns dies i encara ara, fenomenal entre els socialistes de Mataró i del Maresme arran de la dimissió/cessament, aquest dimarts, del secretari d'organització del PSC del Maresme i regidor a Mataró, Carlos Fernández. Parlem del fins ara número 2 a la comarca i d'una persona molt propera tant al president de la federació maresmenca, Xavier Amor, com al de l'agrupació local de Mataró, Xesco Gomar, amb qui són amics íntims i companys polítics des de pràcticament l'adolescència. Fernández, a més, era la persona clau a l'hora de fer funcionar el PSC del Maresme, que d'aquí a set mesos afronta uns comicis definitius, on podria perdre encara més poder municipal del que va deixar d'ostentar el 2011.

L'embolic, dèiem, és fenomenal perquè cinc dies després de conèixer-se la dimissió/cessament persisteixen molts dubtes sobre què és exactament el que ha passat i la reacció dels diferents actors dels esdeveniments. Essencialment, la gran pregunta és fins a quin punt la decisió de Fernàndez va estar condicionada pel PSC nacional i el maresmenc; formalment va ser ell qui va dimitir de tots els seus càrrecs però no ha quedat clar si n'hauria estat cessat en el cas que no hagués fet ell el pas. I, en tot cas, sobta especialment que se'l mantingui d'assessor del grup socialista a la Diputació de Barcelona, feina que ostentarà els propers dotze mesos, com a mínim. De fet, el PSC nacional -en conèixer els fets- és qui va encendre totes les alarmes davant la por de veure's envoltat per un nou escàndol, encara que fos local i menor, en un moment especialment difícil per les agrupacions polítiques, absolutament qüestionades per la ciutadania.

Intentem reconstruir els fets, en base a diverses versions a les que LaRiera48 ha tingut accés. El gerent del PSC a Nicaragua, l'hospitalenc David Pérez, descobreix les "irregularitats" comeses -posteriorment reconegudes- per Fernández i ho comunica al primer secretari del PSC del Maresme, Xavier Amor. L'alcalde de Pineda és conscient de la mala maror que determinats sectors de la comarca tenen amb el seu número 2; fa pocs dies ha près nota de les crítiques que diverses agrupacions locals li han dirigit perquè a la darrera edició de la Festa de la Rosa els militants maresmencs han hagut de pagar 12 euros -i no 5, com la resta- per assistir-hi.

Després de sopesar-ho molt, Xavier Amor veu que no hi ha altra sortida possible i anuncia el cessament a Carlos Fernández el dijous dia 16 d'octubre al vespre. Més aviat podríem dir que acorda el cessament, perquè en realitat hi ha un pacte: serà Fernández qui anunciarà la dimissió tant al càrrec orgànic com a l'institucional, la renúncia no inclourà deixar la feina a l'assessoria del grup socialista a la Diputació -que és des d'on el fins ara secretari d'organització del PSC del Maresme cobrava des de juliol de 2012 (49.078,72 euros bruts l'any)- i que, això si, no podrà anar a les llistes de Mataró el 2015. Joan Rangel, home fort de la comarca, beneeix l'operació.

L'endemà és divendres i els fets es traslladen a Mataró, en una reunió d'alt voltatge del Grup Municipal Socialista (GMS), dins del qual Fernández està políticament en minoria. Almenys un integrant del GMS amenaça de deixar el grup si el cap del grup, Joan Antoni Baron, no li demana que entregui l'acta de regidor. La tensió és insostenible i s'acorda que deixi el seient al primer pis de La Riera 48 però la resta de regidors admeten també que sigui ell qui presenti la dimissió i la traslladi a l'opinió pública en els termes en què cregui convenients.

Dilluns els rumors sobre el defenestrament del fins ara secretari d'organització maresmenc corren com la pólvora entre els seus adversaris interns, però no és fins dimarts que Carlos Fernández envia un comunicat a través del PSC Maresme on parla de "renuncia" als seus càrrecs, una dimissió que emmarca exclusivament en el malestar polític que diu haver viscut ens els darrers temps tan a la Federació com al GMS de Mataró.

El primer mitjà que es fa ressò de la dimissió/cessament de Fernández amb un flash informatiu cap a la una del migdia és El Periódico, mitjà que explicarà al cap d'una hora quina és la irregularitat a la qual faran referència després alguns mitjans sense concretar-la: Fernández facturava a través d'una empresa seva el sou d'una col·laboradora del partit al Maresme la qual no era autònoma per poder cobrar aquesta col·laboració (feia tasques de community manager). Això implica, a més, que va cobrar-la "en negre".

Posteriorment, a partir d'una informació de l'Agència Catalana de Notícies, els mitjans locals de la ciutat publiquen la notícia: 'Carlos Fernàndez dimiteix com a regidor i com a secretari d'organització del PSC Maresme', a Mataró Ràdio, Carlos Fernández dimiteix com a regidor del PSC a l'Ajuntament de Mataró, a capgros.com -posteriorment publicarà 'Fernández reconeix un 'error administratiu menor' en la seva gestió al PSC' i 'El PSC fa plegar Carlos Fernàndez per "despeses no justificades"', al totmataro.cat.

En aquesta nota, l'ACN assegura que "la marxa de Fernàndez ha estat forçada pel propi PSC perquè hauria comès "irregularitats" en la seva gestió, com el fet d'acumular algunes "despeses no justificades", motiu que hauria desencadenat la sortida". Comencen, doncs, a córrer les dues possibles versions, la que assegura que estem davant un cessament i la que parla de dimissió. Mentrestant, altres mitjans com La Vanguardia compren acríticament el comunicat de Fernández sense fer referència a cap irregularitat i posteriorment encara enredaran més la troca.

Les converses en els àmbits polítics i periodístics a la ciutat se centren exclusivament en el tema. Dins del partit a Mataró, l'ambient és d'ebullició. Així, dimecres, al Consell Municipal Socialista -el Grup Municipal ampliat-, la tensió és ben palpable i hi ha una exigència de més informació. "Això no havia passat mai", exclama un antic regidor que havia ostentat altes responsabilitats. L'endemà dijous, reunió de l'executiva del Mataró i dels consellers de Federació. S'acorda requerir tota la informació disponible i celebrar una assemblea extraordinària dimarts que ve amb Xavier Amor. "I arribar fins a les últimes conseqüències", expliquen fonts coneixedores de la reunió.

De moment, cinc després de la dimissió/cessament de Carlos Fernández, queden molts dubtes sobre la taula. No tant sobre la seva actuació sinó sobre els altres actors de la pel·lícula: per què el PSC del Maresme va admetre efectuar el pagament d'uns 3.000 euros en dues factures a través de l'empresa de Carlos Fernández? No sabia Xavier Amor -o el secretari de finances de la federació, el mataroní i el també amic de Fernàndez Javi Naya- que avalaven una irregularitat? Posteriorment, quan ja s'és conscient de l'afer, per què se li permet al dimitit secretari d'organització enviar la seva carta de dimissió des del correu del PSC Maresme, avalant per tant una explicació amb argumentacions només polítiques? I finalment, per què el PSC a nivell nacional manté al fins ara regidor de Mataró la plaça d'assessor a la Diputació de Barcelona?

També sobta la falta de reflexos del PSC de Mataró davant la situació, a l'espera de l'assemblea extraordinària que ha de tenir lloc aquest dimarts. A la informació publicada a El Periódico, el PSC local deixava clar que Carlos Fernández no tornaria a anar a una llista dels socialistes mataronins en els propers comicis, apartant-lo amb tota contundència. Però més enllà d'això, cap reacció oficial ni cap comunicat; la incomoditat del primer secretari Xesco Gomar és ben palpable. Els canals de comunicació i les xarxes socials del partit, a més a més, totalment silents -la web comarcal, sense cap referència a la qüestió, i amb l'organigrama antic-. Només hi ha una persona del nucli fort del PSC de Mataró que ha reaccionat amb claredat, per bé que molt breument: l'alcaldable David Bote, el qual veu com els que el van catapultar cap a la candidatura perden pes a passos gegants. Bote va fer dimarts a les 13.59 -el moment en què Carlos Fernández havia ja entregat l'acta de regidor- una demolidora piulada que tallava qualsevol actitud comprensiva: "Dura lex, sed lex. La llei és la llei". Més clar, l'aigua.

S'ha acabat, la setmana horribilis del PSC Mataró? Més aviat sembla que la batalla acaba de començar: alguns actuals regidors i pesos pesants del partit sense responsabilitat orgànica es plantegen també demanar al primer secretari de Mataró que obri una investigació per aclarir exactament què ha passat. Aquests sectors, propers a l'exalcalde Joan Antoni Baron per bé que ell pretén quedar-ne al marge, intenten ara tornar la pilota als guanyadors del congrés de fa tres anys, capitanejats per Gomar.

I és que aquesta és una de les claus de fons per entendre tota aquesta història: assistim a un reequilibri de forces al PSC local, perquè excepte David Bote tota la resta de persones que van prendre assumir les regnes del partit ara fa tres anys -Gomar, Naya o Fernández- estan políticament tocats o fora de circulació. La "tercera generació" del PSC de Mataró, concepte de ressons maoistes amb el qual l'exalcalde Manuel Mas va batejar aquesta nova fornada, fa aigües... excepte en el cas de David Bote, que comença a treure el cap amb eficàca en els debats polítics locals, com va demostrar en el darrer Pantalla Oberta a m1tv. I a volar, doncs, sol.

L’oportunitat històrica d’ICV-EUiA: Guanyem Mataró

Esteve Martínez no porta tota la vida pensant en ser l’alcalde de Mataró; no es mou entre les bambolines de la política local des de fa tres dècades ni hi sembla instal·lat, després de quatre anys a l’oposició. I de fet, com a candidat d'ICV-EUiA, tampoc no és l'home cridat a guanyar les eleccions del maig de 2014. Però en canvi la realitat és que el paper de la coalició electoral que ell lidera –especialment si al voltant d’ICV-EUiA s’articula un Guanyem Mataró- pot esdevenir indispensable després de les eleccions del proper 24 de maig, on previsiblement les dues grans forces de la ciutat seran CiU i ERC, substituint aquesta al PSC en el paper de pal de paller de l’esquerra a la ciutat. Exactament com a Barcelona.

A les passades europees, a Mataró ICV-EUiA va treure 3.849 vots i Podemos en van arreplegar 2.183; la CUP no es presentava a les eleccions i per tant cal acudir a les municipals de 2011 on va obtenir 2.498 vots per reconèixer la seva potència electroral. Juntes, aquestes tres formacions juntes sumen 8.530 vots, mentre que qui va guanyar les eleccions –CiU- en va treure “només” tres mil més, fins a 11.121. Un càlcul que cal corregir a la baixa perquè si la CUP s’hagués presentat ni ICV-EUiA ni Podemos haurien trets els mateixos vots. Però fins i tot així, tallant per baix, el mínim electoral que aquestes tres marques sota el paraigües Guanyem Mataró tindria és d'uns 7.000 vots. Un resultat pel qual tindrien un paper absolutament definitori en el proper mandat, afavorint amb tota probabilitat la creació d’un executiu d’esquerres del qual ells fossin peça clau. Això fins i tot en un escenari en què CiU tragués més vots i més regidors que ningú però en el qual no trobaria fàcils aliats –la dinàmica nacional aquests dies ens indica que CiU i ERC tendiran cada cop més a col·lisionar i Mataró no en serà l’excepció-.

Conclusió: en un escenari en què sembla que ERC podria substituir definitivament el PSC com a referent d’esquerres a la ciutat –com va ja va passar a les europees, 8.303 versus 6.371 vots- i quedar frec a frec amb CiU, el tercer pol electoral es conformaria –exactament com a Barcelona- amb la suma d’ICV, la CUP i Podemos. Potser no seria estrictament el tercer partit en nombre de regidors –el PSC va obtenir aquesta posició a les europees-, però si la força clau per apuntalar un govern d’esquerres. Tampoc el PP encara que obtingués uns bons resultats –dubtosa possibilitat tenint en compte la segura presència de Ciutadans- tindria gaire recorregut en pactes: els de José Manuel López molt difícilment podrien sumar amb CiU, l’únic possible aliat fins ara. I igualment el PSC: encara que mantingués 4 o 5 regidors, sembla dubtós que els pogués sumar amb ERC, amb qui està a anys lluny en dinàmica nacional.

Amb tot aquest escenari sobre el mapa i a l’espera de començar les negociacions formals amb Podemos i amb la CUP –aquests demanen centrar els esforços ara en el 9-N-, Esteve Martínez ha posat ja tota la carn a la graella. Està concentrat en no desaprofitar aquesta “oportunitat històrica”. I anuncia que des d’ICV-EUiA no posaran cap condició que pugui dificultar l’èxit de la missió; tampoc la d’encapçalar la llista. “No s’entendria, que no féssim un esforç; cal ser generosos”, afirma el candidat.

En un Guanyem Mataró, el paper d'ICV-EUiA seria central i ajudaria a donar consistència i discurs a la proposta gràcies al seu coneixement sobre la ciutat i la seva pràctica municipal, adquirida amb la feina de trenta anys de presència a l’Ajuntament, vint dels quals des del govern de la ciutat -en tres períodes molt diferents-.

En aquest darrer període a l'oposició, Esteve Martínez es queixa precisament de no haver pogut actuar com a tal i haver fet assumit el rol de govern davant un executiu que ha traspassat la seva responsabilitat als tècnics municipals: “No fan política, només gestionen problemes. Deixen la política als tècnics, és el món al revés”.

Lamenta, especialment, la manca d'iniciativa política demostrada pel govern en l'àmbit de la immigració, després de l'avís dels 4.800 mataronins que van votar Plataforma per Catalunya. "Falta molta prevenció, plans d’entorns de les escoles... és un treball a molt llarg termini, els beneficis del qual només es veuran d’aquí a un temps. Però no s'ha començat a fer res”.

El candidat d’ICV veu la ciutat "deprimida" i per atacar la xacra de l'atur, en l'àmbit econòmic planteja vincular el discurs marítim amb el de recuperació del tèxtil a la ciutat, convertint el polígon del Pla d'en Boet en un espai on s'instal.lin empreses que fabriquin teixits vinculats a l'àmbit del mar. Un Tecnocampus bis de base industrial, no basat en el mantra recurrent de "la indústria del coneixement". Ressons del projecte Mataró Marítim que, més aviat o més tard, haurà de reaparèixer per nodrir de contingut el relat del Mataró del 2020.

Francesc Teixidó: el candidat tranquil per a gestionar un Ajuntament atomitzat?

L'alcaldable d'ERC, Francesc Teixidó, fotografiat a la façana marítima de Mataró, sector que creu que cal potenciar en el proper mandat. Foto: ERC Mataró

Francesc Teixidó surt a fer footing gairebé cada vespre, pels voltants del Camí de la Geganta i el nou Parc Central, com un ciutadà més que intenta oblidar-se de les cabòries del dia a dia estirant les cames. Tot i haver ostentat responsabilitats de govern en el període 2005-2011 com a titular d’Habitatge, Teixidó passa desapercebut. I li agrada, perquè no és home amant de les multituds i dels saraus; la seva discreció i serenitat són reconegudes per antics socis i també rivals polítics, als quals la seva sinceritat deixava desarmats. Paradoxalment, però, aquest mataroní nascut el 1963 en molt pocs mesos està cridat a tenir un paper determinant en la política mataronina en la mesura que és l’alcaldable d’un partit que, tot i no tenir representació actualment a l’Ajuntament, traurà uns resultats que s’auguren excel·lents: Esquerra Republicana de Catalunya. Formació que a les passades eleccions europeesva aconseguir la victòria a la ciutat per primera vegada des de l’època de la República.

Les ha “passat canutes” -laboralment parlant- els darrers quatre anys, contradient aquell principi de les “portes giratòries” abastament denunciat –tan bon punt plegues, entres a una feina en el sector privat que se’t proporciona gràcies al càrrec i als contactes que tenies fins al moment-. “Això deu ser a altres partits; a Esquerra ja asseguro jo que no passa”, comenta. Però tampoc es vol fer el màrtir amb el que li ha tocat viure en aquest període. Subratlla: “M’ha passat exactament igual que a molta gent”.  

Més encara. Francesc Teixidó, enginyer agrònom de professió i màster en direcció empreses per IESE, ha mantingut el seu esperit de corredor de fons i ha redescobert el gust de dissenyar i implementar nous projectes en l’àmbit privat, concretament en el camp de les energies renovables. Ara, precisament, després de molts mesos de treball, un d’aquests projectes vinculats a la producció d’energia en base al moviment de boies gegants està sortint a la llum.

Sap que el seu partit és pràcticament segur que tornarà al consistori i que ho farà amb força, però no es creu les altíssimes expectatives generades fins ara. Per tant el possible camí fins l’alcaldia -mitjançant pactes- li queda llunyíssim. De possibles combinacions de govern posteleccions no en vol sentir ni a parlar, per bé que Teixidó reconeix que se sentia ben còmode en el tripartit d’esquerres capitanejat per Joan Antoni Baron. De fet, si alguna acusació té a fer al govern actual de Joan Mora és haver simplement gestionatgrans projectes de ciutat provinents del mandat passat com el Tecnocampus i en canvi no haver estat capaç de desencallar l’afer de El Corte Inglés.

De totes maneres, malgrat els bons auguris, Teixidó mateix identifica una de les debilitats d’ERC a Mataró: com que els republicans han estat absents del debat local pràcticament durant tres anys –després d’un lent procés de digestió dels nefastos resultats de 2011, el seu primer posicionament públic ha estat lacrítica (tímida) a la Festa al Cel celebrada diumenge passat a la ciutat- la seva oferta electoral pot semblar una marca sense substància local.   

De cara a resoldre-ho, el candidat s’autorecepta molta feina fora dels focus i constants trobades amb els sectors més dinàmics de la ciutat per definir quin rumb cal donar-li. Escolta, diàleg,  discreció... i, en canvi, poques proclames i lemes grandiloqüents –en aquest sentit, és una mica el revers de l’actual ERC-. Precisament una manera de ser, la de Teixidó, que podria ser clau a l’hora de gestionar políticament un ajuntament absolutament atomitzat com el que sortirà de les urnes a Mataró la nit del 24 de maig de 2015. No en va, per l’alcaldable d’ERC la falta d’acord entre els grups ha estat “la gran xacra” del mandat present.

Convé, de totes maneres, no enlluernar-se, perquè també la seva actitud tan dialogant i respectuosa amb la ciutadania pot esdevenir un hàndicap polític, com es va demostrar el 2009 en el cas dels 90pisos de protecció oficial i fets a partir de reciclar contenidors gegants ques’havien d’instal·lar a Figuera Major. La proposta, que va funcionar com un excel·lent esquer comunicatiu durant la campanya de 2007, no es va acabar portant a terme perquè a Teixidó li va tremolar la mà davant el malestar veïnal, que no veien clar el projecte.

Sigui com sigui, el sempre humil, modest i irònic Teixidó assegura recelar dels que estan convençuts de tenir “la solució” per Mataró i, en tot cas, veu clar que “la solució” als problemes de la ciutat passa per diagnosticar-los junts. Per això proposarà endegar un procés participatiu amb els sectors econòmics un cop passades les eleccions per definir cap on ha de caminar la ciutat. Si que té clar que l’aposta pel mar iniciada ja en temps de Toni Civit –cap de llista d’ERC el 2003 i regidor de PromocióEconòmica fins 2005- ha de tenir molt més recorregut i que cal, en aquest sentit, donar vida al projecte Mataró Marítim i fer-ho en clau maresmenca. Veurem fins on arriba la perspicàcia de Teixidó a l’hora de preveure la cursa de fons que és també la construcció d’una ciutat.

David Bote: un candidat en construcció

David Bote abraça la seva mare al final del míting de presentació del nou alcaldable socialista de Mataró, el passat 23 de juliol. Foto: David Bote

David Bote té una cosa interessant en la política actual: sembla de veritat. No vesteix de polític –ni metafòricament ni literal-, no té una bona oratòria, es posa nerviós quan parla, perd una mica el fil mentre discurseja... i això li dóna aire d’autenticitat. La seva curiosa combinació bilingüe –català com a idioma únic en la part formal dels seus discursos i autoapunts irònics en castellà- provoquen certa sorpresa en aquells que no el coneixen encara.

Tot això es va poder veure el 23 de juliol a Tecnocampus, on es va presentar com a alcaldable pel PSC amb una molt bona entrada de públic, per cert. Allà, David Bote va plantejar el seu programa polític, que consisteix en aconseguir “només” que puguin sorgir més Davids Botes: noves generacions de mataronins tinguin les mateixes oportunitats que va tenir ell –és doctor en Físiques- provenint d’una família de classe mitjana baixa, a condició que s’esforcin al màxim. Un discurs, per tant, meritocràtic, exigent, que recupera la tradició de l’esforç i el sacrifici del socialisme primogènit, que no és exactament el mateix que el “socialisme protector” que sembla més en voga actualment.

Que Bote va agafant perfil propi queda clar amb la política d’aliances internes que va teixint: si bé inicialment la seva candidatura era una aposta avalada i promoguda pels seus amics Xesco Gomar –primer secretari local-, Carlos Fernández –secretari d’organització del PSC Maresme- i Javi Naya –secretari de política municipal del PSC Mataró-, de cara a l’acte de presentació com a candidat a finals de juliol, l’alcaldable socialista ja va corregir el rumb confiant la coordinació de l’acte a qui precisament tothom suposava que seria la nova cap de llista socialista fa uns mesos, Alícia Romero. A més, amb els dos exalcaldes –Mas i Baron- que aquell dia eren a l’acte però que no van ser convidats a parlar –error garrafal del candidat- David Bote hi va reprenent el contacte. La conclusió d’aquesta vertiginosa evolució -que ha provocat les lògiques friccions amb el nucli inicial- és que l’històric i professional Esteve Terradas passarà a exercir properament a exercir de cap de campanya en substitució de Javi Naya. És, en molts sentits i també en aquest, un candidat en construcció.

Admet estar tot just coneixent una mica a fons la ciutat que diu voler governar. Com que ningú li adjudica el paper de polític, els autòctons dels barris amb gran percentatge d’immigració li admeten coses com “jo ja no em sento com a casa”. La dedicació intensa que està fent cada tarda i els caps de setmana a l’ofici d’alcaldable li està permetent copsar i olorar el carrer de molt a prop i adonar-se que, en el cas que tingui responsabilitats de govern, haurà d’anar una mica més enllà del que van fer els seus predecessors posant en pràctica allò de “els mateixos drets i deures per a tothom”. En aquest sentit, assegura que no li tremolarà el pols a l’hora de prendre decisions políticament incorrectes.

Bote sap que la ciutat, en gran mesura, funciona amb el software implantat per les esquerres –i especialment el seu partit- des de la represa democràtica però també sembla ser conscient que cal descarregar-se de forma immediata les actualitzacions disponibles al núvol necessàries perquè el projecte torni a ser creïble. Aquesta, davant les òbvies dificultats de marcar perfil en el camp nacional –veure la moció pel 9N votada aquest dimarts a l’Ajuntament-, és la seva esperança per poder obtenir uns bons resultats el proper maig.