L'arribada a les llibreries del llibre pòstum de l'historiador i advocat Josep Benet sobre Joan Peiró és una excusa immillorable per redescobrir la figura del líder anarcosindicalista, ara que està tant en voga les qüestions relacionades amb la memòria històrica. Un líder que tot i no ser mataroní de naixement (va néixer al barceloní barri de Sants el 1887), hi va passar el període cabdal de la seva vida, de 1922 fins al 1939, quan va fugir cap a l'exili. Joan Peiró, a Mataró, va ser un dels fundadors del Forn del Vidre el 1925 (ara en perill de mort, per cert) i políticament un dels màxims dirigents de l'anarcosindicalisme català dels anys vint i trenta. De tendència moderada, va saludar l'arribada de la República en contra del parer de molts companys, que ho veien com una imposició burgesa. El 1936 seria nomenat ministre d'Indústria a Madrid i el 1938 comissari d'Electricitat.
La veritat és que la figura de Joan Peiró és encara fascinant perquè, en un escenari absolutament dicotòmic -republicans i franquistes-, el líder de la CNT va ser capaç de mantenir criteri propi (i ressò mediàtic). I de protegir militars i capellans dels excessos d'algunes faccions republicanes, precisament procedents del seu moviment polític, l'anarquisme. Fins i tot de denunciar aquests excessos, amb articles publicats al diari local Llibertat i agrupats a Perill a la reraguarda. Tot plegat sabent-se com un anticlerical, però sense confondre les coses i entenent que abans de qualsevol ideologia hi ha la vida humana. Això només està a l'abast dels "grans", d'aquells que -més enllà dels coneixements teòrics apresos- són persones amb visió estratègica, més fixats en pensar en el futur que en tornar cap enrera.
El cas de Peiró guarda molts paral·lelismes amb el de Lluís Companys, tan pel que fa a l'afusellament després de ser detingut a França, com perquè 66 anys després de la seva mort l'Estat espanyol encara no ha fet marxa enrera en el procés jurídic que va conduir-lo al tràgic final. L'administració de justícia encara no reconeix que Peiró va morir injustament. La capital del Maresme va dedicar, en ocasió dels seixanta de la mort de Peiró, un reguitzell d'actes a la seva memòria. Encara, però, queda molt per reivindicar-lo.
La veritat és que la figura de Joan Peiró és encara fascinant perquè, en un escenari absolutament dicotòmic -republicans i franquistes-, el líder de la CNT va ser capaç de mantenir criteri propi (i ressò mediàtic). I de protegir militars i capellans dels excessos d'algunes faccions republicanes, precisament procedents del seu moviment polític, l'anarquisme. Fins i tot de denunciar aquests excessos, amb articles publicats al diari local Llibertat i agrupats a Perill a la reraguarda. Tot plegat sabent-se com un anticlerical, però sense confondre les coses i entenent que abans de qualsevol ideologia hi ha la vida humana. Això només està a l'abast dels "grans", d'aquells que -més enllà dels coneixements teòrics apresos- són persones amb visió estratègica, més fixats en pensar en el futur que en tornar cap enrera.
El cas de Peiró guarda molts paral·lelismes amb el de Lluís Companys, tan pel que fa a l'afusellament després de ser detingut a França, com perquè 66 anys després de la seva mort l'Estat espanyol encara no ha fet marxa enrera en el procés jurídic que va conduir-lo al tràgic final. L'administració de justícia encara no reconeix que Peiró va morir injustament. La capital del Maresme va dedicar, en ocasió dels seixanta de la mort de Peiró, un reguitzell d'actes a la seva memòria. Encara, però, queda molt per reivindicar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada