NII: la culpa (si no ens posem d'acord) ara serà nostra

La notícia sobre el traspàs de la Nacional II -de la seva titularitat i gestió- a la Generalitat de Catalunya que es va fer pública la setmana passada es va rebre podríem dir que gairebé amb eufòria per part de la classe política catalana, els alcaldes de la comarca i les plataformes contràries al pas de la NII pel litoral. És, de totes maneres, una sensació enganyosa perquè el traspàs d'aquesta carretera no farà més que obrir de forma definitiva la caixa dels trons en relació al trasllat d'aquesta Nacional II.

Fins ara, els tres partits que governen "a" la Generalitat (més que governar el país, o la Generalitat en si) tenien posicions diferents sobre què cal fer amb els cotxes que actualment passen per aquesta històrica via. El PSC es mostrava inflexible amb construir una nova carretera paral·lela a la C32 per absorbir el trànsit que deixarà de passar per la Nacional, mentre que des d'ERC i ICV es reclama abolir el peatge de l'autopista i incrementar el transport públic a la comarca però s'evita la idea de construir una nova via per a automòbils. Els socialistes es neguen a treure el peatge perquè diuen que l'autopista es col·lapsarien però els altres dos socis no ho veuen així. Fins ara l'enfrontament entre els tres partits del Govern d'Entesa (la forma amable del parlar del Tripartit2) era evident però quedava anestesiat perquè en últim terme sempre s'acabava donant la culpa a Madrid per no haver traspassat les competències de la carretera que històricament enllaçava Madrid amb França al seu pas per la comarca. La diferència doncs és que ara, amb el traspàs, això ja no serà possible: si no hi ha acord no podrem tirar les culpes a un altre.

És l'hora de prendre decisions i la batalla que hi haurà entre els tres socis de govern pot ser antològica, si tot segueix exactament igual com fins ara, malgrat que el president del Consell Comarcal del Maresme assegura que l'acord està a prop. Aquest dimecres els grups amb representació al Parlament participaran en un debat a Mataró Ràdio a les 19.20 del vespre per parlar d'aquesta qüestió. Veurem si hi ha més diferències entre els partits del govern i els de l'oposició (com seria lògic) o més aviat les dificultats continuen en el si del tripartit.

Bandera controvertida... però unitària

Imatge de la bandera diumenge al matí. Foto: J. S.

Els mataronins que dissabte a la tarda es passejaven per la plaça de Santa Anna assaborint ja l'ambient preSant Jordi es miraven encuriosits i amb certa sorpresa com es duia a terme l'acte d'hissada de la bandera catalana que s'ha col·locat al bell mig d'aquest espai, al rovell de l'ou de la ciutat. Molts d'ells desconeixien que l'hissada de la senyera era la plasmació gràfica d'un acord polític sorgit arran d'una proposta d'un grup de l'oposició, Convergència i Unió, i concretament del seu cap de files Joan Mora -aquesta és gairebé una iniciativa personal seva-. Una proposta que es va tirar endavant perquè va comptar amb el suport de tota la resta de formacions polítiques, sense excepció (tot i que la CUP i ERC hi van votar a favor sense entusiasme) en el transcurs del ple del passat mes de setembre. Alguns a més pensavan, erròniament, que la hissada de la bandera era un acte convocat amb motiu del Sant Jordi però que dijous que ve l'ensenya es retiraria i es mostraven encara més sorpresos quan se'ls informava del contrari: que la nova senyera ha arribat per quedar-se en aquest indret. Altres, finalment, es mostraven contrariats pel cost que té la instal·lació del màstil i la bandera, més de tres mil euros, afegint aquella idea de què "es podien haver emprat per altres necessitats més peremptòries".

La instal·lació d'una bandera catalana en el centre històric de la ciutat és una d'aquelles accions que sobretot serveixen per encendre les guspires de l'etern debat identitari que es viu a Mataró com a la resta de poblacions d'aquest país nostre, condemnat eternament a una certa dicotomia de la qual no és capaç d'esmunyir-se. Precisament, encara que pugui semblar contradictori, la instal·lació d'aquesta bandera -consensuada, amb el suport de tots els grups polítics- potser podrà començar a resoldre aquesta qüestió, sempre i quan els que només senten la bandera espanyola com a pròpia no rebin aquesta nova ensenya amb irritació (que també podria ser).

Tot plegat, també cal dir-ho, prové d'una situació absurda. Al mes de setembre Joan Mora va portar a debat aquesta proposta sabedor que molt difícilment el govern li donaria el vist-i-plau, bàsicament perquè a l'electorat del PSC el preocupen molt poc la presència de senyeres a la plaça de Santa Anna. Però els socialistes -i els seus aliats, a ERC ja li va bé- van sorprendre Mora donant-li suport... perquè no fos dit i no els pogués acusar per tant d'antipatriotes. Així va néixer "el consens de la bandera". Un consens que, malgrat tot plegat, cal subratllat que és saludable: és una bona notícia que tots els grups municipals -per una vegada a la vida- s'hagin posat d'acord amb una qüestió simbòlica. Mai no hi ha un acord respecte les banderes que haurien d'onejar a l'Ajuntament -òbviament la qüestió és si hi ha d'haver l'espanyola o no, sobretot en dates assenyalades- i per això l'acte de dissabte és políticament rellevant, perquè fins i tot la Candidatura d'Unitat Popular hi va votar a favor en el seu dia. Sembla estrany per obvi, però al final la senyera -la senyera i prou- és l'únic que aconsegueix ajuntar una part significativa del país, cosa que d'altra banda en el carrer és natural i sostingut per una immensa majoria.

Veure posts de l'alcalde Joan Antoni Baron, Joan Mora (CiU) i Ramon Bassas (PSC).

Presidirà Joan Antoni Baron la Diputació de Barcelona?

Els darrers dies, arran de la necessària dimissió de Celestino Corbacho com a president de la Diputació (no pots ostentar aquest càrrec si no ets regidor), s'ha posat sobre la taula la possibilitat que l'actual alcalde Joan Antoni Baron sigui qui el substitueixi. En principi tothom suposava que seria Bartomeu Muñoz, home fort del PSC al Barcelonès nord i alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el que succeiria Corbacho, ja que actualment és ja el vicepresident primer de l'òrgan supramunicipal. Però el secretari d'organització del PSC, el totpoderós José Zaragoza, va deixar caure dilluns que tan Baron com Josep Mayoral, alcalde de Granollers, serien magnífics relleus de Corbacho.

Sembla poc probable que Joan Antoni Baron consolidi la seva posició i realment passi a portar les regnes d'aquesta potent estructura de poder, però de totes maneres és significatiu que un home amb tant predicament dins el PSC com José Zaragoza citi amb tanta claredat l'alcalde de Mataró com el possible nou president de la Diputació. El socialisme mataroní mai no ha pintat gran cosa en el si del socialisme català: ni Joan Majó es pot dir que fos ministre perquè s'impulsés des de Mataró -la seva trajectòria anava més enllà- ni tampoc es pot dir que l'antecessor de Baron, Manuel Mas, acabés al Congrés dels Diputats per haver destacat en el conjunt d'alcaldes socialistes del país. Que Zaragoza citi ara Baron és un bon auguri respecte el futur de l'actual batlle de la ciutat, el futur del qual podria passar perfectament per altres administracions més enllà de la capital del Maresme.

Santa Maria com a símptome

Banderoles commemoratives del mil·lenari de Santa Maria. Farola de la plaça Granollers.

El 25 de març van començar amb una Missa Solemne i de forma oficial els actes de celebració del mil·lenari del primer document que esmenta l'existència de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Això no vol dir que la comunitat cristiana no existís abans però s'ha agafat la data com el naixement oficial de la parròquia.

Aquest era un aniversari conegut per tota la ciutat des de feia temps. I des dels anys noranta i hi havia la idea -entre molta gent de l'àmbit religiós i cultural de la ciutat- per posar-se la data del mil·lenari, el 2008, com a fita perquè el temple més antic de la ciutat estigués restaurat i rehabilitat. A mitjans de la dècada passada des de la parròquia de Santa Maria i sota l'impuls de mossèn Josep Colomer, el rector anterior a Joan Barat, es va crear una comissió que vetllaria per tal que aquest objectiu es fes realitat. Es va encarregar un projecte de reforma a tres arquitectes de la ciutat i es van començar a cercar els fons econòmics necessaris per dur a la realitat aquest faraònic projecte.

Avui, més de deu anys després, el balanç de la feina d'aquesta comissió no és petit però tampoc satisfactori. S'han restaurat la Capella del Sagrament, la Capella de Sant Josep i algunes teulades de l'edifici, però el gruix de la restauració està encara per fer (un vuitanta per cent, segons l'arquitecte Agàpit Borràs). I està per fer no pas perquè no se sàpiga com obrar sinó perquè cap institució -fins fa quatre dies- no s'ha començat a posar les piles respecte aquest projecte. En resum: Santa Maria no està restaurada perquè ningú se n'ha preocupat, amb l'excepció de la rectoria i els feligresos de la parròquia i el Museu Arxiu de Santa Maria. Ni el Bisbat, ni la Generalitat, ni l'Estat ni tampoc l'Ajuntament de Mataró han cregut en el projecte de restauració fins fa quatre dies. El bisbat s'ha excusat sempre assegurant que no té capacitat econòmica per participar en una operació d'aquestes característiques, Jordi Pujol quan era president de la Generalitat va respondre clarament respecte qui havia de restaurar Santa Maria recordant el lema del mil·lenari "Mataró restaura Santa Maria" (s'entén, oi?), l'alcalde Manuel Mas va tenir durant anys una posició refractària a la qüestió i a l'Estat ni socialistes ni populars han mogut mai un dit per l'església mare dels mataronins.

Que Santa Maria no estigui restaurada a dia d'avui és, doncs, un fracàs com a ciutat. En els darrers tres anys les coses s'han començat a moure: la Generalitat va oferir pagar la meitat de la restauració, l'Ajuntament sembla que està disposada també a aportar una quantitat però falta encara que la resta d'institucions (també les privades) es mullin definitivament per Santa Maria. Falta que tot això es posi en solfa sota l'impuls de l'Ajuntament, vèncer velles reticències de forma definitiva i començar a assumir compromisos. No hi haurem estat a temps pel mil·lenari però si la cosa va de dècades i segles... no vindrà de tres o quatre anys més. Que així sigui.

Senyals de fum des del Tecnocampus

La marxa de Ricard Bonastre com a màxim responsable tècnic del projecte Tecnocampus es convertirà, si tot va com preveu el govern municipal, en una anècdota en la història d'aquesta voluminosa iniciativa. La presidenta de la Fundació que regeix el projecte, la regidora Alícia Romero, ha actuat amb celeritat i ha resolt en menys d'un mes el buit deixat per Bonastre (el nomenament d'un nou director al Patronat de Cultura després de la marxa de Rafa Milan va trigar gairebé mig any en completar-se, per exemple). El substitut del fins ara energètic director serà Antoni Uix, mataroní, que els darrers vuit anys ha estat gerent de la universitat de Vic i al llarg de la seva trajectòria ha estat vinculat a l'escola Pia Santa Anna de Catalunya. Així ho han avançat avui els informatius de Mataró Ràdio.

A més, amb aquest recanvi al capdavant del faraònic projecte, el govern municipal ha emès -o així s'entén des de Convergència i Unió- un senyal de consens amb la resta de grups polítics del consistori. En el darrer ple, el govern es va comprometre a fer el nomenament del nou director per aquest sistema, entenent que el Tecnocampus és una aposta massa gran com perquè no tingui el suport de CiU i PP (a la CUP sembla que ningú li hagi consultat res). Però és que resulta que el nom d'Antoni Uix, vinculat amb Convergència i Unió, va aparèixer -entre d'altres fonts- de la boca de Joan Mora, el cap del grup municipal de CiU, amb el qual l'alcalde Joan Antoni Baron manté una relació gairebé inexistent (almenys amb el seu cap de grup, Joan Mora). Per tant, la decisió de nomenar Uix com a nou màxim responsable tècnic del Tecnocampus s'ha d'interpretar també com una maniobra política que busca calmar l'ambient entre els dos grans partits de la ciutat, molt caldejat arran de l'afer Can Fàbregas i el denominat Cas Bassas. Caldrà veure ara si la direcció política del Tecnocampus ajuda Antoni Uix en la seva nova tasca.

La judicialització de Can Fàbregas

Malgrat que l'arribada del Corte Inglés està pràcticament assegurada així com el trasllat de la nau de Can Fàbregas, el cas Can Fàbregas (que seria una altra cosa ben diferent) no para de generar novetats. En el darrer ple, com apuntàvem a l'anterior post, el regidor de la CUP Xavier Safont-Tria va anunciar que la seva formació aniria als jutjats perquè aquests els donin la raó (o no, és clar) respecte una suposada irregularitat que hauria comès el govern municipal amb el preu de l'aprofitament d'unes finques de l'Illa de Can Fàbregas.

L'anunci suposa un pas més en l'escalada de tensió entre govern i oposició en el cas de l'antiga farinera però també aporta una clarificació que en aquests moments és absolutament necessària. Des de fa mesos les acusacions que la plataforma Salvem Can Fàbregas i l'oposició ha llençat sobre el govern han estat això, acusacions basades en opinions legítimes i a vegades en qüestions fefaents (per exemple que hi havia una relació innegable de parentiu entre part dels expropietaris de Can Fàbregas i el regidor d'Urbanisme). Però tot i que el nivell del creuament de foc era immens semblava que ningú tindria prou coratge com per entrar en un nou terreny, en el de la judicialització de l'afer. Ara la Candidatura d'Unitat Popular diu que s'hi entrarà tantes vegades com faci falta (dilluns el membre de la CUP Joan Jubany va dir que la formació hi podria anar també perquè entén que el govern ha incomplert el Pla Especial del patrimoni arquitectònic).

És bo que tothom posi les cartes sobre la taula. I que la CUP, ben assessorada per un bufet vigatà, ensenyi clarament les seves i aposti per tancar definitivament la partida. Que s'hagi arribat a l'extrem d'anar als jutjats és llastimós des d'un punt de vista polític, perquè vol dir que els nostres representants no han estat capaços d'arribar a un acord, però és també per aplaudir perquè significa superar una etapa en què les acusacions, les mitges paraules, les mitges veritats... s'havien convertit en habituals a La Riera 48. Ara (qui diu ara diu d'aquí un any) un jutge dictarà sentència. I serà en contra o a favor del govern. Inapel·lable. És hora de sortir definitivament de l'atzucac.

Un resum de les generals... en clau local

Ens havia quedat al tinter fer l’anàlisi dels resultats de les passades generals en clau local. Òbviament no es tracta d’extreure cap conclusió d’aquestes dades, simplement comparar-les amb els resultats de les formacions a nivell de Catalunya i en relació a les passades municipals.Abans que res recordar que Mataró va votar el 9 de març de forma molt semblant a com ho va fer el conjunt de Catalunya: els cinc partits amb representació van repetir a la capital del Maresme les posicions que van ocupar a nivell català: PSC, CiU, PP, ERC i ICV. També -igual que al conjunt del país- PSC, CiU i PP van millorar el seu percentatge de vots i el número de paperetes mentre que ICV i ERC van perdre percentatge i vots.

A Mataró, igual que a Catalunya i Espanya, el PSC va guanyar amb claredat obtenint 27.470 vots (el 2004 en va treure 26.823) en el que són uns resultats històrics, en percentatge els cinquens millors de la seva trajectòria des de les generals de 1977. Els socialistes van demostrar que són una autèntica roca a les generals, on obtenen sempre millors resultats que en el conjunt de Catalunya (en aquesta ocasió han tret a la capital del Maresme el 46,02 per cent dels vots, mentre que a Catalunya han tingut gairebé un punt menys, el 45,3 per cent). Mataró actua amb el PSC, doncs, d’una forma semblant a com ho fa a les ciutats de la primera i segona corona metropolitana.

Els socialistes van doblar en paperetes el seu immediat competidor, Convergència i Unió, que va mantenir la segona posició amb onze mil nou cents vots (el 2004 van ser 12.875, gairebé mil vots menys). En relació a Catalunya, els nacionalistes mataronins van sumar una dècima més que en el conjunt del país. El segon lloc de CiU a Mataró es veu amenaçat seriosament pel Partit Popular, que el dia 9 es va situar a només set-centes paperetes de CiU (els populars en van treure en total a Mataró 11.162, tres cents menys que el 2004). En relació a Catalunya els populars han tret tres dècimes més a Mataró que en el conjunt de Catalunya, ja que a casa nostra han augmentat tretze dècimes mentre que la candidatura de Dolors Nadal només ho ha fet vuit dècimes.

Com a quarta força ha quedat Esquerra Republicana, amb 3.400 vots (molt lluny dels 8.266 vots del 2004), i en cinquena Iniciativa per Catalunya Verds, amb 3.029 paperetes (el 2004 en va treure 4.184). A Catalunya els republicans han perdut vuit punts i a Mataró set, mentre que pel que fa a ICV els ecosocialistes a nivell català han perdut nou dècimes i a la capital del Maresme la sagnia és encara més fatídica, amb gairebé 1,30 per cent de vots menys que les generals de 2004. Resumint: dels cinc grans partits tots excepte ICV han tingut a Mataró millors resultats que les seves respectives formacions a nivell català. Com a dades de segon ordre apuntar que Ciutadans-Partido de la Ciudadanía va obtenir cinc cents vots, perdent la meitat de sufragis respecte les municipals de l’any passat. I parlant de partits petits, Els Verds-Alternativa Ecologista (capitanejats pel mataroní Josep Lluís Freijoo) ha obtingut només 252 vots, gairebé mig miler menys que 2004, quan en va obtenir 678.

Comparació amb les municipals
Si fem l’altre exercit anunciat i comparem els resultats de les generals amb els de les passades municipals (i tenim en compte que la participació va ser del 46 per cent versus el setanta per cent d’ara, sis mil vots menys) ens adonarem que el PSC i el PP continuen tenint seriosos problemes per portar a votar els electors que si que mobilitzen a les generals (a Baron el van votar 13.675 persones, a Zapatero 27.000; a Paulí Mojedano el van sufragar 5.626 mataronins i a Rajoy onze mil). Grosso modo es pot dir que la meitat dels electors del PP i el PSC es queden a casa a les municipals.

Si seguim en aquesta fins a cert punt absurda comparança veure com CiU també es beneficia d’un plus a les generals –ha obtingut quatre mil vots més, a les municipals en va treure 8.343 i ara gairebé dotze mil- i que ERC i ICV també obtenen aquest petit plus, més en el cas d’ERC que en el d’ICV: 3.407 versus 2.438 en el cas d’ERC i 3.029 versus 2.545 en el cas d’ICV. Vist en percentatges el PSC té dotze punts més a les generals (46,02) que a les municipals (34,48), CiU té un punt menys a les generals (19,99) que a les municipals (21,04), el PP quatre més a les generals (18,7) que a les municipals (14,19), Esquerra Republicana mig punt menys a les generals (5,71) que a les municipals (6,15) i ICV més d’un punt menys a les generals (5,07) respecte les municipals (6,42).

Les coses, doncs, a les municipals els van millor a ICV, CiU i ERC, per aquest ordre. Malgrat la crisi que ha travessat (o que travessa encara ICV a nivell local) els ecosocialistes són qui sembla tenir un vot més en clau local (segurament alguns vots que a les municipals van anar cap a l’abstenció o cap a la CUP aquest cop han tornat a la formació excomunista). Els altres partits podríem concloure que es mouen més en dinàmica nacional.

De totes maneres, segurament la conclusió d’aquesta recerca... és pensar que val més no comparar pomes amb peres.

P.D: Per cert, us recomano consultar una pàgina web que acaba de néixer -El pati Descobert- on un grup de joves politòlegs i apunten les seves reflexions. Hi participa l'amic i excel·lent periodista Toni Rodon.