El PSC perd cent militants en quatre anys / Comença la guerra al PP de Mataró

Montse López en una fotografia del darrer congrés del PSC. Foto: PSC Mataró.

El PSC de Mataró ha perdut en els darrers quatre anys més de cent militants –concretament 102- i actualment compta amb 253 afilitats. Entre 2004 i 2008 42 persones s'han inscrit com a militants al partit. Es tracta d'una notícia avançada avui pels informatius de Mataró Ràdio que ha admès avui la secretària d'organització Montse López, que ha relativitzat aquestes dades recordant que el PSC té també 803 persones com a simpatitzants i que per tant el conjunt és de 1056 persones que estan vinculades al PSC de Mataró. A més, López diu que el PSC segueix sent el primer partit de la ciutat i guanyant totes les eleccions excepte les autonòmiques. Montse López admet també que les diferències entre militants i simpatitzants són substancials. La secretària d'organització creu que aquesta baixada de militants és un indicador que les coses s'han de fer d'una altra manera. Segur que demà, en el congrés del PSC de Mataró, serà una qüestió que sobrevolarà un congrés teòricament calmat i sense problemes per l'aparell del partit. Cal recordar que algunes de les baixes que han tingut lloc en aquest període són de personatges significats com Pep Molsosa o Manuel Patricio, dues persones amb un cert pes a l'interior del partit.

Ball de bastons al Partit Popular de Mataró
Foto: José Manuel López, al centre, a la presidència d'un acte de partit. A la dreta de tot Paulí Mojedano se'l mira de reüll. A l'esquerra de López, l'actual president comarcal Víctor Ros i la nova líder dels populars catalans Alícia Sánchez Camacho.

Al Partit Popular ha començat definitivament la batalla interna per controlar la secció local. Com és sabut, dues faccions -a priori clarament organitzades- s'enfronten: l'oficialista de José Manuel López i la renovadora de Paulí Mojedano. Ahir dijous, a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio, Mojedano va plantejar per primera vegada sense embuts el relleu de López al capdavant del PP local. I tot i que ell no es presentarà per ser el nou president local si que va deixar entendre que afavoriria una candidatura de la seva línia de cara a les properes eleccions internes a casa nostra, que han de ser el primer trimestre de 2009. Doncs el president local del PP, José Manuel López, ha respost a Mojedano en termes molt durs: ha dit que si cal que hi hagi renovació el primer que hauria de plegar hauria de ser el mateix Mojedano. José Manuel López ha carregat molt dur contra Mojedano recordant que ell és l'única persona del PP de Mataró que està alliberat per dedicar-se vuit hores a la política cada dia. A més l'ha renyat per rentar la roba bruta fora de casa. Ara falta veure qui se situa al costat d'un i altre candidat per saber qui guanyarà una guerra que acaba de començar.

Jordi Merino possa l'accent a l'esquerra

Foto: Jordi Merino donant suport a Joan Herrera, nou secretari general d'ICV, en un acte a Mataró el març de 2008.

Després de la celebració, durant tot el cap de setmana a Sabadell, de la novena Assemblea Nacional d'ICV, el col·lectiu "Manifest de Maig", un dels promotors principals del qual és el mataroní Jordi Merino, va convocar una roda de premsa per anunciar que es mantindrà com a corrent "estable i fix" malgrat donar-se per satisfet per la certa autocrítica que ha efectuat la direcció del partit i en primer lloc el conseller d'Interior i número 3 del govern Joan Saura. Tan Jordi Merino com el premianenc Àngel Pagès diuen voler continuar amb el "debat intern i extern de l'esquerra transformada". "Ha estat una assemblea de continguts i de continguts ideòlogics, més enllà que la foto finish eren els noms de les persones", ha celebrat Merino als micròfons de Mataró Ràdio.

La història del col·lectiu Manifest de Maig, doncs, lluny d'extingir-se, sembla que segueix i amb ella l'aposta del mataroní d'implicar-se en la política d'Iniciativa a nivell nacional, no se sap si per preparar una eventual candidatura a Mataró o per preparar l'assalt d'una nova generació -que podria capitanejar el mateix Joan Herrera, el nou secretari general- a la primera línia d'aquesta formació política catalana. Sigui com sigui, l'acció d'aquest corrent crític liderat per Merino serveix, extrapolat a Mataró, per reconfirmar algunes coses. Per exemple: en el congrés d'ICV el corrent manifest de maig ha parlat de "polítiques anticapitalistes", usant un llenguatge molt decantat cap a l'esquerra. Tot i que Merino és una persona de formes molt moderades, ningú dubta a hores d'ara que ell seria la figura indicada per cosir les ferides obertes entre les seccions locals d'ICV i Esquerra Unida i Alternativa a Mataró. Cal recordar que, ara fa una mica més d'un any, la falta d'entesa entre els dos partits va provocar que una gran part d'EUiA de Mataró capitanejada per Joan Fàbregas s'acabés presentant a les municipals sota l'etiqueta Esquerra Unitària, obtenint quasi quatre-cents vots. El cert és que Merino té feeling personal amb els escindits -s'hi troba regularment- i sembla que li seria relativament fàcil reintegrar-los en la dinàmica local d'ICV en el cas que ell assumís la batuta de la candidatura de Mataró.

Aquesta setmana, dijous a la tarda, els informatius de Mataró Ràdio avançaven el tancament provisional de Cristalleries de Mataró, la històrica cooperativa fundada entre d'altres per Joan Peiró els anys vint del segle passat. L'empresa -icona de l'esquerra transformadora de la ciutat- no ha pogut aguantar l'actual crisi econòmica, perquè de fet arrossegava ja una situació econòmica ben difícil. En temps de crisi, les empreses tendeixen a tancar però els moviments polítics de l'esquerra ortodoxa experimenten just l'efecten contrari: creixen com l'escuma. Això Jordi Merino també ho sap i per això, oportunament, propugna un gir a l'esquerra dins ICV en el qual coincideix l'exconseller de Medi Ambient i Habitatge Salvador Milà, la mà dreta en urbanisme de l'exalcalde Manuel Mas a Mataró durant els anys noranta. Els camins del Senyor són inescrutables; en els propers mesos veurem si els de Jordi Merino miren més cap al carrer Ciutat de Barcelona o cap al Sant Joaquim de Mataró.

Vídeo aportat pel propi Jordi Merino sobre la seva participació al Congrés.

I mentrestant... què fem amb el Fons Bassat?

L'anunci que el Museu Bassat no estarà construït, com a molt aviat, fins el 2012, ha fet que el publicista barceloní demani, com és lògic i natural, buscar una ubicació alternativa per disposar ja part dels continguts del seu fons. Bassat té una certa pressa per veure fet realitat l'exposició dels quadres que gelosament ha guardat durant molt de temps a la seves propietats particulars. I això, al seu torn, ha reobert una altra qüestió espinosa, que no és altre que l'ús que l'Ajuntament està donant a la Nau Gaudí des que aquesta va obrir, finalment, el mes de setembre; l'edifici projectat per l'arquitecte reusenc serveix de telecentre, un espai que conjumina joves i noves tecnologies i que serveix també com a punt d'orientació sociolaboral.

El Partit Popular (que va tenir-ne la iniciativa) i Convergència i Unió acaben de constituir un fons comú perquè la Nau Gaudí sigui la seu provisional del Museu Bassat. Ni nacionalistes ni populars han vist mai massa clar l'ús que el govern municipal ha donat a aquest espai i ara aprofiten l'avinentesa per intentar corregir l'error que, segons ells, ha comès en aquest sentit l'executiu de Joan Antoni Baron. A falta de veure si la Candidatura d'Unitat Popular se suma a la proposta i també de quin és el capteniment del govern municipal, la iniciativa dels dos grups de l'oposició és sensata i serviria perquè la ciutat pogués començar a tastar -abans del que s'esperava i tot- els fruits d'una instal·lació cridada a esdevenir un dels pols més atractius de la ciutat del futur.

El futur del PSC a Mataró

Els socialistes mataronins han de celebrar a finals de novembre el seu Segon Congrés, després que ho el partit a nivell de la comarca ho fes el penúltim cap de setmana d'octubre. En aquest congrés no es preveuen sorpreses i sembla que l'actual primer secretari, Ramon Bassas, podria repetir quatre anys més (que no ha de voler dir que es mantingui com a regidor més enllà del 2011) amb la discreta Montse López com a eficaç secretària d'organització. Però en aquest congrés també està clar que caldrà apuntar d'alguna manera els camins que ha de seguir el socialisme mataroní en el futur. Que repeteixi el tàndem Bassas-López ja significa que les coses no s'han de moure gaire en els propers anys, però també és veritat que tenint en compte que Bassas està de retirada caldrà veure quines persones s'apunten per quan el blocaire mataroní per excel·lència abandoni els escenaris de la política. En aquest sentit, caldrà visualitzar d'alguna manera el poder que concentra actualment la regidora Alícia Romero en el si del govern, amb alguna responsabilitat clara dins l'executiva local, ara que a nivell del Maresme se li han donat responsabilitats en àmbit de desenvolupament ecoonòmic i treball. De moment, el màxim que ha tingut a veure Romero amb el partit els darrers anys és en la coordinació del programa electoral de les passades eleccions municipals. En altres paraules, l'exclusió de Romero del nucli dur de poder del PSC local de cara als propers anys significaria que el successor de Joan Antoni Baron al capdavant de l'alcaldia podria no ser Romero -ara mateix l'única candidata ferma-, com tothom especula actualment.

En aquest Segon Congrés i en la mateixa línia de coses caldrà veure com es plasma el poder creixent que té un altre jove, Carlos Fernàndez, en el si de l'staff municipal. De cara al futur un tàndem Romero-Fernàndez no seria del tot forassenyat. Romero a l'alcaldia, Fernàndez al partit. Ella amb una governació en sentit estratègic i ell seguint el dia a dia de la ciutat. Ella una nova Manuel Mas i ell un nou Remigi Herrero. Temps al temps. El món dóna moltes voltes però ja hi ha qui no fa fàstics a aquesta possibilitat.

La vigència de Joan Peiró

L'arribada a les llibreries del llibre pòstum de l'historiador i advocat Josep Benet sobre Joan Peiró és una excusa immillorable per redescobrir la figura del líder anarcosindicalista, ara que està tant en voga les qüestions relacionades amb la memòria històrica. Un líder que tot i no ser mataroní de naixement (va néixer al barceloní barri de Sants el 1887), hi va passar el període cabdal de la seva vida, de 1922 fins al 1939, quan va fugir cap a l'exili. Joan Peiró, a Mataró, va ser un dels fundadors del Forn del Vidre el 1925 (ara en perill de mort, per cert) i políticament un dels màxims dirigents de l'anarcosindicalisme català dels anys vint i trenta. De tendència moderada, va saludar l'arribada de la República en contra del parer de molts companys, que ho veien com una imposició burgesa. El 1936 seria nomenat ministre d'Indústria a Madrid i el 1938 comissari d'Electricitat.

La veritat és que la figura de Joan Peiró és encara fascinant perquè, en un escenari absolutament dicotòmic -republicans i franquistes-, el líder de la CNT va ser capaç de mantenir criteri propi (i ressò mediàtic). I de protegir militars i capellans dels excessos d'algunes faccions republicanes, precisament procedents del seu moviment polític, l'anarquisme. Fins i tot de denunciar aquests excessos, amb articles publicats al diari local Llibertat i agrupats a Perill a la reraguarda. Tot plegat sabent-se com un anticlerical, però sense confondre les coses i entenent que abans de qualsevol ideologia hi ha la vida humana. Això només està a l'abast dels "grans", d'aquells que -més enllà dels coneixements teòrics apresos- són persones amb visió estratègica, més fixats en pensar en el futur que en tornar cap enrera.

El cas de Peiró guarda molts paral·lelismes amb el de Lluís Companys, tan pel que fa a l'afusellament després de ser detingut a França, com perquè 66 anys després de la seva mort l'Estat espanyol encara no ha fet marxa enrera en el procés jurídic que va conduir-lo al tràgic final. L'administració de justícia encara no reconeix que Peiró va morir injustament. La capital del Maresme va dedicar, en ocasió dels seixanta de la mort de Peiró, un reguitzell d'actes a la seva memòria. Encara, però, queda molt per reivindicar-lo.

Conclusions d'un viatge al Perú

Una càmera de Maresme Digital TV enregistrant el moment en què el regidor de Cooperació, Carlos Fernàndez, presideix la inauguració de la residència de Ollachea, al Perú, pagada per l'Ajuntament de Mataró. Foto: J.S.

Just després de la polèmica sobre la factura desconeguda de suport de l'Ajuntament als Armats en el seu viatge a Roma, aquesta setmana una delegació de l'Ajuntament ha viatjat fins al sud del Perú per a inaugurar dues residències estudiantils construïdes gràcies a l'empenta de l'Associació d'Amics del Bisbe Joan Godayol, una de les quals ha pagat gairebé de forma íntegra l'Ajuntament de Mataró (171.000 euros de 190.000). La delegació l'encapçalava el regidor de Cooperació Carlos Fernàndez, acompanyat per la tècnica de l'àmbit, i en formaven part també el president dels Amics del Bisbe Godayol, Joaquim Montserrat, així com dos col·laboradors seus. De forma excepcional, Maresme Digital Televisió i Mataró Ràdio van decidir acceptar la invitació cursada a tots els mitjans de la ciutat de part de l'Ajuntament per acompanyar la delegació, de manera que durant gairebé set dies el company Dani Marina i un servidor han pogut seguir al milímetre la visita municipal. El resultat de la feina s'ha pogut veure tan a la televisió pública comarcal com a l'emissora municipal durant aquesta setmana i que podeu veure aquí i aquí. Segurament vista la feina feta segurament s'esvairà la sospita que la presència dels mitjans públics en aquest viatge obeïa a interessos propagandístics del regidor de l'àrea, també responsable de l'àrea de Comunicació. Un temor que va expressar dilluns passat el portaveu del grup municipal de CiU, Joaquim Fernàndez, en un debat convocat per Mataró Ràdio en el marc, precisament, d'aquesta visita.

Més enllà d'això, des d'un punt de vista polític, la pregunta evident és fins a quin punt era necessària la visita del regidor al Perú, amb el cost econòmic que implica per l'Ajuntament (sobretot en el context de crisi econòmica actual). Carlos Fernàndez ha justificat una i altra vegada la sortida atenent a la voluntat de rendir comptes a la ciutadania de Mataró -les quantitats destinades a aquest projecte són certament grans- i a la petició reiterada del president dels Amics del Bisbe Godayol, l'incombustible Pim Montserrat, per tal que el regidor o el propi alcalde Joan Antoni Baron assistissin a la inauguració de les dues residències estudiantils.

Observat d'aprop la tasca del regidor durant el viatge és possible afirmar que la presència d'un representant de l'alcalde de Mataró al Perú aquests dies ha servit perquè la contrapart dels Amics del Bisbe Godayol a la zona, l'associació Musuq Yllari, prenés consciència de la importància que el govern municipal atorga als projectes finançats en aquesta zona -i del seu seguiment i desenvolupament-. En un altre sentit, potser més important, Carlos Fernàndez ha aprofitat el viatge per reclamar als Ajuntaments dels indrets on es duen a terme aquests dos projectes -Juliaca i Ollachea- la seva implicació en els mateixos, ja que en general la posició de les autoritats respecte aquestes iniciatives és més aviat passiva. A Ollachea, Fernàndez va arribar a posar en dubte la continuïtat del suport de l'Ajuntament de Mataró a la zona si el governador del districte no hi posa també el coll. A Juliaca, el regidor, en plena recepció institucional (inesperada), va reclamar també a l'alcalde David Mamani l'arranjament dels carrers propers a la residència, petició que el batlle peruà va rebre amb cara gairebé gèlica. La visita, finalment, ha permès conèixer d'aprop el funcionament intern de la contrapart mataronina del projecte, formada per antics col·laboradors del bisbe Godayol.

La necessitat o no dels viatges és una qüestió absolutament relativa. És absurd tornar amb la idea que el viatge era "necessari" així com tampoc és just parlar d'una cita "innecessària". Seran els ciutadans qui ho decideixin. En tot cas, aquesta vegada, dos mitjans de la ciutat han pogut, precisament, rendir comptes del viatge del regidor a la zona, cosa que en poques altres ocasions havia ocorregut. De manera que, en tot cas, aquest serà el viatge d'un regidor a l'estranger més transparent que hi haurà hagut aquest 2008.

El viatge a Roma passa factura

Fotografia de la factura de la discòrdia. Foto: LR48.

La polèmica d'aquesta setmana, sense cap mena de dubte, és una fins ara desconeguda factura de deu mil euros amb data 9 de setembre emesa des d'una agència de viatges de Mollet amb els Armats de Mataró com a destinaris i l'Ajuntament com a responsable de l'ingrés. Convergència i Unió va conèixer l'existència de la mateixa a la comissió de Serveis Centrals del passat dijous i immediatament va posar el crit al cel per la no concreció de perquè havien de servir els deu mil euros i també respecte l'existència en si d'aquest suport de gairebé dos milions de les antigues pessetes. Posteriorment el Partit Popular també va reaccionar parlant d'una ocultació greu d'informació.

El cert és que a mitjans de setembre, el Partit Popular ja havia demanat per escrit al regidor de Presidència Carlos Fernàndez el cost del viatge de l'alcalde Joan Antoni Baron per encapçalar la delegació mataronina a la visita al Sant Pare. Els populars pretenien burxar en la omnipresència de l'alcalde en cites d'aquestes característiques, tot i que sembla que en aquest cas van ser els Armats els qui van reclamar-li una i altra vegada que els acompanyés. El desplaçament va costar una mica menys de sis-cents euros. Això és el que va detallar el regidor de Presidència en resposta als populars. Com que no es preguntava, però, Fernàndez no va fer referència als deu mil euros donats als Armats per ajudar a sufragar el cost del viatge (no de l'alcalde, sinó del conjunt del cos). Ara, quan s'ha conegut l'existència de la factura dels deu mil euros, els populars s'han mostrat irats perquè entenen que Carlos Fernàndez els va enganyar quan no va mencionar el cost "total" del viatge per les arques municipals. Segurament, la propera vegada Carlos Fernàndez es voldrà curar en salut i farà una lectura més oberta de les preguntes de l'oposició, fent constar tots el que calgui i més d'un viatge com el d'aquestes característiques.

L'important del cas no és exactament què ha passat -atorgar deu mil euros a una entitat cultural de la ciutat que és rebuda per la màxima autoritat de l'Església Catòlica sembla raonable- sinó com s'han fet les coses i quines conseqüències tenen. Ha quedat patent, per un costat, la sensació de què les coses es fan de forma poc transparent (poc pública, potser és més adequat dir), a darrera hora. També respecte si l'alcalde Baron participa d'una visita d'aquest tipus o no. En això l'oposició, com sempre que es fa menció a la transparència de l'administració, té les de guanyar: mai n'hi haurà prou, de mostrar què es fa amb els diners dels ciutadans. L'altra part de la polèmica, però, juga amb foc perquè en el moment en què es vincula (ni que sigui al final de tot, entre línies) el viatge de l'alcalde a Roma amb l'aparició d'aquesta factura és evident que s'obre la porta a especulacions malèvoles sobre l'ús que es fa dels diners públics. I si cal ser el màxim d'exigents amb el govern en el primer cas, també cal ser-ho al mateix nivell amb els grups de l'oposició en el segon. No ajuden a la vida política local ni a la ciutat mateixa les insinuacions en aquest sentit. Ni tenen massa sentit, perquè, pel que ens consta, en realitat no hi ha cap regidor dels grups de l'oposició que dubti de l'honorabilitat de Joan Antoni Baron. De moment l'afer ha encès totes les alarmes al primer pis de La Riera 48 i al sisè pis de la plaça de les Tereses.