S'ha trencat el consens contra la violència?

El cap del grup municipal popular, Paulí Mojedano, i el militant de la CUP Joan Jubany conversen distesament al vestíbul de l'Ajuntament en el transcurs d'un ple. Foto: J. S.

Aquesta setmana, en l'àmbit de la política municipal mataronina, serà recordada durant temps: per primera vegada un dels grups presents al consistori -la CUP- no es sumava dilluns passat a una concentració de rebuig contra el darrer atemptat d'ETA, el dissabte anterior al sud de França, que va tenir lloc davant l'Ajuntament. El regidor de la Candidatura d'Unitat Popular -formació que en aquest tema està en la línia dels postulats de Batasuna basca-, Xavier Safont-Tria, es va estimar més no ser present a aquesta trobada que tradicionalment havia comptat amb el consens de totes les forces municipals. I ho va fer perquè, legítimament, creu que aquest no és el camí per acabar amb la situació de violència que es viu al País Basc; de fet des de la CUP s'entén que aquest és un conflicte polític que té una expressió armada i no que simplement un grup terrorista-mafiós es dedica a matar per obtenir uns determinats fins polítics.

La mateixa tarda, davant les preguntes dels mitjans de comunicació, la CUP va convocar una roda de premsa on va anunciar que en el següent ple presentaria una moció alternativa a la què a aquelles hores cuinaven la resta de grups municipals i que condemna explícitament la violència d'ETA. La de la CUP, en canvi, ho evita i diu rebutjar i condemnar "totes les violències" que hi hagi al País Basc, una fórmula que serveix també per criticar la violència que -legalment o il·legalment- pugui practicar l'Estat espanyol a Euskadi. I demana avançar amb decisió cap a la resolució del conflicte basc, en la línia del que acostuma a dir també la formació abertzale nord enllà. La no assistència doncs de Xavier Safont-Tria a la convocatòria i la presentació d'aquesta moció alternativa trenquen la unanimitat que havia regnat fins ara a La Riera 48 respecte aquesta qüestió. Una unanimitat que no era absolut en el conjunt de la ciutadania i que la CUP expressa ara d'una forma clara.

Cal tenir en compte tres elements abans que l’assumpte exploti literalment en el ple de dijous que ve, on segurament no es veuran fotos com la que il·lustra aquest article. En primer lloc cal dir que el tema de la violència no és d'aquells que els actuals dirigents de la CUP agradi de parlar, perquè posicionar-se respecte aquest fet els situa en el cantó dels “violents” quan segurament no s'ho mereixen i això els fa restar enters en el viatge cap a la centralitat i la moderació política que efectuen quan reclamen per exemple un canvi en el finançament de les administracions locals (una qüestió que els propis socialistes porten anys i panys reclamant als seus superiors). En segon lloc cal recordar que la CUP ha fet un hàbil salt en el seu discurs i, a diferència del que fa Batasuna al País Basc, ha condemnat "qualsevol violència, vingui d’on vingui", una manera de plantejar la qüestió amb què segur que la majoria de mataronins estaran d’acord (per més que posar al mateix nivell la força legítima que pugui exercir l’estat –la que és il·legal és una altra cosa- amb la violència d’ETA sigui entrar en un terreny almenys pantanós). En tercer lloc, la posició respecte la violència d’ETA s’ha d’entendre també com un joc d’equilibris interns: la CUP no és un moviment homogeni ni molt menys, en realitat té dins seu com a mínims dos sectors –un procedent de les files de Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra i un altre escindit d’Esquerra Republicana de Mataró-, una barreja a la qual cal sumar individus del moviment agrícola, ecologista, de barris o de l’ensenyament públic, com es va veure a la llista de 2007. La seva praxi política bascula entre una ànima més extremista i una de més institucional. Això explicaria que efectuïn la condemna genèrica de la violència alhora que la necessitat de mantenir-se fidels als orígens provoca que no vulguin participar en la condemna explícita d’ETA, posició de la qual han fet bandera històricament.

Fa sis anys, l’ombra d’ETA va passar un dia del mes d’agost per sobre de Mataró: la banda terrorista –terrorista perquè usa el terror per aconseguir els seus objectius, es tracta d’un adjectiu descriptiu- volia atemptar contra l’hipermercat Alcampo, al Mataró Parc. El nom dels quatre regidors mataronins del Partit Popular de llavors va aparèixer després en els papers incautats a una de les persones detingudes com a possibles objectius. Sortosament, Mataró no ha hagut de lamentar mai la mort de ningú per part d’ETA (si fos així segurament el debat tindria un to molt més greu, encara). I a Mataró la gent del PP es parla sense problemes amb la de la CUP, una circumstància que indica l'ambient de respecte que es respira a l'Ajuntament en l'actualitat entre tots els seus membres, com ha de ser. Seria desitjable que, malgrat el xoc de trens que hi haurà dijous entre aquestes dues formacions, es mantingui a la nostra Casa Gran un mínim consens tàcit entre els diferents grups al voltant d'aquesta qüestió. Que almenys consisteixi en evitar convertir aquesta qüestió en una pugna política per veure qui la diu més grossa. Segurament, però, és demanar massa. Dijous ho veurem.