Recuperar la confiança

Aquests dies, a La Riera 48, tothom -govern i oposició- està en campanya. El govern governa -només faltaria- tot i que el ritme de convocatòries de premsa i d'actes públics ha baixat notablement. Segurament perquè els polítics necessiten temps per a la campanya però també perquè saben que tots aquells anuncis que es facin en clau local durant el període electoral quedaran fortament insonoritzats. Al govern l'arrencada electoral li ha anat com aigua de maig, després que la setmana passada li esclatés el darrer escàndol, el Cas Giménez Cernuda, agreujat per l'error de designar com a redactor de l'expedient del cas a la persona que havia defensat el cap de la policia local després d'haver estat enxampat conduïnt amb tres vegades més d'alcohol permès a la sang.

Sort n'ha tingut, doncs, de la campanya, perquè el govern està nerviós. L'inici de mandat -un moment clau per engegar projectes que requereixen almenys la resta de la legislatura per a desenvolupar-se- està sent negatiu, rocambolesc, amb dificultats greus per mantenir la relativa frescor que Baron va exhibir durant la campanya de les municipals. L'alcalde necessita cohesionar el seu equip i exigir-li resultats per prendre la iniciativa i treure's de sobre l'oposició, que l'hi té posat l'alè al coll. L'anunci que Mataró comptarà amb un espai tancat per acollir grans concerts i fires d'envergadura dut a terme de forma gairebé secreta per la presidenta de l'IMPEM Alícia Romero -ho va escriure a la revista del Saló Boda- podia haver estat un bon revulsiu en aquest sentit.

Baron necessita marcar de nou l'agenda i recuperar la confiança perduda amb la ciutadania. I fer-ho ja, perquè des de fa massa mesos la pauta li han marcat els altres. Aquest no és un bon auguri per a la legislatura.

Tornada complicada per a Oriol Batista

Com si el govern municipal no hagués tingut les darreres setmanes prous problemes en afers de caràcter "ètic i estètic", ahir el diari digital capgros.com posava en coneixement de la ciutadania una altra notícia que pot esquitxar la pretesa transparència de l'executiu liderat per Joan Antoni Baron. Resulta que fa més d'un mes, el passat 15 de gener, la Guàrdia Urbana de Barcelona va enxampar el cap de la policia local de Mataró, Joan Francesc Giménez Cernuda, conduint per l'Avinguda Diagonal amb un índex tres vegades més gran que el permès d'alcohol a la sang. Giménez Cernuda ho va comunicar posteriorment al regidor Oriol Batista, reincorporat oficialment la setmana passada com a edil de Via Pública, i també a l'alcalde Joan Antoni Baron, que es devia posar les mans al cap en conèixer la notícia. Una vegada més la gravetat de l'afer no està exactament en el que ha passat sinó en la mala imatge que tindrà a partir d'ara la policia local a l'hora de recomanar als conductors locals que no superin el límit d'alcoholèmia permès. Com podrà Oriol Batista reclamar als mataronins que siguin prudents en aquest sentit si el màxim càrrec policial ha demostrat que no ho és? Tal com s’ha recordat en el Cas Bassas, a més de ser honrada la dona del Cèsar ho ha de semblar-ho. I gairebé que ens atreviríem a dir que en el cas del cap de la policia local, encara més.

Més enllà de la qüestió personal de Joan Francesc Giménez Cernuda és evident que el govern municipal rep un nou gerro d'aigua freda per culpa de la conducta d'un dels seus funcionaris de més rang. És, a més, el segon gerro d’aigua freda, que rep el govern municipal en menys d’un any en l’àmbit policial. En l'anterior ocasió va ser per culpa de l'aparició del cadàver d'un jove mataroní dins el dipòsit municipal de vehicles, la presència del qual ningú havia advertit. L’afer, com ahir el del cap de la policia local, va aparèixer en tots els mitjans nacionals i estatals. Llavors el responsable polític de l'àrea era Ramon Bassas, el que ha estat "a la picota" políticament parlant els darrers mesos pel cas de Can Fàbregas. Per malaltia d'Oriol Batista, Bassas havia recuperat provisionalment les competències de Via Pública des del mes de juny fins a principis d'aquesta setmana, just quan s'ha sabut la notícia relacionada amb Giménez Cernuda.

Sort n'ha tingut Bassas de no haver d'assumir aquest nou escàndol, que hauria acabat definitivament amb la seva credibilitat política. I desgràcia ha tingut Oriol Batista de reincorporar-se just en aquest moment, en què el seu màxim responsable tècnic -el cap de la policia local- podria haver de deixar el càrrec. Batista, per si fos poc, també té revolta a la companyia d'autobusos; ahir ja va reconèixer a Televisió de Mataró que hi ha una vaga encoberta dels treballadors per un conflicte intern amb l'empresa concessionària. El recuperat regidor de Via Pública, però, és conegut per la seva capacitat d'assumir situacions crítiques de forma sòbria: ho va demostrar en el seu primer mandat, el 99-03, quan era regidor de Sanitat i Serveis Socials amb el cas de la legionel·losi a Cerdanyola i els problemes amb la gossera municipal.

La revenja (Política a Sang Freda II)

Baron aixeca el dit en el transcurs del ple de dijous. Foto: Romuald Gallofré (capgros.com)

Des del ple municipal del mes de gener, que va tenir lloc el dijous dia 10, l’alcalde Joan Antoni Baron no havia volgut fer cap referència ni al Cas Bassas ni en general al tema de Can Fàbregas tot i la polèmica desfermada després que es fes pública la relació de parentiu entre el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas i dos dels expropietaris de la nau, oncles materns seus. S’esperava, per tant, que aquest passat dijous, al ple, Baron prengués la paraula i es posiciones respecte tot plegat. I així va ser, tot i que les coses no van anar exactament com la majoria esperava.

Sense sorprendre a ningú, Baron va tancar files des de l’inici del ple amb el seu primer tinent d’alcalde, regidor d’Urbanisme i primer secretari del PSC. No hi va haver ni una ombra de dubte respecte això. La sorpresa va venir a la segona part del debat sobre el Cas Bassas, ja quan ens trobàvem a l’equador de la sessió plenària: Baron –ho ha reconegut ell diverses vegades- és un home geniüt, impulsiu. Sap mantenir la calma, quan convé, evidentment, però si el punxen -si el punxen fort- el més probable és que esclati. Doncs dijous Baron va esclatar: Joan Mora va insistir en preguntar-li qui més sabia la relació de parentiu entre Bassas i els expropietaris de la nau una i altra vegada i en una seqüència en què alguns veuen una rèplica a escala local del famós “tres per cent” de Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya, l’alcalde va assegurar que entre els presents a la sala hi havia altres persones que coneixien la vinculació de Bassas amb els expropietaris de la nau de Can Fàbregas. I que per tant, qui estigués lliure de culpa, que tirés la primera pedra, com resa la cita bíblica.

Baron, de fet, va fer això, tirar la pedra, el que passa és que al cap de mig segon va decidir amagar la mà, fent cas de la dita popular. Va insinuar claríssimament una idea per retractar-se’n al cap d’uns segons i va obrir la caixa dels trons venint a dir que moltes altres regidors –de l’oposició- tenien parentiu amb els oncles materns de Bassas. Quan Joan Mora, cap del grup de CiU, li va demanar que concretés les seves paraules Baron encara va relliscar una mica més: “Podria assenyalar ara mateix amb el dit a qui m’estic referint, però no ho faré”. L’alcalde, que poca estona abans demanava recuperar la credibilitat democràtica perduda en el cas de Can Fàbregas, va actuar en aquell moment més com el líder del seu partit que no pas com a responsable institucional. Els presents al ple es van quedar amb cara de pòquer, sobretot perquè en aquells moments el regidor de CiU Marcel Martínez s’havia absentat de la sala, cosa que Baron va recordar per dues vegades. Per què? Doncs resulta que Martínez –fill de l’històric dirigent democristià local Santi Martínez- havia actuat com a advocat amb els oncles de Bassas (de manera que coneixia tot l’afer, encara que per secret professional no el podia explicar). De qui parlava Baron, per tant? De Marcel Martínez? D’un altre regidor de CiU? De regidors d’altres grups de l’oposició?

La incògnita no es va aclarir fins força estona després de l’acabament del ple. En els passadissos de l’Ajuntament pocs minuts després de la sorprenent reacció de Baron ja es rumorejava que l’alcalde es referia a Francesc Masriera, que havia comès “el pecat” d’estar casat 25 anys enrera amb una de les filles d’un dels oncles materns de Bassas. El propi Bassas va aixecar la llebre quan en acabar el ple es va dirigir a Masriera i, segons va relatar l’endemà a Mataró Ràdio el cap del grup de CiU Joan Mora, li va reclamar gairebé que li donés les gràcies per no haver explicat l’antiga relació de parentiu. El divendres al matí, però, l’alcalde encara es va fer l’orni respecte la qüestió en la roda de premsa posterior al ple. Amb cara sorneguera va dir als periodistes que repassessin les seves notes i els va animar a investigar els intríngulis de les famílies mataronines de “tota la vida”. Els companys de capgros.com van ser els primers a revelar la incògnita, de forma magistral.

Divendres a la tarda, els reporters locals, convertits en Sherlock Holmes per un dia, tenien ja resolta una de les qüestions que havien quedat a l’aire després de les paraules de Baron al ple. Però n’hi havia una altra que al vespre els companys de Televisió de Mataró van esbrinar. L’alcalde va dir en el ple: “Hi ha hagut i hi ha relacions de parentius” entre altres membres del ple i propietaris de l’illa de Can Fàbregas. La primera insinuació anava per Francesc Masriera, però per qui anava la segona? Doncs ni més ni menys que per Xavier Safont-Tria, el regidor de la CUP, la sogra o la tieta del qual sembla que també tenen alguna propietat a la zona. El portaveu i home fort de la CUP, Joan Jubany, no va ni confirmar ni desmentir aquesta darrera insinuació en declaracions al 24 hores de l’emissora de televisió privada.

Volent-ho o sense, l’alcalde Baron s’ha situat en un terreny que no li pertoca, el de les insinuacions més o menys malicioses respecte les quals justament es mostra escandalitzat quan es refereixen a Bassas. Joan Antoni Baron s’ha deixat portar per la seva vena més “guerrera” i s’ha posat en camisa d’onze vares, en un atzucac del qual ja veurem com se’n surt a partir d’ara. Amb aquest moviment, Baron ha optat per la venjança –política, però venjança al cap i a la fi-: si tu m’acuses, jo t’acuso a tu; una revenja planificada com a pla B en el cas que la pluja d’insults i insídies sobre Ramon Bassas no cessessin en pocs dies després que es conegués el parentiu del regidor d’Urbanisme amb els expropietaris de la nau. Com que no va ser així i la tempesta no va amainar –com era d’esperar, d’altra banda-, Baron va decidir desenfundar l’espasa i treure l’as que tenia amagat a la màniga, implicant la resta de la classe política en el “fangar” del Cas Fàbregas. Una manera d’actuar errònia, exempta de visió estratègica, que no presagia res de bo respecte el futur d’aquest “culebrot” en què s’ha convertit l’arribada de Corte Inglés a la ciutat i el trasllat de l’antiga fàbrica a davant d’on és actualment per fer-ho possible.

El més calent és a Cultura

L'exregidor de Cultura Jaume Graupera i l'actual responsable de l'àrea Sergi Penedès en un debat a la nova escola Anxaneta durant la passada campanya electoral.


El regidor de Cultura Sergi Penedès va acudir ahir diumenge a la darrera sessió de la temporada dels Pastorets de Mataró, en la visita de cortesia que tradicionalment el regidor de l’àrea ofereix a aquest temple del “matarócentrisme”, un dels llocs clau que l’edil de cultura s’ha de guanyar si vol portar a bon port la seva gestió. Quan la presidenta de la Sala, Imma Llorens, va saludar la seva presència hi va haver un silenci asèptic, com si els presents encara no el coneguessin massa. De fet, tot i que el nou regidor de Cultura s’ha passejat força per la ciutat –amb alguna inexcusable absència, com a la sessió inaugural de la darrera Mostra de Cinema- el fet és que les persones del ram encara no coneixen massa al regidor d’Esquerra Republicana, i encara menys al nou director del Patronat, el discret Josep Pena.

Aquesta és, segurament, una qüestió que amb el temps es resoldrà. Però alerta perquè el temps no ho cura tot, en general les busques corren en contra de Penedès. Han passat ja gairebé vuit mesos des de les eleccions i algunes qüestions estan sobre la taula com si fos el primer dia. El cas més flagrant: el propi Patronat de Cultura. Sergi Penedès, de fet, és president del Patronat Municipal de Cultura però sense que aquest organisme s’hagi constituït. El món cultural està pendent de si el Patronat es converteix en un Institut de Cultura o en una altra fórmula jurídica. En aquest cas el nom si que fa la cosa i per tant cal mirar-s’hi bé abans de fer un canvi com aquest, però de totes maneres el que salta a la vista és que portem més de mig any en què els mecanismes de participació en aquest àmbit no existeixen. I això no pot ser.

Penedès, doncs, ha de definir amb urgència l’eina de gestió de la cultura a nivell municipal (i com lliga això amb l’àrea de promoció de la ciutat, també). Però més important que això és saber què vol fer amb la cultura de la ciutat. A punt de complir el vuitè mes al capdavant de Cultura, encara és una incògnita quin és el discurs de fons del nou regidor. No queda clar si Penedès és més liberal –més partidari de la presència d’actors privats- que Jaume Graupera, si hi ha una aposta més inclusiva de l’art –sembla més aviat que no- ni si el component nacional propi d’ERC primarà en alguna activitat organitzada des d’aquesta àrea més del que ho feia abans –tampoc sembla que hi hagi d’haver novetats en això-. Cal saber què vol Penedès i si l’exregidor de Cultura Jaume Graupera va dir que preferia la “pluja fina” a les grans tempestes, ara necessitem saber quin és el leiv motiv del nou edil.

A nivell més prosaic, de moment Penedès no ha aconseguit revertir precisament la mala imatge que Jaume Graupera va crear-se entre els grups culturals de la ciutat. Precisament en relació a això els darrers dies Penedès ha hagut de traginar la primera gran pedra del mandat: les crítiques del Comitè de Crisi de Carnestoltes per l’aparició o no d’en Pellofa a la Rua i els actes de Carnaval. L’aposta de Penedès –no organitzar des del poder públic una crítica contra el poder públic, una idea bastant absurda en què havia caigut l'Ajuntament en temps pretèrits- és correcta, però li ha faltat claredat i valentia per defensar-la. Si Penedès creu que el Carnestoltes ha de superar personatges com en Pellofa, també hauria de ser clar des d’ara mateix.

Un sector tradicionalment enemistat amb el president del Patronat de Cultura és el dels artistes. Aquest és un col·lectiu difícil ja que els seus integrants han estat sempre dividits en dues grans tendències: la socialista i la “psuquera”. De vessant republicana sortosament no n’hi ha i Penedès hauria d’aprofitar-ho: és el primer regidor de Cultura des de la represa democràtica que pot actuar amb les mans lliures en aquest terreny. No té cap obligació amb ningú i aquest és una oportunitat d’or. Cada dia que passa, però, Penedès perd una possibilitat de guanyar-se’ls. També cal actuar ja en aquest sentit i donar una resposta urgent a la qüestió del Fons d’Art Local, així com resoldre el malestar que hi ha per part d’alguns d’ells amb el centre contemporani de Can Xalant.

Cultura no és Serveis Centrals i al capdavant li cal un responsable llest i àgil. A Penedès se li acaba d’escapar el Fons Català Roca però sembla que pot tancar en breu un acord amb l’Arxiu Miralles i hi ha pendent la qüestió del Museu Bassat. Ca l’Arenas té moltes dificultats per connectar amb la població local però acaben d’aparèixer uns Amics del centre que li poden resoldre la papereta. Ha incorporat ja algunes novetats en actes senyera com la Cavalcada de Reis o la Crida a la Festa Major, però té el repte de mantenir Les Santes com una celebració de qualitat i no de quantitat. Acaba de renovar el conveni de la Casa de la Música Popular però té el Cruïlla de Cultures que se li ha estat a punt d’escapar a alguna altra ciutat del litoral català. Per a fer front a tot això, a més, Penedès té també dificultats en el govern: el republicà ha de batallar perquè l’alcalde Baron deixi de portar la direcció cultural del govern –acostumat com ho està per culpa de la gestió de Graupera en l’anterior mandat-.

Sergi Penedès té doncs molta feina al davant. Segurament massa. I a hores d’ara l’únic que es pot dir és que el més calent… és a Cultura.

Cas Bassas: calma després de la tempesta

La millor prova de la magnitud de l'episodi viscut a finals de la setmana passada en el que ja se'n pot dir Cas Bassas -la revelació del parentiu entre el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas i dos expropietaris de la nau de Can Fàbregas- és l'estat de shock que s'ha viscut aquesta setmana entre la classe política local. La web de la Plataforma Salvem Can Fàbregas ha estat pràcticament inactiva i els seus responsables no han afegit cap novetat a la trama i tan el Partit Popular com Convergència i Unió han mantingut una actitud tranquil·la al llarg d'aquests set dies. Només la CUP, amb una roda de premsa el passat dimarts, va intentar posar més llenya al foc amb unes enginyoses declaracions del seu líder a l'ombra, Joan Jubany, on traçaven una comparança entre el cas que ens ocupa i les famoses paraules de l'expresident Maragall sobre el suposat cobrament de comissions il·legals d'un tres per cent a les empreses contractades per Convergència i Unió durant el mandat d'aquesta formació al capdavant de la Generalitat: "El govern municipal que formen PSC, ICV i ERC tenen un problema, i aquest problema es diu vuit mil per cent", va dir Jubany, elaborant un càlcul sobre l'increment del preu de la finca propietats dels oncles de Bassas entre que aquest era seu i fins que es va vendre a l'Ajuntament.

Aquesta setmana qui ha guardat un estrany silenci és l'alcalde Joan Antoni Baron. Res apunta que ni tan sols pensi ni en la possibilitat de sacrificar el seu home de confiança -i primer secretari del PSC, l'home que el va ajudar a guanyar el pols intern amb l'altra aspirant a succeir l'exalcalde Manuel Mas, Pilar González-. Però des del moment en què Baron no s'ha referit en cap moment a la qüestió durant set dies, sembla que no les tingui totes i insinua una posició dubitativa al respecte. És sens dubte un silenci que no l'ajuda en la tasca de suggerir un lideratge fort i decidit al capdavant de la ciutat. Qui no ha guardat silenci, formalment, és el partit de Baron i Bassas, el PSC, que mitjançant la secretària d'organització, Montse López, va efectuar a mitja setmana un comunicat de suport al primer secretari local. Un comunicat, però, que no treu que alguns elements del partit a nivell local estiguin en desacord amb la gestió política de Bassas en tot l'afer de Can Fàbregas. El candidat de CiU, Joan Mora, va arribar ahir divendres a assenyalar als informatius de Mataró Ràdio una crisi interna al PSC local per tota aquesta qüestió, una crisi que segons els nacionalistes s'estaria encara incubant però que podria explotar en els propers dies.

Mentre tot això passava, els que no han perdut pistonada són els socis de govern del PSC: Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Republicana. Les dues formacions -la primera molt més que la segona- han intentat sucar pa en l'afer i han reclamat a Bassas que deixi anar algun dels barrets que ostenta com a regidor d'Urbanisme. Segons ha transcendit, Ramon Bassas podria deixar de presidir el Consell del Patrimoni Arquitectònic, un càrrec sense importància política però que fa de mal exercir després de les diferents polèmiques al voltant de la nau de Can Fàbregas. Així, s'apunta que aquest podria ser el minso preu polític a pagar per part de Bassas i el PSC per poder sortir airosos de la situació. Alguns membres d'Esquerra Republicana deuen pensar per a ells que al regidor d'Urbanisme li sortirà molt barata la crisi política i que en canvi al seu excap de files Toni Civit una qüestió molt menor el va catapultar fora del govern municipal. La injustícia de la política, sobretot quan un govern està tan numèricament desequilibrat com el tripartit local, amb nou vegades més de regidors de PSC que d'ICV i ERC.

Política a sang freda

Ramon Bassas s'ha situat les darreres setmanes a l'ull de l'huracà de la política local mataronina. A la fotografia, ahir divendres durant la roda de premsa per respondre les acusacions de la plataforma Salvem Can Fàbregas sobre el seu parentesc amb dos expropietaris de la nau. Foto: R. Gallofré (capgros.com)

L’escena política local està convulsionada des de fa setmanes per una batalla política sense quarter i de primera magnitud, amb una grau d’acarnissament entre els implicats que poques vegades s’ha donat des de la represa democràtica a la capital del Maresme. Es tracta del duríssim enfrontament que està tenint lloc entre la plataforma Salvem Can Fàbregas més els grups de l’oposició (capitanejats per CiU) i el govern municipal, concretament en la figura del regidor d’Urbanisme i veritable home fort del govern Ramon Bassas. Des de la Plataforma i aquests partits hi ha el convenciment absolut que el tripartit local governa fent servir males arts, fregant els límits de la legalitat, i que davant d’això algú ha de posar remei a aquesta situació. És una percepció que el membres del tripartit local haurien d’estudiar a fons perquè sens dubte té unes certes bases, però que també sens dubte està relacionada amb una certa fatiga d’uns determinats sectors en veure que els ciutadans –encara que cada cop votin menys- segueixen donant la confiança majoritàriament al PSC (i ja van 29 anys).

Però anem als fets. Seguint la tònica de les darrers setmanes els dos últims dies s’ha desfermat una nova polèmica consistent en què dos oncles materns de Bassas van ser accionistes de la societat propietària de la nau de Can Fàbregas fins que aquesta es va vendre a l’Ajuntament l’abril de 2007. Bassas va comparèixer ahir en roda de premsa per anunciar que va assabentar-se d’aquesta circumstància fa escassament un any i que la va posar immediatament en coneixement del secretari municipal, el qual li va aconsellar no participar en cap més votació que fes referència a Can Fàbregas, com Bassas sembla que així va fer. Per intentar demostrar la seva innocència, el regidor d’Urbanisme va arribar a repartir ahir als periodistes presents a la roda de premsa un document on s’especifica la seva situació patrimonial actual, una pràctica a la qual no s’havia arribat mai a l’Ajuntament de Mataró.

El darrer esdeveniment ha fet que s’estigui arribant a una situació límit, un punt de no retorn: Bassas no podrà aguantar un altre escàndol com aquest. La Plataforma i els grups de l’oposició han aconseguit que Bassas –i òbviament Baron, el qual ha avalat des del primer moment el seu home de confiança- estigui sota sospita política, ara ja de forma permanent. Ho han fet, de forma absolutament legítima, però amb una duresa com dèiem inusitada a casa nostra, on fins fa poc els polítics dels diferents partits tenien una història de lluita comuna a l’esquena que generava una dialèctica govern-oposició més suau. Davant d’aquesta situació l’opció més fàcil i lògica per al PSC seria retirar Bassas. Però és que Bassas, a més de regidor d’Urbanisme, és el primer tinent d’alcalde en el govern i el primer secretari del PSC. La seva sortida del govern seria considerada una capitulació total, de manera que aquesta possibilitat ni tan sols s’ha posat sobre la taula. Per tant tot apunta a què el PSC es vesteixi amb el trajo d’esgrima i surti a plantejar batalla als adversaris, això si, de la mateixa manera que els seus adversaris. “A sang freda”, que diria el convergent David Madí. En tot cas, si la crema de Bassas continua, des del sisè pis de la plaça de les Tereses els socialistes semblen disposats a rostir-se amb ell.

Tirin per on tirin, l’alcalde Joan Antoni Baron i el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas farien bé d’admetre que les darrers setmanes no han estat capaços de representar suficientment (és extremadament difícil, també cal dir-ho) allò de que “la dona del Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho”. En les dues polèmiques sorgides darrerament arran de Can Fàbregas –l’afer del manifest apòcrif i el parentesc entre Bassas i dos expropietaris de la Nau- el govern efectivament ha estat capaç de demostrar que no s’ha comès cap il·legalitat via informes del secretari però en canvi no ha sabut transmetre una imatge d’honestedat del tot concloent. Així, setmana rere setmana –i ja en van unes quantes- l’embolic es va fent gran i sembla no tenir aturador.

Així les coses, com diuen en castellà, la única previsió per les properes setmanes és que com a mínima la tempesta al voltant de Can Fàbregas i Ramon Bassas es mantindrà com a mínim instal·lada amb la mateixa violència que aquests darrers dies. Els propers capítols de tot plegat seran la resposta que donin les instàncies oficials al recurs de reposició interposat per CiU després de la negativa del govern d’investigar les irregularitats del manifest sense signar dels sis presidents d’associacions de veïns i la petició de CiU de decretar la nul·litat d’aquells acords sobre Can Fàbregas amb els quals el regidor d’Urbanisme hagi tingut a veure.

Veurem, doncs, com continua la batalla i qui és capaç d’aguantar més, si l’aliança que formen la Plataforma i els partits de l’oposició o Ramon Bassas i el govern municipal. La resta tan sols és un pròleg.

Una caixa... com la ciutat que la va veure néixer

Aquest mes de febrer la Caixa d'Estalvis Laietana celebrarà el seu 145è aniversari, una efemèride que cal no menysvalorar tenint en compte que és la segona caixa més antiga del país després de la de Sabadell. Coincidint amb aquesta data, aquest dimecres Caixa Laietana va fer la inauguració de la seva nou seu central al carrer Pablo Iglesias, al polígon industrial del Pla d'en Boet, on han arribat els darrer treballadors a finals de 2007. Una impressionant seu de 32.000 metres quadrats, amplíssimes oficines, amb algunes rellevants obres d'arts i que genera la sensació que l'entitat bancària és una de les més importants del país, com va dir el conseller d'Economia Antoni Castells només arribar a l'acte. Una seu, però, on hi ha problemes de cobertura de mòbil a la seva planta baixa, que no té adaptada l'entrada principal als minusvàlids -ahir es va instal·lar una rampa provisional per fer el fet davant les exigències del GIMM- i en la qual la majoria dels treballadors treballen sota terra, sense llum natural i sense accés a Internet. Tres autèntiques capgrossades que fan pensar en què Caixa Laietana és ben bé una caixa mataronina, capaç de sortir-se dels reptes més difícils -mantenir-se un segle i mig segur que ho és- i de protagonitzar els ridículs més sonats -com quan es va produir el conegudíssim rififí a la ara ja antiga seu central de la plaça de l'Ajuntament-.

L'acte d'inauguració també respirava una mica això, aquesta mena de poca traça que sovint ens caracteritza als mataronins, aquesta dificultat de saber quedar bé quan tenim visites, aquest poc savoir faire... Anem als exemples. Els convidats: n'hi havia sis-cents, entre els quals la cantant canetenca Roser (?) però no tots els regidors de l'Ajuntament (al de Cultura mataroní, Sergi Penedès, se'l van deixar). La primera part de l'acte: es descobreix una placa commemorativa, els Capgrossos aixequen una torre (?) i es fa un passeig per les instal·lacions, cap discurs. El tracte als mitjans: quan si que es fan els discursos, ja al Palauet Cabañes d'Argentona, els mitjans hem d'enginyar-nos-les com podem per enregistrar el so dels que van prendre la paraula; ningú havia pensat en preparar una taula perquè els periodistes hi poguéssim endollar les gravadores com es fa en qualsevol acte polític de relleu. Els discursos: parla el director general, el president de l'entitat, el màxim responsable de caixes d'estalvi a nivell mundial, el conseller Castells... i l'alcalde de la ciutat que va veure néixer l'entitat no diu ni mu (i ni sembla que s'immuta, per cert). El dinar (que comença tocades les quatre de la tarda): mig miler de persones però pràcticament cap treballador de l'entitat que, malgrat les bones paraules del director general Pere Antoni de Dòria, sembla ser que són bandejats un dia si i un altre també de cites com aquestes.

En resum: un acte que se'ls va fer massa gran als responsables d'organitzar-lo. Una trobada que va mantenir un to solemne, correcte, fins a cert punt prestigiós però on hi va haver una sèrie d'errades pròpies d'empreses que tenen com a lema "qui dia passa any empeny". En el fons, però, carregar les tintes cap a la pròpia Caixa Laietana no és del tot just, perquè l'històrica entitat d'estalvis no és res més que el reflex del que a vegades és encara la pròpia ciutat. Una ciutat que ha sigut històricament emprenedora en el cas del tren i del tèxtil, que podria esculpir el seu nom entre les grans ciutats de Catalunya i liderar la comarca del Maresme, que té una gran capacitat de treball com recorda dia si i dia també el nostre alcalde... però que, per timidesa o per estupidesa -o per les dues coses alhora-, no acaba de fer mai aquestes coses. Una ciutat de "si però que no", sense una clara ambició de futur, que necessita creure's a si mateixa d'una vegada mitjançant iniciatives particulars, col·lectives, privades... que l'ajudin a sortir d'un cert ensopiment en què s'ha vist abocada les darreres dècades. Una ciutat que busqui l'excel·lència, no només "anar tirant de la rifeta".

P.D.: Segons avancen avui els informatius de Mataró Ràdio a partir d’aquest gener només podran accedir a la biblioteca de la Caixa Laietana al carrer d’en Pujol els socis de l’entitat bancària. Els que hi vulguin seguir accedint hauran d’obrir un compte corrent encara que sigui amb una petita dotació econòmica si és que no en disposen actualment. L’entitat, amb fama d'escanyapobres, fa així un pas enrera respecte la política de portes obertes que ha caracteritzat aquest espai històricament. Una autèntica llàstima que Caixa Laietana, que tantes coses ha fet en el camp educatiu i cultural, tiri per la borda un dels seus millors actius: haver fet de biblioteca pública quan no n'hi havia cap d'aquesta titularitat a la ciutat.