El finançament: tots d'acord

A la foto, els sis participants al debat. A baix: Quitèria Guirao (ICV), Paulí Mojedano (PPC), Joan Mora (CiU), Ramon Bassas (PSC). A dalt: Xavier Safont-Tria (CUP) i Francesc Teixidó (ERC).

El debat sobre Catalunya i el seu futur convocat pels informatius de Mataró Ràdio amb motiu de la Diada, que es va poder escoltar aquest mateix dijous, va acabar-se amb un estrany acord entre totes les formacions presents. La CUP i el Partit Popular, òbviament, van xocar per l'afer de les banderes -Estelada si, Estelada no- i també hi va haver enfrontament per una provocadora frase del líder popular Paulí Mojedano en el sentit de què una millora del finançament autonòmic no repercutiria directament en la qualitat de vida dels ciutadans. Però més enllà d'això el cert és que tots els grups participants es van mostrar d'acord que Catalunya necessita una millora del finançament de forma urgent per poder atendre sectors com l'educació o la sanitat, que han estripat les costures que tenien dissenyades fins al moment. El mateix líder popular es va mostrar partidari de millorar el sistema per poder invertir fort en infraestructures -també va deixar caure que se sentiria perfectament còmode en un estat federal- i la resta de formacions, com ja era previsible, van donar per bona aquesta tesi. Així les coses resulta que els sis grups presents al consistori mataroní estan d'acord en reclamar la millora en el finançament del nostre país, de manera que hauria resultat relativament fàcil donar forma a la iniciativa que va llançar a finals d'agost el cap del grup municipal de CiU Joan Mora. Finalment, però, l'acte no s'ha fet i ara es baralla la possibilitat d'organitzar una taula rodona per finals de setembre. No queda clar si hi ha hagut poca feina per part dels nacionalistes o han estat la resta de grups els que han posat pals a les rodes, però el cert és que els grups polítics locals han perdut una oportunitat per escenificar que estan d'acord amb una cosa tan important pel futur de Catalunya.

En parlen als seus blocs Ramon Bassas i Joan Mora.

Mataró marítim

Moment en què la Creu Roja recull el cadàver de la banyista morta el dia 3. Foto: capgros.com.

Semblava mentida. El dilluns dia 1 de setembre, el dispositiu de platja de Creu Roja van començar la temporada baixa i per tant van deixar de prestar els serveis que han ofert durant bona part del juliol i sobretot l'agost. Justament dos dies després moria una dona de Dosrius encallada a les roques de l'Espigó. Com que el servei de socorristes no es presta en temporada baixa, van haver de ser els propis banyistes -posant en risc la seva vida- els qui intentessin rescatar aquesta persona. A tots ens va venir al cap la fatal coincidència amb el període de finalització del servei de platges de Creu Roja i, tan el diari El Punt com mitjans de Barcelona, van abonar la teoria que l'absència dels socorristes és el que va provocar la mort d'aquesta persona, una afirmació que si més no jo qualificaria d'agosarada. El prestigiós diari La Vanguardia, fins i tot, va arribar a "posar" un semàfor vermell a l'alcalde Joan Antoni Baron per la mort d'aquesta dona a l'Espigó de la capital del Maresme, en un exercici absolutament desproporcionat.

Més enllà de si la presència dels socorristes hagués permès salvar la vida d'aquesta persona -cosa imposible de saber de totes totes- el cert és que la notícia ha encetat un debat pendent a casa nostra per bé que mica en mica l'Ajuntament va recuperant terreny en la falta d'alguns serveis a la platja: està preparada Mataró per ser una ciutat no sé si turística però en tot cas que aculli un gruix important de turistes? La finalització de la temporada alta de platges l'1 de setembre, quan a molts altres indrets aques període s'allarga almenys quinze dies, confirma que en algunes coses la capital del Maresme s'ha de posar les piles urgentment. I en aquest sentit, és una mala notícia la decisió de deixar sobre la taula, en el ple de setembre, la proposta consensuada ja entre el Partit Popular i els grups del govern municipal que porta per títol "Mataró marítim" (així ho va demanar sobretot Convergència i Unió, veure vídeo). Cada segon -deia en el ple Paulí Mojedano, cap del grup popular- que no avancem en la direcció de consolidar Mataró com un referent marítim perdem una oportunitat de cara al futur. Cal actuar ja en el que sembla ha de ser el nínxol de mercat a explotar per la ciutat en el futur i d'aquesta manera potser ens estalviarem també tragèdies com la de la dona morta a l'Espigó.

El futur d'Iniciativa a Mataró

El president local d'Iniciativa per Catalunya Sergi Morales ha afirmat avui a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio que no descarta ser l'alcaldable de la formació ecosocialista a les properes eleccions municipals, les de 2011. Ha estat la primera presa de posició en aquest sentit que ha fet el màxim responsable local d'ICV, una formació que viu un moment complicat i en la qual, sobretot, un dels grans problemes és la manca de lideratge. Actualment Morales és el responsable del partit polític, representant una nova generació que trenca amb la dels Segarra, Illa, Comas, Milà... i també amb la que representava l'anterior cap de grup municipal, Jaume Graupera. És, per tant, un desafiament alt, el de tirar endavant un projecte de tant llarga història i alhora reposicionar-lo de cara al futur en el marc d'un govern d'esquerres. Pel que fa al grup municipal, la regidora Quitèria Guirao n'és la cap. Es tracta d'una qüestió simbòlica perquè en cap cas Guirao té voluntat de marcar amb un perfil personal la seva acció política. De fet, just abans de les eleccions va expressar el seu desig de deixar-la, la política. Per tant, ens trobem davant un cap de partit novell i una cap de grup municipal sense perfil propi. Una situació que deixa els ecosocialistes sense lideratge polític. Els socis de govern, sobretot els socialistes, ho saben i se n'aprofiten, mentre que d'altra banda ala part de la ciutadania que històricament ha confiat en ICV difícilment tornarà a confiar en aquest projecte polític si no canvien les coses. Es tracta d'una situació complexa que els membres de la Comissió Política Local haurien de resoldre ben aviat assenyalant qui serà el cap de llista del 2011. I arribats aquí només hi ha dos noms, de moment, sobre la taula: el propi Morales o Jordi Merino, qui està liderant un corrent intern a nivell nacional crític amb la gestió de Joan Saura al capdavant d'ICV. Una cortina de fum per anar-se posicionant de cara a les properes municipals? El tàndem Morales-Merino (al partit i a les listes) seria, en tot cas, l'aposta per un relleu generacional i alhora la demostració de la capacitat que ha tingut històricament ICV de recollir les energies més dinàmiques dels moviments veïnals i associatius dels quals provenen tant Morales i Merino.

La falta d'un relat clar i consistent

Imatge de la plaça de França, amb la Matarona, una escultura que simbolitza la "Nova Ciutat" de l'exalcalde Mas.

En qualsevol àmbit d'administracio, donat que la gestió i la resolució dels problemes ordinaris cada cop s'assembla més, el quid de la questio a hores d'ara és un altre: generar un marc, una imatge, un relat que resumeixi l'accio de govern; el perquè de tot plegat, en definitiva. No tant quines accions es duen a terme, ni tan sols de quina manera es fan sinó sobretot com s'interrelacionen creant un projecte que connecti el present amb el futur, que ajudi la ciutadania a recuperar l'esperit de lluita de les grans èpoques. Els Jocs Olímpics i la transformació de Barcelona, en el seu moment, van ser un gran exemple d'això, no se li escapa a ningú.

Ara també és un dels grans elements de la campanya de les eleccions nordamericanes. El relat de Barack Obama és el del somni americà acomplert per part d'un membre d'una minoria ètnica del país: la plasmació que la idea del melting pot nordamericà és real i capaç de "produir" un president del primer país del món que tingui la pell més aviat negre. El de John McCain també té perfils èpics, el soldat de la guerra del Vietnam que tot i poder quedar lliure de mans dels soldats nordcoreans és tan generós que decideix quedar-se durant anys com a ostatge al costat dels seus homes: si McCain és president es dedicarà en cos i ànima al país, sembla que vulgui anunciar. En resum: es tracta d'escriure -com a les millors pel·lícules- un argument consistent que ajudi als electors a confiar en un o altre candidat, més enllà de diferències ideològiques, apel·lant més a l'estómac (o al cor, si ho prefereixen) que no pas al cap, al cervell.

A Mataró, en aquests moments, s'observa l'absència d'un relat definit amb claredat, amb concisió, i d'una certa consistència sobre el futur de la ciutat. Entenguem-nos: no és que els ciutadans desconeguin cap on s'encamina la capital del Maresme ni que el govern municipal no actui. D'accions se'n fan moltes -algunes de més reeixides, altres de menys, evidentment- però com apuntàvem aquesta no és la qüestió. Ara amb resoldre els problemes del dia a dia no n'hi ha prou: es tracta per sobre de tot d'inventar una nova meta per a la ciutat. De 1979, l'any de les primeres eleccions democràtiques, fins el 1999 -tal com ha observat repetidament alguns cops el popular Paulí Mojedano- el relat sobre la pròpia ciutat era clar: calia retornar la dignitat a Mataró. Cosir-la, connectar-la, dotar-la d'espais verds, comunicar-la bé internament i sobretot cap enfora, obrir nous fronts com la zona marítima... un projecte que va tenir en el Nou Parc Central la seva culminació. S'acabava una etapa, liderada per l'alcalde Manuel Mas, i n'havia de començar una altra.

Avui, vuit anys després d'aquell moment, ens trobem en una situació d'impàs: la ciutat ha millorat en molt la seva xarxa social i educativa, s'ha fet atractiva per una amplíssima franja de persones dels entorns amb la creixent oferta comercial i de platja, en el camo cultural ha sumat interessos amb un festival com el festival Cruïlla de Cultures, ha peatonalitzat el centre històric de la ciutat donant-li un encant que històricament no havia tingut... però a hores d'ara és inquietant comprovar com no queda clar cap a on va Mataró, quin és el relat del nostre govern, sobretot perquè deu ser difícil relligar un discurs conjunt dels tres partits que hi ha al govern més enllà d'un eteri pacte de govern basat en gran part en el text de campanya del PSC.

L'alcalde Joan Antoni Baron insisteix en la cohesió social com a idea relligadora de la seva acció política: que la ciutat no faci bo l'històric nom de Civitas fracta en el terreny econòmic, en el social, en el cultural ni en l'esportiu. Però no sabem quina és la meta que ens hem marcat: ser una ciutat Mediterrània? Ser la ciutat de la innovació amb el Tecnocampus? Ser l'entrada nord de la capital catalana? Esdevenir i exercir potser de capital del Maresme? Falta claredat, una idea força catalitzadora, concisa, que ajudi a recuperar un veritable orgull de ciutat. De moment el govern no ha estat capaç de formular aquest relat. S'atrevirà algun dia? O la resposta ha de venir dels grups de l'oposició?

Una marca d'oci per a la ciutat

La realitat econòmica de la ciutat, que es va fent gran, ha superat els darrers anys aquella idea tan matarocèntrica del "Postfestum pestum" i de que després de Les Santes es qüestió de marxar de la ciutat i començar el compte enrere de cara a la següent edició. Aixo cada cop es menys cert, hi ha mes gent que es queda a Mataró i l'ambient que es respira un dia a la tarda a la Riera així ho confirma. Com que tots aquests mataronins -i maresmencs, i vallesans...- estan de vacances busquen formes d'oci per gaudir de l'aire frescs de les nits. D'això, fa quatre anys, se'n va adonar l'empresari David Pecharomán, que va unir aquesta demanda a la febre que es viu a tot l'estat espanyol amb els monòlegs i va decidir programar actuacions setmanals d'aquest gènere portant a Mataró els millors cracks del moment. L'èxit ha estat abassegador -tres mil persones de mitjana la present temporada- i aviat empresari i Ajuntament hauran de prendre mesures per controlar els moviments d'aquests centenars de persones.

Amb no tant de públic però amb un risc mes gran, la sala Privat de la zona d'oci del Pla d'en Boet ja fa dos estius que proposa un curiós cicle: grups que imiten als principals intèrprets de la musica moderna dels darrers cinquanta anys. Es tracta d'un altre tipus de proposta que també esta funcionant -a unes altres magnituds- molt be. Quan se li pregunta al propietari de l'establiment, Xevi Bonareu, perquè ha decidit programar musica a l'agost respon amb naturalitat: "Fem concerts durant tot l'any, no podem parar a l'estiu". Igual que no paren els restaurants, ve a dir.

De fet la sala Privat simbolitza la conversió de la nit mataronina -abans cutre, de baix nivell amb sales com Chasis o Megatron- en una oferta sana, de qualitat i que atrau públic de fora. Així, juntament amb la sala Clap, han aconseguit que programar musica en directe a la ciutat sigui una cosa absolutament normal. En aquest marc, l'àrea de promoció econòmica del govern te una oportunitat d'or: crear -recollint tan sols les diferents iniciatives de l'àmbit privat- una autentica marca d'oci nocturn que relligui musica de qualitat, establiments de restauració i fins i tot Port de Mataró, una suma que molt poques ciutats catalanes poden oferir. Aquesta es una nova oportunitat econòmica que la ciutat podria obrir sense manies i que ajudaria a millorar la situació de l'atur alhora que posicionaria Mataró en el mapa com a referent cultural.

Gairebé 7.400 aturats

Algun dia havia de passar. Després de gairebé quinze anys de bona marxa de l'economia, amb creixements en alguns moments superiors al ritme de la Unió Europea, havia d'arribar el temps de les vaques flaques. Així, a Mataró, segons dades de la Generalitat hi havia a principis del mes de juliol 7.376 aturats, el que suposa quatre-centes persones més respecte la darrera informació municipal en aquest àmbit, que datava del mes d'abril. Es tracta d'un contingent importantíssim de persones davant el qual és necessari aplicar mesures de xoc en tots els sentits: cursets de reciclatge pels treballadors en atur, una política d'incentivació en la creació d'empreses, el reforçament en la política de rehabilitació de pisos que pugui ocupar el sector de la construcció, increment també de la seguretat en els barris més conflictius... moltíssimes coses que es poden fer per tal de minimitzar els riscos que crea aquesta situació.

El repte, però, no és com parar el cop. El repte és el de sempre: com revertir la situació, com rellançar l'economia. I com fer-ho sobre unes bases diferents, no sobre el tèxtil, que s'ha demostrat un gegant amb peus de fang. El cert és que Mataró ocupava "només" el deu per cent de la seva població activa en aquest àmbit de la construcció quan en altres ciutats catalanes era el doble però el que cal ara és consolidar aquesta tendència i anar a una diversificació encara més gran de l'activitat productiva. Perquè la qüestió és que els mataronins es puguin guanyar la vida i fer-ho amb activitats d'alt valor afegit, que siguin difícilment copiables. I no només es tracta de pensar en la informàtica, les noves tecnologies, la comunicació... Cal que l'Ajuntament però també els ciutadans facin un anàlisi de la ciutat, de què saben fer, quines coses poden oferir i a partir d'aquí es llancin a impulsar nous negocis, noves iniciatives... Pot sembla una broma de mal gust per aquells que es queden a l'atur, però en el fons la crisi, si la prenem com una oportunitat, pot servir per resoldre la incògnita que plantejàvem fa setmanes en aquest bloc: En què ens guanyarem la vida els mataronins en el futur?.

Òbviament gran part de la responsabilitat respecte això recau en les empreses privades de la ciutat, i en les de firmes de fora que hem d'aconseguir atreure cap a casa. Però també el govern de la ciutat té un paper molt important a fer. I no només muntant un Tecnocampus o un nou sector econòmic al voltant del mar, que és clau. Per això és necessari crear esperit de ciutat emprenedora, ambiciosa, innovadora, com en els millors temps del tèxtil. I en això, en crear aquest caldo de cultiu, el govern municipal si que hi té molt i molt a dir: l'alcalde Baron pot i ha d'encapçalar aquest canvi estructural respecte el futur de la ciutat. Cal guanyar el futur.

Festival Shakespeare: es tanca el cicle festiu

Vista de l'escenari principal del festival, a la Masia de Can Ribot, diumenge passat. Foto: J. S.

El festival Shakespeare celebrat per primera vegada a Mataró aquest final de juliol i principi d'agost ha estat un èxit abassegador. Les xifres ho confirmen: 2.500 espectadors i un noranta per cent d'ocupació. Malgrat ser agost, tot i estar situada Can Ribot a les afores de la ciutat i amb un accés un pèl complicat, malgrat l'alt cost econòmic dels actes... el Shakespeare ha funcionat a la perfecció. Ha donat un to fashion a la ciutat del qual Mataró està molt mancat, ha congregat espectacles de gran envergadura, ha inaugurat un indret nou de la capital del Maresme del qual es pot extreure molt de suc, ha servit per veure com els mataronins poden triomfar en certàmens de volada internacional (es facin a Mataró o no, això no hi té res a veure) com Montse Vellvehí, la directora, o la responsable de Trànsit, Maria Rovira, que hi ha estrenat Les Dones i Shakespeare. I així una llarga llista.

Entre els elements no tan positius: la dispersió del festival en tres indrets (l'inicial de Santa Susanna), la Masia de Can Ribot a Mataró i l'ermita de Sant Simó també a la capital del Maresme no ha jugat en positiu, perquè generen manca de claredat entre el públic. En segon lloc tot i que conceptualment la suma de Cruïlla de Cultures, Les Santes i Festival Shakespeare s'ha demostrat que funciona fantàsticament a nivell fàctic enguany no s'ha visualitzat enlloc la confluència d'aquests elements (potser un programa conjunt, amb una oferta d'oci i restauració adossada). I finalment, l'ubicació tan enfora de la ciutat tampoc acaba de jugar a favor de què el públic -que ve més de fora que de la ciutat- consumeixi Mataró. Entenem-nos, si que consumeixen el concepte Mataró, però ni es paren a la ciutat, ni hi van a comprar... que també és el que ens interessa. Perquè... i passar al Shakespeare a diferents indrets del centre de la ciutat (Plaça de la Muralla, Fossar Xic, Plaça de Santa Maria)? La responsable del festival, Montse Vellvehí, no diu pas que no... veurem, doncs, si Sergi Penedès i el govern municipal també hi està d'acord.