Cap on va el PP de Mataró?

A l'esquerra, el president local del PP José Manuel López, el president català del PP, Daniel Sirera i el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano aquest migdia davant Santa Maria. A la dreta, el regidor Juan Carlos Ferrando, Mojedano i Sirera a Cerdanyola, el passat 24 de juliol. Foto: Judith Vives (capgros.com) i J. S.

El nou cap del Partit Popular de Catalunya, Daniel Sirera, ha tornat a ser avui a Mataró per acompanyar els militants de la secció local del partit a la costellada que tradicionalment celebren per aquestes dates. Dic tornat perquè en els tres mesos que fa que va substituir Josep Piqué al capdavant dels populars a Catalunya a la capital del Maresme hi ha vingut dues vegades -la primera a Cerdanyola, en el que era la primera sortida al territori des que era president-, visites a les quals cal afegir la que va fer a Argentona durant la Fira del Càntir. Tres mesos i tres visites al Maresme Central, doncs. Déu n'hi do. Josep Piqué no tenia aquest ritme de visites ni en broma, un canvi que alegra Paulí Mojedano, José Manuel López i els principals responsables locals del partit, que fins ara veien amb tristesa la poca atenció que prestava l'exministre al territori.

De fet, una de les idees força que darrerament ha llençat Sirera i que avui ha repetit a Mataró és la voluntat de convertir el PP de Catalunya en la casa gran dels no nacionalistes a Catalunya. Aquest plantejament té especial sentit a Mataró, on la presentació de Ciutadans a les eleccions del mes de maig va fer perdre -tot i que sigui arriscat dir-ho- un dels cinc regidors que els populars tenien en el darrer consistori. El PP es va quedar a pocs vots de revalidar aquest cinquè regidor i és obvi que si Ciutadans no s'hagués presentat -va treure 1.300 vots- l'haurien mantingut. Perquè tot i que alguns insisteixen en la idea que els vots de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía venien més aviat del PSC, està comprovadíssim que en va esgarrapar un bon sac al PP, i sinó que ho preguntin a algun dirigent local, que també els va votar. Uns Ciutadans, sigui dit de pas, que estan absolutament desapareguts de la vida política local des de just després de les eleccions, confirmant que la seva candidatura no estava ni rumiada ni tenia massa gruix programàtic.

La sortida lògica de Paulí Mojedano -que és el cap del grup municipal però no el cap del partit, recordem-ho, lloc que ocupa José Manuel López- seria que intentés justament anar a buscar els vots "propis", les "ovelles esgarriades", abans que no empaitar vots de més cap al centre, un centre modern i tímidament catalanista -almenys no estrictament espanyolista-, que és l'estratègia que Mojedano té traçada. El temps dirà qui té la raó: si Mojedano -que sovint sembla estar un pas endavant pel que fa a capacitat estratègica que la resta del seu partit- o els militants de base, que li reclamen que es mantingui fidel a les essències del projecte.

Primer ensurt del govern

Toni Guirao, Sergi Morales i Quitèria Guirao aquest matí a la roda de premsa a la seu d'ICV. Foto: J. S.

"Ocuparà portades uns quants dies, segur". M'ho deia ahir al vespre un notable dirigent d'ICV de Mataró en referència a la roda de premsa que havia de tenir lloc aquest matí a la seu del carrer Sant Joaquim, a quarts d'onze. Una compareixença davant la premsa que havia arribat als correus electrònics de les redaccions sense especificar motiu de la trobada ni qui la protagonitzaria, molt misteriosament, doncs. A aquella hora, fins ben entrat el vespre, un número nombrós de militants d'ICV eren al mateix local del cèntric carrer acaben de preparar l'estratègia a seguir després que el contingut de la roda de premsa sortís a la llum.

Aquest matí, a dos quarts d'onze, els periodistes que ens hem trobat davant la seu del partit ens preguntàvem els uns als altres el motiu de la trobada. Toni Guirao, fins ara cap del grup municipal ha sortit a buscar-nos, i de darrera la part de despatx del local han sortit Sergi Morales, nou president local d'ICV en substitució de Guirao, i Quitèria Guirao, fins el mes de juny regidora de Ciutat Sostenible -Toni Guirao l'havia rellevat en el càrrec-. De seguida s'ha esvaït el dubte i Sergi Morales ha confirmat la notícia: Toni Guirao plega. Plega perquè li ha sorgit una oportunitat professional al seu entendre molt bona que no pot rebutjar. El titular era clar de seguida: ICV relleva el cap del grup municipal per segona vegada en tres mesos. Després de Jaume Graupera, que va plegar assumint els mals resultats electorals, ara era Toni Guirao el qui deia adéu precoçment després d'un fugaç pas per l'Ajuntament.

A partir d'aquell moment s'ha anat succeïnt les reaccions: Joan Antoni Baron, els socialistes i ERC dient que "aquí no passa res" i que "el pacte està per sobre de les persones", CiU i el PP oferint a Baron que incorpori les seves propostes al programa de govern i els consideri socis com a ICV i ERC -una possibilitat una mica estrambòtica, com si calgués un govern de salvació nacional- i finalment la CUP furgant en les ferides d'ICV i apuntant directament a la crisi viscuda per aquesta formació -a la qual va "robar" centenars de vots- com el motiu de la dimissió de Guirao.

Toni Guirao, certament, sembla que plega perquè té una oportunitat laboral inesperada. Té tot el dret de fer-ho, només faltaria. Humanament ningú li pot negar. Però alhora que decideix plegar -per bé que la seva substituta, Quitèria Guirao, ja coneix el terreny que ocuparà- Toni Guirao indirectament està generant la primera crisi -el primer problema, en versió governamental- del mandat i del curs polític, regalant un preciós dard a l'oposició -que es fregava avui les mans- pel ple de dijous dia 13. I Guirao, amb la seva dimissió -per comprensible que sigui-, està debilitant una mica més el paper d'ICV en aquest govern tripartit on sembla que tallarà el bacallà el PSC en aquest cas amb l'ajuda d'Esquerra Republicana. No és una bona notícia per la política local: en aquest cas ha pogut més la voluntat professional de créixer que el compromís polític. Caldrà veure si ha estat senzillament un "ensurt" o els canvis constants de cartipàs seran constants en aquest mandat com ho van ser a l'anterior.

Un curs decisiu a nivell local

Si a Barcelona els polítics fan la seva aparició d'estiu -sense americana ni corbata- a Gràcia, a Mataró es fa a la Serenata del carrer Sant Ramon, que té lloc als voltants del 31 d'agost, la festivitat del sant, tot i enguany s'ha fet el cap de setmana anterior per decisió de l'organització. Així, si divendres al vespre la secretària d'organització del PSC i regidora de Serveis Centrals Montse López va ser l'encarregada de pronunciar el pregó -ho han fet altres anys l'alcalde Joan Antoni Baron, l'excap de l'oposició Joaquim Esperalba, o el cap del PP Paulí Mojedano- ahir al vespre una representació -exígua- de la classe política local va assistir al tradicional sopar de la Serenata. S'hi van deixar caure la mateixa Montse López, el primer tinent d'alcalde i primer secretari del PSC Ramon Bassas, el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano i el seu segon Juan Carlos Ferrando i per part de CiU el portaveu Joaquim Fernàndez i el regidor Francesc Masriera.

Va ser el moment per comentar com han anat les vacances i començar a reflexionar com serà el curs polític 2007/2008, el primer en clau local després de les eleccions de maig d'enguany que han donat Joan Antoni Baron com a alcalde de la ciutat a cavall d'un nou pacte tripartit amb ICV i ERC on els ecosocialistes han perdut pes i en canvi els independentistes han guanyat pes polític i competències. Serà el darrer curs amb una eleccions a mig camí, les generals, que previsiblement s'han de celebrar el mes de març. Després hi haurà uns anys -almenys dos, exceptuant avançaments electorals- sense comicis fins el 2009 (europees), 2010 (catalanes), 2011 (municipals i generals).

Tornant a Mataró, a partir d'aquesta mateixa setmana el govern tripartit té nombroses carpetes per resoldre sobre la taula. El primer afer: tancar amb una certa coherència narrativa el 'culebrot' de Can Fàbregas i de Caralt i el possible trasllat de la fàbrica. Un segon: posar en marxa el nou canal de TDT públic -primera emissió 11 de setembre- sense deixar a l'estacada l'actual televisió local privada, TVM, a qui el govern ha promès reiteradament el seu suport. Altres qüestions més genèriques: posar les bases per portar al terreny de la llum les dues grans ombres de l'anterior govern -Urbanisme i Cultura-, posar-se les piles en problemes tan bàsics com l'habitatge (anirà "en sèrio" la proposta dels contenidors d'ERC?), reformular el model participatiu que està clar que no funciona i pactar -ara que som a l'inici del mandat- la reforma dels organismes autònoms de l'Ajuntament.

L'altra gran interrogant del curs que comença serà veure fins a quin punt Convergència i Unió i el Partit Popular són capaços de contrastar l'acció del govern municipal. En aquest sentit, segurament, el més esperat és veure quin paper sabrà jugar Joan Mora, el més nou dels caps de l'oposició, i fins a quin punt les dues forces són capaces de visualitzar una alternativa clara a la ciutat. Si no ho aconsegueixen ja en aquest primer any, el govern tripartit local es podria mantenir sense massa problemes fins a final del mandat amb total comoditat. També caldrà veure si Paulí Mojedano compleix la seva paraula de seguir al capdavant del grup popular, després d'haver quedat tocat amb els resultats del mes de maig.

Error garrafal. En aquest mateix bloc he comentat el suposat homenatge no fet per l'Ajuntament a Enric Torra. Dissabte al vespre, Pere Tió em va confirmar enmig de La Riera que l'homenatge s'havia fet i havia estat de gran nivell. Vaig publicar aquesta informació només contrastant-ho amb una font -va ser impossible trobar la resta de fonts, tothom era de vacances- però l'error és més i només meu. Per cert, que en relació a la desmemòria del govern, l'alcalde Joan Antoni Baron ha anunciat la seva voluntat de donar nom el nom d’Antoni Comas a la nova biblioteca que s’ha de construir a l’antic edifici de l’Escorxador, que serà el segon equipament d’aquest tipus a la ciutat. Antoni Comas, mataroní, va ser el primer catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de Barcelona després de la Guerra Civil. Dit queda, doncs.

Govern desmemoriat

Al sopar de Nadal de 2005, si no m'equivoco, l'alcalde Joan Antoni Baron ens va regalar als periodistes un "pen", un dispositiu d'emmatzagament d'informació conegut també com a USB també conegut com "memòria flash", amb una petita dedicatòria de cara el 2006 desitjant-nos -a nosaltres i a tota la ciutat- que l'any següent fos un any "digne de memòria". Era una dedicatòria divertida, aprofitant el joc de paraules "memòria-flash" amb la idea de què fos un any memorable per la capital del Maresme. Doncs potser un dia d'aquests els periodistes haurem de regalar cues de pansa a Joan Antoni Baron i al seu govern municipal arran dels oblits que de forma periòdica es cometen a casa nostra, una dubtosa habilitat que Baron va reconèixer en el seu dia respecte Damià Campeny, per exemple.

Ens passa cada any en diverses ocasions. El darrer oblit: Enric Torra. Va morir fa quatre anys i tot i que es va arribar a organitzar un homentage el maig de 2004 el cert és que aquest no es va arribar a fer, segons va confirmar el pianista i amic de Torra Marcel Olm la setmana passada als informatius de Mataró Ràdio. Torra és un dels grans músics de la ciutat, autor de la música de Els Pastorets de la Sala Cabañes (la part pròpia de Mataró) i de La Passió també de la Sala Cabañes, a més de centenars d'altres obres. A més a més, segons explica Marcel Olm, Torra va donar a la ciutat el seu piano de cua perquè la ciutat no hagués de gratar-se la butxaca cada vegada que organitza un concert de piano d'alt nivell... el problema és que el piano sembla que es guarda en un magatzem municipal... on es deu estar omplint de pols. Més deures doncs per a Joan Antoni Baron tornat de vacances i pel nou president del Patronat de Cultura, Sergi Penedès.

A aquest oblit cal afegir el de Pere Rigau, comunicador i promotor local que va morir el dia de Sant Jordi de 1992, ara fa quinze anys. Tampoc se li ha fet cap homenatge. I enguany encara ens podem deixar una altra efemèride: la del 250 aniversari de la fundació de la població andalusa de Isla Cristina per part del mataroní Josep Faneca, com ha explicat repetidament el periodista i historiador local Manuel Cusachs. Hi posarà remei el govern?

L'arxiu Català Roca i les herències de Jaume Graupera

Aquest passat divendres els informatius de Mataró Ràdio, treien a la llum un altre afer relacionat amb el Patronat de Cultura que es troba en punt mort. Un altre, podríem dir. Un enèssim projecte que Jaume Graupera, l'anterior responsable polític de l'ens, va comprometre amb la ciutat i que després de quatre anys no s'ha dut a terme. Es tracta de la instal·lació de l'Arxiu Català Roca de fotografia a la ciutat, en un principi a la Nau Gaudí. Els descendents de Francesc Català Roca -el seu nét Andreu Català- es mostrava en declaracions a l'emissora decepcionat amb la sensació que Mataró no vol acollir aquest fons i trist que si al final es tira endavant la iniciativa serà més per la insistència de la seva família que no pas per l'Ajuntament.

El nou regidor de Cultura, Sergi Penedès, malgrat que hi posi moltes ganes i arribi amb noves idees, s'anirà trobant al llarg de quatre anys les pedres -parlem metafòricament- que li ha posat Jaume Graupera entre el 2003 i el 2007. Perquè tot i que l'ecosocialista fes bandera de la necessitat de dir també "no" en política -sàvia intenció, el govern municipal de Mataró ha pecat força d'això- en realitat la praxis de Graupera no coincidia amb la seva teoria. Igual que amb l'Arxiu Català Roca també es va comprometre amb Encarnació Soler i la restauració d'un film d'Enric Fité, amb la creació de consorcis entre Patronat de Cultura i Foment, Sala Cabañes i Casal Nova Aliança, amb la restauració de l'orgue de Santa Maria, amb els promotors del Carnestoltes local... i en tots aquests casos o bé no es va fer res de res o bé el més calent és a l'aigüera. A fi de que no Penedès no acabi sent el "just" que pagui pel "pecador", el nou regidor de Cultura farà bé de recordar de tant en tant qui va assumir quins compromisos en quin moment (a risc de molestar els socis de govern ecosocialistes). Sinó, Penedès podria ser un simple gestor de la complexa herència de Jaume Graupera.

Diaris de Santes (III): banderes espanyoles

Entre els regidors, en aquest cas un del Partit Popular, no va fer cap gràcia que algú volgués despenjar la bandera espanyola de l'Ajuntament. I va preparar la seva particular protesta: lluir un braçalet amb la bandera espanyola durant l'Anada a l'Ofici. La pensada va ser de Juan Carlos Ferrando, que va arribar lluïnt l'ensenya el dia 27 a l'Ajuntament. El seu cap de files, Paulí Mojedano, se'n va adonar de seguida i després de parlar-hi uns moments, va aconseguir que se'l tragués... Déu n'hi do. De tot hi ha a la vinya del senyor, i en els actes de Santes.

Diari de Santes (II): Qüestió de noms

Un Joan Antoni, un Ramon, una Alícia, una Montse, una Carme, una Ana María, un Carlos, un Joan, un Pau, un Juan Carlos, un José Manuel, un Toni, una Conxita, un Francesc, un Sergi i un Xavier. Cap Juliana, cap Semproniana ni tampoc cap nom repetit (l’únic possible era Francesc), potser per no robar protagonisme a les autèntiques estrelles de la recepció oficial: les mataronines que demà celebren la seva onomàstica. Amb les Julianes ho tenien difícil (n’hi havia trenta), però només que Francesc Melero i Francesc Masriera haguessin acompanyat els seus col·legues els quicos ja haguessin igualat les Sempronianes. RAMON RADÓ