Cas Bassas: calma després de la tempesta

La millor prova de la magnitud de l'episodi viscut a finals de la setmana passada en el que ja se'n pot dir Cas Bassas -la revelació del parentiu entre el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas i dos expropietaris de la nau de Can Fàbregas- és l'estat de shock que s'ha viscut aquesta setmana entre la classe política local. La web de la Plataforma Salvem Can Fàbregas ha estat pràcticament inactiva i els seus responsables no han afegit cap novetat a la trama i tan el Partit Popular com Convergència i Unió han mantingut una actitud tranquil·la al llarg d'aquests set dies. Només la CUP, amb una roda de premsa el passat dimarts, va intentar posar més llenya al foc amb unes enginyoses declaracions del seu líder a l'ombra, Joan Jubany, on traçaven una comparança entre el cas que ens ocupa i les famoses paraules de l'expresident Maragall sobre el suposat cobrament de comissions il·legals d'un tres per cent a les empreses contractades per Convergència i Unió durant el mandat d'aquesta formació al capdavant de la Generalitat: "El govern municipal que formen PSC, ICV i ERC tenen un problema, i aquest problema es diu vuit mil per cent", va dir Jubany, elaborant un càlcul sobre l'increment del preu de la finca propietats dels oncles de Bassas entre que aquest era seu i fins que es va vendre a l'Ajuntament.

Aquesta setmana qui ha guardat un estrany silenci és l'alcalde Joan Antoni Baron. Res apunta que ni tan sols pensi ni en la possibilitat de sacrificar el seu home de confiança -i primer secretari del PSC, l'home que el va ajudar a guanyar el pols intern amb l'altra aspirant a succeir l'exalcalde Manuel Mas, Pilar González-. Però des del moment en què Baron no s'ha referit en cap moment a la qüestió durant set dies, sembla que no les tingui totes i insinua una posició dubitativa al respecte. És sens dubte un silenci que no l'ajuda en la tasca de suggerir un lideratge fort i decidit al capdavant de la ciutat. Qui no ha guardat silenci, formalment, és el partit de Baron i Bassas, el PSC, que mitjançant la secretària d'organització, Montse López, va efectuar a mitja setmana un comunicat de suport al primer secretari local. Un comunicat, però, que no treu que alguns elements del partit a nivell local estiguin en desacord amb la gestió política de Bassas en tot l'afer de Can Fàbregas. El candidat de CiU, Joan Mora, va arribar ahir divendres a assenyalar als informatius de Mataró Ràdio una crisi interna al PSC local per tota aquesta qüestió, una crisi que segons els nacionalistes s'estaria encara incubant però que podria explotar en els propers dies.

Mentre tot això passava, els que no han perdut pistonada són els socis de govern del PSC: Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Republicana. Les dues formacions -la primera molt més que la segona- han intentat sucar pa en l'afer i han reclamat a Bassas que deixi anar algun dels barrets que ostenta com a regidor d'Urbanisme. Segons ha transcendit, Ramon Bassas podria deixar de presidir el Consell del Patrimoni Arquitectònic, un càrrec sense importància política però que fa de mal exercir després de les diferents polèmiques al voltant de la nau de Can Fàbregas. Així, s'apunta que aquest podria ser el minso preu polític a pagar per part de Bassas i el PSC per poder sortir airosos de la situació. Alguns membres d'Esquerra Republicana deuen pensar per a ells que al regidor d'Urbanisme li sortirà molt barata la crisi política i que en canvi al seu excap de files Toni Civit una qüestió molt menor el va catapultar fora del govern municipal. La injustícia de la política, sobretot quan un govern està tan numèricament desequilibrat com el tripartit local, amb nou vegades més de regidors de PSC que d'ICV i ERC.

Política a sang freda

Ramon Bassas s'ha situat les darreres setmanes a l'ull de l'huracà de la política local mataronina. A la fotografia, ahir divendres durant la roda de premsa per respondre les acusacions de la plataforma Salvem Can Fàbregas sobre el seu parentesc amb dos expropietaris de la nau. Foto: R. Gallofré (capgros.com)

L’escena política local està convulsionada des de fa setmanes per una batalla política sense quarter i de primera magnitud, amb una grau d’acarnissament entre els implicats que poques vegades s’ha donat des de la represa democràtica a la capital del Maresme. Es tracta del duríssim enfrontament que està tenint lloc entre la plataforma Salvem Can Fàbregas més els grups de l’oposició (capitanejats per CiU) i el govern municipal, concretament en la figura del regidor d’Urbanisme i veritable home fort del govern Ramon Bassas. Des de la Plataforma i aquests partits hi ha el convenciment absolut que el tripartit local governa fent servir males arts, fregant els límits de la legalitat, i que davant d’això algú ha de posar remei a aquesta situació. És una percepció que el membres del tripartit local haurien d’estudiar a fons perquè sens dubte té unes certes bases, però que també sens dubte està relacionada amb una certa fatiga d’uns determinats sectors en veure que els ciutadans –encara que cada cop votin menys- segueixen donant la confiança majoritàriament al PSC (i ja van 29 anys).

Però anem als fets. Seguint la tònica de les darrers setmanes els dos últims dies s’ha desfermat una nova polèmica consistent en què dos oncles materns de Bassas van ser accionistes de la societat propietària de la nau de Can Fàbregas fins que aquesta es va vendre a l’Ajuntament l’abril de 2007. Bassas va comparèixer ahir en roda de premsa per anunciar que va assabentar-se d’aquesta circumstància fa escassament un any i que la va posar immediatament en coneixement del secretari municipal, el qual li va aconsellar no participar en cap més votació que fes referència a Can Fàbregas, com Bassas sembla que així va fer. Per intentar demostrar la seva innocència, el regidor d’Urbanisme va arribar a repartir ahir als periodistes presents a la roda de premsa un document on s’especifica la seva situació patrimonial actual, una pràctica a la qual no s’havia arribat mai a l’Ajuntament de Mataró.

El darrer esdeveniment ha fet que s’estigui arribant a una situació límit, un punt de no retorn: Bassas no podrà aguantar un altre escàndol com aquest. La Plataforma i els grups de l’oposició han aconseguit que Bassas –i òbviament Baron, el qual ha avalat des del primer moment el seu home de confiança- estigui sota sospita política, ara ja de forma permanent. Ho han fet, de forma absolutament legítima, però amb una duresa com dèiem inusitada a casa nostra, on fins fa poc els polítics dels diferents partits tenien una història de lluita comuna a l’esquena que generava una dialèctica govern-oposició més suau. Davant d’aquesta situació l’opció més fàcil i lògica per al PSC seria retirar Bassas. Però és que Bassas, a més de regidor d’Urbanisme, és el primer tinent d’alcalde en el govern i el primer secretari del PSC. La seva sortida del govern seria considerada una capitulació total, de manera que aquesta possibilitat ni tan sols s’ha posat sobre la taula. Per tant tot apunta a què el PSC es vesteixi amb el trajo d’esgrima i surti a plantejar batalla als adversaris, això si, de la mateixa manera que els seus adversaris. “A sang freda”, que diria el convergent David Madí. En tot cas, si la crema de Bassas continua, des del sisè pis de la plaça de les Tereses els socialistes semblen disposats a rostir-se amb ell.

Tirin per on tirin, l’alcalde Joan Antoni Baron i el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas farien bé d’admetre que les darrers setmanes no han estat capaços de representar suficientment (és extremadament difícil, també cal dir-ho) allò de que “la dona del Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho”. En les dues polèmiques sorgides darrerament arran de Can Fàbregas –l’afer del manifest apòcrif i el parentesc entre Bassas i dos expropietaris de la Nau- el govern efectivament ha estat capaç de demostrar que no s’ha comès cap il·legalitat via informes del secretari però en canvi no ha sabut transmetre una imatge d’honestedat del tot concloent. Així, setmana rere setmana –i ja en van unes quantes- l’embolic es va fent gran i sembla no tenir aturador.

Així les coses, com diuen en castellà, la única previsió per les properes setmanes és que com a mínima la tempesta al voltant de Can Fàbregas i Ramon Bassas es mantindrà com a mínim instal·lada amb la mateixa violència que aquests darrers dies. Els propers capítols de tot plegat seran la resposta que donin les instàncies oficials al recurs de reposició interposat per CiU després de la negativa del govern d’investigar les irregularitats del manifest sense signar dels sis presidents d’associacions de veïns i la petició de CiU de decretar la nul·litat d’aquells acords sobre Can Fàbregas amb els quals el regidor d’Urbanisme hagi tingut a veure.

Veurem, doncs, com continua la batalla i qui és capaç d’aguantar més, si l’aliança que formen la Plataforma i els partits de l’oposició o Ramon Bassas i el govern municipal. La resta tan sols és un pròleg.

Una caixa... com la ciutat que la va veure néixer

Aquest mes de febrer la Caixa d'Estalvis Laietana celebrarà el seu 145è aniversari, una efemèride que cal no menysvalorar tenint en compte que és la segona caixa més antiga del país després de la de Sabadell. Coincidint amb aquesta data, aquest dimecres Caixa Laietana va fer la inauguració de la seva nou seu central al carrer Pablo Iglesias, al polígon industrial del Pla d'en Boet, on han arribat els darrer treballadors a finals de 2007. Una impressionant seu de 32.000 metres quadrats, amplíssimes oficines, amb algunes rellevants obres d'arts i que genera la sensació que l'entitat bancària és una de les més importants del país, com va dir el conseller d'Economia Antoni Castells només arribar a l'acte. Una seu, però, on hi ha problemes de cobertura de mòbil a la seva planta baixa, que no té adaptada l'entrada principal als minusvàlids -ahir es va instal·lar una rampa provisional per fer el fet davant les exigències del GIMM- i en la qual la majoria dels treballadors treballen sota terra, sense llum natural i sense accés a Internet. Tres autèntiques capgrossades que fan pensar en què Caixa Laietana és ben bé una caixa mataronina, capaç de sortir-se dels reptes més difícils -mantenir-se un segle i mig segur que ho és- i de protagonitzar els ridículs més sonats -com quan es va produir el conegudíssim rififí a la ara ja antiga seu central de la plaça de l'Ajuntament-.

L'acte d'inauguració també respirava una mica això, aquesta mena de poca traça que sovint ens caracteritza als mataronins, aquesta dificultat de saber quedar bé quan tenim visites, aquest poc savoir faire... Anem als exemples. Els convidats: n'hi havia sis-cents, entre els quals la cantant canetenca Roser (?) però no tots els regidors de l'Ajuntament (al de Cultura mataroní, Sergi Penedès, se'l van deixar). La primera part de l'acte: es descobreix una placa commemorativa, els Capgrossos aixequen una torre (?) i es fa un passeig per les instal·lacions, cap discurs. El tracte als mitjans: quan si que es fan els discursos, ja al Palauet Cabañes d'Argentona, els mitjans hem d'enginyar-nos-les com podem per enregistrar el so dels que van prendre la paraula; ningú havia pensat en preparar una taula perquè els periodistes hi poguéssim endollar les gravadores com es fa en qualsevol acte polític de relleu. Els discursos: parla el director general, el president de l'entitat, el màxim responsable de caixes d'estalvi a nivell mundial, el conseller Castells... i l'alcalde de la ciutat que va veure néixer l'entitat no diu ni mu (i ni sembla que s'immuta, per cert). El dinar (que comença tocades les quatre de la tarda): mig miler de persones però pràcticament cap treballador de l'entitat que, malgrat les bones paraules del director general Pere Antoni de Dòria, sembla ser que són bandejats un dia si i un altre també de cites com aquestes.

En resum: un acte que se'ls va fer massa gran als responsables d'organitzar-lo. Una trobada que va mantenir un to solemne, correcte, fins a cert punt prestigiós però on hi va haver una sèrie d'errades pròpies d'empreses que tenen com a lema "qui dia passa any empeny". En el fons, però, carregar les tintes cap a la pròpia Caixa Laietana no és del tot just, perquè l'històrica entitat d'estalvis no és res més que el reflex del que a vegades és encara la pròpia ciutat. Una ciutat que ha sigut històricament emprenedora en el cas del tren i del tèxtil, que podria esculpir el seu nom entre les grans ciutats de Catalunya i liderar la comarca del Maresme, que té una gran capacitat de treball com recorda dia si i dia també el nostre alcalde... però que, per timidesa o per estupidesa -o per les dues coses alhora-, no acaba de fer mai aquestes coses. Una ciutat de "si però que no", sense una clara ambició de futur, que necessita creure's a si mateixa d'una vegada mitjançant iniciatives particulars, col·lectives, privades... que l'ajudin a sortir d'un cert ensopiment en què s'ha vist abocada les darreres dècades. Una ciutat que busqui l'excel·lència, no només "anar tirant de la rifeta".

P.D.: Segons avancen avui els informatius de Mataró Ràdio a partir d’aquest gener només podran accedir a la biblioteca de la Caixa Laietana al carrer d’en Pujol els socis de l’entitat bancària. Els que hi vulguin seguir accedint hauran d’obrir un compte corrent encara que sigui amb una petita dotació econòmica si és que no en disposen actualment. L’entitat, amb fama d'escanyapobres, fa així un pas enrera respecte la política de portes obertes que ha caracteritzat aquest espai històricament. Una autèntica llàstima que Caixa Laietana, que tantes coses ha fet en el camp educatiu i cultural, tiri per la borda un dels seus millors actius: haver fet de biblioteca pública quan no n'hi havia cap d'aquesta titularitat a la ciutat.