La Riera 48

Si voleu més LaRiera48, MataróNotícies.cat

2010-02-18T03:16:00.000-08:00

Des de finals de gener, les actualitzacions d'aquest bloc es fan directament a l'adreça http://www.mataronoticies.cat/, la web dels serveis informatius de Mataró Ràdio promoguda per Compagina i Clack en col·laboració de Cetrex.

El futur: l'eix Mataró-Granollers

2009-03-15T16:54:00.000-07:00

L'eix Mataró-Granollers és una de les novetats introduïdes els darrers temps en el discurs de l'alcalde Joan Antoni Baron i que més força podria prendre en el futur, sense entrar en contradicció amb l'aposta per liderar la comarca. De fet, quan Baron parla de liderar el Maresme sovint parla de "el territori", que no és ben bé el mateix; més aviat es refereix a la zona del Maresme central reforçant els lligams amb la capital del Vallès Oriental. Aquesta aposta tampoc entra en contradicció amb la vocació barcelonista de Mataró, al contrari, perquè si bé Mataró és la porta d'entrada a la Gran Barcelona per la costa, Granollers ho és també en tant que hi passa l'autopista A7, que uneix els estats espanyol i francès.

En un determinat moment Granollers havia girat la seva mirada cap a Vic, amb qui havia arribat a una entesa a nivell universitari, de manera que algunes aules de la potent universitat vigatana de nova creació s'acollien a la capital del Vallès Oriental (en premsa això també ha tingut sempre una traducció: el potent grup El 9 Nou té una edició bisetmanal al Vallès Oriental). Aquesta línia de treball amb Vic, sigui pel que sigui, no ha funcionat, i ara l'executiu que dirigeix el socialista Josep Mayoral creu que el futur de la ciutat es troba a l'altra banda de la serralada litoral, passat el Túnel de Parpers, a la ciutat que toca al mar. Una línia de pensament amb què coincideix Joan Antoni Baron, amb el qual sembla que comparteixen una mateixa visió metropolitana. I d'aquí en podria sortir, pel que ha explicat la presidenta de la Fundació Tecnocampus Alícia Romero, una extensió del projecte fins a la capital del Vallès Oriental.

Cal pensar que Granollers ha optat, els darrers anys, per ser un generador de continguts de qualitat per al sector àudiovisual (la sèrie Temps de Silenci, per exemple, es va enregistrar pel que fa als interiors aquí). I per l'altre costat, el projecte Tecnocampus intenta treballar la intersecció entre la tecnologia i el sector àudiovisual. És clar, doncs, com lliga la cosa: Granollers posaria els continguts, el software, i Mataró les eines, el hardware. I els punts de trobada no acaben aquí, perquè hi ha altres sectors complementaris que no se li escapen a ningú: els granollerins venen a banyar-se en massa a les platges de Mataró i a divertir-se a les discoteques de la zona d'oci del Pla d'en Boet, i els mataronins també poden trobar atractius en el dinàmic comerç i en la restauració de la ciutat vallesana.

Tot plegat tindria un revulsiu excepcional si, realment, el 2016 la línia orbital de tren travessa la línia de Parpers i connecta les dues ciutats (que en bus, des de fa uns mesos, ja ho estan molt millor que abans: en vint minuts passes de la Rambla a la Fonda Europa de Granollers). Un projecte que, anys enrera, era reivindicat i propulsat per la Convergència i Unió de Ramon Camp, i que el llavors alcalde socialista Manuel Mas no veia prioritari... com canvien les coses.

Ple de març: tornen les Cinc Sènies

2009-03-07T17:45:00.000-08:00

Fotografia feta dijous a 2/4 de dues de la matinada, al Saló de Sessions de l'ajuntament. El llarguíssim ordre del dia, de 48 punts, va fer allargar la sessió plenària fins les dues de la nit. Foto: J. S.

Un ple, el d'aquest passat dijous, de nou maratonià, el corresponent el mes de març. Va durar fins les dues de la matinada, altre cop, consolidant un format que, hi hagi l'ordre del dia que hi hagi, es repeteix mes a mes, des de fa temps: es comença a les set de la tarda i s'acaba a les dues de la nit. Això, inevitablement, fa que la tensió política s'evindenciï en els primers compassos del debat o com a màxim abans de les onze de la nit, que és quan els nostres 27 regidors encara estan pel tema. A partir de la mitjanit, el ple es converteix en una successió suporífera de preguntes i respostes sense cap mena de gràcia -malgrat es parli de temes tan important com la seguretat als comerços- però que cal efectuar perquè sinó algú podria aixecar el dit i preguntar-se perquè s'ha inclòs aquella pregunta -o aquella resposta- a l'ordre del dia. Arriba un moment, però, que tan govern com oposició es donen per vençuts i s'emplacen a respondre's per escrit o senzillament es retira la pregunta i s'ha acabat (possible ús de material defectuós a Tecnocampus o filtració informe Cas Ferrando).

Sigui per això o perquè és un tema larvat de fa temps, el gruix del plenari de dijous es va concentrar, a l'inici, en el futur de les 5 sènies, la reserva agrícola situada a l'est de la ciutat que estava pendent de l'aprovació del Pla Director del Sistema Costaner per part de la Generalitat. En aquest ple hi anava una modificació del Pla General d’Ordenació Urbana que permetrà comença a esbossar quin futur ha de tenir aquest espai, en un debat que ha de tenir lloc a la comissió creada especialment ara fa uns mesos. No és que hi hagués cap novetat en aquest sentit, perquè de fet es van tornar a posar de manifest dos blocs: un que defensa el PP en solitari i que planteja urbanitzar parcialment les 5 sènies o fer-hi un parc d'empreses verdes i un que inclou tota la resta de formacions, de CiU a la CUP, si les citem des d'un punt de vista ideològic. Potser el lamentable de la qüestió va ser que, intentant obrir interrogants legítims sobre el futur de l'espai, el cap del grup municipal popular, Paulí Mojedano, es va acabar posant en contra tan el govern com el principal grup de l'oposició i posant en perill la feina que pugui fer l'acabada de néixer comissió del projecte Mataró Marítim. I Mojedano no va esvair el dubte que sempre plana a l'entorn d'aquesta qüestió: té realment ell una opinió diferent de la que tenia el seu antecessor Joan López respecte les 5 sènies? O simplement la seva proposta de ciutat del futur amaga igualment interessos especulatius, com van insinuar tan Joan Mora com Joan Antoni Baron.

La cosa, però, se'n va anar de mare perquè finalment Paulí Mojedano i el propi Baron es van entortolligar en un debat fora de calendari sobre si el govern té o no model de ciutat, en to ja de campanya electoral. Aquesta de fet va ser l'acusació que fa l'alcalde al cap del grup municipal del PP però dit això va ser ell qui, durant dotze llargs minuts, es va dedicar a esbossar el relat promès sobre la seva acció de govern (escoltar aquí). Òbviament no és que Baron aportés cap novetat significativa, potser l'eix Mataró Granollers, però si que, per primera vegada, va dibuixar amb una certa profunditat el destí final de la seva acció de govern.

Segurament, l'altra gran novetat del ple va ser assabentar-se, per boca del representant veïnal de Rocafonda Miquel Torner, que el govern havia desestimat la seva pròpia idea d'instal·lar, de forma provisional, l'aparcament de camions i vehicles de gran tonatge que ara hi ha a les Cinc Sènies al solar dels antics tallers CYPP, després que l'associació de veïns del barri i els diferents grups municipals posessin el crit al cel. Queda clar, doncs, que la proposta era un globus sonda per veure quina reacció hi havia. Davant les queixes, el govern ha optat per fer marxa enrera en el seu propòsit. En la roda de premsa postple, l'alcalde Baron va arribar a apuntar la possibilitat que no hi hagi substitut provisional per l'aparcament il·legal, però en canvi va assegurar contundement que aquest serà eliminat de totes totes. Doncs a veure si és veritat.

Els veïns de Figuera Major no s'entenen amb Teixidó i tornen a protestar al ple
A sobre de ser poc rellevant a efectes de futur, el ple va tenir un aroma a déja vue amb un nou episodi de polèmica entre els veïns de Figuera Major i el regidor d'Habitatge, el republicà Francesc Teixidó, per qui l'assumpte s'està convertint en una autèntica pedra a la sabata. La situació està encallada: els veïns, legítimament, aprofiten l'avinentesa per reclamar un seguit d'equipaments que no tenen i no transigeixen davant la negociació que el govern els està oferint. Per si fos poc, la decisió de "provar" a la zona el nou sistema constructiu de contenidors industrial reciclats per a fer-hi habitatge -serien trenta dels noranta pisos prevists- no ajuda a posar oli a l'estructura. Com que els quaranta veïns de Figuera Major presents no poden intervenir perquè no hi ha cap associació de veïns o entitat que els cedeixi l'ús de la paraula, qui es va emportar la glòria van ser els tres grups de l'oposició, que van ser aplaudits pels veïns després de cadascuna de les seves intervencions.

Un ple, en definitiva, del qual només sobresurten dos anuncis importants: el paquet de mesures extraordinàries que el govern municipal prepara davant la crisi econòmica segons la regidora de Serveis Centrals Montse López i l'aprovació, només amb els vots del govern, que sigui la cadena Bon Preu la que exploti el supermercat de l'interior de la plaça de Cuba.

Alguna cosa passa al Maresme

2009-03-01T23:40:00.000-08:00

Imatge del viatge a Silicon Valley on es van posar els ingredients humans necessaris per a generar un nou esperit de pacte maresmenc. D'esquerra a dreta: l'alcalde d'Alella Andreu Francisco, enmig de la imatge el líder de CiU a Mataró, la presidenta de l'IMPEM i Tecnocampus Alícia Romero i l'alcalde de Premià de Mar de CiU Miquel Buch.

1. Acord PSC-CiU (al qual se sumen la resta de grups) respecte la futura carretera que ha de substituir la Nacional II (i desbloqueig evident de la paràlisi existent entre els grups del govern de la Generalitat respecte aquesta polèmica). 2. Possible entrada de Vilassar i Premià de Mar al Consorci Digital Mataró Maresme, els dos últims pobles rellevants del centre i sud de la comarca que no formen part del projecte televisiu comarcal. 3. El Tecnocampus, que des de fa poques setmanes es diu "Mataró-Maresme", crea un consell d'alcaldes que presidirà segurament l'alcalde de CiU a Premià de Mar, Miquel Buch, i un consell universitari del qual es responsabilitzarà el republicà Andreu Francisco.

Alguna cosa es mou a la comarca del Maresme. En un temps s'haurà passat del sectarisme i el càlcul polític a l'hora de relacionar-se entre les diferents formacions polítiques a un esperit cooperatiu del qual els tres exemples apuntats a l'inici en són bona mostra. Almenys pel que fa als tres grans grups polítics de la comarca, que són CiU, el PSC i ERC. Segurament, la coincidència generacional entre persones com Alícia Romero, Andreu Francisco i Miquel Buch ha ajudat a estovar les picabaralles que hi havien en aquest sentit, a generar un nou marc d'una manera que el socialista Manel Mas i el nacionalista Ramon Camp mai haurien pogut somiar. Una complicitat que sembla es va generar en un viatge efectuat l'any passat als Estats Units l'any passat, en el qual també va participar el cap de CiU a Mataró Joan Mora. A tot plegat també hi haurà ajudat un tarannà molt més obert respecte el seu antecessor de l'actual batlle socialista mataroní, Joan Antoni Baron, el qual ha establert bones relacions sobretot amb l'alellenc Andreu Francisco, president comarcal d'Esquerra Republicana.

Veurem què en surt de tot plegat, però sembla clar que per primera vegada des de la represa democràtica les forces majoritària del Maresme remen en la mateixa direcció. I això, pels que tenen una mica d'hemeroteca a la memòria, és senzillament sorprenent i novedós.

"Economia verda" a Mataró?

2009-02-22T12:52:00.000-08:00

Joan Antoni Baron assegut a l'hemicicle del Parlament Europeu. Foto: Bloc Joan Antoni Baron.

L'aposta perquè, a principis d’aquest mandat, l’alcalde Joan Antoni Baron passés a ser diputat de Medi Ambient –i no d’una altra cosa- de la Diputació de Barcelona no va ser massa ben vista a Mataró, de bon començament. La concisió amb què el candidat Baron havia jurat i perjurat que es dedicaria en cos i ànima només a l’alcaldia de Mataró versus un Joan Mora que volia compaginar la seva feina privada amb l’activitat política va provocar que, quan l’alcalde va anunciar que tindria una altra responsabilitat supramunicipal, alguns fessin mofa sobre la sinceritat de Baron. Després de gairebé dos anys de compaginar les dues coses, l’alcaldia i la feina a la Diputació, sembla que l’exercici del segon càrrec comença a agafar cos i a prendre sentit. La foto de Baron, fa uns dies, parlant a Brusel·les després de signar el Pacte d’Alcaldes contra el canvi climàtic, permet entendre quina mena de lligam –encara que abstracte- pot tenir la governació de la ciutat i la seva feina a Barcelona. I, de retruc, serveix per projectar una imatge de Baron com a “alcalde verd”, és a dir, un alcalde disposat a introduir la qüestió mediambiental en el cor del debat polític i del futur de la ciutat.

De fet, els darrers mesos, en consonància amb la voluntat ferma del nou president nordamericà d’apostar, de valent, per l’anomenada economia verda –la d’aquelles empreses que facin de l’eficiència energètica o l’ús d’energies renovables el seu element diferenciador-, Baron ha anat conreant la idea de convertir aquest filó empresarial en una oportunitat econòmica real per a la ciutat (davant la crisi econòmica, més necessari que mai és parlar d’alternatives econòmiques). Cal recordar que l’alcalde de Mataró és el president del Consorci de la Brossa, que agrupa 27 municipis de la comarca, i que aquesta planta està en procés de millora i transformació. L’alcalde situa precisament aquesta ampliació de la Planta de la Brossa, tal com se l’anomena popularment, en el marc d’aquesta “economia verda”.

Optar per aquest concepte seria de l’agrat de formacions com Iniciativa per Catalunya Verds, que és qui ostenta la regidoria de Medi Ambient i Sostenibilitat. Evidentment, un reforçament de l’aposta del govern municipal per aquesta sector donaria arguments als ecosocialistes en el sentit de què el futur de la ciutat “serà verd o no serà”, parafrasejant un cop més Torres i Bages. També la CUP ha parlat d’intensificar l’aposta per aquest àmbit, tot i que els independentistes estan radicalment en contra de la incineradora de Mataró i segurament els seus desitjos anirien en un altre sentit. Finalment també de generar un nou pool econòmic amb l’economia verda parlava el candidat popular Paulí Mojedano durant les eleccions, després d’haver proposat durant el mandat anterior que Mataró acollís el parc de les Aus de Vilassar de Mar anés a parar a la capital del Maresme i que s’habilités una zona de la ciutat per a emplaçar-hi empreses relacionades amb aquest sector. No fa falta dir que el projecte Mataró Marítim lliga amb tota aquesta idea, així com la voluntat d’ensenyar a fora l’Alguer de Mataró, que segons els darrers informes té un dels millors estats de conservació del país.

Encara hi ha un altre element que podria donar sentit a la possible aposta verda de la ciutat: les cinc sènies. Els últims dies –amb oposició comprensible dels veïns de Rocafonda- s’ha anunciat la decisió del govern d’habilitar el solar dels antics tallers CYPP per situar-hi l’aparcament de camions i vehicles de gran tonatge que ha de desaparèixer de les Cinc Sènies (ja era hora, com és possible que durant tant temps es permetés una il·legalitat d’aquestes característiques?). Ara bé, fins aquest moment, pendents de les noves normatives de la Generalitat respecte el litoral, el govern municipal ha evitat obrir el debat sobre com han de ser aquestes cinc sènies en el futur. I per més inri ha amagat que el futur tren orbital afectarà l’actual configuració de la zona encara que sigui un centenar de metres. Males notícies, en aquest sentit.

Si l’alcalde Baron i els tres partits del govern s’ho prenen seriosament, l’economia verda podria esdevenir una seriosa i potent aposta per ajudar a veure sortides a la crisi en clau local (molt més interessants que fer obra civil amb els diners del Pla Zapatero). I un element nou del relat –que no arriba, per cert- de ciutat mediterrània i tecnològicament avançada que pretén Baron.

Una nova carretera de dos carrils en cada sentit travessarà la comarca en paral·lel a la C32

2009-02-16T08:00:00.001-08:00

El PSC i CiU a nivell de Maresme ultimen un pacte per construir una carretera de dos carrils en cada sentit que aniria per sota l'autopista i serviria per engolir el trànsit de l’actual Nacional II quan aquesta via deixi de servir per anar de Madrid a França i sigui una via cívica amb rotondes, semàfors i pas-zebres, com tenim a Mataró. El projecte, basat en un document de l'Àrea de Mobilitat del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, es refereix a l'àmbit entre Montgat i Cabrera de mar (només hi hauria laterals a la C32 en el tram de Mataró). El pacte inclouria rebaixa dels peatges pels residents, pels vehicles d'alta ocupació i els ecològics, així com aquells que usen més sovint l'autopista.

La preguta és òbvia? Perquè els socialistes maresmencs busquen, via Barcelona, el suport dels convergents? Doncs com que Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya Verds tan a nivell comarcal com nacional no estan d'acord amb la construcció d'una nova via a la comarca, els homes comandats per Santi Fontbona han decidit entaular-se diverses vegades amb els seus adversaris nacionalistes (que són però socis al Consell Comarcal del Maresme) per arribar a un acord des del qual els socialistes puguin fer pressió als seus socis d'ICV i ERC. Sembla que aquests darrers, de totes maneres, ja estarien a punt de donar el seu braç a tòrcer sempre que un estudi demostri que el pas dels vehicles de la Nacional II a l'autopista col·lapsaria aquest vial. Implementar un peatge tou seria una picada a l'ullet als independentistes.

En definitiva un nou episodi [veure anterior post a Riera 48] d'aquest altre culebrot que és el de trobar una solució al problema de mobilitat a la comarca. Curioses, si més no, les piruetes polítiques que han de fer els socialistes per arribar a acords amb aquells que representa que són els seus socis.

Ple municipal de febrer: Atrapats en el temps

2009-02-05T05:25:00.000-08:00

Així és com ens hem sentit -com a la pel·lícula del dia de la Marmota, protagonitzada per Bill Murray- aquest vespre els periodistes que seguíem al saló de sessions de l'Ajuntament el ple municipal del mes de febrer. Són gairebé ja dos anys en què la qüestió de Can Fàbregas, en el seu argument principal i en els múltiples spin-off que n'han sortit, protagonitzen, poc o molt, les sessions plenàries. Avui la nova entrega ha durat exactament 56 minuts, un temps més que excessiu per debatre la única novetat que hi ha en el cas: les troballes (no se sap fins a quin punt valuoses) arqueològiques que hi ha hagut al subsòl de la nau són també Bé Cultural d'Interès Local i per això s'han també de traslladar o només cal traslladar el que hi havia catalogat fins ara? Aquest és probablement un debat d'interpretació jurística que a la immensa majoria -sospito que als regidors també- se'ns escapa de les mans. El govern ha contractat ara un grup d'arqueòlegs que haurà de decidir fins a quin punt val la pena o no intentar de traslladar algun dels elements. De moment, el que s'ha trobat seria tan sols documentat i posteriorment destruït. Gat vell com és, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas ha apuntat -per a si mateix, imaginem- que l'afer de Can Fàbregas ha recorregut i ho seguirà fent viaranys sorprenents. Mentrestant el PP -que ahir proposava aturar el trasllat de la fàbrica- diu que el govern té dues vares de medir en temes de patrimoni, una de laxa, que s'aplica a si mateix, i una de dura, que és només pels ciutadans. I des de CiU Joan Mora insistia en no veure clar a partir de quin informe s'entén que el trasllat és legal.

També atrapats en el temps semblava que ens trobéssim quan ha aparegut un altre clàssic de l’any 2008, l’afer Cernuda, relacionat amb l’excap de la policia local. L’enrevessada filigrana legal per la qual s’ha fet saltar a Jiménez Cernuda d’intendent major i per tant de cap de la policia local i se l’ha recol·locat a l’àrea de Via Pública –la novetat d’avui és que no a GINTRA, sinó en el propi Ajuntament- segueix sense cabre al cap dels regidors de l’oposició, que una i altra vegada s’han exclamat de la decisió del govern, tot i que tampoc n’han aportat cap d’alternativa.

El paper d’extres massiu -una altra estampa clàssica dels darrers plens. l’han representat avui els veïns del carrer Sant Antoni queixosos amb un transformador de l’empresa FECSA-Endesa, que ells jutgen perillós per la població. El regidor de Manteniment Francesc Melero ha assegurat compartir la preocupació dels veïns i ha explicat totes les accions dutes a terme des de l'Ajuntament, que els habitants de la zona creuen totalment insuficients.

Hi hagut temps per parlar sobre l'autodeterminació dels països catalans, la directiva europea sobre l'ús del foc en l'espai públic, el pacte per l'ocupació i el desenvolupament econòmic amb el qual Mataró intenta una vegada més liderar l'àmbit comarcal, tema que ha portat un interessant debat sobre què poden fer i què no poden fer els governs locals davant la crisi econòmica [vídeo de Paulí Mojedano, cap del grup municipal del PP]. El regidor de Cultura, Sergi Penedès, ha anunciat que, si la Generalitat dóna el seu si definitiu, el 2009 podria haver-hi fins a tres-cents mil euros per a restaurar Santa Maria, de manera que començaria ara si la rehabilitació de la Basílica. Seria una magnífica notícia per començar l'any.

Quan passaven deu minuts de 2/4 de 2 de la nit l'alcalde Baron, el qual començava el dia del seu aniversari, donava per acabada la sessió plenària. Segurament, el mes que ve tornarem a parlar de Can Fàbregas, de Jiménez Cernuda i tornarem a tenir veïns indignats amb el govern municipal. Atrapats en el temps.

· Escolta la crònica emesa aquest migdia a l'Informatiu Migdia de Mataró Ràdio.

Tempesta al voltant de Juan Carlos Ferrando
Ha fet un ús indegut de la informació restringida a la que tenen accés els regidors? Aquest és el dubte que plana sobre l'actuació del regidor popular Juan Carlos Ferrando, que va enviar una carta a una persona que havia sigut donada de baixada del padró oferint-li "els serveis" de la seva formació política per auxiliar-lo. Així ho ha explicat Mataró Ràdio aquest migdia, amb entrevista amb Paulí Mojedano.

Qui hi ha a la sala de màquines?

2009-01-31T23:57:00.000-08:00

La directora de l'Aula de Teatre, Cristina Navarro, i el regidor de Cultura, Sergi Penedès, durant la presentació dels actes del 25è aniversari de l'Aula.

El president de l'Institut Municipal d'Acció Cultural, Sergi Penedès, apareixia aquest dimecres al programa Pantalla Oberta de Televisió de Mataró i apuntava que la cultura s'havia d'entendre cada cop més en altres dimensions a banda de la del gaudi; citava les oportunitats econòmiques que pot generar (sales musicals, festivals, activitat cinematogràfica...) i l'oportunitat d'usar-la com a estri de cohesió social (una apreciació que comparteix de ben segur el cap de Penedès, l'alcalde Joan Antoni Baron, que fa unes setmanes va sentenciar que "la cohesió social" és l'únic relat possible dels socialistes mataronins).

És un plantejament correcte de la funció que la cultura pot fer a la ciutat. Parlava també Penedès de la possibilitat de provocar l'aparició d'una potent indústria àudiovisual a la ciutat, arran de les nombrosos ofertes que rep la ciutat per ser usada com a plató cinematogràfic (l'edifici de l'antiga presó s'endú la palma, pel que es veu). No ho ha dit, però podria haver-ho fet, respecte la intenció de convertir Mataró en un destí turístic sobretot des del punt de vista cultural. Bones idees, efectivament. Però, i aquí ve la qüestió, fins a quin punt totes aquestes idees, d'una forma conjunta, es treballen, a la sala de màquines del govern? De fet, hi és, una autèntica sala de màquines, al govern? Hi ha algú -ja no parlem de gaire gent- que es dediqui a pensar en el futur de la ciutat, amb com anar plasmant aquestes idees abstractes -i per tant etèries, fàcils de pronunciar- que apareixen en els discursos dels membres del govern en accions concretes? I fent per tant que totes aquestes accions concretes portin a una mena de projecte comú?

La sensació és que no. Els regidors de l'Ajuntament i el cos tècnic que els assessora treballen molt -alguns més que els altres, evidentment- i en la seva àrea implementen projectes, llancen iniciatives i resolen la feina del dia a dia, però no fan aquesta feina global de perspectitva. No hi ha ningú, a la sala de màquines del govern, pensant, reflexionant, apuntant... S'imposa l'anar fent, el tirar endavant sense fer camí conjuntament. En alguns temes és cert que les regidories col·laboren, però els contactes són puntuals. No hi ha una acció de govern relligada, per exemple, de les àrees de cultura i promoció econòmica (on és per cert, regidors Penedès i Romero, l'Agència de Promoció de la ciutat que havia de ser una de les grans novetats del mandat?). On si que hi ha sala de màquines és als respectius partits que formen el govern, interessats en remarcar les iniciatives que promou el govern només en tant que les duen a la pràctica els seus regidors.

El govern local no funciona com l'equip que ha de comandar una ciutat de 120.000 habitants. Subsisteix un plantejament de tota la vida, amb àrees molt delimitades i poca capacitat de crear discurs propi, transversal. Tampoc no és cap garantia que amb l'actual oposició això millorés, però el que és cert és que avui en dia el govern d'esquerres no és capaç d'oferir aquesta mirada esperançada en el futur, ambiciosa, carregada d'orgull que necessita la ciutat.

Nou bloc d'Unió a Mataró
Unió Democràtica i la seva presidenta local, Adriana Martínez, fan públic un nou bloc a Internet per informar de l'activitat d'aquesta formació, amb molta història a la ciutat. El podeu veure clicant aquí.

Apareixen noves restes al subsòl de Can Fàbregas: procés encallat?

2009-01-28T14:57:00.001-08:00

Les màquines treballen ja en "netejar", diu el regidor d'Urbanisme, els entorns de la nau de Can Fàbregas. Foto: Bloc Joan Jubany.

Ja ho dèiem que la setmana seria mogudeta i que el protagonista seria un cop més l'element del patrimoni històric més anomenat en els darrers dos anys: Can Fàbregas.

Ahir ens n'anàvem a dormir amb la notícia que el Consell del Patrimoni Arquitectònic havia decidit deixar sobre la taula donar el vist-i-plau al projecte de desmuntatge i muntatge de la nau de Can Fàbregas. El descobriment d'unes noves restes al subsòl de la nau que ha tingut lloc durant els treballs d'estudi sobre com fer el desmuntatge de la mateixa posen de nou en interrogant la capacitat del govern municipal per aconseguir acomplir la decisió política presa en el seu dia: fer compatibles l'arribada del Corte Inglés i la preservació de Can Fàbregas, traslladant-la a l'altre costat del carrer. Tot i que les decisions del Consell del Patrimoni no són vinculants, els representants dels grups del govern van preferir no forçar una votació que hauria posat en evidència una gran divisió entre ells i els representants dels grups de l'oposició. Però justament que el govern no volgués efectuar la votació també obre l'interrogant de fins a quin punt el tripartit local i el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas les tenen totes sobre si, efectivament, han de mantenir -obligatòriament- aquest patrimoni. Torna a embarrancar-se l'afer de Can Fàbregas? Avui a la roda de premsa on Bassas i el gerent de PUMSA César Fernàndez han assegurat que tot va sobre rodes i que en cap cas les noves troballes impediran que a finals d'any el solar estigui buit i preparat per acollir definitivament al Corte Inglés. Veurem.

L'altra gran pregunta és respecte la part econòmica: qui garantitza que en l'escenari de crisi econòmica els dos sectors en què està dividida l'operació voldran o podran fer-se càrrec dels costos de desmuntatge i reconstrucció, respectivament? Ramon Bassas ha dit que el Corte Inglés i que l'operador que construirà la Torre Barceló es faran càrrec del cost de desmuntatge i que els propietaris del sector del carrer Biada seran els que pagaran el muntatge. En primer lloc, però, alerta, serà l'empresa municipal PUMSA qui avançara els diners per finançar la reconstrucció de la nau. Després se suposa que els propietaris del sector, en mica en mica, aniran pagant el que hagi costat (sembla que no tres milions d'euros sinó dos i mig). Queda a l'aire però veure si realment algun operador estarà interessat realment en explotar la nova nau de Can Fàbregas. Massa interrogants per a un tema que està cansant com mai a la ciutadania, cosa que ha provocat que a banda de la plataforma Salvem Can Fàbregas hagin sortit reaccions contràries.

El govern municipal sembla endinsat en un carreró la llum al final del qual cada vegada sembla més difícil de veure. Segurament des del punt de vista del govern ara ja no és possible fer marxa enrera, però cada cop és tot més kafkià i sorprenent.

Aquesta és la crònica emesa aquest vespre per Mataró Ràdio.

La crisi posa Can Fàbregas al centre de la polèmica

2009-01-25T23:52:00.000-08:00

S'anuncia setmana moguda en l'afer de Can Fàbregas, una qüestió darrerament gairebé hivernada tot i que la web de la plataforma Salvem Can Fàbregas segueix activa. El cap del grup municipal de CiU, Joan Mora, ho explica en el seu bloc, últimament molt més actualitzat que de costum. Sembla que aquest dimarts hi ha convocades la comissió informativa de Serveis Territorials -on es parla dels temes d’urbanisme-, el consell de l'empresa municipal PUMSA -responsable del desmuntatge de Can Fàbregas- i també el Consell del Patrimoni Arquitectònic -on es vota i dóna comptes de les propostes urbanístiques que modifiquen el catàleg del Patrimoni-. Tres cites que, abans que res, plantegen problemes "pràctics" a formacions com la CUP, ja que l'urbanista Agàpit Borràs és el seu representant en els dos òrgans (convocades a la mateixa hora). Però més enllà d'això què s'hi ha de dir, en totes aquestes trobades? Doncs la data i la situació en què es durà a terme l'enderrocament de l'edifici principi de Can Fàbregas, una acció que hauria de tenir lloc màxim durant el primer semestre de 2009.

Tota la qüestió de Can Fàbregas i la "solució" presa pel govern municipal es va debatre en període de bonança econòmica. Ara, com tothom pot entendre, en situació adversa econòmicament, els plans de l'Ajuntament seran molt més complicats d'executar. Recordin que la quadratura del cercle de l'operació era: desmuntem Can Fàbregas i la muntem a l'altre extrem del carrer Biada d'on és actualment, però els mataronins no pagaran el cost del projecte perquè aquest anirà a càrrec dels constructors que han de fer pisos a la zona. En aquell moment, setembre-octubre de 2007, ningú es plantejava que la crisi econòmica seria tan greu com ho és ara. I en aquests moments la pregunta, en resum, és òbvia: Qui serà el constructor que voldrà tirar endavant la construcció de pisos en aquesta zona quan en tota la resta de la ciutat prou feina hi haurà per completar les promocions previstes? La possibilitat que al final sigui el propi Ajuntament qui hagi de posar de la seva butxaca els tres milions d'euros que costa moure la fàbrica seria un problema gravíssim per les arques municipals. Veurem quina nova idea imaginativa es treu de la màniga Ramon Bassas i els seus lloctinents a Urbanisme.

I també el Cas Cernuda...
Torna Can Fàbregas i torna també el cas Cernuda. El motiu: l'informe del Síndic de Greuges, Rafael Ribó, en el sentit que el govern municipal va fer bé de no facilitar al grup de Convergència i Unió el detall de les trucades efectuades per l'excap de la policia local Joan Francesc Giménez Cernuda el dia que va ser detingut, ara fa un any, per conduir amb el triple d'alcohol permès a la sang a Barcelona. CiU estava convençut que Cernuda havia parlat amb el regidor Ramon Bassas -llavors responsable de Via Pública, per baixa d'Oriol Batista- aquella nit i que el primer secretari del PSC per tant coneixia els fets, cosa que ell ha negat taxativament una i altra vegada (fins i tot va fer una declaració jurada davant de notari). Facilitar o no el detall de les trucades va provocar una polèmica entre el cap del grup municipal de CiU i el govern, representat en aquest cas per la regidora de Serveis Centrals Montse López. Ara el Síndic ha donat la raó al govern en el sentit que prima la intimitat respecte el dret d'accés a la informació per part dels regidors i els socialistes se'n feliciten, òbviament. Podeu escoltar la notícia emesa per Mataró Ràdio on Bassas reclama "treure de la política mataronina" l'estil de Joan Mora clicant aquí.

Els dos barrets de José Montilla

2009-01-16T14:00:00.000-08:00

José Montilla parlant amb treballadores del Servei de Nova Ciutadania a la sala d'actes del Centre Cívic del Pla d'en Boet.

José Montilla ha visitat avui per segona vegada Mataró en el que va de mandat (si no comptem la visita llampec del 31 de desembre de 2006 per enregistrar a l'Hospital el Missatge institucional de Cap d'Any) i ho ha fet combinant de nou el seu doble paper de primer secretari del PSC i de president de la Generalitat. L'abril de 2007, quan va venir per primera vegada a la ciutat com a president, Montilla va visitar enmig d'una gran expectació les noves instal·lacions de l'escola Anxaneta, posteriorment va anar fins l'Ajuntament a signar al llibre d'honor i allà -ja amb el barret de primer secretari del PSC- va anar fins al Foment Mataroní on va protagonitzar el míting d'arrencada de la precampanya electoral de les municipals. Doncs avui Montilla ha fet el mateix però a l'inrevés: com a primer secretari, per començar, ha esmorzat amb els candidats i líders del PSC a la comarca (i els regidors socialistes mataronins) al Centre Cívic del Pla d'en Boet (la foto ho testimonia) i posteriorment, com a president de la Generalitat, ha anat a visitar la nova promoció de 94 habitatges construïts per l'empresa de la Generalitat ADIGSA. Una barreja entre càrrec i partit que s'haurien d'estalviar els socialistes si volen contribuir a millorar la imatge dels polítics. Sinó s'aprofundeix en aquesta confusió entre els interessos partidistes i els generals, que tantes vegades havien criticat quan CiU era al poder.

Tornem, però, a la visita d'avui. Ja a la nova promoció de pisos situada al costat de la comissaria dels Mossos, Montilla ha oficialitzat una mesura que ja havia apuntat anteriorment (i avui publica el Diari Oficial de la Generalitat) i que coincideix gairebé fil per randa amb una proposta que, des de l'àmbit municipal, ja havia explicitat el regidor d'Habitatge d'ERC Francesc Teixidó: acordar amb els promotors immobiliaris privats de manera que aquests es treguin de sobre part de l'estoc i d'altra banda que la població pugui accedir més fàcilment a un pis a un preu inferior al de mercat. L'única diferència entre el que planteja el consistori local amb l'ens autonòmic és que Teixidó plantejava que els privats cedissin l'ús dels pisos durant cinc anys mentre que Montilla parla de comprar-los, directament.

· Escolta la crònica emesa aquest migdia a Mataró Ràdio, de Cristina Salad.

Picabaralla entre Oriol Batista i Joaquim Fernàndez
En una contundent nota de premsa, Convergència i Unió es va fer ressò dimarts d'una suposada ordre que hauria donat la regidoria de Via Pública als agents de policia que acompanyen la grua municipal d'enxampar almenys un vehicle mal aparcat cada hora. Ho ha dit el portaveu nacionalista Joaquim Fernàndez i ho ha negat després el regidor de l'àrea Oriol Batista (podeu escoltar-ho aquí).

El primer ple de l'any: l'efecte Nimby a Mataró

2009-01-08T17:38:00.000-08:00

Grup de veïns de Figuera Major que reclamaven avui al ple la construcció de menys habitatges protegits a la seva zona. Foto: J. S.

Històricament, les reivindicacions en el ple municipal s'havien fet per sectors professionals o sectors territorials. És a dir, davant una problemàtica concreta, el col·lectiu dels mestres es manifestava o el barri de Cirera acudia al ple per una qüestió que implicava segurament només una part dels seus veïns. En els darrers anys, fruit de l'evolució i l'esmicolament cada cop més clar de la nostra societat, això ha canviat: assistim a un procés de fragmentació de les reivindicacions, de manera que venen a protestar directament aquells que se senten agreujats per una actuació de l'Ajuntament, no pas el conjunt de veïns del barri en qüestió.

Avui hem tingut una prova d'aquest fenomen al ple del mes de gener, el primer de l'any. Alguns veïns de Figuera Major, un barri benestant de la ciutat, han vingut a protestar no perquè el govern vulgui situar-hi una instal·lació sorollosa o perillosa per la seva salut sinó perquè el Pla de Millora Urbana de la zona preveu construir noranta nous habitatges a la zona, immobles que han de ser per a lloguer als joves de la ciutat als quals els costa trobar un indret on emancipar-se. Els veïns reclamen menys habitatges i més equipaments; pensant estrictament en les seves necessitats i no pas en les d'aquells per les quals l'Ajuntament construirà els habitatges (això és el que els ha respost el regidor d'Habitatge, el prudent Francesc Teixidó). És la traslació a casa nostra del fenomen anomenat Nimby, per les sigles de la frase anglesa "No In My Backyard" (no al pati del darrera de casa). No importa si no hi ha sòl disponible i en canvi hi ha un dèficit terrible d'habitatge públic, primer ve "el que és nostre".

Ple rera ple ens trobem en aquest tipus de situacions, ciutadans que acudeixen al saló de sessions de l'Ajuntament preguntant "qué hay de la suyo". Les temàtiques col·lectives, públiques, comunes no interessen, més aviat el que es vol és resoldre les necessitats o els greuges particulars. Sorprenent. Sent una mica agosarats, podríem arribar a parlar d'un cert segrest del ple municipal, en aquest sentit per part d'alguns col·lectius. En aquest marc, als partits polítics locals els tocaria, més que fer de representants d'aquests problemes particulars, pensar en gran, pensar en allò col·lectiu, pensar en la ciutat, en el seu conjunt.

Exemple d'aquest tipus de segrest és el que ha protagonitzat avui durant 25 minuts Ramon Calsapeu, un autèntic freaky que ha demostrat en diferents llocs i moments la seva falta de contenció en l'ús de la paraula. Calsapeu treballa pel reconeixement d’un avantpassat seu -el beat Simó brun- al qual atribueix poders sobrenaturals però avui el ple ha denegat fer-lo fill adoptiu de la població. Això ha fet encendre els ànims de Calsapeu, al qual l’alcalde Baron ha hagut de tallar en dues ocasions després de vint minuts d’una dissertació absolutament kafkiana. El vídeo d'aquí sota no té pèrdua.

Acord gairebé unànim de condemna a l'atac israelià a Gaza però també a la violència de Hamàs
Si algun tema, però, havia centrat l'atenció del ple abans de la seva celebració era el debat que s'hi viuria arran d'una petició de la plataforma Aturem la Guerra de Mataró demanant condemnar l'atac efectuat per Israel a la franja de Gaza. S'havia anunciat que hi hauria almenys dues mocions, una dels grups del govern i una altra de la CUP, però a l'hora de la veritat tan CiU com el PP han volgut presentar-ne una de pròpia perquè no s'estava atenent a les seves peticions. Així, el debat començava amb quatre mocions sobre la taula. En mica en mica les posicions s'han anat acostant i quan la resta de grups han acceptat rebutjar de forma molt clara també la violència del grup integrista Hamàs s'ha produït l'acord. CiU i PP han retirat les seves propostes i s'ha tancat, provisionalment, el tema de forma consensuada. A falta de quinze minuts per les dues de la matinada, després del darrer punt oficial de l'ordre del dia, el cap de files dels populars, Paulí Mojedano, ha volgut reobrir el debat explicant que li havia passat per alt incloure en el títol de la moció el mateix contingut que a l'interior de la mateixa. I ha amenaçat amb votar la seva pròpia resolució, trencant així el consens, si no s'atenia la seva petició. Al final s'ha trobat una solució de compromís i la sessió s'ha aixecat quan faltaven vuit minuts per les dues de la matinada.

Més enllà d'això, poques coses d'aquest ple passaran a la història: l'aprovació, de nou, de les clàusules del concurs del super de la plaça de Cuba que anteriorment va quedar desert, el vist-i-plau inicial a un pla d'accessibilitat universal a la ciutat i el debat sobre com ha pogut rebaixar-se en un 22 per cent el cost del Tecnocampus després dels últims ajustos de xifres. Això si, les dues paraules que els periodistes i els polítics vam acordar que havien centrat la política mataronina 2008 han tingut una presència escadussera en aquest primer ple de 2009: crisi i crispació. Del mal moment econòmic que vivim no se n'ha parlat a fons fins al cap de cinc hores de l'inici del ple, i de crispació avui al saló de sessions de l'Ajuntament gairebé no n'hi ha hagut. I això que els temes que apareixien a l'ordre del dia feien intuir tot el contrari.

Mataró Ràdio surt al ple
L'emissora municipal Mataró Ràdio ha tornat a estar prsesent en un ple municipal per les declaracions que fa uns dies feia el regidor de Presidència, Carlos Fernàndez, en un debat amb el president de l'associació de veïns del barri de Cerdanyola, Julián Hernàndez. En el transcurs d'aquest debat, Carlos Fernàndez va deixar anar un dard enverinat cap al principal grup de l'oposició, CiU, assegurant que si fos pels nacionalistes s'hauria retallat en un deu per cent les aportacions municipals a les festes de barri. Fernàndez es basava en una de les catorze mesures presentades pel cap de files convergent, Joan Mora, per intentar seguir una política d'austeritat. Els nacionalistes es van sentir ofesos per les paraules de Fernàndez i ho han portat avui al ple (veure vídeo). El regidor de Participació va admetre l'error però va reclamar a l'oposició que fos igual d'escrupulosa a l'hora de parlar de les postures del govern.

Històrica manifestació del col·lectiu musulmà davant l'Ajuntament

2009-01-01T20:41:00.000-08:00

Un grup de joves magrebins, amb espelmes i cartells en àrab, manifestant-se aquest vespre davant l'Ajuntament. Foto: J. S.

Avui ha estat a Mataró una jornada històrica, des del punt de vista polític i social. Unes quatre-centes persones, la seva immensa majoria magrebins, s'han manifestat davant l’Ajuntament per reclamar l’aturada dels atacs israelians a la franja de Gaza. L’èxit de la convocatòria, feta en menys de 48 hores, ha sorprès els propis convocants, la plataforma Aturem la Guerra, que malgrat témer que l'acte es desbordés finalment s'han felicitat del civisme demostrat pel col·lectiu musulmà. En tot cas es tracta de la primera convocatòria d’aquest tipus protagonitzada per immigrants magrebins a la capital del Maresme. Tan sols hi havia un antecedent de presència pública de magrebins en un acte d'aquestes característiques, la manifestació contra la guerra a l'Iraq que es va fer el febrer de 2003, on van prendre part alguns líder d'aquesta comunitat.

Avui però, hi havia desenes i desenes de magrebins cridant consignes antiisraelianes i assegurant que "Déu és el més gran" (en àrab, és clar, "Al·lahu akbar"). Per primera vegada a la història els musulmans han acudit davant la Casa Gran de la ciutat i han manifestat la seva opinió política sobre un fet, en aquest cas la situació que es viu a Gaza. Entre ells n'hi havia que defensaven obertament Hamàs i altres que asseguraven que eren allà perquè volien la pau, sense anar més enllà. Sigui com sigui, avui s'ha visualitzat la força i la capacitat de convocatòria d'un col·lectiu que representa gairebé un deu per cent de la població mataronina.

A la cita hi havia representants d'ICV, d'EUiA, de la CUP, de l'Alternativa Vecinal de Mataró i també del PSC. Són les opcions polítiques -excepte el PSC- que de moment han assegurat el seu suport a votar una moció conjunta contra els atacs israelians en el ple del dijous dia 8, just abans del qual es farà una nova convocatòria. Justament, la possibilitat que els immigrants puguin votar a les eleccions municipals del 2011 obrirà, si no ho ha fet ja, un nou camp d'exploració dins del terreny polític. A quines formacions votarien els musulmans presents avui davant l'Ajuntament si poguessin fer-ho? Serà al PSC, que ha nomenat Mohamed Belkaid Benomar com a nou secretari de Ciutadania en la nova executiva socialista sorgida del congrés de finals de novembre? Serà ICV-EUiA, suma de sigles amb la qual la comunitat amazic de Rocafonda sembla sentir-se a gust? O serà a formacions més antisistema com la CUP i l'Alternativa Vecinal? Alerta, perquè també en podria recollir molts vots el Partit Popular: amb un discurs liberal antiimpostos molt atractiu per un sector econòmic, el dels immigrants, disposat a treballar les hores que calguin per sortir-se'n (a més, el desaparegut Jimmy Bah es va presentar a Mataró en unes eleccions pel CDS...)? I si, en el cas que fos possible, els musulmans decidissin crear les seves pròpies forces igual que els alemanys van fer a Mallorca? A dia d'avui tot plegat és una pura especulació perquè encara no està gens clar que el 2011 es doni aquest pas, decisiu per la integració dels immigrants. Però és important reflexionar-hi. Avui alguna cosa s'ha mogut a Mataró.

· Escolta la crònica de l'acte a Mataró Ràdio.

Resum de l'any a Mataró Ràdio
El dia 31 es va emetre el resum de l'any des de l'òptica local en un especial coordinat per Anna Galdón i en què ha participat tota la redacció: Cristina Salad, Helena Novellas, Marc Mayola i Clara Sánchez. Podeu recuperar-lo aquí.

Perspectives pel 2009: la clarificació necessària

2008-12-28T16:37:00.000-08:00

A l'hora de fer balanç de l'any, l’alcalde Joan Antoni Baron insisteix una i altra vegada en què el clima polític a la ciutat ha estat enrarit aquest 2008, en el sentit que hi ha hagut una agressivitat impensable anys enrere. Va fer també aquesta reflexió l'any passat, fent balanç del 2007. Potser si, tot i que Baron, que és una persona honesta, admet que ell és el primer a provocar aquest clima. Ho va reconèixer ell mateix en l'entrevista que va cloure el cicle de converses amb els principals líders polítics mataronins dimarts de la setmana passada, just abans de començar vacances. En aquesta entrevista Baron va criticar sense contemplacions a Joan Mora de CiU, Paulí Mojedano del PP i Xavier Safont de la CUP, acusant els dos primers de penjar-se medalles que no els toquen en relació a la universitat privada que podria anar al Tecnocampus i al projecte Mataró Marítim i al tercer d’ignorància per haver dit que les arques municipals depenen de l’arribada del Corte Inglés.

En aquest sentit, el 2009 no té pinta de ser gaire diferent al 2008, almenys en els termes que entenem avui aquest terme: processos judicials paral·lels al debat polític, acusacions de mala fe per part d’uns polítics contra els altres i queixes permanents de la ciutadania en els plens municipals. Segurament a això es refereix Baron quan parla de crispació. Potser és, simplement, que la democràcia local ha entrar en la seva edat madura i aquesta maduresa implica també un alt més grau de debat –i lluita- política.

Més enllà d’això, però, el 2009 a Mataró ha de ser un any de clarificació política. De posar negre sobre blanc els projectes i confrontar-los. Aquest és, de fet, l’any clau de la legislatura, perquè serà el darrer en què no hi haurà campanya electoral rellevant –llastimosament les europees de juny segur que aixecaran poques passions-. El 2010 hi haurà autonòmiques i en clau local s’ha d’inaugurar Tecnocampus i Plaça de Cuba, per tant els propers 365 dies seran els últims del mandat en què el govern podrà governar amb visió estratègica i l'oposició haurà d'oposar alternatives a l'acció de govern. Un any, doncs, per superar la dinàmica del qui dia passa any empeny per part dels primers i la crítica fàcil i demagògica per part dels segons.

Repassant els partits un amb un, el PSC ha de demostrar aquest 2008 que l’equip amb què va anar a les darreres municipals és autènticament competent i capaç de tirar endavant la ciutat. Que hi ha projecte per estona, que el lideratge de Joan Antoni Baron s’aferma ara que ja no és una novetat i que el projecte socialista per Mataró va una mica més enllà de la cohesió social (de moment ja hi ha la menció a “la ciutat de les oportunitats”, que podria ser un bon lema pel 2011).

Els dos socis petits del govern tenen la missió d’aconseguir que no es parli més en aquests termes, de petits i grans, en el si del govern. Iniciativa farà santament d’escollir aviat un candidat a l’alcaldia que li permeti escenificar l’existència d’un projecte de ciutat propi, a l’esquerra dels socialistes, mentre que Francesc Teixidó a Esquerra en tindria prou amb què comencin a sorgir promocions i promocions d’habitatges públics per defensar la seriositat de la seva formació política (per l’altre costat, Sergi Penedès a Cultura en tindria prou amb què el Cruïlla no s’escapi de les seves mans el 2009 i en esquivar els conflictes que li aniran esclatan a les mans, el primer d’ells la festa de Carnestoltes que segueix sense acord).

Anant a l'oposició, CiU necessita imperiosament llançar aquest 2009 els tres eixos claus de la seva alternativa política si és que realment vol guanyar els propers comicis o almenys governar el 2011, encara que fos amb un hipotètic acord amb els socialistes. Joan Mora ha d'explicar-nos què vol ser Joan Mora quan sigui gran: si un socialdemòcrata clàssic a la Xavier Trias o un liberal convençut que l’important per fer créixer la ciutat és creure en els emprenedors. En el cas del PP serà necessària una clarificació immediata: Mataró necessita saber quin és el Partit Popular que es presenta a la ciutadania, si la força centrista, liberal i catalanista que propugna Paulí Mojedano o el partit conservador i espanyolista que propugna el gruix de la secció local. I finalment la CUP també té molta feina per davant, ara que ha demostrat que en sap fer i molta. El 2009 ha de ser pels independentistes l'any on començar a esbossar també quina és la seva alternativa política per a la ciutat i superar així l’estigma de que és una oposició només crítica. Si les coses van com alguns pensen i la CUP treu dos regidors el 2011 es podria convertir en la força clau de govern de la ciutat, actuant de bisagra entre un front d’esquerres institucionals i un de dretes: si això passa serà inexcusable que la gent de Xavier Safont no tingui clar el projecte de ciutat que defensen.

Molta feina, per a tothom, aquest 2009.

Baron creu que el Tecnocampus, el mar i el comerç són els eixos per superar la crisi econòmica

2008-12-24T13:25:00.000-08:00

Un moment de l'entrevista que hem fet aquest vespre als estudis de Mataró Ràdio. Foto: H. N.

El Front Marítim, el projecte Tecnocampus i el comerç són per l’alcalde Joan Antoni Baron els tres punts clau que faran que Mataró sobrevisqui a la crisi econòmica. Així ho ha afirmat durant l’ultima entrevista que els Informatius d’aquesta casa han fet als líders polítics de la ciutat per fer un balanç d’aquest 2008. Però Baron també ha carregat durament contra els tres grups de l'oposició, CiU, el PP i la CUP. Al cap del grup municipal nacionalista, Joan Mora, l'ha acusat d’haver volgut capitalitzar la possible vinguda d’una universitat privada al Tecnocampus, la universitat europea de Madrid de la qual Lluís Bassat és patró. A Baron el va molestar especialment que Mora fes públic el nom de la universitat, perquè diu que ara "hem ensenyat les cartes sobre la taula". Però els retrets també van ser importants pel cap del grup popular, Paulí Mojedano, assegurant que els socialistes han estat els responsables de l’obertura de Mataró cap al mar. L'analogia amb Joan Mora era clara: Mojedano es posa medalles que no li corresponen. I finalment Baron va punxar de valent Xavier Safont-Tria, l'únic regidor de la CUP: va dir que era d'una gran ignorància pensar-se, com havia manifestat Safont el dia anterior, que les arques municipals depenien de l'arribada del Corte Inglés. Tres crítiques frontals que no ajudaran a baixar la crispació que segons el propi alcalde es viu a la ciutat; de fet ja va reconèixer que segurament ell també era un dels causants del clima. Veurem, doncs, qui és que baixa del burro.

Escolta l’entrevista clicant aquí i la notícia emesa l'endemà.

Ple extraordinari de pressupostos: l'autoparòdia

2008-12-22T16:17:00.000-08:00

Montse López, al visor dels companys de Televisió de Mataró aquest vespre.

El ple començava avui poc puntual, com un senyal que la limitació horària, en aquesta ocasió, ja vindria per darrera. I és que el ple extraordinari d’aprovació definitiva de pressupostos és l’únic, junt amb el d’aprovació inicial dels comptes municipals, que està pautat pel que fa a les intervencions dels grups municipals. La idea era que durés dues hores clavades, una de les quals és pel govern i l’altre per l’oposició. Una previsió que s’ha acomplert tot i que a l’inici s’ha esmerçat gairebé mitja hora a un altre punt de l’ordre del dia que parlava de l’acceptació dels ajuts del govern Zapatero destinats a combatre la situació de crisi en el sector de la construcció, uns ajuts dels quals es beneficiaran 350 persones a Mataró. Tots els grups hi han votat a favor excepte la CUP, que s’ha abstingut.

A l’hora d’entrar en matèria s’ha evidenciat que, en realitat, la mateixa existència d’aquest ple és absurda perquè s’han tornat a repetir els arguments gastats i repetits mil vegades per tots plegats. Des de les files del govern, l’eficient Montse López –que cada cop defensa el seu càrrec amb més ofici, ara ja sense quasi llegir- ha desgranat els arguments clàssics: uns pressupostos continguts però amb forta inversió, uns comptes austers però que han d’injectar la ciutat de progrés econòmic i confiança en l’esdevenidor; una mena de quadratura del cercle impossible secundat òbviament per ICV i ERC, les altres dues formacions que articulen (formalment) el govern municipal. Dit això, des de l’oposició s’ha rescatat també l’argumentari de manual en aquestes ocasions: manca de transparència i de voluntat de consens, pressupostos poc socials, nul missatge de confiança del govern cap a la ciutadania i missatges contradictoris sobre si es gasta massa o massa poc. En aquesta ocasió, l’anunci fet el mateix vespre que el Tecnocampus podria estalviar-se gairebé catorze milions de pessetes gràcies a la renegociació de les obres que ha fet la direcció de l’ens amb els executors dels treballs (com és possible això, per cert?) ha fet mostrar la incredulitat del convergent Joan Mora, que ha intentat fer saltar de la cadira a la regidora socialista de Serveis Centrals.

Menció apart mereix la Candidatura d’Unitat Popular, que en aquest cas no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. De fet, als pressupostos de 2009 només hi constaran les al·legacions de CiU i PP: les de la CUP van arribar quinze dies tard i semblen més un llistat telegràfic de peticions genèriques que un treball sistemàtic de retopar els comptes municipals. En el seu torn final, l’alcalde Joan Antoni Baron ho ha recriminat –sense dir-ho directament- al regidor Xavier Safont Tria. El propi Baron ha estat brillant quan ha admès –com si s’ho mirés des de fora- que el discurs del govern era recurrent però, criticant Mojedano, li ha retret que en el cas de l’oposició passava exactament el mateix: “Vostè dirà que jo repeteixo el que deia Manuel Mas. Però és que quan els sento encara veig en Joan López parlant!”. Mojedano, des del seu escó, reia quasi obertament. La seva cara donava la raó a Baron.

El ple, en definitiva, ha estat una mena de flash back del que s’ha anat sentint al saló de sessions de l’Ajuntament durant els darrers 365 dies, com si els polítics mateixos oferissin el seu propi resum de l’any: Joan Mora dient que a l’edifici universitari del Tecnocampus li sobrarà espai, Paulí Mojedano fent broma del projecte Mataró Marítim i Xavier Safont-Tria parlant del decreixement i celebrant una possible no vinguda del Corte Inglés a Mataró (mai com avui, però, l’independentista havia estat tan clar). Des de les files del govern, un Ramon Bassas sempre metòdic, Quitèria Guirao repetint “els ciutadans i les ciutadanes” i Francesc Teixidó analitzant el panorama econòmic com si fos un tècnic.

Un ple, en resum, d’autoparòdia d’uns i altres. I per acabar “Bon Nadal a tots i feliç any nou”, i tota la comitiva municipal se n’ha anat a matar el cuc amb un refrigeri, no pas l’habitual sopar de Nadal. La crisi obliga.

Missatge institucional de l’alcalde Baron

Des de l’any passat, l’alcalde Joan Antoni Baron ha pres el costum de felicitar el Nadal als mataronins a través d’un vídeo enregistrat per professionals de l’ofici, en aquesta ocasió de Maresme Digital Televisió. En el vídeo, d’un minut escàs, Baron té un record pels que passaran la festa sense alegria per les dificultats econòmiques de moment i incideix de nou en la idea de convertir Mataró en “la ciutat de les oportunitats”. Segona menció en tres dies.

Baron oblida la 'Ciutat per viure i treballar' i parla de Mataró com "la ciutat de les oportunitats"

2008-12-19T04:17:00.000-08:00

Joan Antoni Baron durant la compareixença d'aquest matí a la Nau Gaudí. Foto: R. Gallofré / capgros.com.

L'alcalde Joan Antoni Baron sembla haver entès que el lema de la ciutat per viure i per treballar no donava més de si i va llançar fa uns dies, en el seu mateix bloc, la idea de "Mataró com la ciutat de les oportunitats". Avui, en la tradicional cita amb els mitjans de comunicació locals d'abans de Nadal, Baron ha deixat anar de forma definitiva aquesta idea: just en un context de crisi posicionar la capital del Maresme com una ciutat on les oportunitats de viure, treballar i desenvolupar-se com a persona. A banda d'això, Baron ha admès que el 2008 ha estat un any molt complicat sobretot per la crisi econòmica que ha fet variar projectes i previsions però també per la crispació que, al seu entendre, es viu a l'àmbit polític local. I finalment, ha insistit en la idea de Mataró com el que dèiem fa un moment, com a ciutat líder, com a capital d'un territori que potser no és ben bé el Maresme però que s'hi assembla. La reorientació comarcal del Tecnocampus i la celebració del Festival Shakespeare en són dos exemples.

· Escolta la crònica emesa a Mataró Ràdio.
· Notícia apareguda al diari digital capgros.com.

Entrevistes de resum de l'any a Mataró Ràdio
L'alcalde Baron tancarà, el proper dimarts dia 23 a les vuit del vespre, el cicle d'entrevistes que hem fet als informatius de Mataró Ràdio des de dilluns d'aquesta setmana. De moment aquestes són les entrevistes emeses.

· Joan Mora: "Les relacions entre l'alcalde i jo són glacials".
· Paulí Mojedano: "Vilanova i la Geltrú ens podria treure la capitalitat marítima".
· Quitèria Guirao: "Tan Sergi Morales com Jordi Merino serien bons candidats".
· Francesc Teixidó: "Oferirem als promotors privats que ens ofereixen pisos en estoc".
· Xavier Safont-Tria: "La crisi econòmica ens ha donat, malauradament, la raó".

El Tecnocampus serà maresmenc o no serà

2008-12-14T10:29:00.000-08:00

Durant els 21 anys que Manuel Mas va ser alcalde de Mataró una de les seves constants polítiques va ser no exercir un lideratge clar de la comarca del Maresme, una decisió estratègica que històricament ha criticat sobretot Convergència i Unió. De fet aquest era el gran debat existent els anys vuitants i noranta entre el batlle socialista i l'etern aspirant convergent a l'alcaldia Ramon Camp: Mas deia allò de "Mataró anirà bé perquè està aprop de Barcelona" mentre que l'actual membre del Consell General del Poder Judicial, intentava, des de la presidència del Consell Comarcal del Maresme que ell va promoure, exercir de forma subterrània aquest lideratge. Aquest estira-i-arronsa feia, de retruc, que un i altre s'enroquessin encara més obsecadament en les seves posicions. És una de les grans històries de la política contemporània local, no descobrim res de nou.

Amb l'arribada de l'actual alcalde Joan Antoni Baron la situació va canviar. No és que Baron es convertís al "maresmisme", però si que des d'un primer moment va mostrar-se convençut que Mataró havia d'exercir de capital d'un territori no exactament coincident amb la comarca però si almenys de la seva part central, és a dir, Mataró i el seu hinterland, el seu territori d'influència. La posada en marxa de la TDT pública ha estat una de les concrecions d'aquesta nova política així com l'inici de contactes amb els ajuntaments del voltant de Mataró per preservar les Cinc Sènies conjuntament (Llavaneres), l'accés als polígons industrials (Cabrera de Mar) o el manteniment de la zona boscosa que hi ha entre Mataró i Argentona (També aquesta setmana, per cert, es feia públic l'acord de tots els grups del Parlament per convertir la façana marítima de tota la comarca en un passeig continu, una proposta presentada des de CiU per l'arenyenc Benet Maymí).

Doncs bé, la pedra de toc d'aquest gir copernicà en la concepció que els socialistes mataronins tenen sobre l'entorn més immediat serà la nova orientació territorial del projecte Tecnocampus, que pren dimensió comarcal. Des d'aquest dijous el seu ens impulsor es diu Fundació Tecnocampus Mataró-Maresme, el Consell Comarcal s'incorpora en una de les vicepresidències del Patronat i es crea un Consell Territorial del Tecnocampus que presidirà rotatòriament un alcalde dels municipis que hi vulguin prendre part. Això obre les portes a generar "Espais TCM" fora dels límits mataronins i significa un clar impuls en la línia que esmentàvem.

Però el gir, a més, suposa un aval a les tesis polítiques expressades, en aquest sentit, per l'actual cap de grup municipal de CiU, Joan Mora, que proposava aquesta evolució com una de les accions d'una possible Agència de Redesenvolupament Econòmic de la comarca, apuntada també al Pla Estratègic Maresme 2015. Per molt que les relacions entre l'alcalde Baron i el líder nacionalista siguin gairebé inexistents aquesta decisió política s'ha d'interpretar com un gest d'aproximació a Mora, atenent a la necessitat de millorar el diàleg amb l'oposició, una obligació que el màxim responsable municipal es va autoimposar després d'un primer any de mandat nefast en aquest sentit.

Mora esbossa alguna idea liberal
Per cert que Joan Mora, que divendres va convidar la premsa local a dinar al restaurant Camineto, a banda de parlar del Tecnocampus i la possible universitat privada que s'hi podria instal·lar -va revel·lar que és la Europea de Madrid, amb també Lluís Bassat de patró-, va deixar anar algunes idees sobre cap on ha d'anar el seu projecte polític, responent al que ens preguntàvem des d'aquest bloc fa uns dies. De les paraules de Mora es va desprendre que si alguna cosa havia de canviar a Mataró era l'excessiva dependència de les entitats i de les empreses locals cap a l'Ajuntament, que faltava més enteresa i més lideratge del teixit econòmic i sobretot deixar de ser políticament correctes. Un petit primer apunt -propi d'un liberal com Mora- que apunta per on podrien anar els trets de la seva alternativa. Veurem.

L'alternativa que no arriba

2008-12-09T01:59:00.000-08:00

Joan Mora entrevistat als estudis de Mataró Ràdio a finals de 2007. Foto: J. S.

D'aquí a sis mesos farà dos anys de les eleccions municipals. Ha passat un any i mig, per tant, des que Joan Mora va recuperar a les municipals un regidor que havia perdut a benefici del PP Joaquim Esperalba el 2003. En aquest any i mig Mora ha conegut la ciutat, amb una certa profunditat i complexitat. Coneix molta gent i coneix "la gent", la que remou les cireres a Mataró. Ja sap de què pequem i en què brillem els mataronins. I ha fet molt bona feina d'oposició, de fiscalització del govern municipal. Feia anys i panys que no es veia un candidat de CiU tan esforçat a la cadira reservada pel cap de grup municipal nacionalista. Fins aquí molt bé. Ara el que falta és que segueixi la història i, igual que ell ha conegut Mataró, els mataronins sàpiguen què pensa, que proposa, que preocupa i que ocupa al candidat de CiU per l'alcaldia. Mora ens ha de dir si el que cal a Mataró és més iniciativa pública o menys, essencialment. I quin caràcter ha de tenir, en tot cas, aquesta iniciativa. Si hem d'apostar fermament pel Tecnocampus o hem d'obrir noves vies econòmiques a la ciutat. Si el Maresme, si l'històrica idea de Convergència i Unió de liderar el Maresme, ha de passar a ser el factor diferencial entre Joan Antoni Baron i ell (la idea de l'Agència pel Desenvolupament del Maresme és bona, en aquest sentit). Si hem d'apostar per la cultura i de quin estil. Perquè queda molt temps per les eleccions però en realitat tampoc queda tan temps. Fins ara ha fet la feina que li tocava, i n'ha fet molta, però si Joan Mora no canvia de xip en els propers sis mesos es trobarà que a l'hora de la veritat el seu discurs alternatiu no haura tingut temps de calar. És hora de proclamar als quatre vents quina és l'alternativa. A la primavera màxim hem de sortir de comptes.

Ple de desembre: escola de música municipal

2008-12-05T05:23:00.000-08:00

Foto: Instant del ple d'ahir dijous. LR48.

El popular Paulí Mojedano és políticament un liberal i, per tant, reaci a qualsevol cosa que tingui a veure amb la paraula "regulació". En el camp de la comunicació especialment. No era aquesta la primera vegada que defensava "la llibertat d'expressió" en relació a la COPE i Punto Ràdio arran d'una suposada discriminació en el repartiment de freqüències per part del CAC però l'aparició d'una moció en aquest sentit a l'inici del ple de desembre, ahir dijous, va provocar ja d'entrada el malestar del grup de la CUP, el regidor del qual va acusar el PP de mostrar la seva part més dura. Mojedano va defensar intel·ligentment la moció amb un editorial de El País molt crític amb el CAC, però acusar quasi de manipulador un personatge com Josep Maria Carbonell, el president de l'ens regulador, va semblar justament el contrari. Finalment, només el Partit Popular va donar suport a la moció; les altres dues formacions de l'oposicio i les tres del govern hi han votat en contra.

També es va quedar sol el PP respecte una proposta dels populars, inaudita, d'avançar les rebaixes per incentivar el consum. Una mesura que els principals beneficiats, els botiguers, ja han manifestat que no els plau gens per boca del sempre sensat Josep Filbà, secretari general de la Unió de Botiguers. Ferrando va intentar utilitzar les declaracions fetes per la botiguera Montse Sanchez a Mataró Ràdio en el sentit que aquests celebrarien la mesura, però la proposta va quedar finalment en res.

La coherència del PSC va centrar un llarg tercer punt de l'ordre del dia sobre el finançament local. Les clàssiques acusacions entre CiU i els socialistes van protagonitzar un debat recurrent que tan sols buscava fer enrojolir Ramon Bassas i l'alcalde Joan Antoni Baron. Un enfrontament interpartidista legítim però avorridot, amb algun moment ocorrent com quan Joan Mora va recordar un fragment de la Ona inacabada del president Maragall on deixa de volta i mitja a l'actual president Montilla pel paper del PSC després de l'acord del 30 de setembre de 2005.

Amb tot, el ple de desembre serà recordat -si és que un dia ho és, de recordat- exclusivament pel punt que va venir poc després: l'aprovació inicial del servei d'Escola de Música Municipal, una demanda històrica de la ciutadania tal com va reconèixer la regidora d'Educació Conxita Calvo. Una escola que no tindrà nova seu física -el Miquel Biada farà aquesta funció- ja que serà un sistema descentralitzat i que pretén possibilitar l'aprenentatge de persones a partir de quatre anys, oberta a tot tipus de músiques i interessos, on primi la pràctica i amb el grup com a eix pedagogic. S'espera que el primer curs aculli tres-cents alumnes. El punt flac de tot plegat és el malestar expressat en relació al tema per part de les escoles de música privades. Caldrà veure si Conxita Calvo té prou cintura política per sortir airosa de la possible polèmica.

La resposta de l'oposició va ser més suau del que s'esperava. "No sona malament", va començar dient Paulí Mojedano en la seva intervenció. El si de CiU també va ser condicionat i la CUP va exposar la seva satisfacció però també la sorpresa que no hi hagi un espai físic per acollir l'escola. Això va portar a un ball de noms sobre quin podria ser aquest espai, des de Can Fàbregas a l'alberg de Can Soleret fins la Nau Gaudí. Precisament, minuts més tard quedava sobre la taula una proposta del PP de situar-hi provisionalment el Museu Bassat. El govern té pensada ja una ubicació alternativa, de manera que la idea del PP estava ja desfassada. De totes maneres, la vaguetat de les respostes de l'edil de Cultura Sergi Penedès va embolicar la troca una estona.

La plaça de Cuba, encara

La plaça de Cuba, superat ja el tema de Can Fàbregas, sembla la cançó de l'enfadós que es repetix una i altra vegada en els plens, per disgut de la regidora Alícia Romero que voldria veure el tema encarrilat. Ahir els grups de l'oposició li preguntaven pel fet que el concurs del supermercat que ha d'anar a l'interior del mercat hagi quedat desert. Especialment dur va ser el nacionalista Marcel Martínez, que va burxar fort la regidora. Finalment Romero va admetre que alguna cosa es va fer malament respecte el concurs d'adjudicacio del supermercat a la placa de Cuba. Però finalment els va emplaçar a quan el tema estigui resolt: "Sempre els dic que el dia de la inauguració de la plaça ens trobarem allà, doncs ara els dic que ens veiem el dia que el concurs estigui adjudicat".

Altres propostes interessants com la possible instal.lació d'una universitat privada a Mataró -una possibilitat apadrinada pel nacionalista Joan Mora-, el retard en les obres de construcció del Joan Corominas o la instal·lació de contenidors soterrats al carrer Esteve Albert van ser temes d'una sessió plenària que es va allargar, tan sols, fins la una de la matinada (l'any passat aquest va ser el ple que es va allargar fins les quatre de la matinada). Com va dir l'alcalde Baron al final de tot, deu ser que els polítics locals "progressen adequadament".

A l'inici, per cert, hi va haver de nou divisió al voltant del darrer atemptat de la banda terrorista ETA. Tots els grups excepte la CUP van votar una proposta i els independentistes una altra respecte l'atemptat de dimecres, que condemnava també la violència. Això, però, ha deixat de ser notícia.

L'aparell del PSC exclou de nou Romero de l'executiva socialista

2008-11-29T08:29:00.000-08:00

Alícia Romero en una taula de l'onzè congrés nacional del PSC. Foto:LR48

El PSC de Mataró ha reescollit Ramon Bassas com a primer secretari i una executiva feta a la seva mida, sense oposició interna, en el congrés que els socialistes mataronins han celebrat aquest cap de setmana. A la nova executiva entren homes de l'estricta confiança (Marc de San Pedro) o obediència (Javier Naya) de Bassas. Repeteix el nucli dur: Montse López -com a secretària d'organització-, Carlos Fernàndez, Xesco Gomar, Fermí Manchado, Joan Antoni Saban... Una llarga llista en la qual no hi consta un dels pesos pesats del govern local, la número 3 Alícia Romero, que ja no formava part de l'anterior executiva. Una Alícia Romero que si que forma part, des de fa poques setmanes, de l'executiva del PSC Maresme, on ostenta la responsabilitat del'àmbit econòmic i de desenvolupament.

L'exclusió d'Alícia Romero del "sanedrí socialista" local es pot llegir, almenys, de dues maneres: l'aparell del partit creu que situar Romero en l'òrgan màxim del partit -i fer-ho amb un càrrec rellevant- és insinuar excessivament per on poden anar els trets en el futur; en un altre sentit la seva absència es pot emmarcar dins la voluntat de mantenir persones que -per la seva dedicació a la gestió- més val que estiguin només al govern. En aquest sentit cal recordar que l'alcalde Joan Antoni Baron no forma part tampoc de l'executiva local i tampoc en va formar part l'exalcalde Manuel Mas. Per tant també podria ser un senyal en el sentit de que ja li arribarà l'hora, però que tingui paciència. La celebració del congrés socialista local, no ha aclarit doncs per on aniran els trets del PSC local en el futur.

El PSC perd cent militants en quatre anys / Comença la guerra al PP de Mataró

2008-11-28T08:30:00.000-08:00

Montse López en una fotografia del darrer congrés del PSC. Foto: PSC Mataró.

El PSC de Mataró ha perdut en els darrers quatre anys més de cent militants –concretament 102- i actualment compta amb 253 afilitats. Entre 2004 i 2008 42 persones s'han inscrit com a militants al partit. Es tracta d'una notícia avançada avui pels informatius de Mataró Ràdio que ha admès avui la secretària d'organització Montse López, que ha relativitzat aquestes dades recordant que el PSC té també 803 persones com a simpatitzants i que per tant el conjunt és de 1056 persones que estan vinculades al PSC de Mataró. A més, López diu que el PSC segueix sent el primer partit de la ciutat i guanyant totes les eleccions excepte les autonòmiques. Montse López admet també que les diferències entre militants i simpatitzants són substancials. La secretària d'organització creu que aquesta baixada de militants és un indicador que les coses s'han de fer d'una altra manera. Segur que demà, en el congrés del PSC de Mataró, serà una qüestió que sobrevolarà un congrés teòricament calmat i sense problemes per l'aparell del partit. Cal recordar que algunes de les baixes que han tingut lloc en aquest període són de personatges significats com Pep Molsosa o Manuel Patricio, dues persones amb un cert pes a l'interior del partit.

Ball de bastons al Partit Popular de Mataró
Foto: José Manuel López, al centre, a la presidència d'un acte de partit. A la dreta de tot Paulí Mojedano se'l mira de reüll. A l'esquerra de López, l'actual president comarcal Víctor Ros i la nova líder dels populars catalans Alícia Sánchez Camacho.

Al Partit Popular ha començat definitivament la batalla interna per controlar la secció local. Com és sabut, dues faccions -a priori clarament organitzades- s'enfronten: l'oficialista de José Manuel López i la renovadora de Paulí Mojedano. Ahir dijous, a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio, Mojedano va plantejar per primera vegada sense embuts el relleu de López al capdavant del PP local. I tot i que ell no es presentarà per ser el nou president local si que va deixar entendre que afavoriria una candidatura de la seva línia de cara a les properes eleccions internes a casa nostra, que han de ser el primer trimestre de 2009. Doncs el president local del PP, José Manuel López, ha respost a Mojedano en termes molt durs: ha dit que si cal que hi hagi renovació el primer que hauria de plegar hauria de ser el mateix Mojedano. José Manuel López ha carregat molt dur contra Mojedano recordant que ell és l'única persona del PP de Mataró que està alliberat per dedicar-se vuit hores a la política cada dia. A més l'ha renyat per rentar la roba bruta fora de casa. Ara falta veure qui se situa al costat d'un i altre candidat per saber qui guanyarà una guerra que acaba de començar.

Jordi Merino possa l'accent a l'esquerra

2008-11-23T22:35:00.000-08:00

Foto: Jordi Merino donant suport a Joan Herrera, nou secretari general d'ICV, en un acte a Mataró el març de 2008.

Després de la celebració, durant tot el cap de setmana a Sabadell, de la novena Assemblea Nacional d'ICV, el col·lectiu "Manifest de Maig", un dels promotors principals del qual és el mataroní Jordi Merino, va convocar una roda de premsa per anunciar que es mantindrà com a corrent "estable i fix" malgrat donar-se per satisfet per la certa autocrítica que ha efectuat la direcció del partit i en primer lloc el conseller d'Interior i número 3 del govern Joan Saura. Tan Jordi Merino com el premianenc Àngel Pagès diuen voler continuar amb el "debat intern i extern de l'esquerra transformada". "Ha estat una assemblea de continguts i de continguts ideòlogics, més enllà que la foto finish eren els noms de les persones", ha celebrat Merino als micròfons de Mataró Ràdio.

La història del col·lectiu Manifest de Maig, doncs, lluny d'extingir-se, sembla que segueix i amb ella l'aposta del mataroní d'implicar-se en la política d'Iniciativa a nivell nacional, no se sap si per preparar una eventual candidatura a Mataró o per preparar l'assalt d'una nova generació -que podria capitanejar el mateix Joan Herrera, el nou secretari general- a la primera línia d'aquesta formació política catalana. Sigui com sigui, l'acció d'aquest corrent crític liderat per Merino serveix, extrapolat a Mataró, per reconfirmar algunes coses. Per exemple: en el congrés d'ICV el corrent manifest de maig ha parlat de "polítiques anticapitalistes", usant un llenguatge molt decantat cap a l'esquerra. Tot i que Merino és una persona de formes molt moderades, ningú dubta a hores d'ara que ell seria la figura indicada per cosir les ferides obertes entre les seccions locals d'ICV i Esquerra Unida i Alternativa a Mataró. Cal recordar que, ara fa una mica més d'un any, la falta d'entesa entre els dos partits va provocar que una gran part d'EUiA de Mataró capitanejada per Joan Fàbregas s'acabés presentant a les municipals sota l'etiqueta Esquerra Unitària, obtenint quasi quatre-cents vots. El cert és que Merino té feeling personal amb els escindits -s'hi troba regularment- i sembla que li seria relativament fàcil reintegrar-los en la dinàmica local d'ICV en el cas que ell assumís la batuta de la candidatura de Mataró.

Aquesta setmana, dijous a la tarda, els informatius de Mataró Ràdio avançaven el tancament provisional de Cristalleries de Mataró, la històrica cooperativa fundada entre d'altres per Joan Peiró els anys vint del segle passat. L'empresa -icona de l'esquerra transformadora de la ciutat- no ha pogut aguantar l'actual crisi econòmica, perquè de fet arrossegava ja una situació econòmica ben difícil. En temps de crisi, les empreses tendeixen a tancar però els moviments polítics de l'esquerra ortodoxa experimenten just l'efecten contrari: creixen com l'escuma. Això Jordi Merino també ho sap i per això, oportunament, propugna un gir a l'esquerra dins ICV en el qual coincideix l'exconseller de Medi Ambient i Habitatge Salvador Milà, la mà dreta en urbanisme de l'exalcalde Manuel Mas a Mataró durant els anys noranta. Els camins del Senyor són inescrutables; en els propers mesos veurem si els de Jordi Merino miren més cap al carrer Ciutat de Barcelona o cap al Sant Joaquim de Mataró.

Vídeo aportat pel propi Jordi Merino sobre la seva participació al Congrés.

I mentrestant... què fem amb el Fons Bassat?

2008-11-18T10:15:00.000-08:00

L'anunci que el Museu Bassat no estarà construït, com a molt aviat, fins el 2012, ha fet que el publicista barceloní demani, com és lògic i natural, buscar una ubicació alternativa per disposar ja part dels continguts del seu fons. Bassat té una certa pressa per veure fet realitat l'exposició dels quadres que gelosament ha guardat durant molt de temps a la seves propietats particulars. I això, al seu torn, ha reobert una altra qüestió espinosa, que no és altre que l'ús que l'Ajuntament està donant a la Nau Gaudí des que aquesta va obrir, finalment, el mes de setembre; l'edifici projectat per l'arquitecte reusenc serveix de telecentre, un espai que conjumina joves i noves tecnologies i que serveix també com a punt d'orientació sociolaboral.

El Partit Popular (que va tenir-ne la iniciativa) i Convergència i Unió acaben de constituir un fons comú perquè la Nau Gaudí sigui la seu provisional del Museu Bassat. Ni nacionalistes ni populars han vist mai massa clar l'ús que el govern municipal ha donat a aquest espai i ara aprofiten l'avinentesa per intentar corregir l'error que, segons ells, ha comès en aquest sentit l'executiu de Joan Antoni Baron. A falta de veure si la Candidatura d'Unitat Popular se suma a la proposta i també de quin és el capteniment del govern municipal, la iniciativa dels dos grups de l'oposició és sensata i serviria perquè la ciutat pogués començar a tastar -abans del que s'esperava i tot- els fruits d'una instal·lació cridada a esdevenir un dels pols més atractius de la ciutat del futur.

El futur del PSC a Mataró

2008-11-09T10:52:00.000-08:00

Els socialistes mataronins han de celebrar a finals de novembre el seu Segon Congrés, després que ho el partit a nivell de la comarca ho fes el penúltim cap de setmana d'octubre. En aquest congrés no es preveuen sorpreses i sembla que l'actual primer secretari, Ramon Bassas, podria repetir quatre anys més (que no ha de voler dir que es mantingui com a regidor més enllà del 2011) amb la discreta Montse López com a eficaç secretària d'organització. Però en aquest congrés també està clar que caldrà apuntar d'alguna manera els camins que ha de seguir el socialisme mataroní en el futur. Que repeteixi el tàndem Bassas-López ja significa que les coses no s'han de moure gaire en els propers anys, però també és veritat que tenint en compte que Bassas està de retirada caldrà veure quines persones s'apunten per quan el blocaire mataroní per excel·lència abandoni els escenaris de la política. En aquest sentit, caldrà visualitzar d'alguna manera el poder que concentra actualment la regidora Alícia Romero en el si del govern, amb alguna responsabilitat clara dins l'executiva local, ara que a nivell del Maresme se li han donat responsabilitats en àmbit de desenvolupament ecoonòmic i treball. De moment, el màxim que ha tingut a veure Romero amb el partit els darrers anys és en la coordinació del programa electoral de les passades eleccions municipals. En altres paraules, l'exclusió de Romero del nucli dur de poder del PSC local de cara als propers anys significaria que el successor de Joan Antoni Baron al capdavant de l'alcaldia podria no ser Romero -ara mateix l'única candidata ferma-, com tothom especula actualment.

En aquest Segon Congrés i en la mateixa línia de coses caldrà veure com es plasma el poder creixent que té un altre jove, Carlos Fernàndez, en el si de l'staff municipal. De cara al futur un tàndem Romero-Fernàndez no seria del tot forassenyat. Romero a l'alcaldia, Fernàndez al partit. Ella amb una governació en sentit estratègic i ell seguint el dia a dia de la ciutat. Ella una nova Manuel Mas i ell un nou Remigi Herrero. Temps al temps. El món dóna moltes voltes però ja hi ha qui no fa fàstics a aquesta possibilitat.

La vigència de Joan Peiró

2008-11-01T16:59:00.000-07:00

L'arribada a les llibreries del llibre pòstum de l'historiador i advocat Josep Benet sobre Joan Peiró és una excusa immillorable per redescobrir la figura del líder anarcosindicalista, ara que està tant en voga les qüestions relacionades amb la memòria històrica. Un líder que tot i no ser mataroní de naixement (va néixer al barceloní barri de Sants el 1887), hi va passar el període cabdal de la seva vida, de 1922 fins al 1939, quan va fugir cap a l'exili. Joan Peiró, a Mataró, va ser un dels fundadors del Forn del Vidre el 1925 (ara en perill de mort, per cert) i políticament un dels màxims dirigents de l'anarcosindicalisme català dels anys vint i trenta. De tendència moderada, va saludar l'arribada de la República en contra del parer de molts companys, que ho veien com una imposició burgesa. El 1936 seria nomenat ministre d'Indústria a Madrid i el 1938 comissari d'Electricitat.

La veritat és que la figura de Joan Peiró és encara fascinant perquè, en un escenari absolutament dicotòmic -republicans i franquistes-, el líder de la CNT va ser capaç de mantenir criteri propi (i ressò mediàtic). I de protegir militars i capellans dels excessos d'algunes faccions republicanes, precisament procedents del seu moviment polític, l'anarquisme. Fins i tot de denunciar aquests excessos, amb articles publicats al diari local Llibertat i agrupats a Perill a la reraguarda. Tot plegat sabent-se com un anticlerical, però sense confondre les coses i entenent que abans de qualsevol ideologia hi ha la vida humana. Això només està a l'abast dels "grans", d'aquells que -més enllà dels coneixements teòrics apresos- són persones amb visió estratègica, més fixats en pensar en el futur que en tornar cap enrera.

El cas de Peiró guarda molts paral·lelismes amb el de Lluís Companys, tan pel que fa a l'afusellament després de ser detingut a França, com perquè 66 anys després de la seva mort l'Estat espanyol encara no ha fet marxa enrera en el procés jurídic que va conduir-lo al tràgic final. L'administració de justícia encara no reconeix que Peiró va morir injustament. La capital del Maresme va dedicar, en ocasió dels seixanta de la mort de Peiró, un reguitzell d'actes a la seva memòria. Encara, però, queda molt per reivindicar-lo.

Conclusions d'un viatge al Perú

2008-10-25T22:28:00.000-07:00

Una càmera de Maresme Digital TV enregistrant el moment en què el regidor de Cooperació, Carlos Fernàndez, presideix la inauguració de la residència de Ollachea, al Perú, pagada per l'Ajuntament de Mataró. Foto: J.S.

Just després de la polèmica sobre la factura desconeguda de suport de l'Ajuntament als Armats en el seu viatge a Roma, aquesta setmana una delegació de l'Ajuntament ha viatjat fins al sud del Perú per a inaugurar dues residències estudiantils construïdes gràcies a l'empenta de l'Associació d'Amics del Bisbe Joan Godayol, una de les quals ha pagat gairebé de forma íntegra l'Ajuntament de Mataró (171.000 euros de 190.000). La delegació l'encapçalava el regidor de Cooperació Carlos Fernàndez, acompanyat per la tècnica de l'àmbit, i en formaven part també el president dels Amics del Bisbe Godayol, Joaquim Montserrat, així com dos col·laboradors seus. De forma excepcional, Maresme Digital Televisió i Mataró Ràdio van decidir acceptar la invitació cursada a tots els mitjans de la ciutat de part de l'Ajuntament per acompanyar la delegació, de manera que durant gairebé set dies el company Dani Marina i un servidor han pogut seguir al milímetre la visita municipal. El resultat de la feina s'ha pogut veure tan a la televisió pública comarcal com a l'emissora municipal durant aquesta setmana i que podeu veure aquí i aquí. Segurament vista la feina feta segurament s'esvairà la sospita que la presència dels mitjans públics en aquest viatge obeïa a interessos propagandístics del regidor de l'àrea, també responsable de l'àrea de Comunicació. Un temor que va expressar dilluns passat el portaveu del grup municipal de CiU, Joaquim Fernàndez, en un debat convocat per Mataró Ràdio en el marc, precisament, d'aquesta visita.

Més enllà d'això, des d'un punt de vista polític, la pregunta evident és fins a quin punt era necessària la visita del regidor al Perú, amb el cost econòmic que implica per l'Ajuntament (sobretot en el context de crisi econòmica actual). Carlos Fernàndez ha justificat una i altra vegada la sortida atenent a la voluntat de rendir comptes a la ciutadania de Mataró -les quantitats destinades a aquest projecte són certament grans- i a la petició reiterada del president dels Amics del Bisbe Godayol, l'incombustible Pim Montserrat, per tal que el regidor o el propi alcalde Joan Antoni Baron assistissin a la inauguració de les dues residències estudiantils.

Observat d'aprop la tasca del regidor durant el viatge és possible afirmar que la presència d'un representant de l'alcalde de Mataró al Perú aquests dies ha servit perquè la contrapart dels Amics del Bisbe Godayol a la zona, l'associació Musuq Yllari, prenés consciència de la importància que el govern municipal atorga als projectes finançats en aquesta zona -i del seu seguiment i desenvolupament-. En un altre sentit, potser més important, Carlos Fernàndez ha aprofitat el viatge per reclamar als Ajuntaments dels indrets on es duen a terme aquests dos projectes -Juliaca i Ollachea- la seva implicació en els mateixos, ja que en general la posició de les autoritats respecte aquestes iniciatives és més aviat passiva. A Ollachea, Fernàndez va arribar a posar en dubte la continuïtat del suport de l'Ajuntament de Mataró a la zona si el governador del districte no hi posa també el coll. A Juliaca, el regidor, en plena recepció institucional (inesperada), va reclamar també a l'alcalde David Mamani l'arranjament dels carrers propers a la residència, petició que el batlle peruà va rebre amb cara gairebé gèlica. La visita, finalment, ha permès conèixer d'aprop el funcionament intern de la contrapart mataronina del projecte, formada per antics col·laboradors del bisbe Godayol.

La necessitat o no dels viatges és una qüestió absolutament relativa. És absurd tornar amb la idea que el viatge era "necessari" així com tampoc és just parlar d'una cita "innecessària". Seran els ciutadans qui ho decideixin. En tot cas, aquesta vegada, dos mitjans de la ciutat han pogut, precisament, rendir comptes del viatge del regidor a la zona, cosa que en poques altres ocasions havia ocorregut. De manera que, en tot cas, aquest serà el viatge d'un regidor a l'estranger més transparent que hi haurà hagut aquest 2008.

El viatge a Roma passa factura

2008-10-19T13:45:00.000-07:00

Fotografia de la factura de la discòrdia. Foto: LR48.

La polèmica d'aquesta setmana, sense cap mena de dubte, és una fins ara desconeguda factura de deu mil euros amb data 9 de setembre emesa des d'una agència de viatges de Mollet amb els Armats de Mataró com a destinaris i l'Ajuntament com a responsable de l'ingrés. Convergència i Unió va conèixer l'existència de la mateixa a la comissió de Serveis Centrals del passat dijous i immediatament va posar el crit al cel per la no concreció de perquè havien de servir els deu mil euros i també respecte l'existència en si d'aquest suport de gairebé dos milions de les antigues pessetes. Posteriorment el Partit Popular també va reaccionar parlant d'una ocultació greu d'informació.

El cert és que a mitjans de setembre, el Partit Popular ja havia demanat per escrit al regidor de Presidència Carlos Fernàndez el cost del viatge de l'alcalde Joan Antoni Baron per encapçalar la delegació mataronina a la visita al Sant Pare. Els populars pretenien burxar en la omnipresència de l'alcalde en cites d'aquestes característiques, tot i que sembla que en aquest cas van ser els Armats els qui van reclamar-li una i altra vegada que els acompanyés. El desplaçament va costar una mica menys de sis-cents euros. Això és el que va detallar el regidor de Presidència en resposta als populars. Com que no es preguntava, però, Fernàndez no va fer referència als deu mil euros donats als Armats per ajudar a sufragar el cost del viatge (no de l'alcalde, sinó del conjunt del cos). Ara, quan s'ha conegut l'existència de la factura dels deu mil euros, els populars s'han mostrat irats perquè entenen que Carlos Fernàndez els va enganyar quan no va mencionar el cost "total" del viatge per les arques municipals. Segurament, la propera vegada Carlos Fernàndez es voldrà curar en salut i farà una lectura més oberta de les preguntes de l'oposició, fent constar tots el que calgui i més d'un viatge com el d'aquestes característiques.

L'important del cas no és exactament què ha passat -atorgar deu mil euros a una entitat cultural de la ciutat que és rebuda per la màxima autoritat de l'Església Catòlica sembla raonable- sinó com s'han fet les coses i quines conseqüències tenen. Ha quedat patent, per un costat, la sensació de què les coses es fan de forma poc transparent (poc pública, potser és més adequat dir), a darrera hora. També respecte si l'alcalde Baron participa d'una visita d'aquest tipus o no. En això l'oposició, com sempre que es fa menció a la transparència de l'administració, té les de guanyar: mai n'hi haurà prou, de mostrar què es fa amb els diners dels ciutadans. L'altra part de la polèmica, però, juga amb foc perquè en el moment en què es vincula (ni que sigui al final de tot, entre línies) el viatge de l'alcalde a Roma amb l'aparició d'aquesta factura és evident que s'obre la porta a especulacions malèvoles sobre l'ús que es fa dels diners públics. I si cal ser el màxim d'exigents amb el govern en el primer cas, també cal ser-ho al mateix nivell amb els grups de l'oposició en el segon. No ajuden a la vida política local ni a la ciutat mateixa les insinuacions en aquest sentit. Ni tenen massa sentit, perquè, pel que ens consta, en realitat no hi ha cap regidor dels grups de l'oposició que dubti de l'honorabilitat de Joan Antoni Baron. De moment l'afer ha encès totes les alarmes al primer pis de La Riera 48 i al sisè pis de la plaça de les Tereses.

Pas enrere del Partit Popular local

2008-10-12T06:58:00.000-07:00

El nacionalisme català té arrels racistes. Les Joventuts d'Esquerra Republicana disposen d'escamots per atemorir els catalans que no pensen com els seus membres. L'educació a Catalunya és sectària i els mitjans de comunicació també. És dubte si Esquerra Republicana es pot considerar un partit demòcrata. Són frases literals que ahir el contertulià de Libertad Digital Juan Carlos Girauta va pronunciar al centre cívic de Can Morros de Cerdanyola en un acte convocat pel Partit Popular amb motiu de la Diada de la Hispanitat i que Mataró Ràdio ha recollit avui a l'Informatiu Migdia. Són declaracions greus, avalades per aquesta formació a nivell local -no és el primer cop que Girauta ve a la capital del Maresme-, que amb tota seguretat aixecaran polseguera en l'arena política local. Amb el panegíric sobre les maldats del nacionalisme i dels partits que governen actualment la Generalitat -Girauta també va dir que Saura és "el polític més inútil que ha generat Catalunya"-, el Partit Popular de Mataró va desaprofitar ahir dissabte una magnífica ocasió per celebrar la Diada Nacional d'Espanya de la mateixa manera que se celebra majoritàriament la Diada Nacional de Catalunya: de forma festiva i sense estridències. Ha fet un flac favor als que volen manifestar la seva espanyolitat a Catalunya sense complexes (com hauria de ser possible, igual que una altra part de catalans demostra la seva catalanitat també sense complexes). El cap del grup municipal del Partit Popular no es deu haver aixecat massa content avui després de les declaracions que Girauta va fer al Centre Cívic de Can Morros. Tots els esforçs de Paulí Mojedano per centrar, per normalitzar, per tranquil·litzar el Partit Popular de Mataró se'n poden haver anat en orris per frases com aquestes. Avui, el telèfon de Mojedano no ha respost quan ha rebut la trucada dels informatius de Mataró Ràdio. Tampoc el del president local José Manuel López, que per acabar-ho d'adobar en la mateixa trobada ahir va dir que la Generalitat coacciona els pares que volen escolaritzar els fills en llengua castellana. Aquest pot ser el moment d'or que esperava Paulí Mojedano per començar l'assalt a l'executiva local i dur a terme "la renovació" que va anunciar, tan a Mataró com al Maresme. Veurem com avancen a partir d'ara els esdeveniments.

Dos grans acords de futur: Nova Ciutadania i Mataró Marítim

2008-10-03T10:00:00.000-07:00

La casualitat va fer que dues qüestions claus del mandat s’abordessin i aprovessin en el ple d’octubre. Es tracta de la reedició del pacte per la Nova Ciutadania ja vigent el mandat passat i del projecte Mataró Marítim, que pretén convertir la capital del Maresme en el referent nàutic català. La primera qüestió s’havia de tirar endavant en el ple del mes de juliol, però la manca d’acord va fer que es postergués la seva aprovació a passat vacances. Idèntica cosa va ocórrer amb el projecte Mataró Marítim del Partit Popular: el grup municipal de CiU no veia clars alguns aspectes del seu contingut de manera que va demanar, en la sessió plenària de setembre, trenta dies més per estudiar-la. Després de maratonianes negociacions d’última hora, el govern, PP i CiU es van posar d’acord i la iniciativa va rebre el vist-i-plau de tots els grups excepte la Candidatura d’Unitat Popular, que no obstant es va abstenir i no va votar en contra, com es presagiava.

Es tracta de dos acords de transcendència. En el primer cas, el Pla de Nova Ciutadania, perquè l’aprovació per unanimitat d’un document que versa sobre assumptes d’immigració i amb un ventall d’opcions polítiques com les que hi ha representades al Saló de Sessions de l’Ajuntament és un fet inèdit a Catalunya (més encara que es reediti el pacte). I pel que fa a l’altra proposta, si realment es porta a la realitat, perquè suposaria un canvi de rumb de la ciutat que, de girar l’esquena a la façana marítima, passaria a considerar el mar com el seu gran actiu.

En el debat sobre la primera qüestió, cada grup va posar el seu accent particular a l’acord. Així, Conxita Calvo (ICV), va reivindicar la voluntat de construir “una ciutat cohesionada en la seva diversitat”, mentre que Paulí Mojedano del Partit Popular va recordar que no es poden exercir els drets de la mateixa manera al país d’origen dels immigrants que a Catalunya. Per la seva part, les formacions independentistes (ERC i CUP) van apuntar la necessitat de reforçar la convivència per tal de cohesionar nacionalment el país. El document preveu 125 mesures per fer mes fàcil l'encaix dels immigrants a la capital del Maresme que actualment representen el 16 per cent de la població.

En el torn d’intervencions respecte el projecte Mataró Marítim, el líder de PP Paulí Mojedano va mostrar el seu entusiasme assegurant que el del ple seria recordat com un dia històric a la ciutat mentre que el cap del grup municipal de CiU, Joan Mora, va exigir al govern que es prengui seriosament el projecte. Fins i tot la CUP, tot i manifestar de nou els temors que té respecte la iniciativa, va anunciar que formarà part de la comissió que s’ha de crear en els propers trenta dies.

Desacord respecte el supermercat de la plaça de Cuba
En el que no hi va haver unanimitat va ser respecte el plec de condicions que s’ha redactat per escollir quina empresa explotarà el supermercat que hi ha d’haver dins la plaça de Cuba. Els tres grups de l’oposició es van negar en rodó a secundar aquest punt de l’ordre del dia recordant que la proposta arribava cinc mesos tard segons el propi calendari de l’Ajuntament i perquè van jutjar excessiva la durada del contracte a l’arrendatari, que és de 35 anys.

Va ser un ple amb poca presència de col·lectius veïnals. Respecte l’estat de degradació que viu el mercat del Pilar, a la Ronda O’Donnell, la regidora de Benestar Social Carme Esteban va assegurar que des de 2003 es treballa en aquesta problemàtica però també va detallar que el propietari de l’espai no és l’Ajuntament sinó un particular. Una resposta semblant va donar el regidor de Via Pública, Oriol Batista, als treballadors d’EYSA –que gestiona els aparcaments de la plaça Granollers i de Tomàs y Valiente- declarats en vaga per un suposat maltractament per part de l’empresa. Oriol Batista, en qualitat de president de GINTRA, va anunciar que l’Ajuntament actuarà contra l’empresa concessionària si es detecta que incomplex el plec de condicions pel qual ha estat contractada.

L’espinosa qüestió de Can Fàbregas va tornar a aparèixer al ple, per incomoditat del govern, arran d’una pregunta que va formular el grup de la CUP sobre els moviments detectats les darrers setmanes a l’interior de la nau. El regidor d’Urbanisme Ramon Bassas va emmarcar aquests treballs dins el procés previ al desmuntatge de la nau i va assegurar que el govern compta amb el permís del propietari legal de l’espai. També hi va haver un punt de tensió entre el regidor independentista Xavier Safont i Bassas en relació a la paralització temporal dels treballs de la Torre Barceló: el que pel regidor d’Urbanisme és un detall que es resoldrà sense més dificultats des de les files de la CUP es veu com un revés tàcit a la manera que té el l’executiu de Joan Antoni Baron de governar per part de la Generalitat.

Una altra picabaralla va tenir lloc entre el regidor responsable de Política Lingüística, Carlos Fernàndez, i el portaveu de CiU Joaquim Fernàndez. Va ser arran d'unes declaracions del president del Consorci de Normalització Lingüística del Maresme, Francesc Teixidó, a Mataró Ràdio on aquest admetia un possible overbooking al Centre de Normalització Lingúística del Maresme en els cursos de català per a immigrants, extrem que el regidor del govern va negar (va parlar de 23 persones sense plaça). Carlos Fernàndez va rubricar una primera intervenció fent mofa de l’acció de govern de CiU en aquest àmbit durant el període que va ostentar el poder a la Generalitat, cosa que va provocar una airada reacció del regidor nacionalista. La política del retrovisor –retreure’s les actuacions dels rivals en altres administracions- va ser un mal colofó a un ple que, com poques vegades passa, pot ser efectivament que passi a la història.

L'Obra de la Seu, ara si

2008-09-27T07:44:00.000-07:00

Foto: Quico Melero.

Encara que sembli increïble... ha arribat el dia. La Nau Gaudí del carrer Cooperativa s'ha inaugurat aquest dissabte a la tarda amb una festa ciutadana després d'una jornada de portes obertes que va tenir lloc abans d'estiu. Es tanca així un llarguíssim període iniciat el 2001 amb l'anunci del projecte de remodelació del que s'ha convertit en l'Obra de la Seu mataronina. A la nota de premsa emesa pel Servei de Comunicació de l'Ajuntament el juny de 2001 s'hi especifica que abans comencin les obres -la durada de les quals no es detalla- caldrà superar un seguit de tràmits administratius. Uns treballs que van començar el maig de 2002, tot i que l'empresa adjudicatària va acabar abandonant els treballs uns mesos després, de manera que l'octubre de 2005 el govern local va tornar a adjudicar les obres, amb un termini d'execució d'onze mesos. La realitat, però, s'encarregaria de desmentir la nova previsió. Així, l'octubre de 2006 l'Ajuntament rescindia el contracte d'obres a la segona empresa adjudicatòria i finalment l'abril de 2007 l'empresa municipal PUMSA iniciava de nou els treballs. Les havia d'acabar amb catorze mesos. I així va ser. L'operació de rehabilitació, malgrat els mil entrebancs, rep el vist-i-plau dels entesos en la matèria, si més no el crític d'art Daniel Giralt Miracle, que en fa un encès elogi avui a les pàgines del Magazine de La Vanguardia.

Que el resultat final del projecte és espectacular ningú ho discuteix. Que l'Ajuntament, malgrat els retards importantíssims, ha fet bé de restaurar aquest espai és evident. El que no està tan clar, i és del que no parla Giralt-Miracle al seu article, és per l'ús que s'ha donat d'ara en endavant a la Nau Gaudí: un telecentre (ordinadors amb connexió a Internet pels joves) i un punt d'informació d'un servei d'orientació laboral. Després de tants anys d'espera i problemes, sembla poca cosa, insubstancial. El grup de CiU ja ha manifestat el seu desacord en aquest sentit. Sembla que un espai d'aquestes característiques hauria de tenir una utilització més en clau cultural, en clau patrimonial, de fer lluir allò que tenim.

L'alcalde Baron i l'home fort del govern, Ramon Bassas, argumenten a duo que allò més principal és garantir que la nau estarà oberta cada dia de la setmana per aquells que la vulguin veure. Potser si. Però no sembla aquest el final més adequat per a una història com aquesta. Perquè no una sala d'exposicions sobre el món del treball amb dimensió catalana? Per què no un museu del cooperativisme, moviment del qual Mataró és estandard? Per què no un espai interdisciplinari?Potser simplement és que no hi ha hagut més idees sobre la taula, tot i la proposta de l'Arxiu Català Roca (se'n recorda el regidor de Cultura Sergi Penedès?). Cal tenir en compte que els ordinadors tan sols ocuparan una part de la Nau i que per tant queda tot una part de l'equipament per omplir de contingut... però és bo no tenir-ho clar a aquestes alçades? No hi hauríem d'haver pensat abans? No sé pas què pensaria l'arquitecte reusenc si aixequés el cap...

Un final de mandat molt ben planificat...

2008-09-21T16:25:00.000-07:00

En un anterior post parlàvem de la falta d'un relat potent, clar i concís a l'hora de governar per part de l'executiu liderat per Joan Antoni Baron. Es tracta -l'absència d'aquest relat o la poca consistència del mateix- d'una qüestió que ocupa i preocupa els tres partits del govern, que a partir d'ara per exemple pretenen incrementar la freqüència de les rodes de premsa que s'ofereixen als mitjans de comunicació: simplificant-ho, a falta de "relat", la idea és explicar més i millor totes les accions que es duen a terme durant un mandat. Enmig dels centenars de projectes que hi ha pels propers anys, si es creuen algunes dades, es pot observar que el que si sembla estar perfectament pensat i pausat en un precís timing són tres inauguracions claus que el govern prepara per finals de mandat, allà entre el 2010 i els inicis del 2011, just abans de les properes eleccions. Són el parc tecnològic Tecnocampus a la zona del Rengle (presentat el 1999), el Corte Inglés a la cantonada del carrer Iluro amb la Ronda Alfons XII (idea també de finals dels noranta) i la remodelació de la plaça de Cuba (iniciativa ansiada des de fa dècades, aquesta).

Si tot va com el govern espera, aquest pot ser un final apoteòsic -sobretot pels dos primers temes- a projectes llargament ansiats. I aquí la pregunta: significaran un final d'etapa de l'època Baron? Són el colofó final a un període de transició després dels 21 anys de Manuel Mas a l'alcaldia que es van tancar (conceptualment) amb la inauguració d'una altra gran obra com el Nou Parc Central? O precisament l'actual alcalde es tornarà a presentar el 2011 per recollir els presumibles rèdits d'aquests grans projectes? Queda molt de temps, però al sisè pis de la plaça de les Tereses les instruccions finals del "full de ruta" de l'epoca postMas sembla ja escrites. Veurem si els tempos, els cansaments i les inclemències polítiques mantenen aquest relat tal com està dissenyat fins al final.

El finançament: tots d'acord

2008-09-14T15:02:00.001-07:00

A la foto, els sis participants al debat. A baix: Quitèria Guirao (ICV), Paulí Mojedano (PPC), Joan Mora (CiU), Ramon Bassas (PSC). A dalt: Xavier Safont-Tria (CUP) i Francesc Teixidó (ERC).

El debat sobre Catalunya i el seu futur convocat pels informatius de Mataró Ràdio amb motiu de la Diada, que es va poder escoltar aquest mateix dijous, va acabar-se amb un estrany acord entre totes les formacions presents. La CUP i el Partit Popular, òbviament, van xocar per l'afer de les banderes -Estelada si, Estelada no- i també hi va haver enfrontament per una provocadora frase del líder popular Paulí Mojedano en el sentit de què una millora del finançament autonòmic no repercutiria directament en la qualitat de vida dels ciutadans. Però més enllà d'això el cert és que tots els grups participants es van mostrar d'acord que Catalunya necessita una millora del finançament de forma urgent per poder atendre sectors com l'educació o la sanitat, que han estripat les costures que tenien dissenyades fins al moment. El mateix líder popular es va mostrar partidari de millorar el sistema per poder invertir fort en infraestructures -també va deixar caure que se sentiria perfectament còmode en un estat federal- i la resta de formacions, com ja era previsible, van donar per bona aquesta tesi. Així les coses resulta que els sis grups presents al consistori mataroní estan d'acord en reclamar la millora en el finançament del nostre país, de manera que hauria resultat relativament fàcil donar forma a la iniciativa que va llançar a finals d'agost el cap del grup municipal de CiU Joan Mora. Finalment, però, l'acte no s'ha fet i ara es baralla la possibilitat d'organitzar una taula rodona per finals de setembre. No queda clar si hi ha hagut poca feina per part dels nacionalistes o han estat la resta de grups els que han posat pals a les rodes, però el cert és que els grups polítics locals han perdut una oportunitat per escenificar que estan d'acord amb una cosa tan important pel futur de Catalunya.

En parlen als seus blocs Ramon Bassas i Joan Mora.

Mataró marítim

2008-09-07T08:50:00.000-07:00

Moment en què la Creu Roja recull el cadàver de la banyista morta el dia 3. Foto: capgros.com.

Semblava mentida. El dilluns dia 1 de setembre, el dispositiu de platja de Creu Roja van començar la temporada baixa i per tant van deixar de prestar els serveis que han ofert durant bona part del juliol i sobretot l'agost. Justament dos dies després moria una dona de Dosrius encallada a les roques de l'Espigó. Com que el servei de socorristes no es presta en temporada baixa, van haver de ser els propis banyistes -posant en risc la seva vida- els qui intentessin rescatar aquesta persona. A tots ens va venir al cap la fatal coincidència amb el període de finalització del servei de platges de Creu Roja i, tan el diari El Punt com mitjans de Barcelona, van abonar la teoria que l'absència dels socorristes és el que va provocar la mort d'aquesta persona, una afirmació que si més no jo qualificaria d'agosarada. El prestigiós diari La Vanguardia, fins i tot, va arribar a "posar" un semàfor vermell a l'alcalde Joan Antoni Baron per la mort d'aquesta dona a l'Espigó de la capital del Maresme, en un exercici absolutament desproporcionat.

Més enllà de si la presència dels socorristes hagués permès salvar la vida d'aquesta persona -cosa imposible de saber de totes totes- el cert és que la notícia ha encetat un debat pendent a casa nostra per bé que mica en mica l'Ajuntament va recuperant terreny en la falta d'alguns serveis a la platja: està preparada Mataró per ser una ciutat no sé si turística però en tot cas que aculli un gruix important de turistes? La finalització de la temporada alta de platges l'1 de setembre, quan a molts altres indrets aques període s'allarga almenys quinze dies, confirma que en algunes coses la capital del Maresme s'ha de posar les piles urgentment. I en aquest sentit, és una mala notícia la decisió de deixar sobre la taula, en el ple de setembre, la proposta consensuada ja entre el Partit Popular i els grups del govern municipal que porta per títol "Mataró marítim" (així ho va demanar sobretot Convergència i Unió, veure vídeo). Cada segon -deia en el ple Paulí Mojedano, cap del grup popular- que no avancem en la direcció de consolidar Mataró com un referent marítim perdem una oportunitat de cara al futur. Cal actuar ja en el que sembla ha de ser el nínxol de mercat a explotar per la ciutat en el futur i d'aquesta manera potser ens estalviarem també tragèdies com la de la dona morta a l'Espigó.

El futur d'Iniciativa a Mataró

2008-09-03T12:07:00.000-07:00

El president local d'Iniciativa per Catalunya Sergi Morales ha afirmat avui a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio que no descarta ser l'alcaldable de la formació ecosocialista a les properes eleccions municipals, les de 2011. Ha estat la primera presa de posició en aquest sentit que ha fet el màxim responsable local d'ICV, una formació que viu un moment complicat i en la qual, sobretot, un dels grans problemes és la manca de lideratge. Actualment Morales és el responsable del partit polític, representant una nova generació que trenca amb la dels Segarra, Illa, Comas, Milà... i també amb la que representava l'anterior cap de grup municipal, Jaume Graupera. És, per tant, un desafiament alt, el de tirar endavant un projecte de tant llarga història i alhora reposicionar-lo de cara al futur en el marc d'un govern d'esquerres. Pel que fa al grup municipal, la regidora Quitèria Guirao n'és la cap. Es tracta d'una qüestió simbòlica perquè en cap cas Guirao té voluntat de marcar amb un perfil personal la seva acció política. De fet, just abans de les eleccions va expressar el seu desig de deixar-la, la política. Per tant, ens trobem davant un cap de partit novell i una cap de grup municipal sense perfil propi. Una situació que deixa els ecosocialistes sense lideratge polític. Els socis de govern, sobretot els socialistes, ho saben i se n'aprofiten, mentre que d'altra banda ala part de la ciutadania que històricament ha confiat en ICV difícilment tornarà a confiar en aquest projecte polític si no canvien les coses. Es tracta d'una situació complexa que els membres de la Comissió Política Local haurien de resoldre ben aviat assenyalant qui serà el cap de llista del 2011. I arribats aquí només hi ha dos noms, de moment, sobre la taula: el propi Morales o Jordi Merino, qui està liderant un corrent intern a nivell nacional crític amb la gestió de Joan Saura al capdavant d'ICV. Una cortina de fum per anar-se posicionant de cara a les properes municipals? El tàndem Morales-Merino (al partit i a les listes) seria, en tot cas, l'aposta per un relleu generacional i alhora la demostració de la capacitat que ha tingut històricament ICV de recollir les energies més dinàmiques dels moviments veïnals i associatius dels quals provenen tant Morales i Merino.

La falta d'un relat clar i consistent

2008-08-25T11:14:00.000-07:00

Imatge de la plaça de França, amb la Matarona, una escultura que simbolitza la "Nova Ciutat" de l'exalcalde Mas.

En qualsevol àmbit d'administracio, donat que la gestió i la resolució dels problemes ordinaris cada cop s'assembla més, el quid de la questio a hores d'ara és un altre: generar un marc, una imatge, un relat que resumeixi l'accio de govern; el perquè de tot plegat, en definitiva. No tant quines accions es duen a terme, ni tan sols de quina manera es fan sinó sobretot com s'interrelacionen creant un projecte que connecti el present amb el futur, que ajudi la ciutadania a recuperar l'esperit de lluita de les grans èpoques. Els Jocs Olímpics i la transformació de Barcelona, en el seu moment, van ser un gran exemple d'això, no se li escapa a ningú.

Ara també és un dels grans elements de la campanya de les eleccions nordamericanes. El relat de Barack Obama és el del somni americà acomplert per part d'un membre d'una minoria ètnica del país: la plasmació que la idea del melting pot nordamericà és real i capaç de "produir" un president del primer país del món que tingui la pell més aviat negre. El de John McCain també té perfils èpics, el soldat de la guerra del Vietnam que tot i poder quedar lliure de mans dels soldats nordcoreans és tan generós que decideix quedar-se durant anys com a ostatge al costat dels seus homes: si McCain és president es dedicarà en cos i ànima al país, sembla que vulgui anunciar. En resum: es tracta d'escriure -com a les millors pel·lícules- un argument consistent que ajudi als electors a confiar en un o altre candidat, més enllà de diferències ideològiques, apel·lant més a l'estómac (o al cor, si ho prefereixen) que no pas al cap, al cervell.

A Mataró, en aquests moments, s'observa l'absència d'un relat definit amb claredat, amb concisió, i d'una certa consistència sobre el futur de la ciutat. Entenguem-nos: no és que els ciutadans desconeguin cap on s'encamina la capital del Maresme ni que el govern municipal no actui. D'accions se'n fan moltes -algunes de més reeixides, altres de menys, evidentment- però com apuntàvem aquesta no és la qüestió. Ara amb resoldre els problemes del dia a dia no n'hi ha prou: es tracta per sobre de tot d'inventar una nova meta per a la ciutat. De 1979, l'any de les primeres eleccions democràtiques, fins el 1999 -tal com ha observat repetidament alguns cops el popular Paulí Mojedano- el relat sobre la pròpia ciutat era clar: calia retornar la dignitat a Mataró. Cosir-la, connectar-la, dotar-la d'espais verds, comunicar-la bé internament i sobretot cap enfora, obrir nous fronts com la zona marítima... un projecte que va tenir en el Nou Parc Central la seva culminació. S'acabava una etapa, liderada per l'alcalde Manuel Mas, i n'havia de començar una altra.

Avui, vuit anys després d'aquell moment, ens trobem en una situació d'impàs: la ciutat ha millorat en molt la seva xarxa social i educativa, s'ha fet atractiva per una amplíssima franja de persones dels entorns amb la creixent oferta comercial i de platja, en el camo cultural ha sumat interessos amb un festival com el festival Cruïlla de Cultures, ha peatonalitzat el centre històric de la ciutat donant-li un encant que històricament no havia tingut... però a hores d'ara és inquietant comprovar com no queda clar cap a on va Mataró, quin és el relat del nostre govern, sobretot perquè deu ser difícil relligar un discurs conjunt dels tres partits que hi ha al govern més enllà d'un eteri pacte de govern basat en gran part en el text de campanya del PSC.

L'alcalde Joan Antoni Baron insisteix en la cohesió social com a idea relligadora de la seva acció política: que la ciutat no faci bo l'històric nom de Civitas fracta en el terreny econòmic, en el social, en el cultural ni en l'esportiu. Però no sabem quina és la meta que ens hem marcat: ser una ciutat Mediterrània? Ser la ciutat de la innovació amb el Tecnocampus? Ser l'entrada nord de la capital catalana? Esdevenir i exercir potser de capital del Maresme? Falta claredat, una idea força catalitzadora, concisa, que ajudi a recuperar un veritable orgull de ciutat. De moment el govern no ha estat capaç de formular aquest relat. S'atrevirà algun dia? O la resposta ha de venir dels grups de l'oposició?

Una marca d'oci per a la ciutat

2008-08-17T02:04:00.000-07:00

La realitat econòmica de la ciutat, que es va fent gran, ha superat els darrers anys aquella idea tan matarocèntrica del "Postfestum pestum" i de que després de Les Santes es qüestió de marxar de la ciutat i començar el compte enrere de cara a la següent edició. Aixo cada cop es menys cert, hi ha mes gent que es queda a Mataró i l'ambient que es respira un dia a la tarda a la Riera així ho confirma. Com que tots aquests mataronins -i maresmencs, i vallesans...- estan de vacances busquen formes d'oci per gaudir de l'aire frescs de les nits. D'això, fa quatre anys, se'n va adonar l'empresari David Pecharomán, que va unir aquesta demanda a la febre que es viu a tot l'estat espanyol amb els monòlegs i va decidir programar actuacions setmanals d'aquest gènere portant a Mataró els millors cracks del moment. L'èxit ha estat abassegador -tres mil persones de mitjana la present temporada- i aviat empresari i Ajuntament hauran de prendre mesures per controlar els moviments d'aquests centenars de persones.

Amb no tant de públic però amb un risc mes gran, la sala Privat de la zona d'oci del Pla d'en Boet ja fa dos estius que proposa un curiós cicle: grups que imiten als principals intèrprets de la musica moderna dels darrers cinquanta anys. Es tracta d'un altre tipus de proposta que també esta funcionant -a unes altres magnituds- molt be. Quan se li pregunta al propietari de l'establiment, Xevi Bonareu, perquè ha decidit programar musica a l'agost respon amb naturalitat: "Fem concerts durant tot l'any, no podem parar a l'estiu". Igual que no paren els restaurants, ve a dir.

De fet la sala Privat simbolitza la conversió de la nit mataronina -abans cutre, de baix nivell amb sales com Chasis o Megatron- en una oferta sana, de qualitat i que atrau públic de fora. Així, juntament amb la sala Clap, han aconseguit que programar musica en directe a la ciutat sigui una cosa absolutament normal. En aquest marc, l'àrea de promoció econòmica del govern te una oportunitat d'or: crear -recollint tan sols les diferents iniciatives de l'àmbit privat- una autentica marca d'oci nocturn que relligui musica de qualitat, establiments de restauració i fins i tot Port de Mataró, una suma que molt poques ciutats catalanes poden oferir. Aquesta es una nova oportunitat econòmica que la ciutat podria obrir sense manies i que ajudaria a millorar la situació de l'atur alhora que posicionaria Mataró en el mapa com a referent cultural.

Gairebé 7.400 aturats

2008-08-10T18:55:00.000-07:00

Algun dia havia de passar. Després de gairebé quinze anys de bona marxa de l'economia, amb creixements en alguns moments superiors al ritme de la Unió Europea, havia d'arribar el temps de les vaques flaques. Així, a Mataró, segons dades de la Generalitat hi havia a principis del mes de juliol 7.376 aturats, el que suposa quatre-centes persones més respecte la darrera informació municipal en aquest àmbit, que datava del mes d'abril. Es tracta d'un contingent importantíssim de persones davant el qual és necessari aplicar mesures de xoc en tots els sentits: cursets de reciclatge pels treballadors en atur, una política d'incentivació en la creació d'empreses, el reforçament en la política de rehabilitació de pisos que pugui ocupar el sector de la construcció, increment també de la seguretat en els barris més conflictius... moltíssimes coses que es poden fer per tal de minimitzar els riscos que crea aquesta situació.

El repte, però, no és com parar el cop. El repte és el de sempre: com revertir la situació, com rellançar l'economia. I com fer-ho sobre unes bases diferents, no sobre el tèxtil, que s'ha demostrat un gegant amb peus de fang. El cert és que Mataró ocupava "només" el deu per cent de la seva població activa en aquest àmbit de la construcció quan en altres ciutats catalanes era el doble però el que cal ara és consolidar aquesta tendència i anar a una diversificació encara més gran de l'activitat productiva. Perquè la qüestió és que els mataronins es puguin guanyar la vida i fer-ho amb activitats d'alt valor afegit, que siguin difícilment copiables. I no només es tracta de pensar en la informàtica, les noves tecnologies, la comunicació... Cal que l'Ajuntament però també els ciutadans facin un anàlisi de la ciutat, de què saben fer, quines coses poden oferir i a partir d'aquí es llancin a impulsar nous negocis, noves iniciatives... Pot sembla una broma de mal gust per aquells que es queden a l'atur, però en el fons la crisi, si la prenem com una oportunitat, pot servir per resoldre la incògnita que plantejàvem fa setmanes en aquest bloc: En què ens guanyarem la vida els mataronins en el futur?.

Òbviament gran part de la responsabilitat respecte això recau en les empreses privades de la ciutat, i en les de firmes de fora que hem d'aconseguir atreure cap a casa. Però també el govern de la ciutat té un paper molt important a fer. I no només muntant un Tecnocampus o un nou sector econòmic al voltant del mar, que és clau. Per això és necessari crear esperit de ciutat emprenedora, ambiciosa, innovadora, com en els millors temps del tèxtil. I en això, en crear aquest caldo de cultiu, el govern municipal si que hi té molt i molt a dir: l'alcalde Baron pot i ha d'encapçalar aquest canvi estructural respecte el futur de la ciutat. Cal guanyar el futur.

Festival Shakespeare: es tanca el cicle festiu

2008-08-03T23:59:00.000-07:00

Vista de l'escenari principal del festival, a la Masia de Can Ribot, diumenge passat. Foto: J. S.

El festival Shakespeare celebrat per primera vegada a Mataró aquest final de juliol i principi d'agost ha estat un èxit abassegador. Les xifres ho confirmen: 2.500 espectadors i un noranta per cent d'ocupació. Malgrat ser agost, tot i estar situada Can Ribot a les afores de la ciutat i amb un accés un pèl complicat, malgrat l'alt cost econòmic dels actes... el Shakespeare ha funcionat a la perfecció. Ha donat un to fashion a la ciutat del qual Mataró està molt mancat, ha congregat espectacles de gran envergadura, ha inaugurat un indret nou de la capital del Maresme del qual es pot extreure molt de suc, ha servit per veure com els mataronins poden triomfar en certàmens de volada internacional (es facin a Mataró o no, això no hi té res a veure) com Montse Vellvehí, la directora, o la responsable de Trànsit, Maria Rovira, que hi ha estrenat Les Dones i Shakespeare. I així una llarga llista.

Entre els elements no tan positius: la dispersió del festival en tres indrets (l'inicial de Santa Susanna), la Masia de Can Ribot a Mataró i l'ermita de Sant Simó també a la capital del Maresme no ha jugat en positiu, perquè generen manca de claredat entre el públic. En segon lloc tot i que conceptualment la suma de Cruïlla de Cultures, Les Santes i Festival Shakespeare s'ha demostrat que funciona fantàsticament a nivell fàctic enguany no s'ha visualitzat enlloc la confluència d'aquests elements (potser un programa conjunt, amb una oferta d'oci i restauració adossada). I finalment, l'ubicació tan enfora de la ciutat tampoc acaba de jugar a favor de què el públic -que ve més de fora que de la ciutat- consumeixi Mataró. Entenem-nos, si que consumeixen el concepte Mataró, però ni es paren a la ciutat, ni hi van a comprar... que també és el que ens interessa. Perquè... i passar al Shakespeare a diferents indrets del centre de la ciutat (Plaça de la Muralla, Fossar Xic, Plaça de Santa Maria)? La responsable del festival, Montse Vellvehí, no diu pas que no... veurem, doncs, si Sergi Penedès i el govern municipal també hi està d'acord.

El travesti Tecnocampus

2008-07-27T03:31:00.000-07:00

Imatge d'un debat sobre el projecte Tecnocampus a Mataró Ràdio. Foto: Ciu.

El projecte Tecnocampus, el parc tecnològic que s'està construïnt a la zona del Rengle de la capital del Maresme, porta el camí de convertir-se en el primer 'travesti' polític de la història. En els deu anys durant els quals aquesta iniciativa s'ha anat coent més aviat a foc lent, el cert és que els ingredients que havien de confegir el plat definitiu han anat canviant de forma significativa i a vegades sorprenent. Així, si en un principi el concepte que aglutinava el conjunt d'empreses i institucions que n'han de formar part era l'ús intensiu de noves tecnologies, ara ens trobem que allò que lliga totes les instal·lacions del Tecnocampus és en realitat la innovació, un concepte molt més eteri que permet encabir al parc tot el que es vulgui (i que li pot fer perdre interes). També de la idea de concentrar aquesta barreja d'universitats i empreses al Parc del rengle es passa ara a la voluntat de disseminar els denominats "espais TCM" per tota la ciutat, sense continuitat territorial. Finalment, a hores d'ara quan l'alcalde Baron es refereix al projecte, en subratlla contínuament la vocació comarcal i fins i tot nacional (cosa que està molt bé, tot sigui dit de passada). En conjunt tot plegat confirma una sospita: no que el Tecnocampus sigui fum com algú ha insistit a dir gairebé des de fa una dècada sinó que el projecte s'ha anat reversionant cada dos per tres en funció de les circumstàncies polítiques (alcalde Mas, Alcalde Baron), de les circumstàncies econòmiques (ara que hi ha crisi econòmica sembla més necessari que mai) i de les circumstàncies estratègiques (Mataró ara si que vol capitanejar la comarca). El Tecnocampus cada cop pinta millor però l'anàlisi intern de com va evolucionant confirma un to camaleònic que també sembrà dubtes sobre la seva consistència.

De mica en mica... Les Santes es fan grans

2008-07-20T15:39:00.000-07:00

La Gegantada de Les Santes aquest dissabte a la tarda al Nou Parc Central. Foto: Ò. Rojano / capgros.com.

Cada final de juliol els mataronins vivim amb gran intensitat la Festa Major de Les Santes. És la gran celebració de l'any, apoteòsica, el clímax del calendari festiu, amb polèmiques, amb discussions, amb debats ciutadans absolutament passionals... però sovint aquests arbres no ens permeten veure el bosc i prestar atenció a l'evolució que la Festa Major de la ciutat va protagonitzant els darrers anys. Cert és que a hores d'ara Les Santes encara no han aconseguit identificar-se definitivament com la Festa Major del conjunt de la ciutat, però també és veritat que cada cop porten més camí d'assemblar-s'hi: aquests cinc -o set, o deu, depèn de com es compti- dies d'activitat frenètica a la ciutat són els que més ens acosten a fer que "tot Mataró sigui Mataró", com resa un dels lemes predilectes de l'alcalde Joan Antoni Baron.

En aquest sentit, la veritat és que aquest cap de setmana passat ha ocorregut una novetat que fa pocs anys -tres, quatre, molt pocs- ningú hauria cregut possible: un dels grans actes de la Festa Major -la Gegantada, el que més públic familiar aplega- s'ha fet fora del centre històric de la ciutat, al Nou Parc Central. Els motius són clars: la Gegantada de Les Santes ha funcionat tan bé, s'han consolidat tan bé, ha connectat amb una demanda tan gran... que a la plaça de Santa Anna ja no hi cap. La quantitat de figures que hi participen -en augment- és tan gran que impedeix dur a terme l'acte a la gran plaça del centre de la ciutat. I, per tant, s'ha hagut de buscar nou emplaçament. Quina metàfora! La ciutat es va fent gran i ja no s'hi cap en els llocs tradicionals per a fer segons quines coses. De manera que la festa s'ha d'obrir pas entre la trama urbana i acaba desembocant a l'espai obert més important de la capital del Maresme.

La Gegantada de les Santes, cal recordar-ho, és un acte que va néixer a contracor d'alguns membres de la Comissió de Festa Major. Sobretot perquè alguns creien que la Família Robafaves no tenia perquè barrejar-se amb els "altres gegants" de la ciutat, els de barris, escoles i associacions. Finalment s'ha demostrat el contrari i en cada Gegantada és justament la presència i la presidència de la Família Robafaves el que dóna valor afegit a l'acte respecte altres cercaviles que es puguin fer durant l'any. Per arribar a aquí, però, cal fer memòria i recordar la cuina que han hagut d'anar fent els diferents governs municipals, desactivant pors, temors i complexos varis. Una tasca que s'ha hagut de fer també a "l'altre costat", per exemple en erradicar la idea de multiplicitat de festes majors a la ciutat. En això hi va tenir molt a veure Remigi Herrero, regidor de Cultura entre 1999 i 2003, que va obligar literalment les associacions de veïns a renunciar al vocable "Festa Major" dels cartells de les celebracions de cadascun dels barris sota una premissa claríssima: de festes "populars" de barris, totes les que es vulguin; de Festa Major a Mataró només n'hi ha una i es diu Les Santes.

El canvi d'ubicació de la Gegantada és una decisió presa bàsicament per la Coordinadora de Colles Geganteres però en el fons fa bo el discurs de l'actual regidor de Cultura, Sergi Penedès, qui afirma que la cultura de la ciutat s'ha de pensar recordant que la ciutat té a dia d'avui cent vint mil habitants. I per tant Les Santes, com a principal element festiu del calendari a la ciutat, també han d'anar evolucionant. La realitat demostra que, de forma paulatina, ho van fent. Mostra d'això en són la Gegantada de Les Santes i també la diada castellera dels Capgrossos. Un dia, igual que la Cavalcada de Reis s'acaba a la plaça de l'Ajuntament i no pas davant la Casa Gran perquè els menuts puguin veure millor els tres monarques vinguts d'Orient, la Crida a la Festa Major i les dormides de gegants potser també es farà a l'altre costat de La Riera 48 (tindrà prou valentia el santero alcalde Baron per prendre una decisió com aquesta?). La realitat s'imposa i de mica en mica... Les Santes s'aniran convertint no només en una fantàstica Festa Major -que ja ho és- sinó en la Festa Major de tota la ciutat de Mataró.

Refent ponts amb l'oposició: ara toca el PP

2008-07-15T02:45:00.000-07:00

Imatge sorprenent avui a la Sala dels Lleons de l'Ajuntament: l'alcalde Baron i Paulí Mojedano encaixant les mans. Foto: J. Vives/capgros.com.

Mentre ahir Joan Antoni Baron resolia de forma controvertida una de les taques negres del primer any de mandat -el cas Giménez Cernuda-, avui l'alcalde Baron ha protagonitzat una inèdita trobada amb el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano per parlar sobre la idea que insistentment ha posat sobre la taula aquesta formació política: convertir el mar en el nou eix econòmic i estratègic de la ciutat. Es tractava de l'escenificació pública, no exempta de bon rotllo i picades d'ullet mútues, d'una voluntat d'acord entre dues formacions polítiques que tot i competir per un mateix segment de vots han entès que tan per un costat com per l'altre el millor és entendre's pel seu propi bé (i pel de la ciutat). De moment tot just s'ha aprovat la incorporació dels populars a la comissió encara no nata sobre el front marítim i el compromís del govern de considerar "important" el document del PP sobre el mar elaborat per les eleccions municipals. Però tot pinta que això podria ser... l'inici d'una gran amistat entre un Baron necessitat d'acords amb l'oposició i un Mojedano que cada cop vola més lliure...

Es tracta d'una trobada, la d'avui, que arriba pocs dies després de l'acord signat a principis d'aquest mes amb Convergència i Unió sobre la necessitat de pensar el territori de forma supramunicipal, d'acord amb una de les idees força del Pla Territorial Metropolità. El paper rubricat per l'alcalde Baron i el cap del grup municipal de CiU Joan Mora és obvi que tampoc va més enllà però, com passa sovint en política, més important és el que no es veu -la reconfiguració d'unes relacions que havien quedat molt tocades arran de l'afer Can Fàbregas- que no pas el que si que es pot mirar i tocar. I més estratègicament és obvi que l'estratègia de Baron passa des de fa poques setmanes per rectificar en el que ha estat un dels seus talons d'Aquil·les durant aquest primer any de mandat, la falta d'acord amb els grups de l'oposició. Veurem si Baron és capaç fins i tot d'arribar a algun acord amb la CUP per a fer la quadratura del cercle.

Mojedano salta la paret

2008-07-07T03:43:00.001-07:00

Un moment de la roda de premsa del passat dijous. En primera fila, de dreta a esquerra, Abraham Cobo, Paulí Mojedano i Lluís Tejedor. Foto: J. Vives (Capgros.com)

L'outsider aixeca el vol. Paulí Mojedano, que fins ara tan sols havia insinuat la seva disposició a "obrir espais" fora de Mataró, s'ha mostrat avui disposat a donar un pas més en la seva carrera política, sortir de l'ou local i provar les mels de la política catalana. Mojedano ha dit als informatius de Mataró Ràdio aquest migdia que està "absolutament" disposat a saltar la paret i treballar per la idea alternativa de Partit Popular de Catalunya que arriba amb la candidatura de Montserrat Nebrera, amb la qual l'uneix -com a mínim- un bon feeling personal. En aquest sentit, Mojedano ja ha anunciat dues coses: que en el proper congrés provincial del PP de Barcelona dedicarà tots els esforços possibles a tirar endavant aquesta altra manera de fer PP a Catalunya i que es proposa dur aquest canvi de maneres de fer política -més que de diferències ideològiques- tan al Maresme com a Mataró. Això l'enfronta, a partir d'avui, amb el president comarcal i exalcalde de Llavaneres Víctor Ros i amb el president local José Manuel López, que havia optat per la candidatura "suggerida" des de la direcció nacional del PP a Génova.

Aquesta definitiva presa de posició de Mojedano no era esperada. La veritat és que, fins que Madrid va imposar a mitjans de la setmana passada a Alícia Sánchez Camacho com a nova presidenta del PP comarcal, el cap del grup municipal del PP havia assegurat que donaria el seu suport a la candidatura de continuïtat que encapçalava Daniel Sirera. Mojedano, però, va creure que Sirera amb la seva retirada havia traït els suports que fins ara tenia. I, en companyia d'una quinze de compromissaris maresmencs del PP, va convocar dijous de la setmana passada una roda de premsa acompanyat de l'exsecretari general dels popular a la comarca Lluís Tejedor i l'excandidat a les generals Abraham Cobo per denunciar l'actitud de la direcció nacional del PP i per anunciar que -personalment- donaria el seu vot a Nebrera, com havia especulat temps abans.

S'obre doncs un nou capítol en la vida política de l'outsider Mojedano. Caldrà veure quin marge de maniobra real té i fins a quin punt són sòlides les connexions amb Montserrat Nebrera. El fet és que Mojedano s'ha enlairat definitivament com un coet i en funció de com jugui les seves cartes aquest viatge podria ser el primer d'una nova etapa en la seva vida política al costat de Montserrat Nebrera o justament la darrera passejada virtual dins el món del Partit Popular de Catalunya. Caldrà estar molt atents, les properes hores, a la reacció dels populars mataronins i abans que ningú a la de José Manuel López.

Festes que fan ciutat i forgen la convivència

2008-06-29T11:51:00.000-07:00

Aquesta setmana Mataró ha entrat en l'epicentre del cicle cultural de l'estiu, que inicia el certamen de músiques del món Cruïlla de Cultures, que seguirà amb la Festa Major de Les Santes i es tancarà per primera vegada amb el festival Shakespeare. Un pack cultural de primer nivell que no té res a envejar a cap altra ciutat catalana. Tres elements amb capacitat d'atracció, respecte les comarques limítrofes (la resta del Maresme i els dos vallesos) així com en relació al cap i casal, Barcelona. Però que també projectaran Mataró, sens dubte, cap a la resta d'Europa, si se sap fer bé. De moment, els ingredients són de primera qualitat. Cal fer sobretot un esforç en màrqueting.

Abans d'aquest paquet cultural que ocupa el final de juny, tot el juliol i principis d'agost, Mataró té però una mena de pròleg cultural i festiu que comença per Sant Jordi i s'acaba amb l'Onze de Setembre. És el cicle de festes populars dels barris de la ciutat, relligat amb les diades tradicionals del calendari del país. Unes festes que en alguns casos són una mica -ho dic demanant mil vegades perdó als organitzadors- de "pa sucat amb oli" però que en d'altres comencen a agafar una capacitat d'atracció (respecte l'interior de la ciutat) ben notable. Ja l'anterior regidor de Cultura Jaume Graupera i l'actual alcalde Joan Antoni Baron parlaven de "singularitzar", les festes de barri, en el passat mandat. De donar-les-hi un element diferencial a cadascuna d'elles a fi que puguin créixer en qualitat, quantitat i sobretot en públic: una obra de teatre, un espectacle de circ, un concert musical, una ballada de hip-hop... de manera que acabin esdevenint un magnífic embolcall dels tres petards grans que són Cruïlla, Santes i Shakespeare.

En la teoria gairebé tothom hi està d'acord, sobre aquesta necessitat de donar personalitat pròpia a cada festa dins un marc més general. La qüestió, sobretot, és com fer-ho. Algunes idees: abans que res cal generar una gran complicitat amb les associacions veïnals i amb les entitats culturals que poblen la ciutat. En segon lloc cal pensar de forma estratègica, global, i consensuar un programa conjunt entre totes les parts implicades. I en tercera plaça cal buscar recursos, molts més. Diners públics i privats. I aprofitar-los de forma més eficaç, creant economies d'escala entre les diferents celebracions. En aquest sentit, que La Llàntia hagi de fer una festa popular amb una aportació municipal de 2.900 euros en ple 2008 no augura res de bo. La reclamació la feia Quico Verjano, membre del PSC, aquest divendres a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio dirigint-se al seu propi partit així com a la regidoria de Cultura, controlada per Esquerra Republicana.

Però és que a més a més de tot això que dèiem, les festes de barri, a més a més, com hem pogut veure avui fent l'Informatiu Migdia de Mataró Ràdio al barri del Palau, són uns magnífics elements de cohesió social i uns inhibidors de possibles brots xenòfobs. Són generadors de convivència, de la tan apreciada cohesió social que l'alcalde Baron situa i explicita gairebé en cada compareixença pública. Són, en definitiva, unes inversions molt més a llarg termini i eficaces del que es podria semblar de bones a primeres. Anem-hi pensant, tots plegats.

Agermanaments

2008-06-25T15:05:00.000-07:00

La companya Teresa Carreras, cap de continguts de Mataró Àudiovisual, durant l'emissió del programa especial "Mataró, cruïlla d'Europa" que vam dur a terme aquest diumenge des de la Maison des Arts et de la culture de Créteil, França. Al mig de la imatge l'alcalde Joan Antoni Baron i a la seva esquerra Laurent Cathala, alcade de la població des de 1977. Foto: J. S.

Aquest cap de setmana passat una petita part de Mataró, una petitíssima part, es va desplaçar a Créteil, ciutat agermanada amb la capital del Maresme per prendre part en l’anomenada Jour de Fête, la festa major de la ciutat disfressada de Rua de Carnaval. Enguany els responsables municipals van pensar en dedicar la festa a la cultura catalana i concretament els elements festius de Mataró, després que se’n enamoressin el juliol passat en una visita a casa nostra en plenes Santes. Així que un total de 360 mataronins van desplaçar-se fins a aquesta ciutat –que no suburbi parisenc, asseguren joiosos els cristoliens, els seus habitants- i hi van exportar una mica de la màgia de la Festa Major de Les Santes. Va ser un acte, doncs, eminentment festiu, divertit, on els polítics locals van guardar les espases i es van dedicar a fer-se nusos a la corbata mútuament.

Créteil i Mataró són ciutats que tenen algunes coses en comú, cada cop més: la proximitat amb un gran pol d’atracció (París en el cas francès, Barcelona en el cas català), la desaparició dels sectors productius tradicionals (gairebé gens d’agricultura, cada cop menys indústria i una economia basada en els serveis) i la composició ètnica (a Créteil hi ha una vuitantena de nacionalitats, a Mataró una mica menys; es parlen una trentena de llengües). Entrevistat avui a Mataró Ràdio el regidor Carlos Fernàndez, que a banda de Presidència també és el responsable d’agermanaments com a titular de Cooperació, ha detallat les diferents iniciatives que s’han dut a terme per a donar gruix a aquest agermanament amb Créteil. La veritat és que hi ha moltes microiniciatives que realment han tingut i tenen lloc relacionant les dues ciutats. Però malgrat tot queden a l’aire algunes preguntes: ha estudiat a fons la Casa Gran mataronina el funcionament modèlic de l’Ajuntament de Créteil? Ha reflexionat el govern local sobre el sistema de regidories francès (quatre grans regidories i multitud de miniregidories amb un responsable que s’hi dedica poca estona al cap del dia)? S’han aprofitat les experiències en el camp de la immigració en el qual Créteil ens porta avantatge des de fa dècades? S’ha reflexionat des de Cultura sobre el model de Carnestoltes-Festa Major que es fa a Créteil i que involucra profundament tot el conjunt de la ciutat? Diverses preguntes que en tenen una de sola: es treu prou profit dels agermanaments o són tan sols iniciatives simbòliques?

Debat de balanç del primer any... sense l'alcalde

2008-06-17T03:17:00.000-07:00

La setmana passada Mataró Ràdio va convocar els responsables dels grups municipals a fer balanç del primer any del present mandat, que abraça el període 2007-2011. Hi van acudir els presidents de tots els grups -Joan Mora (CiU), Paulí Mojedano (PP), Francesc Teixidó (ERC) i Xavier Safont-Tria (CUP)- excepte Quitèria Guirao, d'ICV-EUiA, per motius d'agenda i l'alcalde Joan Antoni Baron, una absència esperada però no per això menys lamentable. El PSC ha decidit que no val la pena cremar el seu màxim soldat en un petit enfrontament de balanç d'any i que, com a molt, l'alcalde pot ser entrevistat com a tal, en solitari. En comptes d'això, la decisió dels socialistes va ser enviar a la batalla el primer tinent d'alcalde Ramon Bassas, paradoxalment l'home sobre qui han caigut més pals aquests 365 dies de nou govern tripartit tal com durant el debat li recordaria el nacionalista Joan Mora. El parer de PSC és que l'alcalde és una figura institucional i que només parla als plens o a les compareixences de consuetud, però amb aquesta decisió Joan Antoni Baron perd una oportunitat boníssima per demostrar el coneixement de la ciutat i posar en evidència les mancances de l'oposició, que també en té. En tot cas aquesta ha estat la decisió dels màxims responsables del govern municipal tan en el debat celebrat a Televisió de Mataró com a Mataró Ràdio.

Respecte el debat en si: res de nou sota el sol. L'afer de Can Fàbregas encara present per les inesperades referència del republicà Francesc Teixidó a què l'opció bona per a ell -malgrat haver-n'hi una de millor que és traslladar la fàbrica- hauria estat que la farinera anés a terra. La poca ambició del govern i les dificultats del tripartit per aconseguir finançament pel Tecnocampus des d'altres administracions des de CiU i PP i les acusacions de mentir a la ciutadania del regidor de la CUP, sempre contundent. Defensa aferrissada per part dels tres partits del govern -amb una Conxita Calvo d'ICV que s'estrenava i va rebre la felicitació de la resta dels companys a la sortida- de la gestió de l'executiu i desitjos d'arribar a més consensos en aquest segon any de mandat. També haurem d'aprendre, per tant, a fer debats -a sis- de balanç del mandat. Ni els polítics ni els periodistes -malauradament- hi estem encara prou acostumats.

'Eppur si muove...'

2008-06-08T10:30:00.000-07:00

Sembla que alguna cosa es mou a la política mataronina i sobretot en les fins ara tibants relacions entre els dos líders dels grups majoritaris, el cap de CiU Joan Mora i l'alcalde socialista Joan Antoni Baron. Deu dies després del dur discurs contra el primer en l'acte de celebracio del primer aniversari del govern, Joan Antoni Baron ha protagonitzat aquesta setmana un moviment -estratègic? espontani?- que sembla buscava rebaixar la tensió latent. Dimecres, en la roda de premsa de valoració del primer any de govern tripartit que ell presideix com a alcalde electe, va esmentar diverses vegades la necessitat de trencar el gel amb els grups de l'oposició i augmentar el grau de consens sobre els grans temes de ciutat. I ho deia després que es fes públic que el govern negocia amb el cap del PP Paulí Mojedano la seva proposta marítima, de manera que es podia deduir -obviant la CUP- que l'alcalde es referia sobretot a qui ha estat el seu gran rival i martell aquests darrers dotze mesos, Joan Mora.

El mateix dimecres, en el primer debat sobre el primer any de mandat -a Televisió de Mataró, aquest dimecres el farem a Mataró Ràdio-, Baron no hi va ser -com serà norma en aquests debats, demostrant el partit un excés de zel- però si el seu principal lloctinent, el primer tinent d'alcalde i primer secretari del PSC Ramon Bassas. Tot i que la majoria d'atacs contra Baron han tingut a Bassas com a blanc interposat, la veritat és que tant Mora com Bassas van protagonitzar un debat de guant blanc que semblava confirmar les paraules de Baron hores abans. L'endemà al vespre, de tensió, al ple, n'hi va haver molta, però per motius que no tenien res a veure amb Joan Mora i Joan Antoni Baron. Les mocions presentades per la CUP a favor d'un jove terrassenc empresonat per ultratge a la bandera i sobre la violència d'ETA -un cop més condemnant-la però desmarcant-se dels altres grups- van generar alguns moments de tensió al saló de sessions. Però en realitat la sessió plenària del mes de juny va ser una bassa d'oli i tan sols Paulí Mojedano va fer una breu referència a Can Fàbregas. De la boca de Mora, en canvi, no en va sortir cap cop els mots "Fàbregas", "Cernuda", "Actua" o "Cas Bassas", com ha estat habitual els darrers mesos. Si que hi va haver-hi una pregunta, relacionada amb Maresme Digital TV, que va molestar molt Baron, però ni tan sols això va fer que la crispació es tornés a encendre. Al tancar la sessió, inusualment aviat -les dotze de la nit-, Joan Mora es mostrava satisfet del canvi de sentit i convençut que Baron ha optat per fer baixar el souflé de forma definitiva. Eppur si muove...

Tots cap al mar

2008-06-03T01:48:00.000-07:00

La Coca de Mataró, símbol marítim de la ciutat.

Tot i els mals auguris que es van viure durant la campanya electoral i l'enrarit clima polític que es respira a la ciutat, en les darreres setmanes sembla que pren cos una col·laboració política d'alt nivell entre el grup municipal del Partit Popular i el govern tripartit de la ciutat. Així, mentre Joan Antoni Baron i Joan Mora protagonitzen un enfrontament gairebé diari al voltant de la figura del primer tinent d'alcalde Ramon Bassas -sobretot-, el cap del grup municipal del Partit Popular Paulí Mojedano està construint un pont per superar el marge inexpugnable que sembla separar govern i oposició a la ciutat. Mojedano ja va centrar gran part del discurs de la seva campanya electoral a situar el mar i la seva zona d'influència com el factor diferencial i generador de marca del futur de la ciutat. El popular parlava de construir un nou braç a l'actual Port on poguessin atracar megaiots i minicreuers. En aquells moments el llavors candidat socialista Joan Antoni Baron va desacreditar la proposta tractant Mojedano de somiatruites però el cert és que en els darrers mesos el cap del grup municipal del PP ha presentat ja al govern una proposta molt treballada que el govern està estudiant i valorant. De moment ja hi ha hagut algunes trobades i sembla que tan l'alcalde Baron com la presidenta de l'IMPEM, la regidora Alícia Romero, estan d'acord en donar la màxima prioritat a la qüestió, això si, tocant de peus a terra.

"Això és com el conte del vestit nou de l'emperador", comenta encara Toni Civit, exmàxim responsable de l'IMPEM quan se li pregunta sobre la manca de xip marítim dels polítics de la ciutat. El cert és que fins fa quatre dies ningú -tampoc el Partit Popular, reconeixen ells mateixos- havia valorat seriosament convertir el mar en l'aposta estratègica de la ciutat. Va ser sobretot el republicà Civit, en el seu curt mandat al capdavant d'aquest organisme autònom, qui va apuntar el turisme i en aquest mar l'àmbit marítim com un nou filó -també econòmic- que la ciutat hauria d'explotar. Civit va arribar a imaginar una Fira del Mar que no es va arribar mai a fer perquè el líder independentista va caure del decorat polític abans d'arribar a la seva primera edició, que s'havia de fer al juny de 2005. Ara Alícia Romero no descarta en absolut recuperar aquesta possibilitat. En molts pocs anys Mataró -de moment els seus polítics- hauran entès que el mar és allò que ens diferencia de les altres ciutats de la corona metropolitana i que, molt probablement, una part important del futur de la ciutat passa per donar més l'esquena a aquest bé de Déu que ens ha estat donat des del principi dels segles.

El nou home fort... i la nova dona forta

2008-05-25T15:01:00.000-07:00

A l'esquerra, el regidor Carlos Fernàndez i a la dreta la fins ara cap de comunicació, Ana Villaverde, amb el fins ara regidor Esteve Terradas.

Finalment, divendres a la tarda, es confirmava la notícia avançada dimecres per Televisió de Mataró: Carlos Fernàndez, amb només onze mesos d'experiència en el camp municipal, passa a ser un dels homes forts del govern municipal, assumint les competències de Presidència, és a dir, Comunicació, Política Lingüística, Civisme i -molt important- Nova Ciutadania, els temes referits a immigració. Serà, per dir-ho clar, el substitut d'Esteve Terradas en aquestes quatre àrees -de poca presència pública- però de gran impacte ciutadà. Això sense perdre les competències en Participació i Cooperació, que ostentava actualment. D'aquesta manera, Fernàndez passa a equiparar-se a la presidenta de l'IMPEM, Alícia Romero, que fins ara era la regidora "jove" amb més atribucions (amb qui va mantenir fa anys unes tensíssimes relacions en el marc de la JSC avui ja suavitzades).

Està clar que el duo Bassas-Baron ha apostat fort pel de Vista Alegre, que s'ha llaurat una fama de treballador i home dur de pelar. I ho han fet sense considerar altres opcions de regidors una mica més veterans, entre els quals es parlava sobretot de Montse López, que podria haver agrupat tota una sèrie de competències més aviat amagades de la llum dels focus (Serveis Centrals és una àrea també amb poca visibilitat). El duo que dirigeix el govern sembla optar, però, per homes de la seva màxima confiança i a qui reclama estricta lleialtat. Veurem si l'aposta és correcte, malgrat les prevencions que hi té el moviment veïnal i altres col·lectius de tota la vida de la ciutat. És l'oportunitat d'or que Fernàndez esperava des de fa molt temps. A favor i en contra la mateixa arma de doble fil: en temps antiinstitucionals com els que vivim qualsevol que tingui ambició política ha de demostrar abans la seva innocència, no la culpabilitat. Fernàndez, doncs, ha de demostrar que per a ell la política és un mitjà, no un fi en si mateix, que és el que molts temen.

Aquest però no és l'únic canvi en el si de La Riera 48. Fa quatre dies parlàvem de la necessitat d'aprofitar la sortida del govern d'Esteve Terradas per a dotar l'alcaldia d'un cap de gabinet no polític que no obstant donés assessorament polític de primer a nivell a la màxima autoritat municipal. Doncs Joan Antoni Baron ha recollit el guant que des de diversos àmbits se li proposava i ha nomenat la fins ara cap de comunicació, Ana Villaverde, per a ocupar aquest càrrec gairebé inèdit en el si de l'ajuntament (l'únic cap de gabinet que hi ha hagut anteriorment a l'Ajuntament el va tenir breument Manuel Mas entre finals de 1991 i 1992, es deia Josep Arenas). Faltarà veure si Joan Antoni Baron es deixa assessorar per aquesta nova figura i la governació de la ciutat agafa un to més estratègic del que s'ha vist aquest primer any de mandat.

A l'esquerra, una pàgina del Mataróescrit de maig del 92 on s'explica qui era el nou cap de gabinet de l'Ajuntament. Manuel Mas no hi va acabar de congeniar i el seu mandat va acabar abans d'hora.

I si descentralitzem de veritat l'Ajuntament?

2008-05-21T10:18:00.000-07:00

El president de l'associació de veïns, Julian Hernández, es va referir molt positivament ahir en el transcurs d'una entrevista a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio a la possibilitat de sectorialitzar la ciutat i crear la figura del regidor de districte, o de barri, per tal d'aproximar l'Ajuntament a la ciutadania. Es tracta d'una proposta que van llançar en l'anterior mandat els grups municipal de Convergència i Unió i també del Partit Popular i respecte la qual el govern municipal faria bé de pensar una mica, vistos els problemes que té per arribar als diferents barris de la ciutat. La presència física dels polítics facilitaria que "allò públic" fos més tangible pels ciutadans dels diferents sectors de la ciutat i permetria conèixer molt més d'aprop les realitats que s'hi viuen.

En el darrer mandat de Pasqual Maragall com a alcalde de Barcelona, el sempre revolucionari polític català va decidir variar totalment el rol dels edils donant-los una nova consigna: sortiu al carrer, els va reclamar. Al despatx del polític, amb vocació de canvi estructural, Maragall va situar-hi gerents plenipotenciaris. La idea era que els polítics s'havien de dedicar a trepitjar asfalt i oblidar les reunions a les seus dels departaments. La idea, com tothom es pot imaginar, pretenia convertir el regidor en un nexe, en un vincle entre la ciutadania i l'administració. Òbviament també, per excessivament revolucionària, no va entusiasmar l'aparell del seu antic partit, el PSC.

En una conferència l'any 2001 al Museu Arxiu de Santa Maria, l'excalde Manuel Mas apuntava que una de les grans dificultats a l'hora de fer política local és la dificultat per identificar interlocutors en els diferents barris de la ciutat. Aquest era un dels set reptes que el veterà mandatari diagnosticava després de gairebé vint anys al capdavant de l'Ajuntament i que dibuixaven una mena d'estat de la qüestió (de la governació local, en aquest cas) a inicis del segle XXI. Mas no va aclarir si la formulació en districtes de la ciutat seria una bona manera de resoldre aquesta situació ni ningú altre (ni els partits de l'oposició que la van formular) han insistit en la proposta de crear districtes i regidors adscrits, però potser aquesta seria una bona mesura per apropar la cosa pública als ciutadans.

Terradas plega i Baron perd un dels seus principals puntals

2008-05-14T11:20:00.000-07:00

Dijous passat, en el calent ple municipal que va protagonitzar l'enfrontament entre l'associació Xerinola i el govern arran del tancament del Casal de Joves de Cerdanyola, van prendre la paraula diversos regidors del govern. El primer a fer-ho va ser el de Via Pública, Oriol Batista, en segon lloc la responsable de Joventut, Ana Maria Barrera, i finalment el de Presidència, Esteve Terradas. La resposta de Batista va ser relativament clara i concisa, i una mica menys la de Barrera, que com aquell qui diu s'acaba d'estrenar en política. Qui va aportar cordura i serenor al debat va ser Esteve Terradas, quan els membres de Xerinola ja havien marxat del Saló de Sessions. Durant la seva intervenció es va fer un silenci respectuós i tothom se'l va escoltar amb tranquil·litat. Terradas havia començat la seva intervenció intentant rebaixar la tensió viscuda al primer pis de La Riera 48. I és que el veterà regidor ha aportat en els darrers compassos de la política municipal una eficàcia i una intel·ligència política que el convertien en un dels membres del govern més respectats (a vegades fins i tot temuts, per la seva vehemència).

Avui, Mataró Ràdio ha avançat a les onze del matí que Terradas, després de 25 anys a l'Ajuntament, ha acceptat l'oferta del seu amic Joan Rangel de convertir-se en el seu nou cap de gabinet de la Delegació del govern central a Catalunya. I aquest mateix matí, per incompatibilitat, Terradas ja ha perdut les competències de Comunicació i de Nova Ciutadania, que ha recuperat l'alcalde. Un Joan Antoni Baron que perd un dels seus principals consellers polítics -l'altre és Ramon Bassas- dibuixant-se així tres anys que queden de mandat com un període difícil, que haurà d'afrontar amb un fluix equip de govern -entre els regidors nous i els que no ho són però encara actuen com a tals-. Baron faria bé d'aprofitar l'avinentesa per rodejar-se d'un equip de tècnics (no de polítics) que l'aconsellessin políticament, cosa que fins ara no ha volgut fer, una estructura de gabinet d'alcaldia com tenen en els grans ens de govern. I d'altra banda hauria de començar a rumiar-se si la llista que va elaborar el passat maig era realment prou consistent com per afrontar els quatre anys de mandat.

Penedès respira tranquil

2008-05-03T17:44:00.000-07:00

Sergi Penedès, a la dreta de tot, a la compareixença pública amb Lluís Bassat. Entremig de Bassat i Penedès, l'alcalde Baron i el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas. Foto: R. Gallofré (capgros.com)

El president del Patronat Municipal de Cultura, Sergi Penedès, respira millor des de principis d'aquesta setmana. En dos dies, el regidor d'ERC ha posat les bases per a fer venir a la ciutat un equipament cultural de primera línia com el Museu Bassat i per mantenir una altra cita cultural de primer nivell com s'ha demostrat el festival de músiques del món Cruïlla de Cultures. Dilluns, finalment, després de moltes pors i angúnies, el publicista Lluís Bassat va donar el "si" a la ciutat i va anunciar que instal·larà la seva col·lecció de forma permanent a la capita del Maresme. Dimarts els responsables de la Casa de la Música que organitzen el certamen van comparèixer a l'FNAC Triangle de Barcelona per presentar la programació de la quarta edició del Cruïlla, que ha perillat bona part de l'any per la manca d'un espai tancat on poder dur a termes els concerts i les crítiques dels veïns del Parc Central. En tots dos actes el regidor republicà lluïa un bon somriure.

Museu Bassat i Cruïlla. Dos trumfos que Penedès pot presentar finalment, després de setmanes i mesos de gestions (també del conjunt del govern i fins i tot de l'oposició), però que en definitiva li serviran per contestar amb fets la creixent oposició que està generant la seva actuació política sobretot en l'àmbit artístic de la ciutat (i no només entre el crític d'art Pere Pascual, que ja n'ha demanat la dimissió). Dos acords, dos èxits, que són un autèntic baló d’oxigen de cara a suportar la pressió que sobre ell està inflingint el sector socialista del govern de la ciutat, que observa massa vegades com el no saber dir no de Penedès i l’assumpció de compromisos arreu i amb diferents interlocutors posa en perill la credibilitat del propi govern.

Probablement aquesta és la millor setmana que ha tingut Sergi Penedès des que és regidor de Cultura a l'actual executiu comandat per Joan Antoni Baron. Es tracta de dues notícies d'impacte -a les quals podríem afegir la vinguda del Fons Miralles a Mataró- que no resolen, però, el principal dubte que hi ha a l'entorn de Penedès: la seva visió de la cultura, i de la cultura a Mataró. El gran interrogant no és la capacitat de gestió de Penedès -amb aquestes dues grans llums i unes quantes ombres- sinó aclarir què vol fer amb la cultura de la ciutat. Després d'un període molt convuls amb l'ecosocialista Jaume Graupera al capdavant de la cultura de la ciutat (amb l'alcalde Baron posant cullerada gairebé en cada qüestió, desautoritzant-lo diverses vegades), Sergi Penedès tenia a inici del mandat l'oportunitat de reconciliar l'Ajuntament amb els sectors culturals de la ciutat. Podia haver convocat a tot el món cultural de la ciutat -amb una gran Nit de la Cultura, o alguna cosa per l'estil- per anunciar la seva proposta, la seva visió cultural de la ciutat. Però el regidor republicà va decidir més aviat tancar-se a l'Antiga Beneficència, seu del Patronat de Cultura, per posar al dia la màquina municipal. Una manera d'obrar que ningú ha entès massa ni, de moment, tampoc ha portat resultats tangibles i concrets. Ara que Penedès ha aconseguit demostrar la seva capacitat de gestió amb el Bassat i el Cruïlla té encara l'oportunitat de donar un cop de timó a la seva nau i ensenyar, definitivament, les seves cartes. Així tothom sabrà a què juguem. No fer-ho seria confirmar la sospita -ben fonamentada- de què la ciutat segueix sense una línia política cultural clara i aprofundida.

NII: la culpa (si no ens posem d'acord) ara serà nostra

2008-04-28T12:44:00.000-07:00

La notícia sobre el traspàs de la Nacional II -de la seva titularitat i gestió- a la Generalitat de Catalunya que es va fer pública la setmana passada es va rebre podríem dir que gairebé amb eufòria per part de la classe política catalana, els alcaldes de la comarca i les plataformes contràries al pas de la NII pel litoral. És, de totes maneres, una sensació enganyosa perquè el traspàs d'aquesta carretera no farà més que obrir de forma definitiva la caixa dels trons en relació al trasllat d'aquesta Nacional II.

Fins ara, els tres partits que governen "a" la Generalitat (més que governar el país, o la Generalitat en si) tenien posicions diferents sobre què cal fer amb els cotxes que actualment passen per aquesta històrica via. El PSC es mostrava inflexible amb construir una nova carretera paral·lela a la C32 per absorbir el trànsit que deixarà de passar per la Nacional, mentre que des d'ERC i ICV es reclama abolir el peatge de l'autopista i incrementar el transport públic a la comarca però s'evita la idea de construir una nova via per a automòbils. Els socialistes es neguen a treure el peatge perquè diuen que l'autopista es col·lapsarien però els altres dos socis no ho veuen així. Fins ara l'enfrontament entre els tres partits del Govern d'Entesa (la forma amable del parlar del Tripartit2) era evident però quedava anestesiat perquè en últim terme sempre s'acabava donant la culpa a Madrid per no haver traspassat les competències de la carretera que històricament enllaçava Madrid amb França al seu pas per la comarca. La diferència doncs és que ara, amb el traspàs, això ja no serà possible: si no hi ha acord no podrem tirar les culpes a un altre.

És l'hora de prendre decisions i la batalla que hi haurà entre els tres socis de govern pot ser antològica, si tot segueix exactament igual com fins ara, malgrat que el president del Consell Comarcal del Maresme assegura que l'acord està a prop. Aquest dimecres els grups amb representació al Parlament participaran en un debat a Mataró Ràdio a les 19.20 del vespre per parlar d'aquesta qüestió. Veurem si hi ha més diferències entre els partits del govern i els de l'oposició (com seria lògic) o més aviat les dificultats continuen en el si del tripartit.

Bandera controvertida... però unitària

2008-04-20T03:36:00.000-07:00

Imatge de la bandera diumenge al matí. Foto: J. S.

Els mataronins que dissabte a la tarda es passejaven per la plaça de Santa Anna assaborint ja l'ambient preSant Jordi es miraven encuriosits i amb certa sorpresa com es duia a terme l'acte d'hissada de la bandera catalana que s'ha col·locat al bell mig d'aquest espai, al rovell de l'ou de la ciutat. Molts d'ells desconeixien que l'hissada de la senyera era la plasmació gràfica d'un acord polític sorgit arran d'una proposta d'un grup de l'oposició, Convergència i Unió, i concretament del seu cap de files Joan Mora -aquesta és gairebé una iniciativa personal seva-. Una proposta que es va tirar endavant perquè va comptar amb el suport de tota la resta de formacions polítiques, sense excepció (tot i que la CUP i ERC hi van votar a favor sense entusiasme) en el transcurs del ple del passat mes de setembre. Alguns a més pensavan, erròniament, que la hissada de la bandera era un acte convocat amb motiu del Sant Jordi però que dijous que ve l'ensenya es retiraria i es mostraven encara més sorpresos quan se'ls informava del contrari: que la nova senyera ha arribat per quedar-se en aquest indret. Altres, finalment, es mostraven contrariats pel cost que té la instal·lació del màstil i la bandera, més de tres mil euros, afegint aquella idea de què "es podien haver emprat per altres necessitats més peremptòries".

La instal·lació d'una bandera catalana en el centre històric de la ciutat és una d'aquelles accions que sobretot serveixen per encendre les guspires de l'etern debat identitari que es viu a Mataró com a la resta de poblacions d'aquest país nostre, condemnat eternament a una certa dicotomia de la qual no és capaç d'esmunyir-se. Precisament, encara que pugui semblar contradictori, la instal·lació d'aquesta bandera -consensuada, amb el suport de tots els grups polítics- potser podrà començar a resoldre aquesta qüestió, sempre i quan els que només senten la bandera espanyola com a pròpia no rebin aquesta nova ensenya amb irritació (que també podria ser).

Tot plegat, també cal dir-ho, prové d'una situació absurda. Al mes de setembre Joan Mora va portar a debat aquesta proposta sabedor que molt difícilment el govern li donaria el vist-i-plau, bàsicament perquè a l'electorat del PSC el preocupen molt poc la presència de senyeres a la plaça de Santa Anna. Però els socialistes -i els seus aliats, a ERC ja li va bé- van sorprendre Mora donant-li suport... perquè no fos dit i no els pogués acusar per tant d'antipatriotes. Així va néixer "el consens de la bandera". Un consens que, malgrat tot plegat, cal subratllat que és saludable: és una bona notícia que tots els grups municipals -per una vegada a la vida- s'hagin posat d'acord amb una qüestió simbòlica. Mai no hi ha un acord respecte les banderes que haurien d'onejar a l'Ajuntament -òbviament la qüestió és si hi ha d'haver l'espanyola o no, sobretot en dates assenyalades- i per això l'acte de dissabte és políticament rellevant, perquè fins i tot la Candidatura d'Unitat Popular hi va votar a favor en el seu dia. Sembla estrany per obvi, però al final la senyera -la senyera i prou- és l'únic que aconsegueix ajuntar una part significativa del país, cosa que d'altra banda en el carrer és natural i sostingut per una immensa majoria.

Veure posts de l'alcalde Joan Antoni Baron, Joan Mora (CiU) i Ramon Bassas (PSC).

Presidirà Joan Antoni Baron la Diputació de Barcelona?

2008-04-14T15:42:00.000-07:00

Els darrers dies, arran de la necessària dimissió de Celestino Corbacho com a president de la Diputació (no pots ostentar aquest càrrec si no ets regidor), s'ha posat sobre la taula la possibilitat que l'actual alcalde Joan Antoni Baron sigui qui el substitueixi. En principi tothom suposava que seria Bartomeu Muñoz, home fort del PSC al Barcelonès nord i alcalde de Santa Coloma de Gramenet, el que succeiria Corbacho, ja que actualment és ja el vicepresident primer de l'òrgan supramunicipal. Però el secretari d'organització del PSC, el totpoderós José Zaragoza, va deixar caure dilluns que tan Baron com Josep Mayoral, alcalde de Granollers, serien magnífics relleus de Corbacho.

Sembla poc probable que Joan Antoni Baron consolidi la seva posició i realment passi a portar les regnes d'aquesta potent estructura de poder, però de totes maneres és significatiu que un home amb tant predicament dins el PSC com José Zaragoza citi amb tanta claredat l'alcalde de Mataró com el possible nou president de la Diputació. El socialisme mataroní mai no ha pintat gran cosa en el si del socialisme català: ni Joan Majó es pot dir que fos ministre perquè s'impulsés des de Mataró -la seva trajectòria anava més enllà- ni tampoc es pot dir que l'antecessor de Baron, Manuel Mas, acabés al Congrés dels Diputats per haver destacat en el conjunt d'alcaldes socialistes del país. Que Zaragoza citi ara Baron és un bon auguri respecte el futur de l'actual batlle de la ciutat, el futur del qual podria passar perfectament per altres administracions més enllà de la capital del Maresme.

Santa Maria com a símptome

2008-04-07T14:31:00.000-07:00

Banderoles commemoratives del mil·lenari de Santa Maria. Farola de la plaça Granollers.

El 25 de març van començar amb una Missa Solemne i de forma oficial els actes de celebració del mil·lenari del primer document que esmenta l'existència de la parròquia de Santa Maria de Mataró. Això no vol dir que la comunitat cristiana no existís abans però s'ha agafat la data com el naixement oficial de la parròquia.

Aquest era un aniversari conegut per tota la ciutat des de feia temps. I des dels anys noranta i hi havia la idea -entre molta gent de l'àmbit religiós i cultural de la ciutat- per posar-se la data del mil·lenari, el 2008, com a fita perquè el temple més antic de la ciutat estigués restaurat i rehabilitat. A mitjans de la dècada passada des de la parròquia de Santa Maria i sota l'impuls de mossèn Josep Colomer, el rector anterior a Joan Barat, es va crear una comissió que vetllaria per tal que aquest objectiu es fes realitat. Es va encarregar un projecte de reforma a tres arquitectes de la ciutat i es van començar a cercar els fons econòmics necessaris per dur a la realitat aquest faraònic projecte.

Avui, més de deu anys després, el balanç de la feina d'aquesta comissió no és petit però tampoc satisfactori. S'han restaurat la Capella del Sagrament, la Capella de Sant Josep i algunes teulades de l'edifici, però el gruix de la restauració està encara per fer (un vuitanta per cent, segons l'arquitecte Agàpit Borràs). I està per fer no pas perquè no se sàpiga com obrar sinó perquè cap institució -fins fa quatre dies- no s'ha començat a posar les piles respecte aquest projecte. En resum: Santa Maria no està restaurada perquè ningú se n'ha preocupat, amb l'excepció de la rectoria i els feligresos de la parròquia i el Museu Arxiu de Santa Maria. Ni el Bisbat, ni la Generalitat, ni l'Estat ni tampoc l'Ajuntament de Mataró han cregut en el projecte de restauració fins fa quatre dies. El bisbat s'ha excusat sempre assegurant que no té capacitat econòmica per participar en una operació d'aquestes característiques, Jordi Pujol quan era president de la Generalitat va respondre clarament respecte qui havia de restaurar Santa Maria recordant el lema del mil·lenari "Mataró restaura Santa Maria" (s'entén, oi?), l'alcalde Manuel Mas va tenir durant anys una posició refractària a la qüestió i a l'Estat ni socialistes ni populars han mogut mai un dit per l'església mare dels mataronins.

Que Santa Maria no estigui restaurada a dia d'avui és, doncs, un fracàs com a ciutat. En els darrers tres anys les coses s'han començat a moure: la Generalitat va oferir pagar la meitat de la restauració, l'Ajuntament sembla que està disposada també a aportar una quantitat però falta encara que la resta d'institucions (també les privades) es mullin definitivament per Santa Maria. Falta que tot això es posi en solfa sota l'impuls de l'Ajuntament, vèncer velles reticències de forma definitiva i començar a assumir compromisos. No hi haurem estat a temps pel mil·lenari però si la cosa va de dècades i segles... no vindrà de tres o quatre anys més. Que així sigui.

Senyals de fum des del Tecnocampus

2008-03-31T11:02:00.000-07:00

La marxa de Ricard Bonastre com a màxim responsable tècnic del projecte Tecnocampus es convertirà, si tot va com preveu el govern municipal, en una anècdota en la història d'aquesta voluminosa iniciativa. La presidenta de la Fundació que regeix el projecte, la regidora Alícia Romero, ha actuat amb celeritat i ha resolt en menys d'un mes el buit deixat per Bonastre (el nomenament d'un nou director al Patronat de Cultura després de la marxa de Rafa Milan va trigar gairebé mig any en completar-se, per exemple). El substitut del fins ara energètic director serà Antoni Uix, mataroní, que els darrers vuit anys ha estat gerent de la universitat de Vic i al llarg de la seva trajectòria ha estat vinculat a l'escola Pia Santa Anna de Catalunya. Així ho han avançat avui els informatius de Mataró Ràdio.

A més, amb aquest recanvi al capdavant del faraònic projecte, el govern municipal ha emès -o així s'entén des de Convergència i Unió- un senyal de consens amb la resta de grups polítics del consistori. En el darrer ple, el govern es va comprometre a fer el nomenament del nou director per aquest sistema, entenent que el Tecnocampus és una aposta massa gran com perquè no tingui el suport de CiU i PP (a la CUP sembla que ningú li hagi consultat res). Però és que resulta que el nom d'Antoni Uix, vinculat amb Convergència i Unió, va aparèixer -entre d'altres fonts- de la boca de Joan Mora, el cap del grup municipal de CiU, amb el qual l'alcalde Joan Antoni Baron manté una relació gairebé inexistent (almenys amb el seu cap de grup, Joan Mora). Per tant, la decisió de nomenar Uix com a nou màxim responsable tècnic del Tecnocampus s'ha d'interpretar també com una maniobra política que busca calmar l'ambient entre els dos grans partits de la ciutat, molt caldejat arran de l'afer Can Fàbregas i el denominat Cas Bassas. Caldrà veure ara si la direcció política del Tecnocampus ajuda Antoni Uix en la seva nova tasca.

La judicialització de Can Fàbregas

2008-03-23T18:10:00.000-07:00

Malgrat que l'arribada del Corte Inglés està pràcticament assegurada així com el trasllat de la nau de Can Fàbregas, el cas Can Fàbregas (que seria una altra cosa ben diferent) no para de generar novetats. En el darrer ple, com apuntàvem a l'anterior post, el regidor de la CUP Xavier Safont-Tria va anunciar que la seva formació aniria als jutjats perquè aquests els donin la raó (o no, és clar) respecte una suposada irregularitat que hauria comès el govern municipal amb el preu de l'aprofitament d'unes finques de l'Illa de Can Fàbregas.

L'anunci suposa un pas més en l'escalada de tensió entre govern i oposició en el cas de l'antiga farinera però també aporta una clarificació que en aquests moments és absolutament necessària. Des de fa mesos les acusacions que la plataforma Salvem Can Fàbregas i l'oposició ha llençat sobre el govern han estat això, acusacions basades en opinions legítimes i a vegades en qüestions fefaents (per exemple que hi havia una relació innegable de parentiu entre part dels expropietaris de Can Fàbregas i el regidor d'Urbanisme). Però tot i que el nivell del creuament de foc era immens semblava que ningú tindria prou coratge com per entrar en un nou terreny, en el de la judicialització de l'afer. Ara la Candidatura d'Unitat Popular diu que s'hi entrarà tantes vegades com faci falta (dilluns el membre de la CUP Joan Jubany va dir que la formació hi podria anar també perquè entén que el govern ha incomplert el Pla Especial del patrimoni arquitectònic).

És bo que tothom posi les cartes sobre la taula. I que la CUP, ben assessorada per un bufet vigatà, ensenyi clarament les seves i aposti per tancar definitivament la partida. Que s'hagi arribat a l'extrem d'anar als jutjats és llastimós des d'un punt de vista polític, perquè vol dir que els nostres representants no han estat capaços d'arribar a un acord, però és també per aplaudir perquè significa superar una etapa en què les acusacions, les mitges paraules, les mitges veritats... s'havien convertit en habituals a La Riera 48. Ara (qui diu ara diu d'aquí un any) un jutge dictarà sentència. I serà en contra o a favor del govern. Inapel·lable. És hora de sortir definitivament de l'atzucac.

Un resum de les generals... en clau local

2008-03-22T11:46:00.000-07:00

Ens havia quedat al tinter fer l’anàlisi dels resultats de les passades generals en clau local. Òbviament no es tracta d’extreure cap conclusió d’aquestes dades, simplement comparar-les amb els resultats de les formacions a nivell de Catalunya i en relació a les passades municipals.Abans que res recordar que Mataró va votar el 9 de març de forma molt semblant a com ho va fer el conjunt de Catalunya: els cinc partits amb representació van repetir a la capital del Maresme les posicions que van ocupar a nivell català: PSC, CiU, PP, ERC i ICV. També -igual que al conjunt del país- PSC, CiU i PP van millorar el seu percentatge de vots i el número de paperetes mentre que ICV i ERC van perdre percentatge i vots.

A Mataró, igual que a Catalunya i Espanya, el PSC va guanyar amb claredat obtenint 27.470 vots (el 2004 en va treure 26.823) en el que són uns resultats històrics, en percentatge els cinquens millors de la seva trajectòria des de les generals de 1977. Els socialistes van demostrar que són una autèntica roca a les generals, on obtenen sempre millors resultats que en el conjunt de Catalunya (en aquesta ocasió han tret a la capital del Maresme el 46,02 per cent dels vots, mentre que a Catalunya han tingut gairebé un punt menys, el 45,3 per cent). Mataró actua amb el PSC, doncs, d’una forma semblant a com ho fa a les ciutats de la primera i segona corona metropolitana.

Els socialistes van doblar en paperetes el seu immediat competidor, Convergència i Unió, que va mantenir la segona posició amb onze mil nou cents vots (el 2004 van ser 12.875, gairebé mil vots menys). En relació a Catalunya, els nacionalistes mataronins van sumar una dècima més que en el conjunt del país. El segon lloc de CiU a Mataró es veu amenaçat seriosament pel Partit Popular, que el dia 9 es va situar a només set-centes paperetes de CiU (els populars en van treure en total a Mataró 11.162, tres cents menys que el 2004). En relació a Catalunya els populars han tret tres dècimes més a Mataró que en el conjunt de Catalunya, ja que a casa nostra han augmentat tretze dècimes mentre que la candidatura de Dolors Nadal només ho ha fet vuit dècimes.

Com a quarta força ha quedat Esquerra Republicana, amb 3.400 vots (molt lluny dels 8.266 vots del 2004), i en cinquena Iniciativa per Catalunya Verds, amb 3.029 paperetes (el 2004 en va treure 4.184). A Catalunya els republicans han perdut vuit punts i a Mataró set, mentre que pel que fa a ICV els ecosocialistes a nivell català han perdut nou dècimes i a la capital del Maresme la sagnia és encara més fatídica, amb gairebé 1,30 per cent de vots menys que les generals de 2004. Resumint: dels cinc grans partits tots excepte ICV han tingut a Mataró millors resultats que les seves respectives formacions a nivell català. Com a dades de segon ordre apuntar que Ciutadans-Partido de la Ciudadanía va obtenir cinc cents vots, perdent la meitat de sufragis respecte les municipals de l’any passat. I parlant de partits petits, Els Verds-Alternativa Ecologista (capitanejats pel mataroní Josep Lluís Freijoo) ha obtingut només 252 vots, gairebé mig miler menys que 2004, quan en va obtenir 678.

Comparació amb les municipals
Si fem l’altre exercit anunciat i comparem els resultats de les generals amb els de les passades municipals (i tenim en compte que la participació va ser del 46 per cent versus el setanta per cent d’ara, sis mil vots menys) ens adonarem que el PSC i el PP continuen tenint seriosos problemes per portar a votar els electors que si que mobilitzen a les generals (a Baron el van votar 13.675 persones, a Zapatero 27.000; a Paulí Mojedano el van sufragar 5.626 mataronins i a Rajoy onze mil). Grosso modo es pot dir que la meitat dels electors del PP i el PSC es queden a casa a les municipals.

Si seguim en aquesta fins a cert punt absurda comparança veure com CiU també es beneficia d’un plus a les generals –ha obtingut quatre mil vots més, a les municipals en va treure 8.343 i ara gairebé dotze mil- i que ERC i ICV també obtenen aquest petit plus, més en el cas d’ERC que en el d’ICV: 3.407 versus 2.438 en el cas d’ERC i 3.029 versus 2.545 en el cas d’ICV. Vist en percentatges el PSC té dotze punts més a les generals (46,02) que a les municipals (34,48), CiU té un punt menys a les generals (19,99) que a les municipals (21,04), el PP quatre més a les generals (18,7) que a les municipals (14,19), Esquerra Republicana mig punt menys a les generals (5,71) que a les municipals (6,15) i ICV més d’un punt menys a les generals (5,07) respecte les municipals (6,42).

Les coses, doncs, a les municipals els van millor a ICV, CiU i ERC, per aquest ordre. Malgrat la crisi que ha travessat (o que travessa encara ICV a nivell local) els ecosocialistes són qui sembla tenir un vot més en clau local (segurament alguns vots que a les municipals van anar cap a l’abstenció o cap a la CUP aquest cop han tornat a la formació excomunista). Els altres partits podríem concloure que es mouen més en dinàmica nacional.

De totes maneres, segurament la conclusió d’aquesta recerca... és pensar que val més no comparar pomes amb peres.

P.D: Per cert, us recomano consultar una pàgina web que acaba de néixer -El pati Descobert- on un grup de joves politòlegs i apunten les seves reflexions. Hi participa l'amic i excel·lent periodista Toni Rodon.

El Mataró Bus amplia circuits i Can Fàbregas va als jutjats

2008-03-14T10:06:00.000-07:00

Els regidors del consistori mataroní van protagonitzar ahir dijous dia 13 un dens ple en el qual, com és habitual –malgrat no sempre es noti-, per un cantó es van prendre decisions transcendents per la vida dels mataronins i per l’altre es van produir uns quants debats polítics al voltant de qüestions que han estat notícia els darrers dies a casa nostra. Entre aquelles coses que transcendiran l’àmbit estrictament polític hi ha l’aprovació del plec de clàusules del concurs per a escollir la nova concessionària del servei de Mataró Bus, que tindrà una vigència de deu anys prorrogable a cinc més. Unes clàusules que inclouen l’arribada a nous punts de la ciutat com els polígons industrials, les zones d’oci o els barris en construcció així com la millora en l’eficiència del servei. S’estableix, per exemple, que no pot haver-hi una distància de més de tres-cents metres entre el lloc on viu un ciutadà i una parada del Mataró Bus. Els grups de l’oposició es van mostrar en general favorables al plec de clàusules tot i que finalment CiU hi va votar en contra perquè no s’atén la seva reclamació de separar el cotxe de control del trànsit de la concessió del servei i la CUP perquè no esta d’acord en l’externalització de cap servei municipal.

L’altra afer clau que es va aprovar en el darrer ple és l’aprovació de dues modificacions legals –el pla de millora urbana de la illa 6 de Can Fàbregas i la modificació del Pla General urbanístic a la zona del carrer Biada- que permetran l’arribada del Corte Inglés a l’espai que ocupa l’antiga farinera, una fàbrica que definitivament serà desmuntada i reconstruïda a la cantonada del carrer Biada amb Tetuán. Es posava així el punt i final a un recorregut jurídic que dura gairebé tan com l’afer mateix de Can Fàbregas, que ha monopolitzat les sessions plenàries en les seves darreres tretze convocatòries. Davant d’aquesta decisió de caràcter definitiu, la Candidatura d’Unitat Popular va aixecar el to de les seves acusacions anunciant que portarà als jutjats un seguit de suposades irregularitats comeses per l’Ajuntament en unes finques de la illa de Can Fàbregas en el sector de Ronda Barceló. La CUP, denuncia –entre d’altres coses- la venda a meitat del preu de mercat i a l’empresa municipal PUMSA de l’aprofitament d’aquests terrenys. Unes irregularitats que la regidora de Serveis Centrals, Montse López, es va afanyar a desmentir. Després de molts mesos de debat polític, doncs, l’afer de Can Fàbregas entrarà en la via judicial de la mà de la CUP. L’oposició al projecte de trasllat de l’antiga farinera es va posar de manifest de nou amb la presència al Saló de Sessions d’una vintena de membres de la plataforma Salvem Can Fàbregas, els quals aixecaven cartells demanant que l’edifici es mantingui en el seu emplaçament. En relació a Can Fàbregas i l’urbanisme en general, tots els grups municipals excepte Convergència i Unió van aprovar inicialment el reglament del Consell Assessor Urbanístic Municipal, un nou òrgan participatiu però no vinculant que vol ajudar a donar una imatge més transparent de la gestió en aquesta matèria per part del govern.

Com és també habitual, les discussions de caràcter estrictament polític van centrar un bon gruix considerable de la sessió plenària. Entre els afers més destacats dos de relacionats amb la policia local: l’obertura d’un expedient disciplinari al cap de la policia local per conduir amb un índex d’alcohol a la sang que triplicava el permès i l’amonestació a dos policies locals pel cas del cadàver aparegut en un cotxe estacionat al dipòsit de vehicles municipal. Pel que fa a la primera qüestió, l’alcalde Joan Antoni Baron s’hi va referir per primera vegada públicament i es va mostrar molt decebut per l’actitud del cap de la policia, Joan Francesc Giménez Cernuda. Amb tot, Baron va emplaçar la resolució definitiva del cas al resultat de l’expedient disciplinari que se li ha obert a Cernuda. Pel que fa al cas de la persona apareguda morta en un cotxe aparcat en el dipòsit de vehicles municipal, el regidor de Via Pública Oriol Batista va anunciar que el sistema informàtic s’ha modificat perquè no pugui tornar a ocórrer un cas com aquest i va negar que el govern vulgui ara donar la culpa del succés als dos policies que han estat amonestats per no haver seguit correctament els protocols necessaris.

L’altre debat que va consumir gairebé enterament la primera hora de ple va sorgir arran de les dues propostes presentades en relació a l’assassinat per part d’ETA, el divendres anterior, d’un exregidor socialista a Arrasate, al País Basc, una procedent dels grups del govern i l’altre de la CUP. En aquest punt hi ha haver una novetat significativa protagonitzada per la formació independentista: la formació independentista, que fins ara havia “rebutjat” els atemptats i “condemnat totes les violències”, va fer un pas més apropant-se a la resta de grups i va condemnar explícitament l’atemptat de la banda terrorista. De totes maneres, la proposta presentada per la CUP incloïa referències inadmissibles per la resta de grups respecte, per exemple, les “forces d’ocupació espanyola”. Finalment el ple va aprovar amb el vot en contra de la CUP la proposta dels grups del govern mentre que el redactat alternatiu proposat pels independentistes només va rebre el suport de l’únic regidor de la formació, Xavier Safont-Tria. En aquests primers compassos es van viure moments de tensió quan membres de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía van aixecar-se del lloc on seien entre el públic mostrant uns cartells que criticaven aquells que no condemnen la violència -en referència a la CUP- malgrat que en aquesta ocasió la formació independentista si que ho va fer.

La marxa de Ricard Bonastre com a màxim responsable tècnic del projecte Tecnocampus o la situació de punt mort en la negociació del conveni col·lectiu que hi ha entre Institut Municipal d’Educació i els professors de l’ens van ser altres punts d’un ple que es va acabar –només- a la una de la matinada, un horari prou prudent tenint en compte les darreres cites al Saló de Sessions de La Riera 48.

Generals... però en clau local

2008-03-02T13:53:00.000-08:00

Les eleccions de diumenge que ve, òbviament, són uns comicis generals, a nivell d'Espanya. El que s'escull, doncs, queda molt lluny dels municipis i més quan les competències de les autonomies i dels ens locals són cada cop més nombroses. Això no vol dir que les competències estatals no afectin casa nostra; és clar que si, només cal pensar en la Llei de la Dependència que ha aprovat el Congrés en el transcurs d'aquesta legislatura. Però tothom entén que els mataronins no voten pensant en quins projectes durà a terme l'Estat a casa nostra perquè cada cop, de projectes específics, n'hi ha menys (queda la tercera fase del Passeig Marítim, per citar-ne algun). La qüestió és que, de totes maneres, els resultats de les eleccions també tindran una lectura local. Una lectura en relació al 2004 i una altra comparant els resultats amb les darreres municipals. Fins i tot hi haurà qui intentarà extrapolar les dades d'uns comicis a uns altres i, usant aquella frase de "si aquests resultats els traiéssim a les municipals...", intentaran fer creure que tenen l'alcaldia a tocar el 2011. Quines són, doncs, les expectatives dels diferents partits a nivell local?

PSC. El PSC difícilment podrà repetir els magnífics resultats de 2004, amb 26.000 vots sota el braç, en un context de vot útil contra el PP. El seu límit són els vint mil vots que va treure l'any 2000. Menys d'això és un fracàs pels homes de Ramon Bassas i hauria de ser motiu d'anàlisi al sisè pis de la plaça de les Tereses. Els socialistes, sortosament, no compten amb cap efecte local a l'hora d'anar a votar diumenge, tot i que l'executiu de Joan Antoni Baron presenti ara mateix una situació si més no galdosa.

CiU. En les eleccions generals sembla que els grups nacionalistes i especialment CiU ho tinguin més cru del compte, però el cert és que CiU ha estat sempre la segona força també en aquests comicis. L'any 2000 va treure catorze mil vots i el 2004 -amb un context hiperpolaritzat- 12.875 sufragis, només mil tres cents vots més que el Partit Popular. El principal repte pels de Joan Mora és seguir ostentant aquest segon lloc als comicis generals i que no els passi com a les europees on els populars ja els van superar el 2004.

PP. En el cas del Partit Popular caldrà veure si l'aposta per Ruiz Gallardón -que va obrir la campanya catalana a Mataró- i el sector centrista del partit que ha fet a nivell mataroní el cap del grup municipal Paulí Mojedano és compartida per la militància i els votants, un cos electoral que va respondre el 2004 amb onze mil sufragis a les urnes i amb dotze mil el 2000, l'any de la majoria absoluta. Menys de deu mil vots, per tant, serien un seriós avís pels populars i un senyal que l'aposta per persones com Gallardón no és compartida. Els populars haurien d'aspirar a donar el "sorpasso" i superar CiU per primer cop en unes generals, però no sembla el més probable a hores d'ara.

ERC. En el cas d'Esquerra Republicana, els independentistes busquen recuperar la quarta posició en el panorama local que havia ostentat des de les autonòmiques de 2003 fins les municipals de 2007 quan, malgrat els fluixíssims resultats d'ICV, els ecosocialistes van situar-se com la quarta força més votada. Per tant, entenent que difícilment podran repetir els excel·lents 8.266 vots del 2004, el repte d'Esquerra és no baixar dels quatre-cinc mil vots als quals és difícil que remunti ICV.

ICV. Finalment, els ecosocialistes tenen com a horitzó superar -encara que sigui per poc- el llistó dels tres mil vots, per treure's el mal gust de boca que suposa per a ells haver tret només dos mil cinc cents vots a les darreres municipals, on van patir l'escissió d'Esquerra Unitària però sobretot una sagnia de vots cap a la Candidatura d'Unitat Popular. Menys de tres mil vots seria un seriós correctiu per la jove executiva liderada per Sergi Morales, que ha col·locat Jordi Merino -possible alcaldable- com a número 22 per Barcelona. El fet que la CUP i l'Alternativa Vecinal no es presentin a les eleccions espanyoles els afavorirà, amb tota probabilitat.

Ciutadans. Aquestes eleccions serviran també per dilucidar si formacions com Ciutadans-Partido de la Ciudadania pinten alguna cosa en àmbit local, o fins i tot els novels de Unión, Progreso y Democracia, que també s'estan organitzant a nivell local. A priori les eleccions espanyoles haurien de ser un bon camp de batalla per aquestes formacions no nacionalistes -o nacionalistes espanyoles- i un resultat minso però notable les ajudaria a remuntar el vol.

Recuperar la confiança

2008-02-26T16:26:00.001-08:00

Aquests dies, a La Riera 48, tothom -govern i oposició- està en campanya. El govern governa -només faltaria- tot i que el ritme de convocatòries de premsa i d'actes públics ha baixat notablement. Segurament perquè els polítics necessiten temps per a la campanya però també perquè saben que tots aquells anuncis que es facin en clau local durant el període electoral quedaran fortament insonoritzats. Al govern l'arrencada electoral li ha anat com aigua de maig, després que la setmana passada li esclatés el darrer escàndol, el Cas Giménez Cernuda, agreujat per l'error de designar com a redactor de l'expedient del cas a la persona que havia defensat el cap de la policia local després d'haver estat enxampat conduïnt amb tres vegades més d'alcohol permès a la sang.

Sort n'ha tingut, doncs, de la campanya, perquè el govern està nerviós. L'inici de mandat -un moment clau per engegar projectes que requereixen almenys la resta de la legislatura per a desenvolupar-se- està sent negatiu, rocambolesc, amb dificultats greus per mantenir la relativa frescor que Baron va exhibir durant la campanya de les municipals. L'alcalde necessita cohesionar el seu equip i exigir-li resultats per prendre la iniciativa i treure's de sobre l'oposició, que l'hi té posat l'alè al coll. L'anunci que Mataró comptarà amb un espai tancat per acollir grans concerts i fires d'envergadura dut a terme de forma gairebé secreta per la presidenta de l'IMPEM Alícia Romero -ho va escriure a la revista del Saló Boda- podia haver estat un bon revulsiu en aquest sentit.

Baron necessita marcar de nou l'agenda i recuperar la confiança perduda amb la ciutadania. I fer-ho ja, perquè des de fa massa mesos la pauta li han marcat els altres. Aquest no és un bon auguri per a la legislatura.

Tornada complicada per a Oriol Batista

2008-02-19T07:49:00.000-08:00

Com si el govern municipal no hagués tingut les darreres setmanes prous problemes en afers de caràcter "ètic i estètic", ahir el diari digital capgros.com posava en coneixement de la ciutadania una altra notícia que pot esquitxar la pretesa transparència de l'executiu liderat per Joan Antoni Baron. Resulta que fa més d'un mes, el passat 15 de gener, la Guàrdia Urbana de Barcelona va enxampar el cap de la policia local de Mataró, Joan Francesc Giménez Cernuda, conduint per l'Avinguda Diagonal amb un índex tres vegades més gran que el permès d'alcohol a la sang. Giménez Cernuda ho va comunicar posteriorment al regidor Oriol Batista, reincorporat oficialment la setmana passada com a edil de Via Pública, i també a l'alcalde Joan Antoni Baron, que es devia posar les mans al cap en conèixer la notícia. Una vegada més la gravetat de l'afer no està exactament en el que ha passat sinó en la mala imatge que tindrà a partir d'ara la policia local a l'hora de recomanar als conductors locals que no superin el límit d'alcoholèmia permès. Com podrà Oriol Batista reclamar als mataronins que siguin prudents en aquest sentit si el màxim càrrec policial ha demostrat que no ho és? Tal com s’ha recordat en el Cas Bassas, a més de ser honrada la dona del Cèsar ho ha de semblar-ho. I gairebé que ens atreviríem a dir que en el cas del cap de la policia local, encara més.

Més enllà de la qüestió personal de Joan Francesc Giménez Cernuda és evident que el govern municipal rep un nou gerro d'aigua freda per culpa de la conducta d'un dels seus funcionaris de més rang. És, a més, el segon gerro d’aigua freda, que rep el govern municipal en menys d’un any en l’àmbit policial. En l'anterior ocasió va ser per culpa de l'aparició del cadàver d'un jove mataroní dins el dipòsit municipal de vehicles, la presència del qual ningú havia advertit. L’afer, com ahir el del cap de la policia local, va aparèixer en tots els mitjans nacionals i estatals. Llavors el responsable polític de l'àrea era Ramon Bassas, el que ha estat "a la picota" políticament parlant els darrers mesos pel cas de Can Fàbregas. Per malaltia d'Oriol Batista, Bassas havia recuperat provisionalment les competències de Via Pública des del mes de juny fins a principis d'aquesta setmana, just quan s'ha sabut la notícia relacionada amb Giménez Cernuda.

Sort n'ha tingut Bassas de no haver d'assumir aquest nou escàndol, que hauria acabat definitivament amb la seva credibilitat política. I desgràcia ha tingut Oriol Batista de reincorporar-se just en aquest moment, en què el seu màxim responsable tècnic -el cap de la policia local- podria haver de deixar el càrrec. Batista, per si fos poc, també té revolta a la companyia d'autobusos; ahir ja va reconèixer a Televisió de Mataró que hi ha una vaga encoberta dels treballadors per un conflicte intern amb l'empresa concessionària. El recuperat regidor de Via Pública, però, és conegut per la seva capacitat d'assumir situacions crítiques de forma sòbria: ho va demostrar en el seu primer mandat, el 99-03, quan era regidor de Sanitat i Serveis Socials amb el cas de la legionel·losi a Cerdanyola i els problemes amb la gossera municipal.

La revenja (Política a Sang Freda II)

2008-02-10T10:26:00.000-08:00

Baron aixeca el dit en el transcurs del ple de dijous. Foto: Romuald Gallofré (capgros.com)

Des del ple municipal del mes de gener, que va tenir lloc el dijous dia 10, l’alcalde Joan Antoni Baron no havia volgut fer cap referència ni al Cas Bassas ni en general al tema de Can Fàbregas tot i la polèmica desfermada després que es fes pública la relació de parentiu entre el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas i dos dels expropietaris de la nau, oncles materns seus. S’esperava, per tant, que aquest passat dijous, al ple, Baron prengués la paraula i es posiciones respecte tot plegat. I així va ser, tot i que les coses no van anar exactament com la majoria esperava.

Sense sorprendre a ningú, Baron va tancar files des de l’inici del ple amb el seu primer tinent d’alcalde, regidor d’Urbanisme i primer secretari del PSC. No hi va haver ni una ombra de dubte respecte això. La sorpresa va venir a la segona part del debat sobre el Cas Bassas, ja quan ens trobàvem a l’equador de la sessió plenària: Baron –ho ha reconegut ell diverses vegades- és un home geniüt, impulsiu. Sap mantenir la calma, quan convé, evidentment, però si el punxen -si el punxen fort- el més probable és que esclati. Doncs dijous Baron va esclatar: Joan Mora va insistir en preguntar-li qui més sabia la relació de parentiu entre Bassas i els expropietaris de la nau una i altra vegada i en una seqüència en què alguns veuen una rèplica a escala local del famós “tres per cent” de Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya, l’alcalde va assegurar que entre els presents a la sala hi havia altres persones que coneixien la vinculació de Bassas amb els expropietaris de la nau de Can Fàbregas. I que per tant, qui estigués lliure de culpa, que tirés la primera pedra, com resa la cita bíblica.

Baron, de fet, va fer això, tirar la pedra, el que passa és que al cap de mig segon va decidir amagar la mà, fent cas de la dita popular. Va insinuar claríssimament una idea per retractar-se’n al cap d’uns segons i va obrir la caixa dels trons venint a dir que moltes altres regidors –de l’oposició- tenien parentiu amb els oncles materns de Bassas. Quan Joan Mora, cap del grup de CiU, li va demanar que concretés les seves paraules Baron encara va relliscar una mica més: “Podria assenyalar ara mateix amb el dit a qui m’estic referint, però no ho faré”. L’alcalde, que poca estona abans demanava recuperar la credibilitat democràtica perduda en el cas de Can Fàbregas, va actuar en aquell moment més com el líder del seu partit que no pas com a responsable institucional. Els presents al ple es van quedar amb cara de pòquer, sobretot perquè en aquells moments el regidor de CiU Marcel Martínez s’havia absentat de la sala, cosa que Baron va recordar per dues vegades. Per què? Doncs resulta que Martínez –fill de l’històric dirigent democristià local Santi Martínez- havia actuat com a advocat amb els oncles de Bassas (de manera que coneixia tot l’afer, encara que per secret professional no el podia explicar). De qui parlava Baron, per tant? De Marcel Martínez? D’un altre regidor de CiU? De regidors d’altres grups de l’oposició?

La incògnita no es va aclarir fins força estona després de l’acabament del ple. En els passadissos de l’Ajuntament pocs minuts després de la sorprenent reacció de Baron ja es rumorejava que l’alcalde es referia a Francesc Masriera, que havia comès “el pecat” d’estar casat 25 anys enrera amb una de les filles d’un dels oncles materns de Bassas. El propi Bassas va aixecar la llebre quan en acabar el ple es va dirigir a Masriera i, segons va relatar l’endemà a Mataró Ràdio el cap del grup de CiU Joan Mora, li va reclamar gairebé que li donés les gràcies per no haver explicat l’antiga relació de parentiu. El divendres al matí, però, l’alcalde encara es va fer l’orni respecte la qüestió en la roda de premsa posterior al ple. Amb cara sorneguera va dir als periodistes que repassessin les seves notes i els va animar a investigar els intríngulis de les famílies mataronines de “tota la vida”. Els companys de capgros.com van ser els primers a revelar la incògnita, de forma magistral.

Divendres a la tarda, els reporters locals, convertits en Sherlock Holmes per un dia, tenien ja resolta una de les qüestions que havien quedat a l’aire després de les paraules de Baron al ple. Però n’hi havia una altra que al vespre els companys de Televisió de Mataró van esbrinar. L’alcalde va dir en el ple: “Hi ha hagut i hi ha relacions de parentius” entre altres membres del ple i propietaris de l’illa de Can Fàbregas. La primera insinuació anava per Francesc Masriera, però per qui anava la segona? Doncs ni més ni menys que per Xavier Safont-Tria, el regidor de la CUP, la sogra o la tieta del qual sembla que també tenen alguna propietat a la zona. El portaveu i home fort de la CUP, Joan Jubany, no va ni confirmar ni desmentir aquesta darrera insinuació en declaracions al 24 hores de l’emissora de televisió privada.

Volent-ho o sense, l’alcalde Baron s’ha situat en un terreny que no li pertoca, el de les insinuacions més o menys malicioses respecte les quals justament es mostra escandalitzat quan es refereixen a Bassas. Joan Antoni Baron s’ha deixat portar per la seva vena més “guerrera” i s’ha posat en camisa d’onze vares, en un atzucac del qual ja veurem com se’n surt a partir d’ara. Amb aquest moviment, Baron ha optat per la venjança –política, però venjança al cap i a la fi-: si tu m’acuses, jo t’acuso a tu; una revenja planificada com a pla B en el cas que la pluja d’insults i insídies sobre Ramon Bassas no cessessin en pocs dies després que es conegués el parentiu del regidor d’Urbanisme amb els expropietaris de la nau. Com que no va ser així i la tempesta no va amainar –com era d’esperar, d’altra banda-, Baron va decidir desenfundar l’espasa i treure l’as que tenia amagat a la màniga, implicant la resta de la classe política en el “fangar” del Cas Fàbregas. Una manera d’actuar errònia, exempta de visió estratègica, que no presagia res de bo respecte el futur d’aquest “culebrot” en què s’ha convertit l’arribada de Corte Inglés a la ciutat i el trasllat de l’antiga fàbrica a davant d’on és actualment per fer-ho possible.

El més calent és a Cultura

2008-02-04T15:29:00.001-08:00

L'exregidor de Cultura Jaume Graupera i l'actual responsable de l'àrea Sergi Penedès en un debat a la nova escola Anxaneta durant la passada campanya electoral.

El regidor de Cultura Sergi Penedès va acudir ahir diumenge a la darrera sessió de la temporada dels Pastorets de Mataró, en la visita de cortesia que tradicionalment el regidor de l’àrea ofereix a aquest temple del “matarócentrisme”, un dels llocs clau que l’edil de cultura s’ha de guanyar si vol portar a bon port la seva gestió. Quan la presidenta de la Sala, Imma Llorens, va saludar la seva presència hi va haver un silenci asèptic, com si els presents encara no el coneguessin massa. De fet, tot i que el nou regidor de Cultura s’ha passejat força per la ciutat –amb alguna inexcusable absència, com a la sessió inaugural de la darrera Mostra de Cinema- el fet és que les persones del ram encara no coneixen massa al regidor d’Esquerra Republicana, i encara menys al nou director del Patronat, el discret Josep Pena.

Aquesta és, segurament, una qüestió que amb el temps es resoldrà. Però alerta perquè el temps no ho cura tot, en general les busques corren en contra de Penedès. Han passat ja gairebé vuit mesos des de les eleccions i algunes qüestions estan sobre la taula com si fos el primer dia. El cas més flagrant: el propi Patronat de Cultura. Sergi Penedès, de fet, és president del Patronat Municipal de Cultura però sense que aquest organisme s’hagi constituït. El món cultural està pendent de si el Patronat es converteix en un Institut de Cultura o en una altra fórmula jurídica. En aquest cas el nom si que fa la cosa i per tant cal mirar-s’hi bé abans de fer un canvi com aquest, però de totes maneres el que salta a la vista és que portem més de mig any en què els mecanismes de participació en aquest àmbit no existeixen. I això no pot ser.

Penedès, doncs, ha de definir amb urgència l’eina de gestió de la cultura a nivell municipal (i com lliga això amb l’àrea de promoció de la ciutat, també). Però més important que això és saber què vol fer amb la cultura de la ciutat. A punt de complir el vuitè mes al capdavant de Cultura, encara és una incògnita quin és el discurs de fons del nou regidor. No queda clar si Penedès és més liberal –més partidari de la presència d’actors privats- que Jaume Graupera, si hi ha una aposta més inclusiva de l’art –sembla més aviat que no- ni si el component nacional propi d’ERC primarà en alguna activitat organitzada des d’aquesta àrea més del que ho feia abans –tampoc sembla que hi hagi d’haver novetats en això-. Cal saber què vol Penedès i si l’exregidor de Cultura Jaume Graupera va dir que preferia la “pluja fina” a les grans tempestes, ara necessitem saber quin és el leiv motiv del nou edil.

A nivell més prosaic, de moment Penedès no ha aconseguit revertir precisament la mala imatge que Jaume Graupera va crear-se entre els grups culturals de la ciutat. Precisament en relació a això els darrers dies Penedès ha hagut de traginar la primera gran pedra del mandat: les crítiques del Comitè de Crisi de Carnestoltes per l’aparició o no d’en Pellofa a la Rua i els actes de Carnaval. L’aposta de Penedès –no organitzar des del poder públic una crítica contra el poder públic, una idea bastant absurda en què havia caigut l'Ajuntament en temps pretèrits- és correcta, però li ha faltat claredat i valentia per defensar-la. Si Penedès creu que el Carnestoltes ha de superar personatges com en Pellofa, també hauria de ser clar des d’ara mateix.

Un sector tradicionalment enemistat amb el president del Patronat de Cultura és el dels artistes. Aquest és un col·lectiu difícil ja que els seus integrants han estat sempre dividits en dues grans tendències: la socialista i la “psuquera”. De vessant republicana sortosament no n’hi ha i Penedès hauria d’aprofitar-ho: és el primer regidor de Cultura des de la represa democràtica que pot actuar amb les mans lliures en aquest terreny. No té cap obligació amb ningú i aquest és una oportunitat d’or. Cada dia que passa, però, Penedès perd una possibilitat de guanyar-se’ls. També cal actuar ja en aquest sentit i donar una resposta urgent a la qüestió del Fons d’Art Local, així com resoldre el malestar que hi ha per part d’alguns d’ells amb el centre contemporani de Can Xalant.

Cultura no és Serveis Centrals i al capdavant li cal un responsable llest i àgil. A Penedès se li acaba d’escapar el Fons Català Roca però sembla que pot tancar en breu un acord amb l’Arxiu Miralles i hi ha pendent la qüestió del Museu Bassat. Ca l’Arenas té moltes dificultats per connectar amb la població local però acaben d’aparèixer uns Amics del centre que li poden resoldre la papereta. Ha incorporat ja algunes novetats en actes senyera com la Cavalcada de Reis o la Crida a la Festa Major, però té el repte de mantenir Les Santes com una celebració de qualitat i no de quantitat. Acaba de renovar el conveni de la Casa de la Música Popular però té el Cruïlla de Cultures que se li ha estat a punt d’escapar a alguna altra ciutat del litoral català. Per a fer front a tot això, a més, Penedès té també dificultats en el govern: el republicà ha de batallar perquè l’alcalde Baron deixi de portar la direcció cultural del govern –acostumat com ho està per culpa de la gestió de Graupera en l’anterior mandat-.

Sergi Penedès té doncs molta feina al davant. Segurament massa. I a hores d’ara l’únic que es pot dir és que el més calent… és a Cultura.

Cas Bassas: calma després de la tempesta

2008-01-26T10:16:00.000-08:00

La millor prova de la magnitud de l'episodi viscut a finals de la setmana passada en el que ja se'n pot dir Cas Bassas -la revelació del parentiu entre el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas i dos expropietaris de la nau de Can Fàbregas- és l'estat de shock que s'ha viscut aquesta setmana entre la classe política local. La web de la Plataforma Salvem Can Fàbregas ha estat pràcticament inactiva i els seus responsables no han afegit cap novetat a la trama i tan el Partit Popular com Convergència i Unió han mantingut una actitud tranquil·la al llarg d'aquests set dies. Només la CUP, amb una roda de premsa el passat dimarts, va intentar posar més llenya al foc amb unes enginyoses declaracions del seu líder a l'ombra, Joan Jubany, on traçaven una comparança entre el cas que ens ocupa i les famoses paraules de l'expresident Maragall sobre el suposat cobrament de comissions il·legals d'un tres per cent a les empreses contractades per Convergència i Unió durant el mandat d'aquesta formació al capdavant de la Generalitat: "El govern municipal que formen PSC, ICV i ERC tenen un problema, i aquest problema es diu vuit mil per cent", va dir Jubany, elaborant un càlcul sobre l'increment del preu de la finca propietats dels oncles de Bassas entre que aquest era seu i fins que es va vendre a l'Ajuntament.

Aquesta setmana qui ha guardat un estrany silenci és l'alcalde Joan Antoni Baron. Res apunta que ni tan sols pensi ni en la possibilitat de sacrificar el seu home de confiança -i primer secretari del PSC, l'home que el va ajudar a guanyar el pols intern amb l'altra aspirant a succeir l'exalcalde Manuel Mas, Pilar González-. Però des del moment en què Baron no s'ha referit en cap moment a la qüestió durant set dies, sembla que no les tingui totes i insinua una posició dubitativa al respecte. És sens dubte un silenci que no l'ajuda en la tasca de suggerir un lideratge fort i decidit al capdavant de la ciutat. Qui no ha guardat silenci, formalment, és el partit de Baron i Bassas, el PSC, que mitjançant la secretària d'organització, Montse López, va efectuar a mitja setmana un comunicat de suport al primer secretari local. Un comunicat, però, que no treu que alguns elements del partit a nivell local estiguin en desacord amb la gestió política de Bassas en tot l'afer de Can Fàbregas. El candidat de CiU, Joan Mora, va arribar ahir divendres a assenyalar als informatius de Mataró Ràdio una crisi interna al PSC local per tota aquesta qüestió, una crisi que segons els nacionalistes s'estaria encara incubant però que podria explotar en els propers dies.

Mentre tot això passava, els que no han perdut pistonada són els socis de govern del PSC: Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Republicana. Les dues formacions -la primera molt més que la segona- han intentat sucar pa en l'afer i han reclamat a Bassas que deixi anar algun dels barrets que ostenta com a regidor d'Urbanisme. Segons ha transcendit, Ramon Bassas podria deixar de presidir el Consell del Patrimoni Arquitectònic, un càrrec sense importància política però que fa de mal exercir després de les diferents polèmiques al voltant de la nau de Can Fàbregas. Així, s'apunta que aquest podria ser el minso preu polític a pagar per part de Bassas i el PSC per poder sortir airosos de la situació. Alguns membres d'Esquerra Republicana deuen pensar per a ells que al regidor d'Urbanisme li sortirà molt barata la crisi política i que en canvi al seu excap de files Toni Civit una qüestió molt menor el va catapultar fora del govern municipal. La injustícia de la política, sobretot quan un govern està tan numèricament desequilibrat com el tripartit local, amb nou vegades més de regidors de PSC que d'ICV i ERC.

Política a sang freda

2008-01-19T09:54:00.000-08:00

Ramon Bassas s'ha situat les darreres setmanes a l'ull de l'huracà de la política local mataronina. A la fotografia, ahir divendres durant la roda de premsa per respondre les acusacions de la plataforma Salvem Can Fàbregas sobre el seu parentesc amb dos expropietaris de la nau. Foto: R. Gallofré (capgros.com)

L’escena política local està convulsionada des de fa setmanes per una batalla política sense quarter i de primera magnitud, amb una grau d’acarnissament entre els implicats que poques vegades s’ha donat des de la represa democràtica a la capital del Maresme. Es tracta del duríssim enfrontament que està tenint lloc entre la plataforma Salvem Can Fàbregas més els grups de l’oposició (capitanejats per CiU) i el govern municipal, concretament en la figura del regidor d’Urbanisme i veritable home fort del govern Ramon Bassas. Des de la Plataforma i aquests partits hi ha el convenciment absolut que el tripartit local governa fent servir males arts, fregant els límits de la legalitat, i que davant d’això algú ha de posar remei a aquesta situació. És una percepció que el membres del tripartit local haurien d’estudiar a fons perquè sens dubte té unes certes bases, però que també sens dubte està relacionada amb una certa fatiga d’uns determinats sectors en veure que els ciutadans –encara que cada cop votin menys- segueixen donant la confiança majoritàriament al PSC (i ja van 29 anys).

Però anem als fets. Seguint la tònica de les darrers setmanes els dos últims dies s’ha desfermat una nova polèmica consistent en què dos oncles materns de Bassas van ser accionistes de la societat propietària de la nau de Can Fàbregas fins que aquesta es va vendre a l’Ajuntament l’abril de 2007. Bassas va comparèixer ahir en roda de premsa per anunciar que va assabentar-se d’aquesta circumstància fa escassament un any i que la va posar immediatament en coneixement del secretari municipal, el qual li va aconsellar no participar en cap més votació que fes referència a Can Fàbregas, com Bassas sembla que així va fer. Per intentar demostrar la seva innocència, el regidor d’Urbanisme va arribar a repartir ahir als periodistes presents a la roda de premsa un document on s’especifica la seva situació patrimonial actual, una pràctica a la qual no s’havia arribat mai a l’Ajuntament de Mataró.

El darrer esdeveniment ha fet que s’estigui arribant a una situació límit, un punt de no retorn: Bassas no podrà aguantar un altre escàndol com aquest. La Plataforma i els grups de l’oposició han aconseguit que Bassas –i òbviament Baron, el qual ha avalat des del primer moment el seu home de confiança- estigui sota sospita política, ara ja de forma permanent. Ho han fet, de forma absolutament legítima, però amb una duresa com dèiem inusitada a casa nostra, on fins fa poc els polítics dels diferents partits tenien una història de lluita comuna a l’esquena que generava una dialèctica govern-oposició més suau. Davant d’aquesta situació l’opció més fàcil i lògica per al PSC seria retirar Bassas. Però és que Bassas, a més de regidor d’Urbanisme, és el primer tinent d’alcalde en el govern i el primer secretari del PSC. La seva sortida del govern seria considerada una capitulació total, de manera que aquesta possibilitat ni tan sols s’ha posat sobre la taula. Per tant tot apunta a què el PSC es vesteixi amb el trajo d’esgrima i surti a plantejar batalla als adversaris, això si, de la mateixa manera que els seus adversaris. “A sang freda”, que diria el convergent David Madí. En tot cas, si la crema de Bassas continua, des del sisè pis de la plaça de les Tereses els socialistes semblen disposats a rostir-se amb ell.

Tirin per on tirin, l’alcalde Joan Antoni Baron i el regidor d’Urbanisme Ramon Bassas farien bé d’admetre que les darrers setmanes no han estat capaços de representar suficientment (és extremadament difícil, també cal dir-ho) allò de que “la dona del Cèsar, a més de ser honesta, ha de semblar-ho”. En les dues polèmiques sorgides darrerament arran de Can Fàbregas –l’afer del manifest apòcrif i el parentesc entre Bassas i dos expropietaris de la Nau- el govern efectivament ha estat capaç de demostrar que no s’ha comès cap il·legalitat via informes del secretari però en canvi no ha sabut transmetre una imatge d’honestedat del tot concloent. Així, setmana rere setmana –i ja en van unes quantes- l’embolic es va fent gran i sembla no tenir aturador.

Així les coses, com diuen en castellà, la única previsió per les properes setmanes és que com a mínima la tempesta al voltant de Can Fàbregas i Ramon Bassas es mantindrà com a mínim instal·lada amb la mateixa violència que aquests darrers dies. Els propers capítols de tot plegat seran la resposta que donin les instàncies oficials al recurs de reposició interposat per CiU després de la negativa del govern d’investigar les irregularitats del manifest sense signar dels sis presidents d’associacions de veïns i la petició de CiU de decretar la nul·litat d’aquells acords sobre Can Fàbregas amb els quals el regidor d’Urbanisme hagi tingut a veure.

Veurem, doncs, com continua la batalla i qui és capaç d’aguantar més, si l’aliança que formen la Plataforma i els partits de l’oposició o Ramon Bassas i el govern municipal. La resta tan sols és un pròleg.

Una caixa... com la ciutat que la va veure néixer

2008-01-10T15:25:00.000-08:00

Aquest mes de febrer la Caixa d'Estalvis Laietana celebrarà el seu 145è aniversari, una efemèride que cal no menysvalorar tenint en compte que és la segona caixa més antiga del país després de la de Sabadell. Coincidint amb aquesta data, aquest dimecres Caixa Laietana va fer la inauguració de la seva nou seu central al carrer Pablo Iglesias, al polígon industrial del Pla d'en Boet, on han arribat els darrer treballadors a finals de 2007. Una impressionant seu de 32.000 metres quadrats, amplíssimes oficines, amb algunes rellevants obres d'arts i que genera la sensació que l'entitat bancària és una de les més importants del país, com va dir el conseller d'Economia Antoni Castells només arribar a l'acte. Una seu, però, on hi ha problemes de cobertura de mòbil a la seva planta baixa, que no té adaptada l'entrada principal als minusvàlids -ahir es va instal·lar una rampa provisional per fer el fet davant les exigències del GIMM- i en la qual la majoria dels treballadors treballen sota terra, sense llum natural i sense accés a Internet. Tres autèntiques capgrossades que fan pensar en què Caixa Laietana és ben bé una caixa mataronina, capaç de sortir-se dels reptes més difícils -mantenir-se un segle i mig segur que ho és- i de protagonitzar els ridículs més sonats -com quan es va produir el conegudíssim rififí a la ara ja antiga seu central de la plaça de l'Ajuntament-.

L'acte d'inauguració també respirava una mica això, aquesta mena de poca traça que sovint ens caracteritza als mataronins, aquesta dificultat de saber quedar bé quan tenim visites, aquest poc savoir faire... Anem als exemples. Els convidats: n'hi havia sis-cents, entre els quals la cantant canetenca Roser (?) però no tots els regidors de l'Ajuntament (al de Cultura mataroní, Sergi Penedès, se'l van deixar). La primera part de l'acte: es descobreix una placa commemorativa, els Capgrossos aixequen una torre (?) i es fa un passeig per les instal·lacions, cap discurs. El tracte als mitjans: quan si que es fan els discursos, ja al Palauet Cabañes d'Argentona, els mitjans hem d'enginyar-nos-les com podem per enregistrar el so dels que van prendre la paraula; ningú havia pensat en preparar una taula perquè els periodistes hi poguéssim endollar les gravadores com es fa en qualsevol acte polític de relleu. Els discursos: parla el director general, el president de l'entitat, el màxim responsable de caixes d'estalvi a nivell mundial, el conseller Castells... i l'alcalde de la ciutat que va veure néixer l'entitat no diu ni mu (i ni sembla que s'immuta, per cert). El dinar (que comença tocades les quatre de la tarda): mig miler de persones però pràcticament cap treballador de l'entitat que, malgrat les bones paraules del director general Pere Antoni de Dòria, sembla ser que són bandejats un dia si i un altre també de cites com aquestes.

En resum: un acte que se'ls va fer massa gran als responsables d'organitzar-lo. Una trobada que va mantenir un to solemne, correcte, fins a cert punt prestigiós però on hi va haver una sèrie d'errades pròpies d'empreses que tenen com a lema "qui dia passa any empeny". En el fons, però, carregar les tintes cap a la pròpia Caixa Laietana no és del tot just, perquè l'històrica entitat d'estalvis no és res més que el reflex del que a vegades és encara la pròpia ciutat. Una ciutat que ha sigut històricament emprenedora en el cas del tren i del tèxtil, que podria esculpir el seu nom entre les grans ciutats de Catalunya i liderar la comarca del Maresme, que té una gran capacitat de treball com recorda dia si i dia també el nostre alcalde... però que, per timidesa o per estupidesa -o per les dues coses alhora-, no acaba de fer mai aquestes coses. Una ciutat de "si però que no", sense una clara ambició de futur, que necessita creure's a si mateixa d'una vegada mitjançant iniciatives particulars, col·lectives, privades... que l'ajudin a sortir d'un cert ensopiment en què s'ha vist abocada les darreres dècades. Una ciutat que busqui l'excel·lència, no només "anar tirant de la rifeta".

P.D.: Segons avancen avui els informatius de Mataró Ràdio a partir d’aquest gener només podran accedir a la biblioteca de la Caixa Laietana al carrer d’en Pujol els socis de l’entitat bancària. Els que hi vulguin seguir accedint hauran d’obrir un compte corrent encara que sigui amb una petita dotació econòmica si és que no en disposen actualment. L’entitat, amb fama d'escanyapobres, fa així un pas enrera respecte la política de portes obertes que ha caracteritzat aquest espai històricament. Una autèntica llàstima que Caixa Laietana, que tantes coses ha fet en el camp educatiu i cultural, tiri per la borda un dels seus millors actius: haver fet de biblioteca pública quan no n'hi havia cap d'aquesta titularitat a la ciutat.

Com ens guanyarem la vida els mataronins el 2008?

2007-12-30T07:38:00.000-08:00

Més que hora de fer balanç, el final del 2007 i l'inici del 2008 són un bon moment per reflexionar sobre el futur econòmic de la ciutat. Fa uns anys, en relació a això, l'exalcalde Manuel Mas ens va deleitar amb una d'aquelles meravelloses frases seves: "Els mataronins no sé de què viuen, però viuen bé". Mas, en el fons, reflectia una mena d'estat d'ànim propi dels mataronins -allò de "qui dia passa any empeny" a vegades semblava que algú ho hagués inventat per nosaltres-. La gent "feia una mica de tèxtil", tenia una "botigueta", muntava una "fabriqueta"... i s'anava guanyant la vida, fent "la viu viu", trampejant una mica com podia. Ara, però, la situació ha canviat. Les feines de baix valor afegit associades al tèxtil han saltat de continent i ara es fan a l'Àfrica i a la Xina. Els treballadors que es dedicaven a aquests menesters s'han hagut de recol·locar, sobretot les dones, en altres feines, i d'altra banda el sector serveis ha tingut una pujada espectacular, un increment tan notable que els del Gremi d'Hostaleria diuen ara que no troben cambrers ni entre els immigrants per assumir tota la demanda que tenen (els baixos sous segurament hi deuen tenir a veure). Des dela crisi dels anys 93-94 i gràcies al miracle protagonitzat pel sector de la construcció durant més d'una dècada, però, hem anat retardant la resposta a la pregunta clau, que no és altre que: "Com ens guanyarem la vida els mataronins en el futur?".

Quan se li pregunta això al govern municipal les respostes, a dia d'avui, són dues. La gran aposta de futur és el parc tecnològic Tecnocampus, amb una inversió de seixanta milions d'euros, un espai físic on s'han d'agrupar empreses i universitats al voltant del concepte de noves tecnologies. L'altra aposta -amb un dring comarcal, en aquest cas- és la Televisió Digital Terrestre, l'anomenat canal públic de TDT que impulsen tretze ajuntaments del Sud i Centre de la comarca liderats per Mataró. A això, eventualment, hi podríem sumar projectes com el Museu Bassat, sense ubicació especificada encara, junt amb el nou Museu de la Ciutat, que ha d'anar a Can Marfà.

Una primera qüestió és si aquests iniciatives municipals estan o no ben encarades. En el cas del Tecnocampus, els partits de l'oposició i les associacions del sector han denunciat repetidament la lentitud del projecte, que porta incubant-se ara farà nou anys. I sobretot que l'Ajuntament ha rebaixat el llistó respecte les empreses que s'han d'instal·lar en el futur espai del Rengle (ara sembla que hi podran ser empreses que "usin" les noves tecnologies, no que "siguin" de noves tecnologies). La posada en marxa del Tecnocampus 1.0 a Vallverich és una bona notícia pel que suposa de cristalització del projecte, però respecte el parc tecnològic hi ha encara instal·lada una sensació de que "el més calent és a l'aigüera". El finançament, per exemple, no està clar com es farà a l'espera que la Generalitat trenqui el seu mutisme respecte la qüestió i anunciï definitivament la seva implicació.

En el cas de la TDT, l'alcalde Baron darrerament ven el projecte com una iniciativa de comarca i com una plataforma tecnològica. Pel que fa al primer, veurem si realment una televisió que per començar no es veurà a tot arreu on caldria podrà cohesionar una comarca tan desmembrada com el Maresme. Pel que fa a l'altra qüestió costa entendre perquè l'Ajuntament de Mataró, que és qui talla el bacallà en aquest assumpte, ha contractat els serveis de l'empresa barcelonina Lavínia -coneguda per produir gairebé tots els productes comunicatius dels ajuntaments socialistes de l'àrea metropolitana- per a tirar endavant els continguts del canal. Si la TDT ha de generar al seu voltant un pool àudiovisual a la ciutat el més normal no hauria estat contractar els serveis d'una productora local com ara Televisió de Mataró? Una televisió a qui d'altra banda Baron s'ha compromès per activa i per passiva a mantenir malgrat ell posi en marxa un altre canal? I més qüestions: per què l'Ajuntament permet que sota el seu paraigües -malgrat no sigui decisió seva- es precaritzi la feina dels professionals de la comunicació d'aquest nou canal públic de TDT, que seran autèntics mileuristes? No havíem de generar ocupació de qualitat, en el futur econòmic de la ciutat?

A banda de saber si aquestes dues iniciatives estan ben encarades, l'altra gran pregunta és si amb tot això n'hi ha prou. El cap del grup municipal del Partit Popular, Paulí Mojedano, ha criticat diverses vegades Joan Antoni Baron perquè aposti pràcticament en solitari pel Tecnocampus com a gran projecte de futur de la ciutat. "No podem posar tots els ous a la mateixa cistella", diu Mojedano sovint. La seva formació proposa crear una indústria al voltant del sector del mar, entre altres idees (de moment el govern ha anunciat la construcció d'un nou hotel, però res més). Xavier Safont-Tria de la CUP fa esment en una entrevista que es difondrà demà a l'Informatiu Vespre de Mataró Ràdio de les energies renovables com un sector en què Mataró es podria posicionar aprofitant els espais que té lliures de construcció. Joan Mora, des de CiU, ha apuntat darrerament la possibilitat de portar una universitat privada al Tecnocampus perquè el projecte guanyi gruix en estudiants. Tres propostes concretes que Baron, com a mínim, hauria d'estudiar amb deteniment. Perquè aviat, senyor Alcalde, haurem de saber com ens guanyarem les garrofes el 2008... i en endavant.

Can Fàbregas: cas tancat

2007-12-25T05:05:00.000-08:00

Tal com havia promès, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas s'haurà menjat els torrons amb la satisfacció d'haver acomplert allò que ell mateix s'havia autoimposat: enllestir abans de Nadal el dossier Can Fàbregas, després d'uns llargs onze mesos en què la qüestió ha estat el leiv motiv dels mitjans de comunicació locals setmana rere setmana. La proposta definitiva és ja sabuda: fer desaparèixer la fàbrica del seu actual emplaçament per deixar pas al Corte Inglés i traslladar-la pedra a pedra a l'altre cantó del carrer, a tocar del carrer Tetuán. A banda d'haver de moure realment la fàbrica (la Generalitat ho exigeix), el govern municipal accepta també traslladar la xemeneia de l’antiga farinera, cosa que no es contemplava quan es va presentar l'estudi del trasllat el mes d'octubre. Una picada més a l'ullet per acontentar els sectors més patrimonialistes, que es remata recordant que el govern municipal catalogarà una nova nau que fins ara no ho estava, la de Can Minguell. Tot plegat, asseguren des del govern, sense que costi un euro més als ciutadans, perquè la pròpia empresa/es que exploti/n la nova Can Fàbregas en pagarà la construcció. Com dèiem fa uns mesos, “La imaginació al poder”.

El procés haurà conclòs sense que hi hagi hagut cap terrabastall en el si del govern -a diferència de la part inicial de la crisi comandada per l'exregidor Arcadi Vilert, amb amenaces d’expulsió tan per a ERC com per a ICV- i després d'una ronda de converses amb diferents agents implicats, un cicle que segons Ramon Bassas ha constat de 25 trobades. El govern ha volgut esborrar la imatge de que no escolta els ciutadans, pròpia de l'època de Vilert, una idea que vol reforçar ara amb la creació d'un Consell Assessor d'Urbanisme pel 2008. Una altra cosa és que realment escolti i que actui en conseqüència, evidentment.

Apuntem dues conclusions que es poden extreure de tot el procés amb la voluntat d’extreure algunes lliçons d’aquesta crisi:
-El soci majoritari del govern municipal, el PSC, canvia els seus plantejaments polítics en funció de les pressions dels socis i de plataformes puntuals. Durant aquests onze mesos, l'alcalde Joan Antoni Baron i el nucli dur del PSC al govern ha variat com a mínim tres vegades de criteri: primer volia tirar a terra la fàbrica perquè s’entenia que l’arribada del Corte Inglés era més important que la preservació d’aquest patrimoni, després va acceptar construir una rèplica de l’antiga farinera perquè la fàbrica mereixia ara si ser conservada i finalment ha admès traslladar-la peça a peça perquè així ho exigeix la Generalitat. Aquests canvis de criteri s’han anat succeint no per les reaccions de l’oposició sinó de la plataforma Salvem Can Fàbregas i dels socis del govern, sobretot d’Iniciativa per Catalunya Verds, que en alguns moments ha amenaçat amb plantar-se. Els criteris polítics –i això tan pot ser positiu com negatiu, cadascú que ho jutgi-, doncs, han anat variant en funció de les circumstàncies.

-El patrimoni de la ciutat no és intocable. El catàleg del Patrimoni Arquitectònic, i així es contempla en el document, no és estàtic sinó que les peces que en formen part es poden catalogar i descatalogar si el ple ho aprova i la Generalitat hi dóna el vist-i-plau. Arran de l'afer de Can Fàbregas s'ha perdut una mena de virginitat respecte aquesta qüestió: a partir d'ara queda clar que tot és possible de plantejar dins els propis límits del Catàleg. Una altra cosa és que després es tiri endavant o la Generalitat ho permeti.

A banda d’aquestes dues conclusions, l’afer ha portat també conseqüències polítiques. Per començar, la Candidatura d’Unitat Popular segurament no hauria entrat a l’Ajuntament sense el que ha passat al voltant de l’antiga farinera. La CUP, que ha participat activament en la plataforma Salvem Can Fàbregas, va saber canalitzar amb gran habilitat el descontentament respecte la política de patrimoni del govern municipal que molts tenien i que històricament havia recollit Iniciativa per Catalunya Verds. Aquesta formació, precisament, tot i que pot fer gala de la influència que ha jugat en la resolució del conflicte –si no fos per ICV la fàbrica hauria anat a terra- ha viscut un nou trencament intern que va quedar ben visible en la manifestació de fa deu dies quan l’expresident local i excap del grup municipal Toni Guirao va participar de la convocatòria. Un cop més, ICV ha viscut el seu etern debat entre pragmàtics i conservadors, un debat inherent segurament a la pròpia dinàmica dels ecosocialistes.

I encara una altra conseqüència. Més enllà de partits polítics, el lideratge de Jesús Nieto com a màxim responsable de la Federació d’Associacions de Veïns té des de fa deu dies una amenaça relativament seriosa també arran de l’afer Can Fàbregas. Els presidents de sis associacions de veïns de la ciutat, alguns dels quals anaven en les llistes del PSC, van aparèixer en roda de premsa curiosament el mateix dia de la darrera manifestació de la Plataforma criticant durament el posicionament proPlataforma exhibit durant tota la crisi per la direcció de la Federació. Ho van fer a títol individual i segons sembla sense el suport de les seves respectives juntes, però aquesta era la seva manera de declarar la guerra a Nieto i d’intentar erosionar la seva presidència. Veurem com evoluciona aquesta qüestió també relacionada amb Can Fàbregas.

El 2007 s’acaba doncs i amb ell, si no hi ha sorpreses d’última hora, un afer que s’ha dilatat excessivament en el temps i que de ben segur marcarà la governació de la ciutat en els propers anys. Pel que s’ha decidit i per com s’han anat prenent aquestes decisions. El temps dirà.

ICV davant Can Fàbregas

2007-12-16T15:30:00.000-08:00

L'expresident local d'ICV, Toni Guirao, l'exregidora de CiU Maria José Recoder i el cap del grup municipal de CiU Joan Mora durant la manifestació de Can Fàbregas d'ahir dissabte.

El dia que, a principis de curs, el grup municipal d'ICV va organitzar una roda de premsa sense concretar-ne el motiu, al sisè pis de la plaça de les Tereses -seu del PSC local- van saltar les alarmes. Temien que Toni Guirao aparegués públicament anunciant el desmarcament d'ICV de la postura del govern respecte Can Fàbregas. Finalment la cita amb els mitjans era justament per anunciar la sortida de l'Ajuntament de Toni Guirao, que en en aquell moment va justificar la seva marxa per motius professionals. Era obvi, però, que aquesta no era tota la veritat. Guirao se sentia molt incòmode havent de defensar en públic -ell que ha fet sempre de la coherència un puntal- una cosa que no es creia en privat. Ara, amb la foto que avui el cap del grup municipal de CiU Joan Mora penja al seu bloc, no queda cap dubte d'això: l'excap de grup municipal ecosocialista i successor de Jaume Graupera es va manifestar ahir dins la manifestació convocada per la plataforma Salvem Can Fàbregas demanant que la fàbrica es quedi al seu lloc. Fins ara la seva posició era intuïda, però no pública.

Aquesta setmana justament, els informatius de Mataró Ràdio avançàvem durant el dimecres -després de la reunió que havien tingut els ecosocialistes la nit abans- que ICV s'inclinava cap a donar suport a la proposta de trasllat del PSC. Una posició que han treballat a consciència el tàndem format per Sergi Morales, el nou president local de la formació també en substitució de Guirao, i l'actual cap del grup municipal Quitèria Guirao. Una feina que els ha costat mesos de debat per intentar imposar l'ànima pragmàtica d'ICV -aquella que entén que val més la pena ser al govern encara que només es pugui influir una mica- a l'ànima antiinstitucional de la formació, que a vegades preferiria estar a l'oposició.

Amb el si d'ICV a la proposta de trasllat, ara si, l'afer comença a donar els seus últims titulars. Dijous, cap a les tres de la matinada, el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas anunciava tres coses: que ja s'havia demanat a l'arquitecte Puig i Boltà un projecte de trasllat, que per "moure" Can Fàbregas de lloc no cal descatalogar l'antiga farinera i que el dia 18, demà passat, portaria a la comissió de Serveis Territorials la proposta definitiva davant la resta de grups. Can Fàbregas, després de gairebé un any, començarà abans de Nadal a quedar definitivament enrera.

Manuel Mas i la Corpo
Les afirmacions (insinuacions) que va fer l’exalcalde Manuel Mas en un dels seus darrers posts sobre una possible privatització de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (que ara es diu CCMA) han fet créixer una autèntica polèmica. Els que coneixem en Manuel Mas de fa anys vam entendre que l’interrogant que plantejava ell al final de la seva entrada al bloc no era exactament una proposta, sinó una manera d’entrar a sac en el debat suscitat pel seu company de files Joan Ferran sobre la identitat dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat. Uns mitjans que pels socialistes, que amb això professen un cert sectarisme, tenen un pecat original: ser una criatura pujoliana, que vol dir que van ser creats en els governs de Jordi Pujol com una de les aportacions estrella a la “reconstrucció nacional del país”. Però contra el que diuen ara els socialistes, la veritat és que els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio en general sempre s’han situat en l’espectre polític en l’esquerra més o menys socialdemòcrata i en l’eix nacional clarament entenent Catalunya com la seva nació. Quan manava CiU i quan ha manat el tripartit (o no ens en recordem de la visió ultrapalestina del conflicte al Pròxim Orient?). Una altra cosa és que els comandaments que s’han anat col·locant a l’empresa hagin anat accentuant una tendència nacional això en un sentit o altre... però el cert és que les afirmacions de Joan Ferran quan el màxim director general de l’ens comunicatiu és un socialista de pedra picada com el mataroní Joan Majó i quan hi ha una campanya des dels sectors sobiranistes que critiquen TV3 per ser excessivament espanyolista... semblen pròpies d’una altra època, d’una època superada, de quan a Poble Nou (1994) i a les telenovel·les de TV3 ningú parlava en castellà. O potser és que Joan Ferran ha intentat donar instruccions a algun periodista i resulta que li ha sortit rave? No serà una rabieta d’un dels membres de la prolífica banda dels capitans que governen ara el PSC?

S'ha trencat el consens contra la violència?

2007-12-09T09:49:00.001-08:00

El cap del grup municipal popular, Paulí Mojedano, i el militant de la CUP Joan Jubany conversen distesament al vestíbul de l'Ajuntament en el transcurs d'un ple. Foto: J. S.

Aquesta setmana, en l'àmbit de la política municipal mataronina, serà recordada durant temps: per primera vegada un dels grups presents al consistori -la CUP- no es sumava dilluns passat a una concentració de rebuig contra el darrer atemptat d'ETA, el dissabte anterior al sud de França, que va tenir lloc davant l'Ajuntament. El regidor de la Candidatura d'Unitat Popular -formació que en aquest tema està en la línia dels postulats de Batasuna basca-, Xavier Safont-Tria, es va estimar més no ser present a aquesta trobada que tradicionalment havia comptat amb el consens de totes les forces municipals. I ho va fer perquè, legítimament, creu que aquest no és el camí per acabar amb la situació de violència que es viu al País Basc; de fet des de la CUP s'entén que aquest és un conflicte polític que té una expressió armada i no que simplement un grup terrorista-mafiós es dedica a matar per obtenir uns determinats fins polítics.

La mateixa tarda, davant les preguntes dels mitjans de comunicació, la CUP va convocar una roda de premsa on va anunciar que en el següent ple presentaria una moció alternativa a la què a aquelles hores cuinaven la resta de grups municipals i que condemna explícitament la violència d'ETA. La de la CUP, en canvi, ho evita i diu rebutjar i condemnar "totes les violències" que hi hagi al País Basc, una fórmula que serveix també per criticar la violència que -legalment o il·legalment- pugui practicar l'Estat espanyol a Euskadi. I demana avançar amb decisió cap a la resolució del conflicte basc, en la línia del que acostuma a dir també la formació abertzale nord enllà. La no assistència doncs de Xavier Safont-Tria a la convocatòria i la presentació d'aquesta moció alternativa trenquen la unanimitat que havia regnat fins ara a La Riera 48 respecte aquesta qüestió. Una unanimitat que no era absolut en el conjunt de la ciutadania i que la CUP expressa ara d'una forma clara.

Cal tenir en compte tres elements abans que l’assumpte exploti literalment en el ple de dijous que ve, on segurament no es veuran fotos com la que il·lustra aquest article. En primer lloc cal dir que el tema de la violència no és d'aquells que els actuals dirigents de la CUP agradi de parlar, perquè posicionar-se respecte aquest fet els situa en el cantó dels “violents” quan segurament no s'ho mereixen i això els fa restar enters en el viatge cap a la centralitat i la moderació política que efectuen quan reclamen per exemple un canvi en el finançament de les administracions locals (una qüestió que els propis socialistes porten anys i panys reclamant als seus superiors). En segon lloc cal recordar que la CUP ha fet un hàbil salt en el seu discurs i, a diferència del que fa Batasuna al País Basc, ha condemnat "qualsevol violència, vingui d’on vingui", una manera de plantejar la qüestió amb què segur que la majoria de mataronins estaran d’acord (per més que posar al mateix nivell la força legítima que pugui exercir l’estat –la que és il·legal és una altra cosa- amb la violència d’ETA sigui entrar en un terreny almenys pantanós). En tercer lloc, la posició respecte la violència d’ETA s’ha d’entendre també com un joc d’equilibris interns: la CUP no és un moviment homogeni ni molt menys, en realitat té dins seu com a mínims dos sectors –un procedent de les files de Maulets i el Moviment de Defensa de la Terra i un altre escindit d’Esquerra Republicana de Mataró-, una barreja a la qual cal sumar individus del moviment agrícola, ecologista, de barris o de l’ensenyament públic, com es va veure a la llista de 2007. La seva praxi política bascula entre una ànima més extremista i una de més institucional. Això explicaria que efectuïn la condemna genèrica de la violència alhora que la necessitat de mantenir-se fidels als orígens provoca que no vulguin participar en la condemna explícita d’ETA, posició de la qual han fet bandera històricament.

Fa sis anys, l’ombra d’ETA va passar un dia del mes d’agost per sobre de Mataró: la banda terrorista –terrorista perquè usa el terror per aconseguir els seus objectius, es tracta d’un adjectiu descriptiu- volia atemptar contra l’hipermercat Alcampo, al Mataró Parc. El nom dels quatre regidors mataronins del Partit Popular de llavors va aparèixer després en els papers incautats a una de les persones detingudes com a possibles objectius. Sortosament, Mataró no ha hagut de lamentar mai la mort de ningú per part d’ETA (si fos així segurament el debat tindria un to molt més greu, encara). I a Mataró la gent del PP es parla sense problemes amb la de la CUP, una circumstància que indica l'ambient de respecte que es respira a l'Ajuntament en l'actualitat entre tots els seus membres, com ha de ser. Seria desitjable que, malgrat el xoc de trens que hi haurà dijous entre aquestes dues formacions, es mantingui a la nostra Casa Gran un mínim consens tàcit entre els diferents grups al voltant d'aquesta qüestió. Que almenys consisteixi en evitar convertir aquesta qüestió en una pugna política per veure qui la diu més grossa. Segurament, però, és demanar massa. Dijous ho veurem.

Pendents de la Generalitat i d’ICV

2007-12-02T05:06:00.000-08:00

En l’assumpte de Can Fàbregas, que imaginem que en dos o tres mesos haurà desaparegut de l’esfera pública local, el govern té encara dos problemes per resoldre. El primer, fet públic aquesta setmana, és que el criteri de l’organisme de la Generalitat encarregat de donar el vist-i-plau a la proposta de trasllat –l’enderrocament i posterior construcció de la rèplica- de Can Fàbregas és més dur del que s’imaginaven en un principi els inquilins de La Riera 48. La Generalitat diu que en tot cas el trasllat hauria de ser real, no només legal, simbòlic, i afirma que no es pot descatalogar una cosa que no ha perdut el valor patrimonial que tenia en ser catalogat. A l’edifici de Vidre treballen contra rellotge per trobar una escapatòria a aquesta situació, conscients que el govern municipal podria arribar a obviar la plataforma Salvem Can Fàbregas i el Consell del Patrimoni local, però no la Generalitat de Catalunya, que governen els propis socialistes.

L’altra problema pendent pel sector socialista del govern és aconseguir el vot favorable d’Iniciativa per Catalunya Verds a la seva proposta de resolució del conflicte. Els socialistes han fet servir la seva capacitat dialèctica amb Quitèria Guirao –la persona que considen més creïble dins ICV- perquè convenci “l’interior” del partit sobre la conveniència de donar llum verda a la proposta del PSC, un cop Esquerra ja va anunciar que no faria casus belli de la qüestió. Abans de l’estiu, els ecosocialistes van estar a punt de fer públic un comunicat manifestant una postura contrària al govern en la proposta del trasllat, un document que no va arribar a veure la llum després d’amenaces implítices d’expulsió que els van fer els seus companys de govern socialistes (com en el cas d’Esquerra, just abans de la campanya electoral). I de fet, el dia que va dimitir Toni Guirao com a cap del grup municipal d’ICV, tot just tornats de vacances, els socialistes pensaven que ICV faria pública la seva oposició a la manera en què la regidoria d’Urbanisme ha gestionat l’afer. Va ser un segon ensurt. Ara el sanedrí del govern pot tenir el tercer ensurt o encarrilar definitivament la qüestió.

Visions d'una nit

2007-11-24T04:51:00.000-08:00

Un moment de l'entrega de premis que va tenir lloc durant la nit de l'empresari. Baron i Romero apareixen segon i tercera per l'esquerra. Foto: Marga Cruz.

L'esdeveniment político-social d'aquesta setmana ha estat, sense cap mena de dubte, la segona edició de la nit de l'empresari promoguda des de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica, celebrada dijous a l'Hotel Ciutat de Mataró i amb presència de més de dos-cents comensals. Una cita molt ben preparada i realitzada pels professionals encapçalats per Oriol Burgada, amb vocació de marcar un futur una mica més glamorós pel futur de la ciutat per part de l'IMPEM i on va destacar amb llum pròpia la intervenció de Lluís Bassat, que aviat podrem considerar mataroní d'adopció si fructifiquen les negociacions per portar el seu museu d'art a la capital del Maresme.

La trobada va servir per a moltes coses, de les quals val la pena comentar-ne alguna. La més sucosa: perquè el regidor de Cultura, el republicà Sergi Penedès, conegués l'home que està cridat a revolucionar la cultura de la ciutat, el propi Lluís Bassat. Com és que a aquestes alçades el republica Sergi Penedès no coneix Bassat personalment? Doncs sembla ser perquè en el famós dinar mantingut entre l'alcalde Baron i Bassat al domicili barceloní del segon hi eren també la presidenta de l'IMPEM, la regidora Alícia Romero, i l'home fort del PSC, Ramon Bassas, però no pas Sergi Penedès. Perquè? No se sap, no es contesta. Sembla que, en aquest afer, Joan Antoni Baron vol seguir fent de regidor de Cultura, igual que estava acostumat a l'època de Jaume Graupera (ICV). Mentrestant, alguns líders de l'oposició han estat més en contacte amb Bassat que no pas el regidor de Cultura. Sorprenent.

Més coses. La regidora Alícia Romero, inusualment, va obrir i tancar l'acte, mentre que l'alcalde Baron va fer una intervenció llarga però enmig de l'acte. La responsable de Promoció Econòmica, no feia més que donar cova -encara que no ho vulgui- a les especulacions sobre el seu futur com a possible successora de Baron. Romero va expressar-se d'una forma molt curiosa a la segona intervenció: "Aquesta és la meva visió de la ciutat", va dir cloent el seu parlament i el conjunt de la Nit després d'haver desgranat un seguit d'idees sobre la necessitat per exemple de que les empreses compaginin la innovació des d'un punt de vista tecnològic amb la innovació des d'un punt de vista social. Romero va parlar de la seva visió, no pas de la del govern, posicionant-se doncs clarament com una possible successora de l'actual batlle.

Un tercer element. Lluny dels discursos austers i sobris de Manuel Mas, l'actual alcalde Joan Antoni Baron va marcar distàncies amb el seu anteessor parlant d'ambició, de "tenir visió i de tenir ambició". I ho va traçant una línia imaginària que unia la creació de l'Escola Universitària Politècnica per part de l'alcalde Majó després de la represa democràtica i els dos projectes ambiciosos que ell ha situat a l'horitzó de la ciutat: el Tecnocampus i el canal públic de la TDT del Baix Maresme i el Maresme Central. Una línia imaginària en la qual no apareixia l'actual diputat Mas per enlloc. Definitivament, amb el canvi de Mas per Baron, Mataró va canviar d'alcalde i també de programa polític malgrat que els dos protagonistes estiguin afiliats a la mateixa formació política.

El museu Bassat pot marcar la diferència

2007-11-20T07:25:00.000-08:00

La possibilitat que el Museu d'Art Contemporani de Lluís Bassat s'instal·li a Mataró plana per la ciutat des de fa setmanes després que Llavaneres rebutgés la instal·lació de l'equipament en el seu terme municipal, argüint que li quedava gros. A la capital del Maresme se'n parla i molt, de l'assumpte, també a nivell ciutadà, extrem que passa poc sovint respecte els temes polítics -i aquest ho és, sens dubte-. De moment sembla que hi ha una bona sintonia travada entre l'alcalde Joan Antoni Baron i el publicista Lluís Bassat i el compromís mutu d'estudiar seriosament la possibilitat que el Museu es faci a Mataró, en un lloc per determinar, encara que les ubicacions possibles no són infinites per la grandària del "pastís".

L'alcalde Joan Antoni Baron està davant una oportunitat d'or. Baron va assumir el càrrec el maig de 2004 i per tant ara fa tres anys i escaig que ostenta la vara de batlle, però també és veritat que si l'operació fructifica no se'n començaran a veure els fruits fins cap allà el 2010, el mateix moment on s'haurà de contemplar la materialització de Can Marfà, el nou museu de la ciutat. Doncs si Baron aconsegueix portar a bon port la proposta de Bassat, escriurà unes lletres d'or en les pàgines d'història de la ciutat. Situem-nos. Mataró és una ciutat que, sota el mandat de l'anterior alcalde Manuel Mas, va dedicar-se a fer-se un autèntic canvi de cara a tots els nivells. Quan Baron va agafar el relleu a Mas sabia que l'actual diputat li deixava una ciutat ben teixida, cosida, molt més equilibrada que com se la va trobar i també molt més pròspera i moderna. La tasca de Baron, en canvi, consistia en donar nova vida a aquests indrets i en recuperar-la en els espais antics on s'anava esllanguint. Un nou paradigma de govern, gairebé, on les persones havien de tenir una importància extraordinària. Unes persones que necessiten símbols, referents, marques, elements singularitzadors... i el Museu Bassat pot ser un d'ells, sens dubte. Si Baron triomfa, la ciutat hi guanyarà sencera i ell haurà donat sentit al seu període al capdavant de la governació de la capital del Maresme.

* Després de molts dies d'absència per vacances, entrem de nou a La Riera48. Aquestes absències només seran en casos especials i la meva voluntat és actualitzar el bloc un cop per setmana. Gràcies per llegir-lo.

Bassas aconsegueix encarrillar l'afer Can Fàbregas

2007-10-18T08:53:00.000-07:00

La setmana va començar distreta aquest dilluns amb les acusacions de la plataforma Salvem Can Fàbregas al regidor d'Urbanisme Ramon Bassas d'haver ocultat informació sobre l'informe de Can Fàbregas, que els membres de la plataforma havien pogut consultar a la web d'ICV. El cert és que, a la roda de premsa de dimarts passat, Bassas no va mencionar el cost que costaria mantenir la nau on és ara -entre 600.000 i 900.000 euros s'entén a l'informe, tot i que el govern diu que la xifra s'enfilaria fins 1,7 milions- i va passar directament a comentar el que costaria fer el trasllat. Bassas es va escudar en què de fet l'encàrrec del govern -i això és cert- a PUMSA era fer un estudi de quant costaria el trasllat de la nau, no de quant costaria mantenir la nau on és. L'afer semblava que es tornava a inflar sobretot perquè l'endemà la CUP -emparentada amb la plataforma- disparava a la mateixa diana. El mateix dimarts, però, Bassas -que és dels polítics més astuts de la ciutat- es va reunir amb els membres de la plataforma, va contenir-se i va mostrar la transparència que li reclamaven des de la plataforma.

Excepte aquest petit "conat" d'escalada, el cert és que l'afer de Can Fàbregas -a l'espera del debat intern dins ICV- camina amb tranquil·litat cap a desactivar-se. Convergència i Unió -que va estar a punt de muntar una roda de premsa conjunta amb el govern dimarts passat- i el Partit Popular -que no tenia perquè donar el seu si a la proposta- han estès la mà amb decisió cap al govern municipal per acabar amb l'espectacle encetat des d'abans de les eleccions. A més la setmana passada Esquerra, tot i que de mala gana, va acabar donant el seu suport a la proposta de construcció de la rèplica. Que la cosa va de baixa ho demostra que a l'audiència pública d'ahir dimecres cap dels assistents va mencionar la qüestió.

La imaginació al poder

2007-10-10T15:37:00.000-07:00

Feien broma els responsables municipals sortint de la roda de premsa on es presentaven els resultats de l'informe de Can Fàbregas respecte aquest lema del Maig del 68: la imaginació al poder. La veritat és que sortint de la compareixença el primer que vaig pensar és la gran capacitat d'imaginació i fabulació que han demostrat els tècnics municipals sota la batuta del regidor d'Urbanisme Ramon Bassas, que els ha deixat fer amb la premissa -això si- de "hem de fer a tothom content". I és que l'informe planteja una fenomenal quadratura del cercle: Corte Inglés si, Can Fàbregas també -construint-ne una rèplica i recuperant-ne els elements nobles-, un saló urbà al llarg del carrer Biada, una nova escola als entorns, nous habitatges de protecció oficial... una meravella. El PSC tenia -té, encara- un gran problema respecte aquest afer i proposa una decisió salomònica en la qual tothom guanya, en aquella lògica del "win to win" que descrivia Francesc Teixidó (ERC) durant la campanya, obté alguna cosa. I, com que les assembles d'ICV i ERC necessiten un temps per empassar-me l'esparpèntica proposta de fer una rèplica de la famosa fàbrica, el PSC ha donat als socis de govern dos mesos perquè ecosocialistes i republicans ho digereixin. Mentrestant s'oferirà diàleg a les entitats i als comerciants, consens a la resta de partits... i al final es forçarà una votació que respectarà en un 90 per cent la proposta de l'informe. Realment es demostra que el PSC local és una màquina de poder amb gran capacitat per escapolir-se de situacions complicades com la creada al voltant de Can Fàbregas. Només queda el dubte més profund, que no es resoldrà pas ara: en funció de què pren decisions l'alcalde Joan Antoni Baron? Fins a quin punt les cinc-centes persones que van sortir a la manifestació promanteniment de la fàbrica del passat febrer han fet tombar la balança del costat no previst? El govern és presoner d'onades populars i del políticament correcte a la ciutat? El govern -i bàsicament el PSC- faria bé de pensar-hi.

Pendents de Can Fàbregas

2007-10-07T14:10:00.001-07:00

El món polític local es prepara aquesta setmana per viure un nou episodi -potser no l'últim- de l'afer Can Fàbregas. Dimarts al matí, el president de l'àrea de Serveis Territorials Francesc Teixidó (ERC) i el regidor d'Urbanisme Ramon Bassas (PSC) han de comparèixer a la comissió informativa de l'àrea que presideix Teixidó amb l'informe que indica quant costa traslladar la nau. I s'espera que en base al document formulin una proposta que permeti començar a tancar aquest expedient d'una vegada.

Que l'afer és un mal de panxa pels membres del govern ho demostra un gest de Teixidó a la roda de premsa de valoració dels primers cent dies de mandat. La nova cap del grup municipal d'ICV-EUiA, Quitèria Guirao, va sortir a parlar -sense que ningú li ho demanés- sobre Can Fàbregas: "És l'única cosa que l'oposició ens reclama respecte aquests primers cent dies", va dir, reconeixent que aquest pot ser el primer escull del mandat pel nou govern municipal. Quan va pronunciar el mot "Can Fàbregas", Francesc Teixidó va aixecar les celles externalitzant el nerviosisme existent en el si del govern respecte aquesta qüestió.

Fonts de l'oposició apunten que el govern assajarà alguna fórmula salomònica per acontentar tothom. Ni si ni no sinó tot el contrari. El govern, diuen, no es pot permetre el luxe d'obrir de nou la caixa dels trons sinó que necessita tancar, com dèiem, l'experiment amb la màxima celeritat. De fer passar la qüestió sense massa soroll hi diu molt el fet que dilluns, el dia abans de la presentació de l'informe, el govern presentarà els pressupostos i el Programa d'Actuació Municipal (PAM) de 2008. Una coincidència? Segurament una estrategema més del maquiavèlic govern de la ciutat.

Baron compensa Pilar González amb un càrrec al Tecnocampus

2007-09-28T17:00:00.001-07:00

Pilar González en una imatge d'arxiu. Foto: R. Gallofré (capgros.com).

El món polític mataroní viu aquests dies una petita tempesta després de conèixer-se la contractació fixa per part del Tecnocampus de la persona de Pilar González, exprimera tinent d’alcalde i fins el mes de maig màxima responsable d’aquest projecte, i la contractació d’alguns encàrrecs de l’empresa Mataró Energia Sostenible a la figura d’Arcadi Vilert, exregidor d’Urbanisme del govern municipal. En el segon cas, a més, els rumors indiquen que Vilert podria acabar presidint Aigües de Mataró –companyia que participa a Mataró Energia Sostenible- ja que el fins ara màxim responsable de la competent empresa municipal, Rafael Montserrat, ha de deixar el seu càrrec en breu.

En el cas de Pilar Gonzàlez es tracta d’una decisió presa des del sisè pis de la Casa del Poble de la plaça de les Tereses, el vetust edifici que és la seu del PSC a la ciutat. L’alcalde Joan Antoni Baron volia compensar la petició de sacrifici que li va fer a l’hora de fer les llistes a la seva antiga oponent per succeir Manuel Mas i que ella tan gentilment va acceptar, segura d’haver fet el que li tocava durant setze anys a l’Ajuntament. I tot i que semblava que Pilar Gonzàlez recuperaria la seva feina de mestra d’escola pública –ho va fer abans d’estiu, per molt poc temps- o que se n’aniria a alguna de les empreses privades que sol·licitaven els seus serveis, finalment Joan Antoni Baron –sense comptar massa amb la presidenta de l’IMPEM, Alícia Romero- ha decidit que Pilar Gonzàlez reforci l’staff directiu del Tecnocampus, un projecte que coneix força bé i en el qual ha demostrat capacitat d’interlocució amb empreses i administracions.

El fet és que el màxim responsable tècnic del Tecnocampus és Ricard Bonastre, que des de fa poques setmanes compagina aquest càrrec amb el de cap de l’àrea d’innovació i promoció econòmica -que engloba l’IMPEM, precisament el Tecnocampus i l’Escola Universitària, a grans trets-. Com que Bonastre ha guanyat responsabilitats en el si de l’estructura funcionarial de l’Ajuntament, Baron –entendrit per la lleialtat que li va demostrar Gonzàlez envers ell després d’haver perdut la batalla interna precisament contra el nou alcalde- ha considerat que reincorporar Pilar Gonzàlez serviria per matar dos pardals d’un tret: resoldre el deute moral que havia contret amb ella buscant-li una sortida professional digna i alhora posar més reprise a un projecte que necessita com aigua de maig caps, mans i contactes perquè comenci a esdevenir ara si realitat, perquè el que es pot dir a dia d’avui respecte aquest és que el més calent és a l’aigüera. Els fets diran si “col·locar” ara com a tècnica la que ha estat màxima responsable política del Tecnocampus serà contraproduent pel projecte o si, per contra, servirà perquè prengui cos d’una vegada. Veurem.

Mojedano: "No és fàcil que Rajoy guanyi les eleccions"

2007-09-25T11:47:00.000-07:00

El cap del grup municipal del PP, Paulí Mojedano, és un home heterodox i que no té pèls a la llengua. Si veu difícil que Mariano Rajoy guanyi les eleccions, que José Maria Aznar no va estar encertat del tot en la gestió dels atemptats de l’11-M o que Josep Piqué no cuidava prou el partit i que prefereix Daniel Sirera com a nou líder... surt i ho diu, sense embuts. Fins i tot reconeix un cert estupor a la secció local del PP perquè s’han comès diversos errors en els últims temps. Doncs Mojedano, contradient el tòpic del monolitisme dels integrants d’aquesta formació, va fer gala ahir d’aquesta heterodoxia seva en una entrevista a l’Informatiu Vespre de Mataró Ràdio. Per si fos poc, en la mateixa entrevista Mojedano va dir que els populars no han fet els deures entre el 2004 i ara i prova d’això és que els ciutadans no veuen en la formació de Rajoy una alternativa clara sinó una oposició només crítica amb el govern del PSOE. A nivell català, Mojedano va arribar a dir que al PP li cal una refundació ideològica. I en àmbit local, això si, es va despatxar a gust acusant el cap del grup municipal de CiU, Joan Mora, de radicalitzar el partit i també va repartir llenya contra Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació la qual va acusar d’estar desapareguda de la ciutat –cosa que és absolutament certa-. Déu n’hi do, tot plegat. Mojedano ha de vigilar que els propis seus no se li revoltin i que la seva heterodoxia no arribi gaire a les orelles dels grans líders del PP estatal, que en més d’una ocasió no s’han distingit –cas Piqué- per acceptar la dissidència interna. Veurem com acaba la pel·lícula. De moment el cap del grup municipal posa tota la carn a la graella.

El futur de l'esquerra alternativa a Mataró

2007-09-21T02:17:00.000-07:00

Foto: Acte de campanya d'Esquerra Unitària durant les passades municipals. A.R.Dot (capgros.com).

El mateix dia que es coneixia la dimissió de Toni Guirao com a regidor i com a cap del grup municipal de ICV a l'Ajuntament de Mataró (feta efectiva en el darrer ple), el coordinador nacional d'Esquerra Unida i Alternativa, Jordi Miralles, venia a la capital del Maresme a anunciar una decisió que, per coneguda, no deixa de ser important: l'expulsió de tots els membres mataronins d'EUiA que a les passades eleccions es presentaven a la ciutat amb el nom d'Esquerra Unitària. La notícia va passar una mica desaparcebuda per la coincidència de la darrera crisi a ICV -que alguns asseguren absolutament, latent, d'altra banda- però la jugada pot tenir la seva transcendència. Lluny, per tant, de buscar la reincorporació dels homes de Joan Fàbregas a la casa mare d'ICV -encara que sigui sota el paraigües d'EUiA, partits en teoria coaligats- l'esquerra transformadora de la ciutat, que és un sector en plena ebullició, consagra la seva separació. Així, grosso modo, almenys tenim cinc formacions que es reclamen integrants d'aquest espai: Iniciativa per Catalunya Verds, Esquerra Unitària, Esquerra Unida i Alternativa, la Candidatura d'Unitat Popular i Alternativa Vecinal de Mataró. Són formacions que podrien arribar a sumar uns cinc mil vots sense dificultats a les eleccions municipals i per tant constituir-se en una autèntica oposició del tripartit d'esquerres que governa -i governarà, si no hi ha cap daltabaix- la ciutat. Tots aquests grups tenen fins el 2011 per mirar de sumar esforços, com alguns ja van intentar abans de les darrers eleccions, i constituir un bloc o marca electoral amb un cap de llista ben vist per tots ells -segurament la CUP és qui més té a dir-hi en aquests moments- per tal de consolidar-se com l'alternativa al govern municipal pel seu flanc esquerre. De moment, però, notícies com que el nou coordinador local d'EUiA Marc Navarro va rebutjar participar en un debat convocat pels informatius de Mataró Ràdio amb els seus excompanys d'Esquerra Unitària albiren precisament el contrari. Cadascú, sigui dit de passada, és lliure de fer el que més li convingui.

P.D.: Des d'aquest bloc de política local, avui no podem deixar de sumar-nos al condol per la mort de Santi Ortego, un home de "política local". Descansi en pau.

Cursa nacionalista

2007-09-14T13:10:00.000-07:00

Regidors de l'Ajuntament passant per un desert carrer Sant Josep ahir a les dues de la matinada.

Al llarguíssim ple municipal d'ahir al vespre -6 hores i 55 minuts- es va posar de manifest una circumstància respecte la qual de moment no massa ningú ha prestat atenció. Es tracta de la cursa nacionalista -la subhasta nacionalista, en diu algú- que es produirà durant aquest mandat amb tota seguretat entre els tres grups nacionalment més abrandats de la sala: CiU, Esquerra i la CUP. Són tres forces que es troben en situacions molt diferents: els homes de Joan Mora amb la necessitat de presentar-se com el principal grup -per tant ben assenyat- de l'oposició, els republicans Francesc Teixidó i Sergi Penedès dins el govern amb la necessitat de marcar perfil propi i el regidor de la CUP Xavier Safont-Tria amb la necessitat de no desenganyar els més de dos mil vots "antisistema" que li permeten seure en una cadira "del sistema". Tres formacions, però, que competeixen -i aquí està el quid de la qüestió- en l'espai nacionalista a Mataró. De fet a tot arreu, però especialment a la capital del Maresme sobretot després que el cap del grup de CiU, Joan Mora, es proclami obertament sobiranista o independentista (deixant espai al PP, per tant, en el centredreta local).

En el ple d'ahir, quatre punts de l'ordre del dia -dels 64 que hi havia- van portar a una batalla pels temes identitaris de gran virulència i que va ocupar el tram central de la sessió. Eren la proposta de recordar la batalla d'Almansa i de dedicar un carrer a Lluís Maria Xirinacs (CUP), la de demanar la reclamació d'uns actes notarials que es troben a l'arxiu de la Corona d'Aragó (PP) i la de donar suport al Correllengua 2007 (CiU i CUP). Aquests quatre punts, que es podrien haver ventilat amb una certa rapidesa, van entrebancar el debat i van fer pujar la tensió al Saló de Sessions de l'Ajuntament. Els dos protagonistes dels xocs més importants van ser PP i la CUP. Els primers van ser molt durs amb els segons i en una primera intervenció Paulí Mojedano va acusar de totalitari a Xavier Safont-Tria. Mentrestant CiU i ERC van mirar en les quatre propostes de donar sortida a les demandes de la CUP -rebaixant-les una mica- per no perdre el "tren nacionalista". I el PSC i ICV es miraven l'espectacle de lluny, posant més llenya al foc sobretot per part del socialista Ramon Bassas.

Els tres partits més clarament nacionalistes han de reflexionar sobre on ens conduirà a tots plegats aquesta cursa nacionalista. CiU ha de pensar si la imatge sobiranista no l'allunya dels seus votants de tota la vida més que apropar-la a la CUP, Esquerra si val la pena des del govern fer el joc a l'oposició en diverses ocasions i la CUP si val la pena seguir amb propostes curioses com la de girar el retrat del rei de cap per avall -Safont-Tria va acabar reconeixent que era una boutade- o reforcen el seu flanc seriós en la línia de la pregunta sobre l'aparcament il·legal de les 5 sènies. De les respostes a aquestes preguntes en sortirà una bona part dels continguts dels plens municipals del mandat que acabem de començar.

Cap on va el PP de Mataró?

2007-09-09T07:27:00.000-07:00

A l'esquerra, el president local del PP José Manuel López, el president català del PP, Daniel Sirera i el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano aquest migdia davant Santa Maria. A la dreta, el regidor Juan Carlos Ferrando, Mojedano i Sirera a Cerdanyola, el passat 24 de juliol. Foto: Judith Vives (capgros.com) i J. S.

El nou cap del Partit Popular de Catalunya, Daniel Sirera, ha tornat a ser avui a Mataró per acompanyar els militants de la secció local del partit a la costellada que tradicionalment celebren per aquestes dates. Dic tornat perquè en els tres mesos que fa que va substituir Josep Piqué al capdavant dels populars a Catalunya a la capital del Maresme hi ha vingut dues vegades -la primera a Cerdanyola, en el que era la primera sortida al territori des que era president-, visites a les quals cal afegir la que va fer a Argentona durant la Fira del Càntir. Tres mesos i tres visites al Maresme Central, doncs. Déu n'hi do. Josep Piqué no tenia aquest ritme de visites ni en broma, un canvi que alegra Paulí Mojedano, José Manuel López i els principals responsables locals del partit, que fins ara veien amb tristesa la poca atenció que prestava l'exministre al territori.

De fet, una de les idees força que darrerament ha llençat Sirera i que avui ha repetit a Mataró és la voluntat de convertir el PP de Catalunya en la casa gran dels no nacionalistes a Catalunya. Aquest plantejament té especial sentit a Mataró, on la presentació de Ciutadans a les eleccions del mes de maig va fer perdre -tot i que sigui arriscat dir-ho- un dels cinc regidors que els populars tenien en el darrer consistori. El PP es va quedar a pocs vots de revalidar aquest cinquè regidor i és obvi que si Ciutadans no s'hagués presentat -va treure 1.300 vots- l'haurien mantingut. Perquè tot i que alguns insisteixen en la idea que els vots de Ciutadans-Partido de la Ciudadanía venien més aviat del PSC, està comprovadíssim que en va esgarrapar un bon sac al PP, i sinó que ho preguntin a algun dirigent local, que també els va votar. Uns Ciutadans, sigui dit de pas, que estan absolutament desapareguts de la vida política local des de just després de les eleccions, confirmant que la seva candidatura no estava ni rumiada ni tenia massa gruix programàtic.

La sortida lògica de Paulí Mojedano -que és el cap del grup municipal però no el cap del partit, recordem-ho, lloc que ocupa José Manuel López- seria que intentés justament anar a buscar els vots "propis", les "ovelles esgarriades", abans que no empaitar vots de més cap al centre, un centre modern i tímidament catalanista -almenys no estrictament espanyolista-, que és l'estratègia que Mojedano té traçada. El temps dirà qui té la raó: si Mojedano -que sovint sembla estar un pas endavant pel que fa a capacitat estratègica que la resta del seu partit- o els militants de base, que li reclamen que es mantingui fidel a les essències del projecte.

Primer ensurt del govern

2007-09-05T14:59:00.000-07:00

Toni Guirao, Sergi Morales i Quitèria Guirao aquest matí a la roda de premsa a la seu d'ICV. Foto: J. S.

"Ocuparà portades uns quants dies, segur". M'ho deia ahir al vespre un notable dirigent d'ICV de Mataró en referència a la roda de premsa que havia de tenir lloc aquest matí a la seu del carrer Sant Joaquim, a quarts d'onze. Una compareixença davant la premsa que havia arribat als correus electrònics de les redaccions sense especificar motiu de la trobada ni qui la protagonitzaria, molt misteriosament, doncs. A aquella hora, fins ben entrat el vespre, un número nombrós de militants d'ICV eren al mateix local del cèntric carrer acaben de preparar l'estratègia a seguir després que el contingut de la roda de premsa sortís a la llum.

Aquest matí, a dos quarts d'onze, els periodistes que ens hem trobat davant la seu del partit ens preguntàvem els uns als altres el motiu de la trobada. Toni Guirao, fins ara cap del grup municipal ha sortit a buscar-nos, i de darrera la part de despatx del local han sortit Sergi Morales, nou president local d'ICV en substitució de Guirao, i Quitèria Guirao, fins el mes de juny regidora de Ciutat Sostenible -Toni Guirao l'havia rellevat en el càrrec-. De seguida s'ha esvaït el dubte i Sergi Morales ha confirmat la notícia: Toni Guirao plega. Plega perquè li ha sorgit una oportunitat professional al seu entendre molt bona que no pot rebutjar. El titular era clar de seguida: ICV relleva el cap del grup municipal per segona vegada en tres mesos. Després de Jaume Graupera, que va plegar assumint els mals resultats electorals, ara era Toni Guirao el qui deia adéu precoçment després d'un fugaç pas per l'Ajuntament.

A partir d'aquell moment s'ha anat succeïnt les reaccions: Joan Antoni Baron, els socialistes i ERC dient que "aquí no passa res" i que "el pacte està per sobre de les persones", CiU i el PP oferint a Baron que incorpori les seves propostes al programa de govern i els consideri socis com a ICV i ERC -una possibilitat una mica estrambòtica, com si calgués un govern de salvació nacional- i finalment la CUP furgant en les ferides d'ICV i apuntant directament a la crisi viscuda per aquesta formació -a la qual va "robar" centenars de vots- com el motiu de la dimissió de Guirao.

Toni Guirao, certament, sembla que plega perquè té una oportunitat laboral inesperada. Té tot el dret de fer-ho, només faltaria. Humanament ningú li pot negar. Però alhora que decideix plegar -per bé que la seva substituta, Quitèria Guirao, ja coneix el terreny que ocuparà- Toni Guirao indirectament està generant la primera crisi -el primer problema, en versió governamental- del mandat i del curs polític, regalant un preciós dard a l'oposició -que es fregava avui les mans- pel ple de dijous dia 13. I Guirao, amb la seva dimissió -per comprensible que sigui-, està debilitant una mica més el paper d'ICV en aquest govern tripartit on sembla que tallarà el bacallà el PSC en aquest cas amb l'ajuda d'Esquerra Republicana. No és una bona notícia per la política local: en aquest cas ha pogut més la voluntat professional de créixer que el compromís polític. Caldrà veure si ha estat senzillament un "ensurt" o els canvis constants de cartipàs seran constants en aquest mandat com ho van ser a l'anterior.

Un curs decisiu a nivell local

2007-08-26T03:12:00.000-07:00

Si a Barcelona els polítics fan la seva aparició d'estiu -sense americana ni corbata- a Gràcia, a Mataró es fa a la Serenata del carrer Sant Ramon, que té lloc als voltants del 31 d'agost, la festivitat del sant, tot i enguany s'ha fet el cap de setmana anterior per decisió de l'organització. Així, si divendres al vespre la secretària d'organització del PSC i regidora de Serveis Centrals Montse López va ser l'encarregada de pronunciar el pregó -ho han fet altres anys l'alcalde Joan Antoni Baron, l'excap de l'oposició Joaquim Esperalba, o el cap del PP Paulí Mojedano- ahir al vespre una representació -exígua- de la classe política local va assistir al tradicional sopar de la Serenata. S'hi van deixar caure la mateixa Montse López, el primer tinent d'alcalde i primer secretari del PSC Ramon Bassas, el cap del grup municipal del PP Paulí Mojedano i el seu segon Juan Carlos Ferrando i per part de CiU el portaveu Joaquim Fernàndez i el regidor Francesc Masriera.

Va ser el moment per comentar com han anat les vacances i començar a reflexionar com serà el curs polític 2007/2008, el primer en clau local després de les eleccions de maig d'enguany que han donat Joan Antoni Baron com a alcalde de la ciutat a cavall d'un nou pacte tripartit amb ICV i ERC on els ecosocialistes han perdut pes i en canvi els independentistes han guanyat pes polític i competències. Serà el darrer curs amb una eleccions a mig camí, les generals, que previsiblement s'han de celebrar el mes de març. Després hi haurà uns anys -almenys dos, exceptuant avançaments electorals- sense comicis fins el 2009 (europees), 2010 (catalanes), 2011 (municipals i generals).

Tornant a Mataró, a partir d'aquesta mateixa setmana el govern tripartit té nombroses carpetes per resoldre sobre la taula. El primer afer: tancar amb una certa coherència narrativa el 'culebrot' de Can Fàbregas i de Caralt i el possible trasllat de la fàbrica. Un segon: posar en marxa el nou canal de TDT públic -primera emissió 11 de setembre- sense deixar a l'estacada l'actual televisió local privada, TVM, a qui el govern ha promès reiteradament el seu suport. Altres qüestions més genèriques: posar les bases per portar al terreny de la llum les dues grans ombres de l'anterior govern -Urbanisme i Cultura-, posar-se les piles en problemes tan bàsics com l'habitatge (anirà "en sèrio" la proposta dels contenidors d'ERC?), reformular el model participatiu que està clar que no funciona i pactar -ara que som a l'inici del mandat- la reforma dels organismes autònoms de l'Ajuntament.

L'altra gran interrogant del curs que comença serà veure fins a quin punt Convergència i Unió i el Partit Popular són capaços de contrastar l'acció del govern municipal. En aquest sentit, segurament, el més esperat és veure quin paper sabrà jugar Joan Mora, el més nou dels caps de l'oposició, i fins a quin punt les dues forces són capaces de visualitzar una alternativa clara a la ciutat. Si no ho aconsegueixen ja en aquest primer any, el govern tripartit local es podria mantenir sense massa problemes fins a final del mandat amb total comoditat. També caldrà veure si Paulí Mojedano compleix la seva paraula de seguir al capdavant del grup popular, després d'haver quedat tocat amb els resultats del mes de maig.

Error garrafal. En aquest mateix bloc he comentat el suposat homenatge no fet per l'Ajuntament a Enric Torra. Dissabte al vespre, Pere Tió em va confirmar enmig de La Riera que l'homenatge s'havia fet i havia estat de gran nivell. Vaig publicar aquesta informació només contrastant-ho amb una font -va ser impossible trobar la resta de fonts, tothom era de vacances- però l'error és més i només meu. Per cert, que en relació a la desmemòria del govern, l'alcalde Joan Antoni Baron ha anunciat la seva voluntat de donar nom el nom d’Antoni Comas a la nova biblioteca que s’ha de construir a l’antic edifici de l’Escorxador, que serà el segon equipament d’aquest tipus a la ciutat. Antoni Comas, mataroní, va ser el primer catedràtic de Llengua Catalana a la Universitat de Barcelona després de la Guerra Civil. Dit queda, doncs.

Govern desmemoriat

2007-08-21T02:33:00.001-07:00

Al sopar de Nadal de 2005, si no m'equivoco, l'alcalde Joan Antoni Baron ens va regalar als periodistes un "pen", un dispositiu d'emmatzagament d'informació conegut també com a USB també conegut com "memòria flash", amb una petita dedicatòria de cara el 2006 desitjant-nos -a nosaltres i a tota la ciutat- que l'any següent fos un any "digne de memòria". Era una dedicatòria divertida, aprofitant el joc de paraules "memòria-flash" amb la idea de què fos un any memorable per la capital del Maresme. Doncs potser un dia d'aquests els periodistes haurem de regalar cues de pansa a Joan Antoni Baron i al seu govern municipal arran dels oblits que de forma periòdica es cometen a casa nostra, una dubtosa habilitat que Baron va reconèixer en el seu dia respecte Damià Campeny, per exemple.

Ens passa cada any en diverses ocasions. El darrer oblit: Enric Torra. Va morir fa quatre anys i tot i que es va arribar a organitzar un homentage el maig de 2004 el cert és que aquest no es va arribar a fer, segons va confirmar el pianista i amic de Torra Marcel Olm la setmana passada als informatius de Mataró Ràdio. Torra és un dels grans músics de la ciutat, autor de la música de Els Pastorets de la Sala Cabañes (la part pròpia de Mataró) i de La Passió també de la Sala Cabañes, a més de centenars d'altres obres. A més a més, segons explica Marcel Olm, Torra va donar a la ciutat el seu piano de cua perquè la ciutat no hagués de gratar-se la butxaca cada vegada que organitza un concert de piano d'alt nivell... el problema és que el piano sembla que es guarda en un magatzem municipal... on es deu estar omplint de pols. Més deures doncs per a Joan Antoni Baron tornat de vacances i pel nou president del Patronat de Cultura, Sergi Penedès.

A aquest oblit cal afegir el de Pere Rigau, comunicador i promotor local que va morir el dia de Sant Jordi de 1992, ara fa quinze anys. Tampoc se li ha fet cap homenatge. I enguany encara ens podem deixar una altra efemèride: la del 250 aniversari de la fundació de la població andalusa de Isla Cristina per part del mataroní Josep Faneca, com ha explicat repetidament el periodista i historiador local Manuel Cusachs. Hi posarà remei el govern?

L'arxiu Català Roca i les herències de Jaume Graupera

2007-08-12T12:52:00.000-07:00

Aquest passat divendres els informatius de Mataró Ràdio, treien a la llum un altre afer relacionat amb el Patronat de Cultura que es troba en punt mort. Un altre, podríem dir. Un enèssim projecte que Jaume Graupera, l'anterior responsable polític de l'ens, va comprometre amb la ciutat i que després de quatre anys no s'ha dut a terme. Es tracta de la instal·lació de l'Arxiu Català Roca de fotografia a la ciutat, en un principi a la Nau Gaudí. Els descendents de Francesc Català Roca -el seu nét Andreu Català- es mostrava en declaracions a l'emissora decepcionat amb la sensació que Mataró no vol acollir aquest fons i trist que si al final es tira endavant la iniciativa serà més per la insistència de la seva família que no pas per l'Ajuntament.

El nou regidor de Cultura, Sergi Penedès, malgrat que hi posi moltes ganes i arribi amb noves idees, s'anirà trobant al llarg de quatre anys les pedres -parlem metafòricament- que li ha posat Jaume Graupera entre el 2003 i el 2007. Perquè tot i que l'ecosocialista fes bandera de la necessitat de dir també "no" en política -sàvia intenció, el govern municipal de Mataró ha pecat força d'això- en realitat la praxis de Graupera no coincidia amb la seva teoria. Igual que amb l'Arxiu Català Roca també es va comprometre amb Encarnació Soler i la restauració d'un film d'Enric Fité, amb la creació de consorcis entre Patronat de Cultura i Foment, Sala Cabañes i Casal Nova Aliança, amb la restauració de l'orgue de Santa Maria, amb els promotors del Carnestoltes local... i en tots aquests casos o bé no es va fer res de res o bé el més calent és a l'aigüera. A fi de que no Penedès no acabi sent el "just" que pagui pel "pecador", el nou regidor de Cultura farà bé de recordar de tant en tant qui va assumir quins compromisos en quin moment (a risc de molestar els socis de govern ecosocialistes). Sinó, Penedès podria ser un simple gestor de la complexa herència de Jaume Graupera.

Diaris de Santes (III): banderes espanyoles

2007-07-29T09:55:00.001-07:00

Entre els regidors, en aquest cas un del Partit Popular, no va fer cap gràcia que algú volgués despenjar la bandera espanyola de l'Ajuntament. I va preparar la seva particular protesta: lluir un braçalet amb la bandera espanyola durant l'Anada a l'Ofici. La pensada va ser de Juan Carlos Ferrando, que va arribar lluïnt l'ensenya el dia 27 a l'Ajuntament. El seu cap de files, Paulí Mojedano, se'n va adonar de seguida i després de parlar-hi uns moments, va aconseguir que se'l tragués... Déu n'hi do. De tot hi ha a la vinya del senyor, i en els actes de Santes.

Diari de Santes (II): Qüestió de noms

2007-07-28T16:04:00.000-07:00

Un Joan Antoni, un Ramon, una Alícia, una Montse, una Carme, una Ana María, un Carlos, un Joan, un Pau, un Juan Carlos, un José Manuel, un Toni, una Conxita, un Francesc, un Sergi i un Xavier. Cap Juliana, cap Semproniana ni tampoc cap nom repetit (l’únic possible era Francesc), potser per no robar protagonisme a les autèntiques estrelles de la recepció oficial: les mataronines que demà celebren la seva onomàstica. Amb les Julianes ho tenien difícil (n’hi havia trenta), però només que Francesc Melero i Francesc Masriera haguessin acompanyat els seus col·legues els quicos ja haguessin igualat les Sempronianes. RAMON RADÓ

Cuscó i Ferrando van anar a les llistes de Falange a finals dels setanta

2007-07-26T04:09:00.001-07:00

L’exregidora d’Esquerra Republicana Maria Rosa Cuscó es va presentar de número 4 a les eleccions generals de 1979 i de setze a les de 1977 a les llistes de Falange Autèntica, segons publica la revista El Triangle aquesta setmana i ha pogut confirmar Mataró Ràdio per diverses fonts. Cuscó, que es troba de vacances, no ha volgut confirmar ni desmentir la notícia a Mataró Ràdio. En la mateixa llista hi figura l’actual regidor del Partit Popular, Juan Carlos Ferrando, en el número 20.

Segons ha pogut saber Mataró Ràdio, els dirigents d’Esquerra Republicana de Mataró no coneixien aquesta informació que van designar Maria Rosa Cuscó com a substituta de Toni Civit el maig de 2005 arran de la dimissió d’aquest darrer pel ‘Cas Llansó’. Els independentistes van conèixer la notícia just abans de la campanya electoral i això explica perquè Maria Rosa Cuscó va saltar del lloc dos al número cinc de la llista d’Esquerra a l’Ajuntament. L’exedil ha estat la titular de Participació, Cooperació i Dona entre 2005 i 2007. Cuscó no ha volgut referir-se a la qüestió i tampoc ho ha volgut fer el cap del grup municipal d’Esquerra Republicana, Francesc Teixidó. El cap del grup municipal del PP, Paulí Mojedano, tampoc ha volgut valorar la presència de Ferrando en la llista de Falange Auténtica el 1979.

Cal recordar que Maria Rosa Cuscó va mantenir durant les negociacions per formar un nou govern tripartit a la ciutat una postura diferent a la del seu partit ja que plantejava fer un govern d’unitat entre totes les formacions presents al consistori. Les darrers setmanes també es va saber que Cuscó havia participat a l’acte inaugural de Reagrupament.cat, el sector crític d’Esquerra que lidera l’exconseller Joan Carretero.

Amb tot, cal dir que Falange Auténtica (FA) –tot i ser un partit d’origen i simbologia falangista- està enfrontat teòricament a la Falange Espanyola i de las JONS, el partit únic instaurat pel general Franco després de la Guerra Civil. Així, Falange Auténtica es presenta actualment amb idees esquerrenoses en la vessant social, com la defensa a eliminar la pena de mort, la postura antiglobalització o l’ecologisme. D’acord amb les seves manifestacions públiques lluita pel patriotisme social, democràtic i es defineix com a espanyolista.

Diari de Santes (I): El govern fa pinya

2007-07-25T08:48:00.000-07:00

Com un sol home (o dona), quan passava la mitjanit i ja havien acabat les havaneres, un grup de regidors del govern municipal van arribar a les taules on se servia el tradicional cremat. Un cremat que van poder tastar (gratuïtament?) els Bassas, Romero, Guirao, Teixidó, Penedès, Pera i Barrera que corrien per allà. “Els regidors van forts”, deia un il·lustre momeroter que contemplava l’escena.

No eren els primers. Un santero de pro, l’alcalde Joan Antoni Baron, ja feia estona que s’havia atançat a la zona del cremat (una zona on, com tothom ja sap, s’hi fa de tot excepte escoltar les havaneres). Pel que fa a les files de l’oposició, Joan Mora i Joaquim Fernàndez també van baixar a baix a mar per participar en aquest pròleg de la festa major. RAMON RADÓ

Els sorolls del Cruïlla

2007-07-21T17:26:00.001-07:00

En el primer ple ordinari del mandat, dijous passat, un dels afers que va centrar l'atenció tant de polítics com de periodistes va ser el de les queixes que alguns veïns del Parc Central, com l'exregidora Maria Rosa Cuscó, han fet arribar a l'Ajuntament arran del concert que el passat 5 de juliol va tenir lloc en aquest indret protagonitzat per dues formacions punteres: Chambao i Muchachito Bombo Infierno. Els veïns, amb raó, argumenten que els concerts que se celebren fins a altes hores de la matinada els impedeixen dormir. És cert. El que passa és que en aquest afer, com en tants d'altres, paguen justos per pecadors i se li atribueixen uns mals al Cruïlla de Cultures que el festival no es mereix. És comprensible que el got de la paciència dels veïns s'hagi esgotat amb aquest darrer concert, però cal recordar que les queixes dels veïns no és la primera vegada que es produeixen -fa anys que el tema és polèmic- i tot just ara els mandataris de La Riera 48 es comencen a plantejar si val la pena construir un espai polivalent per acollir part dels concerts d'aquest tipus i així solucionar la qüestió. De fet no s'entén com els executius d'esquerres que han governat la ciutat en els darrers 28 anys -tan austers que són- no han optat per adequar el pavelló poliesportiu de Cirera per acollir activitats com aquestes -les sortides d'emergència són massa petites- ni tampoc ho hagin fet amb el nou pavelló de Cirera ni -sembla- amb el que es farà al carrer Euskadi.

Hi ha, però, altres coses que no s'entenen en aquest tema: perquè un sol concert al Parc provoca 50 trucades a policia i Ajuntament i en canvi els dos concerts celebrats el cap de setmana passat al camp de futbol del Camí del Mig, a Cerdanyola, en van provocar zero? És que el centre de la ciutat es veu a si mateix com un fortí intocable?

En aquest afer seria bo sentir un compromís explícit de l'alcalde i el president del Patronat de Cultura en el sentit que malgrat les queixes dels veïns, el soroll en positiu que genera el Cruïlla és immensament més important que això i que per tant tinguin la valentia d'apostar fort i de forma definitifa pel festival. Els organitzadors, molt cremats per l'afer, esperen un posicionament ben clar dels inquilins de La Riera 48. Alerta també als grups de l'oposició -CiU, PP i CUP- els quals van preguntar un per un al govern sobre aquesta qüestió. El Cruïlla de Cultures, a Mataró, hauria de ser un tema d'estat i que la classe política tractés amb respecte exquisit. La imatge que el festival ofereix de Mataró cap enfora s'ho val.

Iniciativa mou fitxa

2007-07-13T11:01:00.000-07:00

Imatge de l'assemblea d'ICV ahir al vespre, a la seu del carrer Sant Joaquim. Foto: ICV.

Iniciativa per Catalunya Verds ha fet un pas de gegant per superar la crisi en què la formació ecosocialista es troba immersa arran dels nefastos resultats electorals del passat 27 de maig, quan va perdre el 56 per cent dels vots, que ja es diu ràpid. I ho ha fet apostant fort, pel relleu generacional, en aquest cas representat per Sergi Morales, un dels joves polítics més solvents de la ciutat amb bona imatge tan dins com a fora del partit, cosa que no és gens fàcil d'aconseguir. Morales s'ha posat com a objectius interns recuperar la unitat darrerament perduda -casos de Jordi Merino i Joan Lleonart- així com recomposar l'espai de l'esquerra transformadora a la ciutat; això és reunificar-se per enèssima vegada amb els companys d'Esquerra Unida i Alternativa. Com sempre les relacions personals jugaran un factor clau en qualsevol procés polític i en aquest sentit Morales és un personatge ben vist pel sector històric del partit -Pep Comas, Pep Illa, Pep Canal- així com pels joves citats així com Raquel de Haro o Miguel Guillén. En aquest sentit, per cert, només cal veure l'elogiós post que li dedica Jordi Merino. Caldrà veure si Morales és capaç de gestionar tota la complexitat d'un partit com ICV a Mataró i alhora aconseguir relligar molt millor que en l'anterior mandat la feina del grup municipal amb la del partit.

Repàs als nous regidors

2007-07-11T15:49:00.000-07:00

Dies de conèixer els nous regidors del govern municipal a través d'un cicle d'entrevistes que duen a terme els serveis informatius de Mataró Ràdio. De moment han comparegut als nostres estudis Carmen Esteban, Carlos Fernàndez, Sergi Penedès, Conxita Calvo, Toni Guirao, Ana María Barrera, Ramon Bassas i avui Alícia Romero. Tots ells amb un punt de nerviosisme -excepte Ramon Bassas, que és gat vell- recordant que aquestes són les seves primeres intervencions en públic i que cal controlar molt bé el que es diu i quines expecatives es generen.

Carmen Esteban -que ara demana que l'anomenin Carme, en versió catalana, no sé ben bé perquè- té en la seva feina de funcionària una bona base per moure's en l'entorn administratiu que és el que acostuma a ofegar els regidors novells però caldrà veure si sabrà torejar els problemes que li puguin venir a sobre (Oriol Batista -a qui enviem un record des d'aquí- va tenir al cap molt poc de ser regidor d'aquesta àrea dossiers espinosos com la crisi de la gossera i el cas de legionel·losi).

Carlos Fernàndez té davant seu un repte difícil, el d'aconseguir consolidar un model definitiu de procés participatiu dels ciutadans en l'elaboració dels pressupostos i en general en tot l'apartat de participació ciutadana. Els seus dots al capdavant de l'associació de veïns de Vista Alegre hauran de servir per convèncer els escèptics davant la qüestió, que cada cop són més després de la discreta tasca que va dur a terme en aquest sentit la seva antecessora Maria Rosa Cuscó.

Sergi Penedès viu unes setmanes agitades perquè ha pujat en un carro que va a tota pastilla per inèrcia i justament el que necessitaria és haver agafat les regnes d'aquest coet en un mes d'hivern: Cruïlla de Cultures, Les Santes, activitat cultural pels descosits... enmig de tot això Penedès ha d'abordar el canvi en l'eina de gestió de la cultura local, rellevar l'actual director Rafa Milán, posar ordre entre els tècnics de la casa... massa coses per a un home en què s'han dipositat massa expectatives després de la convulsa gestió de Jaume Graupera.

Conxita Calvo podria ser una de les revelacions a l'executiu perquè lluny d'acoquinar-se arran del seu aterratge en el si del govern -després de la renúncia de l'home que havia de ser el cap del seu grup, Jaume Graupera- s'ha posat mans a la feina i comença a posar els punts sobre les is en un terreny que el seu company de files Pep Comas sembla que li ha deixat en perfectes condicions. Calvo en tindrà prou de seguir el full de ruta marcat per Comas.

Per la seva banda, Toni Guirao, el nou cap del grup municipal d'ICV, s'ha vist superat per les circumstàncies d'ocupar la segona tinència d'alcaldia, la presidència del seu grup municipal, la cartera de Ciutat Sostenible i la figura destacada d'ICV en l'àrea de Serveis Territorials que els tres socis s'han conjurat a cogovernar com mai fins ara. A Guirao li passa doncs com a Graupera el 2003: massa càrrecs per poder-los dur a terme correctament sinó és que es desferma com un autèntic Superman.

Ana María Barrera és, de moment, el més fluixet del govern, una constatació evident per la seva joventut i inexperiència. De totes maneres, com que tot és qüestió d'expectatives i a ella el cert és que els hi han posat molt baixes, Barrera exhibeix una capacitat de resposta prou concreta que molts regidors voldrien haver exhibit al cap de quinze dies d'ostentar el seu càrrec.

Pel que fa a Ramon Bassas, l'entrevista d'ahir va tenir lloc en uns dies en què exerceix d'alcalde accidental per viatge de l'alcalde Baron i de forma provisional de regidor de Via Pública per malaltia del titular Oriol Batista a més de ser el regidor d'Urbanisme. Amb tot Bassas demostra que és un autèntic tot terreny de la política municipal, respon amb agudesa a tot el que se li pregunta i s'encara amb el que faci falta. De fet, la capacitat resolutòria de Bassas i sobretot de prendre decisions incòmodes el comencen a situar més fora de Mataró que no pas a La Riera 48. A veure si s'anima amb l'anada de Baron a la Diputació de Barcelona...

Avui, finalment, ha estat el torn d'Alícia Romero, que ha vist reforçat el seu perfil polític amb l'acord de govern, un pacte en què ella ha participat de valent. Romero és la presidenta d'una nova àrea que es crea, la de promoció i innovació de la ciutat, recull dos càrrecs que fins ara tenia Pilar González -presidència del Tecnocampus i de l'Escola Politècnica- i suma Llicències d'Activitats al ja seu IMPEM. Una autèntica plataforma perquè els ciutadans la vagin coneixent de valent i no s'estranyin el dia -qui sap!- que el cap de cartell del PSC sigui una dona.

Dissidència a Esquerra

2007-07-04T08:54:00.000-07:00

Les conjuntures polítiques dels partits a nivell nacional també tenen la seva repercussió a nivell local. És el cas d’Esquerra Republicana, partit que en les darreres setmanes ha vist néixer dos corrents crítics en el seu sí: Reagrupament.cat i Esquerra Independentista. A nivell local, a la primera branca s’hi han sumat dos importants figures d’ERC a Mataró, el cap de llista de 1999 Jordi Surinyach i la fins fa pocs dies cap del grup municipal d’ERC Maria Rosa Cuscó. El primer, que a més és el president de la comissió de garanties d'ERC a nivell nacional, ha explicat avui als micròfons de Mataró Ràdio que forma part de la corrent impulsada per l’exconseller de Governació Joan Carretero perquè està d'acord amb el 99 per cent dels seus plantejaments. Cuscó, per la seva part, ja ha fet públic el seu allunyament respecte la direcció local d'ERC amb la seva proposta de constituir a Mataró un govern d'integració amb tots els partits amb representació al consistori.

Però tornem a Jordi Surinyach. Que a l'advocat mataroní li agrada cultivar el paper d'outsider i d'enfant terrible allà on va ho sap tothom; passava quan militava a les llistes de CiU i passa ara que està a Esquerra, almenys oficialment, perquè el cert és que només cal sentir les seves intervencions al programa Pantalla Oberta de Televisió de Mataró per adonar-se de fins a quin punt Surinyach està allunyat dels actuals màxims responsables d'ERC a Mataró. En aquest mateix programa és cert que tan Josep Mañach, excap de llista de CiU, com Toni Segarra, excap de llista d'ICV a l'època del PSUC, mostren les seves postures heterodoxes, per dir-ho suaument, envers les seves respectives formacions. Cap, però, apreta com Surinyach, que en l'últim debat va acusar directament la direcció local del partit d'haver incomplert el reglament de la formació en no convocar una assemblea -finalment es va fer ahir dimarts- per ratificar el nou govern d'esquerres a la ciutat. Un executiu que Surinyach creu que s'ha fet amb "lleugeresa" i sense que s’evidenciï la posició dels dos socis minoritaris, ICV i ERC, amdós ara necessaris, en afers com l’urbanisme. L’excap de llista independentista ha fet referència també a l’absència de la promoció de la cultura catalana en l’acord de govern.

Apuntar-se a Reagrupament.cat ara per part de Surinaych sembla una forma més d'evidenciar la distància amb la direcció local del partit, per molt que es cregui el discurs de Joan Carretero. Vist tot plegat, finalment la pregunta que es planteja és: a què juga Jordi Surinyach, que no té pràcticament cap suport en el si d'Esquerra Republicana a Mataró? Segurament ni ell sap exactament quin és el futur polític que li espera. Òbviament no pot marxar a una altra formació perquè ell mateix ha fet broma de la seva condició de "trànsfuga professional", primer va militar al PSUC, després a CiU i ara a Esquerra. Però dins el "seu" partit tampoc té marge de maniobra. Quina és la solució, doncs, de moment? Actuar de "mosca collonera" -encara que ho faci honestament- de l'actual direcció d'ERC a Mataró i sobretot del seu home fort, Sergi Penedès, el nou titular de Cultura de l'Ajuntament, a qui fa responsable de l'estratègia dels republicans d'ençà del Cas Llansó que va acabar amb la decapitació política de Toni Civit. Veurem quines novetats ens depara el futur...